17

Des de la barra del local, Carlos va veure com Tetxu es doblegava enrere picant el seu baix, submergit en allò més intens i catàrtic del ritme mantingut en combinació amb Patxi, que colpejava la seva bateria com si estigués disposat a destrossar-la. Al davant, mig centenar de nois i noies, però preferentment nois, saltava i agitava els braços, participant de l’operació d’intercanvi energètic. Quan el guitarra va entrar amb un agut pinçament de la corda més greu, saltant des de dalt dels altaveus de l’esquerra, l’udol general va ser encara més gran. Enfilat als de la dreta, Iñaki va emetre un esgarip esgarrifós, demostrant la potència de les seves cordes vocals. El solo de Gorka es va mantenir mig minut, fins que la veu va entrar de ple repetint la tornada, la història trista d’un home sense braços ni cames víctima d’una diabòlica erupció d’urticària.

L’originalitat dels temes del grup encara el sorprenia.

—Apa aquí, comediants, que no en teniu ni puta idea! —va cridar algú al seu costat.

No el va mirar. N’hi havia dues dotzenes o més com ell, sempre disposats a la brega, i més en un tuguri com aquell. A l’entrada, el cartell que anunciava Korta ja li havia fet entendre com seria l’ambient interior, i el grau de calor disposat a fondre qualsevol fusible. Korta kon todo. Korta. Vuelve el rock radikal. Perfecte.

La mateixa energia. Els noms importaven poc. Simples etiquetes.

El més curiós, més destacat als seus ulls, era que Tetxu es transformava. Tot el seu aspecte tranquil, de vegades concentrat, de continguda vitalitat, canviava, i la mateixa marea de problemes desapareixia quan, com ara, se submergia en la febre del rock. Potser no era bo ni mai no ho seria. El grup tampoc no ho era, a causa de la manca de conjunció i d’hores de feina. Però allà dalt, igual que al local d’assaig, tot era diferent.

Se n’adonava, i en el fons li dolia.

Va apartar de la seva ment aquests pensaments.

Paranys en la foscor.

—Volem els Guns’n’Roses! —va tornar a cridar el mateix energumen d’abans.

Devia ser un sentiment comú. Algú va llançar a l’escenari un got de plàstic que va encertar Iñaki al cap. Es va sentir un bram. L’error, tanmateix, va ser de Gorka. Es va plantar al davant de la tarima i va dirigir un gargall a la massa, que es va obrir com el Mar Roig davant el gaiato i l’impuls de Moisès. La resposta va ser una pluja de gots i altres objectes, inclosa alguna moneda.

—Vinga, tios! Què passa? —va remugar Iñaki pel micròfon.

Les veus es van disparar, els ànims es van encrespar.

—Ja està, avui començarà abans! —va exclamar el col·lega situat al costat de Carlos.

—No voleu rock and roll? —va cridar Iñaki pronunciant les tres últimes paraules en un anglès accentuat.

—Els teus ous, volem!

Tetxu havia deixat de tocar. Patxi encara va fer dos redobles abans d’aixecar-se i subjectar les seves baquetes a manera de porres. Gorka va intentar posar en lloc segur la seva guitarra, la seva preuada Fender Stratocaster. Això va fer-lo girar-se d’esquena als primers incontrolats. Iñaki es va desempallegar d’uns quants mitjançant una puntada de peu que els va tornar avall per l’efecte dòmino. L’espiral de violència, tanmateix, ja era imparable. El cap d’un dels que van aconseguir afermar una posició de força a l’escenari es va enfonsar a l’estómac del cantant. Dos més van caure damunt Gorka aixafant-lo de morros a terra. Tetxu i Patxi van quedar voltats per mitja dotzena d’espectadors, o el que fossin un cop perduda la seva identitat.

Carlos va reaccionar tard, potser massa pendent de l’animador situat al seu darrere. Quan va veure que aquest es movia en direcció a l’escenari, aguerrit, només va haver de descarregar el seu puny tancat cap enrere, a l’alçada de l’estómac. El desprevingut cridaner es va doblegar endavant. N’hi va haver prou amb un cop a la nuca per portar-lo a terra, completament adormit molt abans d’arribar-hi.

Després es va obrir pas fins al centre de l’avalot, amb relativa facilitat, si bé la massa de cossos es feia més densa i amuntegada a mesura que anava arribant al seu objectiu.

Quan va fer fora de l’escenari el primer invasor, tot buscant Tetxu, aquest ja havia desaparegut, tapat per la implacable presència dels tres tipus que havien caigut damunt seu.