39

El timbre del telèfon va sonar únicament dos cops abans que Tetxu s’hi abalancés per agafar-lo. S’esperava sentir la veu de Carlos, de manera que es va anticipar rondinant:

—Què et passa, tio? He anat a la teva pensió i el gos de presa de la mestressa no m’ha deixat ni pujar. On et fiques?

—Vaja, si ho sé no truco —va dir Ainoha.

—Ei! Estimada, perdona… Ets tu! On ets?

—En una cabina, però ja veig que no esperaves la meva trucada —va protestar amb reticent ironia la noia.

—Au, és clar que sí! El que passa és que, com que vas trucar fa un parell de dies no em pensava…

—Tres. Va ser dissabte al matí, te’n recordes? Quan em vaig quedar sola a casa.

—Tens prou monedes?

—Sí, tranquil. Com va estar, U2?

—Molt bé. Fabulós. Una cosa sensacional.

—Això he llegit. La premsa els deixa pels núvols. Diuen que el muntatge era espectacular.

—Al·lucinant.

—Què vau fer, després?

—Res, prendre unes cerveses, fer volts pel Casc Antic.

—Arrasant.

—Ni més ni menys. Carlos va lligar-se una rossa i jo una morena.

—Perfecte, ho necessitàveu. Especialment ell.

—De vegades no sé si parles seriosament.

—Tu mateix —va canviar de to per demanar-li—: I què passa amb Carlos?

—No, res. L’he anat a buscar i no hi era. I aquella dona, la de la seva pensió, no deixa pujar ningú a dalt. Normes, diu ella. No sé de què té por. Encara no he estat mai a l’habitació de Carlos. Es deu pensar que els seus hostes organitzen orgies o alguna cosa així. M’he pensat que em trucava ell, perquè li he deixat una nota. No el veig des del diumenge al matí, quan vam arribar de Bilbo.

—I ahir?

Va pensar de dir-li-ho, però se’n va penedir a l’acte. No era qüestió de parlar-ne per telèfon, encara que tingués monedes per prolongar la trucada cinc, deu minuts. Sempre es quedaria alguna cosa al tinter. Ho faria per carta, quan ho assimilés degudament, o en persona, arribat el moment.

—Ahir estava ocupat —va mentir—. Vaig ajudar el senyor Basarrate al supermercat quan vam tancar.

—Vaig estar a punt de venir a veure U2 el dissabte, saps? Molta gent d’aquí va anar al concert.

—I què va passar?

—A tu què et sembla? La meva mare va dir que jo no aniria a una reunió de ronyosos i drogoaddictes. Cada dia està pitjor.

—Eres tu qui em demanava paciència.

—No siguis venjatiu. T’imagines quina sorpresa, si aparec per allà i ens trobem? Va ser a última hora, o sigui que no t’hauria pogut avisar.

Van parar de parlar després del primer esclat d’emoció i de les explicacions de ritual, per tal de submergir-se en el clàssic silenci dels enamorats penjats d’un fil telefònic. Va ser Tetxu qui el va trencar, després de pensar en Miren i Itziar, i en aquella possibilitat que Ainoha hagués aparegut.

—Encara penso a escapar-me per veure’t.

—Potser no és tan mala idea —va acceptar ella—. Et trobo molt a faltar. Això és un pal.

—En prenc nota i dissabte que ve…

—No, deixa-ho córrer. No em vull arriscar.

—Cinc minuts. Només fer-te un petó. Necessito vitamines emocionals.

—Què et passa?

—Res.

—Una mica estrany, sí que t’hi noto.

—Com vols que estigui? Doncs trist. I a més, avui ja ha picat el sol i… —allò del seu pare encara no, però allò de Carlos sí que era possible. Ella se n’alegraria—. Escolta, et vull dir una cosa.

—Què és?

—Li ho he explicat a Carlos.

—Tot?

—Sí.

—Me n’alegro, estimat, què ha dit?

—Tenies raó. És un bon amic.

—No, la tenies tu. De totes maneres em sembla meravellós. Vaja…, em sembla que això està a punt de tallar-se.

Sincronitzats amb les seves paraules, van sentir-se uns brunzits intermitents que anunciaven el final del pressupost de monedes inserit a la cabina.

—Escriu-me.

—És clar que sí.

—Jo també. Et trucaré dijous o divendres, si puc.

—Ainoha…

La línia es va interrompre en aquell moment.