45

Parada a la punta de la rue des Cerisiers, sense la cadena de seguretat, la motocicleta de Carlos encara cremava, amb els efectes del llarg viatge impresos al seu contorn i a les seves rodes. Va ser una comprovació marcada per l’esperança, res més. Va enretirar-ne la mà i va salvar l’última distància, però no va arribar fins a l’altra punta del carrer. De cop s’havia tornat previsor, com si una nova lucidesa hagués irromput al seu ànim, arrabassant-li el neguit, el nerviosisme, el pànic del primer moment.

Va aturar la moto a mig trajecte, per no fer notar la seva proximitat enmig del tranquil matí, i es va posar a córrer cap a la seva destinació.

Dispararia contra ell, Carlos?

No va afluixar la velocitat, el ritme de la seva cursa, l’impuls final que l’induïa a sentir-se a prop de la fi. La casa del seu pare va acostar-se a ell, o almenys aquesta va ser la sensació que va experimentar, com si malgrat el seu esforç no aconseguís córrer massa ni avançar en proporció a la seva urgència. En arribar a la porta de ferro només va perdre un segon a dur-se aire als pulmons. Després d’això la va empènyer i va entrar al jardinet.

La porta principal era tancada, com dos dies abans. Va repetir el mateix recorregut d’aleshores, ajupint-se en passar sota les finestres. L’hivernacle era buit igualment. La seva esperança final, tanmateix, va revelar-se-li vàlida: la porta del darrere no tenia la clau girada ni cap pestell interior.

Va travessar-la i va trobar-se a la cuina. El silenci li va fer témer, un altre cop, que no hagés arribat tard.

Va ser en sortir-ne que va sentir la veu.

Una veu.

I en entrar a la sala va trobar-se’ls tots dos. El seu pare assegut, Carlos dret.

Tots dos el van mirar amb diferents graus d’adolorida sorpresa.

Però la pistola que aguantava Carlos no es va apartar ni una mica del seu punt de mira al pit d’Imanol Larreaga Turzaiz, àlies «Latur».