13

No li quedava més cervesa, i de cop es notava la gola molt seca. Podia aixecar-se, anar a la barra, demanar-ne una. Però no seria just. Allà tenia la seva oportunitat, o gairebé.

Va mirar Carlos, i després va saber que no ho aconseguiria.

—El meu pare? —va vacil·lar.

—Sí, on és?

—Què et fa pensar que no és a casa, amb la meva mare?

—Perquè només parles d’ella i a ell ni tan sols l’esmentes —Carlos va fer un gest d’indiferència revestit de naturalitat—. És com si no existís. Vaig pensar que estaven separats.

—El meu pare també és mort —va dir Tetxu.

—De debò?

El va estranyar el to, fins i tot el dubte, però estava massa tenallat com per parar esment a res que no fossin les seves emocions i sentiments, el gir fet pel diàleg que ell mateix havia iniciat. Havia de triar, i ho havia fet.

Només una mitja veritat.

Però, que potser ignorar no era mentir?

—Com si ho fos —va sospirar—. Fa deu anys que no sé res d’ell. Se’n va anar.

—No s’avenien amb la teva mare?

—Sí.

—Així…

—Se’n va anar, i ja està —el va interrompre Tetxu.

—Ho comprenc —va acceptar Carlos.

—No, no ho comprens —es va tornar a sentir irascible, inundat per la ràbia, la mateixa ansietat i animadversió contra el món sencer que havia sentit la nit passada en ser descobert amb Ainoha. Malgrat la constància, no aconseguiria mai acostumar-s’hi.

Massa temps vivint en el punt de mira dels altres.

—No ho has superat —va dir Carlos a poc a poc.

—Tant és.

—Un sempre creu que els seus problemes són els més importants. No em pensava que pogués…

—Tant és, de veritat —va acceptar Tetxu—. He estat el primer en demanar-t’ho.

—Suposo que Lennon tenia raó. Deia que els qui creixem sense pare acabem una mica paranoics. Ell també sabia de què parlava.

Tetxu va deixar estar l’ampolla buida. Una fúria sorda contra si mateix creixia dins seu. Si no s’obria… Carlos no era sinó un mirall de si mateix, amb la diferència que el seu amic sí que estava sol, i la seva possible defensiva es revestia de més lògica que la seva, o no?

Què faria Carlos si sabés la veritat?

Massa temps sol. Massa anys desconfiant. Ja no era sinó un presoner del passat.

—Vaig a buscar una altra cervesa —va dir posant-se dret d’un bot—. En vols una?

I sense esperar resposta va fer mitja volta i va entrar al bar.