2

—D’on ets?

—De Lleida.

—Què hi fas, per aquí?

Carlos va arronsar les espatlles.

—La meva mare era basca —va dir—. Dec tenir un avi per aquesta zona, tot i que ni tan sols sé si encara és viu, de manera que…

—Estàs buscant el teu avi?

—Diguem que no tenia res a fer.

—Em prens el pèl?

—No, de veritat —Carlos va recuperar la seva reflexiva serenitat—. Suposo que vaig sentir la necessitat de buscar alguna cosa. Digues-ne arrels, origen o el que sigui. Potser un simple impuls.

—Però la teva mare no et va dir…

—Ella és morta.

—Vaja, ho sento. I el teu pare?

—També.

Els ulls de Tetxu es van dilatar una mica, de manera gairebé imperceptible, tot i que el seu nou company se’n va adonar.

—Estàs sol?

—Sí.

—Cony! —va dir Tetxu, i va inserir en aquella expressió tot el que podia sentir dins d’un ampli espectre de valoracions, sorpresa o desconcert, pesar o incredulitat.

—Ja ho veus —va dir Carlos—. Fa un parell de setmanes que sóc aquí. Visc a la Pensió Artxanda. Està bé. Tot i que encara vaig una mica descontrolat.

—I de què vius?

—D’estalvis. Si no trobo res buscaré alguna feina. Ja ho veurem.

—Com es diu, el teu avi?

—Bé, el cognom de la meva mare era Igarrabeitia, però no en sé gairebé res més. Jo era molt petit quan es va morir i mai no vam parlar d’aquestes coses.

—Sí, t’entenc —va convenir Tetxu, tot abaixant la vista a terra.

—El poc que recordo és que em parlava d’això, dels pobles que hi ha per aquí, Alegia, Imnieta, Lizartza…, fins i tot de més avall, Beasain, Ordizia, Lazkao… Com veus, no serà fàcil. El més probable és que no trobi res.

—Ja veuràs com sí. No cal dir que s’han de tenir ben posats, per fer això.

—No —Carlos va repetir el seu característic gest d’arronsar les espatlles. El to de la seva veu era molt suau, revestit de cadències—. Vaig sentir que ho havia de fer i ho vaig fer, res més. De tota manera me n’hauria anat a algun lloc.

Hi va haver una llampada d’admiració en els ulls de Tetxu. També de respecte. Recolzats a la paret exterior del bar, els estímuls de la seva llibertat quedaven aparcats, a l’empar de la bonica nit, grata i plàcida, tant com alts resultaven l’animació i el bullici emergent de les més de dues dotzenes de persones congregades a l’exterior. Tots dos es van deixar endur per uns quants segons de silenci, gairebé mig minut, fins que Carlos va preguntar:

—Estaves sol?

—Sí. A la meva nòvia no la deixen sortir de nit, encara. He quedat amb uns però deuen haver canviat de plans.

—Quina edat té, la teva nòvia?

—Disset, acabats de fer, però els seus pares són de la vella guàrdia —va canviar de to, tot renunciant a continuar el tema, i va assenyalar la samarreta un altre cop—. On tens els seus discos?

—Viatjo amb tots en casset, naturalment.

—Quina cançó t’agrada més?

—«Baby, I’m gonna leave you», i d’ells…, bé, què te’n puc dir?, «Dazed and confused», «Stairway to heaven», «Since I’ve been loving you»… Ostres, tio! Hauria donat el que tinc per veure’ls en directe.

—Jo també —va assentir pesarós Tetxu, comprenent la vehemència del seu amic.

—Vaig veure Robert Plant en solitari, a Barcelona, però ja no és el mateix, és clar.

—Vas veure Plant?

—Dues vegades.

Tetxu es va sentir encara més commocionat, però feliç. La nit, que havia començat malament, s’animava per complet. Podia passar-se hores parlant de Led Zeppelin. Hores. Tantes com volgués Carlos, i ell tampoc no semblava tenir cap pressa.

Lentament, de mutu acord i sense parlar, es van posar a caminar carrer avall.