34

Va pensar que hauria d’haver-se esperat fins que acabessin de sopar, o fins l’endemà, per tal que no hi hagués una nit entremig. Tanmateix es va sentir a si mateix fent la pregunta, o més ben dit exigint-ne la resposta.

—Vull saber on és, mama.

Izaskum va palesar el cop. Va fer veure que no, però el va palesar. La mà que aguantava la cullera va tremolar i algunes gotes de sopa van tornar a caure al plat. Li va amagar la mirada cinc segons, fins que la cullera va tornar al seu suport i va enfrontar-se a ell.

—Per què? —va voler saber.

—El vull veure.

—Per què? —va repetir ella, aquest cop després d’un llarg i dolorós silenci.

Tetxu va ser sincer. Estava disposat a ser-ho.

—No ho sé —va admetre—. Això és el que vull esbrinar.

—Serviria d’alguna cosa si et digués…

—No, mama. Estic decidit. Ja he esperat massa temps.

—Però és perillós.

—Per a ell o per a nosaltres?

—Per a tots. No vull tornar a passar per allò —va estremir-se, com si acabessin de picar-la de nou—. Ni vull que hi passis tu ara. Llavors eres un nen, però ara ja ets major d’edat.

—Aniré amb compte.

—Fill, aquella gent… —va allargar un braç i va agafar la mà de Tetxu, amb molta força, fins que els nusos dels dits van blanquejar. Tanmateix van ser els seus ulls els qui, una vegada més, van expressar el que sentia més enllà de les paraules.

—No hi estic ficat, mama —va tranquil·litzar-la—. Ni hi estaré mai. Només sé que fa un quant temps que em faig preguntes, i em recordo d’ell cada cop més. Potser diràs que és un desvetllament. Digues-ne com vulguis. Però no vull assabentar-me un dia que s’ha mort i penedir-me d’haver tingut l’oportunitat de parlar amb ell i no haver-la aprofitat.

—Promet-me que…

—Ho sento —la va interrompre Tetxu—. No et puc prometre res. No sé qui sóc, i vull saber-ho, però encara sé menys qui és el meu pare. Tampoc no sé si l’odiaré més o si canviaran els meus sentiments pel fet d’enfrontar-me a ell. De l’únic que sóc conscient és del que sento i del que necessito —va buscar la més gran de les vehemències per afegir—: Ho haig de fer, mama. M’ho dec a mi mateix, i m’ho deveu vosaltres, tots dos. Mira de comprendre-ho.

Va reconèixer als seus ulls aquella comprensió. Potser no n’hi havia prou, però era tot el que tenia.

Izaskum va acariciar-li la mà. La tensió havia cedit.

—Suposo que de fet sempre he tingut por que arribés aquest moment —va acceptar cansada—. He intentat…, no ho sé, fer-ho tan bé com fos possible.

—Ho has fet bé.

—N’estàs segur? La majoria dels pares es fa aquesta mateixa pregunta tard o d’hora, i sempre, sempre, pensem que no és així, que en algun moment vam perdre el nord. Us donem la mà i de sobte… La notem buida. I ja està. Us n’heu anat, o us heu perdut.

—Parles de gent normal.

—Sí —Izaskum va assentir amb el cap—, parlo de gent normal, és clar.

—Mama…

—Sí, fill?

—L’has vist algun cop en aquest temps?

—No, mai.

—Per què? Per la policia?

—Per tu. Només per tu.

—Tots aquests anys, l’odi…

—Era autèntic, Tetxu —el va interrompre en aquesta ocasió la seva mare—. Cada gram, cada petit àtom del meu ésser, cada dia. I saps una cosa? Gràcies a aquest odi m’he mantingut ferma, m’ha fet forta. Si no hagués estat per això, no sé què ens hauria passat. I continuo odiant-lo.

—Fa uns quants dies vas dir que l’odiaves pel que ens va fer i es va fer a si mateix.

—Va poder triar, ho comprens? Va poder triar i…

—No ploris, sisplau.

Es va dur una mà als ulls i va apartar de tots dos les primeres llàgrimes. Va acabar forçant un somriure mancat d’alegria, amb aire de ganyota. Llavors va dir:

—No el perdonis, Tetxu. Estima’l si ho sents així, però no el perdonis. Probablement ell també necessita aquest odi per continuar vivint.

—No ho entenc.

—El conec bé. Vaig ser la seva dona. El conec bé. Si el compadeixes, el mataràs.

—Per què? —va vacil·lar, sorprès.

—Perquè li donaràs la llibertat que necessita per acabar amb tot —va dir Izaskum amb senzillesa.