33

Des del llit, ajagut al damunt i encara amb la mateixa roba de la nit anterior, Tetxu veia caure la dèbil roina per la finestra. Tenia una vaga noció de l’hora que era, però no es molestava a comprovar-la. Per què? Feia molta estona que estava immòbil, des que s’havia despertat, amb la pluja com a única distracció i el vaivé dels seus pensaments com a companyia.

La casa estava silenciosa. La seva mare devia haver anat al cine, potser, o a visitar algú. És clar que també podia ser que estigués llegint. Devorava els llibres. Què més es podia fer allà, un diumenge a la tarda?

Va pensar en Carlos.

Se sentia millor, més lliure. Però ara li era impossible oblidar les paraules del seu amic.

Diantre de Carlos, sempre tan centrat, tan equilibrat, tan pragmàtic.

Tot era diferent des que era al seu costat.

Va sentir un impuls. El va vèncer en un primer moment, i va ser vençut per ell gairebé tot seguit. Llavors es va aixecar del llit, superant l’espessor encara latent de la seva ment, i va sortir de la seva habitació.

—Mama?

Res. Silenci. Estava sol tal com havia imaginat. Va caminar en direcció a l’habitació d’ella i va entreobrir la porta. La seva mare no feia mai migdiada, i si algun cop queia en la temptació de fer-ne, segur que no es quedava al llit tota la tarda.

L’habitació buida va acabar de confirmar-li les seves sospites.

No va retrocedir. Al cap i a la fi el que havia anat a buscar es trobava allà. Va prémer l’interruptor de la llum i va caminar les tres passes que el separaven de la còmoda. Es va mirar al mirall tot sentint-se un lladre, un esperit que acabava d’entrar d’amagatotis a la rereguarda de la confiança. La seva mare no sabia que ell…

Va ser una casualitat, un atzar del destí, un parell d’anys abans. Aquell dia també es trobava sol a casa, necessitava diners per sortir i va pensar que potser la seva mare en guardava uns quants a la seva habitació. Va obrir els calaixos de la còmoda i va trobar-hi les fotografies.

Tot un món inesperat, carregat de records vius, aturat en el temps.

De manera que, de vegades, feia el que anava a fer ara.

Retrobar-se amb allò.

I encara ignorava si ho feia per ressentiment o esperança, per castigar-se o negar-se a oblidar. De què serveix tancar els ulls quan tot és viu dins nostre? Simplement obeïa un impuls.

Després, les preguntes queien com raïms secs als seus peus.

Va obrir el calaix, en va extreure la capsa, va enretirar-ne la tapa i es va abocar a la història, a un passat aturat deu anys abans. Sabia que la seva mare també mirava aquelles fotografies, perquè mai no estaven igual. Ell sí que procurava deixar-les de la mateixa manera. No volia que ella conegués les seves incursions. Continuava sensibilitzada i desitjava respectar aquella peculiar forma d’intimitat, o prevenció.

Perquè al cap i a la fi qui es trobava al mig de la tempesta era ell.

Va agafar la fotografia on apareixien ells tres, la millor, la del somriure del seu pare quan encara era Imanol Larreaga Turzaiz, no Latur, el seu tristament famós motiu o nom de guerra. Hi havia un milió de somriures com aquell, i deu milions d’homes com l’home que l’exhibia. Però entre l’un i els altres hi havia abismes, la terra de ningú on l’odi els vencia.

En tenia prou amb tancar els ulls i recordar. No era només el somriure. També el to de la seva veu, la seva manera de moure’s, les seves mans.

Les mans de mil carícies i que un dia…

Va continuar el seu recorregut, pausat, dens. El seu pare i la seva mare el dia de les seves noces, ella embarassada, ella amb ell als braços, el seu pare pintant la façana de la casa, el tercer aniversari, el seu primer uniforme de la Real Sociedad…

I als vuit anys, res més. El rellotge s’havia aturat allà.

El temps de l’oblit.