24

Les veus eren audibles des de l’exterior, fortes, tenses i enervants. Quan va aturar la moto va rebre el primer senyal d’alarma. Va estar a punt de precipitar-se, d’arrancar a córrer cap a la casa. Després va recordar les instruccions de la seva mare. Les velles instruccions d’antany.

Mai no s’ha de ser vulnerable. La cautela és la base de la supervivència.

Escapar-se no és fugir, sinó poder tornar després.

Va voltar la casa per darrere i va arribar a la cuina. La finestra era tancada. Va maleir la seva mala sort i es va moure ràpid cap a la seva habitació. L’escena es va repetir. La seva única alternativa ja era la de la seva mare, i gairebé va emetre un udol de victòria quan va trobar-se els porticons de la finestra ajustats. Els va obrir i, d’un bot, silenciosament, va esquitllar-se a dins.

Per un moment va pensar que la tempesta havia cessat. Va ser una il·lusió, una simple treva. La veu d’un home es va fer audible trencant el silenci sobtat.

—Per què no ho vols entendre, Izaskum?

—Jo? Ho he d’entendre jo? I tu? I tots vosaltres? Merda! On aneu a aquestes alçades?

—De quines alçades parles? La lluita…

El crit de la seva mare va ser una esgarrapada verbal.

—No em parlis de lluita! Esteu bojos o què? La lluita s’ha acabat!

—No sembles gaire patriota —va dir l’home, i la seva veu, cauta, sobtadament solemne, es va revestir de velades amenaces.

—I què fareu, fotre’m un tret, com a Yoyes?

—Escolta…

—No, escolta tu! Em vau putejar la vida, a mi i al meu fill! Ell va poder escollir, nosaltres no! L’he odiat durant anys, i l’odiaré la resta dels meus dies. Mai no hi vaig estar ficada i ho saps. Em vaig trobar amb tot allò sense pretendre-ho, però tot i així, vaig callar, o sigui que no em vinguis amb patriotismes ni lluites ni hòsties. S’ha acabat!, m’entens? Es va acabar llavors i per sempre. Oblideu-vos de mi. No em necessiteu. Deixeu-me en pau.

—Tens un fill.

La seva mare va trigar a respondre. Quan ho va fer la seva veu era com una barra de gel, pesant i molt freda.

—Us ho vaig dir una vegada, i us ho repeteixo ara: no us acosteu al meu fill. No em provoqueu. Ni quan van apallissar-me em vaig sentir acorralada, però m’hi puc arribar a sentir, o sigui que aneu amb compte, d’acord?

—No em malinterpretis. L’únic que volia dir és que ell mereix viure…

—En pau. És l’únic que necessitem.

—Estàs equivocada.

—Pot ser, però és problema meu. Ara ves-te’n.

—Maleït siga, Izaskum! Ell et necessita! I necessita el seu…!

—Calla! —aquesta vegada el crit no va ser part del diàleg, sinó l’empenta de la tempesta final—. Ves-te’n! Surt de casa meva! Ves-te’n, ves-te’n, ves-te’n!

—Izaskum…

Es va sentir un forcejament. Tetxu ja no va poder quedar-se al marge. Va sortir de l’empar protector de l’habitació però quan va arribar a la sala, tot just dos segons més tard, el seu concurs es va revelar innecessari. Un home sortia per la porta principal, empès sense remissió per la fera determinació de la seva mare. Ni tan sols era una lluita.

Quan la porta es va tancar, Izaskum va semblar a punt de posar-se a plorar, enfonsada, desarborada per la tensió. S’hi va recolzar esbufegant, amb expressió perduda. Llavors va veure’l a ell.

Sota el silenci del volcà.

I ja no hi va haver opció per a les llàgrimes, ni per a l’abandonament, potser capaç de conduir-la al desfogament. Va veure com es recuperava, com feia un esforç, com reunia totes les peces del seu control i les unia amb la fortalesa del seu ànim. El canvi de la rebel·lia i la urgència.

L’encarnació de l’au fènix.

Cap d’ells dos no va parlar, fins que Izaskum va redreçar-se, va recuperar la mobilitat, va passar pel seu costat i es va dirigir cap a la cuina.