Iosef:
Matar?, amar?

Ja finalment veig que la porta del temple s’ha obert de bat a bat. Es veu molt fosc a dins. Massa fosc.

Nifades, Nifades, surt!

Ara ha de sortir! Ara! Es veu molt fosc a dins. Molt fosc, però jo ja hi encaro el meu fusell, el meu. El punt de mira vers la penombra. El canó a punt de disparar contra l’ombra fosca de la portalada.

Nifades!

Què em passa? El punt de mira no s’està quiet, les mans em tremolen, les cames em tremolen i la suor comença a lliscar-me front avall. El meu ull dret, el bo, se m’està ennuvolant. Només puc veure figures borroses que surten del temple. La suor. He d’eixugar-la. Ho faig, la veig. Ella surt, la veig molt bé. La suor em tornarà a caure damunt de l’ull. He de disparar. La segueix un home. Un home que somriu i li diu alguna cosa prop de l’orella. Disparo?

No tremolo, ja no. Disparo?

No puc.

Llenço el fusell per terra, el reboto contra l’andana. Per a què el vull, ja? Surto corrent, corro i corro i corro. Vull anar lluny. No vull trobar Nifades. Jo estimo Nifades. L’estimo i l’he estimada sempre. Estic esborronat, no, jo no podia disparar. Vull córrer, vull fugir, no puc res, no puc. El carrer és molt llarg i no el conec. El carrer és el final del meu jo, vull fugir, ara, ara vull fugir, lluny. El carrer no té final. Voldria cridar. Perquè algú em sentís. No necessito un fusell, ja no sóc capaç de matar. Que no m’entén la gent? Com ho podria fer perquè m’entenguessin. Faig fàstic a la gent, als uns i als altres. No m’entenen per això, perquè els faig angúnia, fàstic. Em menyspreen i no em diuen res. Vaig per les ciutats i ja no em coneixen. Encara és buscat Iosef. Encara és un proscripte. Però Iosef no sóc jo. Jo puc anar per les ciutats, pels carrers i la gent ni se m’acosta i no em coneix. Em menyspreen amb fàstic i no em diuen res. He caminat molt, ara corro, vaig fugint, carrer amunt, amunt. El carrer no s’acaba i les meves cames em fan córrer. Tot ho veig molt clar, claríssim, molt clar. Vull que la gent em senti i m’escolti. Nifades, t’estimo. Ho sents? Jo t’estimo. Per això vull morir, saps? Perquè no n’estic de mort, només t’estimo a tu, i tot ho veig molt clar. Vull que la gent m’escolti. Sembla que el carrer s’acaba i m’engoleix una entrada fosca.

És un passadís. Per fi m’aturo i em repenjo al mur del passadís. El mur es llefiscós d’humitat. Hi ha taques per terra. La llum és miserable, però veig que les taques semblen de sang, són com taques fresques de vòmits de sang i d’excrements. Jo panteixo. La fortor és pesada. Jo puc tornar al carrer o tirar endavant pel passadís. La sang em puja a la gola i voldria perbocar. Vòmits de sang, amb alcohol. Ja no veig la sortida. He corregut molt, sóc molt lluny, molt lluny. On deu ser Nifades? Com he entrat en aquest passadís? Corrent, corrent com un foll. Ara ja està, he d’anar endavant, per damunt de la sang, per damunt dels excrements. He de continuar, sé, intueixo que la meva resposta és al capdavall del passadís. Camino, camino, camino fins a arribar davant d’una porta, una sola porta. No hi ha res més. Al voltant, més llum, molta més llum, però per terra sang i sang i excrements i brutícia i abandonament. La porta es molt ben tancada, fa molt temps que no s’ha obert. La pols i la brutícia s’hi ha arrambat. Faig força, he d’empènyer fort, ben fort, perquè cedeixi. S’obre i puc passar.

És un saló gran mal il·luminat i una olor que m’és coneguda, que em recorda el campament dels revolucionaris, és coneguda. Marihuana. El saló sembla el saló d’un antic palau, però molt més gran, immens, gairebé no puc divisar la paret del davant. M’adono que torno a suar i les gotes em cauen per la cara, només distingeixo clarament, amb el nas, l’olor de marihuana. El saló és tan brut com el passadís, però no hi ha sang, tot és brutícia del temps, de molt, molt temps que no s’ha netejat. Trepitjo la porqueria del terra i avanço. Em netejo els ulls amb la mànega bruta de la camisa. Hi ha finestres que no deixen passar cap llum pels finestrals amb cortines. Toco una de les cortines i se’m desfà, es torna pols al contacte. Arreu hi ha motllures estranyes, amb figures estranyes que semblen d’or, d’un or descolorit. Endavant aixecant pols i caminant curosament per no fer una boira amb la pols, segueixo l’olor de la marihuana. Entremig de les teranyines trobo un setial amb un tron. Un tron que és una mica més net, però es veu molt vell, gastat. El respatller em tapa la figura que hi ha asseguda. És d’on surt l’olor de marihuana. Damunt del respatller hi ha un rètol, que sembla de bombetes elèctriques que hi posa ADON. Algunes bombetes estan foses, però encara es pot llegir. Dono la volta i m’encaro amb un vell que sosté a la mà esquerra una cigarreta. Té la cara amable i encara que està assegut em sembla molt alt. Té els ulls vius però cansats i uns trets molt arrugats. Em mira, no em diu res, aspira el fum de la cigarreta amb força i immediatament el deixa anar lentament amb delectança, sense perdre la seva expressió. Jo el miro i la meva cara l’interroga. De més a prop veig que els ulls li brillen com l’atzabeja, d’una manera silenciosa i molt negra. El gust de vi i de sang que sentia a la gola m’ha desaparegut. El vell mou la llarga cabellera blanca, molt blanca i neta entremig de la brutícia que ens envolta. De cop, tot és nou, tot el temor que sentia, l’horror de mi mateix s’esfuma. No, ja no sofreixo. El vell em parla:

—Havies d’haver vingut abans —em diu.

Jo vull apropar-m’hi i tinc ganes d’abraçar-lo, però una força estranya no m’hi deixa arribar. És com una barrera transparent entre ell i jo. Els seus ulls em miren i miren i veig que em parlen i jo ho entenc tot.

—Ets el primer que arriba —em diu.

—Oh jo…

Jo volia tocar-li les mans i la cara. Volia sentir-lo prop meu i besar-lo, besar-li les espatlles, la cara i els peus, volia caure davant d’ell. I no podia.

—Tot el camí que has fet, l’han fet molts, però mai no han pogut entrar, han hagut de tornar-se’n vomitant sang i perdent-se en la fosca.

—Vós, senyor, qui sou? —li demano jo.

—Sóc això només, això que tu dius. Sóc un vell cansat, també.

—I què he de fer, Senyor? —la força no em deixava tirar endavant—. Jo no vull marxar d’aquí.

—Has de marxar. Iosef, tu te n’has d’anar. Ara, molt aviat t’arribarà el final. Tindràs el teu final que tant has buscat. Però pensa que tu has pogut arribar aquí, i això vol dir que el teu final serà un nou començar.

—Però ara ja ho tinc tot. Sóc aquí, què més vull?

—Encara has d’estimar, has d’anar a estimar. Ara ja en saps d’estimar. Vés i estima. No cal que facis res més. Oblida tot el que volies dir a la gent. Els mots no valen res.

Sentia la flairada de la marihuana com si fos encens i em penetrava pregonament, mesclada amb els mots que no sé si ell m’havia dit amb els llavis o amb la mirada. Era una cosa que jo ja havia sentit mils d’anys enrera, mils i mils d’anys enrera. Era un eco que s’anava repetint a dintre meu. Un eco llunyà que ara sonava fort. Qui em parlava? El Vell Adon?

—Si torno allà és la mort. Tot és terra, misèria, odi, senyors falsos i mentides… Però tu ho pots arreglar. Oi, que ho pots arreglar? Senyor Adon…, per què no ho fas?

—No ho faig perquè els homes que tu dius, els homes de terra s’assemblen massa a mi.

On era el meu desig de matar? Trepitjava la terra. I el meu desig de matar s’havia convertit en una altra cosa. Havia d’oblidar els mots. Quins mots? Gran Déu, si m’havia quedat mut i no podia fer sortir cap so de la meva boca.