Nifades:
Què fou el que va passar
Aquella nit, durant tota la nit, no vam dormir, i quan no faltava gaire per fer-se de dia, l’infant va tenir un atac violent de febre i immediatament després un col·lapse. Ens va fer l’efecte que ja no respirava, que tot s’havia acabat, però al cap d’una estona va tornar a respirar fins que va arribar el matí, la llum del dia, en què refusava el pit que Aziba li volia donar. No menjava, i tot el que la seva mare li feia empassar, engolir per força, ho perbocava. D’aquesta manera vam passar dos dies, Jo no deia res. Iosef només estava amoïnat pel seu fill, i ni em mirava. Aziba no dormia mai, jo dormia malament i a estones. Iosef no dormia i gairebé no parlava. Ens mirava a les dones amb els ulls enfonsats. Pel seu ull esquerre es veia que ja no hi podia veure. La parpella li penjava i se li anava tornant grisa. Les mans li tremolaven.
La tercera nit era nit de lluna plena. Jo estava mig adormida arraulida a prop de la paret, ni m’havia despullat. Estava arraulida de la mateixa manera que un gat i em semblava sentir tots els sorolls de dintre de la casa i els de la nit al defora, al bosc. De sobte em va semblar que estava desperta i que em trobava tota sola. A l’habitació hi havia els llits buits, no hi era ni el nadó. Jo ben sola. Davant meu hi tenia una aparició. Una figura vestida amb una túnica molt llarga, de les de dol. La figura venia cap a mi lentament i quan ja era a la vora vaig reconèixer el meu antic home Tareh. Era ell! Els ulls li brillaven vermells com el foc. Era davant meu, jo l’hauria pogut tocar allargant les mans. Una veu fonda, sencera, que se sentia per tota la cambra em va dir:
—T’ha arribat l’hora! És l’hora del Judici! Se t’ha acabat, dona! M’entens? Ara, ja no et resta res més que comparèixer a judici!
Vaig fer un xiscle i em vaig voler aferrar a la túnica de l’aparició. Ho vaig aconseguir i vaig estirar amb totes les meves forces per destruir-la, per matar allò que tenia al davant. Em vaig veure un ganivet a les mans i el vaig clavar moltes vegades en la túnica. El ganivet, la túnica, no sé què era, eren de fum, no servien de res. Vaig sentir una riallada i vaig deixar anar el ganivet, em va caure a terra i va fer un soroll de metall. La túnica era de fum, però jo la tenia agafada amb les meves mans. Un calfred em va recórrer tot el cos i vaig demanar:
—Tareh! Per favor, Tareh…! Tareh!
Però Tareh es va deixar anar de les meves mans i va desaparèixer. Ja no el veia, però encara tenia a les mans la sensació d’estar tocant la túnica del mort. Era mort? La llum que banyava l’habitació va desaparèixer i jo vaig tornar al món on era. Allò que jo estava engrapant no era la túnica de Tareh, era la roba que embolicava l’infant. Vaig fer un xiscle. Iosef i Aziba, adormits, es van despertar sobresaltats. Iosef va dir:
—Què passa?
Jo estava tremolant, esborronada, els cabells se m’eriçaven i una suor glaçada em corria pel cos. Estava mig morta de terror.
—Però, què et passa? —va tornar a preguntar Iosef encenent el llum de petroli.
—Tareh! He vist Tareh! —vaig dir jo.
Aziba em mirava estranyada, despentinada i amb els trets esgotats. Iosef es va llevar i se’m va acostar.
—Els morts no tornen de les cendres —em va dir.
Ja no vaig dormir més. El dia va començar a clarejar. I quan m’estava rentant a la cuina vaig sentir Aziba que cridava i somiquejava. El nen tornava a tenir convulsions. Vaig anar al dormitori. La criatura tenia els ulls en blanc i una vegada més se li va tallar la respiració. Feia sorolls i només podia expulsar l’aire, no el podia reprendre. Aziba el tenia contra el seu pit i cridava Iosef. Iosef no hi era, però devia sentir els crits i va entrar corrent a la cabana. Entrava amb un aire feixuc, cansat, els ulls morts, gairebé tots dos ulls. Només va tenir temps de veure com el seu fill feia dues o tres contraccions i moria.
—És mort —va cridar Iosef.
Aziba el va mirar com si no el comprengués. Després va mirar el cos del seu fill que ja penjava com un ninot i se’n va adonar. La cara se li va enfosquir i no va dir res ni va plorar. Va deixar caure el cos mort a terra i sempre en silenci va sortir, se’n va anar cap a la sortida, i se’n va anar caminant. Iosef la seguia amb l’esguard del seu ull bo. Jo vaig anar fins a la porta i la vaig veure partir, caminar cap a l’est, cap al lloc on el sol ja acabava de sortir. Iosef seguia a dintre mirant el cos mort. No féu res per detenir Aziba. Jo la veia marxar. Ella se n’anava per no tornar mai més.