L’home que li penja una parpella

Què és Sicònia? Aquesta merda de terra. ¿Aquest món del qual vull fugir? Quan hi vaig arribar? Per què hi sóc Què hi faig, i què hi he fet fins ara? Jo no en sé res de res. I si per punyetera casualitat ho pogués saber, què en faria, de saber-ho? Només compta una cosa i és el fet que hi sóc, hi estic, el fet que hi visc encara, encara m’hi arrossego. Cada dia que passo en aquest món m’estic morint una mica més; una mica cada dia, cada hora o cada segon que passa, moments de temps que em trenquen i m’estripen. Quan hi vaig arribar?

Tot em dóna voltes de la mateixa manera que quan camino em donen voltes els carrers de la ciutat, del poble, dels pobles de Sicònia. Però jo hi he viscut, he viscut aquest món i hi he trobat allò que en dieu l’amor. L’amor? Sí, això sí que sé que és així. L’he trobat i l’he perdut. O potser això sí que no ho sé? Ara ja només tinc la certesa de la mort, que m’he de morir, que moriré aquí a Sicònia. Fixeu-vos-hi, ves per on, en aquest lloc que potser odio hi acompliré un destí molt de l’home. Un destí conscient del que es pensa que ha de ser un home. Pobre de mi!

Em sembla que no puc sortir al carrer. Jo mateix m’he empresonat entre quatre murs emblanquinats i fins estic convençut que la fuga és impossible. Em toca alliberar-me, jo mateix m’he de fugar del meu empresonament. És molt trist estar empresonat, a la meva habitació, que em costa de reconèixer aquesta habitació! Em sembla que només hi vaig venir per amagar-m’hi. I ara el refugi s’ha tornat la meva presó. Passejo per la meva habitació ple de por i l’única cosa que goso fer és apropar-me a la finestra, mirar vers el carrer, els carrers que giravolten amunt i avall, esquerra, dreta, tot va damunt davall. Per això quan guaito, la por se’m torna terror i he de tornar per força a un dels racons emblanquinats de l’habitació, i des del racó miro vers la finestra i també veig el cel roig. Des del racó a on em refugio també puc veure el cel, i el roig m’agrada. Miro el cel des del racó. Al cel no s’hi veu el color ocre de la terra ni el color de plom de l’asfalt dels carrers. Al cel no n’hi deuen haver de terres ni de carrers. Com s’hi deu estar al cel? Fa molts anys, ho he sentit dir, diuen que hi va haver uns homes que van voler anar al cel i gairebé hi van arribar, però em sembla que això només pot ser una llegenda. Els homes no podrem volar mai. El cel no és per a nosaltres. És possible que allí hi hagi uns altres éssers, jo m’ho crec que n’hi ha. Com deuen ser aquests éssers? Hi ha amor al cel? Potser allò que no hi existeix és la mort. La mort que nosaltres coneixem i que ens fa por.

No recordo com em vaig adonar que l’amor em convenia, el necessitava i no podia passar sense ell. Potser m’ho va dir algú, però ara no ho puc recordar. Potser va ser una cosa que només me la vaig creure jo. I m’ho vaig arribar a creure de tal manera que vaig trobar l’amor. Fou una cosa que pot divertir a qualsevol home, només de veure-la o sentint-la contar. Va ser una matèria composta d’uns elements que van convertir el meu esperit en alguna cosa enganxosa. Una matèria compacta i alhora enganxosa, un garbuix de coses absurdes, terribles i belles. Ella, la dona, en algun indret d’aquest nostre món es diu Nifades. Un nom estrany, oi? Almenys per a mi ara és molt estrany. Nifades és la dona, aquella que m’ha ensenyat allò que era l’amor. Ara ja no sé on para Nifades, no sé quina cosa fa, però la busco, la segueixo buscant com un ximple i cada nit, nit rera nit, ajagut al damunt de la màrfega, submergit en un somni de neguit i por redibuixo la seva cara, somnio els seus ulls. Potser a força de dibuixar-la, de recordar aquella cara aconseguiré esborrar-la de la meva ment, de dintre meu. Car el meu gran amor també és el meu pitjor enemic. L’enemic que m’empaita tothora sense donar-me un segon de repòs ni cap mena de treva. Des de la màrfega, ja de nit, miro el cel i penso; m’imagino tot allò que hi pot haver al cel. Sense poder dormir vaig prenent consciència de la mort i em sento una mica alleujat.

Tu, Nifades, has vist? Pel carrer, al dessota mateix de la meva finestra d’aquest amagatall-presó desfila una corrua de presoners que són duts a la destrucció, a una destrucció que ni ells mateixos es poden imaginar… Veus? Jo també sóc un presoner i no em puc imaginar la meva destrucció. Els elements que formaven la matèria del teu amor i del meu amor s’han deslligat i naveguen atomitzats a punt de destruir-se i de destruir-nos. Són com unes estrelletes que volen i giren al meu voltant a punt d’esmicolar-se desintegrades, a punt de desintegrar-nos. Què hi pot haver en aquest cel, ara tot fosc? El cel que fa de sostre als presoners que van capcots, sense cridar i amb la por morta vers la destrucció? Veus, Nifades? Aquests de les fileres de passes apagades, mai no podran morir, com els déus. Tampoc no els han donat l’oportunitat de morir matant, ho entens?

A la màrfega ajagut, conscient de la mort. L’amor que m’ha donat una consciència de la mort. A les fosques em toca somriure. Nifades, tu i jo ja la coneixem la mort, te’n recordes? És nuosa i aspra, aquesta és la veritat. Tu ho saps. És un vampir, alguna cosa que et xucla la força. Te n’adones i pots veure la manera com et va fugint la vida. Com et va fugint la vida o la mort, que ja em sembla que és el mateix. Veus encara amb els ulls i la ment, una mena de sol que et surt de dins. Tot un sol de força que sura a l’aire damunt teu i gira i gira per sobre del cos mentre tu estàs las i quiet fruint d’una lluita amb aquella cosa nuosa i aspra que et vol robar la força. I al final guanya la mort o guanyes tu, el cos. Si pots guanyar pots fer tornar el sol que gira pel teu damunt a dintre del cos i tornes a posseir la vida, ja pots decidir el moment en què voldràs morir. Oi que ho saps que se li pot guanyar la mà a la mort? I quan has guanyat potser et tornes més cruel que la mort mateixa; ja no perdones. No et perdones.