Nifades:
Iosef. Primera trobada amb un amor

El record, la imatge, el pensament en el meu cunyat Jareh encara existia. Era, però, una cosa llunyana, i cada vegada que se’m feia present no podia deixar de riure i alhora sentir-me ridícula. Jo havia fet el ridícul d’una manera estúpida. Jo tenia prou vista per haver-ho ensumat, i en canvi no ho vaig veure. Aquesta era una cosa que no em podia perdonar. Ara ja sabia que podia fer mal a Jareh, podia fer-li molt mal, car les lleis de Sicònia prohibeixen l’homosexualitat. Jo podia fer-li molt mal, però m’ho pensava i esperava. O potser ja m’havien passat les ganes de fer-n’hi, de mal? No ho sé, sé que més endavant n’hi vaig fer però fou en un moment en què no em restava cap altra sortida. Jo havia, per aquells moments, oblidat moltes porqueries. Estava en un altre món.

M’havia habituat a sortir de casa. Havia anat a córrer per les rodalies. N’estava tipa de restar hores i hores tancada dintre de la casa com un ocell engabiat i ja no podia estar-hi més. Anava als cafès, als llocs on hi havia gent, on hi podia trobar una mica de soroll, i va ser un dia d’aquells, en una sortida, una fugida de les meves quan el vaig conèixer a ell, a aquell home.

Ell, aquell home, es deia Iosef. Era l’home, per a mi va ser l’home. No recordo gaire ben bé de quina manera el vaig conèixer. Sé que va ser un dia. Un bell dia, aquell dia. Ens havíem vist en alguns llocs. En alguns cafès. Ens havíem trobat i havíem creuat algunes paraules, també ens havíem somrigut. Després les coses van anar de pressa. Vam sortir a passejar, em sembla que vam anar a sopar i vam estar amb amics, amb companys. Jo no sé quina cosa hi veia en ell. Ell tenia alguna cosa que m’atreia. No era un desig immediat, peremptori. Era una atracció lenta, agradable i amable. Ell m’atreia. Una nit, era tard, de sobte, no sé com, em vaig trobar a casa seva. Ell i jo sols, tots dos junts a casa seva.

Iosef va buscar per a ell alguna cosa de beure. Em va fer seure en una butaca. En una de les dues butaques d’aquella habitació. Una habitació força desordenada, plena d’estris heterogenis. Ell em va dir:

—Aquesta casa és el meu món. He arribat a estimar-la.

Em va dir que segués en aquella butaca. D’aquell dia, d’aquella nit, sí que me’n recordo. Oh, com me’n recordo! Sé que ell es va omplir un got d’alguna cosa de beure i va posar música. I mentre es bevia el got em mirava. Em mirava i bevia. Em mirava d’una manera que no m’havia mirat mai cap home, com no m’havia mirat ningú. Era estrany. Era un sentiment nou. Tot era nou. I era bell. Jo sé que n’era molt de bell. La meva mirada vagarosa anava d’un racó a un altre racó. Buscava alguna definició d’aquell home que jo acabava de conèixer, i que em feia l’efecte que coneixia feia molts anys, com si tota la meva vida l’hagués estat esperant, com si sempre l’hagués conegut i des de sempre l’hagués estimat. Era nou i era molt vell. Era molt meu. Jo sabia el que havia de passar. I ho esperava. Feia veure que escoltava la música, jo. Però me’l mirava a ell i estava esperant el moment en què es decidiria. Ho esperava d’una manera tranquil·la, amb desig però amb curiositat. Volia saber què era el sentiment nou que naixia en mi. Volia saber-ho i volia fruir-ne. Era diferent. Estava segura que ell no trigaria gaire a acostar-se’m. Va esperar fins que es va haver begut tot el got i encara es va estar una estona més, mirant-me, jugant amb el got buit a les mans. M’hauria agradat saber el que ell pensava mentre em mirava d’aquella manera.

Va venir a seure al braç de la butaca, al meu costat i em va mirar una estona més fins que suaument, amb les puntes dels dits va començar per acariciar-me la cara i els ulls, després em passava la mà pel cap, com ja havia fet tantes vegades i jo em sentia paralitzada, travessada per un corrent elèctric quan m’ho feia. Jo el mirava i somreia com una toixa, tenia la sensació que era la primera vegada que volia fer l’amor amb un home i alhora sentia por. La por que més tard vaig comprendre que era la por d’estimar. La por que em feia mirar-lo i somriure gairebé estúpidament. Jo també, tímidament, vaig acariciar-li la cara i, d’una manera també toixa, passant-li la mà pel front li vaig dir:

—T’has fixat que la parpella esquerra et penja una mica més que l’altra?

Ell em va respondre amb una veu profunda i enrogallada, agafant-me la mà que li acaronava el front:

—És d’un cop antic. Una baralla.

El magnetisme, el magnetisme de les mans d’ell, aquella cosa que tenia em feia vibrar, em feia sentir seva sense haver-ho estat mai encara. Per aquest magnetisme i la sensació que jo sentia me n’havia anat amb ell a casa seva. Estava al seu costat i ja tenia ganes de saber com era, de quina manera em faria l’amor. Aquell home que havia conegut en un món absurd, en un món de cafès. Iosef era un personatge del que se’n parlava. La majoria de la gent en parlava malament, però algú el salvava. Els vells que me n’havien parlat, d’ell, el salvaven. Iosef era un home que vivia d’aquells que manaven, ningú no sabia gairebé el que feia, però tothom sabia que tenia molts Menestres per amics, per això l’odiaven alguns i d’altres el compadien, i potser alguns el comprenien. Ja no m’importava tot el que m’havien dit. Jo volia conèixer-lo a ell. Volia viure’l, sentir-lo, volia que em fes l’amor.

Acariciant-me, no s’hi va estar molta estona. Em va agafar el cap amorosament i va acostar els seus llavis per trobar els meus. I em besava, fent-ho d’una manera tímida, amb besades petites, dolces, molt suaus. Semblava que no gosava, que tenia por de ferir-me, por que jo no m’entregués. Però a mi m’encisava, allò era bell. Hermós. I ell anava fent, cada vegada amb més desig, però amb la mateixa dolçor i la mateixa suavitat. Ell esperava la meva reacció. Jo me n’adonava que l’esperava, la meva reacció. Però era tan bonic estar d’aquella manera… Fins que em vaig sentir arborada i el vaig agafar, el vaig prendre amb força, gairebé amb violència, per les espatlles i el vaig atreure contra el meu pit, volent-lo desfer, sentir-lo dintre meu. I finalment ell va gosar. Iosef em va entreobrir la boca amb els seus llavis. Jo li vaig respondre i vaig estrènyer la meva abraçada, prement els meus llavis contra els seus, volent-lo engolir, mossegar-lo i masegar-lo. Sentint un desig irrefrenable de destruir-lo, de destrossar-lo entre les meves mans. Hauria tingut un plaer immens si tot s’hagués acabat amb la seva destrucció, si ell se m’hagués entregat per destrossar-lo. Era un moment en què em calia fer-ho. Era per la mateixa por que l’estimaria. Em feia por el patir i no volia estimar, però tot era més fort que els meus raonaments, que el meu sentit comú. Jo sabia que era foll, però era més fort que jo mateixa…

Els nostres llavis units i premuts fortament no ens deixaven respirar i l’aire xiulava en un panteix de desig. Em començava a desfer. No em podia aguantar, li estirava els cabells, i els braços em feien mal de tant estrènyer-lo contra el meu cos. Era una follia, un paroxisme. Ell, desfent-se per un moment de la meva abraçada, em va aixecar en braços i em va dur fins al llit. Em va començar a despullar. Cada tros de pell que em posava al descobert era un munt de petites punxades, d’un pessigolleig inaguantable, tot el meu cos estava esperant-lo i jo volia arribar al final i alhora no volia que allò s’acabés mai més. Jo volia que tota la meva vida fos de la mateixa manera al costat d’ell. La meva vida es podia haver acabat en aquell moment. Jo ho volia.

Ja despullats, els nostres cossos tremolosos, les pells juntes, rodàvem els dos junts abraçats ferotgement. Però així i tot, en el meu cap hi havia alguna cosa que me’l feia restar clar, jo conservava una certa serenitat en la ment, veia les coses malgrat que el cos s’abrusava al contacte del cos de Iosef. Jo pensava que allò havia arribat perquè jo ho havia volgut, jo ho volia. I ara només volia que ell em fes l’amor ben fet, de veritat, calia que ho fes de la manera que jo volia, ho necessitava, era tot el que jo necessitava ja per sentir la joia que feia temps que buscava. Volia sentir-me satisfeta. Jo estimava! Finalment, sabia el que era estimar i veia que era un munt de pors i una gran felicitat.

S’havia fet molt tard. Aviat seria de dia i ell jeia despert als meus braços, mirava el sostre i estava tranquil. Tenia una expressió neta, com jo no la hi havia vist mai en les nostres trobades pels cafès. Era diferent, era millor, havia estat tot millor del que jo em pensava. Ell m’havia parlat i m’havia dit que era com un presoner als meus braços i bajanades per l’estil, que a mi m’havien agradat. Sí, era cert, jo el mirava ara i el veia com un presoner. El meu presoner? M’agradava la idea.

Feia estona que jèiem, silenciosos. Ens havíem acariciat suaument, com donant-nos les gràcies l’un a l’altre i ara estàvem ajaguts en silenci, agafats, estimant-nos, sense haver-nos dit que ens estimàvem, però jo sé que ja ens estimàvem. El dia estava a punt d’arribar, jo em vaig incorporar per llevar-me.

—Queda’t —em va dir ell.

I jo el vaig mirar i li vaig fer que no amb el cap. Ell no va insistir. Em mirava mentre m’estava vestint i jo li somreia. Els ulls de Iosef eren meravellosos amb l’expressió que tenien en aquell moment. M’hauria volgut quedar amb ell, però no podia. Se’m va fer avinent la imatge fastigosa de Tareh i vaig tenir una esgarrifança de fàstic. No podia quedar-me, encara. Potser algun dia.

—Vindràs demà?

—Vindré —li vaig contestar.

Pel carrer, caminant, ja no m’importava haver de tornar a casa. Estava tan lleugera que em venien ganes de córrer i de saltar. Vaig arribar a casa, Tareh estava alçat, hi havia estat tota la nit. Em va mirar, però no va dir res. Es va limitar a fer-me una ganyota i se’n va anar a la seva habitació. Va rebotre la porta amb violència.

Cada nit vaig tornar a casa d’ell. Així durant uns set o vuit dies. Tot va ser complet a partir del segon dia. Va ser total, ens vam entregar del tot. El món fugia de la meva vista i vivia plenament els moments d’amor que ell m’oferia, que em donava i que jo li donava, ens vam donar mútuament, sencerament. Havia assolit una cosa que sempre havia esperat i que em pensava que no tindria mai.

Fins vaig arribar a tractar el meu home amb més amabilitat. L’odi que sentia per ell, per tot allò que Tareh significava, havia desaparegut o almenys estava adormit. Tareh em mirava tot estranyat quan veia que no l’insultava, i que el tractava d’una altra manera. Em penso que ell estava cregut que era perquè jo feia el que volia, i cada nit tornava als volts de la matinada. Puc dir que jo era feliç. En aquells dies vaig ser feliç. Encara no sabia com havia d’acabar, ni quan acabaria, però em pensava que era la dona més feliç del món.

Va ser una tarda. Després de molts dies d’haver estat junts tardes, vespres i nits quan va passar. Jo havia anat a buscar Iosef per sortir a donar una volta a mitja tarda. Ho fèiem sovint; sortíem al camp i passejàvem durant hores agafats, abraçats. Però aquella tarda vam tenir la idea, vam voler fer l’amor. Si no ho recordo malament jo li havia dit que ho deixéssim per a més tard, però ell no em va fer cas i va aconseguir fer-m’ho desitjar a mi.

El vam fer.

Les coses van passar quan havíem acabat, quan jèiem l’un al costat de l’altre ben agafats i acaronant-nos. Va venir de sobte i a mi el cor em va fer un bot dins del pit. Es va sentir un soroll de clau a la porta i com s’obria, després el cop en tancar-la.

—Sand! —va dir Iosef amb veu empipada.

Les passes venien directament al lloc on estàvem ajaguts. Va aparèixer un home que jo coneixia de vista. L’havia vist alguna vegada per la ciutat en companyia de Iosef abans que entre nosaltres dos hi hagués res. L’home feia girar una clau entre els seus dits quan va entrar a la cambra i va quedar una mica sorprès. Veure’ns a nosaltres dos al llit el va sorprendre i se li va notar en la cara. Però la va canviar immediatament i va fer un somriure bord, brut. Es va canviar aquella clau que feia girar de mà i va dir sense deixar de somriure:

—Vaja, vaja. La senyora Nifades. Cony Iosef, això t’ho portaves molt callat.

Iosef es va aixecar del llit embolicant-se un llençol a la cintura i li va contestar:

—No t’havia dit que no tornessis mai més? Què t’ha fet venir?

L’home va encongir les espatlles de cara a Iosef i se’m va adreçar a mi:

—La senyora Nifades l No hauria pogut creure mai que fes de puta?

—Sand! —va cridar molt fort Iosef. I vaig veure que tancava els punys.

—Sí?

El somriure d’aquell home em repugnava. Era l’única cosa que em molestava en aquell moment. Tot el demés no m’importava. No em feia res que aquell home ens hagués trobat al llit.

—Vés-te’n —li va braolar Iosef.

—Sí, oh sí! Per què no me n’he d’anar? —féu Sand amb el somriure cínic i brut als llavis.

L’home va agafar el pom de la porta per marxar, però s’hi va repensar per un moment i es va tombar per dir:

—Serà divertit quan li ho conti a Tareh. Segur, serà una cosa ben divertida.

—Què pretens? —digué Iosef.

—No gran cosa. Què et sembla si en parlem en una altra ocasió?

—Quant vols?

I els punys de Iosef es van tornar a cloure. Però Sand, sense abandonar el somrís odiós, va contestar:

—Encara no ho sé, ja veurem. Ara em cal sospesar el que val més, no et sembla?

—Sand, estàs buscant que et mati.

—No em facis riure.

Sand se’n va anar. Estranyament jo no estava nerviosa per por del que podia passar, sinó pel que havia sentit, per la manera com s’havien tractat Iosef i aquell home que es deia Sand. Jo li vaig preguntar a Iosef:

—Per què té una clau de casa teva, aquest home?

—És llarg de contar. Abans érem companys, teníem alguns negocis junts.

—I ara no t’ha tornat la clau?

—Veuràs…, és un home que em pot fer mal, si vol. No per això d’avui. Hi han altres coses.

Jo no vaig voler preguntar res més.

El fet que aquell Sand ens hagués trobat a Iosef i a mi al llit no m’afectava molt. Sabia que ens podria portar complicacions si li ho deia a Tareh, sobretot complicacions de tipus legal, però estranyament això no em feia cap mena de por. El que m’amoïnava i em feia por, vertadera por, era el que Iosef m’havia dit, o només m’havia mig dit. Ell havia tingut tractes amb Sand. Jo estava segura que els tractes que podien haver tingut eren tèrbols, coses perilloses, i jo tenia por que a Iosef li passés alguna cosa. Em sembla que aquesta era la causa del meu neguit, perquè Tareh ja no m’importava gens ni mica. Però aquest neguit de pensar que podia passar alguna cosa que jo no podia preveure, no podia saber, perquè Iosef no em volia dir res, no em deixava dormir i només esperava el moment d’estar al costat d’ell per sentir-me segura, sí, em sentia segura i desapareixia l’angúnia quan estava al seu costat.

Pensava en Sand i en el seu somriure enganxós. Aquest fastigós somriure el tenia gravat en la memòria. Era el somriure d’un voltor. Sand era un voltor menjador de carronya. I jo tenia por que Iosef hi estigués barrejat en aquesta carronya. Poc em pensava que ell hi estava tant de mesclat, fins al coll que hi estava. Jo també ho era, reconec que ho era, i em volia alliberar, i volia alliberar a Iosef amb mi. Jo sé que ell també es volia alliberar. Però la llibertat és difícil quan s’està embolicat. Això m’ho havia dit el mateix Iosef. M’imagino que referint-se a ell mateix.

Era l’hora, el meu temps de l’amor. Ja mai no m’havia sentit tan dona com al costat de Iosef i jo no volia perdre tot el que estava guanyant. Sobretot aquell sentiment de la meva propietat de dona. Era una dona per primera vegada. Sabia quina cosa era estimar. Jo podia estimar, per fi ho havia trobat. No podia perdre-ho. Era l’amor. Amor? Ara quan ho torno a mirar, ben mirat tampoc no ho sé. Ja no sé ni això. No puc saber-ho. Però si que sé, que aleshores ho era. I tant si ho era! Iosef m’estava donant alguna cosa que per a mi era nova i jo li estava donant a ell allò que no havia donat mai a ningú. Però malgrat això estàvem dins d’un món d’enganys i de mentides. Jo amagava coses a Iosef i ell me n’amagava a mi. Hi havia alguna cosa que no anava. Tot havia anat massa bé fins que havia aparegut Sand. Havia estat un somni, un bell somni i Sand ens havia despertat. Però la culpa no era meva. Jo no volia despertar. La culpa era de Iosef que no va ser capaç, com no ho va ser mai en la seva vida, de prendre una determinació.