Iosef:
El naixement del meu fill

Aziba era al llit, a l’única habitació que teníem a la cabana. La noia estava pàl·lida, suava. Apretava les dents i alguna vegada obria els ulls i ens mirava als que estàvem reunits, esperant. La bruixa de Sicònia li preguntava:

—Com et trobes, dona? —i li posava una mà al front i l’altra al ventre—. Estàs a punt —li deia amb veu de compassió.

Havíem fugit tots tres d’Hidrarstadt i havíem anat a viure al camp, en un lloc amagat, en una caseta petita, una cabana que només coneixia la bruixa. Érem fora de la vista de tothom i fora de les visites importunes. Era quasi segur que ningú no ens podria trobar en molt de temps. La bruixa venia molt sovint i era ella qui ens portava les noves del que estava passant a la nostra terra, a Sicònia, i a la ciutat d’Hidrarstadt. Ella, la bruixa, era l’únic contacte que teníem amb el món.

Nifades estava molt estranya, gairebé no obria mai la boca, i els seus ulls llançaven foc quan miraven Aziba. Jo havia esperat que les coses anessin d’una altra manera, i encara ho esperava, però no va ser. Tots tres dormíem en la mateixa habitació, i era molt difícil de no veure l’odi que Nifades portava, respirava i anava deixant amb el seu posat, malgrat que no digués un sol mot. A la cabana només hi havia la sala que ens servia per a estar i per a dormir, i al costat la cuina, no gaire gran, però també hi podíem menjar. Hauria volgut fer anar a dormir una de les dones a la cuina, però no vaig gosar proposar-ho a cap de les dues. Em sentia malament, no sabia què fer, però alhora estava esperançat, creia que Nifades comprendria i també em feia il·lusió l’arribada del meu fill. Pel meu fill, per tots nosaltres jo buscava la manera de llimar les aspreses d’aquella situació. Ho volia molt, calia fer-ho. No sabíem quan podríem tornar a casa, ni si mai hi tornaríem. Però jo havia après l’esperança i la tenia, creia que tot estava canviant i que els homes se n’adonarien finalment del que estaven fent. Tot era massa nou per a mi, i no sabia que creia en il·lusions que eren com mentides, mentides que ens dèiem nosaltres mateixos. Alguna nit havia gosat anar a peu fins a Hidrarstadt, ho feia quan la nit ja era avançada. A la ciutat m’havia assabentat d’algunes coses que no havia dit a les dones. Em penso que també les sabia la bruixa, però tampoc no els va dir res a elles. Els Menestres havien posat preu al meu cap, m’acusaven de revolucionari, de rebel i deien que jo era un dels caps. Allò que no era cert i que significava la meva condemna a mort em va fer somriure, quan ho vaig saber. Que n’eren d’estúpids, que n’havia estat jo d’estúpid quan era amb ells! Sí, em podien condemnar, no del que m’acusaven, em podien condemnar a mort, a una de les seves morts perquè havia vist que el món era diferent, que és l’home el que importa, mai tot el que ells han fet, són. Ells han fet dels homes uns esclaus, sotmetent-los a l’adoració de tots els artefactes materials i espirituals que han creat. Per fi, era jo mateix! Per això em podien condemnar a mort, ho admeto. Perquè jo era jo i tot el món era diferent per a mi.

Mai no havia tingut les estones d’angoixa, de terrible tristesa que tenia aleshores, i poc em pensava jo que encara les superaria i que gairebé esdevindria una fera. Poc m’ho pensava! Aleshores el que més em feia patir era Nifades. Tots els dies, estona rera estona amb el seu posat d’odi silenciós i quan jo m’hi apropava el seu enervament que em feia mal i que jo no podia evitar. Sempre, sempre estava callada i veia com la seva cara s’anava marcint. Alguna vegada, al bosc, en tornar de les meves incursions de caça, la trobava, l’havia trobat plorant i m’hi acostava, ella deixava de plorar i reprenia el seu posat d’odi. Jo només volia que ella em comprengués, volia que entengués, que encara teníem salvació, que, malgrat tot, l’esperança de tornar a ser el que havíem estat ja no existia, però ens podíem salvar. Tots ens podíem salvar. Jo creia que l’amor estava pel damunt de tot, dels nostres interessos, fins de la nostra mateixa vida. Jo li volia fer veure que hi havia un camí de salvació, per a ella, per a mi, per a Aziba, per al fill que arribava en aquell moment.

—Sembla que m’estripin els budells —deia Aziba a la bruixa amb veu ofegada—. És com si tingués una aranya gegant a dintre.

Aziba es posava pàl·lida per moments. Nifades s’havia posat en un racó i s’hi estava dempeus, mirant la partera amb una expressió amarga. Jo era a prop de la porta i ho estava mirant tot. La bruixa va dir a Aziba:

—Aixeca’t una mica, perquè quan vulgui sortir ho faci fàcilment i no s’ofegui.

Quan Aziba es va moure féu un gest horrible de dolor i ja no va poder més. Es va posar a xisclar enfollida. Jo vaig tenir un calfred de por. Feia temps que no havia sentit por com en aquell instant. Era una por que se’m nuava a la gola i que no em va deixar parlar quan ho vaig voler fer. La bruixa va sentir la meva ranera i mirant-me em va manar:

—Surt a fora, Iosef!

—Pe… rò… —vaig arribar a dir.

—Surt! —digué imperiosament.

Vaig sortir i em vaig posar a donar voltes davant de la porta durant una hora més o menys. Després em vaig asseure al brancal i vaig veure com es ponia el sol. L’aire era calent, xardorós. El sol s’havia tornat un disc de foc clavat en l’horitzó i la calor, la calor que jo sentia em sufocava. Al costat de la porta hi havia la meva escopeta i la jaqueta que portava pel bosc. A la butxaca hi tenia una ampolla. La vaig agafar i em vaig posar a beure. Potser va ser l’alcohol, però el cel tenia el color de la sang, jo el veia d’aquest color, els núvols, el cel, les muntanyes, tot era un gran toll de sang, fins les meves mans. Semblava que el sol no s’havia amagat. Era com si s’hagués anat eixamplant fins a cobrir tota la volta del cel. Em trobava banyat a dintre d’aquell color roig. I el cap em pesava. No havia menjat res i m’havia begut tota la botella. Aleshores vaig sentir el plor. Era un plor d’infant que era lluny, molt lluny, fins jo era molt lluny de la casa. La bruixa era al portal mirant-me i potser somreia. Em va dir:

—És un noi.

Em vaig aixecar, pesat i cansat i vaig entrar molt a poc a poc a la casa. Encara vaig poder veure com la bruixa tallava el cordó del melic amb les dents. Aziba panteixava amb els ulls tancats. La bruixa ja faixava la criatura. Els meus ulls, encara plens de sol, van buscar Nifades. Era encara al seu racó, però de cara al mur. Pels batecs de les seves espatlles vaig endevinar que plorava, totalment en silenci.

Em vaig acostar a la capçalera del llit i vaig mirar Aziba. Tenia les mans aferrades a les vores del llençol. I encara respirava fortament. Vaig mirar la bruixa i ella em va somriure, amb el nadó a les mans. A dintre meu no sentia res, potser, no ho sé, no ho recordo gaire, potser vaig sentir molta més desesperança.