Nifades:
Tot el meu odi i una mort

Jo m’asseia a la vora dels arbres, prop del bosc i plorava, i pregava perquè la tardor que començava s’acabés, perquè s’acabés tot. Ja no podia més. No, ja no podia. Era massa i era insuportable. El meu mateix odi era fastigós, m’arrossegava i em desfeia. Necessitava acomplir-lo per des-lliurar-me’n i no sabia com. Iosef no m’entenia, ell se m’acostava i era com un titella, volia fer-me veure un munt de coses que eren porques, tan porques com ell i jo ho havíem estat. És que ell no ho veia? És que no entenia que tot allò era la nostra destrucció? Ell feia allò que ell volia i no em tenia en compte. Encara m’havia dit unes quantes vegades més que m’estimava i jo ja no tenia força per riure i per plorar davant d’ell. Quan jo plorava ho feia sempre d’amagat, i ell no em veia mai. Alguna vegada que m’havia vist o m’havia trobat ell tenia la virtut d’estroncar el meu plor. Només de veure’l ja no era capaç de seguir plorant. El meu odi es tornava viu i era allò que em feia seguir dempeus. M’hauria agradat morir, desaparèixer d’aquell món. Però per a mi tot eren núvols de sang, de tardor, de final. I aquella dona, aquella dona, Aziba. És que ell no s’adonava del que era aquella dona? Aquella dona em tenia por, que no ho veia ell, que aquella dona em tenia por? Només de veure que em mirava d’aquella manera, pensant que jo no m’adonava de la seva mirada. O quan el seu fill plorava, sempre era el mateix. El meu odi pujava i pujava, augmentava cada vegada més.

Hi havia hagut moments en què havia estat a punt d’agenollar-me als peus de Iosef i havia decidit demanar-li que, per favor, ja no em fes aguantar allò, que jo ja no podia més. Volia dir-li que em matés. Era millor. Jo volia morir. Era l’única cosa que em podia evitar de continuar en aquell estat terrible. Era l’única cosa, la mort, el que podia evitar el meu odi.

Jo havia desitjat un fill amb tot el meu cor. I aquest fill m’havia estat negat. No podia suportar el plor d’aquell fill que havia d’haver estat meu. No podia veure, no podia suportar que Iosef li posés la mà damunt del front a aquella criatura. Era mortal sentir com ell l’acariciava. No, tot això jo no ho podia aguantar. Era massa. Em sentia estripada, destrossada. Volia sentir la mort, potser hauria estat millor, però jo tampoc no em veia capaç de matar-me. M’hauria estimat més morir, ho hauria volgut, però va guanyar el meu odi i jo no vaig morir.

No sé com se’m va acudir. Sí, vaja, va ser quan un dia darrera de la cabana, un dia d’estiu, de finals d’estiu, o potser ja érem a començaments de la tardor, a la matinada, vaig sortir i allí contra el mur de la cabana hi havia un escurçó. Quan el vaig veure em vaig quedar aturada i vaig mirar al meu voltant buscant alguna cosa per matar-lo. La meva primera intenció va ser de matar-lo, però sense pensar perquè el volia, em va semblar que era millor d’agafar-lo viu. Fou una cosa que no em va costar gaire. Era una matinada freda i la bèstia estava mig adormida. Vaig tornar a entrar a la cabana i vigilant perquè no es despertessin vaig anar a la cuina i vaig agafar un pot de vidre. L’escurçó estava enroscat i no em fou gens difícil de posar-li el pot al damunt. El vaig atrapar ben fàcilment. Va caure a dins del pot i el vaig tapar. Després vaig fer uns forats a la tapa de llauna del pot i el vaig guardar sota dels fogons, prop del foc i en un lloc on no hi mirava mai ningú. Cada dia el mirava. La bèstia estava molt viva per la calor del foc i es debatia a dins del pot. De veritat que jo no sabia perquè l’havia agafat. La idea per què el volia em va venir més tard, un dia quan jo estava sola a casa amb el fill de Iosef i Aziba.

Iosef se n’havia anat com cada dia amb l’escopeta a l’esquena a vagarejar pel bosc, tal com feia sempre, cada dia. I no tornava fins al vespre. Aziba, convalescent, havia sortit a donar una volta, la dona passejava i s’estava moltes estones a fora. Em devia tenir mania i no em volia veure gaire. Alguns dies s’enduia la criatura, però aquell dia, quan jo vaig pensar què havia de fer amb l’escurçó, havia deixat el nen damunt del llit. La idea em va venir de sobte, no vaig pensar el que feia, no m’importava, de dins em sortia la necessitat de fer-ho. Vaig mirar per la finestra. Aziba era fora una mica lluny, recollia alguna cosa entre les herbes. El seu fill era sota meu, al davall mateix de la finestra. El sol de la tarda, aquell sol de tardor, tot rogenc, s’anava filtrant pels vidres. La criatura no estava adormida, em mirava i em somreia toixament, allí asseguda damunt del llit. En aquell moment el meu cap es va ennuvolar, tot se’m va acudir de cop, el podia matar, l’havia de matar!

Vaig anar a la cuina i agafant el pot de vidre on hi havia l’escurçó vaig anar al lloc on hi havia l’infant, sota la finestra. L’infant em mirava i em somreia. Per un moment, només un sol instant vaig dubtar. Ell, la menuda criatura, va caure ajagut somrient-me. Només tenia dies i ja em somreia. Sí, vaig dubtar un sol instant. Però vaig tancar el meu cap als meus sentiments i d’una estrebada vaig treure la tapa de llauna del pot. I pot i tot ho vaig llençar al damunt del llit prop de la criatura. La serp es bellugava i fou precisament el nen qui va allargar la mà cap a la serp quan la va veure. Era una cosa platejada que es bellugava i li va fer gràcia. Ell va allargar la mà per tocar el llom platejat de la bestiola, la va allargar molt maldestrament, però la va allargar i no la va arribar a tocar. L’escurçó li va clavar les dents a la maneta. El nen tot de sobte va deixar de somriure estúpidament i va enretirar la mà sense plorar, em va fer l’efecte d’un animalet que es punxa en un roser. Però no era un roser i ell es va bellugar pensant que allò feia mal, i volia fugir-ne, però era massa petit, tan petit volia fugir d’allò que punxava. Però amb els seus moviments només va provocar l’escurçó i la bèstia el va mossegar repetidament damunt de la robeta que li tapava els braços i les cames i finalment quan el nen ja plorava i estava esfereït va fer un moviment i es tombà igual que un ninotet damunt del llit. Aleshores la serp li va clavar les dents emmetzinades al clatell, al coll i a la cara. Ja no plorava, xisclava horrorosament. En aquell moment jo vaig agafar amb cura el pot buit del damunt del llit i el vaig tornar a deixar a sota dels fogons, i al mateix temps vaig agafar una pala per matar l’escurçó. La bèstia estava molt viva i em va costar de matar-la, però vaig poder picar-li uns quants cops que el van fer caure del llit, es va bellugar convulsivament molta estona i finalment, ja només una mica, la punta de la seva cua, lentament. Vaig agafar la criatura i la vaig aixecar. En una mà hi tenia el nen i en l’altra la pala de la cuina. En aquell mateix moment es va obrir la porta de la cabana i va entrar Aziba.

—Què…

Va veure’m amb el nen als braços, va mirar a terra i veient l’escurçó va córrer apressada cap el seu fill.

—Què ha passat? El nen! —deia Aziba.

El nen encara bramava, no parava de plorar amb força. Aziba devia d’haver sentit els plors. La noia tenia la cara horroritzada. Em va prendre el nen i el va mirar, era tot ple de picades, de les mossegades de la serp, era ple de puntets vermells pel seu cos. Quan els va veure, Aziba va xisclar. L’escurçó que jo ja havia mort encara es cargolava lleugerament per terra. Ella el va trepitjar unes quantes vegades. La criatura de cop va deixar de plorar i va tenir uns espasmes convulsius. Posava els ulls en blanc. Aziba la va sacsejar. El nen només es debatia convulsivament. Ella em va cridar:

—De pressa! Vés a buscar la bruixa, de pressa, per favor!

M’estava mirant Aziba amb cara de no comprendre, ella em va repetir:

—Per favor, vés de pressa!

Vaig sortir de la cabana i certament vaig córrer. No sentia res, encara no m’adonava del que havia fet… No podia sentir res de res. Ni satisfacció ni penediment. Només m’adonava que corria amb els cabells al vent, com una esperitada. Anava corrent cap a la casa de la bruixa.

La jaia, com sempre, era a la porta de la seva cabana. Em va veure, em va mirar i em va dir:

—Ja ha passat?

Em vaig aturar com si hagués xocat contra un mur. Vaig interrogar:

—Què dieu…?

—No, no res —féu ella—. Què ha passat?

—El nen… —vaig dir-li jo—. L’ha picat un escurço.

La dona es va aixecar i es va posar a córrer. Jo corria al seu costat. No em va preguntar res més. Només corria, la dona, i ho feia tan de pressa com jo. Quasi més de pressa. Jo la seguia al seu darrera. Va arribar abans. Quan vam entrar, ella al meu davant, Aziba estava xuclant les picades de la serp. La serp encara era a terra. Les llàgrimes lliscaven galtes avall per la cara d’Aziba. La bruixa va prendre d’una revolada el nen dels braços de la noia i li va acabar de treure la roba que Aziba ja li havia mig tret. Li va posar la mà al front per trobar-li el pols.

—Està molt malament —va dir—. On és l’escurçó?

La bèstia era a terra. Jo l’hi vaig indicar. Ella em va dir que l’hi donés. Jo vaig anar a la cuina per prendre un drap i agafar la serp de terra, ja morta i esclafada. Amb el meu cop de pala li havia esclafat part del cos i Aziba l’havia acabat d’esclafar amb les trepitjades, però encara se li distingien les dues dents com dues agulles que li sortien de la boca. Jo la vaig portar a la bruixa. La serp penjava de la meva mà com un cuc llarg i fastigós. Ella em va mirar d’una manera que volia dir moltes coses i va dir:

—Aquesta mala bèstia ha d’haver entrat atreta per l’escalfor de la casa.

—Quan me n’he adonat, ja era tard —vaig dir jo, i les paraules em sortien soles.

—Bé, farem tot el que podrem —digué ella—. Talla-li el cap, Nifades, i posa’l a bullir amb poca aigua. I ara porta’m el licor més fort que tingueu a la casa. Si no n’hi ha porta alcohol. Ah! quan el cap de la serp bulli, porta’l.

Vaig fer el que la dona em manava. Li vaig portar el licor, era l’aiguardent que la mateixa bruixa portava a Iosef. La jaia va obrir la boca de l’infant que no parava de bategar d’una manera convulsiva i li va tirar a raig per la gola aquell aiguardent tan fort. N’hi va deixar caure un bon raig.

Aziba s’havia agenollat a terra i somicava, no parava de cridar Iosef:

—Iosef, Iosef —deia.

I ho deia amb una veu ofegada i desesperada. No la vaig voler escoltar ni dir-li res, me’n vaig anar a la cuina per veure si el cap de l’escurçó bullia, i quan fou així, vaig tornar. El pot feia una olor repugnant de brou infernal. Li vaig donar a la vella. Ella el va agafar i hi va tirar més aiguardent a dins, després va tornar a forçar la boca del nadó per fer-li empassar el brou. Va costar, però ella no ho deixava. El nen l’omplia de baves i gargalls de color blavós, però la bruixa li embotia el brou amb aiguardent per la boca. Li va fer prendre fins el final.

Van passar pocs minuts i els espasmes se li van acabar. Es va adormir. Quan ja dormia em va demanar un ganivet. L’hi vaig anar a buscar. N’hi vaig portar un de petit i esmolat, ja em pensava per a què el volia. Ella el va agafar i va començar a fer tallets a l’infant als llocs on l’havia mossegat l’escurçó, en tots els senyals de les dents de la serp. Li apretava la ferida fins que sortia una glopadeta de sang i després la hi xopava amb l’aiguardent.

—Cal anar a trobar Iosef —digué la bruixa.

Jo vaig mirar Aziba. Ella semblava que no s’adonava de res. Posava cara d’idiotitzada. Vaig sortir fora de la cabana. Iosef no devia ser gaire lluny. Jo veia el bosc i des de la porta buscava amb la mirada alguna figura humana que havia de ser la d’ell. Era tard, ja prop del capvespre. Iosef havia de tornar, no calia que me n’anés fins al bosc, seria més fàcil de veure’l arribar. I ell només va trigar uns vint minuts, una cosa així, el temps que va trigar el sol a començar-se a amagar. Venia caminant lentament, amb el cap cot, pensatiu. Vaig sentir pena per ell. Portava l’escopeta sota el braç i un animal mort li penjava del cinyell; era una bèstia ben grossa. Venia pensatiu, però devia tornar content perquè portava menjar. Jo li feia senyals amb el braç. Ell no em veia, i em vaig posar a córrer, cridant-lo. Quan em va veure va apressar el pas, i quan encara érem a uns metres de distància ja li vaig cridar:

—El nen, el nen ha tingut un accident…!

Aleshores sí que va posar-se a córrer. Em va deixar de banda i va seguir recte fins a la casa. Jo em vaig tombar i vaig començar a pujar vers la casa a poc a poc. Per a mi no valia la pena de córrer, ja. Abans d’arribar encara vaig tenir temps de veure com Iosef sortia una altra vegada de la casa i d’una manera cansada s’estintolava a la porta d’entrada. Jo arribava en aquell moment i li vaig allargar el meu braç i la meva mà. A ell, els ulls se li havien enfonsat. No deia res, només mirava el cel, apretava les barres i picava cops de puny contra el mur.