Iosef:
Parlo amb el metge

Jo havia quedat citat amb el metge. Ell m’havia dit que primerament havia d’anar a prefectura. Havia de fer el reconeixement d’una corda de presos, abans que se’ls enduguessin al desterrament. Jo em vaig posar davant de la prefectura, repenjat a la paret. El cotxe del metge era a la porta de la prefectura. Em va fer esperar força estona. Finalment, quan jo ja estava mig empipat, va sortir, féu una ullada a dintre del seu cotxe i va mirar cap al lloc, a l’andana del davant, on jo estava esperant-lo. Em va fer un gest amb la mà, i sense apressar-se va creuar el carrer cap a mi.

—Mira, m’hauràs de perdonar. Van portar aquests presos de Sicònia i m’han fet fer la revisió aquest matí. Les coses van malament pel que sembla, n’hi ha més que mai. —Això ho va dir amb una veu més baixa i mirant de reüll l’entrada de la prefactura.

—És igual, no tenia gran cosa per fer, només esperar-te.

—Que tens pressa? —em va preguntar.

—Home… Ja t’he dit per telèfon que t’havia de parlar. Vols que anem a fer una copa?

—Com vulguis, però pensa que he d’anar a casa d’un mort…

—Això entra en el que hem de parlar.

—Ah, sí?

—Anem a beure alguna cosa.

El metge em va fer un gest d’assentiment amb el cap i em va acompanyar mirant-me amb curiositat, fins al primer bar que vam trobar. No gaire lluny de la prefectura. Vam entrar i vaig buscar amb la vista una taula isolada. Era una taula vora la finestra. Vaig fer seure el metge i jo me li vaig posar al davant, asseient-me i fent-li un somriure que no volia dir res. Calia preparar les coses. No li ho podia dir de cop i volta.

Un cambrer espellifat se’ns va apropar i ens va mirar amb cara interrogativa. No ens va parlar. Jo estava distret, buscant la manera, la millor manera de parlar amb l’home quan em vaig adonar de la presència del cambrer.

—Ah!… Sí, què vols prendre, tu? —li vaig demanar al metge.

—Un vi, a aquestes hores va bé el vi. Bec poca cosa jo.

Vaig encarregar una gerra del millor vi. El cambrer espellifat no va canviar de cara i se’n va anar. El metge tot silenciós va fer un posat de sorprès en veure que jo demanava el millor vi. No deia res, ell. Esperava que jo encetés la conversa. M’imagino que l’home ja es devia imaginar de què li volia parlar. Ja li havia dit, que era sobre la mort de Tareh. El metge ja sabia, ho sabia tothom, el que hi havia entre Nifades i jo. Segur que ja s’ho pensava ell el que jo li volia dir. No calia, per tant, anar amb gaires embuts. Si estava amb mi en el bar era perquè en un principi ja estava d’acord amb el que li anava a demanar. Ell, només esperava. El cambrer va portar el vi. No va trigar gaire. Ell i jo vam beure en silenci i vam deixar passar una bona estona, fins que la gerra de vi va estar a la meitat. Fou el metge el qui va trencar aquell silenci.

—Bé —va dir—. Jo haig de fer un pensament. És una mica tard.

En aquell moment jo em vaig posar la mà a la butxaca de la camisa i vaig treure un paperet plegat i l’hi vaig allargar. Ell el va agafar i el va desplegar, féu un xiulet.

—Una quantitat molt bonica —digué.

—Benvolgut doctor —li vaig dir jo—. És per a tu. Tu imagina’t que només te’l dono en senyal que t’aprecio i que et respecto molt.

—Ets un home molt afectuós —em digué ell amb ironia.

—Doncs encara ho puc ser més. No tindré cap inconvenient a demostrar-t’ho quan hagis signat el certificat de defunció de Tareh i el permís per incinerar-lo.

—Només és això? Vaja, home. N’hi ha moltes de morts sobtades durant la nit darrerament. Era amic teu Tareh?

—Altra vegada se li notava el punt de sarcasme amb que m’ho deia. Vaig fer veure que no me n’adonava.

—Ja deus saber que la vídua m’interessa.

El metge em mirava somrient amb un somriure que no expressava res, i movia el xec entre els dits, jugant-hi. Finalment se’l va guardar a la butxaca, posant-lo abans dintre d’una petita llibreta, plegat, tal com jo l’havia donat. Em va dir amb veu lenta i suau:

—Recordo que ets un home fort, les autoritats te’n consideren de fort. Sé que ets amic de tots els capitostos d’Hidrarstadt i d’algun Menestre de Sicònia. Val la pena ser amic teu.

I quan va acabar, així se’n va anar deixant el vi al got.