Nifades:
En el destret anem a consultar la bruixa

Mai no ho havia passat tan malament com quan Tareh estava al llit. Van ser uns dies desgraciats. La meva nàusea va arribar a l’extrem. Fins vaig pensar en la meva mort. La meva mort sense Iosef. Fer com si Iosef no hagués existit mai, oblidar-lo. I jo sabia que haver-lo d’oblidar era pitjor que morir.

No vaig sortir de casa els dies que Tareh restà al llit, només anava a buscar alguna cosa de menjar i tornava. Per això ho passava malament i a més Iosef no em buscava, no em deia res. No sabia res d’ell. I m’anaven passant els dies aguantant Tareh; malgrat que jo no entrava gaire a la seva habitació l’havia de suportar, sabia que ell hi era, que era al llit i aquella presència em feia mal. A partir del segon dia vaig provar de portar-li menjar, i n’hi vaig preparar i portem. Però Tareh ni se’l mirava, al final l’hi deixava damunt de la tauleta de nit i quan entrava jo més tard me’l trobava igual, no l’havia tocat. Així vam estar dos o tres dies. Fins que jo vaig deixar d’amoïnar-m’hi. Vaig dir al restaurant del costat de casa que li fessin menjar i que li pugessin. I que vinguessin al vespre a tornar-n’hi a portar i a endur-se el que havien portat al migdia. Pel que m’importava aquell home que es deia el meu marit… Es podia ben morir, ja n’estava tipa. No podia suportar els seus ulls quan alguna vegada l’anava a veure. Eren els ulls de retret d’un gos quan l’heu bastonejat. Això era fastigós, i jo no podia fer altra cosa que fer veure que prenia cura del meu marit. Ho havia de fer per allò que podien dir els altres, la gent, i potser jo, malgrat la meva repugnància, una nàusea que vencia a estones, sentia llàstima d’aquell desgraciat. Jo li desitjava la mort, però ja sense odi, sinó pel que ell era; pel que feia en aquest món i per tot allò que ell significava per a mi i per a tothom li valia més morir. La mort per a ell era una clemència, un respirar una mica d’aire fresc. Que no ho veia ell això? Doncs no. Em sembla que no, que seguia conservant estúpides esperances de posseir-me. En aquells ulls de gos apallissat que em miraven amb retret hi havia alguna cosa. Hi havia esperança, potser per això eren tan insuportables.

Jo penso que si Tareh hagués tingut una altra dona hauria estat feliç. Una dona de la seva mida, com ell. Aleshores l’un i l’altre s’haurien complementat i no haurien estat desgraciats ni mesquins. Ara ell em feia sentir a mi desgraciada i mesquina. Ell havia d’haver trobat una altra dona. Però jo no ho podia ser de cap manera, aquesta dona. Jo no havia tingut ni l’estómac de fer l’amor amb ell. I només de pensar-ho em pujava el fel a la gola. Tareh s’havia engrescat amb mi quan el Menestre Goeblin va voler que ens caséssim. El Menestre Goeblin ho va fer per cobrir-se, perquè ell em desitjava, em volia i no volia tenir entrebancs. Jo hi vaig accedir perquè Goeblin era Menestre i fins no em queia del tot malament. Aleshores no vaig pensar que la unió amb un desgraciat com Tareh m’havia de dur maldecaps després que el Menestre Goeblin fos assassinat feia uns mesos. L’endemà de la mort de Goeblin, Tareh ja volia fer-me l’amor, el mateix dia següent de la mort. Tareh era una ànima mesquina. Era tan mesquí que ell hauria reconegut un fill si jo hagués quedat embarassada de Goeblin. I quan aquest ja va estar mort, només unes hores més tard, Tareh ja es volia cobrar tot el que el Menestre li havia fet fer. Pobre home! Només era digne de llàstima, ben mirat. Era per llàstima que jo li desitjava la mort. Era millor per a ell. Jo no podia oblidar el que ell havia fet mentre jo estava amb Goeblin. Potser sí que ell es pensava que l’entre-tenir-se tot sol era una manera de tenir-me. Potser creia que amb la meva imatge en tenia prou per sentir-me seva.

Jo no ho sabia. Aquestes coses, totes m’havien fastiguejat però finalment vaig caure en una total indiferència. Una indiferència que arribava fins a l’amor de Goeblin i vaig acabar odiant tant Tareh com Goeblin. No sé qui balejà Goeblin, però li ho agraeixo. Em va treure una bona merda del damunt. I havent trobat a Iosef volia desfer-me de Tareh, volia deixar-lo. Però les lleis no m’ho permetien si el mateix Tareh no m’autoritzava a marxar. Això ell no ho hauria fet mai i per tant jo no podia marxar. No podia fer-ho. Encara menys amb aquell porc de Sand que s’havia ficat pel mig. També tenia por que Iosef fes alguna cosa contra Sand que ens podria resultar perillosa; havíem d’anar amb molt de compte. No podíem jugar, jo no podia jugar ara que havia pogut trobar Iosef, i que amb ell també m’havia trobat de nou jo mateixa. Amb Iosef era feliç.

Van venir els del menjar de Tareh. Vaig pujar amb ells a l’habitació i a la porta els vaig dir que em donessin la safata. Ja la hi entraria jo. Era la primera vegada que li entrava el menjar que encarregava al restaurant. Vaig obrir la porta i Tareh em va mirar.

—Ets tu? —féu tot estranyat.

Des que era al llit no m’havia dit res. Era la primera cosa que em deia. Va parlar d’una manera ofegada, com si li costés molt d’articular els mots. Li vaig posar el menjar al davant i em vaig asseure als peus del llit per mirar-lo.

La mort de Goeblin. La cara de Tareh en arribar a casa aquell migdia i dir-m’ho. I m’ho va dir amb un aire de triomf, de cosa que semblava que ell mateix havia guanyat. En aquell mateix moment vaig recordar la cara del meu home quan jo estava amb Goeblin i les riallades de Goeblin en veure-ho. Aquell migdia Tareh estava tot content per la mort del Menestre i em va venir dient que volia fer l’a-mor amb mi. A mi ja m’era igual i potser fi hauria deixat fer el que hagués volgut, però no vaig poder. Vaig sentir un fàstic horrorós i no li ho vaig deixar fer. No vaig poder de cap manera. Jo volia una altra cosa; un home. Ja grua-va per un home quan havien passat molts dies. Aleshores va arribar el meu cunyat Jareh. Va resultar que aquest era un cosó. Mala sort. Jo volia un home o uns homes que m’acariciessin i em fessin l’amor. Això era el que jo somniava. Amb fúria, amb una passió que els fes destrossar-me si ells ho volien. El que no podia ser era que jo permetés ser posseïda per una bestiola. Encara que si Tareh, el dia de la mort de Goeblin, hagués arribat a casa i m’hagués pres per la força, és ben possible que jo me li hagués sotmès. Segurament, no s’haurien esborrat les seves mesquineses de quan jo pertanyia al Menestre, però si ell m’hagués pres com un animal, com una fera, amb tota la brutalitat, jo li ho hauria deixat fer; en aquests moments d’ara encara seria seva. Però la bestiola no arribava ni a l’animalitat. Quan jo li vaig clavar un cop de puny i l’empenta que el va fer caure fora del meu cos i del llit, es va quedar aturat, mirant-me. Tenia els ulls esbatanats i les baves li queien per les comissures dels llavis. Des d’aquest moment i havent vist això vaig jurar que Tareh ja no em tocaria mai més en aquesta vida.

Amb un gran regust de brutícia van anar passant els dies que vingueren després. I els mesos. Al principi no m’importava, però a poc a poc vaig començar a desitjar un home, fins que vaig arribar a gruar desitjant ser posseïda per un home. Potser un home que em pogués oferir al mateix temps una mica d’amor, encara que només hagués estat un amor de llit. Després de la fastigosa experiència amb el germà de Tareh la cosa encara fou pitjor. Però vaig assolir la llibertat per fugir durant hores i hores de casa i vaig poder trobar Iosef.

Tareh va provar de menjar una mica, però li va venir un dels vòmits de sang que tot sovint tenia. La safata amb el menjar va abocar-se damunt de la vànova, i ell va començar a rebolcar-se pel llit. Es va posar a gemegar i fins va voler escridassar-me, però els crits se li ofegaven entre els bor-bolls de sang. Em vaig aixecar d’on m’havia assegut i sense contestar-lo, ni amoïnar-me per la porcada que tenia damunt del llit, vaig sortir fora de l’habitació. Em sentia bruta, trista, destrossada, i ja no podia més. Havia d’anar a trobar Iosef. Tenia moltes ganes de veure’l, era l’única cosa que jo tenia vertaderament. Ho era tot. L’havia d’anar a veure, ja que ell no feia res per posar-se en contacte amb mi. Encara que en els moments que estava passant quan vaig sortir del dormitori de Tareh no era convenient, em calia esperar una mica. Per això no hi vaig anar fins al dia següent.

Pel matí vaig entrar al dormitori de Tareh i li vaig dir:

—Surto.

Tareh es va posar a rebolcar-se una altra vegada i a somiquejar. Em va cridar quan jo tancava la porta. Però jo la vaig tancar i me’n vaig anar. Anava a veure l’home que jo estimava. L’home que jo volia més que res en aquest món.

—T’he estat esperant —em va dir quan vaig entrar a casa seva.

Jo vaig posar cara d’empipada.

—Podies haver-me vingut a buscar.

—Et necessitava i no sabia com fer-ho. Quan te’n vas anar no em vas dir res i pensava que te n’havies anat amb el teu home.

—No siguis absurd!

Aquí va acabar la nostra separació d’aquells dies que jo m’havia tancat a casa. Tot va ser com abans. Jo l’estimava cada vegada més. Tornava a casa cada dia al vespre. Entrava a veure a Tareh. Me’l mirava. Ell quasi sempre estava amb els ulls tancats, fent veure que dormia. Un vespre hi vaig entrar, el vaig mirar una estona i no va obrir els ulls, ell. Després, vaig sortir i quan anava a tancar la porta vaig sentir que em cridava. Per un moment vaig dubtar, però ell va insistir i vaig entrar.

—Vine, acosta’t, Nifades.

—Com estàs, què vols?

—Això no importa, vine on em puguis sentir bé.

Vaig agafar un tamboret i em vaig asseure a la vora de la capçalera.

—Sé que et fiques al llit amb Iosef.

Jo vaig fer un somriure i una ganyota movent el cap volent-li dir que això a ell no li havia d’importar. Després ell va continuar amb una veu estranyament normal.

—Suposo —va dir— que em va maltractar perquè li ho devies dir tu. I per la teva culpa encara em trobo horriblement. He estat lluitant entre la vida o la mort… Molt bé, fes el que vulguis, el que et doni la gana. Disfruta tot el que puguis; si jo ja no et puc posseir, tampoc no m’importa morir. Però, dona, pensa i no t’oblidis del meu germà! Pensa-ho bé, ell prendrà les mesures que calguin per venjar-me. El fet que li agradin els homes no vol dir que no pugui tornar-se una fera… i t’asseguro que per venjar-me es tornarà una fera… Recorda-ho bé, Nifades, pensa en Jareh…

Havia sentit llàstima per Tareh. Li havia desitjat la mort per llàstima, però aleshores el volia matar com s’esclafa una bestiola repugnant. No li vaig contestar. Què podia dir-li? Suposo que amb el gest que li vaig fer d’esclafar-li el cap ja en devia tenir prou. Em vaig reprimir i vaig sortir de l’habitació corrent per no fer una atzagaiada. Aleshores sí que ja no podia més. Em sentia plena d’odi, plena de fàstic, fins al capdamunt. Prou!, em vaig dir i vaig sortir al carrer, esperitada, corrent cap a la casa de Iosef. Si m’aturava a pensar un moment, havia de reconèixer que Tareh tenia raó, calia pensar en el seu germanet. Si ell, Tareh, li ho contava al seu germà, si el feia venir a Hidrarstadt, la cosa podria acabar molt malament per a Iosef i per a mi.

Iosef es va estranyar de veure’m tornar aquell mateix dia. Es va sorprendre de la meva cara, dels ulls oberts i esfereïts que jo tenia. Em va fer passar i em mirava com esperant alguna cosa.

—Tareh… —vaig poder arribar a dir jo.

—Tranquil·la —em va dir ell.

—És difícil d’aguantar. Tot… —vaig seguir dient jo.

—Però, què passa?

—No puc més, no puc més, no puc més!

Ell em va agafar per les espatlles i em va acariciar dient-me.

—Tranquil·litza’t, Nifades, per favor, digues què et passa.

I jo gairebé amb llàgrimes als ulls li vaig dir el que Tareh m’havia dit feia una estona. L’amenaça que m’havia fet de contar-ho al seu germà Jareh.

—Només és això el que et fa por?

Iosef em somreia.

—És que ja n’hi ha prou! Tot és merda, és una porqueria al·lucinant, ja no puc més! Ningú no ho entén, ni tu m’entens!

Iosef va enfosquir la cara. Es va tancar en ell mateix i feia el posat de pensar. No somreia. No intentava animar-me. Només em va dir:

—Bé, espera, espera una mica…, no sé…

I amb les mans a les butxaques es passejava amunt i avall. El seu posat, encara que no volia dir res, va tenir la virtut de calmar-me. El meu histerisme va desaparèixer. El fet que Iosef buscava una solució em va tranquil·litzar. Ell va estar cinc o sis minuts passejant per la cambra, de sobte se’m va girar de cara i ja tenia una expressió il·luminada quan em va dir:

—Anem a veure la bruixa de Sicònia!

Per un moment em van tornar els dubtes i el desànim, però estava tan cert que la bruixa ens solucionaria els problemes que em vaig confiar totalment en ell.

La bruixa de Sicònia no vivia ben bé a la ciutat. Tenia una mena de barraca mig amagada a un parell de quilòmetres de la vora de la carretera entre Hidrarstadt i Sicònia. Era de nit; hi vam haver d’anar a peu i hi vam arribar ben cansats i força tard. La bruixa tenia aquella barraca a l’altra banda d’un pujol que primer s’havia de pujar i després davallar. Suàvem en arribar. La dona estava asseguda a fora, tota sola a l’aire de la nit, estava de cara a la lluna que creixia en aquells dies. Damunt de la falda hi tenia una falç de segador i l’acariciava. Amb la pobra llum de la lluna que creixia jo vaig veure com lluïa l’acer de l’eina que la dona devia acariciar durant nits i més nits. No ens va veure ni sentir arribar, almenys no va fer cap gest que ho demostrés, però quan ja estàvem quasi a la seva vora, sense adreçar-nos la mirada, somrient de cara a la lluna, va dir:

—Mireu! Mireu a Iosef, un home que es posa a tremolar de cap a peus només de pensar en un gegant que no és home, que li agraden els homes! Tanta por li tens tu, Iosef, a Jareh?

Iosef es va aturar i es va quedar mirant a la bruixa amb la boca oberta. Vaig sentir l’apretada de mans que em va fer en el mateix moment que es va aturar quan la bruixa va acabar de dir tot allò, sense ni mirar-nos. Jo em vaig demanar tota sorpresa, de quina manera, aquella jaia havia pogut saber res del que li anàvem a parlar. Ni Iosef ni jo li havíem dit res. Ho havíem decidit una hora abans.

Iosef es va apropar a la bruixa.

—Ja ho saps? —li va preguntar.

I ella li va contestar:

—Jo ho sé tot.

—Qui t’ho ha dit? —va tornar-hi ell.

I ella es va tombar lentament de cara a Iosef i se’l va mirar una estona llarga en silenci, fins que va dir:

—Si has vingut aquí per desconfiar del que jo sé per mi mateixa, del que jo puc fer per mi mateixa, ja pots anar-te’n, tu i la teva companya pel lloc on heu vingut.

—Perdona —va dir-li Iosef apressadament—. Estem nerviosos. Jo no sé què fer, faig bestieses.

—Fas toixades, Iosef, ja ho sé. Però també sé que un dia seràs cridat a dalt —la bruixa va aixecar la mà al cel—, aniràs a dalt i tornaràs. Tornaràs destrossat, hauràs patit molt i tot el mal que estàs fent i que encara faràs servirà per redimir-te. Tornaràs amb la missió d’estimar. Però ara has de desfer, destruir, anihilar, matar!

—No t’entenc, dona.

—No importa. Tu mateix ho sabràs més endavant.

—Hem vingut a demanar-te ajuda —va dir-li ell.

—Tindràs la meva ajuda. Sé que t’he d’ajudar. En contra de tots els meus sentiments. En contra de tot allò que jo m’havia jurat a mi mateixa he de fer que aconsegueixis la teva pròpia ruïna. Has d’escurar fins la darrera gota de la copa de la teva vida, per fer que darrera teu hi hagi uns nous dies. Jo no puc anar en contra de la voluntat de l’univers.

—Per favor, dona, ens vols ajudar?

—Sí. Ja sé que us estimeu i voleu acomplir el vostre amor per damunt de les lleis humanes. Bé, jo faré que sigui d’aquesta manera. Però tingues en compte, tu ho saps millor que ningú, que les lleis que han fet els homes lliguen i qui les vol trencar, ha de trencar alguna cosa humana i per aquí comença el camí de la destrucció. Estàs d’acord a acceptar aquest destí?

Iosef em va mirar a mi. Jo li vaig prémer la mà amb força, ell em va contestar. Jo no comprenia el que la bruixa li estava dient, però ell va contestar amb veu ferma:

—Sí.

—Ara tot depèn de si voleu unir-vos per sempre en l’amor de veritat, l’amor que lliga dos éssers pels temps dels temps, malgrat les morts, malgrat les iniquitats, malgrat la mentida, com feien alguns homes que vivien en aquestes terres fa molts segles, abans de la vinguda dels Menestres. Si ho voleu d’aquesta manera jo us ajudaré. Però si només voleu ser uns amants, dos éssers com dos gossos que s’uneixen estúpidament sense ànima, no compteu amb mi.

—I és clar que volem unir-nos per sempre! —va dir Iosef ràpidament.

—I tu, dona? —em va preguntar la bruixa.

—Jo també ho vull, ho vull més que res en la meva vida.

—Penseu que quan us hàgiu unit, vindrà el dia en què us separareu, en què us pensareu que us odieu, i us voldreu destruir, i penseu també que ja serà tard, sempre estareu units, encara que els vostres cossos estiguin molt lluny, o encara que l’un estigui viu i l’altre mort. Hi esteu d’acord?

—Hi estem —vaig dir jo.

—Hi estic —féu Iosef.

—Molt bé, en aquest cas, si és cert, ja esteu units. Ara jo et prepararé una metzina, Nifades, que hauràs de posar dins del menjar de Tareh —ja us he dit que heu d’estar disposats a fer-ho tot—, i quan Tareh hagi mort després de donar-li la metzina, et dic pel teu bé que facis incinerar el cos, de manera que mai cap metge, de Sicònia i de qualsevol altre lloc del món pugui esbrinar de quina cosa ha mort el teu home…, oh! perdona, el teu marit. Si ho fas així, simulareu una mort natural i ja no haureu de tenir cap por de Jareh. Jareh vindrà i us voldrà fer mal, però mai no us en podrà fer. No tindrà cap prova, i Iosef ja sap com fer-s’ho amb la gent de les lleis de la nostra terra. De veritat ni Jareh, ni ningú, si vertaderament esteu units, tindrà cap força per fer-vos mal, el mal sempre sortirà de vosaltres, mireu-lo d’evitar sempre que pugueu. Això no és possible, encara menys en la vostra situació, com ara per exemple’, però d’ara endavant, mireu de defugir el mal. Jo ja no us puc fer res més amb la meva màgia. I hi ha una altra cosa: quan ja tot estigui fet de la manera que jo us he dit, sereu ja per sempre l’un de l’altre. Ja ho sou ara de fet.

La bruixa va deixar a terra la falç polida que havia sostingut a les mans mentre ens havia parlat, i ens va fer entrar a la seva cabana i ens va fer posar al davant d’una tauleta rodona. Damunt de la tauleta hi havia una estrella blanca de sis puntes dibuixades amb pintura que semblava de guix. En el centre de l’estrella s’hi feia una figura geomètrica de sis cantons i al bell mig hi havia dos cavallets de mar dissecats mirant-se de cara amb les seves conques buides i seques.

—Jureu —ens va dir la bruixa— posant la mà esquerra damunt d’aquests hipocamps!

Iosef i jo ho vam fer. Vam jurar dient tots dos alhora: «Jurem». Seguidament la vella ens va fer sortir. A la porta de la cabana em va agafar a mi per l’espatlla i em va preguntar:

—Què et sembla, què penses del que hauràs de fer?

I jo seriosa, sense titubejar li vaig dir:

—Ha de ser perfecte. Ben cert que no m’importa que Tareh hagi de morir, de veritat no m’importa, sé que fins i tot li faig un bé.

—Sí —em digué ella—. Ja no us molestarà en aquest món. Tu arrencaràs l’herba de rel perquè no pugui tornar a créixer. Espereu-vos un moment, a fora.

Ella ens va deixar fora de la cabana a la llum de la lluna. Al lluny es veia l’ombra gegantina i aterridora del bosc, tota negra. La dona trigava. Iosef em tenia agafada per la mà, però no em parlava. Tenia la cara vers el bosc i semblava molt abstret. Per fi la bruixa va sortir i allargant-me un paquet molt petit em digué:

—Escolta, Nifades, quan tornis a casa teva, el teu marit estarà content. Tu li diràs que, quan has sortit aquest vespre, has anat a trobar Iosef per trencar amb ell. Li diràs que comprens que ell és el teu home i que faràs tot el que puguis perquè es guareixi ben aviat. Li diràs que tu ho faràs tot, i no el deixaràs ni una estona més fins que es posi ben bo. Li ho has de fer creure, i no et serà difícil, car ell ho està esperant, que vols que recobri la salut. Això vol dir que tu i Iosef no us podreu veure fins que tot hagi acabat. Mentre estiguis amb el teu home has de ser afectuosa amb ell. Les primeres vegades que li facis el menjar, no li posis res del que t’he donat en aquest paquetet, has de deixar passar uns dies. Fes-lo feliç durant aquests darrers dies que li resten de vida. Fes-ho, tot depèn de com t’ho facis perquè vagi bé. Després, quan ell estigui confiat i content, li vas donant la metzina en més d’una menjada. Després de la primera dosi ja li agafarà febre i tindrà tremolins. Et saltes una menjada, però a l’altra li tornes a donar i aleshores a cada menjar fins a la darrera dosi que hi ha al paquet. Aleshores, després d’haver-la pres, se li rebentaran els budells i ell es posarà a xisclar de dolor. Si no pots suportar els xiscles, tapa-li la cara amb un coixí i aguanta ben fort fins que ja no es bellugui, d’aquesta manera fins faràs que mori més de pressa. Potser sagnarà per les orelles i pel nas i s’haurà mossegat els llavis. Renta’l bé amb aigua freda sense deixar cap rastre de sang. Jo vindré, si tu ho vols, per preparar-lo per al vetllatori. Tot anirà ràpid. No t’amoïnis.

—Però i si ella no té prou força per subjectar el coixí? —va preguntar Iosef a la dona.

—La tindrà! —féu la bruixa mirant-me.