Iosef:
Avant o enrera, tant se val

Vaig aguantar tot un fotimer de dies. Quasi va arribar al mes. No podia més i pensava en Nifades. Em devia estar esperant? Jo em delia per veure-la. Em sentia molt brut i cansat. Em calia estar al costat de Nifades, encara que no li pogués dir que havia estat a Sicònia, ni li pogués contar el que havia fet. Però no ho tornaria a fer. Havia acabat el vespre abans a casa del Menestre de Justícia. De veritat que ja no podia més. Al Menestre i a la seva dona no els havia dit res. Els ho diria quan em tornessin a cridar. Aleshores faria veure que estava malalt. Fóra una bona solució. Dir que estava malalt i que ja no m’era possible d’acontentar-los. Fóra una bona solució, perfecta. Ells dirien: «Pobret», i això seria tot. Sí, era Túnica cosa que podia fer. Després, quan ho hagués fet no sabria quina cosa fer, però no importava. El que calia era deslliurar-se d’allò, de tot allò que jo havia estat i havia fet fins aleshores.

Jo què sabia de tot el que havia de passar. Jo què sabia del que m’hauria d’arribar. Tot, tot va ser una angoixa i una agonia. Jo, jo un homenet pretenia haver trobat allò que els homes busquem: la plenitud. Una altra vegada. Pobret! Què poc m’ho pensava jo.

Vaig ser tan il·lús que pensava que Nifades m’estaria esperant, que no dormiria esperant-me. L’altra vegada m’havia dit que s’havia passat les nits sense dormir, inquieta. Em va dir que xisclava i plorava per les nits, i jo pensava que aquesta vegada encara que jo havia estat molt més temps a fora, ella hauria fet el mateix. Però només ho va fer els primers dies. Després va conèixer un jove, un noi d’aquests que escrivia versos i era revolucionari. Un home perseguit pels Menestres. Era una ironia! Nifades una vegada em va dir per excusar-se:

—Jo veia el cel molt negre. Tant de nit com de dia i sempre al meu davant la imatge de dos cavallets de mar que se’m passejaven pel davant dels nassos i que em miraven amb les seves conques buides d’una manera amenaçadora. Em vaig acostumar a sortir a passejar de nit. De nit sortia, i va ser en una d’aquestes nits, quan jo volia fugir del meu malson que vaig trobar Max —Max era el noi revolucionari— i ell em va parlar del meu somni. I vaig acabar fent l’amor amb el noi jove que escrivia versos i que interpretava els somnis. No em va importar que fos un revolucionari. No, de veritat no em va importar. Totes les nits, quan tu no venies, agafava Max i me l’enduia a casa. Estava enfollida pensant que t’havia perdut.

I jo ja estava en camí. Tomava a la meva Nifades. A la dona que jo estimava i estimo. Allò per què he arribat al lloc on sóc ara assegut en el desert, voltat de sorra i pedres recremades, de tot el que queda de Sicònia, del nostre món, del món que vam fer nosaltres els homes.