Nifades:
Mato a Tareh. La seva mort

Després d’aquella nit darrera del pujol, a casa de la bruixa, vam quedar amb Iosef que no ens tornaríem a veure fins que tot hagués passat, i jo me’n vaig anar a casa amb el meu marit Tareh.

Vaig dir a la gent del restaurant que no calia que portessin més el menjar. I els dies vingueren i jo m’havia tornat una dona amable i comprensiva amb ell, Tareh. Ell no m’havia parlat més de Jareh, ni m’havia tornat a amenaçar. La mateixa nit que vam anar, Iosef i jo, a veure la bruixa i que ens havíem separat per esperar, en arribar a casa vaig anar directament a l’habitació de Tareh i hi vaig entrar sense ni trucar a la porta. Ell estava ajagut de panxa enlaire, amb els ulls oberts mirant el sostre. No em va dir res. Ni en aquell mateix moment va tornar a parlar del seu germà, no va dir el que Jareh faria si jo l’abandonava o el maltractava, el que Jareh faria pel que deia que jo li havia fet. La seva respiració era prima com un fil i els ulls que fitaven el sostre tenien un aire de resignació i conformació a la mort, potser. Ho semblava, a mi m’ho semblava. Jo hauria volgut acabar en aquell moment mateix, em venien ganes d’acabar-lo, d’eliminar-lo d’un cop, però em vaig captenir i vaig comprendre que calia esperar. I així en els dies següents li vaig fer el menjar normalment com una bona esposa. I ell menjava i es confiava, no em parlava gaire però em somreia quan em veia entrar amb la safata del menjar. Amb un somriure de triomf pensant que ja devia d’haver guanyat la partida i que m’havia estamordit amb l’amenaça de Jareh. Tot això m’anava omplint encara més d’odi. Em calia acabar la farsa, no podia aguantar més. Vaig començar a posar-li les primeres dosis de la metzina al menjar. Devien ser molt poca cosa, malgrat que ell ja sentia els efectes. Tenia tremolins i febre, però encara, quan li entrava la safata del menjar, em somreia, s’aferrava a la vida amb l’esperança que jo li pertanyia. No s’adonava que a cada cullerada de menjar jo li llevava una mica més la seva miserable existència. Jo continuava la comèdia i l’acompanyava moltes estones a la vora del llit. Fins li vaig llegir alguna cosa, i li vaig permetre en una ocasió d’agafar-me la mà mentre li estava llegint. Ell em tenia agafada la mà i jo sentia a dintre del cos una revulsió de fàstic. Però em sembla que no se’m va notar res a la cara. Vaig continuar llegint amb el mateix to normal.

Quan no estava amb ell, i anava per la casa, m’avorria i m’enyorava. La casa em queia al damunt i els nervis se’m menjaven. Em retorçava els dits i em costava de dormir per les nits. Moltes nits fins a la matinada m’estava fora, a la terrassa del darrera de la casa, mirant la fosca i pensant en Iosef. Volia que allò acabés. Tenia ganes de tornar-lo a veure, de sentir-lo, d’acariciar-lo, de fer l’amor amb ell.

Era una matinada. No havia pogut dormir en tota la nit, com en d’altres nits. El dia que naixia era l’últim dia de Tareh. Al paquetet que m’havia donat la bruixa només hi quedava la darrera dosi. La definitiva. En aquells moments començava a clarejar. El sol sortiria ben aviat. Em vaig aixecar del racó on estava asseguda i me’n vaig anar a veure a Tareh. En entrar al dormitori, ell estava amb el posat de sempre, panxa enlaire i els ulls tancats. Em vaig anar a seure a la vora del llit, prop de la capçalera. I me’l vaig mirar. Estava molt pàl·lid, els voltants dels ulls morats i respirava lentament, però jo sabia que ell no dormia, que ja s’havia adonat que jo era allí. Vaig deixar córrer una estona i després vaig fer un esforç per fer veure que plorava i sanglotava. Ell va obrir els ulls ràpidament.

—Per què plores? —em va preguntar.

Els meus sanglots van augmentar una mica de to.

Jo vaig sacsejar el cap.

—No ho sé —vaig dir-li—. Potser he estat una estúpida quan t’he enganyat amb aquell Iosef.

—Això ja està passat —em féu ell.

—Jo no podia pensar que et pegaria d’aquella manera tan brutal. És veritat, Tareh. Jo no et desitjava cap mal, m’entens?

—Ja no importa. Val més que esborrem aquesta història del nostre record. Ara aviat em posaré bé.

—Jo ho vull que et posis ben aviat sa… És veritat que, encara que no hàgim estat marit i muller, jo et tinc apreci…, Tareh. A partir d’ara les coses canviaran. L’única cosa que desitjo en aquests moments és acabar amb l’existència que t’he fet portar.

Ell em va somriure per un moment i em va agafar la mà. Vaig sentir una sacsejada de repugnància i tot va estar a punt d’anar-se’n en orris. No, no va passar.

—Nifades… —va fer ell amb una veu tota tendra.

El sol ja començava a filtrar-se pels vidres de la finestra. Mirant-lo vaig deixar que el mico agonitzant m’acariciés les mans.

—Nifades… Nifades… —m’anava dient.

De sobte vaig voler acabar. Prou!

—Vols menjar alguna cosa? Ahir al vespre no vas sopar gaire. Ara et faré un bon esmorzar.

Li va saber greu d’haver-me de deixar les mans, però va fer un moviment afirmatiu amb el cap. Un moviment que, si més no, semblava voler dir que sí. Jo me’n vaig anar a la cuina. Vaig treure la darrera dosi del paquetet de la bruixa, i quan vaig tenir l’esmorzar preparat hi vaig abocar la metzina, distribuint-la entre la beguda i el menjar, unes verdures. Vaig cremar el paper que embolicava la metzina i vaig llençar les cendres pel forat de l’aigüera. Ja estava tot decidit. La cosa anava cap al final. Per fi s’acabaria aquell estat de coses indecents. Ho vaig posar tot damunt de la safata i me’n vaig anar al dormitori de Tareh.

—Va, has de menjar una mica, cal que et posis bé, i has de menjar per trobar-te ben bé.

El vaig haver d’ajudar a incorporar-se i estintolar l’esquena al coixí.

—Jo t’ho donaré —li vaig dir fent-li una moixaina.

Ell va fer un somriure cansat.

—Té, bada la boca.

I ell va badar la boca i es va engolir la primera cullerada. Li vaig poder fer passar tota la verdura, on hi havia més metzina. Quan li vaig fer beure la llet, a mig got va dir:

—No puc, té mal gust. Tinc un gust de ferro rovellat a la gola.

—Beu, en queda poca.

—No té gaire bon gust —va tornar a dir fent una ganyota.

—El gust no importa, cal que mengis.

I es va engolir tot el que quedava del got d’una glopada. En acabar-se’l, va sospirar. Per les comissures dels llavis li penjaven dos rajolins de llet. Es va posar a respirar a fons com si estigués molt cansat. Jo mel mirava havent deixat la safata a terra. Ell va tancar els ulls i es va voler estirar. El vaig ajudar i li vaig arreglar els coixins. N’hi vaig deixar un sota el cap i l’altre li vaig treure, quedant-mel jo a les mans. El continuava mirant, nerviosa, amb els ulls molt oberts, esperant. La metzina va trigar uns cinc minuts a fer l’efecte que ens havia dit la bruixa. Tareh va augmentar el seu panteix i de cop es va cargolar obrint els ulls com un foll, va encongir els genolls i es va posar les mans a l’estómac, rebregant-se per damunt del llit. Cridava:

—Em cremo…, em cremo per dintre! Nifades! Dona, no es pot aguantar…!

Jo me’l mirava impassible, amb el coixí a les mans. Ell ho va veure, va veure la meva cara i em va assenyalar amb el dit.

—Tu, tu…, has estat tu…!

Aleshores va voler perbocar, posant-se els dits a la boca, fins a la gola, però jo no li ho vaig deixar fer. Me li vaig tirar al damunt, em sembla que vaig xisclar i vaig forcejar fins que vaig aconseguir tapar-li la cara amb el coixí. Em vaig posar a apretar amb força, amb molta força. Encara vaig sentir la veu d’ell molt ofegada:

—No puc… m’ofego! Assas…

Jo apretava el coixí cada vegada amb més força, amb una força estranya que jo no havia tingut mai. Sentia els meus propis xiscles i em feien mal les barres de tant que apretava les dents. Sota el coixí només sentia un gorgotejar com el rondinar d’un gos. Va intentar saltar i moure les cames i els braços amb més fúria. Per un moment jo vaig tenir un calfred de por de pensar que se’n podria deslliurar. Fins vaig pensar que la metzina no el mataria. Em vaig posar eixarrancada damunt del seu pit. I així vaig afegir el meu pes a la meva força. Va ser una lluita curta. Ja no em va caldre aguantar molt. Uns crits ofegats, els darrers, una ranera d’agonia i els braços i cames de Tareh van afluixar. Ja no es va bellugar, va quedar las. Les mans li van caure lasses als costats i per un moment, en un darrer espasme, van engarfiar els llençols. Les cames van quedar allargassades i quietes. Després no res. Jo, vaig apretar el coixí encara amb més fúria i els meus xiscles van ser més forts i més alts. Més, més, més, més! Fins a la mort. De sobte em vaig adonar que Tareh estava mort, mort i ben mort. Vaig aixecar una mica el coixí. La funda era una grossa taca de sang i baves. S’havia clavat les dents als llavis i hi havia sang per tot el voltant del cap. Semblava que encara li sortia sang del nas, de les orelles i dels llavis mossegats. Em va venir un esfereïment terrible i vaig saltar ràpida del llit. Per un moment em va semblar que el terra s’enfonsava i vaig estar a punt de desmaiar-me. Però em vaig refer respirant a fons. Vaig poder-me sostenir dempeus. Jo apretava les dents i l’aire xiulava quan inspirava fort. Obria i tancava les mans, clavant-me les ungles. Vaig caure però vaig caure de genolls i em vaig posar a picar amb els punys a terra. Després em vingué un gran plor. Sanglotava i sanglotava fins que crec que vaig perdre el coneixement. Vaig tornar a la realitat en sentir una mà que es repenjava a la meva espatlla. Amb un ensurt em vaig tombar per veure qui era.

—Ja està. Domina’t.

Era la bruixa de Sicònia.

Jo vaig fer que sí amb el cap, diverses vegades vaig moure el meu cap sense poder dir res. La bruixa m’agafava les mans i em parlava. Jo continuava movent el cap fins que vaig poder dir:

—Ja està acabat. No tinc forces.

—Bé, ara estigues tranquil·la. Jo t’ajudaré —em va dir la dona.

Em va portar, sempre agafant-me per la mà, fins a la cuina i em va fer seure en una cadira.

—Tens una mica de conyac?

—A l’armari.

El va treure, n’omplí un got i me’n va fer beure una glopada llarga.

Després va omplir una palangana d’aigua i em va demanar un drap, o un parell de draps. Sí, recordo que en va tirar un a dintre de la palangana plena d’aigua i l’altre eixut se’l va penjar del braç.

—Et trobes més bé? —em va demanar.

—Em sembla que sí.

—Vine amb mi, doncs, tenim moltes coses per fer encara.

Vam tornar a l’habitació de Tareh. En entrar jo creia que el trobaria viu, com si no hagués passat res, com si ell estigués esperant la safata del menjar com cada dia. Cada dia s’havia tornat un costum per a mi. Però Tareh jeia amb la boca oberta enlaire i en aquella cara tota empastifada de sang només s’hi distingia el blanc dels ulls que semblava que li volien sortir de les conques. Em va fer l’efecte que ens estava mirant, que estava mort però que encara s’adonava del que passava al seu voltant. Jo tenia por i la por em va cloure la boca una altra vegada. De prop Tareh també ensenyava les dents com un gos enrabiat.

—Aguanta la palangana —em féu la bruixa donant-me-la i mirant-me per veure si jo ho podia suportar.

I ella va ser qui amb el drap moll que anava esbandint a la palangana netejava la sang de la cara i el cap. L’aigua de la palangana s’anava tenyint, però jo la sostenia fort i no vaig tremolar. El conyac que m’havia pres m’escalfava per dins i em donava forces. Ja no em passava res. Podia fer-ho tot. Quan la cara i el cap de Tareh estigueren nets la jaia em va dir:

—Ara cal que ho preparem tot com si hagués estat una defunció natural després d’una malaltia. Ajuda’m a posar el mort a terra.

La vaig ajudar i quan el vam tenir a terra el vam despullar, Ella encara l’anava eixugant als llocs on trobava alguna gota de sang. Després va tirar el pijama al mig de l’estança i va anar a treure els llençols del llit que va tirar al mateix munt. Després em va dir:

—Tens un pijama de Tareh brut, que tinguis per a rentar?

—No. Tots són nets.

—Bé, agafa’n un de net, posa-te’l i vés-te’n al teu llit, t’hi estàs un quart d’hora rebolcant-hi amb el pijama posat, després torna amb el pijama com si estigués usat i amb els teus llençols. Fes el teu llit amb llençols nets i posat-t’hi una estona i deixa’l desfet. Jo, mentrestant, vaig a la cuina a cremar aquest pijama i aquests llençols. M’has entès bé?

—Sí, em sembla que sí.

Vaig trigar uns vint minuts a fer tot el que la dona m’havia dit. Quan vaig tornar al dormitori de Tareh, ella ja estava a punt. Em va dir.

—Tot allò altre ja està cremat. Ara ajuda’m a fer el llit i a vestir-lo —va dir assenyalant Tareh— amb el pijama.

Vam fer tot això, i quan va estar llest va semblar que Tareh havia mort d’un atac durant la nit. L’escenari quedava molt ben muntat. La bruixa digué:

—No importa que tingui els ulls oberts. El que mor d’un atac és ben possible que es quedi amb els ulls oberts. Jo me’n vaig ara. Mira a la caldera que només hi quedin les cendres de la roba que he cremat, després en bata de dormir truca al metge i li dius que el «teu home» ha mort durant la nit, que està ben mort i que tu estàs desesperada. No exageris. Fes veure que tu t’has llevat ara i que has anat a la seva habitació i que te l’has trobat tal com està.

La bruixa se’n va anar i jo em vaig quedar sola. Vaig anar a treure’m el vestit que m’havia posat en treure’m el pijama de Tareh. Vaig anar a veure la caldera de la cuina. Se sentia olor de roba cremada i vaig obrir la finestra i vaig llançar desodorant. Dintre de la caldera només hi havia un munt de cendres. Després vaig anar a trucar al metge de la ciutat. Van trigar a contestar-me i quan ho van fer em van dir que no hi era, que no sabien quan tornaria i que deixés l’encàrrec. Jo els vaig dir tot el que la bruixa m’havia dit que digués al metge. I la veu amb la mateixa fredor i mal humor em va contestar que bé, que ja li ho dirien tot seguit que arribés. Això del metge em va contrariar i per un moment vaig dubtar sobre el que havia de fer. Em vaig posar un abric al damunt i vaig anar a cercar el veí del costat. L’home va venir corrent quan li vaig dir:

—Per favor…, Tareh és mort.

L’home va entrar i es va acostar al llit i va dir:

—Aquest home ha tingut un atac. I el metge?

—Ja li he telefonat, però m’han dit que no hi era.

Aleshores aquell home es va prendre la llibertat de posar la mà damunt del cor de Tareh i de prendre-li el pols.

—És ben mort —va dir, i se’n va anar.

No van passar deu minuts que la casa se’m va omplir de la gent del veïnat. La gent entrava i sortia com li semblava. Jo m’estava quieta, plantada, encara amb la bata de dormir i l’abric, als peus del llit del mort. M’adonava que tothom em mirava. Tots els que hi havia a les vores del llit em miraven. La meva cara era inexpressiva. Jo tenia la vista fixa en la cara de Tareh, però no la veia. Mirava cap a dintre meu sense veure-hi res. M’ajudava el zumzeig de les veus de les persones que entraven i sortien procurant no fer soroll. Així m’hi devia d’estar durant una hora. Finalment vaig fer un moviment i em vaig excusar dient que anava a la meva habitació per una estona i deixant la casa en mans dels veïns. Algú va dir que ho comprenia. A la meva habitació vaig tancar bé la porta i vaig agafar el telèfon per trucar a Iosef. Només li vaig dir:

—Iosef, Tareh és mort.

—Ara vinc —va ser la seva contesta.

Em vaig ajeure una mica i després d’una mitja hora vaig tornar al dormitori de Tareh. Quan hi anava a entrar, vaig estar a punt de perdre la serenitat perquè a dintre hi vaig veure Sand. En veure que jo m’acostava al lloc on havia estat abans, la gent em va fer lloc i Sand em va mirar de fit a fit i em va somriure, com sempre, només va somriure, i jo li vaig aguantar la mirada i li vaig arrufar el nas. No va trigar gaire a anar-se’n.

Iosef m’havia dit que venia tot seguit, però va trigar. Ho devia fer expressament, devia esperar que no hi hagués tanta gent a casa. Quan ell va entrar només restaven quatre o cinc dones velles del veïnat que no tenien gran cosa per fer i s’entretenien vetllant el cadàver de Tareh. Tothom havia marxat a l’hora del capvespre. Jo m’havia passat tot el dia allí davant del cadàver. El metge no havia vingut. Jo encara no havia menjat, m’havia begut un parell de copes més de conyac i quan havia tornat al costat del mort havia agafat una cadira i m’havia assegut allí a la vora del cap horrorós de Tareh. Però jo no el mirava. Seguia durant totes les hores que anaven passant, escoltant el zumzeig de la gent que entrava i sortia, miraven el cadàver, em miraven a mi i sortien al cap d’una estona més o menys llarga.

Iosef va venir, tard com ja he dit. Les veïnes velles estaven tan atrafegades en la seva rotllana i xiuxiuejant que ni se’n devien adonar. Ell va venir a mi per l’esquena. No el vaig sentir, va entrar amb molt silenci i em va tustar l’espatlla.

—Sóc jo —em va dir molt fluixet.

No em vaig moure de la meva cadira i també li vaig dir en el mateix to de veu:

—Seu al meu costat.

Ell ho va fer i mirant les velles em va prémer la mà. Les velles no se n’adonaren. Jo vaig parlar una altra vegada:

—Ara que ja és mort, he de confiar en tu. El metge no ha vingut. M’han dit pel matí que era fora ciutat o alguna cosa així; no s’ha presentat encara. ¿Tu faràs el que calgui per arreglar-ho tot?

Va tornar a mirar les velles i em va acariciar el cap tot dient-me:

—Aniré a trobar el metge abans que vingui, encara hem tingut sort que no sigui a Hidrarstadt. Així tot anirà millor, perfecte. Ja ho veuràs. Després li telefonaré i segur que abans de venir aquí es posarà en contacte amb mi. A més, per si un cas, tinc molts amics funcionaris. No t’amoïnis que tot anirà bé.

—Iosef… Jo ho desitjo tant que vagi tot bé!

—Ara me n’he d’anar. Des d’ara mateix començaré a fer tot el que cal. No vindré fins demà al matí o més tard. Tu espera’m i sobretot serenitat.

Em va fer una darrera estreta de mans i una ganyota.

No recordo si eren les mateixes velles les que van passar la nit amb mi al costat del mort o se n’havien anat. Només recordo que el meu mort i jo ens vam quedar sols cap a la matinada, molt tard, quan encara era fosc. Aleshores ens van deixar sols fins que es va fer de dia. No parava de pensar en Iosef, i quan va despuntar l’alba ja em preguntava si hauria parlat amb el metge. Si ja li hauria telefonat i hauria pogut parlar amb ell. Tareh era ben mort. El metge només havia de certificar aquesta mort i l’assumpte estaria acabat. Si li havien dit al metge que Tareh ja era ben mort, segur que no tenia cap pressa a venir. Tenia ganes que hagués arribat i hagués certificat la defunció. Volia acabar jo. Em semblava que tothom se n’havia d’adonar del que jo havia fet. Fins havia arribat a pensar que el mort s’aixecaria i que m’assenyalaria a mi com la seva assassina. Això em feia por, em feia por que el metge trobés alguna cosa rara en Tareh i li volgués fer l’autòpsia. Aleshores ho hauríem perdut tot. Era molt anguniós d’haver d’esperar d’aquella manera, en silenci, sense tenir ningú a la vora amb qui poder parlar, contar-li la meva por. Jo estava desfeta de cansament, però sabia que no podria dormir; no podria anar-me’n al llit a descansar fins que tot hagués acabat. No, no podia dormir, ni en aquell moment que m’havien deixat sola. Ja tindria temps quan tot s’hagués acabat. I ara ja faltava poc, molt poc. Pels déus! Quan s’acabaria?

Vaig veure, tota sola, com sortia el sol, per la finestra del dormitori de Tareh. Ell, ja feia un dia sencer que era mort. Mai, mentre va estar en vida, no vaig estar tantes hores al seu costat. Ell ho hauria volgut. Si s’adonava d’alguna cosa, m’hauria hagut d’estar agraït que hagués passat tant temps a la vora del seu cos. El telèfon va sonar. Em va costar aixecar-me del seient, estava entumida, tot el cos em feia mal i tenia el cap molt espès. Només pensava coses estranyes. Veia fantasmes. El telèfon seguia sonant. Hi vaig anar. Era Iosef.

—Tot va bé. Aquest matí el veuré.

—Has parlat amb ell?

—Sí, hem quedat d’acord.

Vaig fer un sospir d’alleujament i li vaig dir:

—Per favor que vingui ben aviat, ja no puc més amb això a casa.

—Tranquil·la, Nifades, estigues ben tranquil·la, ja s’acaba. Ara escolta: has d’anar a encarregar el taüt i fer els preparatoris perquè sigui incinerat.

—On ho he de fer, això?

Ell em va donar una adreça.

—Te’n recordes de l’adreça?

—Sí.

—Bé. Així estarà tot a punt. Ah! No t’oblidis de comprar ciris funeraris i encens. Els costums diuen que s’ha de fer.

—D’acord, d’acord. Ho faré tot tal com em dius.

Després de dir-me allò de l’encens havia somrigut Iosef. Se n’havia rigut, perquè l’encens que es cremava significava l’amor de l’esposa pel seu marit. Totes les esposes quan es quedaven vídues a la nostra terra cremaven encens volent significar que cremaven l’amor o cremaven d’amor pel seu espòs. Jo també ho havia de fer. Bé ho faria.

Era molt d’hora. Els veïns ja tornaven a entrar i sortir. Alguns s’estranyaven que encara no hagués arribat el metge. Els altres seguien donant-me les condolències amb un somriure amagat rera els seus llavis. Vaig dir-li a una dona que hi havia allí a prop que havia de sortir a fer tots els encàrrecs funeraris. Que li deixava la casa a les seves mans. Em vaig canviar de roba i em vaig rentar. Ja em trobava més bé. Semblava que el cansament de no dormir i de nervis havia minvat.

Quan vaig haver caminat una estona encara em trobava millor. Vaig anar a l’adreça que m’havia donat Iosef a encarregar el taüt i els preparatius per a la incineració; després em vaig acostar al mercat i vaig comprar-me un vestit de color roig-sang de dol. I me’n vaig tornar a casa, comprant pel camí els ciris i l’encens. Quan vaig arribar a casa només hi vaig trobar la veïna que li havia deixat l’encàrrec. Estava ella sola amb el mort. Em féu molt mala impressió veure-la a ella sola fent companyia al mort. El cor em féu un bot, com si el mort li hagués pogut parlar. Però quan ella em va veure, em va fer un somriure trist; em va dir que tots els altres se n’havien hagut d’anar perquè tenien feina, que ella es quedaria si jo ho volia i que m’ajudaria a fer les honres funeràries. Li ho vaig agrair. Jo no sabia què era el que havia de fer; només en tenia una vaga idea. La dona es va posar a preparar la casa de dol. Em va demanar totes les peces de roba vermelles que pogués tenir i les va anar escampant pels llocs més estranys de la casa. Després va obrir les portes i les finestres de la casa de bat a bat. Entrava la fresca, però era el costum. Va encendre una llàntia d’oli d’oliva a la capçalera del llit i finalment va posar ciris, tots els ciris funeraris que jo havia comprat escampats per la cambra mortuòria. Tot estava a punt. La dona em va dir que quedava a fer-me companyia. M’era indiferent, o potser gairebé valia més tenia una companyia fins que vingués el metge o els de la funerària amb el taüt especial per dur-lo al crematori. La veïna no em va parlar i això li ho vaig agrair; a aquella dona no hauria sabut què cosa dir-li; ella devia prendre’s el meu mutisme com un signe de dol. Va passar una hora i van tornar a envair la casa. Sobretot dones. Les dones que havien enllestit la feina del matí. No eren gent que haguessin estimat Tareh. Jo ho veia. Tots venien per la curiositat, i jo era més curiositat que no pas el mort que jeia al llit i que anava agafant un color verd-morat per moments. Ja començaven a preguntar:

—De què ha mort?

Hi havia dones de vora de casa que contestaven per mi. Deien:

—Ja no es trobava gaire bé des de feia alguns dies —aleshores, en dir això, aquestes dones em miraven a mi molt significativament—. Diuen que tenia vòmits de sang i que fins tenia moments en què desbarrava i perdia el món de vista.

Per la manera com em miraven em feia l’efecte que cada persona treia les seves pròpies conclusions, però que tots ells al meu davant em somreien, i no em deien res que em pogués fer pensar malament. Només jugaven amb les mirades, directament amb mi o amb els altres. Suposo que al carrer devien parlar. Però allí dalt, prop de Tareh, cada vegada més embotat i de color fosc, jo forçava una expressió de tristor i fins vaig assajar un petit plor discret, Algú dels presents m’adreçava algun mot de consol. Em deia:

—Els morts no poden tornar a la vida i s’ha de donar a la vida i a la mort allò que li pertoca a cada una. Vertaderament el que m’havia dit això tenia raó.