Notes de: Final
[001] «La comprensió de sentit comú s’expressa en el llenguatge quotidià, mentre que el professional de les ciències socials crea o fabrica una terminologia científica especial. D’aquesta manera, la ciència social científica adquireix una abstracció específica. No hi ha res de dolent en l’abstracció, però sí que n’hi ha, i molt, en l’apartament del que és essencial. La ciència social, quan és emfàticament científica, s’aparta d’elements essencials de la realitat social […] Per contrarestar els perills inherents a l’especialització —si és possible contrarestar-los en les ciències socials— cal tornar de manera conscient al pensament de sentit comú, tornar a la perspectiva del ciutadà […] Quan ho fem, comprendrem la realitat social tal com l’entenen, en la vida social, els homes reflexius i amplis de mires. En altres paraules, la veritable matriu de la ciència social és el civisme, i no una noció general de ciència o de mètode científic»; Leo Strauss, El renacimiento del racionalismo político clásico [1989], Buenos Aires i Madrid, Amorrortu, 2007, pàgs. 53 i s. [Torna]
[002] Aquesta, i no la hegeliana, deu ser una de les més clares constants de la filosofia de la història moderna i contemporània. L’«estranyament cronològic» que presenta aquest llibre de dalt a baix —res a veure amb la nostàlgia de l’antigor, i res més— també té les arrels en l’humanisme de Petrarca, el qual, als Rerum memorandum libri, I, 19, va dir que es trobava «com ara situat a la frontera de dos pobles i mirant alhora cap enrere i cap endavant» («velut in confinio duorum populorum constitutus ac simul ante retroque prospiciens»). [Torna]
[003] Aquí ressona altra vegada l’eco del pensament de Nietzsche, el qual, a la seva Intempestiva sobre Schopenhauer [1874], escrivia: «Viure no és, parlant en termes absoluts, res més que estar en perill»; Friedrich Nietzsche, Schopenhauer como educador, Madrid, Biblioteca Nueva, 2009, pàg. 50. (Trad. de J. LL.) [Torna]
[004] Vegeu Walter Benjamin, «Tesis de filosofía de la historia» [1940], Discursos interrumpidos I, Madrid, Taurus, 1973. [Torna]
[005] Karl Marx, El 18 brumario de Luis Bonaparte [1852], Madrid, Halcón, 1968, pàg. 13. [Torna]
[006] Per exemple: «Lectures gais. Gènere, sexualitat i literatura», «Teoria literària feminista i estudis de gènere», «Gènere i Història», «Recursos informàtics i mètodes quantitatius en Història», «Estudis queer a la literatura anglosaxona». Vegeu, en aquest sentit, les pàgines finals del llibre de Harold Bloom El cànon occidental (Barcelona, Columna, 1995), que es tanca amb una «Conclusió elegíaca» (pàgs. 547 i ss.), en què s’hi llegeix: «Vaig començar la meva carrera docent gairebé ja fa quaranta anys en un context acadèmic dominat per les idees de T.S. Eliot; unes idees que em feien enfurismar, i contra les quals vaig lluitar tan enèrgicament com vaig poder. Ara, en veure’m envoltat de professors de hip-hop, de clons imbuïts de teoria gal·lo-germànica, d’ideologies del gènere i altres religions sexuals i de multiculturalistes sens fi, m’adono que la balcanització dels estudis literaris és irreversible. Tots aquests ressentits del valor estètic de la literatura no desapareixeran mai, i reclutaran els ressentits institucionals que vindran darrere d’ells». [Torna]
[007] Vegeu Christopher Dawson, La religión y el origen de la cultura occidental, Madrid, Encuentro, 2010. [Torna]
[008] Al seu Elogi de la ximpleria, Jean Paul (1763-1825) opinava precisament que l’aristocràcia de sang, o «els nobles», «superen infinitament el més petit plebeu; cal pensar, doncs, que també superen tothom en ximpleria […] D’altres s’aprecien en funció dels mèrits que creuen posseir, però aquests s’aprecien en funció dels mèrits que ja saben que no tenen, però tenien els seus avantpassats […] Menyspreen aquell qui, sense posseir un bressol de noblesa, acompleix les nobles accions de què ells es vanen pel sol fet que van ser dutes a terme pels seus avantpassats, no per ells mateixos»; Éloge de la bêtise, París, José Corti, 1993, pàgs. 79 i s. [Torna]
[009] De fet, el primer text programàtic sobre la idea de progrés és de final del segle XVIII: Condorcet, Esbós d’un quadre històric dels progressos de l’esperit humà [1795], Barcelona, Edicions 62, 1990. Però el llibre de Condorcet és una defensa, encara il·lustrada, de les possibilitats d’una civilització contemporània alliberada de la cotilla dels dogmes religiosos i del poder absolut, cosa que té poc a veure amb el mite vuitcentista del Progrés tal com l’hem analitzat en aquest llibre. [Torna]
[010] Diguem-ho així, encara que la paraula llatina dies, com les equivalents neollatines, valia per la suma del dia i la nit. [Torna]
[011] «Worauf es deswegen bei dem Studium der Wissenschaft ankommt, ist, die Anstrengung des Begriffs auf sich zu nehmen», G.W.F. Hegel, Phänomenologie des Geistes [1807], dins Theorie Werkausgabe, Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1972, pàg. 56. [Torna]
[012] George Steiner descrivia el fenomen de la desculturalització de l’educació contemporània en paraules molt precises: «L’educació moderna s’assembla cada vegada més a una amnèsia institucionalitzada»; Le Silence des livres, París, Arléa, 2006, pàg. 16. [Torna]
[013] El sociòleg i historiador de la cultura Tony Judt ha escrit al seu darrer llibre, Algo va mal (Madrid, Taurus, 2010): «L’alliberament és un acte de la voluntat. No podem reconstruir la nostra lamentable conversació pública —igual com les nostres ruinoses infraestructures físiques— si no estem prou indignats amb la nostra condició present». [Torna]
[014] «L’home havia estat una figura entre dues maneres de ser del llenguatge; o, més ben dit, no es va constituir sinó durant el temps que el llenguatge, després d’haver-se allotjat a l’interior de la representació i com dissolt en ella, es va alliberar tot fragmentant-se: l’home ha compost la seva figura en els intersticis d’un llenguatge fragmentat […] Si aquestes disposicions desapareguessin de la mateixa manera que van aparèixer; si, per qualsevol esdeveniment la possibilitat del qual només podem presentir, però la forma i la promesa del qual no coneixem ara com ara, oscil·lessin com va fer-ho, a finals del segle XVIII, el sòl del pensament clàssic, llavors podríem postular que l’home s’esborraria com en els límits de la mar una cara a la sorra»; Michel Foucault, Les Mots et les Choses, París, Gallimard, 1966, pàgs. 397 i s. [Torna]
[015] Vegeu George Steiner, «El abandono de la palabra», Lenguaje y silencio. Ensayos sobre la literatura, el lenguaje y lo inhumano. Ensayos 1958-1966 [1967], Barcelona, Gedisa, 2003, pàgs. 29-52; i George Steiner en diálogo con Ramin Jahanbegloo, Madrid, Anaya / Mario Muchnik, 1994. Arran d’un dels seus últims cursos sobre literatura, Roland Barthes va assenyalar, no sense nostàlgia, que en el nostre moment històric vivíem una «crisi de l’amor a la llengua»; vegeu Antoine Compagnon, Les antimodernes. De Joseph de Maistre à Roland Barthes, París, Gallimard, 2005, pàg. 434. [Torna]
[016] Paul Valéry, «L’avenir de la littérature», dins Souvenirs et réflexions, edició de Michel Jarrety, París, Bartillat, 2010, pàg. 138. [Torna]
[017] Alexandre Galí, Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936, Barcelona, Fundació Alexandre Galí, 1979, pàgs. 211 i s. [Torna]
[018] «Das Resultat ist nur darum dasselbe, was der Anfang, weil der Anfang Zweck ist», ‘El resultat és, doncs, el mateix que el principi pel fet que el principi no és altra cosa que fi’; G.W.F. Hegel, Phänomenologie des Geistes, ed. cit., pàg. 26. [Torna]
[019] Al si de la comissió ministerial de què ja s’ha parlat a la nota núm. 8 del capítol «Investigar i publicar», quan aquesta ja era presidida pel ministre d’Educació i no per la ministra de Ciència i Innovació, la vintena de participants vam posar un èmfasi extraordinari en la noutilització indiscriminada dels ordinadors a les aules, especialment en les assignatures relacionades amb les Lletres. El ministre va escoltar totes les intervencions amb molta atenció, però al cap de tres setmanes els diaris publicaven la notícia que el govern espanyol ajudaria els governs autonòmics a sufragar la despesa que comporta proveir d’ordinadors tots els alumnes de primària i després de secundària. [Torna]
[020] En un assaig de 1943, Karl Mannheim encara considerava perfectament articulables, en el món de l’educació, l’herència cultural i la vitalitat dels anys joves, conjunció avui desaprofitada, en termes generals, en benefici de la sola «vitalitat»: «El rol de las escoles públiques hauria de consistir a actuar al mateix temps com a dipòsit dels elements valuosos de l’herència cultural i com a recipients de la vitalitat i estímul fresc que semblen ser sempre la qualitat de les classes ascendents»; «El problema de la juventud en la sociedad moderna», dins Diagnóstico de nuestro tiempo [1943], México, FCE, 1966, pàg. 67. [Torna]
[021] «Quel pivot, j’entends, dans ces contrastes, à l’intelligibilité? Il faut une garantie – La Syntaxe»; Stéphane Mallarmé, «Quant au Livre», Œuvres Complètes, París, Gallimard, 1970, «Bibliothèque de la Pléiade», pàg. 385. [Torna]
[022] L’autodefinició bíblica de Jahvè: «ehieh aixer ehieh», ‘Jo seré qui Jo seré’, habitualment traduïda com «Jo sóc el qui sóc», dóna idea d’aquesta concepció de la història per la qual es decanta l’autor d’aquest llibre. El futur hebreu ehieh no exclou el temps present de les conjugacions llatina o neollatines, sinó que l’inclou en una llei de temps extens en què passat, present i futur formen una sola dimensió temporal. Per això el Talmud babilònic pot dir que: «No hi ha abans i després a la Torà»: el nom que Jahvè revela a Moisès invita els creients a «posar-se contínuament en moviment, en un esdevenir permanent que impedeix de fixar-se en la imatge present i en la realitat immediata», les quals, al capdavall, no compten gens. Vegeu Philippe Haddad, Paroles de rabbins, París, Seuil, 2010, pàgs. 51-53. [Torna]
[023] Kant va ser enormement optimista quant a la supervivència dels postulats racionalistes de la Il·lustració: «Puc assegurar també, sense esperit profètic, pels aspectes i els signes precursors dels nostres dies, que l’espècie humana aconseguirà aquest fi i que des d’aquest moment el seu progrés cap a allò millor mai no coneixerà una regressió total. Un fenomen com aquest no s’oblida mai més a la història de la humanitat, perquè ha revelat en la naturalesa humana una disposició i una capacitat de millorament que cap polític no hauria pogut desentranyar amb tota la seva subtilesa»; El conflicto de las facultades [1798], Buenos Aires, Losada, 2004. [Torna]
[024] Aquesta teoria, que té alguna semblança amb la teoria redemptorista de la història de Walter Benjamin, no té, en canvi, per secular, res a veure amb les teories místiques i mil·lenaristes de la història com la que exemplifica un Gioacchino da Fiore. A final del segle XIII, aquest anunciava tres eres del desplegament de la història universal: l’Edat del Pare (assenyalada per l’Antic Testament), l’Edat del Fill (el Nou Testament i l’Església) i l’Edat de l’Esperit Sant (que vindrà en un futur imprecís), moment en què el món sencer seria insuflat de divinitat i l’Església institucional deixaria de ser necessària; teoria, per cert, que es conserva, en una variant lleugerament secularitzada, a la filosofia de la història de Hegel; vegeu Richard Tarnas, La pasión de la mente occidental, Vilaür, Atalanta, 2008, pàg. 257. També Condorcet, al ja esmentat Progrès de l’esprit humain [1796] va parlar de tres etapes consecutives en el desenvolupament de l’esperit humà, les quals va anomenar «teològica», «metafísica» i «positiva», lliçó que va compartir amb D’Alembert i que més endavant configuraria la teoria positivista de la història d’Auguste Comte. [Torna]
[025] Aquest llibre no ha analitzat l’enorme diferència que s’observa avui entre els resultats assolits als centres d’ensenyament de les metròplis i els que s’assoleixen als centres rurals o de capitals de comarques. Però és un fet constatat que en aquests darrers llocs, potser a causa d’una més gran presència de moltes tradicions mítiques, folklòriques o d’expressió verbal de caràcter local o familiar, els estudiants hi presenten una permeabilitat a l’ensenyament més gran que no el presenten els de les grans ciutats. En aquesta diferenciació, també deu tenir-hi un rol el fet que la diversió, en llocs petits, continua vinculada a formes d’esplai ancestrals, molt diferents de les que ofereix la gran ciutat. [Torna]
[026] Walter Benjamin va escriure que «el camí de l’intel·lectual per arribar a la crítica radical de l’ordre social és el més llarg, igual com el del proletariat és el més curt»; vegeu W. B., «Sobre la situación social que el escritor francés ocupa actualmente», Iluminaciones I, Madrid, Taurus, 1971, pàg. 100. L’autor d’aquest llibre opina que, en aquests moments, només queda el camí llarg —llarguíssim, sens dubte— dels dos que Benjamin va suposar que portaven a «la crítica radical de l’ordre social». [Torna]
[027] Vegeu Elisa Silió, «Aristóteles es director estratégico: Las empresas valoran la inteligencia crítica de los licenciados en Humanidades», El País, 2 de març de 2009, pàg. 38. [Torna]
[028] Vegeu G.W.F. Hegel, Vorlesungen über die Philosophie der Geschichte [1832-1887], dins Theorie Werkausgabe, vol. 12, Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1970, pàg. 540. [Torna]
[029] Hans-Georg Gadamer, Verdad y método. Fundamentos de una hermenéutica filosófica [1960], Salamanca, Sígueme, 1992, pàg. 359. [Torna]
[030] Aquest, i cap altre, va ser l’advertiment de Nietzsche a la seva «Segona Intempestiva», ja citada: no creure solament que la història es mestra difunta del present, sinó desitjar que les ensenyances de la història serveixin també per a la vida present i futura. [Torna]
[031] Samuel Beckett, El innombrable, Barcelona, Lumen, 1966, pàg. 267. [Torna]
[032] (Trad. de l’A.) «Avoir une maison commode, propre & belle, / Un jardin tapissé d’espaliers odorans, / Des fruits, d’excel·lent vin, peu de train, peu d’enfans, / Posséder seul, sans bruit, une femme fidèle. // N’avoir dettes, amour, ni procès, ni querelle, / Ni de partage à faire avecque ses parens, / Se contenter de peu, n’espérer rien des Grands, / Régler tous ses desseins sur un juste modèle. // Vivre avecque franchise, & sans ambition, / S’adonner sans scrupule à la dévotion, / Domter ses passions, les rendre obéissantes. // Conserver l’esprit libre, & le jugement fort, / Dire son Chapelet en cultivant ses entes, / C’est attendre chez soi bien doucement la mort». [Torna]