ELS PRIMERS ANYS DE DOCÈNCIA

Em trobava andarejant per Itàlia de la manera que he dit al capítol anterior quan, un bon dia, un dels meus professors durant la carrera, Xavier Rubert de Ventós, em va dir que quedava vacant la plaça de professor encarregat de curs de l’assignatura d’«Estètica», a la facultat de Lletres. L’assignatura havia quedat sense càtedra ni professors arran de l’exili polític, voluntari i solidari, de José María Valverde i, abans que se la fessin seva els membres més reaccionaris, predominants, de la secció de Filosofia de la meva universitat, havia anat a parar a les mans, molt més fidels a la memòria de Valverde, de Xavier Rubert, en primer lloc, i després del desaparegut Ignasi de Solà-Morales. Com que tant l’un com l’altre van acabar guanyant una càtedra a l’Escola d’Arquitectura, lloc en què hi tenien un protector a prova de bombes —com se sol fer amb els edificis que es basteixen en llocs tumultuosos—, és a dir, Oriol Bohigas, la plaça havia quedat vacant per tercera vegada i s’imposava afanyar-se per ocupar-la abans que hi clavessin les dents els que ja he dit. Encara em quedaven uns quants mesos de beca —com heu vist, una mena raríssima de beca, tan mòbil com els telèfons portàtils d’avui dia i generosa com un Wunderhorn—, però hi vaig renunciar per tal de començar a dictar el curs general d’Estètica en un departament de Filosofia que encara no s’havia segregat de la resta de les facultats humanístiques. Això va durar dos anys perquè, al cap d’aquest temps, abans i tot que el professor Valverde es reincorporés a la càtedra, un home de qui ja he oblidat el nom va guanyar la plaça per oposició i jo vaig haver de deixar l’assignatura.

Puc assegurar que van ser dos anys enormement feliços. No trigaria a adonar-me que, es digui allò que es digui, els estudiants de Filosofia mostraven un interès per les teories i les coses abstractes —molt pròpia de la carrera que feien— força superior a la que després vaig comprovar que posseïen els estudiants de les diverses seccions de Filologia. Mai no em vaig sentir més legitimat en les meves explicacions a classe que durant aquells dos anys, ni amb un públic més adequat a la passió intel·lectual que llavors jo posseïa. Vaig dedicar els dos cursos, bàsicament, a una lectura «estètica» de Plató i de Hegel, menystenint la figura imprescindible de Kant, per a escàndol del meu cap universitari, el professor Francesc Gomà, de feliç memòria encara que va ser coresponsable de la divisió de les facultats de Lletres a Barcelona. Al cap i a la fi, també vaig deixar de banda quasi tota l’educació formalista que havia rebut a França i Itàlia. Diguem, doncs, que de la suma bigarrada de sabers i impregnacions intel·lectuals que vaig rebre en els tres països on vaig fer estudis de doctorat —Alemanya, França i Itàlia—, allò que va sobreviure clarament i espontàniament va ser la línia de la teoria de la cultura, la història de la filosofia i la història de les idees.

Vaig tenir d’alumne, entre altres, Félix de Azúa, que ja havia fet altres estudis i llavors feia Filosofia, i era més gran, més intel·ligent i més guapo que jo. En vaig tenir un altre, de cognom Aguilera, avui un reconegut especialista en l’Escola de Frankfurt, que una vegada va posar-me entre l’espasa i la paret: es va escaure que, un dia, ell i un estol de deixebles de Manolo Sacristán i Jesús Mosterín, abanderats de la Lògica Formal a la meva universitat, van dir-me que ja en tenien un fart, de teories idealistes de la Bellesa, i que exigien que a la classe següent els donés d’una vegada una definició com cal d’aquesta cosa tan estranya. Vaig rumiar-hi molt i, en veritat, no sabia com me’n sortiria. Però llavors va aparèixer una altra vegada el tros de criatura que sempre he conservat. Aquell cap de setmana vaig anar al mas familiar de Castelló d’Empúries —encara vivia la meva àvia paterna, una dona eixuta que era filla de Mont-ros, al Pallars Jussà, d’on li venia el cognom, i que, doncs, no tenia l’aire escèptic i mofeta que és habitual en els empordanesos, sinó que era més aviat enterca com un tió; després, quan l’àvia va finar, l’hereu, el germà gran del meu pare, em va parar tota una habitació perquè pogués estudiar a pler, amb un escriptori envernissat a imitació de la caoba, comprat a can Valentí, de Barcelona—, vaig anar al mas, doncs, i vaig empescar-me aquesta idea: agafaria un colom blanc, el més bonic que trobés al colomar del mas, l’amagaria dins d’una cartera voluminosa i el deixaria anar a classe com a demostració formal i definitiva del que entenem per Bellesa. Va arribar el dia de la lliçó setmanal i vaig presentar-me a classe amb la cartera, sense revelar què hi duia. Vaig escriure a la pissarra: «Definició formal i definitiva de la Bellesa, a tots els efectes, d’acord amb els paràmetres més sòlids i científics que un hom es pugui afigurar». A l’aula hi regnava una gran expectació. Pausadament, sense dir paraula, vaig obrir la cartera amb les dues mans, amb les dues mans vaig agafar el colom pel cos, i vaig llançar-lo al vol al mig de l’aula. No és que volés gaire, perquè ja feia tres o quatre dies que el tenia en captiveri i jo l’havia alimentat a base d’escarola, que, pel que vaig saber més tard, no és cosa que agradi a l’ocellam. Però la cosa va fer efecte. L’ocell es va aturar primer damunt la taula catedralícia, després va volar una mica i al final es va plantar, com decidit a no ser víctima de la facècia, a l’ampit generós d’un finestral. Els nois i noies més proveïts de l’esperit de l’època van posar-se drets als bancs de l’aula, agitant els braços, o es van posar a picar de peus i brandar el cap; els «lògics formals» —que encara anaven amb corbata— es van indignar literalment i van sortir de l’aula amb un cop de porta furiós. Hi va haver un dels més grans rebomboris que es recorden a la meva facultat. En obrir-se la porta, un bidell va sentir el xivarri i va entrar; va veure el colom i em va preguntar què hi feia, a l’aula; jo li vaig dir que havia entrat misteriosament per la finestra —mai no s’ha vist un colom blanc en llibertat a Barcelona— i que no s’amoïnés, que ja se n’aniria. Se’n va anar i, naturalment, no vaig saber-ne cosa mai més de la vida. La setmana següent el curs va continuar com si no hagués passat res. Els lògics es van assossegar, també els moderns; i els estetes i els poetes —que n’hi havia— van trobar que me n’havia sortit la mar de bé, i els vaig tenir a la butxaca fins a l’últim dia de classe.

Aquesta experiència docent en matèria d’Estètica, doncs, només va durar dos anys, al cap dels quals els bons oficis de Francesc Gomà, que era molt amic d’Antoni Comas, van fer que pogués passar a la secció de Filologia Catalana, dins el departament de Filologia Romànica, de la qual Comas era el catedràtic i director d’ençà que s’havia creat, no gaires anys enrere. Això va significar tota una altra cosa. Justament cap a aquell temps, com ja he dit, les facultats de Lletres es van dividir en una sèrie tan interminable com estèril de facultats, de manera que la meva segona etapa de professor universitari, que va ser la més llarga, va estar dominada pel sentiment de pertànyer a un departament universitari en el qual jo no acabava d’encaixar. Jo havia estudiat un munt de coses diverses, i Antoni Comas em va contractar perquè veia en la meva persona algú amb un fort «caràcter dialèctic», en paraules seves, expressió que sempre va afalagar-me. Però tant el pla d’estudis com els estudiants de Filologia Catalana estaven dominats per dues fèrules: la de la filologia, en el sentit més positivista de la paraula, i la de la vinculació —arbitrària, al meu entendre— entre la literatura catalana i el patriotisme. És cert que l’amic Antoni Comas em va delegar unes classes de «Crítica literària» i, doncs, que jo hauria pogut esplaiar-me prou a pler fent classes solament teòriques, basades en tots els coneixements «científics» que havia après a França i a Itàlia, a més de casa meva i de l’habitació benefactora i providencial del mas. Però no tenia gens de ganes de fer un curs així, i el primer que vaig dictar en el si d’aquell departament vaig dedicar-lo a la «Teoria de la novel·la», per no dir al llibre de György Lukács amb aquest títol. En mala hora se’m va acudir una cosa com aquesta, perquè els alumnes no van trigar gens ni mica a posar-s’hi de través: els uns van adduir que allà no hi apareixien ni Espriu ni Salvat-Papasseit (Carner o Riba encara els resultaven uns desconeguts, i en bona mesura han continuat essent-ho per a molts lectors del país); els altres es van queixar amb l’argument que el llibre de Lukács els resultava incomprensible i, a sobre —aquest és el quid dolorós de la qüestió—, una cosa inútil per convertir-se en llicenciats en filologia catalana.

Per primera vegada a la meva carrera de professor vaig adonar-me que seria molt difícil encabir un dia qualssevol idees —de la mena que fossin— en un curs dedicat a estudiants d’una «filologia nacional»: no solament eren d’un catalanisme que superava per tots costats tant la meva formació política com la meva tradició familiar, basada en el federalisme empordanès de tota la vida, sinó que, endemés, eren uns estudiants que exigien de totes passades que «la cosa catalana» —així solien anomenar les nostres història, cultura i literatura, com si tot això fos un Dasein heideggerià i no un constructe ideològic— tingués a les classes un rang de preeminència, amb el mateix respecte reverencial que s’atorga a un dogma religiós. Al cap i a la fi, així ho feien tota la resta dels meus col·legues: basaven les seves explicacions en la historiografia, cosa que em semblava del tot legítima, però ho feien d’una manera tan impenetrable, amb un discurs que s’imposava tot sol amb tanta vehemència i solidesa, que tota incursió en el terreny vague de les idees o de la dialèctica hi resultava impertinent. Així van començar els meus anys de malestar a la universitat, vint-i-dos, amb l’excepció, que ja explicaré, d’un curs que es va implantar un bon dia d’Introducció als Estudis Literaris, assignatura que, només pel seu nom, permetia un cert marge d’elucubració teòrica, i un altre, molt gran, de real presència —«presència real»—^[001] de la literatura d’Occident. El fet és que, en aquells moments, potser a causa de tants viatges i tants estudis fets per mà dels professors més diversos i «cosmopolites», tenia una inclinació massa gran per la literatura general i per la teoria literària com per reduir la primera cosa a la literatura catalana i la segona a la història —petita, per cert— de la crítica literària catalana.

M’he d’afanyar a deixar en molt bon lloc la persona d’Antoni Comas. Com el grapat de professors deixebles directes seus —és a dir, aquells que ell va agafar quan començava a organitzar els estudis de filologia catalana a la universitat—, he fet tots els possibles per deixar la seva memòria en el lloc altíssim que es mereixen tant la seva persona com la seva manera de concebre els estudis literaris: potser jo no vaig estar a l’altura de les seves expectatives, però en qualsevol cas em vaig comportar amb la lleialtat que mereixia la seva autoritat i la seva enorme probitat. Ell ja sabia que jo no explicava exactament el que m’havia demanat, però feia els ulls grossos pensant, tal vegada, que saber teoria literària pròpiament dita —vull dir, en aquells moments, Roland Barthes, Gérard Genette, Tzvetan Todorov i els formalistes russos, Umberto Eco, Julia Kristeva i, en part, el bagatge bigarrat de l’Escola de Frankfurt— no els faria cap mal als estudiants de la «cosa catalana». I així vaig passar uns quants anys relativament agradables: des del 1975 fins a l’any de la mort prematura d’Antoni Comas, el 1981.

Quan Comas va morir, va semblar urgent a les autoritats de la universitat cobrir la vacant del que llavors era la primera càtedra de filologia catalana del país i es va convocar un concurs per cobrir la plaça d’una manera interina, que era com solia fer-se cap a aquells anys. La comissió va estar formada pel rector magnífic, llavors Antoni Maria Badia i Margarit —del qual el seu successor en el càrrec, Josep Maria Bricall, va encunyar la millor definició que mai s’hagi sentit: «Sembla franciscà, però és jesuïta»—, Martí de Riquer, Antoni Vilanova, Joaquim Molas i Joan Solà. Ens vam presentar a aquell concurs Eulàlia Duran, Jaume Vidal Alcover i jo, cap dels tres catedràtic en aquell temps. Martí de Riquer va actuar com a examinador únic i va fer la mateixa pregunta als tres candidats, segons que vaig saber després: «Si un amic seu holandès el visités a Barcelona i, en una llibreria, topés amb la col·lecció Bernat Metge, vostè ¿qui li diria que va ser, aquest autor de la literatura catalana?». Pel que es va saber, cada un va tirar «per on l’enfila», és a dir, cada candidat va respondre d’acord amb la seva formació acadèmica. Jo vaig ser molt breu, perquè no estava convençut ni de guanyar la plaça, ni, menys encara, de tenir mèrits per guanyar-la. De manera que em vaig limitar a respondre als examinadors: «Diria que Bernat Metge és el nostre Erasme de Rotterdam». Aquí es va acabar la meva resposta i l’examen. Els membres de la comissió van deliberar i, com que l’astut Molas es trobava entre els membres de la comissió, com ja he dit, i tenia ganes d’ocupar la vacant del seu enemic número u durant molts anys, van decidir que jo ocupés la plaça buida d’Antoni Comas, en comptes de dues persones més grans que jo i molt més preparades en la matèria. La «jugada» —tècnica de la qual la universitat en va plena— era perfecta: van triar la persona que menys ganes tenia d’aferrar-se al càrrec —perquè, si hagués volgut, l’hauria conservat una colla d’anys— i la persona que, per pures pressions internes, previsibles, en el si de la secció de Literatura Catalana, no trigaria, a causa de l’esgotament, a deixar la plaça vacant altra vegada. El professor Molas va passar un any llarg sense dir-me res. Però un bon dia el meu mestre Martí de Riquer i el meu superior Badia i Margarit em van fer avinent, amb molta delicadesa, que potser fóra bo que reunís els membres de la secció i firméssim un ofici adreçat a les autoritats acadèmiques, renunciant jo a la plaça interina i sol·licitant tothom que aquesta vacant sortís a «concurs públic», cosa que significava, en un moment en què només quedava viu un catedràtic de Literatura Catalana a tot el país, que Joaquim Molas entrés per la porta gran a la Universitat de Barcelona després d’haver hagut d’agafar un tren impuntual una colla d’anys per anar a la Universitat Autònoma, a Bellaterra, fins i tot els dies, abundants, en què un boirim espès i gebrador us assegurava adés una depressió adés un reuma.

El fet és que no va caldre que m’ho demanessin dues vegades. Com explicaré més endavant, pel que fa a les formes tinc una idea absolutament medieval de la universitat —de la nostra i de les d’arreu del món, en especial les d’Europa, atesa la seva fundació i tradició—, i si en Riquer i en Badia em demanaven de fer aquell gest, encara que significava una pèrdua de sou força notable, jo havia de sotmetre’m a la seva voluntat, el seu desig o les seves ordres.

Va venir, doncs, l’amic Molas a la nostra universitat i llavors sí que va començar, per a mi i també per a l’estol de professors més fidels a la memòria i savieses d’Antoni Comas, un veritable exili interior. Això va succeir perquè la nostra secció estava formada per un grupet de professors irreductiblement lleials als mètodes d’ensenyament de la literatura del catedràtic difunt —basats en la preeminència estètica del fet literari—, però també per un gavadal de professors que, fins i tot en vida de Comas, s’havien decantat més aviat per una visió política i sociològica de l’ensenyança de les lletres, que era, diguem-ho així, el «model» Molas, ésser que veneraven. Així com Antoni Comas no va fer mai una sola classe sense dur a l’aula un text de literatura, del temps que fos, llegir-lo en veu alta i després comentar-lo o glossar-lo, així mateix Molas tenia una tirada irreprimible a considerar la literatura com una ancilla politicæ, o historiæ: una eina al servei de la historiografia catalana en general, i en especial al servei de la causa adés comunista adés nacionalista. Per moltes voltes que li he donat a la qüestió durant decennis, mai no he pogut arribar a la conclusió que la literatura li interessés de debò: només la feia servir com un instrument al servei de les coses que he dit. Allà on Antoni Comas agafava embranzida i us recitava de memòria, a classe, un sonet de Josep Carner o una sàtira de Guerau de Liost, allà mateix Molas hi veia la lluita de classes, l’entrexoc d’interessos econòmics, l’expressió d’un estat de coses sociològic en un moment determinat de la història de Catalunya, i una sèrie indefinida de «processos de transformació», expressió que ha fet molta fortuna —a pesar de l’evidència gramatical que diu que la desinència —ció ja és indicativa d’un procés— entre els seus deixebles, adlàters, acòlits i sagristans. Les perspectives seves i les meves eren, doncs, diametralment oposades; i, a sobre, el difunt havia estat un home d’una enorme bonhomia i liberalitat, i el viu era un home d’una gasiveria espiritual i d’una indigència estètica molt remarcables; de manera que, com és fàcil de comprendre, al cap de molt poc temps es va obrir un abisme insalvable entre els professors Comas-addictes i els professors Molas-abduïts. Asseguro que vaig fer per manera d’establir bones relacions amb el nou «jefe» i, a les reunions, vaig començar seient sempre a la seva dreta, en senyal de lleialtat antiga, com Joan al costat de Jesús a l’última cena. Però tot va ser endebades. Allò que se’n diu els nostres «discursos» respectius es trobaven tan allunyats entre si, que jo i la resta dels comelles no vam trigar a quedar relegats a un paper secundari i marginal en el si del departament, mentre els moletes fruïen d’una situació privilegiada, confortable i prometedora.

Jo em feia la idea que Joaquim Molas, atès el meu gest —força poc habitual a la nostra universitat, ho dic amb les estadístiques a la mà—, faria per manera de promocionar-me a una càtedra de Teoria Literària; i, de fet, sempre vaig argumentar, no en benefici propi sinó de la nostra secció, que els estudis de Teoria Literària i Literatura Comparada estarien molt ben situats al si del departament de Filologia Catalana, de la mateixa manera que, a Anglaterra o als Estats Units, formen part dels departaments de literatura anglesa, i a Alemanya estan vinculats als departaments de germanística. Però tot va ser inútil. L’exili interior va resultar inevitable, i així vaig passar com vaig poder el llarg període que va de 1982 a 1997, fins que vaig guanyar —gràcies als bons oficis d’una colla d’amics meus de la facultat, benèvols i magnànims, en especial uns quants professors de grec i de llatí, entre aquests una degana esvelta— la primera càtedra de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de les terres catalanes. Durant aquells quinze anys, els ultramuntans no em van fer mai cap mal, això per descomptat: jo era allà, senzillament, en la mateixa situació de pacífic aïllament en què es troba Gregor Samsa a La transformació, de Kafka: un escarabat piloter que, al capdavall, aprofita l’arraconament en què es troba per portar a les últimes conseqüències el mite estoic i petrarquista de la vita solitaria.^[002] Em van anar alliberant d’assignatures vinculades directament al nostre pla d’estudis i, als últims anys de la meva pertinença al departament de Filologia Catalana, no tenia més ocupació que dirigir una assignatura, de nova formació, relacionada amb la literatura universal. Fins i tot em van deixar formar un equip esplèndid —això va ser gràcies a un altre libèrrim malaguanyat, Gabriel Oliver, llavors degà de la facultat—, del qual van formar part, tots alhora o per torns, el bo i millor de les facultats de Lletres de la meva universitat: José María Valverde, Rafael Argullol, Jaume Vallcorba, Lluís Izquierdo, Josep Alsina, Victoria Cirlot, Caridad Martínez, Carles Miralles, i més professors d’aquest calibre.^[003] Va ser un temps molt agradable, que va durar el mateix que va durar un pla d’estudis encara una mica sensat, estalvi de les defeccions i barbaritats que s’han comès quan s’ha aplicat el Pla Bolonya. És cert que els estudiants hi feien cares una mica rares quan el programa arribava a la poesia dels trobadors i dels stilnovisti, cosa que no succeïa fins en aquell moment perquè l’autoritat dels textos de la tradició antiga —la Bíblia, Homer, Plató, Virgili, Horaci, Ovidi…— feia vana tota discussió; és la virtut que tenen els textos veritablement clàssics: se situen en el cànon —aquest concepte tan discutit després de la lacra dels cultural studies i de la gramatologia de Jacques Derrida— amb absoluta naturalitat. Com he dit, Guillem de Berguedà, Arnaut Daniel o Guido Cavalcanti ja despertaven molta més perplexitat, i així succeïa, en general, fins als grans autors del segle XX, llevat dels casos particulars que també els «sonaven» als estudiants, com Dante, Cervantes, Goethe o Dostoievski. Sigui com vulgui, dirigint aquesta assignatura em vaig considerar, malgrat el meu infortuni general, una mena de jubilat de luxe, amb una matèria a les mans que era l’enveja de tota la facultat; i puc dir que, tot i que a Filologia Catalana vaig passar-hi certament uns anys d’exili, va tractar-se d’un exili gairebé daurat.

Mentrestant, al llarg d’aquests anys que he dit i per mirar d’encabir la meva personalitat en els paràmetres nacionalistes que imposava la filologia catalana, vaig fer tots els possibles per «nacionalitzar-me»: com que llavors vivia lluny de la facultat i hi anava amb cotxe, vaig comprar-me una sèrie de cassettes amb sardanes i altres danses típiques catalanes, a més d’una antologia prolixa amb cançons de Lluís Llach, i ho escoltava tot amb gran respecte, entusiasme, abrandament també, mentre viatjava de casa a la universitat. Però aquesta mesura no va servir de res. Arribava a la facultat, em trobava els ultranacionalistes tan enfurrunyats com solen estar-ho, i l’ànima em tornava a caure als peus, inevitablement. Mireu si era gros el problema, que, durant el lapse tan breu que vaig dirigir aquell departament, va esdevenir-se que van nomenar membre extraordinari de la Real Academia Española el meu mestre i amic José Manuel Blecua, catedràtic de Literatura, especialista en «Segle d’Or». Em va semblar de rigor enviar-li una felicitació —la cosa havia de fer-se per escrit, com demanava l’ocasió protocol·làriament—, i vaig redactar una carta en llengua castellana —perquè Blecua era el professor de la nostra facultat a qui menys podia exigir-se el coneixement del català, ja que era sord com un suro—, en termes d’enhorabona: una carta amable i cordialíssima. Doncs bé: en veure aquella carta, els liberals i els federals —que eren minoria— no van tenir cap inconvenient a signar-la, però els garibaldis, en veure que estava escrita en la llengua de l’històric enemic, es van negar a posar-hi la signatura. Entre aquests darrers, l’un va dir: «D’aquest departament, no en sortirà mai ni una paraula escrita en castellà». Un altre, encara més radical, va afegir-hi, furibund: «Ni una lletra». No sé quins coneixements lingüístics tenia aquest estimat col·lega meu per su posar que el català s’escriu en un alfabet distint de qualsevol altra llengua romànica, però això és el que va dir. Em vaig desanimar i vaig acabar visitant a títol personal l’amic Blecua al seu despatx per felicitar-lo personalment —com que no us sentia entrar, i s’espantava quan us tenia davant el nas, se’m va ocórrer que, en passar la porta, encendria i apagaria el llum més d’una vegada fins que aixequés el cap. I així es va acabar aquest episodi, no gaire diferent de molts altres que podria explicar i que callo per no caure en la sempre desgraciada i estèril —a efectes literaris— melancolia.

Quant al destí d’aquell departament, el fet és que ara potser lamenten que la càtedra de Teoria Literària i Literatura Comparada acabés amarrant al departament de Filologia Romànica; perquè, si l’haguessin convocat des del departament de Filologia Catalana i s’hi hagués quedat, ara, que són temps de vaques magres, en comptes de tenir una trentena d’estudiants en tindrien més de cent cinquanta. Però la cosa va anar d’aquesta manera i, com tantes altres coses que he viscut en aquella facultat, als amics nacionalistes no solament no els sap greu haver badat de la manera que van fer-ho, sinó que continuen convençuts que els estudis de literatura catalana mai no hauran de contaminar-se amb estudis de cap altra literatura: una conseqüència més, ara vegeu, de la segregació de les facultats de Lletres, que va portar, com ja he dit i encara repetiré, a la desaparició de tota visió de conjunt en l’estudi de les Humanitats i, per consegüent, a la indigència intel·lectual de totes i cada una de les facultats i llicenciatures segregades: d’unes més que altres.