EL PLA BOLONYA

1

Un dia del mes de novembre de l’any 2008 els estudiants de la meva universitat van decidir tancar-se a l’edifici «central» com a mesura de força per evitar que el Pla Bolonya es consagrés en els seus aspectes més discutibles i més perillosos per al futur de les Ciències Socials i de les Humanitats, i més injustos per als estudiants que pertanyen a famílies amb recursos escassos.

Formava part de la «tancada» un nombre variable d’estudiants, entre 30 i 60 si fa no fa, nois i noies. Havien decidit ocupar unes quantes dependències de la universitat —especialment el vestíbul i l’accés al rectorat, però també la capella— i viure-hi, i s’havien proveït de tot el que es necessita per a aquesta mena d’ocupacions: sacs de dormir, estris per cuinar i menjar, cuina de gas butà, taules de treball, ordinadors, armaris per a la roba. No és gens clar com va començar el moviment ni quina mena de col·lectiu va potenciar aquesta iniciativa, però amb el temps van destacar-hi tres grups força diferenciats: un terç, aproximadament, format per estudiants amb una gran capacitat intel·lectual i una extraordinària bona fe i esperança; un altre terç, més o menys, de joves amb tradició d’okupes que van veure en aquest moviment la possibilitat de menjar i dormir de franc; i un altre terç constituït per estudiants molt compromesos políticament, gairebé tots de l’anomenat Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

La tancada va començar poques setmanes abans que es fessin les normatives eleccions a rector, i feia molt pocs dies que el rector electe havia pres possessió del càrrec: és més que probable que l’anterior rector, que també s’havia presentat a les eleccions i les havia perdut, traspassés el bastó de comandament al nou amb un gest d’enorme alleujament.

El cas és que l’atzar va fer que jo m’entrevistés amb el rector que acabava d’assumir el càrrec, Dídac Ramírez —el qual coneixia des del temps del rectorat de Josep Maria Bricall—, per una qüestió personal que s’entendrà més endavant. Quan ja me n’anava del seu despatx, va manifestar-me la seva preocupació per la situació que s’havia creat, perquè, com calia esperar, la premsa es va afanyar a publicar —i va fer-ho reiteradament— fotografies molt poc afalagadores de l’estat en què es trobaven les dependències universitàries. A dir veritat, això no era la cosa que més el preocupava: de fet, va manifestar-me clarament que respectava i entenia les raons dels estudiants tancats, i que desitjava fer tot el que poguessin, ell i el seu equip, per aprofitar les bones idees que tenien i per donar una sortida satisfactòria a les vindicacions més plausibles de la colla ocupant.

Jo hauria pogut fer veure que no em donava per entès del problema, tenint en compte que ja estava prejubilat i m’havia alliberat de les càrregues i els maldecaps que havia tingut els darrers anys de la meva vida activa com a professor universitari. Però, a causa d’aquella maleïda tendència a obeir els meus superiors; per culpa de la meva teoria «neomedieval» de la universitat, de l’amistat i de la vida en societat en termes generals, vaig dir-li de seguida que faria els possibles per ajudar-lo. De fet, uns quants dels estudiants que s’havien tancat eren antics alumnes meus, i jo els apreciava i en coneixia les virtuts. No eren en cap sentit uns dròpols, ni res que s’hi assembli: eren el bo i millor que havia tingut la sort de conèixer als últims anys de la meva carrera universitària.

L’atzar, doncs, va fer que em trobés involucrat en un trencacaps com ni tan sols n’havia conegut de semblants als meus anys de màxima efervescència política, quan era estudiant. Durant cinc mesos, entre novembre del 2008 i març del 2009 —quan els estudiants van ser desallotjats per força— vaig participar en aquest moviment estudiantil, vaig sopar en diverses ocasions en la mateixa escudella que ells —feien uns estofats que haurien espantat les mosques, i menjaven la fruita macada que els oferien al mercat de la Boqueria i colmados de la zona— i vaig assistir a interminables reunions i assemblees sectorials i plenàries que solien acabar a les dues o les tres de la matinada, al vestíbul de la universitat, amb un fred que glaçava.

És difícil pensar que els estudiants no sospitaven que jo era allà per fer de mediador entre les autoritats acadèmiques i ells. Però el fet que em vestís d’una manera descurada en aquelles avinenteses i, en especial, el fet que una part dels estudiants em coneguessin per la meva docència d’anys enrere va fer que els nois i noies de la tancada no em rebutgessin.

L’estratègia que vaig proposar en una de les primeres assemblees a les quals vaig assistir consistia a actuar d’una manera gradual: jo suggeria, primer, formar una comissió interlocutora amb els càrrecs universitaris —vicerectors, cap de gabinet i alguna persona més— per discutir les qüestions més problemàtiques del Pla Bolonya; després, tot havent aconseguit alguna mena d’acord respecte a aquestes qüestions —els plans d’estudi, la necessària dotació de beques per a estudiants de famílies sense recursos, l’imprescindible respecte i cura per les carreres d’Humanitats—, es tractava de traslladar aquestes vindicacions, amb presència del rector, a les autoritats de la Generalitat: la Comissionada d’Universitats, després el Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa (el títol de la conselleria és prou revelador); i, finalment, d’aconseguir que les autoritats del govern català les elevessin al Director General d’Universitats —antic rector de la de Saragossa—, al Secretari d’Estat per a les Universitats —antic rector de la Universitat de Barcelona— i a la mateixa Ministra.

Aquest pla d’actuació posseïa un enorme defecte als ulls dels estudiants tancats a la universitat, perquè, deien, convertia en un a priori el fet que es tingués alguna mena de contacte, diàleg si era possible, amb les autoritats. Ja he comentat pàgines enrere fins a quin punt s’ha fos la idea que la universitat constitueix un ens —no és cap mania personal de l’autor d’aquest llibre, sinó una realitat— en què hi ha una jerarquia molt ben fixada, i que hi ha moltes instàncies i figures del poder que manen i poden més que els estudiants, els quals, com és de pura evidència, es troben a la part més baixa de la piràmide de l’estructura acadèmica.^[001]

Només van estar d’acord amb aquesta estratègia el primer terç que he dit, estudiants d’una enorme categoria intel·lectual proveïts només d’una certa habilitat per a la política. La resta, és a dir, els passavolants i els més decantats per l’independentisme radical, no van mostrar gens d’entusiasme per la idea de seure a una mateixa taula que el rector, els vicerectors i altres càrrecs directius de la casa. No solament això: quan vaig haver aconseguit que es creés una mena de diputació per dialogar amb les autoritats, i quan vam haver-ho fet per primera vegada, els estudiants que hi van participar van ser, després, rebuts per la resta dels companys amb una barreja de rebuig, recel i escepticisme.

Se’n van fer força, de reunions, però mai no es va avançar per culpa dels mecanismes i de les actituds que deriven de tota formació social assembleària: l’assemblea era sempre sobirana i el col·lectiu mai no va considerar que cap diputació fos representativa. El problema no va ser que ningú no representés ningú, sinó que l’assemblea, a causa d’aquesta oposició frontal a tota delegació de funcions, acabés no representant-se ni a si mateixa: una colla de persones que parlen totes en nom de la sobirania comunal és una cosa possiblement molt democràtica i lloable, però que acaba convertint-se en un guirigall, en una estridència en què resulta del tot impossible discernir-hi cap idea.

Així van passar vora quatre mesos. Ja érem al mes de febrer de 2009 i el moviment —paraula paradoxal si recordem que el moviment, per a Aristòtil, consisteix en el pas de la potència a l’acte— no s’havia mogut gens ni mica de les posicions inicials. L’activitat que duien els ocupants als espais de què s’havien apropiat era rellevant: hi havia reunions de grups de treball; hi havia una secció d’informàtica que difonia comunicats a totes les universitats d’Espanya i de l’estranger; es van fer reunions conjuntes amb estudiants de la Sorbona, de Berlín i d’Amsterdam; la capella de la universitat es va convertir en un centre de lectura i de conferències; es feien assemblees sectorials, per facultats, i assemblees plenàries; s’imprimien octavilles amb informació a disposició dels visitants; de vegades s’hi discutien coses amb cap i peus, i de vegades s’hi debatien assumptes —durant hores!— sense gens d’importància, com ara si un clochard que s’havia «apuntat» al moviment havia de rentar els plats o escombrar, com tothom, o se l’havia de deixar vagarejar tot el dia pel vestíbul; una colla d’estudiants anaven als instituts de secundària per informar els futurs universitaris; es feien concerts domèstics prou ordenats; i, the last but not the least, es practicava el sexe a totes hores: hi havia estudiants que es queixaven que els gemecs dels amadors —encara més els de les amadores— no els deixaven dormir, i això també va ser motiu d’una assemblea que va durar més que cent orgasmes.

Però la cosa no avançava. De reunions amb l’equip rectoral no en faltaven, però sempre succeïa el mateix: ara els plantejaments maximalistes dels estudiants topaven amb la praxi administrativa de tota universitat, adés la delegació d’estudiants veia com, en baixar altra vegada al vestíbul i comunicar els escassos resultats de les reunions, eren quasi xiulats pels seus col·legues. Hi havia estudiants defensors d’actituds veritablement extremes, amb propòsits estrambòtics de debò; i, a causa d’això, tot quedava, gairebé sempre, en quasi res. Un estudiant a qui vaig proposar, al començament de l’afer, que es parlés amb el rector de la universitat adduint que aquest «era una bona persona», va respondre que ell també ho era, cosa certa, com vaig comprovar: va dir que baixés ell, a parlar amb els estudiants; i va ser inútil que jo els fes veure que al rector se’l va a veure, no se’l fa baixar del seu despatx, que això era una qüestió molt elemental de bones maneres. Inútil; tot inútil.

No vaig perdre l’esma durant tot aquest temps, bàsicament perquè confiava en aquells set o vuit estudiants de gran categoria que jo creia que podien aconseguir de capgirar la situació, i perquè també esperava que les reunions que feien, paral·lelament, un grup important de professors i personal administratiu de la universitat arribessin a crear una plataforma conjunta que, sens dubte, hauria tingut més pes que els estudiants tot sols. Però els estudiants es malfiaven fins i tot d’aquest estol de professors «conscienciats» i anti-Bolonya; o sigui que tampoc no va sortir res d’aquesta segona oportunitat, malgrat diverses reunions de caràcter mixt que es van fer sobretot a la facultat d’Història, el degà de la qual, per cert, va dimitir el càrrec, apesarat, quan va veure que les coses no arribaven enlloc.

Durant aquests quatre mesos vaig enviar regularment informes al rector sobre l’evolució del moviment —que incloc, en part, en el tercer apartat d’aquest capítol—, vaig aconseguir que es posés una mica d’ordre en el desgavell que de vegades regnava al vestíbul i vaig poder estalviar els quadres que el Museu del Prado té en dipòsit a la Universitat de Barcelona i que estaven a tocar del foc de les cuines. Però ni vaig aconseguir que variés l’aspecte de les dependències del primer pis, a la zona del rectorat —que van acabar convertides en un veritable campament de zíngars, bohemis o saharians—, ni que els estudiants traslladessin les perilloses cuines a un espai obert, ni tampoc que es creés una comissió interlocutora estable i representativa.

Al final, com sap tothom, el rector de la meva universitat, havent estat pressionat per les més altes instàncies dels governs català i espanyol, i ell mateix havent vist de quina manera més dràstica el rector d’una altra universitat catalana havia resolt el problema de les ocupacions de què la seva universitat havia estat objecte —ocupacions que en aquell cas només van durar hores—, el meu rector, deia, va decidir, després de pensar-s’hi molt i ben a contracor, demanar als mossos d’esquadra que desallotgessin els membres de la tancada. Això va succeir la matinada del 18 al 19 de març. El rector havia exigit que no es practiqués ni la més petita violència contra els estudiants, i així es va fer. Però, de la mateixa manera que, a la tancada a l’Escola d’Arquitectura de l’any 1968, a mi em van obrir una fitxa policial, així mateix tots aquells estudiants, molts encara mig adormits i havent-se vestit a corre-cuita, van haver de patir la humiliació de passar, d’un en un, de matinada, per la taula on seia un comissari de policia, per ensenyar-li el document d’identitat i veure com les seves dades quedaven arxivades. No se’ls va obrir cap expedient disciplinari, extrem que, al meu entendre, honora el rector de la meva universitat, el qual em va dir en més d’una ocasió: «Si aquesta tancada acaba malament, això significarà un fracàs per als estudiants, però també per a la universitat».

Els aldarulls —que van durar tot el dia— i els ferits que hi va haver a conseqüència de les càrregues policials un cop els estudiants van ser al carrer, és un aspecte del moviment «Tancada a la Central» del qual mai no es podrà responsabilitzar les nostres autoritats acadèmiques. La presència de banderes independentistes, en aquella guerra de guerrilles que es va produir als carrers de la ciutat després del desallotjament, sempre em va fer pensar que l’aprofitament polític del moviment de la tancada per part de determinats sindicats amb una certa tirada a la furibúndia havia estat una de les causes que tot plegat acabés com va acabar; però pot ser que m’equivoqui. En realitat, tota massa de persones desenvolupa, gairebé sense adonar-se’n, accions exaltades, desenfrenades i irresponsables en la mesura que es constitueix en massa:^[002] cap estudiant dels que van participar en aquells aldarulls al carrer no pot ser considerat responsable de res, i més aviat hem de fer recaure la culpa dels esdeveniments en el fet que, en aquells moments —no durant la tancada pròpiament dita—, els estudiants ja no actuaven dins el marc d’una acció enraonada, sinó dins l’olla de grills que caracteritza tots els moviments massius.

2

La progressiva constitució de la Unió Europea ha tingut molts avantatges i omple d’alegria tot defensor del federalisme, del comparatisme i de l’intercanvi de llengües, idees i cultures. Encara omple de més alegria aquelles persones que es dediquen a fer negocis de caràcter multinacional, perquè la incorporació de mercats potencials —que sembla que sigui interminable; una altra cosa succeirà el dia que s’acabin— obre unes perspectives d’expansió i de desenvolupament econòmic plausibles i continus. Amb tot, hi ha una classe de professionals per als quals l’existència d’un Parlament Comú de la Unió Europea —amb poques, però clares possibilitats de legislació— i els dictats que ha generat en matèria d’educació ha significat una veritable ruïna, un esfondrament, una ensulsiada. Aquest és el cas dels professionals de l’ensenyament secundari, també de l’universitari, molt en especial en el terreny de les Ciències Humanes.

Fins que no es va haver formalitzat l’anomenat Pla Bolonya, els plans d’ensenyament superior eren un afer que es trobava a les mans de cada país membre de la Unió, i en alguns casos, parcialment, de les diverses regions, Länder o comunitats autònomes. Cada estat, país, nació, o territori de menys entitat sabia quines necessitats tenia en el terreny universitari i laboral, i de vegades també tenia clar fins a quin punt s’havia de ficar amb aquest estament o havia de deixar que fes la seva, com a entitat de tradició secular i enormement endògama.

Però una diputació del Parlament Europeu reunida en una ciutat del nord d’Itàlia va decidir un bon dia una cosa que a l’engròs se’n diu Pla Bolonya i que, ras i curt, pot ser qualificada com «ficar la grapa neoliberal en l’organització de l’ensenyament superior». Amb aquesta expressió queda més que definit allò essencial d’aquest pla: convé que hi hagi un «espai universitari comú» a Europa, de manera que els títols puguin homologar-se, i s’han donat una sèrie de directrius perquè totes les universitats s’assemblin, perquè els estudis que s’hi facin, a totes elles, siguin aproximadament comparables, i, en fi —la més inversemblant de les coses, llevat que tots els universitaris d’Europa parlessin la mateixa llengua—, perquè els professionals universitaris —alumnes, llicenciats i professors— puguin viatjar d’un país a l’altre, o instal·lar-s’hi si volen, amb plena llibertat burocràtica, d’ensenyament i de càtedra.

La idea, en principi, no sembla del tot forassenyada. El problema resideix en el fet que el Pla Bolonya ha tingut, de la universitat presa com a conjunt, una idea exclusivament administrativa, gens favorable a la dignitat de la vida intel·lectual i, damunt, poc realista, sense cap idea prèvia de què significa, en cada cas concret —en el cas de cada facultat, o de cada òrbita de sabers, o de cada societat—, una carrera universitària. Com calia esperar, el criteri que ha prevalgut ha estat aquell que es basa en qüestions d’ordre econòmic i de rendibilitat, per damunt de criteris basats en el coneixement i en l’educació global dels estudiants. S’ha pretès, per exemple, que un metge espanyol o grec sigui tan competent com un metge preparat a Alemanya o Anglaterra, de tal manera que un professional d’aquest ram d’un determinat país se’n pugui anar en un altre sense causar cap estrall i fent-hi un paper digne i com cal. La cosa es vàlida per a moltes professions i per a moltes carreres, però afirmaré amb contundència que no serveix, sinó tot el contrari, per a les carreres humanístiques.

Els orígens del Pla Bolonya es troben en una dita Declaració de la Sorbona, de l’any 1998, firmada per Claude Allègre (Ministre d’Educació Nacional, Recerca i Tecnologia; França), Tessa Blackstone (Ministra d’Educació; Regne Unit), Luigi Berlinguer (Ministre d’Educació Pública, Universitat i Recerca; Itàlia) i Jürgen Rüttgers (Ministre d’Educació, Ciència, Recerca i Tecnologia; Alemanya). Només cal llegir el primer paràgraf d’aquesta declaració per adonar-se que allò que planava sobre l’inconscient o el conscient dels seus redactors era, sobretot, una idea d’Europa basada en la unitat monetària i en l’economia, i que, només pels efectes d’aquella mala consciència de què parlava Hegel, els ponents d’aquell document desitjaven equilibrar o compensar, sense anul·lar-los, diversos aspectes conceptuals, tàctics, culturals i educatius de les universitats europees: «Recentment, el procés europeu ha fet passes d’extrema importància. A pesar de la rellevància que això té, no hauríem d’oblidar que, en parlar d’Europa, no ens hauríem de referir solament a l’euro, als bancs i a l’economia, sinó que també hem de pensar en una Europa de coneixements. És el nostre deure consolidar i desenvolupar les dimensions intel·lectuals, culturals, socials i tècniques del nostre continent. Aquestes han estat modelades, en gran mesura, per les universitats, que encara ostenten un paper imprescindible en el seu desenvolupament». A part el caràcter enganyós del paràgraf —perquè es reconeix tàcitament que la Unió està basada en la moneda, els negocis i els diners—, la Declaració delata el caràcter de subsidiarietat de qualsevol altra cosa en la mesura que barreja d’una manera indiscriminada «intel·lecte», «cultura», «societat» i «tècnica», essent la tècnica, d’aquests quatre elements, la veritable clau de volta de tota l’argumentació, com es llegeix més endavant. «Les universitats van originar-se, a Europa, fa cosa de tres quarts de mil·lenni. Els quatre països que representem en posseeixen unes quantes de les més antigues, que celebren actualment importants aniversaris, com és el cas, avui, de la Universitat de París. En aquell temps, els estudiants i els acadèmics solien circular lliurement i difonien amb rapidesa els seus coneixements per tot el continent. En l’actualitat, un gran nombre dels nostres estudiants encara es graduen sense haver tingut l’avinentesa de realitzar un període d’estudis més enllà de les fronteres nacionals». La intenció també és bona, però ja hi apunta una de les grans fal·làcies del Pla Bolonya: és impossible constituir un espai únic d’educació superior si no s’ha fundat abans una llengua única de transmissió del saber i de la pràctica docent i discent.

Quan en aquella declaració s’afirmava amb nostàlgia que «en altres temps els estudiants i els acadèmics circulaven lliurement per tot el continent», sembla que no es tingués present que, «en aquell temps», la llengua única i universal de cultura superior era la llengua llatina. És evident que la Unió Europea no té cap intenció de refundar l’ús del llatí —llengua, juntament amb el grec, en què es poden anomenar gairebé totes les coses contemporànies, com ara «informàtica», «televisió», «cinta adhesiva», «urbanita», «drogoaddicció» o «interfície»—, ni d’imposar qualsevol altra llengua de la Unió com a llengua oficial i única per a ús dels universitaris; amb la qual cosa, i sense anar més lluny, els bons propòsits d’aquella Declaració, mare del Pla Bolonya, cauen per la pròpia base. El lector deu tenir al cap, possiblement, la solució d’aquesta flagrant contradicció: només el coneixement generalitzat de la llengua anglesa assegurarà aquesta «lliure mobilitat» tan pontificada per «Bolonya».^[003] Cap altra no servirà per a aquest fi, encara que és cert que el francès va ser la segona llengua «universal» en l’ensenyament universitari, i es va fer servir, als segles XVIII i XIX, a Alemanya, Polònia i Rússia entre altres països, a més, naturalment, de França. Una cosa semblant va succeir amb l’alemany durant bona part dels segles XIX i XX; però costa imaginar que, als decennis que vindran, hi hagi cap altra llengua que no sigui l’anglès que pugui convertir-se en una cosa semblant al que va ser el llatí entre els segles XII i XVIII, i més i tot: no s’ha d’oblidar, per exemple, que Baudelaire encara va ser capaç d’escriure poemes en llatí; que, per redactar Salambó, Flaubert va llegir en grec i en llatí les fonts històriques que necessitava conèixer, i que Arthur Rimbaud, en les pauses de les seves conegudes atzagaiades, va ser Premi Extraordinari de Composició Llatina al lycée en què estudiava. L’anglès que presidirà els ensenyaments, si avancen els propòsits del Pla Bolonya, serà una llengua inevitablement rebordonida —llevat que els professors siguin anglòfons de naixement— i, quant a la resta dels idiomes, es produiran desequilibris inevitables: només aniran a Alemanya els qui coneguin l’alemany; només aniran a França els sabedors de la llengua francesa; i a Espanya només hi vindran els estudiants de filologia hispànica. A Catalunya, si progressen certes idees del sector més recalcitrant del país, no hi vindrà ningú. Quant als estudiants espanyols, només una part molt petita podrà visitar centres en què s’ensenyi en llengua anglesa, és a dir els qui han fet els estudis en col·legis privats i són fills de cases d’upa, amb un bon ensenyament d’aquella llengua. Però passarà molt de temps fins que els nostres estudiants coneguin amb gran competència la llengua de Shakespeare i de Joyce.

La declaració mostrava una altra vegada la seva perfídia quan deia: «S’hauria de facilitar als universitaris l’accés a una gran varietat de programes, a oportunitats per dur a terme estudis multidisciplinaris [no diu “interdisciplinaris”, que seria la cosa bona i intel·lectualment dinàmica], al perfeccionament dels idiomes [mirant de resoldre, amb això, l’atzucac que representa la manca d’una koiné universitària] i a l’habilitat [més endavant, el Pla Bolonya no farà altra cosa que emfasitzar aquesta paraula, ability, aquí traduïda amb l’anglicisme “habilitat”] per utilitzar les noves tecnologies informatives». Amb això últim ja queda del tot clar cap a on apunta aquesta Declaració: subsumir dins les categories epistemològiques de la tècnica i de l’utilisme allò que se n’escapa per totes bandes.

No cal citar més paràgrafs d’aquesta Declaració, a excepció de l’últim, que conté, almenys aparentment, l’única afirmació políticament adequada quant a la relació entre educació i reforçament d’una ciutadania democràtica: «L’aniversari de la Universitat de París ens ofereix una oportunitat solemne de participar en una iniciativa de creació d’una zona europea dedicada a l’Educació Superior en què les identitats nacionals i els interessos comuns puguin relacionar-se i reforçar-se per a benefici d’Europa, dels seus estudiants i, en general, de la seva ciutadania».

Aquest final de la Declaració s’avenia del tot amb una tradició francesa i també alemanya d’inserció dels ideals republicans en els estaments del saber; però, en el panorama actual, no deixa de significar una entelèquia encara més idealista que totes les idees que hàgim exposat fins a aquest punt del llibre. Ens agrada molt parlar de la «unitat espiritual» o «cultural» d’Europa, però això ja havia existit, i s’havia aconseguit gràcies al fet que en l’ensenyament de les Humanitats a tot Europa, per influència de la Il·lustració i, després, de les idees sobre la universitat del període del Romanticisme alemany, havien prevalgut els criteris d’ensenyament del llegat literari i filosòfic del continent, el llegat humanístico-cristià i la diferència neta entre «sabers pràctics», o adreçats al practicum professional, i els sabers secularment considerats independents o amb un grau molt alt d’independència respecte a tota immersió en el mercat laboral. Pel que fa a la filologia, Nietzsche es va expressar amb una enorme claredat: «No sé quin sentit pot tenir la filologia, al nostre temps, que no sigui el d’actuar intempestivament a dintre seu»,^[004] que és, per cert, el que se suposa que fa aquest llibre.

Finalment, el Pla Bolonya de 1999 va quedar definit al voltant d’aquestes sis estratègies, que totes les universitats europees (o no) adherides al Pla han de garantir si volen formar part de l’anomenat Espai Europeu d’Estudis Superiors (EEES):

1) adopció d’un sistema comparable de titulacions, en el benentès que la convergència europea no pretén una unitat de coneixements, sinó solament una homologació de titulacions;

2) adopció d’un sistema d’ensenyament superior basat en tres cicles: grau —abans dit «llicenciatura»—, master i doctorat. La duració dels graus de les branques d’Humanitats ha estat fixat en quatre anys a les nostres universitats, i ara es podria discutir si, atesa l’escassa preparació dels estudiants de secundària, els graus no haurien de durar cinc o sis anys —com passa amb altres carreres no humanístiques. És un fet que a moltes facultats d’estudis tècnico-científics cal fer un curs que s’anomena «zero», o almenys un semestre, per compensar totes les mancances que presenten els estudiants quan ingressen a la universitat. Pel que fa a les Humanitats, com que la preparació dels estudiants en aquest terreny encara és més petita, sembla clar que els graus haurien de durar més de quatre anys. Ja és un fet, per exemple, que els estudiants de Filologia Clàssica, a moltes universitats del país, passen tot un any aprenent les beceroles de la llengua grega, menys en el cas de la llatina, per manca de prou formació en aquest terreny durant els anys preuniversitaris. Tampoc no entrarem a discutir el fet que els masters —imprescindibles per accedir a un doctorat— costen als estudiants una quantitat força superior a un curs de grau, sense que els pressupostos de l’Estat hagin pogut fer res, fins a aquest moment, per garantir un sistema de beques que permeti un accés a aquests estudis de tots els estudiants, en règim d’igualtat, amb independència del poder econòmic d’ells o dels seus progenitors;

3) implementació —nova paraula, que rarament s’havia fet servir a les terres ibèriques— d’un sistema internacional de crèdits anomenat ECTS en què compten no solament les hores lectives presencials —tant les infamades «lliçons magistrals» com els seminaris, quan existeixen— sinó també les hores de treball dels estudiants a casa seva o a les biblioteques (una pura intangibilitat), la realització de treballs (rarament tutelats pels professors atesa la massificació de les universitats) i les hores de pràctiques (cosa de dubtosa concepció en el cas de les carreres d’Humanitats);

4) promoció de la mobilitat dels estudiants, professors i investigadors, i també del personal administratiu i de serveis (¡), i superació dels obstacles que en dificulten la mobilitat. Com que les universitats de cada país tenen plena llibertat per dissenyar les seves respectives titulacions, aquesta mobilitat resulta —per aquesta raó, a més de les que ja hem esgrimit— una altra fal·làcia.

5) promoció de la cooperació europea per garantir la qualitat de l’educació superior: paraules vanes, perquè ja fa deu anys que es va impulsar aquest Pla i no s’ha redactat cap declaració ni s’ha conegut cap iniciativa en aquest sentit,

i 6) promoció d’una dimensió europea de l’educació superior: expressió tan buida com l’anterior, atès l’enorme desigualtat de la qualitat i les condicions d’ensenyament entre la mitjana d’uns països i d’uns altres.

Queden amagades en aquest Pla, deliberadament, dues qüestions vergonyants: d’una banda, l’intent de rendibilitzar la inversió dels països en matèria d’educació superior, sense que s’hagi contemplat críticament la «rendibilitat» que pugui atorgar-se als estudis de filosofia, teologia, filologia clàssica, literatura comparada o coses semblants, el Pla optant per allò que anomenarem la «mercantilització indiscriminada del saber»; i, d’altra banda, el problema que significa, per als estudiants de famílies amb pocs recursos, haver de dedicar un temps gairebé complet tant als estudis de grau com als de master, sense que existeixi, almenys al nostre país, una política de beques equànime i satisfactòria.

Pel que fa a l’esmentada «rendibilitat mercantil» o «mercantilització del saber» —que és allò que acaba traspuant el Pla Bolonya— convé dir que si tal cosa s’hagués imposat com a fonament en l’ordenació dels estudis universitaris no existirien, a França, ni el Collège de France, ni l’Académie des Inscriptions, ni l’École Pratique des Hautes Études; com a Alemanya no hauria existit l’Institut für Sozialforschung en què van ser actius Adorno i Horkheimer, la Bibliothek Warburg o el Wissenschaftskolleg, ni existirien tampoc la Freie Universität o la Humboldt-Universität de Berlín; ni a Espanya existirien la catalana Reial Acadèmia de Bones Lletres o la castellana Real Academia Española.

D’altra banda, el Pla Bolonya reclama que un tant per cent dels crèdits que cursin els estudiants es faci sota el format de pràctiques desenvolupades, durant els estudis de grau, en una empresa privada o pública, sempre exterior a la universitat. Quant a aquest extrem, la pregunta que tothom pot fer-se és gairebé òbvia: ¿quines pràctiques ha de fer, al marge de la universitat, un estudiant de teologia i en quina empresa?, ¿quines pràctiques ofereix l’empresa privada o pública en el terreny de la filosofia, i fins i tot de la filologia en el sentit pur de la paraula?, ¿en quin lloc viu es fan pràctiques d’una llengua morta? Això no existeix, ni a Espanya ni enlloc. ¿En què diantre haurien de consistir unes pràctiques després d’una lliçó sobre Petrarca, Quevedo o Rilke? ¿Haurem de fer llegir als estudiants, en veu alta, poemes d’aquests autors, per veure si entonen bé, si marquen la frontera dels versos o si assenyalen la cesura dels alexandrins i les fronteres de vers? Això no seria balder.

En suma: en aquests plans —els de Lisboa, que es refan contínuament; el de la Sorbona, del 1998, i el de Bolonya, del 1999— tot està pensat des de l’òrbita de la política d’inserció i de rendibilitat econòmica pròpia de les societats neoliberals, en detriment d’allò que fa més nosa a aquestes societats: l’ús indiscriminat i lliure de la intel·ligència, la crítica i la dissensió intel·lectual. En el nostre terreny, doncs, que és el de les Humanitats, el Pla Bolonya ens aboca inevitablement a la negació de la pràctica i l’essència mateix del saber;^[005] i, el que és pitjor —perquè està arbitrat des del punt de vista d’una desitjada harmonia universal i pau perpètues en el si de les universitats i dels Estats—, el Pla farà que es fongui del tot, a les facultats de Lletres, el caràcter que ostentaven, des de fa almenys dos segles, de «guardians de les metamorfosis» (Elias Canetti), crítics de les convencions econòmiques, socials i polítiques en què es fonamenta l’Estat del benestar i defensors d’un ús absolutament lliure de la intel·ligència. En especial les facultats de Filologia, en aquest sentit, ho tenen tot a perdre; perquè, mentre sembla evident que costarà «dominar» ideològicament i acadèmicament les de Filosofia i també les de Teologia, les de Filologia poden derivar molt fàcilment en centres d’ensenyança de llengües modernes —com ja fa anys que succeeix en moltes facultats de Filologia d’Europa, de fet per manca d’una reacció interna contra aquesta deriva per part d’estudiants i professors—, amb un afegitó caritatiu que consistirà en un bany de cultura general i en la pervivència costosa de les filologies semítiques o clàssiques, ni que sigui per mantenir la feina als professors que s’hi dediquen arreu, i per salvar el prestigi «canònic» de les universitats.

Queden lluny de l’horitzó present aquelles paraules de F.R. Leavis, un autor que podem considerar gairebé contemporani nostre, quan opinava, al llibre Education and the University, no solament que les facultats més protegides havien de ser les que imparteixen sabers humanístics, sinó també que aquestes justament, i cap altra, s’havien de convertir en el centre neuràlgic i espiritual de la vida d’una universitat —el mateix que pensava Schelling, com hem vist—: «El meu postulat, naturalment, és que hi ha una acció que per força ha de ser considerada preeminent [en l’ordenació dels estudis universitaris]: aquella que tendiria a convertir les facultats humanístiques en un centre veritablement eficaç [en el si de tota universitat]; sense aquest centre, una universitat, siguin com siguin d’essencials les funcions que desenvolupa i siguin quines siguin les fites que aconsegueixi, es quedarà remotament i calamitosament allunyada de la Idea».^[006] Ell mateix, i en el mateix llibre, ja posava el crit al cel davant la progressiva especialització, als anys quaranta, que regnava a les universitats europees: «La idea d’una cultura liberal [quasi el contrari de la neoliberal] ha estat derrotada i dissipada per una especialització cada cop més gran; i la producció d’especialistes […] tendeix a ser considerada com el fi suprem de la universitat, la seva raison d’être. L’especialització, òbviament, és inevitable (encara que n’hi ha d’una mena que no són tan necessàries com d’altres); el problema és conduir les ciències i els estudis especials a una significativa interrelació: descobrir la manera de forjar una intel·ligència central, gràcies a la qual o per mitjà de la qual els estudis i les ciències més diversos puguin entrar en interrelació».^[007] George Steiner no ha deixat d’entrar en aquesta mateixa crítica: «Des de la primera guerra mundial, la fragmentació i la fisió del saber han adquirit unes tals proporcions, fins i tot en el camp de les Humanitats, que molts esperits poderosos dediquen la seva vida a dominar més o menys la seva especialitat, però res del seu paisatge […] L’home de lletres s’ha tornat una cosa molt sospitosa».^[008]

Res més lluny dels antics propòsits sòlidament liberals que els continguts neoliberals del Pla Bolonya: aquest tendeix a l’especialització més indiscriminada, només aspira a una vinculació eficaç, políticament i econòmicament parlant, entre les carreres cursades i el mercat de treball, i menysté tant l’existència com la funció de les facultats humanístiques de tot el continent, en les quals vol que es produeixi alguna mena de restitució als poders públics de la inversió econòmica feta en el terreny universitari: la qüestió del saber, ella mateixa —que sempre ha quedat al marge del rendiment econòmic, però que ho ha significat gairebé tot en el desenvolupament de la civilització europea i en la formació de l’esperit de la seva ciutadania—, quedarà marginada i més desprestigiada que mai en la vida de tota universitat immergida en aquest Pla.

És evident que, de societats democràtiques com ho són, teòricament i obligadament, totes les que configuren la Unió Europea, podria haver-se esperat una reacció de la classe estudiantil i universitària en general; però això només ha succeït o bé en països amb una tradició universitària molt sòlida en el terreny de les Humanitats, com és el cas d’Alemanya o de la mateixa Itàlia, o bé, parcialment, en països com Espanya, en què la presència massiva a les universitats d’estudiants sense mitjans i sense beques suficients els porten a reclamar la possibilitat d’estudiar i de treballar alhora. A la major part dels països de la Unió, en especial als que acaben d’arribar-hi, les propostes del Pla Bolonya només han despertat la il·lusió pròpia dels que veuen, per fi, com les seves institucions de saber s’enfilen harmoniosament al carro d’un desenvolupament econòmic que desitgen des de fa dècades, o segles. En casos com Espanya, lamentablement, l’actual situació d’apolitització de la classe estudiantil, i amb ella la defecció de la classe docent per pur cansament o per fatalitat, ha comportat que els ministeris d’Educació —tant li fa que hagin estat de dretes com d’esquerres— arbitrin impunement mesures que permetran la nostra pacífica homologació amb el pla bolonyès. Moviments com el de la «Tancada a la Central», a la Universitat de Barcelona, el curs 2008-2009, estan destinats a quedar en els annals de la universitat com un episodi tardoromàntic, o neo-68, i poca cosa més. És lamentable haver-ho d’afirmar, però sembla que tot passarà, inevitablement, d’aquesta manera. Els professors cobraran el mateix possiblement per menys hores lectives —ja que el Pla preveu la reconversió de moltes hores lectives en suposades «hores de pràctiques» o d’«investigació» que potser ni tan sols existiran a les facultats humanístiques—, i és possible que els estudiants, mancats d’una capacitat crítica per a la qual els instituts d’ensenyament mitjà de cap manera no ha sabut ni ha pogut preparar-los, veuran en aquestes mesures més avantatges que inconvenients en vista a l’única cosa que, comprensiblement, sembla preocupar-los: tenir un títol a la butxaca i guanyar-se la vida.

Per això hauria resultat enormement productiu un espai comú de reflexió i de discussió format, a manera de pont, entre els representants de l’ensenyament secundari i els de l’ensenyament universitari: la paradoxa serà que hi haurà una assignatura de «formació de la ciutadania» a l’ensenyament secundari, però aquest «esperit ciutadà» superficialment adquirit al batxillerat desapareixerà quan l’estudiant arribi a la universitat, lloc en el qual se’l formarà d’una manera tan específica i tan estranya a la vida espiritual o a la formació política com es formen els paletes, els lampistes o els fusters. Les restes del que en dèiem la «classe intel·lectual» d’un país desapareixeran progressivament a tots els Estats de la Unió, i en el seu lloc s’erigirà una classe especialitzada sense cap altre saber ni horitzó mental que el que té a veure amb les famoses «habilitats». (No cal dir res dels «intel·lectuals» que s’adheriran a la propaganda, als llibres d’autoajuda o als llocs comuns). Això significa, en certa manera, la ruïna absoluta del propòsit que semblava fonamental en la suma de tots els nivells de l’educació, des del parvulari al doctorat: formar persones capaces de desenvolupar una professió d’una manera competent, sí, però vinculades totes —fins a formar la «capa intel·lectual superior» d’un país— a un determinat ideal de civilització.

3

Vet aquí uns quants dels informes que vaig enviar, per e-mail, al rector de la meva universitat arran de la tancada d’estudiants de què he parlat en l’apartat 1 d’aquest capítol.

* * *

* * *

* * *

* * *

* * *

La meva mare va morir l’endemà, dia 16 de març. El rector va fer-me companyia al tanatori el dia 17. Els estudiants van ser desallotjats de la UB la nit del 18 al 19 de març. Pocs dies després d’haver estat desallotjats de la Universitat, vaig publicar a El País l’article que segueix: