LA NOBLE EMPRESA DE LA LITERATURA COMPARADA

Ja he insinuat que els bons oficis d’una degana gentilíssima i esvelta —de la qual em vaig estranyament enamorar durant unes quantes setmanes, potser mesos i tot— i d’uns quants col·legues de diversos departaments, en especial els de filologia clàssica, van fer que, un bon dia, la universitat anunciés que es proveïa una càtedra de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, amb el placet del departament de Filologia Romànica, cosa, aquesta darrera, en la qual hi van jugar un paper de gran importància un amic meu, el ja esmentat Gabriel Oliver, i un professor d’aquell departament, Raffaele Pinto, un italià inteligentíssim que posseïa una idea de la universitat molt semblant a la que tenen els generals davant un mapa d’operacions de guerra o uns jugadors d’escacs davant el tauler corresponent: tothom hi juga com el rol d’una fitxa, blanca o negra, i ara moc fitxa ençà, ara la moc enllà, i a veure si guanyo la batalla o la partida. Ara aquest professor fa les classes que ha de fer i en acabat se’n va a casa seva, amb el cap més o menys cot, a estudiar Dante. És feliç.

El cas és, doncs, que una comissió examinadora, que m’afavoria cosa de no dir, em «va fer» catedràtic un dia del mes de maig de 1997. En aquell temps, guanyar una càtedra no era una cosa gens difícil; el que era difícil era que es dotés econòmicament i que es convoqués; un cop proveïda la plaça, només calia ser al lloc que escau en el moment que escau i amb tres vots per endavant a la butxaca. Com deia Fabià Estapé glossant possiblement un catedràtic més antic que ell —perquè la cosa ja té història—: «Doneu-me tres vots i faré catedràtic un pal de telègrafs». Jo sóc, per tant, un dels pals telegràfics de la meva universitat; i no puc dir, pel fet que posseeixi aquesta denominació, ni que sigui més intel·ligent ni més savi que cap dels meus col·legues. Senzillament, tot em va anar a favor: una degana cordial, uns quants amics de Clàssiques, uns altres de Romàniques i un tribunal de gent amiga, liberal i del sector més progressista de la teoria literària espanyola: María Carmen Bobes, José María Pozuelo, Darío Villanueva, Jenaro Talens i José María Caparrós. Costa d’entendre, però així és com van anar les coses, i com van continuar anant encara una colla d’anys, fins que va canviar —per empitjorar, com és habitual— el sistema d’accés a les càtedres universitàries.

En efecte, pocs anys després de guanyar jo aquella plaça, el Ministeri es va inventar un nou mètode de promoció que va ser un dels invents més cars que ha conegut mai la institució. Es va decidir que, en comptes de constituir les antigues comissions formades per cinc membres —dos d’ells triats prèviament per la facultat a què anava destinada la plaça de funcionari, i els altres tres elegits per sorteig entre tota la plantilla dels catedràtics o titulars en actiu de la matèria—, les comissions es constituirien amb set professors examinadors, cap d’ells triats per la universitat destinatària de la plaça, sinó tots elegits per sorteig universal. El procediment era aparentment més just i més democràtic que el que havia existit durant decennis, i es va fer servir durant una colla d’anys, fins que una altra Llei d’Universitats va delegar la promoció dels professors, a qualsevol nivell, en les infaustes —ja diré per què— Agències d’Avaluació i d’Acreditació, unes d’àmbit espanyol, d’altres d’àmbit autonòmic.

Ara és obligat que m’expressi clarament sobre les raons que tinc, molt meditades, sobre el caràcter perniciós dels procediments pseudodemocràtics en la promoció dels professors i, en general, en la vida universitària. La universitat és una institució d’arrels medievals que, parlant seriosament, no ha canviat pràcticament gens entre el segle XI i el segle XXI, almenys pel que fa als conceptes d’auctoritas d’allò que s’hi estudia, d’autoritat dels mestres i de jerarquia en l’escalafó. Això pot ser considerat beneficiós o perjudicial. Jo, com els medievalistes, ho considero un regal celeste. Formar part d’un cos institucional en el qual encara perviuen les formes de vida i les virtuts de la civilització cavalleresca —la noblesa en el comportament, la lleialtat obligada envers els mestres i els deixebles, l’obediència als superiors, el respecte escrupolós als senyors i les dames, tot a la manera de la lírica trobadoresca i la «matèria de Bretanya»—, formar part d’un cos així, em sembla una de les coses més agradables que li poden succeir a una persona en els temps que corren. Deixo a banda el fet que qualsevol empresa privada coneix un ordenament jeràrquic i un criteri d’autoritat idèntics als que estic comentant, sense que ningú se n’estranyi.

Sigui perquè l’expedient acadèmic de què he parlat pàgines enrere va obligar-me a fer el servei militar regular i va privar-me de les elitistes «milícies universitàries», sigui pel fet que vaig néixer, com qui diu, en el si d’una pagesia encara impregnada igualment de feudalisme —l’any 1945, el meu avi, fins llavors arrendatari del mas, es va emancipar del seu propietari, Boi, o Baldiri, Rahola,^[001] germà del més conegut Carles, en un gest que significava, a mitjan segle XX, el pas sobtat de l’edat mitjana al segle XX—, sigui perquè ja m’agradava organitzar endreçadament les coses quan feia de «cap de patrulla», a la minyonia, en la meva condició de boy-scout de les hosts de Baden-Powell, el cas és que no em molesta que en el món hi hagi persones que manen més que jo, com no em molesta retre’ls obediència i guardar-los lleialtat, sempre que s’ho mereixin, com va ser la meva relació amb Antoni Comas i com ho és amb la memòria o la persona de José María Valverde, José Manuel Blecua, Miquel Batllori, Antoni Vilanova, Martí de Riquer, Emilio Lledó o Xavier Rubert. El fet que la universitat hagi conservat gairebé fins als nostres dies moltes coses, o gairebé tot, de l’estructura social i dels costums del feudalisme, com l’Església, no m’engavanya: potser ben al contrari. Per això defenso d’una manera que ja fa quasi vergonya que el catedràtic tingui atribucions per formar el seu equip, que arrangi les coses com li sembli per tal d’aconseguir la promoció dels seus deixebles i, naturalment, que aquests li siguin lleials en tota cosa, dintre dels límits del decòrum, la justícia i la bona fe. Aquell procediment de promoció universitària, que ja no existeix, que es fonamentava en l’autoritat del «cap», un sistema òbviament endògam, només tenia un inconvenient: si el catedràtic era un ximple, no trigava a envoltar-se d’imbècils. Però si era un home com cal —com ho van ser tots els meus mestres—, llavors resultava benvinguda la seva autoritat incontestada. Per això acabaré aquest excurs dient que l’única cosa que hauria de preocupar la universitat pel que fa a la promoció dels professors és triar d’una manera adequada els líders: un cop ben triats els catedràtics —això podria fer-se amb un «sanedrí universitari» format per persones molt velles i de reconeguda solvència intel·lectual i moral—, seria cosa seva formar un equip i fer escola. Qualsevol altre sistema sembla, en aparença, més democràtic, però acaba constituint una suma de regnes tancats tirant a la barbàrie i a la negligència, a la gelosia i a la mala llet, a l’enveja i a la maledicència; ras i curt, a un ordre de coses que mina, com sovint ha estat el cas a la universitat espanyola, la vida acadèmica i el progrés de la intel·lectualitat i de la ciència.

M’honro, doncs, de formar part del cos de catedràtics d’universitat gràcies a un tribunal molt benefactor, que almenys va tenir temps de llegir-se el meu projecte docent i va poder sentir-me, cara a cara, explicant en veu alta les línies mestres de les meves investigacions o de les meves dèries intel·lectuals. Això va passar en el meu cas —van venir a sentir-me el mestre Blecua i l’amic Claudio Guillén, i tampoc no van faltar a les sessions públiques una colla d’amics i de col·legues—, però s’ha de reconèixer que, en molts altres casos, aquests tribunals constituïen una farsa. Efectivament, la meva condició de catedràtic d’una matèria que llavors en tenia molt pocs a tot Espanya —jo vaig ser el que feia dotze— em va obligar més endavant a formar part d’un reguitzell de concursos o oposicions per proveir una càtedra d’aquesta matèria. La cosa més habitual era que els meus estimats col·legues de la resta d’Espanya —llavors jo era l’únic catedràtic de Comparatística a Catalunya, i, doncs, mai no em trobava amb gent molt coneguda— consideressin prolixes i bizantines les meves intervencions i interpel·lacions als candidats. La majoria dels meus col·legues posseïa una mena de formulari de consuetud, unes fórmules apreses de memòria, que tant haurien servit per a una càtedra de Teoria Literària com per a una de Botànica o de Física Nuclear. Feien el paper que els semblava que havien de fer, sabien per endavant qui votarien i, doncs, consideraven les sessions examinadores com un destorb i una pèrdua de temps; de manera que, com més aviat s’acabessin, millor. Una vegada, en unes oposicions a Granada, vaig compartir comissió, o tribunal, amb dos col·legues, l’un de Castella, l’altre d’Andalusia, que s’avorrien tan mortalment quan parlaven els candidats o qualsevol altre membre de la mesa —jo, en especial—, que mentre feia una de les meves llargues disquisicions basades en pàgines i línies concretes del projecte docent d’un dels candidats, ells es van dedicar, d’amagatotis però amb un somriure burleta als llavis, a escriure dos sonets, un cada un, que vaig recollir i ara transcric en atenció a la seva excel·lència mètrica i poètica.

El de Castella va escriure:

I el d’Andalusia va forjar:

Com ja he fet avinent al lector, el procediment per accedir a una plaça de professor numerari ha canviat —o sigui que ja no hi haurà més producció de sonets, cosa que no deixa de ser una llàstima—, i ara unes Agències d’Avaluació i Acreditació concedeixen una «habilitació» provisional a qualsevol professor que es consideri proveït de mèrits suficients, i després les universitats, si els sembla bé, criden un professor habilitat per donar-li la plaça per tota la vida.^[002] En l’endemig, aquest candidat no ha hagut de passar cap examen; ni tan sols ha hagut de dir una lliçó, baldament fos triada per ell, davant d’un públic. La conseqüència és que, amb el temps, arribaran a les càtedres persones que poden haver escrit publicacions del tot inútils i mancades de saviesa —perquè les agències que he dit no comproven la solvència de les publicacions que es presenten a la seva consideració; només cal que n’hi hagi moltes i llargues, totes amb un ISBN reportat minuciosament— i, en el pitjor dels casos, mancats de la més mínima eloqüència o capacitat de persuasió; fins i tot pot arribar a succeir que siguin promocionats professors universitaris que quequegen i, en el pitjor dels casos, muts.

Tornem a la meva insòlita carrera. La càtedra, per sort —encara que més tard va ser la causa d’una historia calamitatum menys cruenta que la d’Abelard, però no menys humiliant—, no va venir sola: amb ella van venir, quasi immediatament —gràcies, en aquest cas, a les meves bones relacions amb l’equip rectoral que presidia un altre Kindertot,^[003] Antonio Caparrós—, primer dues i després una tercera plaça de professor titular, i també primer una, després una altra plaça de professor associat, ajudant, lector o equivalent. En cosa de tres o quatre anys vaig formar un equip enormement solvent —justament perquè el vaig formar sense cap intromissió—, que va convertir la «meva» llicenciatura, fins a la prejubilació, en una de les més sol·licitades i prestigioses de la facultat. Me n’alegro molt, i reconec el mèrit que tenen, en aquesta tasca, més els membres del meu equip que jo mateix.

Una altra cosa va ser, com calia esperar, l’actitud de la facultat davant aquesta llicenciatura, possiblement a causa del seu èxit. Jo hauria dit que si hom implanta uns estudis nous en una facultat de Lletres, i si aquests estudis tenen èxit i molta gent s’hi matricula, la universitat i la facultat haurien d’estar-ne la mar de satisfets, ajudar aquesta llicenciatura, donar-li els mitjans que necessita i tota la resta: és el que sol passar a l’empresa privada, a la qual, per cert, tant desitja assemblar-se la universitat post-Bolonya. Doncs va passar ben al contrari. Per explicar això he de fer una altra digressió.

La Literatura Comparada —més que la Teoria de la Literatura, que entra dins dels barems ja clàssics i consolidats històricament de la «ciència» retòrica i poètica— és un àmbit intel·lectual que sempre xocarà, a Espanya, amb la filologia stricto sensu. La Filologia Espanyola posseeix unes arrels tan sòlides i tan estretament vinculades a la historiografia i a la crítica textual, que una disciplina tan vaga com la Literatura Comparada —que és el lloc en què es troben i s’articulen entre si les diverses literatures d’un continent, o les de tot el món si això fos possible, i que vincula aquestes literatures a discursos tan diversos com la història, les belles arts, la música, la teoria política, la sociologia, l’antropologia, la història de les idees, etcètera—, una disciplina així, deia, xoca amb una sèrie de prejudicis, partis pris i idees preconcebudes d’enorme potència. Com ja he insinuat, els amants de la filologia catalana o castellana, per exemple —més els primers que els segons—, consideren que la seva literatura es basta a si mateixa, i no necessita ser analitzada ni comparada amb cap altra. La idea que una nació, per principi, és un ens autònom i autosuficient, determina que tota intervenció en el si de les seves institucions —també les de cultura— per part d’un agent exterior resulti inadequada, perniciosa i, sobretot, incòmoda.

La Literatura Comparada, com calia esperar, ha triomfat especialment a països amb una consciència nacional molt relativa, laxa o innecessària, com és el cas dels Estats Units. A cap nord-americà no li ha fet mai cap nosa que la literatura americana es posi en relació amb les literatures europees —que, al capdavall, es troben a la base de la seva—, entre altres raons perquè la «nació» Estats Units només es pot entendre com una relativa emancipació de l’hegemonia històrica d’altres nacions sobre el seu territori: França, Anglaterra o Espanya. Un cop configurada l’estructura federal dels Estats Units, ja ningú no va tenir cap problema per assimilar el bo i millor del que posseïen les nacions que, temps enrere, havien estat sobiranes en diversos territoris de la unió federal que en va sorgir més endavant. Per això els Estats Units van practicar la millor literatura comparada que mai s’hagi fet al món, durant una colla de decennis. Quan em trobava, l’any 1989, fent un curs de Poesia catalana del segle XX a la Universitat de Nova York (NYU), vaig tenir una entrevista amb la persona de més relleu del departament de Literatura Comparada d’aquella universitat, l’armènia Anna Balakian, avui difunta.^[004] Vaig explicar-li el projecte que tenia al cap des de feia temps —potser d’ençà que m’havia doctorat— i vaig puntualitzar els inconvenients que, ja llavors i al meu entendre, preveia que es presentarien en la implantació d’aquesta mena d’estudis a la meva facultat. Després d’escoltar-me amb delicada atenció, Balakian va fer un llarg discurs presidit per una sola tesi: jo tindria moltes dificultats a implantar aquests estudis perquè la literatura comparada significava entrar en una terra de tothom i de ningú i, doncs, qualsevol col·lega meu de qualsevol altre departament de la facultat se sentiria legitimat per formar part d’un equip de professors d’aquesta disciplina. La Balakian sabia bé que un grau de Literatura Comparada no es fa agafant ara un professor d’una secció lingüística, ara un professor d’una altra, ara un de literatures antigues, ara un altre de literatures modernes, sinó professors preparats, del primer a l’últim, en el camp de la interrelació entre la literatura, les literatures i la història de la cultura general; i em va assegurar, per la seva experiència nord-americana —en un ambient que, sens dubte, resultava d’allò més favorable—, que no trigaria a trobar-me la llicenciatura envaïda o entorpida per col·legues envejosos i oportunistes. És exactament el que va succeir quan va ser l’hora, amb notables excepcions. Sigui com vulgui, ella i els seus col·legues se’n van sortir molt bé, i els Estats Units van ser, durant molts anys, els líders de la comparatística fins que els cultural studies ho van arruïnar gairebé tot a les facultats humanístiques, allà i arreu de l’Occident.^[005]

Per contra, a països com França o Espanya, tots dos d’estructura sòlidament jacobina o centralista, la literatura comparada significa una mena de cos estrany en el si d’un ens tancat i saludable, un virus rar que pertorba el sistema immunològic de la «pròpia» tradició i que, per tant, té poques possibilitats de sobreviure amb independència o integritat. En aquesta mena de països —podem incloure-hi Catalunya, no perquè sigui o no sigui una nació, sinó pels desmesurats esforços que fa per definir-se com a «identitat»—, la literatura comparada és un destorb. Això és el que vaig observar des del primer moment, en especial quan la nostra llicenciatura europeista va començar a agafar embranzida. D’una banda, a tothom l’incomodava que, en el si de la llicenciatura que jo dirigia, matèries tan ben assentades a la meva facultat com la catalanística o la hispanística haguessin de posar-se en un pla d’equivalència respecte a literatures tan glorioses (diguem «també», però amb reserves) com la grega de l’antigor o la francesa i l’anglesa dels segles medievals, moderns i contemporanis. D’altra banda, com que la literatura comparada engloba gairebé totes les matèries que escauen als estudis d’Humanitats, qualsevol professor, especialista en el que fos, va tenir, com ja havia previst Anna Balakian, la pretensió de ser tan comparatista com el de més patent.

Com que em faltaven professors per dur a terme els estudis propis de la llicenciatura, vaig haver de recórrer per força a professors d’altres departaments, i com que vaig pretendre escollir personalment només aquells professors dels quals em constava una preparació molt general i adequada al concepte que té el món sencer sobre què ha de ser la Comparatística, va faltar temps perquè es produïssin tota mena d’entrebancs i de friccions. Per a gran desgràcia, la degana que havia promogut aquests estudis va abandonar el càrrec i van succeir-la una sèrie de degans preocupats, bàsicament, a adaptar els estudis de Lletres als paràmetres de Bolonya, al preu que fos: una mena de llit de Procrust, la utilització del qual va aconseguir de desfigurar, escurçant o allargant els cossos respectius, gairebé tots els estudis de les facultats humanístiques de la meva universitat i de moltes més.

Arran la implementació del Pla Bolonya han quedat estalviats uns quants estudis de Lletres, és cert, però, a la curta o a la llarga, les llicenciatures o graus de la major part de les universitats espanyoles —amb l’excepció de les que hagin conservat el grau de «Filosofia i Lletres»—, quedaran gairebé tots contaminats de l’«esperit anglosaxó». Els estudis d’anglès, en efecte —que són la criatura consentida dels càrrecs polítics que seuen a una taula per mirar si els números quadren—, solen aplegar una munió astoradora de nois i noies amb l’únic horitzó mental d’esdevenir adjunts o secretaris de direcció en qualsevol multinacional o cosa semblant —convertir-se en professors en un institut els sembla un mal menor, l’última de les possibilitats—, i a les classes de literatura s’enfurrunyen i consideren que hi estan perdent un temps preciós, que voldrien dedicar solament a l’estudi de la llengua. Saben molt poques coses de Shakespeare —no us en recitarien de memòria ni un quartet— o de Melville, i gairebé res de W. H. Auden o Joseph Brodsky, ni sembla que els interessi gaire. Quan els ho expliquen per atzar, tot passa pel sedàs, ja esmentat, del gènere i les colònies, de manera que allò que s’analitza és si Cordèlia i les seves germanes, a El rei Lear, o Ofèlia, a Hamlet, hi són tractades d’una manera misògina; si el capità Ahab, l’heroi de Moby Dick, és un masclista totalitari, o si La cabana de l’oncle Tom és superior, per popular, a la millor novel·la experimental de Faulkner. En una classe dedicada a Scott Fitzgerald un professor va despatxar la novel·la El gran Gatsby amb aquestes paraules relatives al seu protagonista: «Un precedent dels yuppies dels anys 80, un bevedor empedreït que tractava malament la seva dona i només es preocupava de fer festasses a la seva casa de Long Island». Fi de la lliçó. El panorama és esbalaïdor; i aquests estudiants farien bé de traslladar-se a l’Escola Oficial d’Idiomes de la nostra mateixa universitat, lloc en què traurien un profit molt més gran del seu temps i dels diners dels seus pares. Així vaig proposar-ho una vegada, quan era rector, a Fabià Estapé, que tenia idees molt clares sobre quasi tot: hi va estar d’acord, però no va poder fer-hi res de res. Ara bé, una vegada que jo era al seu despatx van anar-hi uns pilots d’aviació a reclamar validesa universitària per al seu títol, i Estapé va resoldre la situació en un dir Jesús: «Mirin, vostès em donin a mi el títol de pilot i un Boeing 747, i jo els donaré un títol universitari». Els pilots i les pilotes van girar cua i no se’n va parlar mai més.

Al pas que va la cosa, doncs, tots els estudis s’acomodaran al prestigi de les llengües modernes, s’adaptaran a les necessitats del «mercat» i s’avindran tant amb la «societat», que totes les formes de ximpleria que caracteritzen les societats contemporànies entraran, victorioses, a les aules. Sempre se salvaran els estudis de filologia semítica i els de filologia clàssica^[006] —perquè cal tenir vocació per estudiar hebreu, grec o llatí; no és cosa que agradi a passavolants i gent pragmàtica—, i potser també se salvaran, durant uns quants decennis més, els estudis de Filologia Hispànica —per la sòlida tradició que posseeixen, que avui significa una eficaç i benvinguda força de xoc contra les frivolitats dels cultural studies— i poca cosa més. No es pot dir que les lleis del mercat i la imbricació de la universitat amb el món laboral hagi espatllat gens ni mica les relacions entre els estudis de Medicina, Física o Química, per exemple, i la «societat» o el món laboral. Sí que s’ha d’afirmar, per contra, que aquesta mateixa llei, projectada sobre les facultats humanístiques, les ha desfigurat, les banalitzarà i, al capdavall, les convertirà en una cosa de tant escassa altura intel·lectual com una escola d’idiomes o de manualitats.

Les coses, doncs, pel que fa a la llicenciatura de Literatura Comparada, es van tòrcer. Hi havia molta «força docent», és a dir professors, que resultaven sobrers a la facultat, i la tendència dels últims deganats que vaig conèixer va consistir sempre a envair aquesta llicenciatura sense cap mania. Era igual si el rendiment d’aquests professors no era òptim, igual com resultava indiferent a les autoritats el fet que el concepte general de la llicenciatura es veiés seriosament enterbolit. La qüestió era donar feina a professors que sobraven o que no se sap ben bé què feien als seus respectius departaments, practicar una política d’intromissió que només permetia una llicenciatura tan general com la nostra i resoldre abans un problema laboral que una qüestió de coherència dels conceptes.

Així van anar les coses, i així va morir, almenys a la meva universitat, la noble empresa de la Literatura Comparada. L’antiga llicenciatura es va transformar en un vaporós grau anomenat “Estudis literaris” —moltes de les llicenciatures tradicionals de la casa van menysprear el nom de “Filologia”, i el van substituir pel d’“Estudis”— en el qual, com era d’esperar, i com desitjava tota la facultat, hi aparquen professors mancats de docència als seus respectius departaments, ja per excés de professors —a la meva facultat s’hi podria fer el mateix que s’hi fa ara, o podrien oferir-se solament disciplines urgents i assenyades, amb la meitat dels professors de la plantilla—, ja per la progressiva disminució de l’alumnat. L’ensenyament de la literatura comparada va durar deu anys, i en van sortir mitja dotzena de promocions de llicenciats. És tot el que es va aconseguir, i n’estic prou satisfet. Però he de confessar que aquesta conseqüència del Pla Bolonya —afegida a d’altres aspectes d’aquest pla que consideraré més endavant— va ser una de les causes que em van moure a sol·licitar la prejubilació. Una vegada més, tinc la impressió que cap empresa privada hauria desaprofitat o arruïnat un potencial tan valuós i tan rendible com el que va significar aquella llicenciatura.