UNIVERSITAT I SOCIETAT

1

Al llarg dels anys de docència sempre vaig tenir la idea que la meva tasca com a professor en una facultat de Lletres implicava moltes més coses que ensenyar als alumnes assumptes de llengua i de literatura. En això potser va influir-hi el meu mestre més admirat de tots els que he tingut, l’hispanista José Manuel Blecua, que solia dir que, malgrat la condició de catedràtic de Literatura Espanyola del Segle d’Or, la seva vocació sempre havia estat la de «professor de primària». Un dia em va preguntar: «¿Les enseñas a los chicos a atarse los zapatos?». Vaig respondre que no; i ell va afegir-hi que a l’hora de classe el professor havia d’ensenyar tot el que es pot ensenyar en aquesta vida —no solament allò que en diem «el programa». De fet, a les seves classes sempre t’assabentaves de notícies de tota mena i de circumstàncies de la vida de qualsevol —començant, és clar, per clarícies biogràfiques de Quevedo o de Fray Luis—, de l’estat de salut dels seus fills, del temps que faria aquell dia o l’endemà, del preu a què s’havien posat els tomàquets, de la qualitat del disseny d’una ampolla de llet de la marca Rania —una ampolla desapareguda, que tenia una concavitat al primer terç superior de la llargada per poder-la agafar bé i perquè no rellisqués al moment d’abocar-ne el contingut—, de la poca intel·ligència de la seva minyona —que, segons que ell es lamentava, «no havia fet el batxillerat»—, de la seva amistat amb Jorge Guillén i les peripècies que havien viscut junts als Estats Units, i de moltes més coses. Era un home d’una curiositat extraordinària, limitada per la sordesa, cosa que el portava a centrar la seva atenció en qualsevol substància que se li presentés als altres sentits. Com que, a més, era elegant i enormement formal, quan l’anaves a veure al despatx el primer que feia era mirar-te detingudament, de dalt a baix, per veure si la corbata s’adeia amb la camisa, si el cinturó s’adeia amb les sabates i si l’americana s’adeia amb els pantalons. Si tot estava com li semblava que havia d’estar, deia: «Muy bien», i començava l’entrevista. Si no ho estava, corrugava les cel·les, però no deia res: un ja havia entès que havia de passar una altra vegada pel vestidor de casa.

Un dia me’l vaig trobar al carrer Pelai —pujava i baixava de casa seva, a la part alta de Barcelona, dues vegades cada dia, dissabte també, per treballar al despatx de la universitat, que va conservar fins que no es va veure amb cor de sortir del domicili—, ajupit mentre llegia un tros de diari brut i rebregat que hi havia a terra. Feia com el fictici autor dels primers capítols del Quijote, segons que diu el llibre de Cervantes: «Yo, como soy aficionado a leer, aunque sean los papeles rotos de las calles…».^[001] Va dir: «Mira, pollo pera —així m’anomenava al temps que jo vestia com un dandi—, mira qué endecasílabo más bueno: “La crisis de gobierno está resuelta”». El diari era de feia molts dies, però allò no importava: la qüestió era que havia trobat un hendecasíl·lab castellà en un titular d’un diari, cosa que refermava la seva teoria que cada llengua té una tirada natural a una o altra forma de mètrica i de vers; i és veritat que el castellà té una tirada molt fàcil tant a l’octosíl·lab com a l’hendecasíl·lab, com la llengua francesa la té a l’alexandrí. Com que era un home perfectament informat de les noves tendències de la crítica literària —les quals desaprovava gairebé en bloc—, un dia, a classe, va emetre opinions molt desfavorables sobre les pàgines abstruses de Theodor Adorno: «No hay quien lo entienda», va dir. Jo, que seia sempre a la fila tres o quatre i no prenia mai apunts, vaig fer el gest de voler replicar-li, però em va indicar que ho fes al final de la classe. Quan hi vaig anar, no vaig poder estar-me d’escriure-li en un paper que, fet i fet, Góngora tampoc no s’entenia gens. «En esto tienes toda la razón», va dir. Mai no discutia amb ningú sobre res, com Borges. S’estimava més que el prenguessin per ximple —si hagués estat el cas—, que haver de començar a argumentar coses massa enrevessades, en especial a causa de la sordesa, que no li permetia gens ni mica de seguir els raonaments dels altres —els seus, sí, perquè les millors intel·ligències sempre han estat entotsolades. He après moltes coses de diversos mestres, des dels més vells —Batllori o Riquer— fins als més joves —Xavier Rubert, Lluís Izquierdo o Carles Miralles—; però les classes de Blecua, en especial, són les que van dibuixar la meva manera d’entendre la docència per tota la vida acadèmica. Així em vaig convertir, sense adonar-me’n, en un «professor de primària», malgrat arribar a catedràtic, cosa tirant a favorable i oportuna ateses les condicions en què arribaven els estudiants a la universitat a mesura que passaven els anys.

No em feia gens de por ni tenia cap recel a parlar als alumnes de qualsevol cosa que posseís alguna actualitat, sempre, això sí, amb motiu de qualsevol explicació literària. La literatura és tan enormement rica i prolixa —al meu entendre ella és la que engloba totes les altres branques de les Humanitats: la història, la sociologia, l’antropologia, la psicologia, la filosofia i la teologia, també la música— que no hi havia mai cap dificultat, ni resultava artificial, parlar de política quan llegíem una pàgina de Coetzee, parlar de teologia quan comentàvem un poema de Sant Joan de la Creu, o parlar del pas del temps i de la mort quan parlàvem no solament de Sèneca, sinó també de qualsevol poema del Seizième francès.

Una vegada vaig anar, potser, una mica massa lluny. Parlàvem de les diferències dels costums urbans i els costums de poble —conec les dues vides— a propòsit d’un poema de Joachim du Bellay; d’allà vam passar al famós Menosprecio de corte y alabanza de aldea, d’Antonio de Guevara; d’allà, enrere, cap a Horaci, i després, no sé per què, se’m va ocórrer posar l’exemple dels enterraments a pagès, que són, o eren quan jo era petit, molt diferents dels de ciutat. Llavors vaig explicar una història que he repetit moltes vegades.

El cas és que jo tenia una tia, al mas de Castelló d’Empúries, grassa com una bóta. Era la tieta Rosa, viuda d’un germà del meu pare que va morir aixafat pel carro que conduïa en perdre l’equilibri travessant la Muga i perdre, damunt —ell que era miop cosa de no dir—, les ulleres. Ja feia molt de temps que la tia amb prou feines es bellugava: dos mossos i una minyona l’ajudaven a rentar-se i vestir-se cada dia, l’entaforaven en una cadira especial, a la cuina, i la tieta s’hi quedava tot el dia, sense moure’s gens, concentrada sempre en si mateixa i en el seu enorme embalum, amb la sotabarba que li penjava, generosa, damunt el pit inenarrable. Apuntava en una llibreta els epigrames de Fages de Climent que recordava de quan anava a missa, i en va fer una col·lecció molt substanciosa, que s’ha perdut.

Els nebots, que érem un gran estol, sempre fèiem càbales sobre el seu pes, i els uns li posaven cent-cinquanta quilos, d’altres fins a dos-cents. Jo, que era el més fantasiós de la colla, vaig aventurar la quantitat de dos-cents quaranta-cinc quilos, que va ser considerada versemblant, possiblement perquè era una xifra molt precisa. Ella, com és natural, ja no es pesava des de feia decennis; la bàscula de la cambra de bany no hauria estat de cap ajut perquè no marcava res més enllà dels cent vint quilos. Jo li havia proposat a l’hereu de can Llovet, un oncle meu d’extrema generositat i gentilesa, enginyer agrònom i professor a l’Escola Industrial, que posessin la tia damunt la bàscula de pesar el blat, que arribava a mesurar fins a cinc-cents quilos: «Em sembla que n’hi haurà prou», li vaig dir a l’oncle, i em va donar una clatellada de les moltes que vaig rebre quan era criatura, i no tan criatura. L’experiment no es va fer mai, com és natural, i ens vam quedar per sempre amb les ganes de lligar la tieta amb la ciència de la gravetat.

Quan li va arribar l’hora, a causa dels problemes hormonals que l’havien fet tan desmesuradament grossa, la bona tieta es va morir. El meu oncle, que se l’estimava molt —perquè ella estava destinada a ser l’hereva del mas, cosa que es va desbaratar quan va morir el seu home, que era l’hereu legítim, sense que la tieta s’ofengués en cap moment ni reclamés ni un sol cèntim—, el meu oncle, deia, va comentar de seguida que a la tia li farien un «enterrament amb molts cavalls», extrem que no vaig acabar d’entendre perquè era la primera defunció que es produïa en vida meva en aquella casa. És sabut que, encara als anys 1950, a pagès s’enterrava els difunts amb un cotxe de cavalls amb plomalls negres: la gent pobra ho feia només amb un o dos animals, els més acomodats amb quatre o sis, i els més rics fins amb una dotzena, i més i tot. D’aquí ve l’expressió, que ja fa temps que s’empra d’una manera metafòrica: «com més rics, més animals».

Va venir la funerària, van preparar el cos i el van ficar dins la caixa. La tia dormia en un llit especial, de ferro, tan feixuc com ella mateixa. La caixa, naturalment, també va ser especial per a l’ocasió, de fusta massissa i d’un pes incalculable. Van posar la caixa dalt del llit —mitja dotzena d’empleats i de mossos de casa amb prou feines van aconseguir-ho—, i així va obrir-se la vetlla per als amics i familiars. Va passar tota una tarda sense que hi hagués cap incident. Al poble tothom s’estimava molt la tia, que havia conservat les conviccions republicanes tota la vida, malgrat que els milicians van assassinar-li el pare. Va desfilar-hi una gentada. Es va fer fosc —ja era entrada la tardor i la tramuntana bufava, sorollosa i freda, produint aquell soroll característic, a ràfegues que semblen rampells humans, xiulant amenaçadora a través de xemeneies i finestrals—, vam sopar i tothom se’n va anar al llit en espera dels funerals de l’endemà. L’àvia va fer el seu pensum, és a dir, va triar la roba adequada per a l’avinentesa, que era la mateixa que havia fet servir, anys enrere, per enterrar el seu marit i el seu hereu. Van apagar els llums i la casa va quedar tan silenciosa com la bona tieta.

Llavors, de matinada, es va sentir un gran terrabastall. Tothom es va llevar precipitadament per veure què havia passat. L’un temia un terratrèmol, l’altre l’ensulsiada del graner, l’altre un cop desmesurat de la ventada. Havia succeït que, a causa de l’enorme pes que suportava, el llit on jeia la tia dins de la caixa s’havia ensorrat amb estrèpit. Diguem-ho com cal: la tia havia fet ensorrar la caixa, la tia i la caixa havien fet ensorrar el llit, i —aquesta era la causa de l’enorme tronada— tia, caixa i llit havien ensorrat el terra de l’habitació, que s’aguantava sobre bigues antigues, possiblement corcades: tot va anar avall —un daltabaix pròpiament dit—, amb l’agreujant que, a sota de l’habitació de la tia, hi havia la quadra dels cavalls. Vam baixar a corre-cuita fins a la quadra i vam trobar els animals esvalotats. La tia estava tan fresca, com és lògic, perquè va caure en molt bones condicions i érem a la tardor frescosa: allà hi havia la difunta, ben parada dins el taüt, ben pentinada, i hauríeu dit que no havia passat res de res si no fos que, en aquell moment, els qui la vetllaven no eren els familiars, sinó la cavallada. Llavors em vaig guanyar la clatellada més sonora i dolorosa de la meva vida, perquè, a la vista d’aquell espectacle macabre, només se’m va ocórrer dir-li a l’oncle: «Ara ho entenc: un enterrament amb molts cavalls!».

He explicat aquesta història desenes de vegades, davant de tota mena de públics que sempre s’han quedat esborronats. Ara bé: mai no he explicat, llevat del que faig en aquest moment, que la història és falsa. És cert que la tia era molt grossa; és cert que la caixa era descomunal, i és cert que van haver de deixar-la a terra… perquè no passés tot el que jo hi afegeixo quan explico aquesta història. Podria semblar una cosa poca-solta. Potser ho és; però quan un ensenya literatura, se li encomana de tal manera l’art de la ficció, que ja no és possible deturar-lo en el moment d’explicar sigui el que sigui: tot es contamina de literatura, tot esdevé ficció. Fet i fet, tothom està content que li expliquin una història de pagès digna del millor Txèkhov. Els meus alumnes, creguts sempre que la història era veritable, consideren ara veritat històrica —com passa a la segona part del Quijote— velles llegendes que han llegit o que han somiat i que mai no van produir-se en el terreny petit del que en diem «realitat».

El que prometo que és cert, solemnement, és el que va succeir al cementiri de Castelló, que, segons uns quants alumnes meus que l’han visitat, sembla que sigui propietat exclusiva de la meva família paterna, de tants que hi dormen eternament: Llovet, Casadevall, Castelló, Moner, Planes, etcètera. Quan la funerària va portar les despulles de la tia fins als peus del nínxol, arran de terra, els enterramorts —altra vegada una colla— van ficar-hi la caixa amb penes i treballs. Llavors hi van anar els paletes i van començar a segellar amb ciment la paret interior del nínxol, que es fa sempre amb maons. Un paleta que treballava al mas, que li deien Tià i també deu haver passat a millor vida, havia estat enamorat de la meva tia d’ençà que tots dos eren minyons. La tia s’havia casat amb el meu oncle i en Tià encara se l’estimava; la tia va quedar viuda i en Tià encara n’estava enamorat; la tia es va morir i en Tià la plorava. Els paletes encarregats de la feina —en Tià no, perquè es trobava allà per amor a la tia, no per treballar— no sabien fer la paret de maons, que a cada moment els relliscaven a causa del fred de la tramuntana: tenien les mans balbes. Van passar quatre o cinc minuts: una eternitat en una circumstància com aquella. Al cap d’aquest temps, en Tià, que sabia l’ofici més bé que ningú del poble i no podia suportar veure la malaptesa dels enterramorts, es va avançar, va dir una blasfèmia, va agafar el ciment i la paleta i va cimentar la paret del nínxol com un artista del Renaixement. En acabat, només va dir: «Sempre hi haurà paletes i destralers, al món».

He explicat això només per fer entendre als lectors que a les meves classes es parlava de tota mena de coses que tinguessin a veure amb la vida, concepte que engloba, però supera, el de «societat». La raó per la qual vaig actuar així des del començament de la meva carrera acadèmica no pot ser més senzilla: si la literatura és el més semblant que hi ha a la vida, ella mateixa, amb totes les seves determinacions i els seus envitricolls, amb totes les connexions i menudeses que un es pugui afigurar, llavors era lògic passar a cada moment de la literatura a la vida, i de la vida a la literatura. D’altra banda, veient que els alumnes estaven cada cop menys informats de tota mena de coses que em semblava necessari que sabessin i de les quals calia que en prenguessin consciència, em va semblar que la meva obligació era parlar de totes les qüestions d’aquest món i part de l’altre. També parlava de la mort, com ja s’ha vist, de vegades amb una mica de seriositat, i en primera persona. No em feia gens de vergonya; i una sèrie de poemes dedicats al tema del carpe diem, la rosa brevis o el tempus fugit me’n donaven l’ocasió a cada moment, a part el fet que la qüestió no m’és estranya —sense que em resulti familiar— des de fa una pila d’anys. Als vuit anys, en un camí a tocar del mas, passejant amb el pare, vaig veure en un voral la carronya d’un gos. Vaig preguntar-li: «Pare, ¿això és la mort?». Ell em va dir una cosa que em va deixar, en aquella edat, relativament indiferent, però en la qual no vaig deixar de pensar tan bon punt vaig veure difunt el primer familiar que va passar a millor vida: «No, fill meu, no és ben bé això. És això mateix, però quan els passa als homes». Puc dir que, des dels deu o dotze anys, no hi ha hagut dia en què no m’hagi fet el pensament que no quedarà res de la meva persona, i que si en queda alguna traducció o algun llibre, això no serà res en comparació amb els fastos que a un ésser humà se li presenten cada dia: infaustos de vegades. De manera que la mort no era un tema aliè a les meves classes, també pel fet que vaig adonar-me que els nois i noies que pujaven posseïen un «sentiment d’eternitat» incomprensible,^[002] contrari a totes les evidències, sentiment contra el qual em semblava que calia lluitar, deixant de banda el fet que no s’ha escrit mai cap llibre de debò que no signifiqui una baralla sorda contra la Desconeguda.

He posat aquests exemples sobre el tan discutible i discutit mètode meu de fer classes per donar a entendre solament això: si la literatura es vincula només amb les teories més recòndites, si la literatura no es posa constantment al costat de la vida mateix i, en especial, de les condicions socials i de la vida quotidiana dels nostres dies —aquesta societat que es troba a l’altre costat dels murs de la nostra universitat, però que sembla un món independent, estrany a la vida universitària—, llavors les classes de literatura no serveixen per a gairebé res.

2

Les relacions entre la institució universitària i la societat s’han d’entendre en un sentit doble: la universitat ha de fornir a la societat els professionals que aquesta necessita per a la bona marxa de molts nivells del seu funcionament i de la vida quotidiana (economistes, advocats, metges, farmacèutics, físics i químics, arquitectes i enginyers), i la societat ha de protegir i promocionar la formació de tots els estudiants, tant els d’aquells graus que presenten una clara inserció en el camp sòciolaboral, com els d’aquells que pertanyen a terrenys que escapen a tota, o gairebé tota, inserció pragmàtica i lucrativa en la societat (mestres, professors de tota mena, filòsofs i pensadors, ballarins, erudits, crítics literaris, curadors d’edicions, artistes, músics, dramaturgs, etcètera). Ja es veu de seguida que les professions que vinculen la universitat amb la societat dins els paràmetres del seu progrés econòmic i del seu benestar material formen un ram privilegiat, almenys en el sentit que segueix: rarament la societat s’ha preguntat què és el que estudien o a què es dediquen, per exemple, els estudiants de medicina o d’arquitectura; tothom accepta que els primers es formen per oferir, més endavant, un servei sanitari imprescindible —curar-vos un refredat, estalviar-vos les molèsties d’una colitis ulcerosa o vacunar la població contra la verola— i que els segons es preparen per aixecar edificis servant l’horitzontal, en què no hi entri l’aigua i que no ballin.

Per contra, les professions o els estudis que desemboquen en un especialista en l’obra de sant Agustí —també és un exemple—, un decodificador de restes d’epigrafia escrites en la llengua més estranya que puguem suposar, un investigador de la formació de l’esperit burgès a l’Europa del segle XIX, un apassionat traductor de l’obra de Proust o Dostoievski, un estudiant capficat en les claus més secretes del pensament de Heidegger, o, en el «pitjor» dels casos, un home o una dona dedicats tota la vida senzillament a l’estudi, aquestes ocupacions són vistes amb un enorme recel per allò que, a l’engròs però amb escàs marge d’error, anomenem «la societat». La investigació històrica, dins el camp de les Humanitats, sembla l’única que encara posseeix un cert grau de necessitat —en especial si hom estudia, a Espanya, la guerra de Successió del segle XVIII o la guerra civil del segle XX— i està proveïda de tots els elements que la converteixen en un discurs de gran utilitat en els terrenys de la política i la moral.

La fundació psicosociològica d’Europa està tan arrelada en el fonament cristià de «fer el bé a la humanitat» i en la llei protestant de «fer tants negocis i enriquir-se tant com es pugui a la vida», que no és estrany que, a mesura que el sistema econòmic i l’ordenament legal de les societats occidentals ha «progressat», s’hagi tingut la tendència, cada cop més imparable, a considerar que els representants de la primera llista de les dues que he apuntat a dalt són persones desitjables, socialment i espiritualment parlant, mentre que els representants de la segona llista són perfectament prescindibles, inútils des del punt de vista dels actuals sistemes de producció, i, en el límit, sospitosos o indesitjables: es tracta d’una activitat residual —tan residual com ja deuen ser-ho per a molta gent Eurípides, Jordi de Sant Jordi, Francisco de Aldana, Hume, Leskov o Paul Celan.

Una succinta anàlisi de la relació entre les diverses branques de la saviesa i de la societat o la política, o entre l’ordenació del treball a Grècia i Roma i els nostres dies, demostra que aquesta perspectiva no ha estat sempre la mateixa en el nostre Occident tan estimat i del qual ens sentim, els europeus, tan enormement orgullosos. Ni Grècia, ni Roma, ni l’edat mitjana, ni el Renaixement, ni la Il·lustració, ni els primers romàntics no consideraven els filòsofs, els homes de lletres, els professors, els artistes o els erudits un estol de persones indesitjables, ni considerava els professionals «pragmàtics» tan valuosos com són considerats avui dia. Més aviat al contrari: la paraula negoci, no s’ha d’oblidar, és una forma negativa de la paraula llatina «oci» (nec-otium); el bon ciutadà romà —el pensament de Grècia ja presenta més problemes, almenys els presenta la teoria platònica de l’art i de la literatura— era aquell que es dedicava a activitats intel·lectuals o legislatives —no sempre pagades—, i Roma considerava una veritable desgràcia que un ciutadà lliure s’hagués de dedicar a aquella cosa a la qual avui tots els joves volen dedicar-se, amb masters inclosos, és a dir, als negocis o a guanyar diners: Beatus ille qui procul negotiis…^[003] Els ciutadans romans que es dedicaven a l’estudi, a la filosofia o a la literatura —Sèneca encara n’és un bon exemple, però Boeci també— eren considerats el bo i millor del seu ordenament social i rebien un qualificatiu que encara fem servir per designar les obres de qualitat que ens vénen de la tradició: en diem un «clàssic», paraula que deriva dels ciutadans romans de primera categoria, sempre ociosos, els classici. Si a Roma un tenia la desgràcia d’haver-se de guanyar la vida amb les mans, llavors quedava relegat a un paper enormement secundari, més propi de l’esclavitud que dels ciutadans de primera, i així va succeir tant en temps de la República com en temps de l’Imperi: Roma no es pertorbava pel fet que la vida de cada dia dels ciutadans depengués dels pagesos i dels picapedrers. Socialment no hi ha dubte que aquests darrers eren molt útils, imprescindibles i tot —ells van ser els que van construir els aqüeductes, el Panteó, el Coliseu i els vials de comunicació de tot l’Imperi—, però el prestigi se l’emportaven sense discussió els legisladors, els savis o els filòsofs (paraula equivalent a l’anterior, per tal com designa aquells que tenen «amor per la saviesa») i totes les figures que els acompanyaven, des dels erudits, retòrics i sofistes (els mestres no, per cert) fins als membres del Senat. És veritat que l’ordenament de la societat romana no era just, ni tampoc ho va ser l’estructura social del feudalisme, ni tan sols les societats europees del temps de la Il·lustració: però aquestes tres estructures socials van deixar almenys un solatge de gran importància, avui desacreditat del tot: la consideració prestigiosa que hi rebien els homes d’art, d’estudi i de lletres.

L’edat mitjana, tan romanitzada, no funcionava, doncs, d’una manera gaire diferent: l’organització jeràrquica de la milícia i de la política romanes va ser heretada directament per l’organització feudal, i els estudiosos i els homes de lletres —la majoria dels quals van passar a formar part dels ordes monàstics— van ser protegits, admirats i sufragats per l’Església o pels nobles, amb independència que alguns ordes o derivats, com els benedictins, els templers o els albigesos, constituïssin, endemés, una veritable força de xoc paramilitar contra les invasions d’intrusos i forasters. Si no hagués estat pel zel amb què monestirs i cases nobles medievals van conrear l’estudi de les llengües clàssiques —el llatí, a Occident, després de la caiguda de l’Imperi romà; el grec a l’Imperi bizantí— i les produccions literàries que se n’havien derivat, és molt possible que no s’hagués produït mai el fenomen del Renaixement italià i europeu en general.

No m’entretindré a considerar els beneficis que va portar, per a tot allò que abans en dèiem el «món civilitzat» —terme que avui resulta almenys discutible quan comparem la nostra precària civilització amb qualsevol de les cultures supervivents i més remotes de l’Amazones o de l’Àfrica negra—, el fenomen al·ludit del Renaixement; només recordaré aquelles paraules que Orson Welles li diu a Joseph Cotten, al Prater de Viena, en una escena d’El tercer home:^[004] sota el domini dels Borja, Itàlia només va necessitar trenta anys per donar les figures de Miquel Àngel i Leonardo —entre moltes altres—, mentre Suïssa —tan neta, tan desenvolupada, amb cases tan confortables i el millor sistema ferroviari del món—, en cinc-cents anys d’«amor, democràcia i pau» només ha estat capaç de donar al món el rellotge de cucut: metàfora que, per sort, no és vàlida per a tots els països de la nostra pròspera Unió Europea, ni tan sols per a Suïssa. L’esforç de recuperació de la «memòria humanística» que es va dur a terme des de Petrarca fins als últims humanistes és una renda de la qual encara vivim, o encara viurem uns quants anys més, sobretot els professionals de les facultats de Filologia, Filosofia o Història. En bona mesura, tant Petrarca, com Montaigne, com Erasme, per posar tres exemples d’humanistes de gran categoria molt separats en el temps, heretaven el prestigi dels eclesiàstics medievals i duien a terme una tasca sòlidament legitimada en els cercles de la cultura superior: per això ens cal retre homenatge, sense descans, a l’època de l’Humanisme, una de les més extraordinàries que ha viscut la civilització «literària» europea des de la seva fundació grecoromana fins als nostres dies. Potser va ser un «somni», com va apuntar amb molt de realisme Francisco Rico,^[005] però encara hi ha molta gent que s’il·lusiona legítimament amb les deixies d’aquell gran moment en la història de la cultura europea.

Tanmateix, la veritable secularització i consolidació de la figura de l’«intel·lectual» no es va produir fins al Segle de les Llums: va ser la casta dels philosophes, començant per França i Anglaterra, escampant aquests països la seva llum a terres tan diverses com els principats d’Alemanya, Espanya o l’Imperi Rus, la que va consagrar, fins no fa gaires decennis, la figura d’aquestes persones que s’han entestat a conèixer-se a si mateixes abans de conèixer cap altra cosa —nosce te ipsum, dita oracular i socràtica molt anterior a la psicoanàlisi—, s’han preocupat de pensar i escriure sobre les coses més vagues i estrafolàries del món —des de Diodor de Sicília, autor de la fastuosa Biblioteca Històrica, fins a Pedro Mexía, Thomas Browne, D’Alembert, Feijoo o Voltaire, tots ells de sabers enciclopèdics— i, en general, han subordinat qualsevol dimensió pràctica de la vida quotidiana d’una societat o d’un Estat a un bell endreçament de la vida de la col·lectivitat i de les idees. Encara més: en el cas dels francesos, els homes de lletres van col·laborar —juntament amb els impressors i els editors—, no en petita mesura, a forjar un nou ordre polític per al seu país i per a altres nacions europees, molt més just, més cosmopolita, i fins i tot adreçat a una més gran prosperitat econòmica del comú. Els intel·lectuals d’avui, els que queden, senten diverses nostàlgies: els uns enyoren el temps i les condicions de vida dels anacoretes, eremites o estilites de la Tebaida, Síria o el Baix Nil;^[006] els altres enyoren la condició de grans senyors de què haurien gaudit en temps d’August, i fins i tot de Frederic de Prússia; d’altres experimenten melancolia en sentir parlar de la tasca de benedictins, cistercencs i jesuïtes; però la majoria voldria viure a la França sense aigua corrent del segle XVIII, en companyia d’aquests grans savis i erudits que van redactar els milers de pàgines de l’Encyclopédie. Només Voltaire, entre aquests, va fer una gran fortuna des del punt de vista crematístic; els altres, la majoria, es van cremar les cel·les estudiant tot el que era possible d’estudiar amb les eines de què disposaven al seu temps, que ja eren moltes; però no van deixar més llegat que saviesa i erudició. La societat els respectava, els nobles o els poders polítics els protegien i la seva funció en el si de la vida quotidiana no era discutida per gairebé ningú, sinó molt benvinguda:^[007] Mirabeau no hauria resultat «vencedor» durant el període dels Estats Generals i la primera Assemblea revolucionària, i la Revolució de 1789 no hauria prosperat, si aquest, a més de ser economista, no s’hagués amarat de l’oratòria de Ciceró gràcies a la seva educació i a l’exemple dels il·lustrats contemporanis seus.^[008]

El segle XIX és, parlant sincerament, el segle de la primera gran desfeta d’aquesta figura il·luminada del Set-cents. El mite del Progrés, que és un mite per excel·lència del segle XIX —mite avui força desacreditat—, va posar els homes d’estudi i de lletres en una situació adés nostàlgica, adés combativa, si no desesperada: el desenvolupament imparable de la indústria d’ençà que Watt va inventar la màquina de vapor,^[009] la modernització de les comunicacions i la invenció de la locomotora, els eixamples a les grans ciutats europees —començant altra vegada per París—, la recuperació de les institucions pedagògiques per part de l’Església, l’accés progressiu al sufragi universal per part de gent que es trobava tan allunyada de la noblesa de sang com de la noblesa d’alfabet, i molts altres factors, van fer que els intel·lectuals europeus del segle XIX, especialment els francesos en la mesura que lideraven el desplegament econòmic d’Europa —Anglaterra encara és un cas a part a causa de la inèrcia que s’hi viu de determinades formes ancestrals d’endreçament de la vida pública i dels costums de cada dia—, se submergissin progressivament en aquest estat d’ànim que Baudelaire anomenaria spleen^[010] i derivessin en actituds força dissemblants, però cap d’elles harmonitzada amb el cos social:^[011] va haver-hi els aristòcrates espirituals, com Flaubert, que s’ho miraven tot amb un fàstic no precisament distant; va haver-hi els bevedors i drogoaddictes més conspicus, com els que freqüentaven el club dels Haixixins (des de Théophile Gautier a Baudelaire); va haver-hi ànimes belles, desencisades però caritatives, com George Sand i tota la colla dels utopistes; va haver-hi personatges decidits a forjar-se una imatge diabòlica de si mateixos, com Verlaine i Lautréamont, i va haver-hi homes combatius encara convençuts del seu paper eficaç enmig de situacions molt amargues, com ara Zola, que, inexplicablement, essent com és un dels últims «intel·lectuals orgànics» de la història d’Europa, és considerat el primer representant de la figura de l’intel·lectual compromès del continent.^[012] En tot cas, a mitjan segle XIX s’havien acabat aquells temps gloriosos en què els intel·lectuals eren rebuts a les corts i a les cases principals (aquelles que Proust, en un veritable flash-back històric encara presenta, com un pastiche, a La Recherche du temps perdu), s’havien acabat els temps gloriosos que van de Sòcrates o Plini fins als enciclopedistes i començava l’era del gran exili per a tota persona que considerés la intel·ligència una eina més poderosa que els exèrcits o els diners, amb l’excepció dels que fan servir la intel·ligència precisament per fer armes o diners. I, sobretot, s’havien acabat els temps en què un home de lletres podia intervenir eficaçment en la marxa dels afers socials i polítics del seu país.

Des de llavors, la classe intel·lectual ha fet la viu-viu i s’ha protegit en els dos únics espais en què la intel·ligència o l’estudi posseeixen encara un gran prestigi, o, si més no, una certa legitimitat: les universitats o les acadèmies sàvies i els centres eclesiàstics, des de la facultat de Teologia de Tübingen fins a la Gregoriana de Roma. En aquesta situació van viure i han viscut enormes intel·ligències del segle XX i el que portem del XXI, des de Wittgenstein a Bertrand Russell, des de Burckhardt a Auerbach, des de Curtius a Heidegger, des de Ramón y Cajal a Einstein.^[013] N’hi va haver que van anar «per lliure», com Paul Valéry o Walter Benjamin, el primer perquè li ho va pagar el Ministeri de la Guerra i l’empresa de notícies Havas, i el segon perquè es va acostumar a viure amb una mà al davant i una altra al darrere després que Frankfurt li negués una càtedra no havent el tribunal entès res de res de la seva tesi d’habilitació; però en queden pocs, d’aquesta espècie heroica. Avui, si un és «de família», ja ni li passa pel cap aprofitar aquest privilegi per dedicar-se a l’estudi: es dedica als negocis; i, si ha nascut en una família amb pocs recursos, és difícil que es pugui permetre el luxe de dedicar la vida a l’oci digníssim que escau a artistes, estudiosos i pensadors. De tant en tant surt un pintor o un escriptor burgès, de bon llinatge, que fa fortuna; però tot està preparat perquè els fills de la burgesia i de la classe econòmicament de més solvència es dediquin, com comentàvem, a cursar masters en aneu a saber quina cosa per prosperar econòmicament dins els barems de l’actual sistema econòmic neoliberal.

Si aquestes dues institucions germanes, la Universitat i l’Església —altra vegada molt pròximes entre si quan s’aborda el problema de l’actual situació de les Humanitats—, amb la col·laboració d’una o altra aristocràcia, no haguessin obert les portes, alimentat, vestit i poca cosa més a les ments més desvetllades que han donat els últims dos-cents cinquanta anys, ja faria temps que ens trobaríem precisament en l’estat en què estem a punt de trobar-nos per un període indeterminat de la història que vindrà: practicant la intel·ligència (que sempre en queda, perquè ve de naixement) per tal de discutir el suposat estat del benestar en què vivim tan confortablement, encara que sigui una enorme fantasmagoria (Walter Benjamin).^[014] En dir «fantasmagoria» vull dir, senzillament, que un dia o altre es veurà fins a quin punt l’emperador d’aquest reialme corre nu: Benjamin, que acabo d’esmentar, tenia raó quan deia que allò que anomenem «progrés» no és altra cosa que una acumulació de runa que només assoleix algun valor quan és passat pel sedàs de l’hermenèutica i d’una consideració crítica, confrontada amb el present i amb el futur redempció. L’àngel de la història fuig enrere, esparverat, i deixa davant la seva mirada tot el que se suposa que la història li deixava com a fastos.^[015]

En aquest punt torna a adquirir importància discutir el paper dels intel·lectuals en les societats posteriors a la revolució de 1789. Per dir-ho d’una manera una mica brutal: quin paper tenen els intel·lectuals, si és que encara n’hi tenen cap, en una democràcia parlamentària consolidada. En principi, quan un agafa l’exemple del que van ser la democràcia atenenca o la República romana i l’extrapola a les democràcies contemporànies, pensa que els savis i els homes de Lletres i de seny sempre han fet un gran favor a les formes ancestrals de la democràcia o als sistemes democràtics d’avui dia. Però quan un s’hi fixa de més a la vora —i, de fet, tenim sistemes parlamentaris democràtics arreu d’Europa; encara més: la Unió només es constitueix amb països que hagin acceptat plenament totes les lleis inherents a la democràcia, entre altres el lliure comerç i la lliure circulació de diners i mercaderies, i també de mites—, llavors s’adona que, paradoxalment, el sistema polític que ha estat menys favorable a la proliferació de la intel·lectualitat, almenys als últims dos segles, ha estat justament la democràcia.^[016] Precisem aquesta afirmació: les democràcies contemporànies tendeixen a situar la figura de l’intel·lectual en un lloc només tolerat i «de resistència», en especial quan no aporten a la vida social un rendiment plausible. La democràcia es basa, en termes generals, en una consideració igualitària en drets i deures de tots els ciutadans. Però tant en el primer període, de formació i consolidació de les democràcies europees, com en el segon període (l’actual), d’homogeneïtzació dels mites, dels consums i dels costums de la ciutadania, la democràcia ha presentat alguns punts enormement vulnerables, especialment pel que fa a l’existència d’una societat intel·lectualment responsable.

Pel que fa al primer període, només cal que faci memòria als lectors de què pensava Gustave Flaubert, a mitjan segle XIX, després de les revolucions de 1830 i de 1848, i encara més després de la Comuna de París, sobre els maleficis de la democràcia contemporània quant al conreu de la intel·ligència i la literatura de qualitat. El primer que pensarem quan haurem llegit les seves manifestacions sobre la qüestió és que era fill d’una família acomodada de províncies (Rouen, Normandia) que havia estat educat en les categories endreçades de la burgesia ascendent dels diversos règims terrorífics, imperials, monàrquics i republicans que van seguir els anys de la Revolució, i que per això va desitjar —cosa comuna a gairebé tots els escriptors contemporanis, des d’ell mateix fins a Jorge Luis Borges, posem per cas— una situació política i social prou estable i ordenada per poder dur a terme la seva tasca. Així ho creurà qualsevol lector quan llegeixi manifestacions tan contundents de Flaubert com les que segueixen: «No em parli dels temps moderns, a propòsit d’allò grandiós. No donen ni per satisfer la imaginació d’un escriptor de fulletons de la pitjor estofa»;^[017] «De totes les coses relatives a la política, l’única que entenc és el motí. Fatalista com un turc, crec que tot el que podem fer pel progrés de la humanitat i no res són exactament la mateixa cosa»;^[018] «Si la societat continua a aquest ritme, em sembla que veurem místics una altra vegada, com n’hi ha hagut a totes les èpoques fosques.^[019] […] ¿Són a prop els temps en què tornaran les languideses universals, les creences en la fi del món, l’esperança en un Messies?»;^[020] «Quin enrenou ha provocat la indústria en el món! Que escandalosa que és la màquina! A propòsit de la indústria, ¿heu pensat alguna vegada en la quantitat de professions idiotes que genera i en la quantitat d’estupidesa que, a la llarga, engendrarà?»;^[021] «Experimento contra l’estupidesa del meu temps [1855] onades d’odi que m’asfixien»;^[022] «La infinita estupidesa de les masses em fa ser indulgent amb les individualitats, per molt odioses que arribin a resultar»;^[023] «Allò que m’aclapara és: 1r, la ferotge estupidesa dels homes […] 2n, estic convençut que estem entrant en una època repugnant en què no hi tindrà cabuda gent com nosaltres. La gent es tornarà utilitària i militar, estalviadora, mesquina, pusil·lànime, abjecta»;^[024] «L’única cosa raonable [en matèria de política] és un govern de mandarins, sempre que els mandarins sàpiguen alguna cosa i, si és possible, moltes. El poble és un etern menor d’edat i sempre es trobarà, en la jerarquia dels elements socials, en el nivell més baix, perquè és nombre, massa, l’il·limitat. […] En aquests moments, la nostra salvació es troba en una aristocràcia legítima, i entenc per tal cosa una majoria que estaria formada per alguna cosa diferent dels homes xifra»;^[025] «Crec que la massa, el ramat, sempre serà odiable. L’únic important és un estol d’esperits, que sempre són els mateixos i que es passen la torxa els uns als altres»;^[026] «Només hi ha un mal que ens afecta: l’Estupidesa. Però una estupidesa formidable i universal. Quan es parla de l’embrutiment de la plebs, se’n parla en termes injustos i incomplets. Conclusió: cal il·lustrar les classes il·lustrades. Comenceu pel cap, que és la part més malalta; la resta el seguirà»;^[027] «Arribarà un temps que tothom s’haurà convertit en un “home de negocis” —quan això succeeixi, gràcies a Déu, ja seré mort. Ho passaran pitjor els nostres nebots. Les generacions futures seran d’una grolleria esfereïdora»;^[028] «Ah! Els homes d’acció! Els actius! Només cal veure com es cansen ells i ens cansen a nosaltres perquè no fem res. I quina vanitat més ximple la que neix d’una turbulència eixorca! […] ¿Què n’ha quedat, de tots els Actius, d’Alexandre, de Lluís XIV, etc., fins i tot de Napoleó, tan pròxim a nosaltres? El pensament és etern, com l’ànima, i l’acció és mortal, com el cos»;^[029] «En resum: prefereixo la vida més austera, la més solitària i la més trista, abans que pensar en els diners. Renuncio a tot mentre em deixin tranquil, és a dir, mentre pugui conservar la meva llibertat d’esperit». ^[030]

Havent llegit aquestes sentències, pensarem que Flaubert enyorava fins a l’exasperació el Segle de les Llums i la posició social que van tenir-hi les figures de l’intel·lectual, el savio l’erudit. Però si ens fixem bé en el contingut antiburgès de les seves tres novel·les principals, Madame Bovary, L’educació sentimental i Bouvard i Pécuchet, haurem d’acceptar que l’escriptor francès només tenia una idea extraordinàriament crítica sobre la situació a què es veuria abocada la societat si prosperaven d’una manera incontrolada alguns dels mecanismes propis de la constitució de les democràcies contemporànies. Quan s’analitza la manera com són ridiculitzats alguns personatges de la primera de les novel·les citades, quan es penetra en l’anàlisi de la formació de l’esperit burgès en la societat francesa dels voltants de la Revolució de 1848, i, finalment, d’una manera apoteòsica, quan es llegeix el futur que Flaubert augurava a les societats democràtiques a causa no tant del sufragi universal com de l’epifania i consolidació dels mites del Progrés i de la Ciència (a Bouvard i Pécuchet), llavors un ha d’afinar una mica la seva crítica precipitada i acceptar que l’escriptor normand posseïa una extraordinària lucidesa i que es va limitar a analitzar i criticar el període històric en què la burgesia francesa s’eleva com l’escuma i es desintegra, igualment i quasi simultàniament, com una bombolla d’aire.^[031] Tots els postulats teòrics de la democràcia francesa eren d’una legitimitat indiscutible per poc que un s’hagi aturat a estudiar una mica l’evolució històrica de França entre la casa dels Borbons, Robespierre, Napoleó I i Napoleó III. Però no deixa de ser cert que la inflació del mite del Progrés, en el si mateix d’aquesta evolució, atemptava indissimuladament contra allò que hauria de ser present, sense cap excusa, en tot règim democràtic de debò: la sobirania intel·lectual dels ciutadans agafats d’un en un, i no a palades, menys encara transformats en massa.

Considerat el problema des d’aquest punt de vista, Flaubert se’ns presenta gairebé com un profeta, com l’intel·lectual més lúcid, possiblement, de tot el segle XIX francès, el que va diagnosticar més bé la progressiva submissió de la individualitat, de la singularitat (cosa a la qual aspira per definició tot artista, sobretot si es troba, com ell, en el deixant de l’estètica romàntica) i de la independència de criteri de tots i cada un dels ciutadans que formen el cos de l’estament polític democràtic. Embogits els uns a causa de les palpables transformacions de les condicions de vida quotidiana (l’aparició de la locomotora, la construcció de grans carreteres, els eixamples i els sanejaments de les grans ciutats, el progrés de les ciències i de la tècnica); seduïts els altres pel miratge d’una societat cada cop més pròspera i acomodada; embadalits la majoria per un sistema que dipositava cada cop més el poder polític en les mans indiscriminades dels ciutadans però, en la pràctica, el posava a les mans de les plutocràcies; espavilats una altra majoria per les possibilitats d’un ascens imparable en l’escala social (com ja llegim a Les il·lusions perdudes, de Balzac) i engrescats una altra colla per allò que havia estat la divisa de Guizot, ministre del roi bourgeois Lluís Felip d’Orleans: «Enrichissez-vous!», és a dir, per les possibilitats de fer una gran fortuna en béns mobles i immobles, la societat francesa del Segon Imperi va oferir un dels espectacles més deplorables que s’hagin produït en la història de les societats democràtiques contemporànies: tot allò que prometia només ho podia acomplir al preu de l’estupidització dels mortals. Una vegada més, com deia Benjamin en una famosíssima citació d’una de les seves tesis sobre «Filosofia de la Història», l’avenç de la civilització es pagava al preu d’una inevitable barbàrie.^[032]

Aquesta barbarització —en la mesura que l’entenguem, com Benjamin, com una trivialització del passat històric— és la que denuncia Flaubert, i molts d’altres, a mitjan segle XIX —com ho és la que denuncia Dostoievski, des de la perspectiva de la burocratització, a L’idiota—, i d’aquesta posició crítica no se’n pot extreure, sense més ni més, la consideració que Flaubert era un reaccionari: va veure amb una nitidesa espectacular que una societat governada per la classe burgesa i, damunt, sota els auspicis benefactors de totes les malifetes que permet un sistema democràtic embastardit, per força havia d’anar cap al desastre, i no cap a un ideal il·lustrat de civilització.

És molt diferent el cas del gran segon període en la història de la classe burgesa europea, que és el moment de la seva decadència palpable i objectiva: aproximadament a partir de la primera guerra mundial, si no a partir de la crisi del fin-de-siècle. Tornaré a agafar-me al cas paradigmàtic d’un escriptor: Franz Kafka. Aquest va viure en un moment (1883-1924) en què la burgesia havia donat tot el que podia donar de si, i en què la crisi que ella mateixa va protagonitzar es trobava a les portes de la gran defecció de si mateixa com a classe, la seva desconfiança creixent en els sistemes democràtics i l’ascensió indeturable dels règims totalitaris que Europa va viure al segle XX, començant pel règim que apuntava justament mentre Kafka es moria a causa de la tuberculosi (malaltia no casualment tractada també per Thomas Mann, a La muntanya màgica, com a al·legoria de la situació política a l’Alemanya del primer quart del segle XX, moment en què ja es podia intuir la situació històrica a què acabem d’al·ludir).

Quan un llegeix Kafka detingudament, més enllà de l’anècdota i, sobretot, fent-se la idea que era molt més un deixeble dels realistes Flaubert i Dickens que no dels fantasiosos narradors romàntics,^[033] arriba de seguida a la conclusió que la seva idea de la societat, de la política i de la democràcia ja no es troba sostinguda o avalada per cap realitat mesurable ni per la més feble esperança: «Hi ha infinites existències d’esperança —va escriure, en una d’aquelles manifestacions que el converteixen gairebé en una autoritat rabínica—, però no per a nosaltres».^[034] Kafka ja no és el fill d’una burgesia acomodada i provinciana que es permet mirar des de fora els processos de la història i analitzar-los olímpicament, com ho fa Flaubert; ell ja és un home educat perfectament en el si de les convencions burgeses més tradicionals, fill d’una família de botiguers, pertanyent a una comunitat jueva que ha renunciat, per pura estratègia mercantil, als fonaments de la seva religió i fins i tot a les solemnitats litúrgiques, i, per acabar-ho d’adobar, no és un advocat frustrat, com ho va ser Flaubert, sinó un llicenciat en dret que exerceix la seva tasca en una companyia d’assegurances que depèn, a tots els efectes, de la gran maquinària burocràtica^[035] de l’Imperi d’Àustria-Hongria. No era algú que pogués plantejar-se solament un diagnòstic crític de l’evolució de la classe social predominant a Praga i a tot l’Imperi, sinó un home que vivia immers en la descomposició d’aquesta classe i d’aquest Imperi. El caràcter profètic de la seva literatura no respira el mateix aire que es troba a l’obra de Flaubert, sinó que en respira un altre que l’aproxima més aviat als surrealistes, que van ser, també segons Benjamin, «l’última instantània de la intel·ligència europea».^[036] Kafka viu en un moment històric —que ara sembla que hàgim oblidat per sempre, quan de fet ens hi trobem més submergits que mai— en què la història ja no té cap projecte i en què la classe responsable de tot l’immens desenvolupament de les arts, la tècnica i les ciències produït al llarg dels segles XVIII i XIX ha arribat, com qui diu, a l’extenuació, a un carreró sense sortida. (D’aquí, un cop més, que el nacionalsocialisme s’alimentés, especialment, de burgesos descontents i desil·lusionats de totes les promeses que havien estat el fonament de la història protagonitzada per ells mateixos o pels seus avantpassats republicans).

No té res d’estrany que la primera novel·la de Kafka, Der Verschollene [‘El desaparegut’], transcorri en terres dels Estats Units, perquè aquella era una terra encara de promissió i de redempció —i aquest va ser el cas per a tots els emigrats europeus durant les dècades ulteriors a la mort de l’escriptor—: en Europa ja no s’hi podia comptar gaire, o gens. Això mateix va pensar Stefan Zweig quan va decidir o va veure’s obligat a exiliar-se al Brasil, i va suïcidar-s’hi: aquella Centreeuropa gloriosa que ell havia estudiat als llibres, i en la formació de la qual havia participat, s’havia fet miques despietadament.

Les altres dues novel·les de Kafka, El procés i El castell, encara són més simptomàtiques del procés que analitzem. Si a Der Verschollene les aventures deixen al seu protagonista, Karl Rossmann, a la manera picaresca, un cert marge de llibertat i, sobretot, d’alegria plausible, a les altres dues novel·les es fon radicalment tant l’aventura com la transformació personal al ritme del material social i històric que un troba pel camí; com si l’enorme marc que constituïen els aparats del poder —des de l’Estat imperial fins al gremi de botiguers de Praga a què pertanyia el seu pare, passant per l’Institut d’Assegurances per a Accidents Laborals en què ell treballava, bona observadora, i part interessada, de tots els horrors i les truculències que el capital exerceix sobre la classe obrera— hagués bandejat radicalment l’esperança que, teòricament, se n’havia de desprendre. En aquest nou marc no semblava que pogués produir-se, ni per atzar, cap mena de canvi. (De fet, la Gran Guerra va demostrar que l’única transformació viable d’aquella situació política havia de ser inevitablement violenta i totalitària). Tant Josef K., a El procés, com el més minimitzat K., d’El castell, assisteixen amb una impotència que espanta a les maquinacions més enrevessades que el poder és capaç d’ordir i de posar en marxa contra un individu. La diferència entre el projecte de Flaubert i el de Kafka, doncs, es pot resumir d’aquesta manera: Flaubert està fastiguejat de la mesocràcia francesa i lamenta que els intel·lectuals ja no puguin fer res per redreçar la marxa de la història; Kafka, per contra, viu en la més absoluta indefensió i desesperació en el si d’una hegemonia política abassegadora i ja quasi totalitària, i no reclama cap altra cosa que un petit espai redemptor, de salvació provisional, per als seus personatges: l’habitació de Gregor Samsa compleix aquesta funció, i l’escarabat es considera feliç d’haver conservat, malgrat la seva desgràcia, un espai propi en el qual els representants de l’ordre i del poder —des del gerent, el pare i la mare, fins a les minyones de la casa— no hi fiquin el nas.

El que està en joc en Kafka, en relació amb el tema del capítol present d’aquest llibre, és mantenir un limes, o un domini, per petit que sigui, en el qual es pugui exercir una certa sobirania intel·lectual, un espai en el qual la subjectivitat amenaçada des de totes bandes pugui esplaiar-se amb certes garanties, encara que això resulti una cosa tan desesperada com inútil. Per això Josef K., especialment, fa sempre l’efecte de ser una víctima del tot indiferent a les preocupants dimensions del seu procés: perquè és més poderosa la seva hegemonia intel·lectual, el seu domini raonable de la situació, que la situació mateix: aviciada, tèrbola, lúbrica, absurda i miserable. Com no podia ser d’altra manera en una persona de la capacitat intel·lectual de l’autor, allò que espera als protagonistes d’aquestes novel·les —tots dos un alter ego del narrador— no pot ser cap altra cosa que la mort, però una mort molt digna: quan Josef K. és convidat pels seus executors a clavar-se ell mateix el ganivet que li acosten els botxins, la víctima hi renuncia amb una gran serenitat: si la màquina devastadora del poder, contra la qual ningú no pot fer-hi res de res, ha estat la responsable de l’embolic, que sigui ella mateixa la que consumi la malifeta, seguint la lògica impecable que la caracteritza.

Ara podem reprendre el fil dels arguments que hem deixat mig abandonats pàgines enrere: el lloc de l’intel·lectual, un cop es van haver acabat les rebequeries dels poetes maleïts —que arriben fins al blasfem i opiòman Antonin Artaud, ben entrat el segle XX, i fins a una bona part dels surrealistes i molts «dadaistes» que sobreviuen als nostres dies—; un cop les actituds de Zola o de Proust en l’affaire Dreyfus —que arriben fins a les posicions polítiques d’un Sartre o d’un Camus— van quedar quasi ridiculitzades per la marxa imparable de l’opinió pública i, sobretot, per la seva manipulació per part dels aparells de propaganda del poder; un cop van haver resultat grotesques les actituds enfaristolades de decadentistes com Barbey d’Aurevilly, Brummell o Oscar Wilde; un cop totes aquestes variants de la figura de l’intel·lectual de quasi tot el segle XIX i part del XX van esgotar les seves estratègies o van, senzillament, fracassar amb estrèpit, llavors només quedava una sortida: que l’intel·lectual es convertís en l’emblema d’una resistència callada, discreta, gairebé sorda o en sordina, davant els atacs d’una maquinària massa potent per poder-li fer front, en especial quan es contempla, històricament, el fracàs dels moviments obrers revolucionaris al llarg de tot el segle XX: en això l’estalinisme, i no solament els règims totalitaris de l’Europa occidental, hi té la seva part de responsabilitat.

En un assaig de gran categoria, un altre dels grans monstres de la intel·ligència del segle passat, Elias Canetti, postulava que l’escriptor —i l’intel·lectual per extensió— ja no tenia cap altre paper que el de «custodi de les metamorfosis»:^[037] es tracta tan sols de la figura d’un ésser que, sense faramalla, roman atent a les transformacions de tot el material que la història ofereix sense aturador, amb la sola convicció que, un dia o altre, algú traurà profit de les úniques ments i els únics esperits que han estat capaços de conservar la intel·ligència en un lloc no contaminat. Com deia als seus alumnes un professor de la meva universitat, tot animant-los a perseverar en l’estudi, si després de la conquesta d’Europa per les hordes dels bàrbars del nord va poder produir-se el protorenaixement carolingi, també pot succeir que un altre dia es produeixi una restauració de l’antic prestigi dels homes de lletres, els estudiosos i els intel·lectuals. Només és qüestió d’esperar, i, sobretot, no abaixar la guàrdia mentrestant.

Així adquireix sentit que hàgim fet tot aquest excurs quan el capítol present, de fet, portava el títol d’«Universitat i societat»: si hi ha una cosa que les facultats humanístiques encara poden fer, o tenen potser el deure de fer, és mantenir una vigilància enormement desperta davant les metamorfosis —aquestes són enganyoses, per definició— de la història que, per bé o per mal, ens ha tocat de viure des del final de la segona guerra mundial —i consti que no considerem aquesta fita, l’any 1945, com una cosa accidental; però discutir-ho seria matèria d’un altre llibre.^[038]

Corren amunt i avall les disposicions de Bolonya per unificar els plans d’estudi a totes les universitats de la Unió; s’afanyen els pedagogs a atabalar-nos nit i dia amb propostes de reforma dels mètodes d’ensenyament i l’ús del PowerPoint; discuteixen les autoritats acadèmiques la manera de fer més rendibles els estudis de Lletres; les facultats humanístiques, elles mateixes, es preocupen de preparar els estudiants per a una inserció eficaç en el mercat laboral… però no es veu gairebé ningú que es plantegi que el millor servei que podria fer la universitat a la societat en el moment històric present, sobretot les facultats lletrades, consistiria simplement a convertir els estudiants en persones prou armades intel·lectualment per poder fer front a l’amenaça de disgregació de la sobirania intel·lectual que plana per damunt de l’individu contemporani.^[039]

Es reuneixen comissions universitàries, fins a l’extenuació dels congregats, per parlar de pressupostos migrats i per esgarrapar-ne un tros; es convoquen lectures de tesis de doctorat que no seran llegides mai per ningú ni canviaran gens ni mica l’estat present dels nostres modes de vida intel·lectual, particular i pública; es convida els estudiants a viatjar pels territoris de la Unió amb la idea falsa que hi aprendran alguna cosa nova, quan, de fet, amb els mitjans de què disposaran, si no són rics, hauran de treballar almenys a mitja jornada; i així ad absurdum i ad infinitum. Però no surt cap veu autoritzada que vagi al fons de la qüestió; els «consells socials» de les universitats passen de llarg de la problemàtica de les Humanitats perquè és massa complexa, i un té la impressió, com Canetti o Kafka, que «no hi ha esperança»; els rectors s’afanyen a passar a la història inaugurant grans instal·lacions tecnològiques; els degans miren de posar pau en el desori que signifiquen els regnes de taifes derivats de les càtedres i els departaments; els departaments només es reuneixen per barallar-se per una plaça de professor i minúcies semblants; alguns dels més notables catedràtics de Lletres de la universitat acaben dedicant-se a fer llibres d’autoajuda o a escriure articles periodístics sobre futbol —és clar que també s’han de guanyar la vida, sobretot si la universitat els ha posat tota mena d’entrebancs per promocionar-se i els sous són tirant a minsos—, i passen els anys i ningú no analitza el rerefons de l’actual situació, ni corre a buscar-ne les arrels, ni es preocupa de res més que de problemes totalment immediats i menuts. La qüestió principal ni tan sols és posada, ni que sigui de tard en tard, sobre la taula.

Universitats amb més tradició intel·lectual que les d’Espanya, com ara les alemanyes, les angleses i fins i tot les italianes —només parcialment les franceses— han alçat veus, les unes més tímides que les altres, les altres amb més vehemència que les unes, per mirar de salvar tot el que es pugui de la devastació que s’aproxima, quan tot Europa viurà sota un paraigua universitari comú que significarà la transformació de les facultats de Lletres en escoles d’idiomes clàssics i moderns —els primers, benvinguts siguin—, tot plegat adobat amb una pàtina dels anomenats cultural studies, i poca cosa més, sempre amb la idea que la universitat s’ha de vincular més estretament a la societat. Ja es veu on resideix la fal·làcia: el que faran aquests plans és vincular la universitat, en el millor dels casos, al mercat laboral, que no és el mateix que «la societat»; el que no faran, i deixaran de fer-ho potser per sempre més, és vincular les universitats a la societat per l’única via que sembla raonable i versemblant que se li demani a una institució encara poblada per gent de provada categoria intel·lectual: la del dissentiment, la resistència i el combat amb un enemic potent, encara que s’hagi tornat pròpiament invisible.

Aquest és un dels grans problemes de la modernitat, i, més especialment, de la postmodernitat: d’una banda, acceptar com a inaccessibles les instàncies de poder i saber que resulten de difícil concreció i de complicat discerniment; i, d’altra banda, considerar irreversibles aquests processos històrics, suposar que tot allò que es converteix en Dasein, en objecte natural o històric, ha de ser acceptat sense discussió en funció de la seva pura existència. La capacitat d’acceptar com a alliçonador qualsevol fenomen del passat i de fer-lo servir per a un discerniment i una discussió de tot esdeveniment del present històric és un mecanisme de temps pretèrits, i, possiblement, eclipsat per un període de temps que ara no podem ni tan sols conjecturar. Això no elimina de soca-rel, de cap manera, la possibilitat de repensar el present sobre la base tant de les categories de la història com de les dades d’una interpretació i d’una discussió tant del passat com del present. Si hi afegíssim un ideal de civilització, com a horitzó d’expectatives per a tota decisió d’ordre polític, social o intel·lectual, doncs encara millor; però això, als nostres dies, potser ja és demanar l’impossible.

En el si d’aquest panorama, les ciutats força poblades de tot Europa han vist néixer, en els últims decennis, una sèrie d’institucions parauniversitàries —com les Volkshochschulen alemanyes, que tenen força antiguitat— o del tot extrauniversitàries, en les quals, en aquests moments, s’hi practica una passió pel saber molt superior a la que permet l’actual vida universitària a les facultats d’Humanitats. Museus, centres de cultura contemporània, tallers d’artistes, acadèmies fent sempre la viu-viu, llotges de pintors, espais comunitaris per a la pràctica de l’art, societats musicals i més coses són en aquests moments, a moltes ciutats, els llocs més actius pel que fa a la transmissió del saber i al conreu de la intel·ligència, de la sensibilitat i de la socialitat. Allò que hauria hagut de fer la universitat ho faran durant molt de temps, possiblement, aquesta mena d’institucions, en les quals, d’altra banda, els universitaris no hi posen els peus. L’Institut d’Humanitats de Barcelona va començar a fer uns cursos de literatura universal —una mancança secular en els plans d’estudi de l’educació secundària del país—, l’any 1987, al qual assistien vora 600 persones: el 90% dels presents eren joves entre 18 i 25 anys; en aquests moments, aquest mateix Institut només convoca per a la mateixa activitat, per raons d’espai, 220 persones, de les quals tan sols un 5% són estudiants més joves de 25 anys i la resta són ciutadans amb edats que oscil·len entre els 50 i els 80 anys, sobretot dones. Les causes d’aquesta indiferència juvenil, «masculina» i universitària davant aquesta mena de cursos i activitats són diverses: als estudiants ja no els agrada —encara que acadèmicament és possible fer-ho— sortir de la seva facultat per aprendre res exterior als programes acadèmics; les possibilitats que tenen de distreure’s fora de les aules és enorme; i, molt especialment, la transmissió del saber per la via de la paraula —sense PowerPoint ni cap mena de complement persuasiu— no els sedueix, de la mateixa manera que ja no els interessen les pel·lícules en blanc i negre.^[040] No sembla factible reconduir aquesta població universitària cap a aquests centres de debat i de saber; ni es pot esperar que la universitat desenvolupi programes que completin la formació especialitzada que els estudiants hi reben. Els últims actes que jo recordo, a la meva universitat, en què es va vincular l’òrbita dels sabers humanístics amb esdeveniments aliens als plans d’estudi i a les assignatures —és a dir, actes als quals s’hi assistia per pur amor a l’art i a la saviesa— van ser els actes de commemoració del 150è aniversari de la mort de Goethe (1982), els actes d’homenatge a Kafka en el primer centenari del seu naixement (1983) i els actes commemoratius del cinquantè aniversari de la mort de Walter Benjamin i el centenari del seu naixement (1990 i 1992). Encara en vida d’Antoni Comas, a final dels anys 1970, es van organitzar unes «Lectures de Poesia Catalana» —amb la presència real de Salvador Espriu, Marià Manent, J.V. Foix, Joan Vinyoli, Joan Brossa i Joan Oliver, «Pere Quart», els quals van llegir-hi tries de poemes— que també van ser molt visitades. No recordo cap altre esdeveniment semblant a aquells, ni amb una participació tan abundant i tan entregada.

És cert que, darrerament, l’Aula Magna de la meva universitat s’ha omplert de gom a gom per escoltar Enrique Vila-Matas o Quim Monzó, però tinc la impressió que, si en el futur hi vinguessin George Steiner o Harold Bloom, l’aula seria mig buida. La «societat de l’espectacle»,^[041] un dels elements que defineixen més bé el fenomen de la postmodernitat, ha agafat la universitat com un creient agafa, per al sacrifici, l’ovella més manyaga.

També les conferències que es convoquen contínuament a les facultats de Lletres del país donen idea de l’escassa imbricació de la universitat amb els grans problemes de la societat —aquesta societat amb la qual el Pla Bolonya diu que la universitat s’ha d’incardinar—, de la vida pública o de l’educació, quan no es refereixen a qüestions purament grotesques. Vegeu-ne uns quants exemples, amb referència a la data en què es van pronunciar a diverses universitats del país: «Comparación de las paremias relacionadas con la meteorología y las labores dependientes del clima en español y griego moderno» (8.5.2007), «Malleable Identity. The Adaptation of a Chinese Family to Australia in Clara Law’s Floating Life» (8.5.2007), «Los fenómenos glotales en situación de contacto lingüístico. Maya y español de Yucatán» (14.6.2007), «Aboriginal Stereotypes from the BBQ Area» (17.5.2007), «L’estat actual de la cultura menorquina a la Florida» (21.5.2007), «Dalmàtic, istroromànic, istroromanès… Romanços a l’est de l’Adriàtic» (19.5.2008), «Significación del día nacional rumano en la cultura y en la literatura» (4.12.2008), «Data Bases in Computer Linguistics as a Polygon for Testing Linguistic Hypotheses» (28.10.2008), «Traditional and Contemporary Ecological Support Systems for Australian Aboriginal Languages. The Case of the Far West Coast of South Australia» (27.11. 2008), «Minorías étnicas de Siberia. Medidas positivas y problemas por resolver» (21.4.2009), «La pujada de clítics i l’estructura de les construccions d’infinitiu en les llengües romàniques peninsulars medievals» (27.10. 2009), «Interferencias lingüísticas y culturales en El Rebollar (Salamanca)» (29.10.2009), «Multiculturalism and Beyond. An Overview of 20th Century Immigration Policies in Australia» (30.4. 2009), «Critique de l’androcentrisme dans les études anthropologiques coloniales et postcoloniales» (6.5.2010), «The Road to Automated Lexicography» (11.5.2010), «La production de la parole après la glossectomie. Les analyses acoustiques et FMRI et la modelisation» (18.10.2010). Enmig d’aquest panorama, un respira fondo quan li anuncien una conferència intitulada: «Entre oralidad y escritura. La memoria en la poesía de Safo y Erina» (28.11.2008). Com escrivia Sèneca: «Nunc quæ dementia est supervacua discere in tanta temporis egestate?».^[042]

El lector podria adduir que, de fet, la producció i la difusió de la cultura, incloent-hi l’«alta cultura», fa temps que va desaparèixer de les universitats i va quedar transferida als particulars extrauniversitaris o a aquestes institucions urbanes que hem dit. De fet, ja hem afirmat en pàgines precedents que el fenomen gloriós de l’Humanisme europeu va ser, en una molt gran mesura, un fenomen extrauniversitari. Tanmateix, l’autor continua pensant que les universitats apleguen, i és possible que ho continuïn fent durant molt de temps, intel·ligències molt qualificades: són un dipòsit de sabers de gran categoria, amb independència del fet que en aquests moments molt poca gent estigui diposada a pouar-ne totes les excel·lències que presenta. Per això pensa que hi ha molt de terreny per córrer, encara, en aquesta institució. Delegar en les institucions de caire més o menys privat, o municipal, el conreu de la intel·ligència pura tal com durant segles es va fer a les universitats no reportarà la mateixa excel·lència que quan això era una de les missions de la universitat. El savi casolà, o les iniciatives humanístiques o artístiques que es generen en centres no universitaris, rarament estan presidits per aquell enorme marge de llibertat que va caracteritzar, encara, les universitats de fa pocs decennis: vegeu el cas de l’enorme, i apassionant, activitat artística, literària, científica i intel·lectual a la Residencia de Estudiantes fins al final de la guerra civil.^[043] Quan gairebé ningú no està disposat a acceptar que les universitats puguin servir per a res més que per a la formació de professionals competents en determinades destreses; quan sembla que de les facultats humanístiques no pugui esperar-se’n altra cosa que no sigui la seva reconversió en escoles d’oficis vagament relacionades amb la vida pedagògica, literària o artística d’un sector de la població, en aquest mateix moment resulta matèria d’una certa reflexió la possibilitat que la universitat s’encarregui, endreçadament i sistemàtica, de la construcció de la punta de la piràmide de la classe intel·lectual d’un país.^[044] Mai no serà el mateix assistir a unes conferències complementàries a l’entorn d’una exposició de qualsevol artista, per bones que siguin —és un exemple—, que passar quatre o cinc anys en una facultat humanística estudiant a fons les lleis històriques de la causalitat, i totes les determinacions i circumstàncies que han fet néixer l’art, la literatura i el saber, i que els han desenvolupat i els han portat a aconseguir fites d’allò més transcendentals i admirables per a la humanització —si es pot dir així— de la nostra espècie.

Sovint es comenta que les universitats es troben en aquests moments, per desgràcia, o inevitablement, massa allunyades dels batecs de la vida cultural d’una ciutat, d’una societat o d’un país. Davant aquest argument s’ha de precisar que tota societat necessitarà sempre una producció de saber «excedent» respecte al marc simbòlic en què es belluga i actuen els poders fàctics, i exterior o independent respecte als interessos polítics i econòmics predominants; i que, doncs, en una o altra institució convé que es produeixi aquesta excedència, aquesta dépense luxosa, com la definia Georges Bataille.^[045] Que això ja no succeeixi a les universitats, o a penes, només és un senyal de la cura amb què els poders fàctics de les societats contemporànies pretenen garantir l’anorreament de tot excés de simbolisme i, en el fons, l’aniquilació de tota discussió enraonada dels fonaments imaginaris de les actuals formes de l’economia, del mercat i del consum, de la socialitat i del poder.