Notes de: Humanitats i noves tecnologies

^[001] Deixant a banda la facècia, és molt interessant estudiar el tractat de Filòstrat sobre la Vida d’Apol·loni de Tiana per entendre els esforços que va fer la cultura romana del temps del paleo-cristianisme per trobar un equivalent pagà de la figura ja convertida en carismàtica de Jesucrist. Vegeu, de Filòstrat, Vida de Apolonio de Tiana, Madrid, Gredos, 2002. També la cultura secular dels nostres dies, como s’ha assenyalat en una nota anterior, sembla que busqui tota mena de succedanis a «la mort de Déu», ja anunciada per Dostoievski i per Nietzsche, sense que, pel que sembla, sigui capaç de renunciar a l’òrbita del sagrat o a la sacralització. Per això neixen com els bolets, als nostres dies, religions de substitució, o religions secundàries, devotes de la dietètica, el nudisme, l’esport, l’alliberament del Tíbet, la capa d’ozó i coses semblants. [Torna]

^[002] Vegeu Richard Sennett, El artesano, Barcelona, Anagrama, 2009. [Torna]

^[003] Pel que fa a les màquines, en termes generals i diacrònics, vegeu Lewis Mumford, El mito de la máquina [1967], Buenos Aires i Barcelona, Emecé, 1969; així com The Culture of Cities, Nova York, Harcourt, Brace and Company, 1938 (trad. cast.: La cultura de las ciudades, Buenos Aires, Emecé, 1945). [Torna]

^[004] En realitat, l’origen de la passió moderna per la tècnica posseeix arrels medievals, com les posseeix la novel·la. La passió fàustica pel coneixement absolut —cosa que té un correlatiu inevitable en la suplantació de Déu— ja es troba en la percaça del perpetuum mobile. Roger Bacon i Albert Magne ja van pensar en les màquines de vapor, incloent-hi els vaixells que fan servir la llenya com a combustible, i també en aparells voladors. Vegeu Oswald Spengler, El hombre y la técnica y otros ensayos [1931], Madrid, Espasa-Calpe, 1967, pàgs. 56-57. [Torna]

^[005] «Ces hommes seront composés, comme nous, d’une Âme et d’un Corps. Et il faut que je vous décrive, premièrement, le corps à part, puis après, l’âme aussi à part […] Je suppose que le corps n’est autre chose qu’une statue ou machine de terre»; vegeu Descartes, Traité de l’homme [1648], dins Œuvres et lettres, París, Gallimard, 1953, pàg. 807. Allò curiós d’aquest opuscle de Descartes és que anuncia una descripció de l’ànima després d’haver fet la del cos —«avant que je passe à la description de l’âme raisonnable» (ed. cit., pàg. 872)—, sense que arribés mai a escriure aquest apartat del seu Traité. [Torna]

^[006] Vegeu Julien Offroy de La Mettrie, L’Homme-Machine [1748], París, Denoël, 1981 (trad. cat.: L’home màquina, Barcelona, Laia, 2003). [Torna]

^[007] Voltaire, Carta a Madame Denis, 6 de novembre de 1750. Pel que fa, en general, a la resposta dels filòsofs a l’auge de les màquines a l’època moderna, vegeu Paolo Rossi, Los filósofos y las máquinas, 1400-1700, Barcelona, Labor, 1966. [Torna]

^[008] Id., Carta a Johann Samuel König, 12 de març de 1753. [Torna]

^[009] Id., Carta a Élie Bertrand, 4 de setembre de 1759. [Torna]

^[010] Diderot, Essai sur les règnes de Claude et de Néron [1782], Œuvres Complètes, vol. 3, París, Garnier Frères, 1875, pàg. 217. [Torna]

^[011] Vegeu P.H.T. d’Holbach, Système de la Nature [1770], 2a part, cap. XII; trad. cast.: Sistema de la naturaleza, Pamplona, Laetoli, 2008. [Torna]

^[012] Vegeu Noam Chomsky, La lingüística cartesiana. Un capítol de la història del pensament racionalista [1966], traducció de Gabriel Ferrater, Barcelona, Seix Barral, 1970, pàgs. 93-94, n. [Torna]

^[013] Vegeu Juan Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias [1575], ed. Rodrigo Sanz, Madrid, La Rafa, 1930, «Biblioteca de Filósofos Españoles». [Torna]

^[014] Vegeu Harry Sidebottom, Ancient Warfare. A Very Short Introduction, Oxford, Oxford University Press, 2004. [Torna]

^[015] Vegeu Dominique Lecourt (ed.), «Automate», Dictionnaire d’histoire et philosophie des sciences, París, PUF, 4a ed., 2006, pàgs. 93-100; Alfredo Aracil, Juego y artificio. Autómatas y otras ficciones en la cultura del Renacimiento a la Ilustración, Madrid, Cátedra, 1998. [Torna]

^[016] Vegeu Alfred Chapuis i Edmond Droz, Les Automates. Figures artificielles d’hommes et d’animaux, Griffon, Neuchâtel, 1949, pàgs. 329-332; Tom Standage, The Turk. The Life and Times of the Famous Eighteenth-Century Chess-Playing Machine, Nova York, Berkley Books, 2003. [Torna]

^[017] Vegeu Edgar Allan Poe, «El jugador de ajedrez de Maelzel» [1836], Ensayos y críticas, Madrid, Alianza, 1973, pàgs. 186-213. [Torna]

^[018] Pel que fa al lloc del diàleg a la vida universitària —o al seu declivi als últims decennis—, vegeu John Wilkinson, «The Civilization of the Dialogue», dins Theodore Roszak (ed.), The Dissenting Academy, Harmonsworth, Penguin,1969, pàgs. 145-163. [Torna]

^[019] Paul Lindau, Der Abend, Berlín, 1896, pàg. 17. Citat per Walter Benjamin a Das Passagen-Werk, dins Gesammelte Schriften, V.2, Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1991, pàg. 848. [Torna]

^[020] Un estudi com cal del progressiu desprestigi dels autòmates al segle XX potser demostraria que si els autòmats van despertar-hi poc interès, això podria ser, en bona mesura, pel fet que els éssers humans, ells mateixos, van apropar-se cada vegada més a la categoria d’éssers automàtics, és a dir, desespiritualizats. Tanmateix, el que portem de segle XXI sembla haver tornat a posar sobre la taula la construcció d’autòmats i robots: en aquest cas, potser hauríem de suposar que els homes tendeixen a crear artefactes mimètics respecte a les seves pròpies condicions des-espiritualitzades. [Torna]

^[021] Al seu tractat sobre les plantes, Albert Magne va escriure: «Scientiæ enim naturalis non est simpliciter narrata accipere, sed in rebus naturalibus inquirere causas. Experimentum solum certificat in talibus», és a dir: ‘La tasca de les ciències naturals no consisteix a acceptar simplement els postulats [narrata] dels altres, sinó a investigar les causes que actuen en la naturalesa. L’experiment és l’única guia fiable per a [tota] investigació’; De vegetabilibus et plantis, VI, II.I. [Torna]

^[022] Les centraletes telefòniques que hi havia als pobles del país als anys 1950 i encara 1960 eren un dels espectacles més fascinants i alliçonadors que s’hi podia trobar. Una noia, o un estol de noies, seia davant un plafó amb tot de forats i de clavilles, amb uns auriculars a les orelles, i establia el contacte entre l’usuari i la persona amb qui un volia comunicar-se a base de fer girar un manubri d’una manera frenètica. Les noies s’anomenaven a si mateixes amb el nom de la població, o sigui que era habitual sentir expressions com ara: «Mataró, posa’m amb Sant Vicenç», «¿Que dorms, Badalona, que no respons?», «Sóc Tiana i ja tanco la centraleta; bona nit, Masnou». Quan l’usuari aconseguia línia, aquest havia de cridar tant, que tenia sempre la impressió que l’altre us sentia, des d’allà on fos, pel sol fet que cridàveu; com si el telèfon, en el fons, no servís per a res. [Torna]

^[023] T.S. Eliot, Collected Poems, 1909-1962, Nova York, Harcourt, Brace & World, 1963, pàg. 147. [Torna]

^[024] Karl Marx opinava que el treball manual i la manufactura, és a dir, aquells treballs que transformen directament, visiblement i pausadament la naturalesa i la matèria —fusters, forners, miners i llauradors; teixidors, cistellers i ceramistes— eren les úniques formes de treball que podien ser considerades no alienants en dreta llei; això, és clar, a banda totes les formes del treball intel·lectual. [Torna]

^[025] Ignacio Echevarría, que és molt menys pessimista i més modern que l’autor d’aquest llibre, sempre ha discutit aquesta tesi, convençut com està que l’accés a l’escriptura gràcies a Internet —més als blogs que a l’e-mail— ha permès un saludable i molt democràtic accés de la població a l’activitat d’escriure. Ara bé, ell mateix presenta la reserva que aquesta literatura no pressuposa gairebé mai la prèvia lectura de la literatura heretada, cosa que havia estat una constant en la tradició clàssica (clàssica fins a molts autors d’avui, o quasi: cal recordar que Kafka encara va escriure narracions que recreaven i actualitzaven els mites de Posidó, de les Sirenes, de Prometeu o de Don Quijote). L’autor d’aquest llibre, de la seva banda, no creu que aquesta literatura de blogs pugui generar una cosa semblant a una novel·la, o a una sèrie de frases llargues de construcció hipotàctica, com ara les de Henry James o les de Marcel Proust; ni tan sols hi ha trobat un conte, o cosa similar, comparable als contes de Scott Fitzgerald o de Hemingway. A manca de sòlides referències de la tradició, aquestes mostres de literatura acusen el defecte —que escau justament a les noves tecnologies— d’eliminar la densitat del temps històric i els «espais narratius» heretats en favor d’un present sempre superat per un altre present: allò que Walter Benjamin va batejar com una [pseudo—]«dialèctica aturada» («Dialektik im Stillstand»). Vegeu Ignacio Echevarría, «Yo no leo, escribo», El Mundo, «El Cultural», 4-10 de juny de 2010, pàg. 33. [Torna]

^[026] Gènesi, 1, 27. [Torna]

^[027] Vegeu Juan Benejam, La Escuela Práctica…, Ciutadella de Menorca, Salvador Fàbregues, 1903. [Torna]

^[028] Martin Heidegger, Die Technik und die Kehre [1962], Stuttgart, Klett-Cotta, 2002, pàg. 5. [Torna]

^[029] L’aparició d’una burocràcia desmesurada i impia a les universitats fa pensar en aquestes paraules de Walter Benjamin en una de les seves cartes sobre Kafka a Gershom Scholem [1938]: «En parlar de l’experiència de l’home modern de la gran ciutat, abraço en aquesta experiència diversos elements. Parlo en primer lloc del ciutadà de l’Estat modern, que se sap lliurat a un inabastable aparat burocràtic, les funcions del qual són dirigides per instàncies no gaire precises i enviades als òrgans que les compleixen», Walter Benjamin, Iluminaciones I, Madrid, Taurus, 1971, pàg. 204. [Torna]

^[030] Vegeu John Dewey, Democracia y educación. Una introducción a la filosofía de la educación [1916], Madrid, Morata, 2001. [Torna]

^[031] Vegeu Plató, Fedre, 274s i ss. [Torna]

^[032] Plató, Fedre, 274c-275b, traducció de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1988. (Subratllats de l’autor.) [Torna]

^[033] Vegeu Benedetta Craveri, La cultura de la conversación [2001], Madrid, Siruela, 2003. [Torna]

^[034] Plató, op. cit., 275d-e. [Torna]

^[035] Id., ibid., 277c. [Torna]

^[036] Vegeu David R. Olson i Nancy Torrance (eds.), Cultura escrita y oralidad, Barcelona, Gedisa, 1995. [Torna]

^[037] Consulteu, en aquest sentit, l’espai web creat recentment per una desena d’universitats de gran relleu dels Estats Units, en què es divulguen cursos sencers de professors notables d’aquelles universitats, que acaben fent innecessària la presència d’un estudiant (i d’un professor) en una aula: www.academicearth.com. [Torna]

^[038] Hannah Arendt anomenava l’autoritat a les aules una «autoritat prepolítica», i puntualitzava que la crisi d’aquesta autoritat escolar havia derivat en una crisi de l’autoritat política pròpiament dita: «El símptoma més significatiu d’aquesta crisi […] és que ha arribat a escenes prepolítiques com l’educació i la instrucció dels nens, en què l’autoritat, en el sentit més ampli, sempre ha estat acceptada com una necessitat natural, manifestament requerida tant per raons naturals, com per l’estat de dependència dels nens, com per una necessitat política: assegurar la continuïtat d’una civilització constituïda, que només pot quedar assegurada si els nouvinguts per naixement són introduïts en un món preestablert, en què neixen com a estranys. Atès el seu caràcter simple i elemental, aquesta forma d’autoritat ha servit de model, durant tota la història del pensament polític, a una gran varietat de formes autoritàries de govern. Per consegüent, el fet que fins i tot aquesta autoritat prepolítica que presidia les relacions entre adults i criatures, mestres i alumnes, no estigui assegurada, significa que totes les metàfores i tots els models de relacions autoritàries tradicionals han perdut la seva plausibilitat. A la pràctica, així com en la teoria, no estem en disposició de saber què és realment l’autoritat»; Hannah Arendt, Between Past and Future. Eight Exercises in Political Thought [1961], Londres, Penguin Books, 2006. Quant a la manca d’autoritat dels professors en el món occidental cristià, vegeu Alain Renaut, La Fin de l’autorité, París, Flammarion, 2004, i l’article de Mario Vargas Llosa «Prohibido prohibir», El País, 26 de juliol de 2009. [Torna]

^[039] Blaise Pascal, Œuvres Complètes, París, Gallimard, 1954, «Bibliothèque de la Pléiade», pàgs. 1138 i s. [Torna]