ELS ESTUDIS UNIVERSITARIS

1

Vaig tenir la sort d’estudiar en una universitat, a l’entorn de la data políticament assenyalada del 1968, en la qual amb prou feines es feien classes. Aquesta circumstància, que en condicions normals tothom consideraria negativa, no ho va ser gens en aquell moment de la història de les universitats espanyoles pel fet que totes eren plenes de professors reaccionaris, franquistes del més vell estil, encara falangistes dissimulats i catedràtics que havien aconseguit la seva plaça gràcies a una addicció tot sovint declarada als principis ideològics —si és que la cosa arribava fins a aquest punt— del règim.

Quan vaig començar els estudis feia poc que professors de tanta categoria com Agustín García Calvo, José María Valverde, José Luis López-Aranguren, i d’altres, havien abandonat, els uns per força, els altres per solidaritat, les aules universitàries; de manera que, malgrat la presència a la meva universitat de catedràtics de notable vàlua acadèmica i personal —com ara Emilio Lledó, que més tard va ser mestre meu encara que jo no en fos alumne—,^[001] l’ambient hi era més aviat penós, ple de fenòmens «Palomeque», per esmentar un catedràtic de Geografia i Història molt paradigmàtic d’aquella època, andalús, per al qual un tifó era com el remolí que fa l’aigua quan s’escola per l’eixidiu de la banyera, però «mu, mu grande y mu tremendo»: no deixa de ser una metàfora.

Cal matisar l’afirmació que he fet línies més amunt. L’ambient, ell mateix, no era lamentable: ho eren els plans d’estudi, ho eren els mètodes d’ensenyament de molts professors i ho era la vida acadèmica en el sentit més alt de l’expressió. Però la vida estudiantil, és a dir, l’ambient que regnava entre les files dels estudiants, files naturalment segregades de la resta de la comunitat universitària, posseïa una energia que, segurament, no s’ha tornat a trobar a la universitat espanyola des d’aquells anys. El fenomen «revolucionari» marcat per les doctrines procedents de Berkeley, als Estats Units, i fomentades per Herbert Marcuse i d’altres pensadors, havia traspassat les aigües de l’Atlàntic —no les del Pacífic— i havia arrelat en la vida universitària de gairebé tots els centres d’ensenyament superior d’Europa: Espanya no en va ser cap excepció.

A causa d’aquesta influència, i a causa també de la situació sota el règim franquista, qui més qui menys a la universitat que vaig conèixer formava part d’una o altra organització política o, si més no, hi simpatitzava: de manera que la tan protegida i finançada organització sindical anomenada SEU, Sindicat d’Estudiants Universitaris, formada més per controlar els elements dissidents de la universitat que per garantir els drets i les vindicacions de la classe estudiantil, es va trobar, durant tota la seva lànguida història, més aviat eclipsada per la reacció de plataformes de la mena més diversa que un es pugui afigurar: des d’organitzacions d’inspiració cristiana, implantades a la universitat com a irradiació de les que ja es movien en els medis obrers, fins a partits òbviament clandestins que abraçaven un ventall extraordinari: comunistes, anarquistes, socialistes, trotskistes, marxistes de la línia tradicional, marxistes leninistes, estalinistes, maoistes i tot el que hom pugui imaginar. No és que tots els estudiants estiguessin formalment afiliats a una o altra d’aquestes organitzacions; però entre la classe estudiantil es respirava un aire de resistència que donava, en realitat, molta moral i un cert sentit a una vida universitària que era, des del punt de vista acadèmic, tirant a sòrdida.

La nostra situació quasi del tot insignificant en el si de les societats urbanes i, òbviament, la manca absoluta de poder, atès el caràcter clandestí d’aquestes penyes, feien que, pròpiament, mai no es pogués parlar de transitivitat entre els nostres moviments d’opinió i la vida sindical, obrera i ciutadana: fèiem molt de soroll de tant en tant —a Barcelona, la Gran Via es va convertir en la nostra segona casa, com qui diu, i la seva ocupació, o les manifestacions que hi fèiem, en el succedani de les hores lectives—, però la cosa no passava d’aquí: venia la policia, ens dissolia literalment (¡disuélvanse!), i les coses continuaven més o menys igual, amb l’excepció de les mesures repressives del cos policial i judicial pròpies d’aquells anys, que van portar molts estudiants, i uns quants professors, a les comissaries de moltes ciutats, també davant els tribunals i, en alguns casos, a la presó o a l’exili.

Aquests moviments tenien una repercussió molt limitada (els diaris no en parlaven, o ho feien, com és lògic, des del punt de vista de les conveniències del règim), però sembraven, en l’esperit de la classe estudiantil, una consciència molt crítica amb la situació política global d’Espanya —i la particular de cada universitat—, que va servir per a alguna cosa. «El que sembraràs, allò colliràs»; i és un fet que una part molt significativa de la classe professoral de les dècades dels anys 1980, 1990, i fins i tot dels nostres dies, posseeix encara una mena de «tonsura» identificada amb aquella actitud protestatària i crítica: d’assemblees se’n feien tantes com calgués, i es podien fer perquè la policia no entrava cada dia al recinte universitari. Encara penso que el capital humà i intel·lectual més important que posseïa fins fa poc la meva universitat procedia de la «generació del 68» —que també va ser la generació de la Caputxinada,^[002] a Barcelona—, i això es va notar en la manera de reorganitzar els ensenyaments universitaris durant els últims vint anys del segle XX, en la manera com els professors escoltaven i dialogaven amb els estudiants, en la promoció dels professors i, fins i tot, en alguns casos, en l’accés a les càtedres. Més endavant, com explicaré al moment que escaigui, les coses van fer un tomb; i ja puc avançar que aquella generació, de la qual formo part, va entrar després en un període d’ensopiment, d’impotència o, senzillament, de cansament melancòlic, ateses les noves formes de control de l’activitat universitària i la burocratització de la universitat, entre altres coses.

Sigui com vulgui, el fet és que, als anys que jo vaig cursar la carrera de Lletres —després d’un any de Medicina, carrera que vaig deixar per covardia davant el sofriment humà—, al pati de Lletres de la nostra facultat s’hi respirava un optimisme pràcticament desmesurat i desgraciadament allunyat de la lluita que tenia lloc, simultàniament, en els medis obrers, atesa l’evidència que el 80%, o més, dels estudiants d’aquella època eren fills de les classes benestants de la ciutat.

Hi havia, entre nosaltres, veritables líders amb carisma, però gairebé tothom, llevat de la nodrida representació de la secció femenina de la classe eclesiàstica —que era visible en aquells anys, indissimulable, a causa dels seus hàbits i costums—, posseïa una relativa impregnació «èpica», fruit de situacions gairebé homèriques en les quals ens trobàvem immersos si no vols per força. Un dia que la policia va entrar a la universitat impunement —és sabut que la universitat té un privilegi especial que fa que les forces d’ordre públic no hi puguin entrar, ni ahir ni avui, sense el consentiment del rector—, tota la colla que ens trobàvem al pati fent barrila o a les aules fent discussions abrandades vam sortir cames ajudeu-me per estalviar-nos garrotades i detencions. Jo i un estol d’aficionats a l’excursionisme vam enfilar-nos als murs que separen la universitat dels blocs d’habitatges que hi ha pel costat de ponent, i l’esperit caritatiu, potser de simpatia política, del veïnat d’aquelles cases va permetre que fugíssim del setge policial entrant-hi per les galeries, travessant després els pisos sota el guiatge de mestresses solidàries, i que després sortíssim al carrer per les porteries que donen al carrer d’Aribau, sense presència de «grisos». A mi em va tocar una mestressa que es preparava per anar a la Boqueria amb el cistell a la mà, i vam ordir l’estratègia d’omplir-lo feixugament amb roba blanca —com si la dona hagués d’anar a la bugaderia— i sortir plegats al carrer, ella aguantant una nansa del cistell i jo l’altra. Aquell dia, doncs, me’n vaig sortir; no en una altra ocasió, que només explico de passada.

Això va ser arran d’una famosa tancada a l’Escola d’Arquitectura, fet que demostra que els estudiants vivíem la universitat com un cos solidari format de moltes seccions diverses, pertanyents a les branques més vàries del saber. Va ser a la primeria de l’any 1968. Devíem ser cosa de dos-cents estudiants i escaig, tots aglevats a l’amfiteatre de l’escola que he dit, dedicant-nos a planejar accions de guerrilla urbana i coses per l’estil. Com que, sens dubte, degué haver-hi infiltrat l’inevitable representant del sindicat franquista, la policia va assabentar-se de l’esdeveniment. Les forces d’ordre públic van encerclar l’edifici —ai!, no hi havia habitatges acollidors a les vores!— i ens van fer passar a tots i cada un dels presents entre un corredor de representants de l’ordre, que ens apallissaven amb les porres, ara per davant, ara per darrere, ara per la dreta, ara per l’esquerra. Al final del corredor hi havia un comissari que demanava a tothom el carnet d’identitat, i d’aquí van passar a la comissaria aquells que la policia ja tenia prèviament fitxats; als que encara no estaven fitxats se’ls va obrir una fitxa per primera vegada i a tothom se li va obrir un expedient disciplinari. Al cap de poques setmanes tots els presents en aquell amfiteatre vam rebre un ofici del Ministeri d’Educació en el qual se’ns comunicava que quedàvem expulsats per sempre més de les universitats de Barcelona, i durant un parell d’anys de qualsevol universitat espanyola; de manera que, si volíem continuar els estudis, no teníem cap altra possibilitat que fer-ho, al cap de dos anys, en una altra ciutat universitària, essent llavors les més pròximes a la nostra ciutat les de València o Saragossa.

Però el règim no va pensar en un detall d’importància. Entre els assemblearis no hi havia cap monja ni cap capellà, però, qui més qui menys, tothom pertanyia a la classe burgesa o més alta de la ciutat: hi havia fills de grans empresaris, filles de famílies molt devotes, fills d’homes acabalats, i uns quants, fins i tot, que estaven emparentats amb personalitats perfectament arrenglerades en les files del règim. Els poders públics no van poder fer altra cosa, al cap de sis mesos, que allò que se’n deia sobreseer el expediente, notícia que molts van rebre a casa seva, i jo, personalment, a la ciutat de Londres, on el meu pare va decidir que me n’anés per aprofitar el temps i estudiar-hi anglès, bo i enyorant-me dels amics i de les menges de casa, com Ovidi a la riba del mar Negre, però amb força menys d’èpica i de marriment.

A Londres, al barri de Kensington, no lluny de Holland Park, vaig ser veí d’un conco molt discret, calb, feixuc i pederasta al millor estil Pausànias^[003] —havia estudiat Filologia Clàssica, però només llegia novel·les de lladres i serenos—, que em va llogar una habitació confortable, proveïda de la imprescindible salamandra, que s’encenia una estona quan hi ficàveu una peça de vint cèntims. El bon home no va mostrar cap interès per la meva persona, potser a causa de l’edat provecta que jo exhibia en aquell temps. Arrodonia un passament dels meus pares treballant a l’Hotel Fleming, prop de Piccadilly Circus, establiment en què servia els esmorzars a les habitacions, amb un davantal negre molt polit, camisa blanca i corbatí, a la bona hora, cosa que va fer-me obrir, per primera vegada, els ulls al món de la sexualitat més desenfrenada i vària —homes amb dones; homes amb homes; dones amb dones, i més coses que no dic. A Londres no vaig fer-hi gaires coses més que estudiar l’anglès i treballar, i la fita més alta d’aquell mig any d’estada a la ciutat va ser conèixer personalment Mario Vargas Llosa, gràcies als bons oficis de Juan Antonio Masoliver: el freqüentàvem a casa i caminàvem de costat quan treia a passejar amb el cotxet el seu fill segon, Gonzalo, acabat de néixer.^[004] Al mes d’agost de 1968, en plena calorada, vaig rebre la notícia del sobreseïment de l’expedient acadèmic, vaig tornar a Barcelona i encara vaig poder-m’hi examinar, amb un èxit relatiu.

Així, a empentes i rodolons, vaig acabar l’any 1971 la carrera de Filosofia i Lletres, amb una certa dignitat: més política, diguem-ho així, que acadèmica. Sempre em va faltar, a causa d’aquesta carrera tan accidentada, allò que els meus col·legues de Filologia Llatina en diuen institutio —una sòlida formació en llengües clàssiques, en crítica textual i en filologia positiva—, cosa, d’altra banda, que mai no he lamentat, excepte pel que fa al coneixement del grec i del llatí. He pogut traduir les Elegies, de Hölderlin, i Les flors del mal, de Baudelaire, i fins i tot posar-hi notes erudites, però seria incapaç, encara que dominés les llengües clàssiques, per no malmetre el goig de la lectura, de fer una edició crítica d’un autor clàssic de debò: tinc massa respecte per l’antigor.

El títol que acabo d’esmentar, Filosofia i Lletres, resulta d’una enorme significació: en aquell temps, les facultats de Lletres estaven totes reunides en una de sola, a l’edifici històric de la universitat. Ningú no es llicenciava en cap cosa menuda o parcial, sinó que fèiem tots una carrera molt generalista, amb ensenyaments obligats d’història, geografia, filologia, filosofia, llengües clàssiques i llengües modernes. Això va ser la conseqüència del millor pla d’estudis que mai s’hagi vist a la meva universitat en tot el segle XX, l’anomenat Pla Maluquer —home que va ser degà de la facultat de Lletres entre el 1969 i el 1974—, que consistia en un mapa molt ampli d’assignatures, entre elles les de nivell A, que eren obligatòries i generals; les de nivell B, que eren més especialitzades i eren triades en funció de la desitjada o concreta formació de cada estudiant, i les de nivell C, habitualment amb una dotzena d’estudiants, que estaven configurades com els seminaris de les bones universitats europees, amb obligada i fàcil participació a classe dels estudiants. Aquest extrem, lligat al que he dit una mica més amunt sobre la nostra consciència política, és l’altre factor responsable del bo i millor que encara es troba entre la classe professoral de la nostra universitat: els de clàssiques saben filosofia, els filòsofs tenen interès per la literatura i el llenguatge, els historiadors llegeixen Hegel o Balzac i els literats saben història.

Però aquesta situació no va durar gaire. Eren els anys en què l’Opus Dei agafava embranzida i puixança en els centres de poder de l’Estat i, de la mateixa manera que s’havien organitzat els prou reeixits «Planes de Desarrollo» —en un viatge amb avió, Fabià Estapé, comissari d’aquell pla, va treure una revista pornogràfica i li va ensenyar la portada a un amic meu tot dient-li: «Això és desarrollo, i lo demés són punyetes!»—, així mateix va semblar als ministres d’Educació Pública que, atesa la incipient massificació de la universitat i el perill que es pertorbés l’ordre públic que això comportava i, en especial, ateses les lleis del mercat laboral —començant per la classe professoral, que sempre ha tingut els ulls posats en les càtedres, abans que cap altra cosa—, seria bo esmicolar la facultat de Filosofia i Lletres i convertir-la en una sèrie de facultats particulars i especialitzades. Aquest és un dels fets més penosos que li han succeït a moltes universitats espanyoles, no pas totes, al llarg dels últims decennis de la seva història. Els plans d’estudi que incloïen les matèries humanístiques més diverses i que permetien fer-se una idea com cal dels grans moviments espirituals, religiosos, històrics i culturals del nostre continent —perquè, en aquell temps, la universitat espanyola quan no era hispanocèntrica era eurocèntrica, però mai no va ser perifèrico-nacionalista, opció que llavors els estudiants consideraven una causa tan de dretes com l’«espanyolisme»—, aquells excel·lents plans d’estudi, deia, van liquidar-se i es van transformar en una sèrie de llicenciatures, amb les corresponents facultats, en què els estudiants ja només van estudiar-hi, com encara és el cas, o bé Filologia, o bé Filosofia, o Geografia, o Història, o Pedagogia, i unes quantes disciplines més, totes esqueixades del saber general propi de les Humanitats. L’esperit humanístic que encara posseïa la meva facultat mentre vaig cursar la carrera va quedar desintegrat i urbanísticament disgregat a la ciutat, de manera que, des de llavors fins al dia d’avui, hem hagut de veure, cada cop més, com un estudiant de Dante no sap gaire res de Virgili, un estudiant de la filosofia aristotèlica no sap llengua grega, un estudiant d’Història d’Amèrica no sap res de Melville, un estudiant de Shakespeare no coneix el regnat de la reina Elisabet, un estudiant de filologia catalana no ha llegit res de Machado, un estudiant de filologia espanyola no ha llegit Carles Riba i els estudiants de pedagogia o de psicologia no saben —i ho he escrit a posta amb lletra cursiva, perquè una cosa és dominar estratègies i una altra cosa és saber— res de res.

Així em vénen al cap aquelles sàvies teories de la universitat de la generació romàntica alemanya —que va ser la que va filar més prim en la qüestió, fins al punt que encara avui els plans d’estudi de la universitat d’aquell país presenten una transversalitat que nosaltres no podem sinó envejar—, que va creure que no hi ha formació humanística universitària de patent que no passi per la suma i la barreja contrastada de tots els sabers que escauen, o esqueien, al perfecte humanista. La cosa no és cap romanalla que pugui menystenir-se sense més ni més; només cal recordar casos d’historiadors com Vicens Vives i els seus deixebles, o com els de Miquel Batllori i Martí de Riquer, per adonar-se que la integració de totes les branques «humanes» no podia sinó portar avantatges a la investigació humanística, a la població estudiantil i fins i tot al panorama «culte» de la ciutat i del país.

En aquest sentit, doncs, he citat en més d’un article, o en algun llibre dels pocs que he escrit, aquelles paraules tan assenyades de Friedrich Schelling, contingudes a les seves Lliçons sobre el mètode dels estudis acadèmics, que diuen: «En la ciència [en el sentit més general de “saber”, Wissenschaft], com en l’art, allò particular només té valor quan abraça allò general i allò absolut. Però passa molt sovint que, en la preocupació pels estudis especialitzats, es descura la cultura general; en l’aspiració a esdevenir un metge o un advocat perfectes s’oblida el designi molt més elevat de l’erudit i de l’esperit ennoblit per la ciència. […] La filosofia [jo, aquí, hauria dit “la filologia”, perquè ella em sembla la veritable mare dels ous de les Humanitats, com molt bé van veure els humanistes italians i molts contemporanis de Schelling, com ara Humboldt o Schleiermacher], que abraça l’home sencer i comprèn tots els aspectes de la seva naturalesa, resulta d’allò més adequada per alliberar l’esperit de les limitacions d’una educació unilateral i elevar-lo al regne de l’universal. […] Resulta, de tot el que he dit fins ara, que una metodologia dels estudis acadèmics només pot venir del coneixement veritable i real de la connexió vivent que enllaça totes les ciències entre si, i que, sense aquesta connexió, tot ensenyament resultarà forçosament mort, apagat, unilateral i també limitat».^[005]

El mateix savi alemany, al mateix lloc, encara hi deia: «Com que les parts aïllades del saber, i per tant totes les ciències particulars, en la mesura que han perdut el seu esperit universal ja no poden ser de cap manera mitjans per a un saber absolut, la conseqüència necessària d’aquest desmembrament ha estat que, per dedicar-se als mitjans i als procediments per a sabers determinats, s’ha perdut el saber per ell mateix».^[006] Era una manifestació —de les moltes que es trobaran a partir d’aquell moment en la bibliografia sobre la universitat— que apuntava a la crítica de l’especialització, un dels mals més grans que ja existien aleshores a les universitats europees, i que existeix a l’espanyola des de fa molts anys, mal que no ha fet sinó multiplicar-se amb la implementació del Pla Bolonya.

Al cap d’uns quants decennis, Arthur Schopenhauer pensava una cosa semblant: «Els talents de primer ordre mai no seran especialistes. L’existència, en el seu conjunt, es presenta als homes de talent com un problema que cal resoldre, i cada un d’ells presentarà a la humanitat, sota una o altra forma, uns horitzons nous. Només es mereix el nom de geni aquell que agafa allò gran, essencial i general com a tema de les seves investigacions».^[007] Més endavant tornaré sobre aquesta qüestió, sobretot quan parli del panorama que ens espera a causa de les idees sobre l’ensenyament superior que deriven de l’anomenat Pla Bolonya. Nietzsche encara pensava el mateix que he reportat quan escrivia, a la seva lliçó inaugural de Basilea, l’any 1869: «Ha de quedar, doncs, manifest que tota i qualsevol activitat filològica ha d’estar envoltada i aixoplugada per una concepció filosòfica del món, en la qual tot individu i allò individualitzat queda com una cosa vaporitzada, i només el tot i l’unitari romanen».^[008] El problema, com ho demostra aquesta citació de Bertrand Russell, no va fer sinó créixer durant tot el segle XX: «Un dels defectes de l’educació superior moderna és que s’ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d’eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l’examen imparcial del món».^[009]

Quant als estudis de Medicina, he d’afegir que, malgrat que no posseïen el caràcter d’estudis generals que he comentat, van posseir per a mi dues virtuts: d’una banda, sé des de llavors què és la contingència humana, i vaig pel món sense fums i pel carrer amb una certa precaució; d’altra banda, un professor de l’assignatura d’«Anatomia» va captivar-me d’allò més i em va aproximar —ell no podia imaginar-ho— al món de les lletres. Era el Dr. Joan Lluch i Caralps, que molts anys enrere havia estat professor a la Universitat Autònoma, en temps de la República. En aquells moments ja era un home gran —va traspassar l’any 1990—, calb, amb una capacitat prodigiosa no solament pel dibuix sinó també per la narració, tot i que ensenyava una disciplina tan complexa com l’anatomia cranial: pel que fa a l’exterior, només calia mirar-li la clepsa. En explicar els afluents de les dites «venes profundes» del cervell, o de Galè, el Dr. Lluch s’explicava si fa no fa d’aquesta manera: «La vena del cos estriat ve de lluny —ja ha viatjat una bona estona, però no mostra signes de defalliment, ans al contrari— i tira avant pel solc que separa entre si el tàlem òptic i el nucli caudat. Però no es pensin que en aquest trajecte la senyoreta vagi sola, perquè a les noies, a la bella edat, els agrada d’anar acompanyades. En efecte: primer fa coneixença, pel costat extern, d’una colla de joves, els nombrosos i voluminosos fascicles que han sortit una estona del nucli caudat, del nucli lenticular, de la càpsula interna i del centre oval: ja veuen quin atractiu posseeix aquesta dama; però després la vena del cos estriat, no del tot complaguda amb aquesta companyia, de seguida es plega o s’inclina endins, com vergonyosa, i s’amaga una estona, per fer un respir, a sota del trígon; i surt finalment a respirar fondo, atabalada de tants de pretendents, al forat de Munro; després, com que les noies no reben de ningú tan bons consells com de les seves mares, corre a trobar, en el seu origen, la vena mare de Galè, i es conforta». He de dir que, més tard, vaig saber que el Dr. Lluch era bibliòfil, que va fer una col·lecció molt notable de llibres històrics de la seva especialitat i que tenia, al rebedor de casa seva, un faristol parat permanentment, amb una edició del Quijote, en lletra grossa. Quan arribava a casa en sortir de la feina a l’hospital, el primer que feia era llegir-ne un capítol sencer, encara que fos dels llargs. La seva dona el cridava: «A taula, Joan!», però ell no hi anava fins que havia acabat del tot la lectura del capítol quotidià. Em fa l’efecte, doncs, que la meva decisió d’abandonar els estudis de Medicina i passar a la facultat de Lletres va venir determinada, en bona part, per les «narracions anatòmiques» del Dr. Lluch.

Un dia, per tant, vaig acabar la carrera de Lletres, encara que calculo que només vam fer, al llarg de cinc anys, una tercera part de les classes que hauríem hagut de fer: això va obligar tots els estudiants de la meva lleva a espavilar-se, llegir i estudiar molt a casa i tenir els cinc sentits repartits entre les aules i tota la sèrie d’estímuls —n’hi havia— que oferia la ciutat. No sé com va succeir, perquè ens trobàvem encara en ple règim franquista, però el fet és que la nostra generació va adquirir una formació pròpiament ciutadana, educada en tots els sentits de l’expressió, molt a l’estil del que sempre havia proclamat l’educació republicana a Espanya, per no parlar de l’educació romana o la dels segles humanístics. D’una circumstància fortuïta com aquesta només puc estar-ne summament agraït. La manca de classes ens va permetre fer llargues passejades pel claustre, de vegades de bracet dels professors —a l’estil castellà—, visitar-los sempre que volíem als despatxos i tenir-hi llargues conversacions. En una de les èpoques que la facultat va estar tancada me n’anava cada dia —sempre carregat, vegeu, d’una misteriosa vocació monàstica— al claustre de Sant Cugat del Vallès per llegir-hi Del sentimiento trágico de la vida, d’Unamuno, no sé si per delera metafísica o per contaminació de la situació política del país. Vam estar obligats, diríem, a entendre l’educació com un esforç personal, i no com una cosa que venia dictada des de la tarima, per molt de respecte que sentíssim pels millors professors de la casa, que també n’hi havia. No ens vam convertir en especialistes de cap cosa —m’agrada la manera com es definia José María Valverde a si mateix: «especialista en generalidades»—, i avui dia ens costaria superar les proves d’accés al funcionariat que s’han inventat els ínclits pedagogs; però vam sortir de la universitat, malgrat totes les circumstàncies, formats humanísticament i cívicament, i això ja mai no ens ho traurà ningú, encara que a uns quants els faci molta nosa.

2

Amb gran dosi de nostàlgia, però una certa ignorància, s’ha pogut llegir, durant els últims deu anys, que la Universitat de Bolonya havia fundat amb un criteri determinat, a final del segle XII, els estudis universitaris del continent, i que ella mateixa els havia enterrat amb un altre criteri al segle XX, amb l’anomenat Pla Bolonya, del qual tracta específicament un altre capítol d’aquest llibre. En realitat, quan hom acusa el pla al·ludit d’haver potenciat els estudis tècnico-científics i especialitzats i haver posat èmfasi en la relació de la universitat amb el mercat laboral, oblida que la universitat medieval d’aquella ciutat italiana funcionava exactament d’aquesta manera.

Les universitats medievals més antigues —l’esmentada de Bolonya, les d’Oxford i París, i la de Montpeller, totes elles fundades entre els segles XII i XIII— van néixer de la transformació d’unes escoles catedralícies, o vinculades a bisbats i a la clerecia, molt dinàmiques al segle XII —Angers, Orleans, París, Chartres, Reims…, però també a la Renània—, les quals, al seu torn, venien de les escoles monàstiques de segles anteriors i van coincidir-hi un quant temps; i aquestes escoles monàstiques procedien, en suma, de les institucions cultes i cristianes de l’alta edat mitjana, en les quals el saber es va ordenar, com és sabut, a l’entorn de dos eixos: les «arts liberals» —gramàtica, retòrica, lògica, aritmètica, música, astronomia i geometria— i les «ciències sagrades», més endavant anomenades «teologia», disciplina que era considerada la coronació de les «arts liberals».

Els savis de l’edat mitjana, els reformadors o els pedagogs de les èpoques carolíngia i otònica (segles IX i X) no van fer res més que reprendre aquest programa que es troba en la base de l’educació europea cristiana; per bé que tendim a considerar, sense equivocar-nos, que la «revolució de la cort d’Aquisgrà» va significar un veritable protorenaixement en la història de les institucions i dels corrents espirituals i erudits de la història d’Europa.

La transformació d’aquestes escoles del saber entre l’alta edat mitjana i el segle XIII va córrer de bracet amb la transformació de les estructures econòmiques, el creixement de les ciutats i l’acceleració del lliure intercanvi de mercaderies. L’Església en primer lloc, però també les iniciatives laiques de les «classes dirigents», en especial a l’àmbit de la Mediterrània, havien experimentat la necessitat de posseir, a més d’una classe eclesial, una casta de lletrats, escrivents i mestres competents; i ja al segle XII moltes d’aquestes escoles havien fet notables avenços respecte als ensenyaments dels segles precedents, utilitzant (a Itàlia) el Corpus iuris civilis —herència del Dret romà, amb la mediació de l’emperador Justinià— en el terreny de les «lletres» i fent servir els textos d’Aristòtil —gràcies a les traduccions que van generar els regnes d’Espanya i de Sicília— per a un desenvolupament més eficaç de les «ciències».

Com a herència d’aquesta tradició, atès que aquelles escoles monàstiques i catedralícies havien quedat endarrerides o s’havien dissolt, Bolonya —que ja el 1155 posseïa escoles de Dret prou importants perquè Frederic Barba-roja hi atorgués un patrocini rellevant— va ser la protagonista, cap a final del segle, de l’aglevament dels estudiants de tot Europa en allò que va denominar-se «nacions» —col·lectius d’estudiants procedents d’Anglaterra, Alemanya, la Toscana, la Provença o la Llombardia—, les quals, al cap de pocs decennis, van organitzar-se en col·lectius més nombrosos anomenats «universitats» (en singular, universitas; paraula que en llatí medieval es feia servir per a molt diferents associacions gremials). El 1252 Bolonya ja posseïa un estatut pròpiament «autonòmic», avalat o sufragat per una classe burgesa emergent i controlat primer, però després acceptat com a institució relativament lliure, pel Papat.

Cap de les grans universitats creades al segle XIII no va ser estranya a la qüestió que he apuntat més amunt, és a dir, la necessitat de fornir a les classes dirigents, laiques o eclesiàstiques —encara no se’n podia dir el «mercat laboral»—, llicenciats amb uns coneixements que garantissin, d’una banda, la bona marxa i administració dels negocis o de les transaccions comercials, i, de l’altra, de les funcions i activitats sacerdotals —entre elles l’estudi, la divulgació i el comentari de la Bíblia i dels textos canònics. En honor d’un país que, segles més tard, va demostrar un escàs interès per les universitats, les nacions ibèriques van conèixer el més gran desplegament de la institució universitària al segle XIII, gairebé sempre per iniciativa dels reis de cada un dels regnes respectius: així van néixer les universitats de Salamanca (1218), Valladolid (final del segle XIII), Lisboa (1290) i Lleida (1300). A la darreria del segle XIII Europa no comptava amb gaire més de dotze o tretze universitats pròpiament constituïdes: afegim-hi, a les ja esmentades, Orleans, Angers, Avinyó, Perusa, Pavia, Caors, Florència, Perpinyà o Siena, i les primeres de l’àmbit germànic, com Praga o Viena. A l’últim terç del segle XIV les universitats d’Europa encara no arribaven a la trentena, però el Gran Cisma (1378-1417) va ser responsable de l’emergència de diverses Esglésies i de l’origen de diversos Estats Nació i, a causa d’això, cap a 1500 van arribar a ser més de seixanta. La major part dels estudiants d’aquestes universitats, entre els segles XIII i XV procedien de les «classes mitjanes» —fills de notaris, mercaders, artesans acomodats, potser el fill d’algun eclesiàstic pervers—, i no arribava al 5% el nombre d’estudiants que procedien de la noblesa, ni al 10% els procedents de les classes més baixes. Com a la Roma clàssica, llavors i fins al segle XVIII la noblesa s’educava particularment, no en institucions públiques, i no pas amb el designi de fer cap feina que pogués ser considerada crematística: pro pane lucrando no era cap lema que llavors hagués de preocupar la gent acabalada: si fa no fa, com en l’actualitat.

Pel que fa a aquests tres primers segles de la història de la universitat, cal assenyalar dues coses: d’una banda, els coneixements que s’hi impartien sempre van ser considerats com una emanació i multiplicació del saber altmedieval —Jacques Le Goff va afirmar que les escoles monàstiques i les universitats medievals van ser responsables, en definitiva, del naixement a Europa de la figura social de l’«intel·lectual»—,^[010] però, de l’altra, aquests coneixements es van posar al servei, d’una manera cada vegada més eficaç, dels poders laics i eclesiàstics del moment. Bolonya, doncs, no va crear un model gens diferent del que propugna el pla amb aquest mateix nom de final del segle XX: es tractava, bàsicament, de formar uns professionals que resultaven necessaris per a la bona marxa dels tres eixos fonamentals del regiment de la societat fins a final del segle XV: el dret, l’Església i el comerç.

Si hi ha un aspecte elogiable de l’educació universitària durant aquest període «escolàstic», aquest és el fet que les lliçons sempre van ser-hi orals, sense el suport dels nostres «manuals» o «llibres de text», i els estudiants tenien gairebé prohibit prendre apunts durant les lliçons, potser pel fet que el paper va arribar tard i no era barat: escoltaven, retenien les lliçons en la memòria, i només després, a les cel·les o a les biblioteques, estudiaven els textos escolars o canònics. Ara bé, l’estudi del que en francès s’anomenen les belles lettres —les literatures clàssiques— no va tenir gairebé cap paper en aquestes universitats, ni tampoc el van tenir ni les tècniques —que s’associaven a les arts mecàniques, indignes dels doctors eclesiàstics—, ni l’arquitectura ni l’enginyeria, disciplines, aquestes dues, que van aparèixer molt tard en el «marc pedagògic» medieval, i que durant uns quants segles van ensenyar-se al marge de la institució universitària.

Per tot això, no és estrany que les primeres crítiques a l’ensenyament «superior» medieval les protagonitzessin els humanistes, una bona part dels quals no va arribar a formar part del corpus universitari tot i haver-s’hi format en certa mesura, i que va desplegar les seves activitats més aviat en cenacles i acadèmies també urbanes, però al marge de les institucions sàvies «oficials», sempre protegits ja per l’Església, ja per aristocràcies locals.

L’humanisme pot ser definit com l’emersió de la saviesa clàssica —primer la llatina, després la grega— i dels studia humanitatis, terme emprat per diversos autors de Roma, en especial Ciceró^[011], en el sentit d’una educació literària i moral, reprès pels estudiosos de cap al final del segle XIV.^[012] Ja hi havia hagut, a l’edat mitjana europea, diverses «restauracions» dels estudis clàssics —com el que va protagonitzar la cort de Carlemany— i més en especial al segle XII, considerat també escenari d’una anticipació dels corrents humanístics. Però aquests protorenaixements no van tenir, al continent, l’impacte que tindria l’episodi cultural de l’humanisme pròpiament renaixentista, entre els segles XIV (Petrarca) i el segle XVI (Montaigne, Budé, Vives, Erasme).

Les obres d’Albert Magne o de Tomàs d’Aquino no poden ser considerades, stricto sensu, al mateix nivell que l’humanisme «modern», perquè és un fet que els estudis de gramàtica i de literatures clàssiques de les escoles catedralícies de seguida van ser eclipsats i substituïts per la filosofia escolàstica, per la teologia i per l’estudi del Dret romà i canònic a les universitats dels segles XIII i XIV. En aquest sentit, pot dir-se que, des de la seva fundació, les universitats han estat més aviat refractàries a la forma de saber que escau pròpiament a les Humanitats; un «camp del saber» que presenta uns «excedents» extraordinaris, al llarg de la història, respecte al marc tan circumscrit d’arxiu i repetició de sabers «canònics» propis de la universitat com a institució.

Als Estats i Repúbliques de la península itàlica del segle XIV, doncs, i més encara del XV, és on va fer florida aquesta nova concepció, molt més secularitzada, dels estudis que anomenem Humanitats: rarament en va ser escenari la universitat, i més aviat van ser-ho escoles urbanes com ara l’Studio de Florència, la Sodalitas de Venècia, l’Escola de Sant Pau, a Londres, o el Col·legi de Lectors Reials, a París. Durant la primera meitat del XV els studia humanitatis van consistir en tot un cicle de disciplines que incloïen l’estudi de la gramàtica, la retòrica —aquestes dues en declivi a les universitats pròpiament dites—, la poesia, la història i la filosofia moral; és a dir, un espectre molt ampli d’ensenyaments seculars, en certa manera independents dels sabers que l’edat mitjana havia deixat ben assentats —com ara la teologia, la metafísica, la filosofia natural, la medicina o les matemàtiques—, però no irreconciliables entre si, de manera que no s’havia arribat a produir cap discòrdia entre les unes disciplines i les altres.

Va ser característic dels humanistes del Renaixement la familiaritat amb les llengües i les literatures clàssiques llatina i grega —després l’hebrea—, de la qual en van derivar uns models que es troben a la base de la filologia contemporània, i va escaure a aquest moment pletòric de les Humanitats la idea que la literatura i les llengües clàssiques també serveixen per a l’educació dels ciutadans i, doncs, per al regiment de la cosa pública.^[013] Els prehumanistes de Pàdua —Albertino Musato, el meu doblement avantpassat Lovato Lovati, Geremia da Montagnone, Rolando da Piazzola o Geri d’Arezzo— van sembrar una llavor que Petrarca va recollir fins a convertir-se en la indiscutible figura major del moviment al segle XIV, i així fins a arribar a un filòleg i humanista tan decisiu com Angelo Poliziano, home de lletres, erudit, filòleg i amic de les arts, que va ser el primer «italià» que va arribar a dominar el grec clàssic igual que els grecs emigrats de l’Imperi Otomà. La tasca de tots aquests mestres de l’humanisme queda perfectament resumida en aquestes paraules de Giosuè Carducci: «Afrontant els perills de viatges molt llargs, baixaven radiants d’una abadia gòtica amb un còdex sota el braç […] i els senyors feudals se’n reien sense saber que d’aquell còdex en sortirien la paraula i la llibertat».^[014]

La base per a la divulgació de l’antiga literatura de Roma va ser el descobriment i la difusió de molts manuscrits conservats durant tota l’edat mitjana, als quals no s’havia prestat prou atenció fins en aquell moment. Molts autors llatins, com Virgili, Ovidi i Sèneca, eren coneguts des de molt abans, però d’altres com Lucreci, Tàcit o Manili van ser, de fet, un descobriment dels humanistes. De Ciceró, se’n coneixien diverses obres, però gairebé tots els Discursos i l’Epistolari —que es convertiria en un model per a la redacció de cartes, summament important durant tot aquest període— van ser divulgats, i en part traduïts, pels humanistes. Gràcies a això va brotar una gran activitat intel·lectual, i no solament acadèmica, que va incloure copistes, curadors d’edicions, traductors i editors, com l’insigne venecià Aldo Manuzio, al segle XV, responsable de la primera edició completa i bilingüe (grec i llatí) de l’Opera Omnia de Plató.^[015]

L’humanisme italià va assolir el zenit al segle XV quan, a l’estudi de les lletres llatines, va incorporar-s’hi el coneixement de la llengua grega, cosa que va resultar possible gràcies al fet que l’Imperi Bizantí i la religió ortodoxa d’Orient havien conservat aquesta llengua durant tota l’edat mitjana —entre la caiguda de Roma i l’ocupació turca de 1453— i l’havien escampada fins al sud i el nord d’Itàlia. Manuel Crisoloras va ser un dels primers estudiosos bizantins que va divulgar la llengua grega a la península itàlica, i després van fer-ho una colla de participants al Concili Ecumènic de Florència, com ara el cardenal Basili Bessarió. Arran de la caiguda de Bizanci, molts estudiosos bizantins, coneixedors de la llengua antiga de Grècia, van instal·lar-se definitivament a la península itàlica. Fins i tot després, durant el domini turc, molts estudiosos italians van visitar Bizanci —Aurispa, Tortelli, Filelfo, Ciríac d’Ancona— i van adquirir-hi manuscrits d’autors grecs, i així es van començar a conèixer i van escampar-se per tot el continent una quantitat ingent de textos grecs, també llatins, que havien estat escassament assequibles fins aleshores. La nòmina dels autors traduïts, i dels editors corresponents, és inabastable: en llengua grega, va de l’edició d’Isop (circa 1478) i Homer (1488), Eurípides (1495), també Heròdot, Tucídides, Xenofont i Sòcrates, fins a la d’Èsquil, Marc Aureli o Foci, aquests ja en la segona meitat del segle XVI. En llatí, l’aparició de la impremta va permetre, igualment, la divulgació de Ciceró (De officiis, De oratore, 1465), de Plini i Virgili (1469), de Suetoni, Tàcit, Ovidi, Horaci, Plaute, Lucreci, Cels i molts altres autors, fins a la darreria del segle XVI.^[016] La tasca de traducció de molts d’aquests autors va assolir una fita de gran rellevància amb l’edició aldina de l’Opera Omnia platònica (final del segle XV), que ja he esmentat, a càrrec de Ficino, fundador de l’Acadèmia florentina a imatge i semblança de les acadèmies de Grècia i Roma. Aquesta obra va permetre una difusió dels textos originals de Plató molt més exhaustiva que la que s’havia produït durant l’edat mitjana, en què van ser coneguts i divulgats els diàlegs Timeu i Menó i poca cosa més, a banda la difusió del seu pensament a càrrec dels neoplatònics Plotí i Porfiri, i per part dels autors cristians —sovint confosos amb els neoplatònics—, com Agustí.^[017]

Va ser mèrit dels humanistes italians no menysprear en absolut la llengua volgare —començant per Petrarca, que va escriure en llengua toscana tot el seu Canzoniere, una de les bases de la divulgació a Europa de l’hendecasíl·lab italià i de la forma estròfica del sonet—, sinó conviure-hi, amb un afany —de gran rendiment per a moltes capes de la població que ja no sabien llatí— d’expandir d’una manera més àmplia el nou esperit de l’Humanisme.^[018]

A l’efecte de les tesis que contenen aquest llibre, hem de tenir present que la historiografia i la literatura humanística van mostrar en tot moment una dimensió moral i política de primer ordre. Els humanistes tenien la idea que una de les comeses més importants de la literatura de l’antigor consistia en la lliçó moral i política que se’n desprenia.^[019] Pensaven —com encara ho va pensar Diderot al segle XVIII— que la naturalesa humana havia estat sempre una i la mateixa cosa —extrem que només es pot entendre si atorguem un lloc central al llenguatge i a les seves produccions cultes en matèria d’educació, de sociabilitat i de regiment de la res publica— i, doncs, que era possible estudiar els antics com un model de conducta, aprendre dels seus errors i imitar els seus millors assoliments. És com dir que els humanistes mai no van considerar que la història constituís un «progrés» ni que es desplegués d’una manera evolutiva o segons una llei genètica —és la mateixa filosofia de la història que segles més tard va caracteritzar un pensador com Walter Benjamin—, a diferència del que pensa la filosofia de la història hegeliana o marxista, invencions, en realitat, de fa quatre dies, i avui, per cert, en una crisi palpable.

La impremta, doncs, va acabar d’assegurar l’expansió de l’humanisme a partir de la segona meitat del segle XV, i això va fer —vet aquí una mobilitat estudiantil veritablement eficaç, assegurada pel coneixement de la llengua llatina de tota persona cultivada— que les universitats i acadèmies del nord d’Itàlia fossin visitades per una gran quantitat d’estudiants transalpins; de manera que, al cap de pocs decennis, els studia humanitatis es trobaven implantats a Basilea, Erfurt, Lovaina, Viena, París, Oxford, Cambridge o Salamanca, encara que és un fet que les universitats van continuar força ancorades en disciplines vinculades a l’ensenyament medieval, com és el cas de la teologia i dels estudis canònics.

Els estudis «científics» es van desenvolupar amb força al marge del corrent literàrio-humanístic a conseqüència de la sòlida supervivència dels sabers aristotèlics durant l’edat mitjana: sempre haurem d’estar agraïts als traductors àrabs, i uns quants de cristians, per les traduccions que van fer a l’edat mitjana i al Renaixement de l’obra original de l’Estagirita. Aquesta «connexió aristotèlica», no pas general als centres d’ensenyament superior medievals i renaixentistes, però que es troba a universitats tan importants com les de Pàdua i París, va ser, en realitat, la garantia d’ulteriors descobriments científics molt importants, com va ser el cas de Galileu.

Així naixia, al mateix moment que ho feien les més antigues universitats del continent, la separació entre la cultura lletrada i la científica, escissió que, malgrat el parèntesi que van significar els períodes de la Il·lustració europea i del Romanticisme alemany, ha arribat amb tota evidència fins als nostres dies: la tesi de C.P. Snow segons la qual la cultura coneix una ferma dissociació entre les lletres i les ciències té les arrels en aquest èmfasi en la cultura lletrada de l’Humanisme —un èmfasi que posseeix les característiques pròpies de tot arbitrarisme, tant com ho és la filosofia de la cultura d’Eugeni d’Ors i de molts noucentistes catalans de la primeria del segle XX—^[020] i continua sent, com a propòsit molt digne, del tot vigent.^[021] Quant a això, s’ha de dir que potser als nostres dies —gràcies a les noves tecnologies— s’ha aconseguit esborrar una bona part de la frontera que, des de la figura de Petrarca —no en el cas de Miquel Àngel o de Leon Battista Alberti, per posar dos exemples d’homes de tècniques [artis] i de lletres al mateix temps—, ha existit entre la cultura científica i la literària. Ara bé, si aquesta distància entre les ciències (més aviat la tècnica) i les lletres ha disminuït relativament als últims decennis, això ha estat gràcies a la colonització de les Humanitats per part de les noves tecnologies, i també gràcies a l’atenció que les ciències han prestat, en els darrers decennis, a qüestions d’ordre ètic i ecològic.^[022]

Dues coses havien assegurat el caràcter «universal» de les universitats medievals: el cristianisme —almenys fins al cisma d’Avinyó— i l’ús d’una llengua vehicular única: el llatí. Encara que les llengües vulgars ja estaven plenament formades quan es van fundar les universitats medievals, el cert és que no es van fer servir en l’ensenyament superior fins ben entrada l’època moderna, per no dir la contemporània: els humanistes van dialogar entre si i es van escriure en aquesta llengua ben bé fins al segle XVIII, i tota persona de cultura superior, hagués passat per la universitat o no, el llegia, l’escrivia i sovint el parlava. Fins en aquell moment pot parlar-se d’una koiné de l’ensenyament universitari a Europa, però no després; cosa que, per cert, deslegitima de soca-rel la proposta del recent Pla Bolonya quan aquest propugna una lliure circulació dels estudiants per tot el continent, un propòsit inviable llevat que acceptem —extrem que ningú no ha exigit per llei, però que s’ha convertit en pocs anys en un a priori imperial i tàcit— que la nova llengua vehicular de cultura per a totes les universitats europees hagi de ser l’anglès. En aquest sentit, convé recordar que aquella «mobilitat» renaixentista i dels segles ulteriors va conèixer, a part els antecedents de les nationes i les universitates medievals, el notable precedent de l’anomenada peregrinatio academica —mare de la moda dels segles XVIII i XIX d’enviar els fills a fer un viatge iniciàtic, a l’entrada de la joventut, per tot Europa,^[023] i encara base de la tendència actual a enviar els fills a fer almenys un any d’estudis a l’estranger.

Al segle IV aC, Aristòtil havia escrit que el propòsit fonamental de tota educació havia de ser crear homes instruïts, educats en la virtut i capaços de satisfer determinades necessitats pròpies de tota societat. Aquestes tres determinacions per a l’educació —el progrés del coneixement, una bona preparació per a la justa observació d’un codi de conducta social, moral i religiosa, i l’ensinistrament per a desenvolupar tasques professionals qualificades— sembla haver estat el rerefons programàtic sobre el qual s’ha bellugat la vida universitària, els seus plans d’estudi i la seva incardinació en la vida social. En realitat, però, no tots els moments en la història de la universitat europea han satisfet alhora aquests a priori. Analitzats tots tres d’una manera coordinada, es pot dir que la pretensió aristotèlica —herència de la idea global de la paideia grega— només va assolir un alt grau de perfeccionament durant el període humanístic —i més en cenacles i acadèmies privades i aristocràtiques que en les universitats pròpiament dites—, durant els millors anys de la Il·lustració —també, en aquest segon cas, més en institucions parauniversitàries que a la universitat— i a la universitat alemanya inspirada pel model de Wilhelm von Humboldt.^[024]

Al segle XVII, per exemple, les universitats estaven molt més atentes al desenvolupament de l’àlgebra i de les matemàtiques en general, i de les ciències, que al manteniment del prestigi de la filologia tal com els humanistes l’havien conreada un, dos i tres segles abans. La polarització entre els sabers humanístics i els científics —després, els tècnics— és la més elemental conseqüència, lògica i tot, d’aquest progrés d’uns sabers molt fidedignes, més segurs i més fiables com més va avançar el coneixement de les ciències exactes. Humanistes de la darrera fornada, com Scaliger o Justus Lipsius, encara van fruir d’un enorme respecte i admiració a les universitats en què van ensenyar; però el nou paradigma científic per a les universitats seria forjat, a partir del segle XVII, per una astronomia cada cop més científica (Copèrnic, Petrus Ramus) i unes matemàtiques en progrés admirable (Simon Stevin, Galileu, Pierre de Fermat o Christiaan Huygens). Sota aquest mateix paradigma van construir les seves teories el químic Robert Boyle, el físic Isaac Newton i el metge Herman Boerhaave. L’enorme prestigi d’aquests homes de ciència i la progressiva independència de les disciplines que havien conreat també van excedir de seguida el marc sempre conservador de les universitats —en bona part sotmeses encara als poders eclesiàstics o monàrquics— i així van fundar-se l’enorme quantitat d’acadèmies i centres de saber parauniversitaris o extrauniversitaris dels segles XVII i XVIII.^[025] Cada vegada més, aquestes acadèmies escampades per tot el continent —a França, per exemple, les famoses Écoles des Hautes Études, o l’École Polytechnique, fundades totes per Napoleó I, encara vives— van desdibuixar aquell lloc hegemònic que les universitats d’origen medieval havien posseït tradicionalment. És cert que a tot Europa sobrevivien —cosa que ja no es pot dir— universitats amb un «horitzó» programàtic i epistemològic tradicional i «general», com ara Salamanca, Cracòvia o Lovaina; però les noves determinacions socials, la demanda d’especialistes en moltes matèries de nova planta i, de fet, l’ancoratge de les universitats en una dogmàtica que ja no venia a tomb —menys encara després de la Reforma luterana— van significar-ne un declivi del qual l’actual Pla Bolonya només és la darrera conseqüència, tot plegat al preu de bandejar la coordinació dels tres supòsits aristotèlics que hem citat més amunt.

Qui va guanyar terreny universitari, al llarg dels segles XVII i XVIII, van ser les escoles especialitzades, cada una d’elles dedicada a un camp de saber molt limitat: és el cas de les escoles de cirurgia de l’Haia o de París; d’artilleria (Douai, Woolwich, Mannheim, Porto); d’administració pública (Kaiserslautern); de medicina veterinària (Lió, Torí, Dresden); d’enginyeria (Moscou, Viena, Mézières); d’agricultura; de mineria (Sant Petersburg, París); de llengües orientals (Nàpols, Viena), i de comerç (Hamburg, Barcelona). Moltes d’aquestes escoles d’estudis superiors especialitzats van competir amb les mateixes universitats, habitualment amb resultats més bons a les primeres que a les segones. Malgrat la inspiració il·lustrada de la nova universitat russa impulsada per Pere el Gran i desenvolupada després per Caterina la Gran amb l’ajut inestimable de Diderot, s’ha d’acceptar que la universitat de Sant Petersburg (1724), per exemple, no va néixer sota el paradigma dels studia humanitatis o de l’studium generale heretats de l’edat mitjana i del Renaixement, sinó sota l’emblema més ajornat de la «nova ciència». La potència dels nous discursos científics, i al seu costat la secularització progressiva de les universitats —cada cop més deseixides del poder eclesiàstic—, va derivar en aquest nou panorama de les universitats europees; i allà on abans es formaven clergues i estudiosos dels textos sagrats —o considerats «sagrats» en funció de la seva vinculació a les llengües grega i llatina, fins ben entrat el segle XVIII— van formar-s’hi, a partir dels primers segles moderns, els administradors de la cosa pública i els especialistes en tots aquells sabers que les noves societats impulsaven i necessitaven.

Ara bé: el fet que les universitats i els ensenyaments que encara s’hi feien resultessin cada vegada més passats de moda, o el fet que l’arbre general de la ciència segons la idea encara medieval perdés terreny a marxes forçades, no va evitar, ni de bon tros, que elles mateixes —o institucions directament inspirades en la universitat tradicional— fornissin un marc de referència de la cultura humanística i, el que és més important, de la interrelació de tots els sabers i de la seva imbricació amb la societat entesa no com a mercat de treball sinó com a comunitat de savis i de ciutadans. El mateix Collège de France, fundat per Francesc I l’any 1530 a instàncies de l’humanista Guillaume Budé, va significar un referent d’alta cultura general, amb un horitzó verament interdisciplinari, que va inspirar o il·luminar una part gens negligible de la cultura dels dos segles ulteriors. Sense la supervivència d’aquest esperit universalista de les grans institucions sàvies del continent no s’hauria produït el fenomen de la Il·lustració europea, el qual, com és molt clar, és més una iniciativa «civil» que universitària. Figures tan imponents com les de Samuel Johnson, Joseph Addison, Richard Steele o Edward Gibbon, a Anglaterra —també Jonathan Swift, Henry Fielding o Laurence Sterne, que han de ser considerats intel·lectuals a dreta llei, i no solament novel·listes—, o les de Voltaire i els enciclopedistes francesos —amb Le Breton, D’Alembert i Diderot al capdavant—, o les de Leibniz, Hamann, Herder, Kant, Wolff, Mendelssohn o Lessing a Alemanya, totes aquestes figures, dèiem, només unes quantes vinculades a les universitats, van dibuixar un programa per al desenvolupament harmònic de les ciències, les lletres i el saber que enllaça amb els ideals humanístics i, per ells, amb els ideals educatius de l’antigor. En aquestes figures i en les seves incansables iniciatives —les revistes angleses The Spectator o les Philosophical Transactions, publicades per la Royal Society, de Londres; el Journal des Sçavans, publicat per l’advocat Denis de Sallo a partir de 1665; les Mémoires de l’Académie Française; el diccionari de Bayle o l’Encyclopédie des Arts et Métiers francesos; el Giornale de’ Letterati, publicat a Roma a partir del 1668; les Acta Eruditorum, publicades a Leipzig a partir del 1682—, en aquestes figures i iniciatives, dèiem, més aviat cal veure-hi la supervivència (novament «secularitzada») dels esforços ja portats a la pràctica pels humanistes italians i de tot el continent.

Per això pot dir-se que les societats sàvies i erudites dels segles XVII i XVIII són un factor important en el desplegament de la vida intel·lectual del seu temps, perfectamemt acordades amb els ideals il·lustrats, i tot sovint portaveus i impulsores de molts dels seus aconseguiments. L’any 1750, Maupertuis va descriure els membres de l’Acadèmia berlinesa com a hommes libres i citoyens de la République des Lettres, insinuant la ja evident desafecció de les universitats, com a institució, envers les antigues Humanitats. L’any 1757, el seu sucessor al davant d’aquella Acadèmia, Johann Formey, en un opuscle que es va editar com a suplement de la gran Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné, va definir la tasca d’aquestes societats com el gran contrapoder de la ignorància en un segle que ell encara va anomenar le siècle du demisavoir.^[026] Perquè no s’ha d’oblidar que els índexs d’analfabetisme, a Europa, van ser altíssims fins, com qui diu, fa quatre dies. Una altra cosa, com veurem més endavant, és el fet que aquestes institucions cultes vessessin la seva llum damunt àmplies capes de la societat i col·laboressin, fins i tot, en unes quantes de les seves més rellevants i perdurables transformacions.

Donar un cop d’ull a l’estat de les universitats en el gran segle del progrés, el segle XIX, ens hauria de portar a analitzar, en primer lloc, la reforma universitària impulsada pel règim napoleònic; però ja se n’ha dit alguna cosa en pàgines precedents i es tracta d’una informació a l’abast de qualsevol lector. Ara bé, convé fer èmfasi, per acabar aquest capítol, en la reforma universitària de l’Estat prussià, perquè va ser l’última de les grans reformes del sistema universitari europeu —exportada a molts països del continent— fins al dia d’avui: tota la resta han estat remeis efímers i pedaços, incloent-hi el malaguanyat Pla Bolonya, després del qual resulta difícil imaginar el retorn als patrons humanístics que van determinar, dins de la universitat o fora, la formació de les elits culturals a Europa, entre Roma i mitjan segle XX.

El sistema universitari prussià, posat en pràctica per Wilhelm von Humboldt arran de la inauguració de la Universitat de Berlín l’any 1810, va ser pensat expressament contra el sistema «actualitzat» i tecnocràtic napoleònic, molt pragmàtic i amb un èmfasi extraordinari en l’especialització, l’afavoriment de les elits socials i la transformació de les universitats en escoles d’oficis molt determinats. Una de les innovacions del sistema de Humboldt va consistir en la implantació de dues menes de cursos molt diferents: els propedèutics, al primer any de les carreres, a tot estirar els dos primers, i els seminaris, dedicats a fomentar la discussió entre professors i alumnes, i a estimular la recerca en qualsevol branca del saber. Aquest model reclamava un lloc central de la facultat de Filosofia —i, per extensió, de les facultats de Lletres— en el si de tot el conglomerat dels sabers impartits a les universitats, fins i tot els més científics i tècnics. En això seguien la lliçó dels humanistes,^[027] dels il·lustrats i dels preromàntics Kant i Fichte.

Al seu Deducirter Plan einer zu Berlin zu errichtenden höheren Lehranstalt (editat l’any 1817), Fichte —tot i assenyalar, seguint el model napoleònic d’universitat, que «a la universitat el saber no ha de constituir un fi últim, sinó més aviat l’art d’utilitzar-lo»— va afirmar que la universitat posseïa, com a bé exclusiu, «l’art de la crítica, de la discriminació entre el veritable i el fals, l’útil i l’inútil, i la subordinació del més important al que no és important».^[028] Al corol·lari del seu opuscle, Fichte hi escrivia: «Considerada en si i per si, la nostra Universitat […] dóna la imatge d’un Estat acomplert: un engranatge, regulat com cal, de les diferents forces que es fonen en una unitat i en una totalitat orgàniques per a la promoció d’un fi comú. En ella, el veritable artista de la política hi veu present i disponible la mateixa força que ell pretén oferir a la seva matèria, i hi acomoda la seva mirada, que a partir d’aquest moment no s’adreçarà satisfactòriament a cap altre lloc».^[029]

De la seva banda, Friedrich Schleiermacher (1768-1834) expressava que la tasca de la universitat havia de consistir a «despertar l’ideal de l’erudició (Gelehrsamkeit) en els joves de noble esperit ja proveïts d’un coneixement de matèries molt diverses; ajudar-los a dominar el saber en el camp particular de coneixement al qual volen dedicar-se, de manera que per a ells esdevingui com una segona naturalesa considerar qualsevol cosa des del punt de vista de l’erudició, i veure tota matèria concreta no pas aïlladament, sinó en les seves erudites, estretes connexions, relacionant constantment aquesta matèria individual amb la unitat i l’enteresa del saber, de manera que al llarg de tota la seva formació aprenguin a esdevenir conscients dels principis de l’erudició i, així, ells tot sols adquireixin l’habilitat de dur a terme la recerca, assolir innovacions i presentar-les als altres tot generant coneixement gràcies a l’estudi d’aquestes coses per elles mateixes. Aquesta és la tasca de la universitat».^[030] I també: «El veritable esperit de la universitat consisteix a deixar que hi regni la més gran llibertat en el si de cada facultat. És completament estúpid ordenar normativament l’ordre en el qual els cursos han de succeir-se, o dividir el conjunt dels sabers en sectors delimitats […] Això significaria un encoratjament a l’estagnació; per contra, cada domini científic queda insuflat amb una nova vida quan d’altres individus, sobretot de formació diferent, en reprenen l’estudi des dels seus fonaments […] És per això que la preponderància d’ensenyaments amb un títol fix palesa una mentalitat més escolar que veritablement universitària».^[031]

Quant a la progressiva divisió de les facultats universitàries en compartiments tancats, Schleiermacher, advertit sens dubte per l’orientació que agafaven, al seu temps, els estudis universitaris a França, exposava en aquest mateix opuscle: «Si un Estat destrueix el centre i el bressol de tot coneixement i aïlla tota empresa científica […] bo i arrencant-la de les seves interrelacions més vives, llavors la intenció, o almenys l’efecte inconscient de tal acció, serà indubtablement asfixiar la llibertat de l’educació superior i tota mena d’esperit científic, amb la conseqüència infal·lible del predomini de l’esperit professional i una lamentable estretor en el conjunt dels estudis. Les propostes que aspirin a transformar i a disseminar les universitats convertint-les en escoles especialitzades emanen de persones que actuen sense reflexionar i que es troben contaminades per un sentiment perniciós i estrany a l’esperit alemany».^[032]

Els plans per a aquesta universitat —començant per la de Berlín— estaven òbviament inspirats en les tesis de l’idealisme, i potser per això, cosa que encara és perceptible en la vida universitària alemanya dels nostres dies, les facultats de Lletres no van acabar d’articular aquesta relació entre saber i investigació tal com ho hem llegit en la definició de Schleiermacher: en els terrenys de la filosofia i de la filologia, aquestes en especial, el saber va ser més poderós que la inflexió «investigadora», la qual, com veurem més endavant, no deixava de ser una contaminació, d’eficàcia molt discutible —i de perills més que evidents, com s’ha demostrat amb el temps—, derivada del camp de les ciències i de la tècnica, tot plegat sota el paraigua d’un mite més poderós que el de la universitat humboldtiana, que és el mite del Progrés. Al capdavall, i així s’ha de reconèixer, l’idealisme de Humboldt va quedar cada cop més amenaçat pel pragmatisme que ja havia presidit la reforma universitària napoleònica.

Entre 1830 i 1865 el nombre d’universitaris a Alemanya va vorejar, quasi invariablement, els 15.000 estudiants. L’any 1914 ja n’eren 61.000. Van proliferar les facultats especialitzades, sobretot en el terreny de la ciència i de la tècnica, i van minvar els estudiants de Teologia —no els de Filosofia o els de Filologia, encara molt significatius a l’Alemanya dels nostres dies. Els «nous estudiants» de la universitat humboldtiana van començar a ser reclutats entre la burgesia, com a tot Europa, i això va determinar el seu inevitable realisme; i les «sortides professionals» van convertir-se en un horitzó molt més poderós que l’idealisme apriorístic que havia presidit la concepció «humanística» de l’ensenyament superior. La idea que els estudis universitaris eren una inversió que calia fer amb pragmatisme i, doncs, la progressiva «capitalització» dels ensenyaments va acabar resultant més poderosa que l’ideal d’un ensenyament particular o més general, però sempre imbricat en una formació global, transversal i mixta, en la qual les Humanitats, durant tot el segle XIX, i no solament a Alemanya, van començar a perdre el lloc de preeminència que havien tingut.

Era un fet, a inici del segle XX, que una bona part dels estudiants universitaris ja no havien estudiat llengües ni cultura clàssiques a l’ensenyament secundari i que, per tant, es trobaven escassament interessats pels valors humanístics; els estudiants del nou segle desitjaven, per sobre de tot, atènyer una formació «profitosa», val a dir adreçada a una vida professional cada cop més especialitzada. Nogensmenys, com es veurà en un altre capítol, això no invalida les tesis fundacionals de la universitat de Humboldt: només les contrasta, avui amb més virulència que mai, amb les restes de la ideologia del Progrés i els seus poderosos miratges.