HUMANITATS I NOVES TECNOLOGIES

1

Quan tenia vuit anys, els meus pares van portar-me de viatge a Suïssa, on el pare, que era enginyer industrial, havia d’assistir a unes jornades de treball amb col·legues seus d’aquell país.

Vaig embadalir-me amb el brollador de Ginebra, vaig travessar diverses vegades el pont de fusta de Lucerna —que després es va cremar— i van agradar-me les cases de Berna, amb balcons i finestres guarnides amb geranis. No recordo res més d’aquell viatge, llevat d’una cosa. En un restaurant de Ginebra el meu pare va comprar tabac en una màquina. Va posar una moneda en una obertura, va prémer un botó i va aparèixer, miraculosament segons la meva experiència de les coses, un paquet de tabac de la marca que ell havia preseleccionat d’una rastellera d’opcions.

Jo no havia vist mai una màquina com aquella, perquè em sembla que a Barcelona encara no n’hi havia —o jo no havia entrat mai en un establiment que en tingués—, i fins a aquell dia no havia sortit mai del país. No vaig preguntar-li al meu pare com s’esdevenia un misteri tan gran, però em vaig quedar amb les ganes d’entendre’n el procediment. Era l’època en què havia rebut, de regal, un joc de Meccano, i em passava moltes hores construint miniatures d’automòbils i de grues que, en veritat, funcionaven. El meu pare estava tan satisfet amb aquestes habilitats —molt superiors, jo diria, a allò que el Pla Bolonya anomena, en el terreny de les Humanitats, abilities— que va començar a fer-se la idea que, un dia, potser jo em convertira en enginyer industrial com ell. Això no va arribar a succeir; però la capacitat —potser la dèria— d’encolar una cadira, arreglar els ploms quan es fonien, canviar una junta de goma en una aixeta, empalmar uns fils elèctrics, fer un prestage per a un armari, arreglar un pany espatllat, soldar una canonada quan hi ha una fuita, i coses menudes com aquestes, no m’ha abandonat mai.

El cas és que, arran d’aquesta il·luminació o descobriment a Suïssa, vaig pensar que potser seria capaç de fabricar, un cop haguéssim tornat a casa, una màquina que expengués alguna cosa a canvi d’una moneda: pretensió, tot s’ha de dir, que tenia tant a veure amb la meva passió per les habilitats manuals com amb la meva obsessió pels diners, especialment en aquell temps en què no en tenia gairebé ningú, ni jo ni els grans.

De seguida que vam haver-nos instal·lat a la casa d’estiueig, a Tiana —lloc que més endavant vaig considerar, automàticament i injustificadament, pàtria d’Apol·loni de Tiana, l’escriptor grec del segle I—,^[001] vaig enderiar-me a construir una màquina automàtica remotament semblant a la que havia vist en aquell país tan pròsper. Hi havia, al subsòl de la casa, una caixa de fusta que mesurava uns 100 x 80 centímetres, que contenia revistes d’uns llogaters anteriors: la major part eren Illustrierte alemanyes, però n’hi havia algunes altres, més aviat pujades de to, que vaig separar i guardar en un lloc secret. Vaig, doncs, buidar la caixa de fusta —que no tenia tapa— i vaig començar a pensar quina mena d’invent podia fer-ne.

Com que havia observat la passió per la xocolata que tenien els meus companys de colla —tots de la meva edat—, però també molta gent del poble i, de manera especial, les dones que havien sofert desenganys amorosos, vaig pensar que el que calia fer era una màquina expenedora de xocolatines Nestlé, que es venien en paquets allargats d’una desena, i que no costaven gaire.

L’invent que vaig fer va ser aquest: per una obertura horitzontal de la part anterior de la caixa de fusta s’introduïa una moneda d’una pesseta —una rossa, o rúbia, en dèiem—, que anava a parar, gràcies a un conducte de cartró, en una escletxa d’un llistonet de fusta, a l’interior de la caixa. La moneda no queia més avall, perquè a sota del primer llistó n’hi havia un altre que la retenia. Llavors, quan l’usuari estirava, des de fora, el llistó superior, la moneda lliscava sobre el llistó inferior i, en aquest camí, la part superior de la moneda, la que sobressortia del llistó de dalt, arrossegava una xocolatina, i només una, de les que es trobaven apilades en un calaixet menut, de cartró enganxat amb cola blanca, situat convenientment a sobre, a la distància justa. La moneda havent arrossegat la xocolatina, la conduïa fins a un punt en què passaven dues coses: la xocolatina queia avall, fins a l’exterior, per un canaló, amb parets, que feia baixada, però al mateix temps, just en el punt en què es vinclava aquest canal, la moneda queia per una altra obertura —que coincidia amb un forat practicat al llistó de sota—, fins anar a parar a una capseta que hi havia a baix, amagada dins de la caixa, que recollia els diners i els guardava fins que jo la buidava. Aquesta va ser la primera màquina afaitapagesos que hi va haver a tot el país, o almenys a mi m’ho va semblar.

Els vilatans van quedar admirats de la mateixa manera que totes les novetats tecnològiques han admirat la humanitat des dels seus orígens: només cal pensar en els cops d’espatlla, d’agraïment, que els homes primitius degueren donar a qui es va inventar la roda, la destral o l’aixada. El meu pare va fer un somriure d’aprovació, sense afalagar-me.

Així que la màquina va ser al carrer, l’èxit va ser cosa de minuts. Van venir-hi criatures amb les seves acompanyants (les «pedagogues», de fet, en el sentit etimològic i clàssic de la paraula); les mateixes acompanyants hi deixaven els dinerons de butxaca, i no van trigar a aparèixer tota mena de persones, de qualsevol edat, encuriosides per un artefacte tan misteriós. Molta gent mirava darrere la caixa de fusta per veure si hi havia algú, i jo, al costat de la màquina, els responia amb un somriure d’infantil superioritat havent quedat ells, després de la seva constatació, tan decebuts com sorpresos.

La màquina va donar un rendiment admirable durant tot l’estiu de 1956. Com que jo comprava les columnes de xocolatina al preu de tres pessetes, en guanyava set a cada compra, perquè en recollia deu a cada provisió de la matèria primera. Va ser la primera vegada a la vida que vaig sentir-me ric, per no dir l’única, perquè mai més no he obtingut, en cap operació financera o en cap dels negocis que ens són permesos i es troben a l’abast dels professors de Lletres, un rendiment del capital tan important: el 70%, i cada dia.

Més endavant, sempre a la minyonia, com a molt als primers anys de l’adolescència, la meva passió per donar una forma objectiva a l’enginy em va dur a construir, també a la casa d’estiueig, un invent que feia que, a l’hora desitjada, una peça de música clàssica, triada per mi la nit abans, em despertés del son profund que sempre he tingut. Als extrems de la maneta fusiforme d’un despertador de corda hi vaig lligar dos cordills en paral·lel, de tal manera que quan el despertador —que es trobava lluny de l’habitació, al pis de baix, al costat del tocadiscos— sonava segons els mecanismes interns en els quals jo no havia col·laborat gens ni mica, la pressió dels dos cordills cargolant-se l’un amb l’altre activaven un microinterruptor que posava en marxa el tocadiscos i l’amplificador. Uns fils elèctrics portaven el so fins als altaveus que jo tenia a l’habitació on dormia, al pis de dalt: cap cosa incomprensible ni que presentés grans problemes constructius.

Més endavant, com que la música clàssica sempre m’ha captivat, en veure que, malgrat l’amplificador i els altaveus que tenia al costat del llit, m’hi quedava tan feliç i no em llevava, vaig ordir un invent força més complicat, que va requerir l’ús d’un motoret elèctric, d’escassa potència, que venia amb el Meccano, i d’un cronointerruptor que, en aquest cas, em va fabricar el pare al seu taller. Amb unes politges i tot un parament que em quedava damunt de la testa, agafat al sostre i a la paret, vaig inventar un dispositiu amb una regadora petita —només hi cabia cosa de mig litre d’aigua— perquè, deu minuts després d’haver sonat la música, la regadora comencés a bascular i acabés ruixant-me amb l’aigua que contenia. Naturalment, tot estava pensat perquè em llevés abans de mullar-me, i el fet és que només em va caure l’aigua al damunt dues vegades; la tercera, mogut per un reflex molt pragmàtic, ja m’havia llevat a temps de desconnectar l’invent. Bona part dels estudis i lectures que vaig fer en aquells anys —feia tot just els primers anys del batxillerat de l’època— s’han d’atribuir a aquesta invenció que, com totes les altres que vaig fer, estaven inspirades pels invents del professor Franz de Copenhaguen que jo resseguia cada setmana al TBO, amb gran admiració.

He fet, doncs, molts altres invents elèctrics i mecànics a la vida, i no puc lamentar que el meu pare no veiés mai acomplides les expectatives que jo imaginava que covava, perquè no era un home que creiés que els estudis de qualsevol branca tècnica o científica haguessin de ser considerats superiors als estudis de Lletres. Ell havia estudiat Enginyeria perquè aquesta era la seva vocació —des de la minyonia, perquè amb unes aspes i un acumulador parats al Rec del Molí va electrificar amb bombetes de 15 o 25 watts el mas familiar, cosa que va admirar tota la contrada als anys 1920, que van ser foscos—, però sempre va respectar les vocacions dels altres i també les meves —que al meu entendre venien a ser una de sola, Medicina i Humanitats—, sense fer mai cap consideració inoportuna sobre els diferents guanys monetaris que poden arribar a reportar una carrera o una altra. Era una època en què els universitaris tenien una veritable, sòlida vocació, Berufung, en alemany, paraula que té a veure, en el fons, amb la vocació o crida que escau a la vida religiosa. A més a més, ell exhibia una relativa, tranquil·la indiferència davant aquesta matèria volàtil i simbòlica anomenada «els diners» —aspecte que jo vaig constatar en forma d’una generositat extrema de la seva persona envers la meva durant els anys d’estudi—, cosa que va fer-li perdre, a la vida, unes quantes avinenteses de ser ric. En una ocasió li vaig preguntar per què no patentava els invents que feia —un munt, sempre esbossats i matematitzats primer, al vespre, abans de sopar, als marges de les pàgines de La Vanguardia; entre ells, les primeres calefaccions que van portar els autobusos Chausson que circulaven per Barcelona, la primera al·leació eficaç per a vàlvules antiincendi de grans superfícies, o un enginy que servia per mesurar fluids, apropiat per a tancs que havien de traslladar i vessar diferents tipus de matèries líquides o semilíquides: oli, vi, llet, aigua, etcètera—, i davant aquesta pregunta meva ell va respondre: «Vaig anar una vegada a l’oficina de patents, però me’n vaig tornar perquè hi havia molta cua». Jo vaig fer una cara estranya, i ell va reblar: «La vida passa molt de pressa, fill, i és molt improbable que n’hi hagi una altra després d’aquesta; o sigui que no val la pena perdre el temps en formalitats burocràtiques». Molts anys més tard, quan el meu pare ja sabia que li quedaven pocs mesos de vida, em va dir un dia: «He fet molts invents a la vida, i tots han funcionat. Però si m’haguessin demanat de fer una bomba que durés setanta o vuitanta anys sense aturar-se, com el cor, hauria estat incapaç de fer-la».

Amb un exemple com aquest, era lògic que la passió per la mecànica no m’abandonés mai. Ara bé, amb els anys vaig arribar a tenir la impressió que hi havia un salt molt gran entre la mecànica que jo practicava i la tecnologia que vaig conèixer amb els anys, per no dir entre l’antiga cibernètica i les noves tecnologies. Mai no he superat aquesta distància, i sempre m’ha semblat que la tecnologia —des del telèfon, la ràdio i la televisió fins als ordinadors i els iPod dels nostres dies— anorrea els usuaris en la mesura que no els ensenya prou, o gens ni mica, els secrets de la seva construcció. Prou tenen aquests usuaris la sensació que han adquirit una sobirania inèdita en els annals de la història, i és així en un determinat sentit. Quant a les últimes innovacions, incloent-hi el Facebook, fins i pot es pot considerar que els seus usuaris han creat diverses ciutats Estat dins de l’Estat, d’enorme autonomia, de les quals són alhora esclaus i dèspotes. Però costa creure que aquesta sobirania, motiu d’un elevat orgull entre els addictes a aquests ginys, sigui el mateix que una hegemonia intel·lectual en el si d’una societat articuladament política. Un ha de suposar una enorme intel·ligència en els tècnics que han estat capaços d’inventar coses tan extraordinàries, però, per contra, un usuari d’aquestes novetats sempre es quedarà amb les ganes d’entendre com funcionen per dintre. La meva màquina expenedora de xocolatines tenia un procediment potser enginyós, però diàfanament pedagògic: resultava molt fàcil entendre el mecanisme gràcies al qual funcionava, i, si algú s’hi hagués fixat, podria haver estat perfectament capaç de construir una màquina similar. Per contra, quan un obre, avui, la coberta d’un ordinador, li agafa una perplexitat tan enorme, un sentit del ridícul tan gran, que s’estableix un abisme insalvable entre la intel·ligència de l’usuari i la de la persona que, segurament en un lloc remotíssim, va crear-lo.

A El capital, Marx preuava el treball manual i artesà amb l’argument que es tractava d’una feina que es feia amb les mans, gràcies a la qual es transformava la naturalesa d’una manera directa, per llei de causalitat.^[002] En aquest sentit, com ja va passar amb la roda, un queda admirat de l’eficàcia d’una aixada, d’una falç o d’un sedàs; però no en queda ni confós ni alienat. La forma d’aquests invents elementals s’ajusta perfectament a la naturalesa i a l’home, ells mateixos; i això reconforta, a més d’establir una relació de gran dignitat entre l’usuari i el món natural.

2

La sobrevaloració de la tècnica i, en aquests moments, el domini universal de les noves tecnologies han tingut un paper d’una rellevància extraordinària en la sociologia del coneixement, en l’ordenació de l’educació a tots els nivells, en el desús o mal ús del llenguatge, en la desqualificació del saber entès com a innovació, però també com a herència, i, en suma, en l’aparició del que ja podem anomenar «una nova mentalitat».

Sembla indubtable que les invencions de la tècnica, entre la roda i la màquina de vapor —amb totes les conseqüències que va implicar la invenció de Watt en el camp de la indústria i de l’automobilisme— són alguna cosa diferent de tot el que han significat i han comportat les noves tecnologies.^[003] La tècnica antiga —diguem-ho així, atès que ara parlarem de les «noves» tecnologies— no va significar mai, essencialment, cap diferència entre aquelles dues categories que Descartes anomenava res extensa i res cogitans. A conseqüència, entre altres coses, de la gran descoberta de Galileu, els segles XVI, XVII i XVIII van ser l’escenari d’una admiració cada cop més gran per la mecànica i per l’automatisme.^[004] Les màquines de Leonardo da Vinci són un prodigi de la mecànica que no pertorben la res cogitans dels individus que podrien haver-les fet servir. Utilitzar una màquina de les tradicionals, pensada o inventada —és si fa no fa el mateix— per un ésser humà, no anul·lava en absolut, en aquell ésser, la creença que, en la definició mateix de l’home, hi havia una dimensió que era essencialment estranya a la mecànica, però que la podia incloure a bastament. Com sembla clar, ni les teories «mecanicistes» de Descartes^[005] ni el materialisme exposat per Leibniz —encara que afirmés que «tot el que s’esdevé en el cos de l’home i de tot animal és una cosa tan mecànica com ho és el funcionament d’un rellotge»—, ningú, fins a La Mettrie,^[006] no va gosar confondre la tradicional distinció categòrica entre materialitat del cos humà i espiritualitat de l’ànima. Això potser va ser degut al fet que La Mettrie, a diferència dels seus predecessors o contemporanis Descartes, Leibniz o Malebranche, era un home de formació mèdica i tenia una idea de l’ésser humà inevitablement inessencial.

El seu «home» és per primera vegada en la història del pensament occidental un home màquina, incloent-hi, en els mecanismes d’aquest home, el seu desig sexual o les seves passions, de l’ordre que siguin. Va ser aquest extrem allò que va fer posar el crit al cel als filòsofs per als quals la metafísica, la teologia o simplement la intel·ligència s’havien de situar en un domini molt altre, diferent de l’element material i mecànic que l’home sempre ha posseït i ha estat capaç d’«objectivar». Escandalitzat pel llibre de La Mettrie, Voltaire va escriure: «S’hi proscriu la virtut i el remordiment, s’hi fa l’elogi del vici, invita el lector a tota mena de desordres».^[007] I encara: «Hi ha una gran diferència entre combatre les supersticions dels homes i trencar els lligams de la societat i les cadenes de la virtut»;^[008] i, uns anys més endavant, ell mateix va posar en dubte que el pensament de La Mettrie fos la mera conseqüència del prestigi del materialisme al segle XVIII o del fet que aquell pensador professés la medicina: «La Mettrie no era un metge, de cap manera. Era un boig, i professava la professió dels bojos».^[009] Diderot es va expressar d’una manera semblant, encara que el seu materialisme superava amb escreix el de Descartes. En el seu Essai sur les règnes de Claude et de Néron, hi escrivia: «La Mettrie és un autor sense seny […] carregat de sofismes grollers», que «no té ni la idea més fonamental de la moral» i que representa un «caos de raó i d’extravagància».^[010] Un podria esperar-se una valoració més benvolent i comprensiva del llibre de La Mettrie per part del Baró d’Holbach, herald del materialisme filosòfic del segle XVIII, però al Système de la Nature del baró s’hi llegeix que l’autor de L’Homme Machine «ha enraonat sobre els costums com un veritable frenètic» i que és un d’aquells filòsofs i ateus «que han negat la distinció entre el vici i la virtut, i que han lloat la disbauxa i la llicència en els costums».^[011] Com es veu, encara no preocupava en excés que aquesta concepció de l’home màquina pogués significar un atac frontal a la dimensió espiritual i intel·lectual dels éssers humans: la metafísica i la teologia es trobaven encara tan ben assentades en la concepció filosòfica del món i de les criatures, que els il·lustrats esmentats més aviat van carregar les tintes en les qüestions d’ordre moral, legislatiu i polític: semblava que només l’ordre social o el bon capteniment dels homes corria un perill seriós si s’acceptaven sense més ni més les teories mecanicistes de La Mettrie. Quant a l’enteniment de l’home i les seves facultats intel·lectives, no sembla va que l’opuscle d’aquell metge pogués comportar ni el més petit inconvenient. La història del pensament occidental va demostrar a bastament que aquesta no era una qüestió que hagués de preocupar ningú: encara havien de venir Kant i tots els filòsofs de l’idealisme alemany per refermar una idea secular, a Europa, que s’expressa amb una extraordinària brevetat: l’home posseeix matèria, i això no el fa diferent de l’animal; però l’home posseeix també una capacitat de pensar, parlar i actuar amb intel·ligència i sentit moral, coses mai considerades ni animals ni mecàniques —encara que la lògica formal del segle XX va tendir a definir la intel·ligència comuna cosa més pròxima a les matemàtiques que a aquell enginy verbal tan ben analitzat en tota la tradició retòrica i oratòria clàssica, i encara a l’Examen de ingenios, de Juan Huarte de San Juan,^[012] una de les fonts, per cert, de la teoria generativa del llenguatge de Noam Chomsky.^[013]

Aquesta «capacitat d’actuar amb intel·ligència» no ha estat mai, de fet, renyida amb la proliferació d’artefactes, autòmats, màquines, invents i tecnologies entre els que es van produir a l’antigor —com la poliorcètica de grecs, romans i cartaginesos—^[014] i els que han significat les noves tecnologies; ara bé, amb les diferències que escauen a la sociologia del coneixement que analitzarem més endavant. En efecte, l’antigor ja coneixia els mekhanopoioi —avui en diríem «constructors enginyers mecànics»—, el més famós dels quals potser va ser Heró d’Alexandria que, en el seu Tractat dels pneumàtics, va descriure una sèrie fabulosa de procediments de construcció de màquines de guerra i d’altres coses, entre elles els autòmats. El gust pels autòmats —primer zoomòrfics, més endavant antropomòrfics, cosa que resulta reveladora— va passar de Bizanci i de Bagdad a l’Occident medieval, i es va revifar d’una manera extraordinària al temps del Renaixement.^[015] La paraula «autòmat», ella mateixa, s’imposa en l’obra de Rabelais; i Leonardo da Vinci, el més gran constructor d’aquests ginys al Renaixement, va dibuixar, i de vegades construir, una sèrie interminable de màquines i aparells —entre ells un lleó animat— que, de fet, només pretenien il·lustrar les seves descobertes en el camp de l’anatomia. Una vegada més, l’ànima, l’esperit, la intel·ligència o l’intel·lecte quedaven estalvis de tota perversió o mixtificació, i només significaven la potència eficient perquè les màquines poguessin inventar-se i construir-se. La generalització de la moda dels brolladors automàtics —l’últim emblema de la qual es troba a les fonts lluminoses de l’enginyer Buïgas, a Montjuïc (Barcelona)— i dels autòmats a les residències reials i nobles del segle XVII va ser el que va animar Descartes, el 1630, a concebre la seva visió mecanicista de l’univers, però sense que es veiés obligat a renunciar ni a la teologia ni a la metafísica. Però el més important quant al món dels autòmats, i allò que els converteix en un precedent no tant de les noves tecnologies com de la sociologia del coneixement que n’ha derivat, van ser els grans artefactes mecànics del segle XVIII.

Un dels més notables inventors d’aquests artefactes, Jacques de Vaucanson, nascut el mateix any que La Mettrie, va començar a crear tota mena de màquines automàtiques, zoomòrfiques i antropomòrfiques, i va culminar les seves recerques amb un ànec famós que menjava, digeria i defecava: encara semblava, doncs, que els inventors deixaven de banda tota pretensió d’emular els misteriosos mecanismes de la intel·ligència humana i es limitaven a traslladar al terreny de la mecànica «funcions» fisiològiques bàsiques, del tot estranyes als «mecanismes» intel·lectuals. Fent una passa més, a Vaucanson i d’altres inventors els va passar pel cap la possibilitat de fer màquines tan perfectes i tan capaces com l’ésser humà, incloent-hi la intel·ligència, i no van trigar a omplir el món —i les fires d’extravagàncies— amb ninots que representaven homes i dones amb gran habilitat per fer les coses més insòlites: tocar un instrument, repartir les cartes, ballar el minuet, tornejar la fusta i, en el cas més extrem de tots, jugar als escacs: va ser el famós «Turc», de Wolfgang von Kempelen, que presentava un home d’aquest país amb un escaquer i totes les peces que són del cas, i desafiava qualsevol espectador a fer amb ell una partida.^[016] Fins i tot Napoleó va caure en la temptació de jugar amb aquest autòmat, i va perdre. Edgar Allan Poe va escriure un text fenomenal sobre aquest giny, que demostrava que havia estat una gran farsa i que l’enorme caixa que el Turc tenia a sota de la taula amagava un home —que, per més senyals, deien que era un soldat que havia perdut les cames en una acció de guerra, la qual cosa l’havia fet molt més petit del que és normal— que jugava als escacs millor que ningú al món, i que, amb un joc d’imants i de miralls, responia, amagat dins el moble, als moviments que feien els jugadors convidats.^[017] Uns quants autòmats van arribar fins i tot a parlar en resposta a estímuls vocals prefixats i limitats; però és un fet que encara no se n’ha construït cap capaç d’establir un diàleg intel·lectual a la manera socràtica,^[018] capaç d’encetar una questio sobre els universals, o capaç de forjar, sobre la marxa, una novel·la com L’home sense qualitats.

El món dels autòmats va ser el que més va assemblar-se a un intent de demostrar que l’home només és anatomia, histologia i fisiologia —les assignatures que vaig cursar al primer curs de Medicina—, incloent-hi les seves facultats espirituals; però tot el que va aconseguir-se en aquest camp, i tot el que es va fer o s’ha aconseguit més endavant —des de la criatura del Dr. Frankenstein o les invencions de Jules Verne, coses literàries, fins als robots més complexos que avui es puguin veure— no ha pogut homologar l’ésser humà i totes les seves potències amb la màquina. La diferència, que sortosament encara ens sembla cabdal, resideix, com sembla clar, en unes facultats de l’ànima que cap màquina no podrà posseir per molt que s’hi esmercin els enginyers. Al final del segle XIX, quan les grans capitals europees eren plenes d’espectacles de ninots i nines automàtics, Paul Lindau va escriure: «No teniu ni idea de fins a quin punt un acaba sentint aversió per aquests autòmats i aquestes nines, fins a quin punt es respira fondo quan un troba, en aquesta mena de societats, una naturalesa autèntica».^[019]

Com que els autòmats sempre havien estat vinculats a la cultura industrial i urbana, encara se’n van veure a la pel·lícula Metròpolis, i després no gaires més. El temps dels autòmats va passar a la història,^[020] amb l’excepció dels moderns robots antropomòrfics, que demostren una certa revifalla de la idea mateix de l’autòmat, i més encara de la criatura inventada per Mary Shelley, però estan pensats com a col·laboradors de tasques mecàniques. El que va venir després, coses prodigioses, van ser les tecnologies audiovisuals i, coronant-les, els ordinadors i tot el que té alguna relació amb els microcircuits.

Si entrem en el terreny de la sociologia del coneixement, llavors resulta encara més cabdal establir una distinció entre aquells enginys que imitaven determinades formes de comportament animal o de l’ésser humà —caminar, cantar, empassar, tocar un instrument, etcètera— i aquells altres ginys que, d’ençà de la revolució de les noves tecnologies, no han aconseguit imitar els mecanismes més secrets del coneixement humà o les seves facultats espirituals i intel·lectuals més elevades, però han mogut els usuaris a prescindir-ne cada cop més, o a quedar-ne contaminats. És cert que les anomenades «noves tecnologies» no signifiquen cap salt, en essència, respecte al desplegament de la tècnica al llarg de tots els segles moderns i contemporanis; i que estan animades, en el fons, per una divisa que ja es troba a l’edat mitjana. Ara bé: com va escriure Albert Magne, experimentum enim solum certificat.^[021] L’experimentació tècnico-científica té legitimació per ella mateixa; i només un punt de vista exterior a la tècnica, com el de la sociologia del coneixement, és capaç d’aclarir què ha canviat, i si el canvi ha estat o no substancial, entre el gros de la història de la tècnica i l’aparició de les noves tecnologies.

Al començament, per al gran públic, l’ús dels ordinadors només va suposar un beneficiós estalvi de temps en la pràctica de l’escriptura i l’arxiu de dades. És veritat que si la Divina Comèdia, Don Quijote, El rei Lear o Faust van poder ser escrits amb una ploma d’au, tinta i paper, no s’acaben de veure els avantatges dels ordinadors en termes de rendiment estètic o poètic. Però és indubtable que tant l’escriptura «creativa» com qualsevol altra pràctica redactora va rebre un suport de primeríssima categoria quan es va poder treballar amb els processadors de text. Va ser útil per a escriptors, professors, estudiants, periodistes i un munt de professions. És cert que l’operació d’escriure a mà, fins i tot amb una màquina d’escriure, vinculava entre si l’escriptura i el cos d’una manera més mediatitzada i movia l’enteniment a reflexions més pausades, però no es pot dir que l’aparició de l’ordinador signifiqués cap dany substancial a la creació literària, i potser hi aportava més avantatges que inconvenients. Ara bé, els primers escriptors que els van fer servir se n’avergonyien, i encara recordo la incomoditat amb què Umberto Eco, en una conferència col·loqui a la Universitat de Barcelona després de l’èxit d’El nom de la rosa, va resoldre el lapsus que havia comès quan va dir que, per escriure aquesta novel·la que va fer època, «tot va ser cosa de posar-se a l’ordinador», frase que va modificar immediatament, segurament dient una mentida: «Tot va ser agafar la ploma i posar-se a escriure». Tampoc no comporta cap «ruptura epistemològica» el fet que els ordinadors hagin estat capaços de col·laborar eficaçment en el dibuix de projectes arquitectònics, el càlcul de materials, les anàlisis clíniques i moltes més coses, totes elles molt avantatjoses i profitoses per al benestar comú.

El problema va sorgir en el moment que, a causa dels interessos econòmics i comercials que hi ha al darrere d’aquesta indústria fabulosa, els enginyers i informàtics van ser capaços d’inventar estris tan sofisticats com les videoconsoles, els telèfons portàtils, Internet i, finalment, per ara, l’iPod, l’ebook i l’iPad en les seves versions més refistolades. L’acumulació d’una tal quantitat d’estris amb suport electrònic va comportar que els usuaris —molts d’ells persones joves, engrescades per aquestes invencions proveïdes d’un seductor i enorme component juganer— comencessin a delegar en aquestes tecnologies moltes de les activitats que habitualment havien encomanat a actuacions més mediatitzades. El pas del telèfon fix, per exemple, al telèfon portàtil no implica solament la capacitat de posar-se en contacte amb una altra persona més ràpidament, sinó també la capacitat de qualsevol persona de veure interrompuda la seva intimitat en qualsevol moment i en qualsevol lloc.^[022] Si algú emprenia una excursió al camp als anys 1960 o 1970, sabia del cert que només comptaria, durant uns quants dies, amb la companyia de la colla d’excursionistes, del paisatge… i de si mateix. Avui, tota persona proveïda d’un telèfon portàtil sap que, si el telèfon té la bateria carregada, si hi ha antenes i si l’usuari està al dia en el pagament de les quotes, pot posar-se en contacte amb quasi tot el món i por ser localitzat per qualsevol altra persona en molt pocs segons. La sensació que experimenta un usuari del mòbil quan comprova, de vegades, que «no hi ha cobertura» s’assembla a la d’un nàufrag que no arriba a fer arribar els seus crits a un bot salvavides que passa a una certa distància. La sensació de solitud i d’impotència, en aquest cas, pot ser absoluta.

Si els efectes d’un aparell tan elemental com el telèfon s’estenen a l’àmbit general de les noves tecnologies, llavors apareixen implicacions més rellevants. La possibilitat que un estudiant, per posar un altre exemple, pugui extreure d’una connexió a Internet qualsevol informació relativa a un tema d’investigació o un treball de curs proposat pel professor anul·la de soca-rel la possibilitat que utilitzi els mecanismes molt més mediatitzats que es feien servir tradicionalment per al mateix fi: recerca en un índex de matèries d’una biblioteca, comanda d’una sèrie de llibres, estudi del contingut d’aquests llibres, redacció pròpia d’un resum d’allò que s’ha estudiat, redacció in extenso, etcètera. Vénen a tomb els dos versos de T.S. Eliot de Choruses from «The Rock» (1934): «Where is the wisdom we have lost in knowledge? / Where is the knowledge we have lost in information?», ‘¿On és la saviesa que hem perdut amb el coneixement?, ¿on és el coneixement que hem perdut amb la informació?’^[023]

El que ha succeït, en suma, és que una sèrie de processos «antics» de comunicació interpersonal, de selecció de dades, de capacitat analítica i sintètica i de redacció de les idees consegüents —processos que contenien una inevitable càrrega de mediatització— s’han transformat en processos immediats sobre documents indiscriminats, processos en els quals no hi fa gairebé cap paper ni una hipòtesi de treball, ni la recerca pròpiament dita, ni la diferenciació dels materials recopilats, ni la reflexió sobre aquests materials, ni l’elaboració detinguda dels resultats finals. Allà on l’activitat intel·lectual estava presidida per estratègies mentals i mecanismes intel·lectuals de llarga durada, allà regna en aquests moments una activitat immediata, ràpida i en aparença d’una eficàcia sorprenent.

Durant molt de temps l’enginy dels homes va servir per inventar una sèrie d’artefactes i de màquines que van millorar les condicions d’existència i de la vida quotidiana sense pervertir ni anorrear la capacitat intel·lectiva dels homes —desde les canalitzacions d’aigua corrent fins al termos elèctric; des de la roda fins al motor d’explosió; des de l’agulla fins a la màquina de cosir; des de l’esperó fins a la màquina de tren—; en aquests moments, l’enorme quantitat de ginys electrònics i d’invencions basades en les últimes tecnologies també faciliten moltes activitats de cada dia, ben cert, però han fet recular antigues habiliors i activitats que demanaven un esforç intel·lectual, fins i tot manual, més o menys complex.^[024] No és cap casualitat que la proliferació d’aquestes noves tecnologies —de les quals gairebé tothom n’està proveït i per les quals sentim una veritable fascinació— hagi anat paral·lela a la degradació de l’ús del llenguatge oral i de l’escriptura per part de moltes persones nascudes ja en plena immersió general en aquests invents. És cert, com ha remarcat Ignacio Echevarría, que mai a la història no hi havia hagut, com ara, més escriptors que lectors, gràcies a la possibilitat pràcticament universal de confegir-se un blog i escriure-hi. Però sempre ens quedarà el dubte de si moltes d’aquestes pàgines d’elaboració personal activen la matèria verbal en el mateix grau que ho havien fet l’eloqüència clàssica o la literatura sotmesa a la fèrula retòrica, i escrita sobre paper.^[025] La qüestió no radica a saber si existeix un canvi de paradigma, qualitatiu, entre l’escriptura a mà, a màquina o amb ordinador, i l’escriptura gravada sobre un full. La qüestió que cal preguntar-se és si la facilitat amb què s’escriu amb els nous mitjans informàtics no entra en el terreny de l’enlluernament i la fantasmagoria tan ben comentats per Benjamin en analitzar els objectes que escauen a la civilització postindustrial i de consum.

Quan els autòmats van néixer, i sobretot quan van proliferar als segles XVII i XVIII, els espectadors d’aquestes meravelles van sentir-se satisfets d’una manera semblant a la satisfacció que degué sentir Zeus en crear la figura de Prometeu: la intel·ligència i la superioritat del déu es manifestava en una sèrie de criatures analògiques, semblants a ell mateix, com també es llegeix en la mitologia hebrea: «A imatge seva els va crear».^[026] Si un bon dia aquests autòmats van desaparèixer de les fires públiques i de les sales d’espectacles, això potser va ser perquè, amb els anys, la humanitat s’havia acostumat a fer salts espectaculars en l’ordre de la invenció de qualsevol giny, però sempre en una línia contínua pel que fa als modes de recepció i d’ús d’aquestes invencions. Ben al contrari, si ara ens delim per una qualsevol novetat en l’àmbit de les noves tecnologies, això és pel fet que hem delegat en la cultura dels objectes tecnoautomàtics una bona part de l’enginy i de la intel·ligència que podríem desenvolupar tot sols: és la diferència que existeix entre un walkie-talkie —d’abast molt reduït, és cert, però fenomenal com a distracció infantil de fa cinquanta anys— i el telèfon mòbil, en què les operacions, d’entrada enrevessades, acaben funcionant gràcies a l’automatisme del dit polze del mateix usuari. L’autòmat antic era només una ombra, una vaga rèplica de les habilitats de l’ésser humà; ara, els aparells de les noves tecnologies eclipsen les virtualitats de la nostra intel·ligència i tendeixen a substituir la nostra potència intel·lectual per la de la màquina. Aquests aparells ja no són una rèplica de les nostres capacitats; més aviat nosaltres, convertits en usuaris automàtics d’aquests ginys, som com un espectre de la intel·ligència que ha estat necessària per crear-los. A la primeria del segle XX, veient que les coses agafaven aquest tomb, l’educador Juan Benejam va escriure un llibre, publicat a Ciutadella de Menorca, que porta aquest títol: La Escuela Práctica. Obra destinada a promover la enseñanza primaria moderna, mediante ejercicios graduados de todas las materias, poniendo en juego las facultades de los niños, para evitar que éstos caigan en la pereza de no pensar y de no discurrir que los convierte en autómatas.^[027] El llibre va tenir molt d’èxit, però ha estat oblidat.

Com passa amb totes les coses d’aquest món, la qüestió de les noves tecnologies mai no semblarà un problema a molta gent, i en semblarà un de molt complex per a d’altres. El millor, des del punt de vista de l’honradesa intel·lectual, és quedar-se amb aquestes paraules de Heidegger: «Quan considerem la tècnica com una cosa neutral és quan ens trobem lliurats de la pitjor manera a la seva essència; perquè aquesta manera de presentar-nos la cosa [Vorstellung], a la qual avui es ret acatament d’una manera especial, ens converteix en éssers del tot cecs per a l’essència de la tècnica».^[028] Heidegger escrivia això l’any 1953, sense haver vist tot el que hem vist als últims dos o tres decennis.

L’argument més habitual que s’esgrimeix contra tota persona reticent o simplement crítica amb el desplegament de les noves tecnologies i el seu ús indiscriminat en el terreny de l’educació és que, de la mateixa manera que la impremta va col·laborar a un fastuós desplegament de l’alfabetització i de l’educació a partir del segle XV, d’aquesta mateixa manera les noves tecnologies, els ordinadors i Internet especialment, poden col·laborar a escampar d’una manera summament eficaç un coneixement que, fins ara, estava més o menys confinat en espais selectes —les universitats, les acadèmies, els centres monàstics i llurs biblioteques— i útil solament per a persones que havien superat, anteriorment, una sèrie de filtres. Una vegada més, al costat de l’acceptació d’aquests nous instruments, hi apareix la defensa indiscriminada i banal de la democràcia com a garantia d’accés universal al saber: una fal·làcia. És impossible bastir una democràcia sòlida, perdurable i solvent sense tenir present que, abans que cap altra cosa, la democràcia hauria de ser el règim polític que assegurés el bon funcionament de la res publica sobre la base indefugible de la sobirania intel·lectual de tots i cada un dels membres d’una societat. Fa més d’un segle i mig que la democràcia ha deixat de fer honor a aquest a priori, però, com ja s’ha dit en pàgines precedents, el fet que les democràcies contemporànies s’hagin embastardit no li treu ni un bri de veritat a l’asserció que acabem de fer. Sense una ciutadania emancipada des del punt de vista intel·lectual, tota democràcia tendeix a la plutocràcia, a la burocràcia o a les diferents i més subtils formes de totalitarisme.^[029] Al cap i a la fi, per extremar les mesures que poguessin defensar-la dels forasters, també la democràcia atenenca del segle V va desembocar en la submissió al poder tirànic d’Esparta, l’any 404: l’ekklesia somniada per Soló mai no va tornar a ser el que havia estat fins al temps de Pèricles. La lliçó de la història, quant a això, és que la democràcia, essent el millor dels sistemes d’organizació política, és també el més vulnerable.

Que els ciutadans mantinguin una raó desperta i vigilant, a qualsevol preu, forma part de la definició de la democràcia des de la seva fundació occidental.^[030] Per això Plató, a Fedre, va fer una disquisició sobre els beneficis o els maleficis per a la ciutat [polis] que havia de comportar la tècnica més innovadora que ell coneixia de totes les que tenen a veure amb el saber, és a dir, l’escriptura.

Com és sabut, Plató menystenia totes les habilitats dels homes que s’acomodessin a entitats corpòries: així, en un passatge famós de La República, considerava que la taula que construeix un fuster es troba un grau allunyada de la veritable taula, que per definició platònica és la Idea mateix de «taula». Més encara, els pintors que dibuixaven una taula en un quadre, o els escriptors que en parlaven en un context poètic, es trobaven encara més lluny de la taula perfecta, és a dir, de la seva Idea. La representació pictòrica o literària de qualsevol objecte es trobava llavors allunyada dos graus de la veritat, i resultava, doncs, encara més menyspreable que la taula que construeix un artesà. Aquesta és la teoria general de l’idealisme platònic, i així va ser heretada per tota la tradició neoplatònica.

Pel que fa a l’escriptura, Plató va precisar el seu pensament ja no tan sols d’acord amb el concepte de veritat, sinó amb el de memòria. Va considerar que la tècnica de l’escriptura era nociva en la mesura que permetia als homes dipositar-hi una memòria de les coses que, altrament, s’acumulava en l’enteniment i només en ell, la qual cosa li semblava, com calia esperar, molt més lloable. Al Fedre esmentat,^[031] Plató va narrar el mite del rei egipci Teüt, d’invenció probablement pròpia, en aquests termes: «Vaig sentir que a Nàucratis d’Egipte hi havia un dels déus que allí eren antics, al qual estava consagrat l’ocell anomenat ibis; el nom del déu era Teüt. Explicaven d’ell que havia inventat els nombres i el càlcul, la geometria i l’astronomia, també el joc dels daus i el del tauler, i finalment les lletres. Tamus era aleshores rei de tot Egipte […] Teüt anà a trobar Tamus i li féu una demostració de les seves arts, i li afirmà que calia ensenyar-les a tots els egipcis. El rei li preguntà per la utilitat de cada art, Teüt les resseguí i, segons que li semblés que Teüt parlava bé o malament, menyspreava això i lloava allò […] Quan arribà a les lletres, Teüt digué: “Aquest ensenyament, oh rei, farà més savis els egipcis i els augmentarà la memòria, perquè és un remei per a ella, i també per a la saviesa”. I Tamus li respongué: “Oh enginyosíssim Teüt, un és capaç d’inventarse el que escau a una art, i un altre és capaç de jutjar la part de dany o de profit que té per als qui la utilitzaran. Tanmateix tu, que ets pare de les lletres, per benvolença has dit el contrari del que és la seva capacitat. Perquè aquest art produirà en les ànimes dels qui l’aprenguin l’oblit, a causa del descurament de la memòria; refiant-se de l’escriptura externa, per uns signes aliens, no faran memòria per si mateixos, perquè t’has inventat un remei no de la memòria, sinó del record. Als teus deixebles els proporciones una aparença de saviesa, no la saviesa en si, perquè hauran sentit moltes coses sense aprendre-les, semblarà que saben moltes coses, però en la majoria dels casos seran uns ignorants, i a més a més difícils de tractar, perquè no s’han tornat veritables savis, sinó savis només de façana”».^[032]

Avui resulta obvi que el fet que la saviesa i la literatura antigues d’Egipte, Grècia, Roma i l’Occident cristià fos recollida primer en rotlles de papir, després en volums de pergamí relligat, després en quadernets de paper igualment cosits i, finalment, en una cosa idèntica, però estampada mitjançant la impremta, va fer un favor extraordinari a la difusió d’aquests sabers i d’aquesta literatura als segles ulteriors, fins als nostres dies. Sense el recurs a l’escriptura, tan blasmat per Plató en aquest context, s’haurien conservat solament una sèrie de tècniques elementals —tota la saviesa de l’artesanat que encara actua segons la llei de tradicions alienes a l’escriptura—, algunes obres antigues en vers —que es divulguen de generació en generació gràcies als seus esquemes mètrics—, i poca cosa més. És impensable que la Història de la guerra del Peloponès, de Tucídides, o les Nits àtiques, d’Aulus Gel·li, o l’obra sencera d’Aristòtil, i coses més antigues, s’haguessin conservat si un dia no s’haguessin inventat les distintes tècniques de l’escriptura cuneïforme, jeroglífica, alfabètica o sil·làbica. Ara bé: resulta encara d’una enorme vigència la suposició platònica que diu que, pel fet que els sabers es trobin recollits en un suport indeleble, aquells que aprenen confiïn que, si mai obliden aquests sabers, els retrobaran (el «record» de què parla Plató) a les pàgines d’un llibre. Sembla cert que el millor aprenentatge d’idees i sabers demana, abans que res, una discriminació d’aquests sabers, ells mateixos; i la transmissió d’aquesta mena de sabers i de coneixements, ahir com avui, pot vehicular-se perfectament per la sola via del llenguatge oral.

En una classe universitària o de secundària un bon professor desenvolupa un enfilall ben endreçat d’idees, i el millor que pot fer l’estudiant és seguir amb la intel·ligència aquestes idees, i entendre-les. Si, després, aquestes idees resulten una mica confuses i convé entendre-les més bé, llavors resulta de gran utilitat recórrer primer al diàleg, després als llibres. Però ja fa segles —en especial d’ençà que el paper va ser barat i, per tant, els estudiants van poder disposar-ne fàcilment, arran de la importació del paper, des de la Xina, al segle XII—, ja fa molt de temps, dèiem, que els estudiants s’han acostumat a reduir sistemàticament les idees dels seus mestres i professors a l’entitat «escriptura» —els famosos «apunts»—, de manera que, inevitablement, en l’interval que un estudiant copia dues frases a la seva llibreta, el professor n’ha dit una altra que significa l’enllaç entre la primera i la tercera, la qual haurà passat desapercebuda per l’apuntador llevat que l’estudiant sàpiga taquigrafia, cosa avui molt infreqüent. Sigui com vulgui, és un fet que les grans disputes intel·lectuals i científiques, tant en el moment en què escassejava el paper com als nostres dies, deriven de la mera existència del llenguatge oral, que assegura, més que cap altre element, que dues persones puguin discutir qualsevol cosa al mateix ritme que aquests pensaments es generen en les dues intel·ligències involucrades. Així figura que es van descabdellar els arguments que es troben a tots els diàlegs platònics, així van dur-se a terme les grans discussions teològiques de la baixa edat mitjana, així es generava saber en les conversacions entre els humanistes o entre les dames cortesanes dels salons dels segles XVII i XVIII, i així es desgranen sabers de gran prolixitat, encara avui dia, entre homes savis que es posen, senzillament, a dialogar sobre qualsevol assumpte.^[033]

Per aquesta raó, Plató afirmava que tota cosa posada per escrit, per molt que romangui —scripta manent—, té l’inconvenient, en tant que cosa escrita, d’incapacitar el lector a discutir-li a l’autor d’aquell text les seves raons: «El mateix fan els discursos escrits: et pot semblar que diuen assenyadament alguna cosa, però si els preguntes el que sigui perquè vols aprendre bé algun punt, el discurs assenyala només una sola cosa, sempre la mateixa. Quan ha estat posat per escrit, tot ell roda invariablement pertot arreu, davant dels entesos i igualment davant d’aquells a qui no interessa per a res, i no sap distingir aquells als quals ha de parlar i aquells a qui no».^[034] Plató reblava la qüestió amb aquestes paraules: «Fins que un home no sàpiga la veritat de cada cosa sobre la qual es parla o s’escriu, fins que no sigui capaç de delimitar-ho tot segons la pròpia entitat i, un cop delimitat, ho sàpiga dividir segons les formes fins a arribar a l’indivisible, i en la naturalesa de l’ànima no s’hagi procedit segons els mateixos principis, descobrint la forma que escau a cadascuna, i així disposi i col·loqui cada discurs conferint els variats i coherents a una ànima variada, i els invariants a una ànima senzilla, abans de tot això no serà capaç de manejar destrament l’art dels discursos, en la mesura que ho permeti la seva naturalesa, ni per ensenyar ni per persuadir, segons que ens pot fer suposar el que hem dit fins ara».^[035]

Aquest enraonament de Plató ens permet arribar a la conclusió que l’escriptura va ser considerada per ella mateixa com un mal menor. Nosaltres —atesa l’experiència secular de construcció i discussió de saber que tenim al darrere— podem creure que les idees es mouen amb més eficàcia en l’àmbit del llenguatge parlat que en el del llenguatge escrit, que ho fixa tot d’una manera força impermeable. Tanmateix, hem d’estar més contents que descontents de l’aparició de l’escriptura i de la proliferació dels llibres arran del desplegament de la impremta a partir de la segona meitat del segle XV.

Una altra cosa —i és aquella a la qual volíem arribar— són les noves tecnologies i les formes de transmissió del saber que aquestes han generat fins ara, i que generaran encara en més gran intensitat i universalitat. La distància que hi ha entre el discurs oral i el discurs escrit no significa res gaire greu, encara que sigui gran, com s’ha demostrat amb els anys:^[036] al cap i a la fi, sobre la base d’un text escrit moltes persones, o alumnes i professors, poden tenir llargues conversacions i adquirir un coneixement solvent i eficaç de qualsevol cosa. Però la distància que hi ha entre un llibre i una lliçó, posem per cas, divulgada per la via d’Internet o l’ús dels ordinadors, és una altra cosa.^[037]

El problema que comporta l’ús cada dia més gran, més eficaç i més divulgat de les noves tecnologies en l’àmbit de l’educació no resideix tant en els continguts que es poden vehicular a través d’aquests mitjans, com dels hàbits gnoseològics dels receptors d’aquests artefactes. Com que els ordinadors no es van inventar com un aliat de l’educació, sinó com un element que facilitava l’emmagatzematge de dades, l’accés a la informació i la rapidesa en la comunicació interpersonal —encara que no va trigar a convertir-se en la satisfacció de la necessitat de distreure’s dels usuaris—, la conseqüència ha estat que tota persona jove que es troba davant d’un ordinador en el lloc que sigui —incloent-hi una aula— s’hi relaciona més d’acord amb una pauta immediata i lúdica que d’acord amb les premisses, molt més dures, de l’adquisició gradual i mediatitzada de coneixements. Un estudiant de qualsevol nivell se situa davant d’un ordinador, en aquests moments, amb la idea que per fi se li ha posat a les mans l’instrument que li ha de facilitar una empresa que sempre ha estat, i amb justícia, considerada difícil: aprendre coses, operació sempre enrevessada en la mesura que les coses desconegudes sempre resulten més ignotes que les que ja són conegudes. Molts dels errors de la pedagogia contemporània, tan passivament i acríticament addicta a les noves tecnologies, procedeixen del mer desconeixement de l’etimologia de la paraula «educació», que procedeix de la veu llatina educere (d’ex-ducere), és a dir, ‘fer sortir’, ‘treure fora’ aquelles coses que se suposa que ja es troben, encara no formalitzades ni determinades, dins la ment d’un ésser per tal que eviti el camí que seguiria si es guiés per una tendència natural i sense pauta.

L’aparició de la impremta no va distorsionar gens ni mica els hàbits d’aprenentatge que es tenien abans del segle XV, quan un estudiant havia d’esperar pacientment que li arribés el torn per consultar un manuscrit del qual, en una biblioteca universitària, o similar, potser n’hi havia solament un exemplar, si hi era. L’operació era la mateixa, amb la diferència que, quan hi havia pocs llibres, els estudiants tenien la tendència a adquirir coneixements a través del mitjà més eficaç de què podien disposar: el diàleg amb el professor.

Ara, amb l’expandiment dels ordinadors a l’educació secundària i a les universitats, la feina del professor ha quedat relegada —o hi quedarà— a adreçar els estudiants no a la seva paraula, sinó a l’ordinador —d’enorme capacitat quant al nombre de bits informatius, però al capdavall desproveït d’intel·ligència. Com que és difícil, si no impossible, que un professor domini alhora els recursos de la paraula oral, el dibuix acolorit, l’art dels esquemes, la cinèsica i tota la sèrie de coses que són del cas, els estudiants no tindran cap dubte a concedir una més gran autoritat a les màquines que a la figura i la paraula del professor. A la manca d’auctoritas dels professors derivada de la secularització de les nostres societats i de la crisi d’autoritat de la figura paterna i dels seus equivalents socials, s’hi haurà de sumar la manca d’autoritat d’una persona, el professor, que, malgrat que posseeix un cervell i una ànima capaces d’operacions i d’actituds molt més complexes que les de la més perfecta de les màquines, no podrà fer gran cosa davant l’enorme seducció dels materials didàctics de format informàtic i audiovisual.^[038] En el límit, un pot imaginar perfectament que els professors acabaran actuant com una mena de bidells encarregats de donar l’ordre de connectar els ordinadors al començament de la classe i d’apagar-los al final.

D’altra banda, resulta improbable que un estudiant aqueferat i encantat amb la pantalla de plasma de l’ordinador estigui disposat, a classe, a deixar aquesta il·lusió de banda per escoltar la paraula sempre més o menys monòtona —monòdica, segur, i sense imatges patents— del professor. Quan els ordinadors hauran envaït totes les aules d’Occident, llavors serà difícil imaginar que encara es pot transmetre —i, en especial, generar— alguna mena de saber prescindint de l’ús de la informàtica. Llavors s’haurà creat un espai únic, comú i generalitzat pel que fa a la recepció de qualsevol informació —des de les més banals, com ara les cançons rock, pop o techno, fins a les més complicades de l’àmbit del saber científic i literari en tots els seus gèneres, de la poesia a la novel·la, de la filosofia a la teologia—, i aquest espai hi tindrà totalment a veure amb la pràctica pascaliana del divertissement, i gairebé gens, o gens ni mica, amb la pràctica del saber com a aprenentatge i articulació d’idees i de marcs conceptuals inèdits en l’experiència quotidiana de tota persona. La diversió haurà ocupat, quasi sense excepció, l’espai que havia ocupat temps enrere —potser molt de temps enrere— la maièutica socràtica o la pràctica del coneixement com a investigació lògica en el si de les categories del llenguatge, les quals, per molt de temps que passi, seran sempre la més sòlida garantia de l’adquisició i la «fabricació» de saber i de coneixement.

Pascal diagnosticava aquesta diversió en termes molt realistes, que posseeixen plena vigència: «Cada vegada que m’he posat a considerar les diverses agitacions dels homes i els perills i les penes a què s’exposen a la cort o a la guerra, i de les quals neixen tantes disputes, passions, empreses agosarades i sovint dolentes, etcètera, he descobert que totes les desgràcies dels homes vénen d’una sola cosa: del fet de no saber quedar-se en estat de repòs en una habitació. Un home que té prou recursos per viure, si sabés estar-se a gust a casa seva, només en sortiria per anar al mar o al setge d’una plaça [Pascal hi afegeix, en nota al peu: “o a veure una ciutat estrangera, o a anar a buscar pebre”] […] Només es busquen les conversacions i la diversió dels jocs pel fet que la gent no és capaç de romandre a gust a casa seva […] En les millors condicions que un es pugui afigurar, si es reuneixen tots els béns que poden pertànyer-nos, la reialesa i l’ocupació més bona del món […] acompanyades de totes les satisfaccions que pugui assolir un home, si aquest es troba sense diversió i se l’obliga a considerar i reflexionar sobre què és, llavors aquesta lànguida felicitat no el sostindrà gens ni mica, l’home caurà per llei de necessitat en la percepció d’allò que l’amenaça, com ara les revoltes que poden venir, i, per fi, la mort i les malalties, que són inevitables; de manera que, si l’home es troba sense diversió, llavors es trobarà desgraciat, i més desgraciat que el més insignificant dels individus que juguen i que es diverteixen».^[039] La teoria pascaliana, que és molt demòtica i està carregada de sentit comú, no invalida el fet, molt present a les Pensées del filòsof, que la fita de l’educació —entesa com a tasca per a la col·lectivitat, però també com a tasca que pot assumir personalment tot individu de l’espècie— s’hagi de considerar com alguna cosa en què la diversió acaba resultant una trampa; ras i curt, una excusa per no entrar a fons en els designis més elevats de la construcció de la intel·ligència, de la formació moral i de l’educació política. El lema llatí, tan estimat pels emperadors més dèspotes, panem et circenses, és a dir, «pa i circ» per al poble —de manera que, tot distraient-se, s’oblidi de qüestions de més gran envergadura intel·lectual i política— ha assolit, gràcies a les noves tecnologies i l’auge del deport, la seva més extrema realitat: és un lema que avui caldria modificar només lleugerament i convertir-se en una cosa així com follius pedunque ludus et computatoria, val a dir: «futbol i informàtica».

Els defensors més abrandats de les noves tecnologies en el terreny de l’ensenyament no podran deixar d’acceptar que primer s’ha esdevingut un enorme empobriment del llenguatge entre les classes discents —que acabarà contaminant, per simpatia, les docents—, i, només després, l’ús de les noves tecnologies en el camp de l’ensenyament ha estat considerat un recurs salvador. No és que l’ús de les noves tecnologies a l’escola hagi afavorit una degradació del llenguatge —això vindrà a partir d’ara—; és que aquesta degradació —en el llenguatge parlat tant com en l’escrit—, pervinguda de bell començament per altres causes, aconsella avui dia als professors, per pur instint de supervivència, prescindir tant com es pugui del llenguatge en favor de la imatge o de la pantalla de l’ordinador, per tal d’acordar-se amb l’escassa capacitat de les persones joves per fer un ús enraonat de les vastes i complicades categories del Verb. Les causes que han propiciat aquest enviliment de l’element verbal als últims decennis són múltiples, moltes d’elles anteriors a les noves tecnologies —el botellón, la banalització de les relacions sexuals, la manca d’autoritat familiar, la gran difusió de les formes més modernes i estridents de la música, la televisió, el prestigi del deport, el fenomen de les raves, etcètera—, però no deixa de ser cert que l’ús de les noves tecnologies —el telèfon portàtil, els iPhone, les videoconsoles, Internet, el Facebook, el fenomen del xat, etcètera— ha acabat de reblar un clau que va començar a ficar-se dins la carn de les persones joves, i no tan joves, ja fa temps. La paradoxa, doncs, és que el remei que s’ha posat a la manca d’ordre a les aules i a l’enorme dificultat dels alumnes —ja de qualsevol edat— per seguir les pautes de la pedagogia tradicional —practicada a Occident des del temps dels egipcis fins fa pocs anys— és un remei que, alhora, esdevé una nova causa eficient del mateix mal: possiblement el remei més pervers i alhora poderós de tots els que ens podríem haver imaginat.