Notes de: Elogi de la paraula

^[001] Henri-Irénée Marrou, Historia de la educación en la Antigüedad [1948], Torrejón de Ardoz, Akal, 1985, pàg. 292. [Torna]

^[002] Vegeu Xenofont, Records de Sòcrates, III.XII. En favor de l’educació a la Grècia clàssica sempre es podran adduir, però, dues coses: Homer va significar una referència de patent per a la formació del bon ciutadà, i la música va jugar-hi un rol semblant al que va exercir-hi en l’educació dels joves en els millors períodes de l’educació moderna i contemporània a Europa. Quant al lloc de la música en l’educació grega clàssica, vegeu James Bowen, Historia de la educación occidental, Barcelona, Herder, 1976, vol. I, pàgs. 127 i ss. Encara no s’ha escrit cap llibre solvent en què s’analitzin les repercussions d’ordre epistemològic, social i polític que ha tingut la música dels últims decennis —no la de tradició «clàssica»— en el comportament i en la sociologia del coneixement dels joves. [Torna]

^[003] H.-I. Marrou, op. cit., pàg. 347. [Torna]

^[004] No és una afirmació gratuïta: els universitaris, ja doctors, que ara comencen a fer classes a moltes universitats espanyoles com a professors associats tenen un sou que voreja els 400 euros bruts. Afegimhi un acudit que ja té uns vint anys d’antiguitat als Estats Units: Un advocat crida un lampista perquè li canviï la junta de goma d’una aixeta. El lampista va a ca l’advocat i resol el problema en cosa de minuts. «¿Què li dec?», pregunta l’advocat. El lampista respon: «Dos-cents dòlars». «¿Dos-cents dòlars? —s’exclama l’advocat—. Això no ho cobro jo en una hora de consulta al meu despatx professional!». I hi diu el lampista: «Jo tampoc no ho cobrava quan treballava d’advocat». [Torna]

^[005] James Bowen, op. cit., pàg. 39. [Torna]

^[006] Id., ibid., pàg. 40. [Torna]

^[007] Id., ibid., vol. II, pàg. 128. Vegeu Joan de Salisbury, Policraticus, i observeu, en aquest llibre, la tradició —amb les solucions de continuïtat que ja sabem— que constitueixen Isòcrates, Ciceró, Quintilià i l’edat mitjana cristiana: «Recordo haver llegit a les Nits àtiques [d’Aulus Gel·li], quan es llegeixen les excel·lències de la conducta de Filip de Macedònia, que, entre altres coses, va apreciar la tasca literària tant com els afers de guerra i les celebracions de les seves victòries, la liberalitat en el menjar, el capteniment d’humanitat i tot el que es feia o es deia amb delicadesa i elegància […] No recordo que hi hagués generals o cabdills romans incultes, mentre la República va florir. No sé com es va esdevenir que, d’ençà del moment en què va anar llanguint entre els prínceps el valor de les lletres, també es va afeblir el poder de l’exèrcit i les arrels del mateix principat es van veure arrencades com d’una estrebada»; Policraticus, o De las frivolidades de los cortesanos y de los vestigios de los filósofos, Libros I-IV, Màlaga, Universidad de Málaga, 2007, pàg. 228. [Torna]

^[008] J.L. Vives, Obras de educación. Las disciplinas, dins Obras Completas, trad. de Llorenç Riber, Madrid, Aguilar, 1948, pàg. 573. (Subratllats de l’autor.) [Torna]

^[009] Francisco Rico, El sueño del humanismo. De Petrarca a Erasmo, Madrid, Alianza, 1993, pàg. 103. La denúncia de la «corrupció del llenguatge» és, possiblement, tan antiga com els sofistes de Grècia i els retòrics de Roma; i no ha de sorprendre que Voltaire, en una carta a Pierre-Joseph Thoulier d’Olivet del 22 de gener de 1761, en plena restauració dels ideals humanistes, li digués: «Viviu per evitar que la llengua i el gust no es corrompin cada vegada més». [Torna]

^[010] Id., ibid, pàg. 81. [Torna]

^[011] Erasmo de Rotterdam, Obras escogidas, trad. cast. de Llorenç Riber (trad. catalana nostra), Madrid, Aguilar, 1964, pàg. 450. També citat a Eugenio Garin, La educación en Europa, 1400-1600, Barcelona, Crítica, 1987, pàg. 145. [Torna]

^[012] Eugenio Garin, op. cit., pàg. 132. [Torna]

^[013] Id., ibid., pàgs. 148 i s. [Torna]

^[014] Vegeu Diderot, Œuvres Complètes, París, Garnier Frères, vol. III, 1875, pàg. 439. [Torna]

^[015] Id., ibid., pàgs. 444 i s. [Torna]

^[016] Id., ibid., pàg. 445. [Torna]

^[017] Id., ibid., pàgs. 488 i s. [Torna]

^[018] Gaspar Melchor de Jovellanos, Obras, Madrid, Biblioteca de Autores Españoles, 1858, vol. I, pàgs. 191 i ss. [Torna]

^[019] Id., ibid., pàg. 331. [Torna]

^[020] Immanuel Kant i altres, ¿Qué es la Ilustración?, Madrid, Tecnos, 1989, pàg. 17. (Subratllats de Kant.) [Torna]

^[021] Rafael Argullol, «Disparad contra la Ilustración», El País, 7 de setembre de 2009. [Torna]

^[022] Ramon Rucabado, Compendi d’educació civil, Sabadell, Canals i Vila, 1920, pàg. 56. [Torna]

^[023] Id., ibid., pàg. 18. [Torna]

^[024] Jonathan Swift, Viatge a Laputa, Balnibarbi, Luggnagg, Glubbdubdrib i Japó, traducció de Ferran Toutain, Barcelona, Diari de Barcelona, 1990, pàgs. 35 i s. [Torna]

^[025] Friedrich Nietzsche, Der Fall Wagner. Ein Musikanten-Problem [1888], Stuttgart, Philipp Reclam, 1981, pàg. 87. (Trad. de J. LL.) [Torna]

^[026] Al llarg de tot aquest llibre, l’autor no advoca per aquella eloqüència que, aliada de la retòrica, va arribar a ser procediment i excusa per a molt vàries formes de persuasió fal·laç, sinó per allò que Ciceró, ell mateix, va denominar sermo convivialis, és a dir, un art «socialitzat» de la paraula, sempre en benefici de la comunitat i de la rectitud. Marc Fumaroli ho puntualiza amb la seva habitual erudició al llibre La diplomacia del ingenio. De Montaigne a La Fontaine, traducció de Caridad Martínez, Barcelona, Acantilado, 2011, pàgs. 376-377: «En Cicerón, la diferencia entre eloquentia y sermo no es de método, sino de condición para su práctica: para aquella, una vida activa y pública, la relación del orador con un amplio auditorio que hay que ganarse; y para esta, una vida contemplativa y privada, el otium, y la relación del interlocutor con sus pares, que son sus amigos y contribuyen de buen grado a esclarecer en común, en estilo sencillo y natural, cuestiones de interés humano general». [Torna]

^[027] Vegeu Francis Bacon, Novum Organum scientiarum [1620], Barcelona, Laia, 1987. [Torna]

^[028] Alexis de Tocqueville, La democracia en América [18351840], Madrid, Alianza, 1980, vol. 2, pàg. 270. [Torna]

^[029] Id., ibid., pàg. 278. [Torna]

^[030] Sobre l’opinió comuna, la il·lusió del progrés i la societat de masses tal com les definim en aquest passatge, vegeu: Edmond About, Le Progrès, París, Hachette, 1864; Gabriel Tarde, L’Opinion et la foule [1901], París, PUF, 1989; Gustave Le Bon, Psychologie des foules [1895], París, Félix Alcan, 1906; Moritz J. Bonn, La crisis de la democracia europea, Madrid, Biblos, 1927; John Dewey, La opinión pública y sus problemas [1927], Madrid, Morata, 2004; Georges Sorel, Les Illusions du progrès [1908], París, Librairie Marcel Rivière, 1947; Alfred Sauvy, La opinión pública [1956], Buenos Aires, Compañía General Fabril Editora, 1961; Salvador Giner, La societat de masses. Natura i funció d’una teoria, Barcelona, Rafael Dalmau, 1961; Id., Sociedad masa. Crítica del pensamiento conservador, Barcelona, Península, 1979; Rafael Lluís Ninyoles, L’opinió pública. Teories i ideologies, Barcelona, Rafael Dalmau, 1968; Serge Moscovici, La era de las multitudes. Un tratado histórico de psicología de las masas [1981], Mèxic, FCE, 1985; Jürgen Habermas, Historia y crítica de la opinión pública [1962], Barcelona, Gustavo Gili, 1994. [Torna]