31
ADRENALINA

Una altra arribada de nit en un altre hotel, pensava en Juan Diego, però ja havia vist abans el vestíbul d’aquell hotel, l’Ascott, a la ciutat de Makati, on la Miriam li havia recomanat que s’estigués quan tornés a Manila. Se li va fer estrany registrar-se amb la Dorothy allà on s’havia imaginat l’entrada de la Miriam atraient l’atenció de tothom.

Segons recordava en Juan Diego, hi havia una bona caminada fins al taulell de recepció des del lloc on s’obrien els ascensors al vestíbul.

—Em sorprèn una mica que la meva mare no… —va començar a dir la Dorothy; anava mirant per tot el vestíbul quan en sec va aparèixer la Miriam. A en Juan Diego no el va sorprendre que els guàrdies de seguretat no apartessin els ulls de la Miriam durant el trajecte des dels ascensors fins al taulell de recepció—. Quina sorpresa, mare —va dir la Dorothy lacònicament, però la seva mare la va ignorar.

—Pobre! —va exclamar la Miriam a en Juan Diego—. M’imagino que ja ha vist prou fantasmes de la Dorothy… Els nois de dinou anys espantats no són del gust de tothom.

—¿Estàs dient que ara et toca a tu, mare? —li va preguntar la Dorothy.

—No siguis grollera, Dorothy… No es tracta mai tant de sexe com et penses —li va dir la seva mare.

—Estàs de broma, ¿oi? —li va preguntar la Dorothy.

—És aquell moment… Som a Manila, Dorothy —li va recordar la Miriam.

—Ja sé quin moment és… Ja sé on som, mare —li va dir la Dorothy.

—Prou sexe, Dorothy —va repetir la Miriam.

—¿La gent ja no té relacions sexuals? —li va preguntar la Dorothy, però la Miriam la va tornar a ignorar.

—Estimat, fa cara de cansat… Em preocupa la cara de cansat que fa —deia la Miriam a en Juan Diego.

Ell va observar la Dorothy mentre marxava del vestíbul. Tenia un encant irresistiblement ordinari; els guàrdies de seguretat van observar com la Dorothy se’ls acostava, fins a arribar als ascensors, però no la van mirar de la mateixa manera que havien mirat la Miriam.

—Per l’amor de Déu, Dorothy —va murmurar la Miriam, quan va veure que la seva filla havia marxat ofesa. Només la va sentir en Juan Diego—. Francament, Dorothy! —li va cridar la Miriam, però la Dorothy no va semblar que la sentís; les portes de l’ascensor ja es tancaven.

A petició de la Miriam, l’Ascott havia canviat en Juan Diego a una suite amb cuina completa, en un dels pisos superiors. En Juan Diego no necessitava pas cap cuina.

—Després d’El Escondrijo, que és a nivell del mar i tan depriment, he pensat que es mereixia una vista més elevada —li va dir la Miriam.

Malgrat la part «elevada», la vista des de l’Ascott de la ciutat de Makati —el Wall Street de Manila, el centre de negocis i de finances de les Filipines— era com molts paisatges nocturns de ciutats amb edificis alts: els diferents graus d’il·luminació tènue o les finestres enfosquides de les oficines quedaven contrarestats per les finestres ben il·luminades dels edificis d’hotels i apartaments. En Juan Diego no volia semblar desagraït pels esforços de la Miriam perquè tingués una bona vista, però hi havia una uniformitat universal (una absència d’identitat nacional) en el paisatge urbà que veia.

I al lloc on la Miriam el va dur a sopar —molt a prop de l’hotel, a l’Ayala Center— l’ambient de les botigues i els restaurants era refinat però accelerat (un centre comercial reubicat en un aeroport internacional, o viceversa). Amb tot, potser va ser l’anonimat del restaurant de l’Ayala Center, o l’ambient d’homes de negocis de viatge que es respirava a l’Ascott, el que va empènyer en Juan Diego a explicar a la Miriam una història tan personal: el que li havia passat al gringo bo, no tan sols la cremació al basurero, sinó també tots els versos de «Streets of Laredo», amb la lletra recitada en un to tediós. (A diferència del gringo bo, en Juan Diego no sabia cantar). No ho oblideu, en Juan Diego havia passat uns quants dies amb la Dorothy. Devia pensar que la Miriam sabia escoltar més que la seva filla.

—¿No ploraríeu, vosaltres, si no oblidéssiu mai que a la vostra germana la va matar un lleó? —havia preguntat la Miriam als nens d’El Encantador. I llavors en Pedro s’havia adormit amb el cap al pit de la Miriam, com si l’hagués encantat.

En Juan Diego va decidir que havia de parlar a la Miriam sense parar; si no la deixava parlar, potser a ell no l’encantaria.

Va parlar molta estona sobre el gringo bueno, no tan sols sobre com el pobre hippy s’havia fet amic de la Lupe i d’en Juan Diego, sinó també sobre el fet incòmode que no sabia com es deia de cognom. En Juan Diego va explicar a la Miriam que havia anat a les Filipines pel Cementiri i Memorial Nord-americà de Manila, però que no tenia cap esperança de poder localitzar la tomba del pare perdut, no entre les onze parcel·les diferents, no sense saber el cognom del pare mort.

—Tot i així, una promesa és una promesa —va ser el que en Juan Diego va dir a la Miriam al restaurant de l’Ayala Center—. Vaig prometre al gringo bo que presentaria els seus respectes al seu pare. M’imagino que el cementiri és immens, però he d’anar-hi… Com a mínim, he de veure’l.

—No hi vagi demà, estimat… Demà és diumenge, i no un diumenge qualsevol —va dir la Miriam. (Ja veieu amb quina facilitat va descarrilar la decisió d’en Juan Diego de parlar sense parar; com passava tan sovint amb la Miriam i la Dorothy, aquelles dones sabien alguna cosa que ell no sabia).

L’endemà, diumenge, era la processó anual coneguda com la Festa del Natzarè Negre.

—La figura va venir de Mèxic… Un galió espanyol la va portar a Manila des d’Acapulco. Al principi del segle XVII, diria… Em sembla que la van dur una colla de frares agustins —li va dir la Miriam.

—¿Un natzarè negre? —li va preguntar en Juan Diego.

—No de raça negra —va explicar la Miriam—. És una figura de Jesucrist de fusta, de mida real, congelat en el moment de dur la creu al Calvari. Potser està fet amb una fusta fosca, però en teoria no havia de ser negre… Es va cremar en un incendi.

—¿Vols dir que es va carbonitzar? —li va preguntar en Juan Diego.

—S’ha cremat almenys tres vegades, la primera en un incendi a bord del galió espanyol. Va arribar carbonitzat, però hi va haver dos incendis més després que el Natzarè Negre arribés a Manila. L’església de Quiapo va quedar dos cops destruïda pel foc, al segle XVIII i a la dècada del 1920 —va dir la Miriam—. I a Manila hi va haver dos terratrèmols, l’un al segle XVII i l’altre al XIX. L’església dóna molta importància al fet que el Natzarè Negre hagi «sobreviscut» a tres incendis i a dos terratrèmols. I també va sobreviure a l’alliberament de Manila el 1945… un dels pitjors bombardejos de la Segona Guerra Mundial al Teatre del Pacífic, per cert. Però ¿què hi ha d’estrany en el fet que una figura de fusta «sobrevisqui»?… Una figura de fusta no pot morir, ¿no? Només és que s’ha cremat unes quantes vegades i s’ha tornat negra! —va ser com ho va dir la Miriam—. El Natzarè Negre també va rebre un tret… a la galta, em sembla. L’incident del tret és força recent… de la dècada del 1990 —va dir la Miriam—. Com si Crist no hagués patit prou de camí al Calvari, el Natzarè Negre ha «sobreviscut» a sis catàstrofes, tant naturals com artificials. Cregui’m —va dir de sobte la Miriam a en Juan Diego—, demà val més que no surti de l’hotel. Manila és un caos quan els devots del Natzarè Negre surten en processó.

—¿Hi ha milers d’assistents? —va preguntar en Juan Diego a la Miriam.

—No, milions —li va dir la Miriam—. I molts creuen que tocar el Natzarè Negre els curarà les malalties que tinguin. Molta gent resulta ferida a la processó. Hi ha devots del Natzarè Negre que s’anomenen Hijos del Señor Nazareno, i la seva devoció per la fe catòlica fa que «s’identifiquin», tal com diuen ells, amb la Passió de Crist. Potser els imbècils volen patir tant com va patir Jesús —va dir la Miriam; la manera com es va arronsar d’espatlles va fer que en Juan Diego tingués un calfred—. ¿Qui sap què volen uns creients de debò com aquests?

—Potser aniré al cementiri dilluns, doncs —va suggerir en Juan Diego.

—Dilluns Manila estarà feta un desastre… Tarden un dia a netejar els carrers, i tots els hospitals continuen atenent els ferits —va dir la Miriam—. Vagi-hi dimarts… Millor a la tarda. Els més fanàtics ho fan tot tan d’hora com poden… No hi vagi al matí —li va dir la Miriam.

—D’acord —va dir en Juan Diego. El sol fet d’escoltar la Miriam el feia estar tan cansat com hauria estat si hagués anat a la processó del Natzarè Negre, patint les lesions i la deshidratació inevitables provocades per la gentada. Malgrat el cansament, però, en Juan Diego dubtava del que li havia dit la Miriam. Parlava sempre amb una veu molt autoritària, però el que li havia dit aquell cop semblava exagerat, fins i tot fals. A en Juan Diego li feia l’efecte que Manila era enorme. ¿Una processó religiosa al districte de Quiapo podia afectar realment la zona de Makati?

En Juan Diego va beure massa cervesa San Miguel i va menjar alguna cosa curiosa; hi havia unes quantes coses que podien ser la causa del seu malestar. Sospitava de les lumpia d’ànec pequinès. (¿Per què posaven ànec en un rotlle de primavera?). I en Juan Diego no sabia que el lechón kawali era cansalada de porc fregida, no fins que la Miriam no el va informar; les salsitxes servides amb maionesa bagoong també el van agafar de sorpresa. Després la Miriam li va explicar que la maionesa era feta amb aquell condiment de peix fermentat, el que provocava indigestió o cremor d’estómac a en Juan Diego.

En realitat, potser no va ser el menjar filipí (ni massa cervesa San Miguel) el que li va trasbalsar l’estómac i va fer que es trobés malament. El que el va afectar va ser la bogeria massa coneguda dels fervents seguidors del Natzarè Negre. És clar que el Jesús cremat i la seva creu carbonitzada havien vingut de Mèxic!, pensava en Juan Diego, mentre ell i la Miriam anaven per les escales de l’enorme centre comercial de l’Ayala Center, mentre pujaven amb l’ascensor, amunt amunt, cap a la seva suite a l’Ascott.

Altre cop en Juan Diego quasi no es va adonar que la seva coixesa semblava desaparèixer quan caminava per on fos amb la Miriam o la Dorothy. I en Clark French l’assetjava amb un missatge de text darrere l’altre. La pobra Leslie havia anat enviant missatges a en Clark; volia que en Clark sabés que el seu exprofessor era «a les urpes d’una assetjadora literària».

En Juan Diego no sabia que hi hagués assetjadors literaris; dubtava que a la Leslie (que era estudiant d’escriptura) l’assetgessin, però havia explicat a en Clark que en Juan Diego havia estat seduït per una «groupie que viu a costa d’escriptors». (En Clark insistia a referir-se a la Dorothy com a «D.» i prou). La Leslie havia explicat a en Clark que la Dorothy era una «dona que tenia intencions possiblement satàniques». La paraula satànic no deixava mai d’excitar en Clark.

El motiu pel qual hi havia tants missatges de text d’en Clark era que en Juan Diego havia apagat el mòbil abans del vol de Laoag a Manila; i fins que no havia sortit del restaurant amb la Miriam no s’havia recordat de tornar a engegar-lo. Arribats a aquell punt, la imaginació d’en Clark French ja havia agafat un caire alarmat i protector.

«¿Està bé?», començava el missatge de text més recent d’en Clark. «¿I si la D. és satànica? Vaig conèixer la Miriam… Ell m’ho va semblar!».

En Juan Diego va veure que també tenia un missatge d’en Bienvenido. Era veritat que en Clark French havia fet la majoria de les gestions per a en Juan Diego a Manila, però en Bienvenido sabia que l’exprofessor del senyor French tornava a ser a la ciutat i que havia canviat d’hotel. En Bienvenido no contradeia exactament les advertències de la Miriam sobre el diumenge, però no era tan categòric.

«Val més que demà s’amagui, a causa de la gentada que anirà a l’esdeveniment del Natzarè Negre; almenys eviti acostar-se als llocs per on passarà la processó», li havia escrit en Bienvenido. «Dilluns el duré a l’entrevista pública amb el senyor French i al sopar de després».

«¿QUÈ ÉS aquesta entrevista pública amb tu dilluns, Clark? ¿QUÈ ÉS aquest sopar de després?», va escriure immediatament en Juan Diego a en Clark French, abans de tractar la situació «satànica» que havia exaltat tant el seu exalumne d’escriptura.

En Clark va trucar per explicar-se. Hi havia un teatre petit a la ciutat de Makati, molt a prop de l’hotel d’en Juan Diego, «petit però agradable», el va descriure en Clark. Els dilluns a la nit, quan no hi havia funció, la companyia organitzava entrevistes públiques amb escriptors. Una llibreria del barri proporcionava exemplars dels llibres dels autors per signar; en Clark era sovint l’entrevistador. Després hi havia un sopar per als patrocinadors de la sèrie d’entrevistes —«no gaire gent», li va assegurar en Clark, «però serà una manera d’estar en contacte amb els seus lectors filipins».

En Clark French era l’únic escriptor que coneixia en Juan Diego que semblava un publicista. I, com un publicista, en Clark va parlar dels mitjans de comunicació al final. Hi hauria un periodista o dos, a l’entrevista i al sopar, però en Clark va dir que faria saber a en Juan Diego amb quins havia de vigilar. (Valdria més que en Clark es quedés a casa a escriure!, va pensar en Juan Diego).

—I també hi haurà les seves amigues —va dir de sobte en Clark.

—¿Qui, Clark? —va preguntar en Juan Diego.

—La Miriam i la seva filla. He vist la llista de convidats al sopar… Hi diu «Miriam i filla, amigues de l’autor». Em pensava que sabria que venien —li va dir en Clark.

En Juan Diego va mirar amb atenció la suite de l’hotel. La Miriam era al lavabo; era gairebé mitjanit. Es devia preparar per anar a dormir. Anant coixejant fins a la zona de la cuina de la suite, en Juan Diego va abaixar la veu quan va parlar pel mòbil a en Clark.

—D. vol dir Dorothy, Clark… La Dorothy és la filla de la Miriam. Vaig dormir amb la Dorothy abans que amb la Miriam —va recordar en Juan Diego al seu exalumne d’escriptura—. Vaig dormir amb la Dorothy abans que ella conegués la Leslie, Clark.

—Va admetre que no coneixia bé la Miriam i la seva filla —va recordar en Clark al seu exprofessor.

—Tal com et vaig dir, per a mi són un misteri, però la teva amiga Leslie té els seus problemes… La Leslie està gelosa, Clark.

—No nego que la pobra Leslie tingui problemes… —va començar a dir en Clark.

—A un dels seus fills el va trepitjar un búfal d’aigua… Al mateix nen després li van picar unes meduses de color rosa que nedaven en vertical —va xiuxiuejar en Juan Diego al mòbil—. A l’altre nen li va picar un plàncton que semblaven preservatius per a nens de tres anys.

—Preservatius que picaven… no m’ho recordi! —va cridar en Clark.

—Preservatius no… El plàncton que picava semblaven preservatius, Clark.

—¿Per què xiuxiueja? —va preguntar en Clark al seu exprofessor d’escriptura.

—Estic amb la Miriam —va xiuxiuejar en Juan Diego; anava coixejant per la zona de la cuina, intentant no perdre de vista la porta tancada del lavabo.

—Ja el deixo anar —va xiuxiuejar en Clark—. He pensat que dimarts seria un bon dia per anar al Cementiri Americà…

—Sí, a la tarda —el va interrompre en Juan Diego.

—He reservat en Bienvenido per dimarts al matí, també —li va dir en Clark—. He pensat que potser voldria veure el Temple Nacional de Nostra Senyora de Guadalupe… el que hi ha aquí, a Manila. Només hi ha un parell d’edificis, només una església i un monestir antics… res tan esplèndid com la versió de Ciutat de Mèxic. L’església i el monestir són en un suburbi, Guadalupe Viejo… El suburbi és un turó sobre el riu Pasig —va continuar en Clark.

—Guadalupe Viejo… un suburbi —va ser tot el que va poder dir en Juan Diego.

—Sembla cansat. Ja ho decidirem més endavant —va dir en Clark en sec.

—Guadalupe, sí… —va començar a dir en Juan Diego.

La porta del lavabo estava oberta; va veure la Miriam al dormitori —només anava embolicada amb una tovallola i tancava les cortines del dormitori.

—¿Això és un «sí» a Guadalupe Viejo…? ¿Vol anar-hi? —deia en Clark French.

—Sí, Clark —li va dir en Juan Diego.

Guadalupe Viejo no semblava un suburbi. Per a un nen de l’abocador, Guadalupe Viejo semblava més un destí. En Juan Diego trobava que la sola existència del Temple Nacional de Nostra Senyora de Guadalupe a Manila era una raó més contundent per fer el viatge a les Filipines que no pas la promesa sentimental que havia fet al gringo bo. Més que el Cementiri i Memorial Nord-americà de Manila, Guadalupe Viejo semblava el lloc on «acabaria fent cap» un lector de l’abocador d’Oaxaca, per fer servir l’expressió directa de la Dorothy. I si era veritat que estava marcat per una aura de fatalitat, ¿Guadalupe Viejo no semblava un lloc escaient per a en Juan Diego Guerrero?

—Està tremolant, estimat… ¿Té calfreds? —li va preguntar la Miriam quan ell va entrar al dormitori.

—No, només parlava amb en Clark French —li va dir en Diego—. Hi ha un acte públic que hem de fer ell i jo… Una entrevista plegats. M’ha dit que tu i la Dorothy també hi vindreu.

—No tenim ocasió d’anar a gaires actes literaris —va dir la Miriam, somrient. Havia estès la tovallola a la moqueta per posar-hi els peus, al seu cantó del llit. Ja era dins els llençols—. Li he tret les pastilles —va dir en un to pràctic—. No sabia si era una nit de Lopressor o de Viagra —va afegir la Miriam amb el seu estil despreocupat.

En Juan Diego era conscient que havia anat alternant les nits: escollia les nits en què volia notar l’adrenalina; es prenia amb resignació les altres nits, quan sabia que se sentiria disminuït. Era conscient que saltar-se una dosi de blocadors beta —concretament, per desbloquejar els receptors d’adrenalina del seu cos, per tenir una pujada d’adrenalina— era perillós. Però en Juan Diego no recordava quan s’havia convertit en costum fer «una nit de Lopressor o una nit de Viagra», tal com ho havia dit la Miriam. Feia un quant temps, es va imaginar.

En Juan Diego estava sorprès pel que tenien en comú la Miriam i la Dorothy; no tenia res a veure amb l’aspecte ni amb el seu comportament sexual. El que tenien en comú aquelles dues dones era la manera com eren capaces de manipular-lo, per no parlar que, sempre que era amb una de les dues, tenia tendència a oblidar-se de l’altra. (Tot i així, s’oblidava de totes dues i alhora s’hi obsessionava!).

Hi havia una paraula per descriure com es comportava, va pensar en Juan Diego, no tan sols amb aquelles dues dones, sinó també amb els blocadors beta. Es comportava de manera «infantil», pensava en Juan Diego, més o menys com ell i la Lupe s’havien comportat amb les verges, preferint Guadalupe al monstre Maria fins que Guadalupe els va decebre. I després la Verge Maria havia fet alguna cosa prou evident per cridar l’atenció dels nens de l’abocador, no tan sols amb el truc del nas pel nas sinó també amb les seves llàgrimes inequívoques.

L’Ascott no era El Escondrijo. No hi havia fantasmes, a menys que la Miriam ho fos, i hi havia un munt d’endolls on en Juan Diego hauria pogut connectar el mòbil i carregar-lo. Tot i així, va escollir un endoll de la zona de la pica del lavabo, perquè el lavabo era privat. I en Juan Diego tenia l’esperança que —tant si era un fantasma com si no ho era— la Miriam s’hauria adormit abans que ell hagués acabat de fer servir el lavabo.

—Prou sexe, Dorothy —havia sentit dir a la Miriam (una frase molt repetida), i també—: No es tracta mai tant de sexe com et penses.

L’endemà era diumenge. En Juan Diego havia de tornar als Estats Units dimecres. No tan sols ja havia tingut prou sexe, pensava en Juan Diego. També n’havia tingut prou d’aquelles dues dones misterioses, fossin qui fossin. Una manera de deixar d’obsessionar-se amb elles era deixar de mantenir-hi relacions sexuals, va pensar en Juan Diego. Va fer servir el tallador de píndoles per partir pel mig una d’aquelles pastilles Lopressor allargades; es va prendre la dosi indicada de blocadors beta, més aquella mitja pastilla extra.

En Bienvenido havia dit que valia més que diumenge estigués «amagat»; en Juan Diego ho va fer. Es va passar quasi tot el diumenge ensopit. I no eren les aglomeracions ni la bogeria religiosa de la processó del Natzarè Negre el que en Juan Diego evitava expressament. Pensava que tant de bo la Miriam i la Dorothy desapareguessin en sec; el que volia era sentir-se disminuït, com normalment.

En Juan Diego feia un esforç per tornar a estar normal, per no esmentar que intentava, encara que amb retard, seguir les ordres de la seva metgessa. (Pensava sovint en la doctora Rosemary Stein, tot i que no sempre com a metgessa).

«Estimada Dra. Rosemary», va començar el missatge de text, altre cop assegut a la tassa del lavabo amb aquell mòbil tan difícil d’entendre. En Juan Diego volia dir-li que s’havia pres certes llibertats amb el Lopressor; volia parlar-li de les circumstàncies tan poc habituals amb què s’havia trobat, i d’aquelles dues dones tan interessants (o almenys interessades). Tot i així, en Juan Diego volia assegurar a la Rosemary que no se sentia sol, i que no era patètic; també li volia prometre que pararia de manipular la dosi de blocadors beta, però li va semblar que tardava hores a escriure només «Estimada Dra. Rosemary». Aquell coi de mòbil era un insult per a qualsevol escriptor! En Juan Diego no recordava mai quin coi de tecla s’havia de pitjar per posar una lletra en majúscula.

Va ser llavors que se li va acudir una solució més senzilla: podia enviar a la Rosemary la fotografia on sortien ell, la Miriam i la Dorothy a l’estació de Kowloon; d’aquella manera, el missatge podia ser més curt i més divertit. «He conegut aquestes dues dones, que m’han fet fer una mica el ruc amb el Lopressor. Però no pateixi! Torno a estar encarrilat i a fer abstinència. Una abraçada…».

Aquella seria la manera més breu de confessar-se a la doctora Rosemary, ¿no? I el to no era autocompassiu: ni rastre de l’oportunitat perduda relacionada amb aquella nit dins el cotxe a Dubuque Street, quan la Rosemary havia agafat la cara d’en Juan Diego i havia dit: «Li hauria demanat que es casés amb mi».

El pobre Pete conduïa. La pobra Rosemary va intentar corregir el que havia dit; «només volia dir que potser l’hi hauria demanat», va ser com ho va dir la Rosemary. I, sense mirar-la, en Juan Diego havia sabut que ella plorava.

Bé… valia més que tant en Juan Diego com la seva estimada doctora Rosemary no continuessin pensant en aquella nit dins el cotxe a Dubuque Street. ¿I com podia enviar-li aquella foto de l’estació de Kowloon? En Juan Diego no sabia com trobar la foto en aquell coi de mòbil, per no parlar de com adjuntar-la al missatge. A l’exasperant teclat d’aquell mòbil petit, ni tan sols la tecla d’esborrar no estava ben escrita. En lloc de «CLEAR» hi posava «CLR», tot i que segons en Juan Diego hi havia lloc per a dues lletres més. Va esborrar empipat el missatge que havia escrit a la Rosemary, lletra per lletra.

En Clark French sabria trobar la foto que aquell noi xinès havia fet a l’estació de Kowloon; podia ensenyar a en Juan Diego a enviar la foto amb un missatge de text a la doctora Rosemary. En Clark sabia fer-ho tot, excepte què havia de fer amb la pobra Leslie, pensava en Juan Diego mentre tornava coixejant al llit.

No hi havia gossos que bordessin ni galls de baralla que cantessin, però —més o menys com la nit de Cap d’Any a El Encantador— en Juan Diego no va poder percebre la respiració de la Miriam.

La Miriam dormia sobre el costat esquerre, d’esquena a ell. En Juan Diego va pensar que es podia estirar sobre el costat esquerre i envoltar-la amb el braç; volia posar-li la mà al cor, no pas al pit. Volia comprovar si el cor li bategava o no.

La doctora Rosemary Stein hauria pogut dir-li que el pols es pot notar millor en altres llocs. Naturalment, en Juan Diego va tocar la Miriam —per tot el pit!— però no li va trobar el batec del cor.

Mentre grapejava pertot arreu, els seus peus van tocar els d’ella; si la Miriam era viva, i no una presència espectral, segur que havia notat com la tocava. Tot i així, en Juan Diego no tenia por d’afermar la seva familiaritat amb el món espiritual.

El nen que havia nascut a Guerrero sabia alguna cosa dels esperits; Oaxaca era una ciutat plena de verges sagrades. Fins i tot aquella tenda de les festes nadalenques, la botiga de verges a Independencia —fins i tot una d’aquelles rèpliques sexuals de les verges més famoses de la ciutat— era una mica sagrada. I en Juan Diego era un nen dels Nens Perduts; les monges i els dos monjos vells del Temple de la Companyia de Jesús havien exposat el lector de l’abocador al món espiritual. Fins i tot l’encarregat de l’abocador era creient; en Rivera havia estat devot de Maria. En Juan Diego no tenia por de la Miriam ni de la Dorothy, independentment de qui fossin o de què fossin. Tal com havia dit el jefe: «No cal que declarem què és o què no és un miracle… L’hem vist».

No importava què o qui era la Miriam. Si la Miriam i la Dorothy eren els àngels de la mort d’en Juan Diego, no l’impressionaven. No serien ni el primer ni l’únic miracle de la seva vida. Tal com li havia dit la Lupe: «Els miraculosos som nosaltres». Això era tot el que creia en Juan Diego, o el que intentava creure —el que sincerament volia creure— mentre continuava tocant la Miriam.

Amb tot, la inspiració forta i sobtada de la Miriam el va sorprendre.

—És una nit de Lopressor, suposo —li va dir amb la seva veu greu i rogallosa.

Ell va intentar respondre en un to despreocupat.

—¿Com ho has sabut? —li va preguntar en Juan Diego.

—Té les mans i els peus freds, estimat —li va dir la Miriam—. Les extremitats ja se li estan refredant.

És cert que els blocadors beta redueixen la circulació sanguínia a les extremitats. En Juan Diego no es va llevar fins diumenge al migdia, i tenia les mans i els peus gelats. No el va sorprendre que la Miriam no hi fos, ni que no li hagués deixat cap nota.

Les dones saben quan els homes no les desitgen: els fantasmes i les bruixes, les deesses i les diablesses, els àngels de la mort, fins i tot les verges, fins i tot les dones normals. Sempre ho saben; les dones noten quan has deixat de desitjar-les.

En Juan Diego se sentia molt disminuït; no recordaria com va passar aquell diumenge, ni aquell diumenge a la nit. Fins i tot aquella meitat extra d’una pastilla Lopressor havia estat excessiva. Diumenge a la nit, va tirar al vàter la meitat de la pastilla que no s’havia pres; es va prendre només la meitat de la dosi indicada de Lopressor. Tot i així, dilluns en Juan Diego també dormiria fins al migdia. Si hi va haver cap notícia aquell cap de setmana, se la va perdre.

Els alumnes d’escriptura d’Iowa havien qualificat en Clark French de «catòlic ingenu» i de «bonifaci rematat», i en Clark havia estat ocupat amb la Leslie mentre en Juan Diego havia dormit. «Crec que la preocupació principal de la pobra Leslie és el seu benestar», començava el primer missatge de text a en Juan Diego. Hi havia més missatges d’en Clark, és clar, la majoria dels quals sobre l’entrevista en públic. «No s’amoïni: no li preguntaré qui va escriure Shakespeare, i evitarem el tema de la ficció autobiogràfica tan bé com podrem!».

També n’hi havia més sobre la pobra Leslie. «La Leslie diu que NO està gelosa. No vol saber res de la D.», declarava el missatge de text d’en Clark. «Estic segur que la Leslie només està preocupada per la bruixeria, per la fetilleria violenta que li pot tirar a sobre la D. En Werner ha dit a la seva mare que el búfal d’aigua havia estat PROVOCAT per envestir i trepitjar; en Werner ha dit que la D. va ficar una eruga al nas del búfal!».

Algú menteix, pensava en Juan Diego. En Juan Diego no descartava que la Dorothy hagués embotit l’eruga al nariu de l’animal, tan endins com hagués pogut. En Juan Diego tampoc no descartava que hagués estat el petit Werner.

«¿Era una eruga verda i groga, amb unes celles marró fort?», va escriure en Juan Diego a en Clark.

«SÍ!», li va respondre en Clark. Suposo que en Werner va mirar bé l’eruga, pensava en Juan Diego.

«Segur que és bruixeria», va escriure en Juan Diego a en Clark. «Ja no dormo amb la Dorothy ni amb la seva mare», va afegir.

«La pobra Leslie serà a l’acte d’aquest vespre», va ser la resposta d’en Clark. «¿La D. hi serà? ¿I la seva MARE? La Leslie diu que la sorprèn que la mare de la D. encara visqui».

«Sí, la Dorothy i la seva mare hi seran», va ser l’últim missatge d’en Juan Diego a en Clark. Li va provocar un petit plaer enviar-lo. En Juan Diego s’adonava que provocava menys estrès fer coses absurdes quan tenies l’adrenalina una mica baixa.

¿Era per això que els jubilats s’acontentaven fent el papallona pel jardí, o jugant a golf, o fent merdes d’aquelles, com ara enviar missatges de text avorrits, lletra a lletra?, es preguntava en Juan Diego. ¿Les banalitats eren més tolerables quan ja et senties disminuït?

No s’havia imaginat que totes les notícies de la televisió i del diari que el servei de l’hotel li va portar a l’habitació serien sobre la processó del Natzarè Negre de Manila. L’única notícia era local. Diumenge havia estat tan desconnectat que no s’havia adonat que havia plovisquejat tot el dia —«un Monzó del nord-est», en deia el diari. Malgrat el temps, un milió set-cents mil catòlics filipins (molts dels quals descalços) van prendre part en la processó; als fidels s’hi van afegir tres mil cinc-cents agents de policia. Com en anys anteriors, hi havia hagut diversos centenars de ferits. Tres devots van caure o van saltar pel pont de Quezon, segons van informar els guardacostes; els guardacostes també deien que havien desplegat diversos equips d’intel·ligència en llanxes pneumàtiques per patrullar pel riu Pasig, «no tan sols per garantir la seguretat dels fidels, sinó també per estar al cas de qualsevol persona aliena a la processó que pogués crear un escenari inesperat».

¿Quin «escenari inesperat»?, s’havia preguntat en Juan Diego.

La processó sempre s’acabava a l’església de Quiapo, on tenia lloc una pràctica que s’anomenava pahalik, que consistia a besar l’estàtua del Natzarè Negre. Una gernació s’esperava fent cua, envoltant la zona de l’altar i esperant l’oportunitat de fer un petó a l’estàtua.

I ara parlava un metge a la televisió, traient importància a les «ferides lleus» patides per 560 devots a la processó del Natzarè Negre d’enguany. El metge assegurava que totes les laceracions es podien esperar.

—Són tot ferides típiques que es produeixen en les aglomeracions, com ara trepitjades… Qui va descalç s’ho busca —deia el metge. Era jove i semblava impacient.

—¿I els problemes abdominals? —li preguntaven.

—Són provocats per decisions alimentàries equivocades —va dir el metge.

—¿I les torcedures?

—També ferides típiques de les multituds… caigudes per totes les empentes que hi ha —va respondre el metge, sospirant.

—¿I tots els mals de cap?

—Deshidratació… La gent no beu prou aigua —va dir el metge, amb un menyspreu creixent. Centenars de participants havien estat tractats per marejos i dificultats respiratòries; alguns s’havien desmaiat, deien al metge—. No estan acostumats a caminar! —exclamava ell, aixecant les mans enlaire; a en Juan Diego li va recordar en Vargas. (El metge semblava que estigués a punt de cridar: «El problema és la religió!»).

—¿I els casos de mal d’esquena?

—Els podria provocar qualsevol cosa, però segur que els empitjoren totes les empentes —va respondre el metge; havia tancat els ulls.

—¿I la hipertensió?

—Podria estar provocada per qualsevol cosa —va repetir el doctor, encara amb els ulls tancats—. Una causa probable són les coses relacionades amb el caminar. —La seva veu s’havia anat apagant quan el jove metge de sobte va obrir els ulls i va parlar directament a la càmera—. Els diré per què és bona la processó del Natzarè Negre —va dir—. La processó és bona per als drapaires.

Naturalment, un nen de l’abocador era sensible a aquest ús desdenyós de la paraula drapaires. En Juan Diego no tan sols es va imaginar els pepenadores del basurero; a més dels recol·lectors professionals d’escombraries com el nen de l’abocador, en Juan Diego va pensar amb compassió en els gossos i les gavines. Però el metge jove no parlava amb desdeny; feia servir un to molt despectiu amb la processó del Natzarè Negre, però dient que la processó era bona per als «drapaires» volia dir que era bona per a la gent pobra, per a les persones que anaven darrere els fidels arreplegant totes les ampolles d’aigua i els contenidors de menjar de plàstic que llençaven.

Ah, bé, «la gent pobra», va pensar en Juan Diego. Certament hi havia una història que relacionava l’Església catòlica amb els pobres. En Juan Diego normalment discutia amb en Clark French sobre aquell tema.

Evidentment, l’Església era «sincera» en l’amor que professava pels pobres, com deia sempre en Clark. En Juan Diego no ho rebatia. ¿Per què l’Església no havia d’estimar els pobres?, en Juan Diego tenia el costum de preguntar a en Clark. Però ¿què passava amb el control de natalitat? ¿I amb l’avortament? Era «l’agenda social» de l’Església catòlica el que treia en Juan Diego de polleguera. Les polítiques de l’Església —contràries a l’avortament, fins i tot contràries a l’anticoncepció!— no tan sols sotmetien les dones a «l’esclavatge del part», tal com en Juan Diego ho havia dit a en Clark; les polítiques de l’Església feien que els pobres continuessin sent pobres, o els hi feia encara més. Els pobres continuaven reproduint-se, ¿no?, preguntava sempre en Juan Diego a en Clark.

En Juan Diego i en Clark French s’havien discutit una vegada i una altra sobre allò. Si el tema de l’Església no sortia durant l’entrevista d’aquell vespre, o durant el sopar de després, ¿com podria no sortir quan estiguessin junts en una església catòlica i romana l’endemà al matí? ¿Com podrien conviure en Clark i en Juan Diego a l’església de Nostra Senyora de Guadalupe de Manila sense tornar a emprendre la seva coneguda conversa sobre el catolicisme?

El sol fet de pensar en aquella conversa va fer que en Juan Diego fos conscient de la seva adrenalina, a saber, que en necessitava. No era només per al sexe que en Juan Diego volia la secreció d’adrenalina que havia trobat a faltar d’ençà que havia començat a prendre’s els blocadors beta. El lector de l’abocador havia trobat per primer cop una mica d’història catòlica a les pàgines socarrades dels llibres salvats de la crema; com a nen dels Nens Perduts, creia que entenia la diferència entre els inexplicables misteris religiosos i les normes de l’Església dictades pels homes.

Si al matí havia d’anar a l’església de Nostra Senyora de Guadalupe amb en Clark French, en Juan Diego pensava que potser saltar-se una dosi de Lopressor aquella nit no era mala idea. Tenint en compte qui era en Juan Diego Guerrero, i d’on venia, bé, si fóssiu en Juan Diego, i haguéssiu d’anar a Guadalupe Viejo amb en Clark French, ¿no voldríeu tenir tanta adrenalina com poguéssiu?

I després hi havia el suplici de l’entrevista, i el sopar de després. Havia de passar aquella nit i l’endemà, es va adonar en Juan Diego. Prendre o no prendre els blocadors beta: aquesta és la qüestió, pensava.

El missatge de text d’en Clark French era breu però suficient. «M’ho he repensat», havia escrit en Clark. «Començaré preguntant-li qui va escriure Shakespeare. Ja sabem que estem d’acord en això. Això ens ajudarà a deixar enrere la qüestió de si l’experiència personal és l’única base vàlida per escriure ficció; ja sabem que en això també estem d’acord. Pel que fa als individus que creuen que Shakespeare era una altra persona: subestimen la imaginació, o sobreestimen l’experiència personal, la base de la ficció autobiogràfica, ¿no troba?», va escriure en Clark French al seu exprofessor d’escriptura. Pobre Clark, encara amb les seves teories, sempre juvenil, sempre buscant brega.

Vull adrenalina, tanta com pugui, va pensar en Juan Diego, i altre cop no es va prendre els blocadors beta.