3
MARE I FILLA

L’home invàlid no havia previst que es quedaria vint-i-set hores atrapat al JFK. Cathay Pacific el va enviar a la sala de primera classe de British Airways. Era més còmode que el que van haver de suportar els passatgers de tarifa econòmica —les companyies filials es van quedar sense menjar, i els lavabos públics no es van poder netejar com cal— però el vol de Cathay Pacific amb destinació a Hong Kong, previst per a les 9:15 del dia 27 de desembre, no es va enlairar fins l’endemà al migdia, i en Juan Diego havia desat els blocadors beta amb el necesser a la maleta que havia facturat. El vol fins a Hong Kong durava unes setze hores. En Juan Diego hauria de passar més de quaranta-tres hores sense la medicació; s’estaria gairebé dos dies sense prendre’s els blocadors beta. (Per norma general, els nens de l’abocador no es deixen endur pel pànic).

Tot i que en Juan Diego es va plantejar trucar a la Rosemary per preguntar-li si corria perill si no es prenia la medicació durant un període de temps indeterminat, al final no ho va fer. Recordava el que havia dit la doctora Stein: que si, pel motiu que fos, havia de deixar de prendre’s els blocadors beta, havia de deixar-los gradualment. (De manera inexplicable, la paraula gradualment el va fer pensar que no era arriscat parar o tornar-se a prendre els blocadors beta).

En Juan Diego ja sabia que dormiria poc mentre fos a la sala de British Airways al JFK; tenia ganes de recuperar el son quan fos que embarqués per fer les setze hores de vol fins a Hong Kong. En Juan Diego no va trucar a la doctora Stein perquè tenia ganes de fer un descans dels blocadors beta. Amb una mica de sort, potser tindria un dels seus antics somnis; els records d’infantesa, que per a ell eren tan importants, potser li tornarien —i en ordre cronològic, esperava. (Com a novel·lista, era una mica primmirat amb l’ordre cronològic, un pèl passat de moda).

British Airways va fer tots els possibles perquè l’home esguerrat estigués còmode; els altres passatgers de primera classe eren conscients de la coixesa d’en Juan Diego i de la sabata feta a mida i deformada que duia al peu tolit. Tothom va ser molt comprensiu; tot i que a la sala de primera classe no hi havia prou cadires per als passatgers atrapats, ningú no es va queixar que en Juan Diego hagués ajuntat dues cadires —s’havia fet una mena de sofà per poder aixecar aquell peu d’aspecte tràgic.

Sí, la coixesa feia que en Juan Diego semblés més gran del que era —aparentava almenys seixanta-quatre anys, no pas cinquanta-quatre—. I hi havia una altra cosa: tenia un aire de resignació que li conferia una expressió llunyana, com si la major part de l’emoció de la vida d’en Juan Diego hagués estat en els anys llunyans de la infantesa i la primera adolescència. Al capdavall, havia sobreviscut a tothom a qui havia estimat —i això l’havia fet envellir clarament.

Encara tenia els cabells negres; només si eres a prop d’ell —i el miraves amb atenció— podies veure-li alguns blens de color gris. No havia perdut cabells, però els duia llargs, la qual cosa li donava un aspecte entre adolescent rebel i hippy gran —és a dir, d’algú que no anava a la moda expressament—. Els seus ulls de color marró fosc eren quasi tan negres com els seus cabells; encara era un home ben plantat, i prim, si bé feia la impressió de «vell». Les dones —sobretot les joves— li oferien una ajuda que no sempre necessitava.

Estava marcat per una aura fatídica. Es movia a poc a poc; sovint semblava absort en els seus pensaments, o en la seva imaginació —com si el seu futur estigués predestinat i no s’hi resistís.

En Juan Diego creia que no era un escriptor prou famós perquè gaires lectors el reconeguessin, i els que no coneixien la seva obra no ho feien mai. Només el trobaven els que es podrien qualificar de seguidors acèrrims. Eren bàsicament dones, dones grans, és clar, però entre els lectors ardents dels seus llibres també hi havia moltes universitàries.

En Juan Diego no creia que fos el tema de les seves novel·les el que atreia lectores; sempre deia que les dones eren les lectores més entusiastes de ficció, no pas els homes. No oferia cap teoria per explicar això; senzillament havia observat que era així.

En Juan Diego no era un teòric; especular no era el seu fort. Fins i tot era una mica famós pel que havia dit en una entrevista quan un periodista li havia demanat que especulés sobre algun tema gastat.

—Jo no especulo —havia dit en Juan Diego—. Només observo; només descric.

Naturalment, el periodista —un noi persistent— hi havia insistit. Als periodistes els agrada l’especulació; sempre pregunten als novel·listes si la novel·la està morta o s’està morint. Recordeu: en Juan Diego havia tret les primeres novel·les que havia llegit de les fogueres del basurero; s’havia cremat les mans salvant llibres. A un lector de l’abocador no se li pregunta si la novel·la està morta o s’està morint.

—¿Coneix cap dona? —havia preguntat en Juan Diego al jove periodista—. Vull dir alguna dona que llegeixi —va dir, aixecant una mica la veu—. Hauria de parlar amb les dones, preguntar-los què llegeixen! —Ara en Juan Diego ja cridava—. El dia que les dones deixin de llegir… aquest és el dia que morirà la novel·la! —va exclamar el lector de l’abocador.

Els escriptors que tenen una mica de públic tenen més lectors del que es pensen. En Juan Diego era més famós del que es pensava.

Aquell cop, van ser una mare i una filla les que el van descobrir, tal com només feien els seus lectors més apassionats.

—L’hauria reconegut en qualsevol lloc. No es podria amagar de mi ni que ho intentés —va dir la mare, una mica agressiva, a en Juan Diego. Per la manera com li parlava… bé, era gairebé com si de fet s’hagués intentat amagar. ¿I on havia vist una mirada tan penetrant abans? Sense cap dubte, aquella estàtua alta i imponent de la Verge Maria… ella tenia una mirada com aquella. Era la manera com la Verge Santa et mirava des de dalt, però en Juan Diego no va saber mai si l’expressió de Maria era compassiva o inclement. (Tampoc no n’estava segur en el cas d’aquella mare d’aspecte elegant que era una lectora seva).

Pel que fa a la filla, que també era seguidora d’ell, a en Juan Diego li va semblar més fàcil d’interpretar.

—L’hauria reconegut a les fosques; només que m’hagués dit una cosa, fins i tot una frase incompleta, hauria sabut qui era —li va dir la filla, en un to una mica massa entusiasta—. La seva veu… —va dir tremolant, com si no pogués continuar—. Era jove i dramàtica, però tenia una bellesa rústega; tenia els canells i els turmells gruixuts, i els pits penjants i els malucs, ben sòlids. La seva pell era més fosca que la de la seva mare; els trets de la cara eren més prominents, o menys refinats, i —sobretot en el parlar— era més brusca, més basta.

—Més com una de nosaltres —va imaginar en Juan Diego que deia la seva germana. (Amb un aspecte més indígena, hauria pensat la Lupe).

En Juan Diego va quedar desconcertat quan de sobte es va imaginar les rèpliques empolistrades que la botiga de verges d’Oaxaca hauria pogut fer d’aquella mare i la seva filla. Aquell lloc dedicat a les festes nadalenques hauria exagerat la manera de vestir lleugerament malairosa de la filla, però ¿era la roba que es veia descurada o l’estil malforjat amb què la duia?

En Juan Diego va pensar que la botiga de verges hauria fet que el maniquí de mida natural de la filla adoptés una postura de meuca —un posat insinuant, com si la rotunditat dels malucs no es pogués contenir. (¿O potser era que en Juan Diego fantasiejava amb la filla?).

Aquella botiga de verges, a la qual els nens de l’abocador a vegades es referien com La Nena, no se n’hauria sortit de fer un maniquí que fes justícia a la mare. La mare tenia un aire de sofisticació i de dignitat, i una bellesa clàssica; la mare irradiava luxe i superioritat —una sensació de privilegi que semblava innata—. Si aquella mare que només estava aturada momentàniament en una sala de primera classe al JFK hagués estat la Verge Maria, ningú no l’hauria enviat a l’estable; algú li hauria fet lloc a l’hostal. Aquella vulgar botiga de verges de l’avinguda de la Independencia no hauria pogut fer-ne una rèplica de cap manera; aquella mare era immune a convertir-se en un estereotip —ni tan sols La Nena hauria pogut crear una nina sexual que estigués a la seva altura—. La mare era més «una dona única» que no pas «una de les nostres». A la botiga de les festes nadalenques no hi havia lloc per a ella, va decidir en Juan Diego; no estaria mai en venda. I tampoc no voldries endur-te-la a casa —almenys no per entretenir els convidats o distreure la canalla. No, va pensar en Juan Diego, voldries quedar-te-la tota per a tu.

D’alguna manera, sense haver dit ni una paraula a la mare i la filla sobre el que sentia per elles, semblava que les dues dones ho sabessin tot d’en Juan Diego. I, malgrat les diferències evidents, aquella mare i filla anaven a l’una; formaven un equip. Es van ficar ràpidament en el que creien que era l’absoluta indefensió de la situació en què es trobava en Juan Diego, si no en la seva mateixa existència. En Juan Diego estava cansat; sense dubtar-ho, en donava la culpa als blocadors beta. No va oposar gaire resistència. Bàsicament, va deixar que aquelles dones s’encarreguessin d’ell. A més, això va passar quan ja feia vint-i-quatre hores que s’esperaven a la sala de primera classe de British Airways.

Els col·legues benintencionats d’en Juan Diego, tots bons amics, li havien planificat una escala de dos dies a Hong Kong; ara semblava que només passaria una nit a Hong Kong abans d’agafar un vol de connexió de bon matí fins a Manila.

—¿On s’està, a Hong Kong? —li va preguntar la mare, que es deia Miriam. No s’estava per romanços; conforme a la seva mirada penetrant, era molt directa.

—On s’estava, deus voler dir —va fer la filla, que es deia Dorothy. En Juan Diego s’havia adonat que no s’assemblava gaire a la mare; la Dorothy era gairebé tan agressiva com la Miriam, però ni de bon tros tan guapa.

¿Què tenia en Juan Diego que feia que les persones més agressives es pensessin que s’havien d’encarregar dels seus assumptes? En Clark French, el seu exalumne, s’havia ficat en el viatge d’en Juan Diego a les Filipines. Ara dues dones —dues desconegudes— es cuidaven del que l’escriptor havia de fer a Hong Kong.

En Juan Diego devia semblar un viatger novell als ulls d’aquella mare i la seva filla, ja que va haver de consultar l’itinerari que duia escrit per saber el nom de l’hotel de Hong Kong. Mentre encara es regirava la butxaca de l’americana buscant-hi les ulleres de llegir, la mare li va prendre l’itinerari dels dits.

—Déu meu, no li interessa estar-se a l’InterContinental Grand Stanford Hong Kong —li va dir la Miriam—. És a una hora en cotxe de l’aeroport.

—De fet és a Kowloon —va dir la Dorothy.

—A l’aeroport hi ha un hotel que està prou bé —va dir la Miriam—. Hauria d’estar-se en aquest.

—Nosaltres ens hi estem sempre —va dir la Dorothy, sospirant.

En Juan Diego va començar a dir que hauria de cancel·lar una reserva i fer-ne una altra, però només va arribar fins aquí.

—Fet —va dir la filla; els dits ja li sobrevolaven el teclat del portàtil. A en Juan Diego el meravellava com els joves sempre feien servir els portàtils sense endollar-los. ¿Com és que no se’ls acaba la bateria?, pensava.

—He pensat que era un viatge massa llarg per agafar el portàtil —va dir en Juan Diego a la mare, que se’l va mirar gairebé amb compassió—. Me l’he deixat a casa —va dir avergonyit a la filla diligent, que no havia aixecat el cap ni un sol cop de la pantalla canviant de l’ordinador.

—Li cancel·lo l’habitació amb vistes al port… Dues nits a l’InterContinental Grand Stanford, fora. De totes maneres, no m’agrada aquest hotel —va dir la Dorothy—. I li reservo una suite de luxe a l’hotel Regal Airport de l’Aeroport Internacional de Hong Kong. No és tan ordinari com el nom, llevat de totes les merdes de Nadal.

—Una nit, Dorothy —va recordar la mare a la noia.

—Ja —va dir la Dorothy—. El Regal té una cosa: la manera com s’encenen i s’apaguen els llums és una mica estranya —va explicar a en Juan Diego.

—Ja l’hi ensenyarem, Dorothy —va dir la mare—. Ho he llegit tot de vostè, tot el que ha escrit —li va dir la Miriam, posant-li la mà al canell.

—Jo ho he llegit quasi tot —va dir la Dorothy.

—N’hi ha dues que no has llegit, Dorothy —va dir la seva mare.

—Ui, sí… dues —va dir la Dorothy—. Això és quasi tot, ¿no? —va preguntar la noia a en Juan Diego.

—Sí… quasi tot —va dir ell, evidentment—. No sabia si la noia flirtejava amb ell, o si ho feia la mare; potser cap de les dues. El fet de no saber-ho també feia envellir en Juan Diego de manera prematura, però —per ser justos— ja feia temps que estava fora de circulació. Feia molt que no sortia amb ningú, i de fet no havia sortit mai gaire, cosa que dues viatgeres tan experimentades com aquella mare i filla ja devien haver llucat.

Quan el coneixien, ¿les dones pensaven que estava ferit? ¿Era un d’aquells homes que havia perdut l’amor de la seva vida? ¿Què tenia en Juan Diego que feia pensar a les dones que no superaria mai una pèrdua?

—M’encanta el sexe a les seves novel·les —li va dir la Dorothy—. M’agrada com ho fa.

—A mi m’agrada més —li va dir la Miriam, llançant una mirada d’entesa a la seva filla—. Tinc prou perspectiva per saber què és el sexe que realment no val la pena —va dir la mare a la Dorothy.

—Si us plau, mare… No cal que ens en facis un esquema —va dir la Dorothy.

En Juan Diego s’havia fixat que la Miriam no portava anell de casada. Era una dona alta i esvelta, tensa i d’aire impacient, amb un vestit pantaló de color gris perla que duia sobre una samarreta platejada. El to entre beix i ros dels seus cabells segur que no era el color natural, i segurament s’havia fet algun retoc a la cara —potser poc després d’un divorci, o al cap d’un quant temps després de quedar-se vídua. (En Juan Diego no sabia gran cosa d’aquells temes; no havia tingut cap experiència amb dones com la Miriam, a excepció de les lectores i dels personatges femenins de les novel·les).

La Dorothy, la filla, que havia dit que havia llegit per primer cop una de les novel·les d’en Juan Diego quan l’hi havien «manat» —a la carrera— semblava que encara pogués tenir l’edat d’anar a la universitat, o no gaire més.

Aquelles dones no anaven a Manila —«encara no», li havien dit— però en Juan Diego no recordava on anaven després de Hong Kong, si és que l’hi havien dit. La Miriam no li havia dit el nom complet, però el seu accent semblava europeu —la part estrangera és el que havia retingut en Juan Diego—. No era un expert en accents, és clar —la Miriam hauria pogut ser americana.

Quant a la Dorothy, no seria mai tan guapa com la seva mare, però tenia una bellesa esquerpa i descurada, de la mena que una dona jove amb una mica de sobrepès pot suportar uns quants anys més. (En Juan Diego sabia que voluptuosa no seria sempre la paraula que evocava la Dorothy adonant-se —tot i que per a ell sol— que estava escrivint sobre aquelles dones eficients mentre deixava que l’ajudessin).

Fossin qui fossin, i anessin on anessin, aquella mare i filla ja sabien què era viatjar en primera classe amb Cathay Pacific. Quan el vol 841 amb destinació a Hong Kong per fi va embarcar, la Miriam i la Dorothy no van deixar que l’hostessa amb cara de nina expliqués a en Juan Diego com es posava el pijama d’una peça de Cathay Pacific, ni com funcionava la càpsula per dormir, que semblava un capoll. La Miriam li va ensenyar els passos per posar-se aquell pijama infantil, mentre que la Dorothy —el geni de la tecnologia en aquella família de dues dones— li va mostrar la mecànica del llit més còmode que en Juan Diego havia trobat mai en un avió. Les dues dones pràcticament el van acotxar.

Em sembla que totes dues flirtejaven amb mi, va pensar en Juan Diego mentre s’adormia, la filla, segur. Evidentment, la Dorothy recordava a en Juan Diego algunes alumnes que havia tingut al llarg dels anys; la majoria, sabia, només semblava que flirtegessin amb ell. Hi havia noies d’aquella edat —entre les quals algunes escriptores solitàries i una mica gallimarsots— que l’escriptor gran trobava que només sabien tenir dos tipus de comportament social: sabien flirtejar i sabien mostrar un menyspreu irrevocable.

En Juan Diego estava quasi adormit quan es va recordar que estava fent un descans no previst amb els blocadors beta; ja començava a somiar quan se li va acudir un pensament lleugerament inquietant que va desaparèixer tot seguit. El pensament era aquest: no sé què passa quan pares de prendre’t els blocadors beta i després hi tornes. Però el somni (o el record) s’estava apoderant d’ell, i va deixar que avancés.