22
«MAÑANA»

«Si a la teva vida hi ha alguna cosa que no funciona, o que no està resolta, Ciutat de Mèxic segurament no és la resposta als teus somnis», havia escrit en Juan Diego en una de les seves primeres novel·les. «No hi vagis a menys que sentis que domines la teva vida». El personatge que ho diu és una noia que no és mexicana, i no sabem mai què li passa a Ciutat de Mèxic. La novel·la d’en Juan Diego no hi anava.

El terreny del circ, al nord de Ciutat de Mèxic, era al costat d’un cementiri. La gespa esclarissada del solar pedregós, on feien exercitar els cavalls i treien a passejar els elefants, estava grisa de sutge. Hi havia tant boirum a l’aire que als lleons els ploraven els ulls quan la Lupe els donava menjar.

L’Ignacio feia que la Lupe donés menjar a l’Hombre i a les lleones; les nenes acròbates —les que esperaven tenir la regla— s’havien revoltat contra la tàctica del domador de lleons. L’Ignacio havia fet creure a les nenes acròbates que els lleons sabien quan les nenes tenien la regla, i les nenes tenien por de sagnar a prop d’aquells gatots. (Evidentment, les nenes tenien por de tenir la regla per començar).

La Lupe, que estava convençuda que no tindria mai la regla, no tenia por. I com que era capaç de llegir el pensament dels lleons, la Lupe sabia que l’Hombre i les lleones no pensaven mai en la menstruació de les nenes.

—Només hi pensa l’Ignacio —havia dit la Lupe a en Juan Diego. Li agradava donar menjar a l’Hombre i a les lleones—. No es creuria com arriben a pensar en la carn —havia explicat a l’Edward Bonshaw. El noi d’Iowa volia veure la Lupe alimentant els lleons, només per assegurar-se que l’operació no era perillosa.

La Lupe va ensenyar al señor Eduardo com s’obria i es tancava l’obertura de la gàbia on es posava la safata del menjar. La safata entrava i sortia lliscant sobre el terra de la gàbia. L’Hombre allargava la pota a través de l’obertura cap a la carn que la Lupe havia posat a la safata; allò era més un gest de desig per part del lleó que un intent real d’agafar la carn.

Quan la Lupe empenyia la safata plena de carn cap a dins de la gàbia del lleó, l’Hombre sempre enretirava la pota. El lleó esperava la carn assegut; la cua li anava d’un cantó a l’altre del terra de la gàbia, com una escombra.

Les lleones no ficaven mai la pota a l’obertura per agafar la carn que la Lupe els posava a la safata; s’esperaven assegudes, remenant la cua tota l’estona.

Per netejar-la, la safata es podia treure tota de l’obertura del terra de la gàbia. Encara que es tragués tota la safata de la gàbia, el forat que quedava no era prou gran perquè l’Hombre o les lleones s’hi escapessin pel forat; l’obertura era massa petita perquè l’Hombre hi passés el cap. Ni tan sols cap de les lleones no hauria pogut passar el cap per l’obertura per on els donaven el menjar.

—És segur —havia dit l’Edward Bonshaw a en Juan Diego—. Només volia assegurar-me de la mida del forat.

Durant el cap de setmana llarg que La Maravilla va actuar a Ciutat de Mèxic, el señor Eduardo va dormir amb els nens de l’abocador a la carpa dels gossos. La primera nit, quan els nens de l’abocador van saber que el noi d’Iowa dormia perquè roncava, la Lupe va dir al seu germà:

—Jo sí que puc passar per l’obertura per on entra i surt la safata. No és massa petita per a mi.

En la foscor de la carpa, en Juan Diego va pensar què volia dir la Lupe; el que deia i el que volia dir no sempre coincidia.

—Vols dir que podries ficar-te a la gàbia de l’Hombre o a la de les lleones, pel forat per on els dónes el menjar? —li va preguntar el nen.

—Si la safata està treta, sí… Puc —li va dir la Lupe.

—Ho dius com si ho haguessis provat —va dir en Juan Diego.

—¿Per què hauria de provar-ho? —li va preguntar la Lupe.

—No ho sé… ¿Per què ho faries? —li va preguntar en Juan Diego.

Ella no li va respondre, però fins i tot a les fosques va notar que s’arronsava d’espatlles, donant a entendre que li era igual contestar o no. (Era com si la Lupe no volgués explicar tot el que sabia, ni com ho sabia).

Algú es va fer un pet. Un gos, potser.

—¿Ha estat el mossegaire? —va preguntar en Juan Diego.

El Perro Mestizo, també conegut com a Mestís, dormia al llit amb la Lupe. La Pastora dormia amb en Juan Diego; ell sabia que la femella de pastor alemany no s’havia fet cap pet.

—Ha estat l’home papagai —va respondre la Lupe. Els nens de l’abocador van riure. Un gos va moure la cua, amb el zum-zum corresponent. A un dels gossos li havien agradat les rialles.

—L’Alemania —va dir la Lupe. Havia estat la femella de pastor alemany la que havia remenat la cua. Dormia al terra de sorra de la carpa, al costat del faldó, com si vigilés (a la manera d’un gos policia) l’entrada o la sortida.

—No sé si els lleons poden agafar la ràbia —va dir la Lupe, com si estigués a punt d’adormir-se i no hagués de recordar-se d’aquella idea al matí.

—¿Per què? —li va preguntar en Juan Diego.

—Només m’ho preguntava —va dir la Lupe, fent un sospir. Després d’una pausa, va preguntar—: ¿No trobes que el nou número dels gossos és ridícul?

En Juan Diego sabia quan la Lupe canviava de tema expressament, i evidentment la Lupe sabia que ell havia estat pensant en el nou número dels gossos. Havia estat idea d’en Juan Diego, però els gossos no hi havien col·laborat gaire, i els pallassos nans havien aprofitat la idea; tal com ho veia la Lupe, s’havia convertit en el nou número d’en Paco i en Panxa Cervesera. (Com si aquells dos pallassos necessitessin un altre número ridícul).

Ah, el temps. Un dia, tot nedant com un gos a la piscina de l’antiga Casa de Camp d’Iowa, en Juan Diego es va adonar que el nou número dels gossos havia estat com la gestació de la seva primera novel·la, però havia estat una història que no havia estat capaç d’acabar. (¿I la idea que els lleons podien agafar la ràbia? ¿Això no havia estat una història que la Lupe no havia estat capaç de tancar?).

Igual que les novel·les d’en Juan Diego, el número dels gossos va començar amb una hipòtesi. ¿I si un dels gossos aprenia a enfilar-se fins al capdamunt d’una escala de mà? Era una d’aquelles escales amb una lleixa al capdamunt; la lleixa era per deixar-hi un pot de pintura o les eines d’un operari, però en Juan Diego se l’havia imaginat com un trampolí per a un gos. ¿I si un dels gossos s’enfilava a l’escala i saltava a l’aire des del trampolí per caure en una manta oberta que aguantaven els pallassos nans?

—Al públic li encantaria —havia dit en Juan Diego a l’Estrella.

—L’Alemania no… No ho farà —va dir l’Estrella.

—Sí… Suposo que un pastor alemany és massa gros per enfilar-se a una escala —va respondre en Juan Diego.

—L’Alemania és massa llesta per fer-ho —va ser tot el que va dir l’Estrella.

—El Perro Mestizo, el mossegaire, és un cagat —va dir en Juan Diego.

—No suportes els gossos petits… Ja no suportaves el Blancot —li havia dit la Lupe.

—No és que no els suporti… El Perro Mestizo no és tan petit. El que no suporto són els gossos covards, i els que mosseguen —havia dit en Juan Diego a la seva germana.

—El Perro Mestizo no… No ho farà —va ser tot el que va dir l’Estrella.

Primer ho van intentar amb la Pastora, el gos pastor; tothom pensava que el dachshund tenia les potes massa curtes per pujar els esglaons de l’escala. En efecte, el Baby no hi arribava.

La Pastora podia pujar l’escala —els border collie són molt àgils i agressius— però quan arribava a dalt, s’estirava al trampolí amb el nas entre les potes del davant. Els pallassos nans ballaven sota l’escala, aguantant la manta ben oberta per al gos pastor, però la Pastora ni tan sols es posava dreta al trampolí. Quan en Paco o en Panxa Cervesera la cridaven pel nom, el gos pastor es limitava a moure la cua, sense ni tan sols aixecar-se.

—No li agrada saltar —va ser tot el que va dir l’Estrella.

—El Baby té ous —va dir en Juan Diego—. Els dachshunds sí que tenen ous —per la mida, semblen especialment ferotges— i el Baby estava disposat a intentar pujar l’escala. Però el dachshund camacurt necessitava una empenta.

Això seria divertit, el públic riurà, van decidir en Paco i en Panxa Cervesera. I la imatge dels dos pallassos nans empenyent el Baby a l’escala era divertida. Com sempre, en Paco anava (mal) vestit de dona; mentre en Paco empenyia el cul del Baby, per ajudar el dachshund a pujar l’escala, en Panxa Cervesera estava plantat darrere en Paco empenyent el seu cul a l’escala.

—Fins aquí, cap problema —va dir l’Estrella. Però el Baby, malgrat els ous, tenia por de les altures. Quan el dachshund arribava al capdamunt de l’escala, es quedava congelat al trampolí; fins i tot tenia por d’ajeure’s. El petit dachshund es quedava tan rígid que es posava a tremolar; l’escala començava a moure’s. En Paco i en Panxa Cervesera intentaven convèncer el Baby mentre aguantaven la manta oberta. Al final, el Baby es pixava al trampolí; tenia massa por d’aixecar la pota, tal com fan els gossos mascles.

—Això és humiliar el Baby… No pot pixar com vol —va dir l’Estrella.

Però el número era divertit, van insistir els pallassos. Tant era que el Baby no saltés, van dir en Paco i en Panxa Cervesera.

L’Estrella no estava disposada que el Baby fes allò davant del públic. Va dir que el número era psicològicament cruel. Allò no era el que havia volgut en Juan Diego. Però aquella nit, en la foscor de la carpa dels gossos, l’únic que en Juan Diego va dir a la Lupe va ser:

—El nou número dels gossos no és ridícul. L’únic que necessitem és un gos nou… Un que salti —va dir en Juan Diego.

Tardaria anys a adonar-se com la Lupe l’havia manipulat perquè digués allò. La Lupe va estar tanta estona a dir res —a la carpa dels gossos, entre roncs i pets— que en Juan Diego ja quasi dormia quan va parlar, i va semblar que ella també estava mig adormida.

—Pobre cavall —va ser tot el que va dir la Lupe.

—¿Quin cavall? —va preguntar en Juan Diego en la foscor.

—El que hi ha al cementiri —li va respondre la Lupe.

Al matí, els nens de l’abocador es van despertar amb un tret de pistola. Un dels cavalls del circ s’havia escapat del solar sutjós i havia saltat la tanca del cementiri, on s’havia trencat una pota amb una làpida. L’Ignacio havia disparat al cavall; el domador de lleons tenia un revòlver del 45, en cas que hi hagués algun problema amb els lleons.

—Aquest pobre cavall —va ser tot el que va dir la Lupe en sentir el tret.

La Maravilla havia arribat dijous a Ciutat de Mèxic. Els peons havien muntat les carpes el dia que havien arribat; divendres es van passar tot el dia muntant la carpa principal i posant les barreres al voltant de la pista. La concentració dels animals s’havia vist afectada pel viatge, i van necessitar quasi tot divendres per recuperar-se.

El cavall es deia Mañana; era un cavall castrat que aprenia a poc a poc. El domador sempre deia que el cavall acabaria d’aprendre un número que feia setmanes que assajaven «demà»; d’aquí el nom de Mañana. Però el número de saltar la tanca del cementiri i de trencar-se la pota era nou per al Mañana.

L’Ignacio va estalviar el patiment del pobre cavall divendres. El Mañana havia saltat una tanca per entrar al cementiri, però la porta del cementiri estava tancada; treure el cavall mort del cementiri semblava una tasca d’una dificultat aparentment insuperable. Tot i així, algú va informar del tret; la policia va acudir al campament del circ, i va fer més nosa que servei.

¿Per què el domador tenia una arma de tant calibre?, va preguntar la policia. (Bé, era domador de lleons). ¿Per què l’Ignacio havia disparat al cavall? (El Mañana tenia la pota trencada!). Etcètera.

No hi havia permís per desfer-se del cavall mort a Ciutat de Mèxic, no durant un cap de setmana, i a sobre amb un cavall que no era de Ciutat de Mèxic. Treure el Mañana del cementiri tancat només va ser l’inici de les dificultats.

Hi havia actuacions durant tot el cap de setmana, començant per divendres a la nit. L’última era diumenge a primera hora de la tarda, i els peons plegarien la carpa principal i desmantellarien les barreres de la pista abans que caigués la nit. La Maravilla emprendria el viatge de tornada a Oaxaca cap al migdia del dilluns. Els nens de l’abocador i l’Edward Bonshaw tenien previst anar al temple de Guadalupe dissabte al matí.

En Juan Diego va mirar com la Lupe donava menjar als lleons. Una tórtora es feia un bany de pols a la sorra de prop de la gàbia de l’Hombre; el lleó no suportava els ocells, i potser l’Hombre es pensava que la tórtora volia la seva carn. Per algun motiu, l’Hombre va allargar la pota amb més agressivitat per l’obertura de la safata, i una de les ungles va rascar l’anvers de la mà de la Lupe. No li va sortir gaire sang; la Lupe es va posar la mà a la boca, i l’Hombre va enretirar la pota. El lleó, afligit, se’n va anar al fons de la gàbia.

—No és culpa teva —va dir la Lupe al gatot, però els ulls de color groc fosc del lleó havien canviat: estaven més centrats, però ¿en la tórtora o en la sang de la Lupe? L’ocell devia notar la intensitat de la mirada calculadora de l’Hombre i va alçar el vol.

Els ulls de l’Hombre van recuperar la normalitat a l’instant; fins i tot l’avorriment. Els dos pallassos nans van passar balandrejant per davant de les gàbies dels lleons en direcció a les dutxes exteriors. Portaven una tovallola al voltant de la cintura i unes sandàlies que picaven a terra. El lleó se’ls va mirar amb una manca d’interès absoluta.

—Hola, Hombre! —va cridar en Panxa Cervesera.

—Hola, Lupe! Hola, germà de la Lupe! —va dir en Paco; el transvestit tenia uns pits tan petits (gairebé inexistents) que no es molestava a tapar-se’ls quan anava o venia de les dutxes, i al matí tenia una barba que era com a màxim un borrissol. (Fossin quines fossin les hormones que es prenia en Paco, no les treia del mateix lloc que la Flor; a la Flor era el doctor Vargas qui li donava els estrògens).

Però, tal com havia dit la Flor, en Paco era un pallasso; el seu objectiu a la vida no era semblar una dona. En Paco era un nan gai que, a la vida real, era quasi sempre un home.

Era sent un home que en Paco anava a La China, el bar gai de Bustamante. I quan en Paco anava a La Coronita, on als transvestits els agradava mudar-se, en Paco també hi anava sent un home. En Paco no era sinó un altre home entre la clientela gai.

La Flor deia que en Paco agafava un munt de principiants, els homes que tenien la primera experiència d’estar amb un altre home. (¿Potser els principiants veien un nan gai com una manera prudent de començar?).

Però quan en Paco estava amb la família del circ de La Maravilla, se sentia segur sent una dona. Se sentia còmoda com a transvestit al costat d’en Panxa Cervesera. En els números dels pallassos, sempre actuaven com si fossin parella, però a la vida real en Panxa Cervesera era heterosexual. Era casat, i la seva dona no era una nana.

La dona d’en Panxa Cervesera tenia por de quedar-se embarassada; no volia tenir un fill nan. Obligava en Panxa Cervesera a posar-se dos preservatius. A La Maravilla tothom havia sentit les històries d’en Panxa Cervesera sobre els perills de portar un preservatiu de més.

—No ho fa ningú, això… Ningú es posa dos preservatius —li deia sempre en Paco, però en Panxa Cervesera continuava fent servir preservatius dobles, perquè era el que volia la seva dona.

Les dutxes exteriors eren fetes d’una fusta contraplacada prefabricada i poc resistent. Es podien muntar i desmuntar força ràpid. A vegades s’ensorraven; fins i tot alguna vegada havien caigut sobre la persona que es dutxava. Circulaven tantes històries sobre les dutxes exteriors de La Maravilla com sobre els dobles preservatius d’en Panxa Cervesera. (Un munt d’accidents compromesos, en altres paraules).

Les nenes acròbates es queixaven a la Soledad que l’Ignacio les espiava a les dutxes, però la Soledad no podia evitar que els seu marit fos un porc lasciu. El matí que el Mañana va morir d’un tret al cementiri, la Dolores s’estava dutxant a fora; en Paco i en Panxa Cervesera havien calculat el moment d’arribar a les dutxes, esperant veure la Dolores despullada.

Els dos pallassos nans no eren lascius, si més no en el cas de la funàmbula bonica però inassequible, La Meravella en persona. En Paco era gai. ¿Què li importava a en Paco veure la Dolores? I en Panxa Cervesera ja tenia tot el que volia amb la dona dels dos preservatius; en Panxa Cervesera tampoc no tenia un interès personal a veure la Dolores despullada.

Però els dos nans tenien una aposta entre ells. En Paco havia dit:

—Segur que tinc els pits més grossos que la Dolores.

En Panxa Cervesera havia apostat que la Dolores els tenia més grossos. Aquesta era la raó per la qual els dos pallassos sempre intentaven veure la Dolores a la dutxa de fora. La Dolores s’havia assabentat de l’aposta; no li feia gens de gràcia. En Juan Diego s’havia imaginat que la dutxa queia, amb la Dolores al descobert i els pallassos nans discutint sobre la mida dels pits. (La Lupe, que havia aplicat la definició de «tetes de rata» als pits de la Dolores, estava del cantó d’en Paco; la Lupe creia que en Paco tenia els pits més grossos).

Aquest és el motiu pel qual en Juan Diego va seguir en Paco i en Panxa Cervesera a les dutxes de fora; el nen de catorze anys esperava que passés alguna cosa i pogués veure la Dolores despullada. (A en Juan Diego tant li feia que tingués els pits petits; la trobava guapa, encara que tingués uns pits minúsculs).

Els pallassos nans i en Juan Diego veien el cap i les espatlles nues de la Dolores per sobre de la barrera de la dutxa. Va ser llavors que un dels elefants va aparèixer a l’avinguda de les carpes de la companyia; l’elefant arrossegava el cavall mort, que duia una cadena al coll. La policia anava darrere del cos del Mañana; hi havia deu policies per un cavall mort. L’Ignacio i els policies discutien.

La Dolores tenia el cap ben ensabonat i els ulls tancats. Se li veien els turmells i els peus descalços per sota de la fràgil barrera de fusta contraplacada; l’escuma del xampú li cobria els peus. En Juan Diego pensava que el xampú potser li coïa a les ferides obertes de la part de damunt dels peus.

El domador de lleons va parar de parlar quan va veure que la Dolores era en una de les dutxes exteriors. Tots els policies també van mirar en direcció a La Meravella.

—Potser ara no és gaire bon moment —va dir en Panxa Cervesera al seu company nan, en Paco.

—Doncs jo dic que ara és el millor —va dir en Paco, apressant el pas. Els pallassos nans van córrer cap a la dutxa de la Dolores. No haurien pogut veure-hi per damunt de la barrera prefabricada sense enfilar-se l’un a les espatlles de l’altre (cosa que era impossible), de manera que van espiar per sota de la fusta contraplacada, mirant enlaire cap a l’aigua i el xampú que queien. Només van mirar un segon o dos; tenien el cap mullat (i ple d’escuma) quan es van aixecar i van marxar de la dutxa de la Dolores. La Dolores continuava rentant-se el cap; no s’havia adonat que els nans l’espiaven. Però llavors en Juan Diego va intentar aguaitar per sobre de la barrera prefabricada; es va haver d’aixecar agafant-se amb les mans a la fràgil fusta contraplacada.

Després, en Panxa Cervesera va dir que hauria estat un número de pallassos ben divertit; hi havia un insòlit elenc de personatges aplegats en un petit escenari a l’avinguda de les carpes de la companyia. Els pallassos nans, amb el xampú de la Dolores al cap, eren mers espectadors. (Els pallassos poden ser d’allò més divertits quan s’estan per allà, sense fer res).

Després, el domador d’elefants va dir que el que passa a la perifèria de la visió d’un elefant pot ser més impactant per a la bèstia que alguna cosa que miri directament. Quan la dutxa exterior de la Dolores es va desmuntar, ella va cridar; no hi veia (el xampú l’encegava), però segurament va notar que les parets que l’envoltaven havien desaparegut.

Després, en Juan Diego va dir que, tot i estar atrapat sota una de les parets prefabricades de la dutxa, va notar com el terra tremolava quan l’elefant es va posar a córrer o a galopar (o el que sigui que fan els elefants quan es deixen endur pel pànic i surten disparats).

El domador d’elefants va córrer darrere de l’elefant; la cadena, encara lligada al coll del cavall mort, es va trencar, però no pas abans que el Mañana quedés mig incorporat de genolls (com si resés).

La Dolores s’havia posat de quatre grapes a la plataforma elevada de fusta que feia de terra de la dutxa; tenia el cap sota el raig d’aigua, per esbandir-se el xampú dels cabells. Volia tornar a veure-hi, és clar. En Juan Diego havia sortit arrossegant-se de sota la barrera de fusta contraplacada. Intentava donar la tovallola a la Dolores.

—He estat jo… Ho he fet jo. Ho sento —li va dir; ella va agafar la tovallola, però la Dolores no semblava que tingués pressa a tapar-se. Primer va fer servir la tovallola per eixugar-se els cabells; no va ser fins que va veure l’Ignacio, i després els policies, que La Meravella es va tapar amb la tovallola.

—Tens més ous del que em pensava… Una mica d’ous, almenys —va ser tot el que la Dolores va dir a en Juan Diego.

Ningú no es va adonar que la Dolores no havia vist el cavall mort. Mentrestant, els pallassos nans es van quedar plantats mirant a l’avinguda de les carpes de la companyia amb la tovallola embolicada a la cintura. En Paco tenia uns pits tan petits que cap dels deu policies no el va mirar dues vegades; els policies van pensar sens dubte que en Paco era un home.

—Ja et deia que la Dolores els té més grossos —va dir en Panxa Cervesera al seu company nan.

—¿Estàs de broma? —li va preguntar en Paco—. Els tinc més grossos jo!

—Tu els tens més petits —li va dir en Panxa Cervesera.

—Més grossos! —va dir en Paco—. ¿Què hi dius, tu, germà de la Lupe? —va preguntar el transvestit a en Juan Diego—. ¿La Dolores els té més grossos o més petits?

—Els té més bonics —va dir el nen de catorze anys—. La Dolores els té més macos —va dir en Juan Diego.

—Veig que sí que tens ous —li va dir la Dolores; va sortir de la dutxa cap a l’avinguda de les carpes de la companyia, on va ensopegar i va caure sobre el cavall mort. El forat de la bala encara sagnava. La ferida era en un costat de la cara del Mañana, entre l’orella i un dels ulls esbatanats del cavall.

Després, en Paco va dir que no estava d’acord amb en Panxa Cervesera, no tan sols respecte a la mida relativa dels pits de la Dolores, sinó tampoc respecte a la idoneïtat de l’episodi de la dutxa com un número de pallassos.

—La part del cavall no… No ha estat gens divertida —va ser tot el que va dir en Paco.

La Dolores, estirada sobre el cavall mort a l’avinguda de les carpes de la companyia, espeternegava amb les cames nues, agitava els braços nus i cridava. L’Ignacio, cosa estranya en ell, la va ignorar. Va passar de llarg amb els deu policies, però abans que el domador de lleons continués la discussió amb els agents de l’ordre, va etzibar a en Juan Diego:

—Si tens «una mica d’ous», funàmbul de pacotilla, ¿què esperes? —va preguntar l’Ignacio al nen—. ¿Quan penses intentar caminar a vint-i-cinc metres? Em penso que t’hauries de dir Una Mica d’Ous. ¿O què et sembla Mañana? Ara està lliure, aquest nom —va dir el domador de lleons, assenyalant el cavall mort—. És teu, si el vols… Si sempre penses deixar la possibilitat de convertir-te en el primer funàmbul masculí per a «demà». Si penses anar-ho deixant sempre fins mañana!

La Dolores s’havia aixecat; la tovallola s’havia tacat amb la sang del cavall. Abans de marxar en direcció a la carpa de les nenes acròbates, va donar un carxot a la coroneta d’en Panxa Cervesera i en Paco.

—Coi d’insectes fastigosos! —els va dir.

—Més grossos que els teus —va ser tot el que en Panxa Cervesera va dir a en Paco, després que la Dolores els deixés allà plantats.

—Més petits —li va dir en Paco en veu baixa.

L’Ignacio i els deu policies ja havien passat; encara discutien, tot i que només parlava el domador de lleons.

—Si necessito un permís per desfer-me del cavall mort, suposo que no el necessito per esquarterar l’animal i donar-ne la carn als lleons, ¿oi? —deia el domador de lleons, però no esperava una resposta dels deu policies—. Suposo que no esperen que m’emporti un cavall mort fins a Oaxaca, ¿oi? —els va preguntar l’Ignacio—. Hauria pogut deixar que el cavall es morís al cementiri. No els hauria agradat gaire, ¿oi? —va continuar el domador de lleons, sense rebre cap resposta.

—Oblida’t del funambulisme, germà de la Lupe —va dir en Paco a en Juan Diego.

—La Lupe et necessita per cuidar-la —va dir en Panxa Cervesera a en Juan Diego. Els dos pallassos nans van marxar balandrejant; hi havia unes quantes dutxes que encara s’aguantaven, i els dos pallassos s’hi van ficar.

En Juan Diego es pensava que ell i el Mañana estaven sols a l’avinguda de les carpes de la companyia; no va veure la Lupe fins que es va plantar al seu costat. En Juan Diego va suposar que hi havia estat tota l’estona.

—¿Has vist…? —va començar a preguntar-li.

—Ho he vist tot —li va dir la Lupe. En Juan Diego només va assentir—. Pel que fa al nou número dels gossos… —va començar la Lupe; es va aturar, com si esperés que ell l’atrapés. Sempre anava una idea o dues per davant.

—¿Què passa? —li va preguntar en Juan Diego.

—Ja sé on pots trobar un gos nou… Un que salti —li va dir la Lupe.

Els somnis o els records que havia trobat a faltar a causa dels blocadors beta havien aparegut i l’havien aclaparat; els dos últims dies que va ser a El Encantador, en Juan Diego es va prendre obedientment les pastilles Lopressor, la dosi correcta.

La doctora Quintana es devia adonar que en Juan Diego no feia comèdia; la seva recaiguda en la letargia, així com en un grau inferior d’atenció i d’activitat fisiològica, era evident per a tothom: nedava com un gos a la piscina (on no hi havia eriçons amagats) i feia els àpats a la taula de la canalla. Estava sempre amb la Consuelo i en Pedro, els seus companys de xiuxiuejos.

A primera hora del matí, prenent cafè al costat de la piscina, en Juan Diego rellegia les notes (i en prenia de noves) sobre Una oportunitat per marxar de Lituània; havia tornat a Vílnius dues vegades més des de la primera visita el 2008. La Rasa, la seva editora, havia trobat una dona del Servei Estatal pels Drets d’Adopció i Protecció de la Infància amb qui podia parlar; havia portat la Daiva, la seva traductora, a la primera trobada, però la dona dels Drets de la Infància parlava un anglès excel·lent, i era molt comunicativa. Es deia Odeta, el mateix nom que la dona misteriosa del tauler d’anuncis de la llibreria, la que no era una esposa per correspondència. La fotografia i el número de telèfon d’aquella dona havien desaparegut del tauler d’anuncis, però encara perseguia en Juan Diego: la seva infelicitat reprimida però visible, els cercles foscos sota aquells ulls que llegien fins ben entrada la nit, els cabells poc cuidats. ¿Encara no tenia ningú a la vida per parlar amb ella sobre les meravelloses novel·les que havia llegit?

Una oportunitat per marxar de Lituània, és clar, evolucionava. La lectora no era una esposa per correspondència. Havia donat el fill en adopció, però l’adopció (un procés llarguíssim) havia fracassat. En la novel·la d’en Juan Diego, la dona vol que el fill l’adoptin uns nord-americans. (Sempre ha somiat d’anar als Estats Units; ara abandonarà el seu fill, però només si pot imaginar-se’l tan feliç com als Estats Units).

L’Odeta del Servei dels Drets de la Infància havia explicat a en Juan Diego que no era habitual que els nens lituans fossin adoptats fora de Lituània. Hi havia un període d’espera força llarg, que permetia a la mare biològica una segona oportunitat per repensar-s’ho. Les lleis eren estrictes: un mínim de sis mesos per a decisions internacionals, però el període de temps (el període d’espera) podia durar quatre anys, per la qual cosa els nens més grans eren els que tenien més probabilitats de ser adoptats per estrangers.

En Una oportunitat per marxar de Lituània, la parella nord-americana que espera adoptar una criatura lituana té una tragèdia pròpia: la jove esposa mor quan, anant amb bicicleta, un conductor l’atropella i fuig; el jove marit no està per adoptar una criatura tot sol (el Servei dels Drets de la Infància, a més, no l’hi permetrien).

En les novel·les d’en Juan Diego, tothom és una mena de foraster; els personatges d’en Juan Diego se senten estrangers, fins i tot quan són a casa seva. La noia lituana, que ha tingut dues oportunitats per canviar d’opinió respecte a donar el nen en adopció, ara té una tercera oportunitat per repensar-s’ho; l’adopció del nen queda aturada. S’enfronta a un altre horrible «període d’espera». Posa la foto i el número de telèfon al tauler d’anuncis de la llibreria; queda amb altres lectores per fer un cafè o una cervesa, i parlen de les novel·les que han llegit —la interminable infelicitat dels altres.

És una col·lisió que hauríem de veure venir, pensava en Juan Diego. El vidu americà fa un viatge a Vílnius; no espera veure el nen que ell i la seva dona difunta havien d’adoptar. El Servei dels Drets de la Infància no l’hi permetrien mai. Ni tan sols coneix el nom de la mare soltera que ha donat el nen en adopció. No espera conèixer ningú. Només es vol impregnar de l’ambient, de l’essència que el seu fill adoptat hauria pogut portar als Estats Units. ¿O potser va a Vílnius com una manera de reconnectar amb la seva esposa difunta, com una manera de mantenir-la una mica més en vida?

Sí, és clar, va a la llibreria; potser és el trastorn d’horari —pensa que una novel·la l’ajudarà a dormir—. I allà, al tauler d’anuncis, veu la foto d’ella, algú amb una infelicitat alhora amagada i aparent. La manca d’atenció d’ella pel seu aspecte l’atreu, i els seus novel·listes favorits són els novel·listes preferits de la seva dona! Sense saber si parla anglès —no cal dir que sí— demana ajuda al llibreter per trucar-li.

¿I llavors? La pregunta que quedava pendent era prèvia, a saber, ¿de qui era l’oportunitat per marxar de Lituània? El rumb de col·lisió a Una oportunitat per marxar de Lituània és obvi: es coneixen, tots dos descobreixen qui és l’altre, s’enamoren. Però ¿com gestionen el pes escruixidor que comporta l’extrema coincidència d’haver-se conegut? ¿I què en fan, del seu destí aparent? ¿Continuen junts, ella es queda amb el nen, se’n van tots tres als Estats Units o aquest solitari vidu americà es queda amb aquesta mare i el seu fill a Vílnius? (El fill s’està amb la germana de la mare, una situació no gaire bona).

En la foscor del minúscul apartament de la mare soltera —ella dorm al braços d’ell, més profundament del que ha dormit en molts anys— ell està estirat, pensant. (Encara només ha vist fotos del nen). Si ha de deixar aquesta dona i el seu fill i tornar sol als Estats Units, sap que val més que marxi ara.

El que no hauríem de veure venir, pensava en Juan Diego, és que l’epònima oportunitat per marxar de Lituània podria ser la de l’americà, la seva última oportunitat per repensar-s’ho, per tocar el dos.

—Està escrivint, ¿oi? —va preguntar en Clark French al seu exprofessor. Encara era ben d’hora, i en Clark havia enxampat en Juan Diego amb una de les seves llibretes, amb el bolígraf a la mà, a la piscina d’El Encantador.

—Ja em coneixes… Només són notes sobre el que escriuré —va respondre en Juan Diego.

—Això és escriure —va dir en Clark amb seguretat.

Va semblar natural que en Clark preguntés a en Juan Diego per la novel·la que estava escrivint, i en Juan Diego es va sentir còmode parlant-li sobre Una oportunitat per marxar de Lituània, sobre d’on havia sortit la idea, i sobre com la novel·la havia evolucionat.

—Un altre país catòlic —va dir de sobte en Clark—. ¿Puc preguntar quin paper de malvat té l’Església catòlica en aquesta història?

En Juan Diego no havia parlat del paper de l’Església; ni tan sols hi havia pensat. Encara no. Però, evidentment, en Juan Diego sí que reservava un paper a l’Església a Una oportunitat per marxar de Lituània. Tant el professor com el seu exalumne ho sabien.

—Saps tan bé com jo, Clark, quin paper té l’Església en el cas de les criatures no desitjades —va respondre en Juan Diego—. En el cas de què provoca que neixin criatures no desitjades, per començar… —Es va aturar; va veure que en Clark havia tancat els ulls. En Juan Diego també els va tancar.

L’impàs provocat per les seves diferències religioses era un atzucac conegut, un punt mort depriment. Quan, en el passat, en Clark havia fet servir la paraula nosaltres, no havia volgut dir mai «vostè i jo»; quan en Clark deia «nosaltres» volia dir l’Església, sobretot quan volia semblar progressista o tolerant.

—No hauríem d’insistir tant en l’ús dels mètodes anticonceptius o en el matrimoni homosexual. Les ensenyances de l’Església… —i aquí en Clark sempre dubtava— són ben clares. —I llavors en Clark continuava—: Però no cal que parlem sempre d’aquests temes, ni que siguem tan combatius.

Oh, i tant. En Clark podia semblar progressista, quan volia; no era tan absolutista com Joan Pau II respecte a aquestes qüestions!

I, al llarg dels anys, en Juan Diego també havia estat poc sincer; havia etzibat els seus cops. Havia burxat en Clark massa vegades amb aquella vella citació de Chesterton: «La prova d’una bona religió és si pots fer-ne broma». (En Clark, naturalment, s’ho havia pres rient).

A en Juan Diego li sabia greu haver fet servir la pregària favorita de l’estimat germà Pepe en diverses disputes amb en Clark. Evidentment en Clark era incapaç de reconèixer-se en aquella pregària de Santa Teresa d’Àvila, la que en Pepe havia repetit fidelment entre les seves pregàries diàries: «De devocions absurdes i sants amargats, lliureu-nos-en Senyor».

Però ¿per què en Juan Diego revivia la correspondència amb el germà Pepe com si en Pepe hagués escrit ahir? Feia anys, li havia escrit informant-lo que el pare Alfonso i el pare Octavio havien mort dormint, amb pocs dies de diferència. En Pepe expressava la seva consternació a en Juan Diego sobre com els dos monjos havien «desfilat»; sempre havien estat tan dogmàtics, tan punitivament testarruts. ¿Com havien gosat morir-se sense muntar un últim aldarull?

I la marxa d’en Rivera d’aquest món també va decebre en Pepe. El jefe no havia estat el mateix des que l’antic abocador s’havia traslladat el 1981; ara n’hi havia un de nou. Aquelles primeres deu famílies de la colònia de Guerrero ja feia temps que no hi eren.

El que va acabar de rematar en Rivera va ser la política de no cremar instituïda després de la creació del nou abocador. ¿Com podien haver posat fi a les fogueres? ¿Quina mena d’abocador no cremava coses?

En Pepe havia demanat al jefe que li expliqués més coses. La fi de les fogueres al basurero no havia preocupat el germà Pepe, sinó que era de la paternitat d’en Juan Diego del que volia saber més.

Aquella treballadora de l’antic basurero havia dit a en Pepe que l’encarregat de l’abocador no era «exactament» el pare del lector de l’abocador; el mateix Juan Diego havia cregut sempre que el jefe «probablement no era» el seu pare.

Però la Lupe havia dit:

—En Rivera sap alguna cosa… Només és que no ho diu.

En Rivera havia explicat als nens de l’abocador que el pare «més probable» d’en Juan Diego havia mort amb el cor trencat.

—Un atac de cor, ¿no? —havia preguntat en Juan Diego al jefe, perquè allò era el que l’Esperanza havia explicat als seus fills i a tothom.

—Si així és com es diu un cor que està permanentment trencat, sí —va ser tot el que en Rivera havia dit mai als nens.

Però el germà Pepe finalment havia convençut a en Rivera que li expliqués més coses.

Sí, l’encarregat de l’abocador estava força segur que ell era el pare biològic d’en Juan Diego; l’Esperanza no havia dormit amb ningú més en aquella època, o això és el que deia. Però després havia dit a en Rivera que ara massa estúpid per haver engendrat un geni com el lector de l’abocador.

—Encara que siguis el seu pare, no ho hauria de saber mai —havia dit l’Esperanza al jefe—. Si en Juan Diego s’assabenta que ets el seu pare, li afectarà l’autoconfiança —havia dit. (Això sens dubte va afectar la poca autoconfiança que havia tingut mai l’encarregat de l’abocador).

En Rivera va demanar a en Pepe que no ho digués a en Juan Diego, almenys fins que l’encarregat de l’abocador fos mort. ¿Qui sabia si era el cor el que havia matat el jefe?

Ningú no sabia on vivia, de fet, en Rivera; va morir a la cabina de la camioneta —sempre havia estat el seu lloc favorit per dormir—, i quan el Diablo es va morir, en Rivera trobava a faltar el seu gos i quasi mai dormia enlloc més.

Igual que el pare Alfonso i el pare Octavio, el jefe també havia «desfilat», però no abans de fer aquella confessió al germà Pepe.

La mort d’en Rivera, inclosa la confessió, ocupava bona part de la correspondència d’en Pepe que en Juan Diego revivia —constantment.

¿Com s’ho havia fet en germà Pepe per viure l’epíleg de la seva vida amb tanta alegria?, es demanava en Juan Diego.

A El Encantador ja no cantaven galls en la foscor; en Juan Diego dormia tota la nit, sense fer cas de la música de karaoke del club de la platja. No hi havia cap dona que dormís (o que hagués desaparegut) al seu costat, però un matí en despertar-se va descobrir el que semblava un títol —escrit amb la seva lletra— al bloc de notes de la tauleta de la nit.

Les últimes coses, havia escrit al bloc. Havia estat la nit que havia somiat l’últim orfenat d’en Pepe. El germà Pepe havia començat a fer de voluntari als Hijos de la Luna poc després del 2001; les cartes d’en Pepe havien estat d’allò més positives, semblava que tot li donava energia, i això que ja tenia vora vuitanta anys.

L’orfenat era a Guadalupe Victoria. Hijos de la Luna era un lloc per a fills de prostitutes. El germà Pepe deia que les prostitutes podien anar a visitar els seus fills. Als Nens Perduts, recordava en Juan Diego, les monges mantenien les mares ben lluny; aquell era un dels motius pels quals l’Esperanza, la mare dels nens de l’abocador, no havia estat mai ben vista per les monges.

Als Fills de la Lluna, els orfes deien «papá» a en Pepe; en Pepe deia que allò no volia dir res. Segons en Pepe, als altres homes que feien de voluntaris a l’orfenat també els ho deien.

«El nostre estimat Edward no hauria vist amb bons ulls les motos aparcades a classe», havia escrit el germà Pepe, «però la gent roba les motos si les aparques al carrer». (El señor Eduardo deia que una moto era una «mort en potència»).

El doctor Vargas segurament tampoc no hauria vist amb bons ulls els gossos a l’orfenat. Hijos de la Luna permetia els gossos: als nens els agradaven.

Al pati dels Nens de la Lluna hi havia un gran trampolí —els gossos tenien prohibit pujar-hi, havia escrit en Pepe— i un magraner enorme. Les branques més altes estaven engalanades amb nines de drap i altres joguines, coses que els nens havien tirat enlaire i que les branques s’havien quedat. Els dormitoris de nens i nenes eren en edificis separats, però la roba era compartida. La roba dels orfes era propietat de tots.

«Ja no vaig amb el VW Escarabat», havia escrit en Pepe. «No vull matar ningú. Tinc una moto petita, i no vaig mai prou de pressa per matar ningú a qui pugui atropellar».

Aquesta havia estat l’última carta del germà Pepe, una de les coses que s’havien de comptar entre Les últimes coses, el títol aparent que en Juan Diego havia escrit mentre dormia, o quan només estava mig despert.

El matí que va marxar d’El Encantador, només la Consuelo i en Pedro estaven desperts per acomiadar-lo; a fora encara era fosc. El xofer d’en Juan Diego era aquell noi de cara ferotge que semblava massa jove per conduir; el que tocava el clàxon. Però el noi era més bon xofer que no pas cambrer, va recordar en Juan Diego.

—Vigili amb els varans, senyor —va dir en Pedro.

—No trepitgi eriçons, senyor —va dir la Consuelo.

En Clark French havia deixat una nota a recepció per al seu exprofessor. En Clark es devia pensar que era graciós —almenys a ell li devia fer gràcia. FINS A MANILA. Aquest era el missatge.

En tot el trajecte fins a l’aeroport de la ciutat de Tagbilaran no hi va haver cap conversa amb el xofer. En Juan Diego recordava la carta que havia rebut de la senyora que dirigia els Nens de la Lluna a Guadalupe Victoria. El germà Pepe s’havia matat amb la moto. Havia fet un cop de manillar per no atropellar un gos, i un autobús l’havia atropellat a ell. «Tenia tots els seus llibres, els que vostè li havia signat. Estava molt orgullós de vostè!», havia escrit la senyora dels Hijos de la Luna a en Juan Diego. Havia signat «MAMÁ». La senyora que havia escrit a en Juan Diego es deia Coco. Els orfes li deien «mamá».

En Juan Diego es va preguntar si només hi havia una «mamá» als Nens de la Lluna. Va resultar que sí —només una—, tal com el doctor Vargas va escriure després a en Juan Diego.

En Pepe anava equivocat amb l’ús de la paraula papá, va escriure en Vargas a en Juan Diego. «En Pepe era dur d’orella; si no, hauria sentit l’autobús», va ser com ho havia expressat en Vargas.

Els orfes no havien dit «papá» a en Pepe —en Pepe no els sentia bé. Només hi havia una persona a qui els nens deien «papá» als Hijos de la Luna: era el fill de la Coco, el fill de la senyora mamá.

Era ben típic d’en Vargas posar-ho tot a lloc, donar la resposta científica, havia pensat en Juan Diego.

Que lluny que era la ciutat de Tagbilaran; i allò era només el principi del llarg viatge que emprenia, sabia en Juan Diego. L’esperaven dos avions i tres vaixells, per no parlar dels varans ni de la D.