27
NAS PER NAS

El vol nocturn de Manila a Laoag era ple de nens que ploraven. No van ser a l’aire més d’una hora i quart, però aquells nens escandalosos van fer que el temps de vol semblés més llarg.

—¿És cap de setmana? —va preguntar en Juan Diego a la Dorothy, però ella li va dir que era dijous a la nit—. La nit d’un dia d’escola! —va declarar en Juan Diego; estava atònit—. ¿Aquests nens no van a escola? (Sabia, abans que ho fes, que la Dorothy s’arronsaria d’espatlles).

Fins i tot el desinterès d’aquell gest tan mínim de la Dorothy va ser suficient perquè en Juan Diego anés enrere en el temps. Ni tan sols els nens ploraners van poder retenir-lo en el present. ¿Per què tornava tan fàcilment (i tan repetidament) al passat?, es va preguntar en Juan Diego.

¿Era cosa dels blocadors beta, o el seu agafall a les Filipines era d’una mena insubstancial o transitòria?

La Dorothy deia alguna cosa sobre la seva tendència a parlar més quan hi havia nens a prop —«M’estimo més sentir-me a mi que a les criatures, ¿sap?»—, però a en Juan Diego li costava sentir la Dorothy. Tot i que havia passat quaranta anys enrere, la conversa amb el doctor Vargas a la Cruz Roja —quan en Vargas va cosir el dit gros i l’índex de la mà esquerra d’en Rivera— era més present dins el cap d’en Juan Diego que el monòleg de la Dorothy de camí cap a Laoag.

—¿No t’agraden els nens? —va ser tot el que en Juan Diego li havia preguntat—. Després d’allò, no va dir ni una paraula durant la resta del vol. Havia escoltat més el que deien en Vargas, en Rivera i la Lupe —mentre cosien la ferida, aquell llunyà matí a l’hospital de la Creu Roja— que no pas el que va sentir en realitat (o el que recordaria haver sentit) del soliloqui discursiu de la Dorothy.

—No em fa res que la gent tingui fills… Vull dir l’altra gent. Si els altres adults volen canalla, per mi perfecte —va assegurar la Dorothy. Sense seguir cap ordre cronològic, va començar una conferència sobre història local; la Dorothy devia voler que en Juan Diego sabés com a mínim alguna cosa sobre el lloc on anaven. Però en Juan Diego no va sentir la majoria de les coses que la Dorothy li va explicar; estava més per una conversa a la Cruz Roja, una conversa que hauria hagut d’escoltar amb més atenció quaranta anys enrere.

—Déu meu, jefe… ¿Ha fet un combat d’espases? —preguntava en Vargas a l’encarregat de l’abocador.

—Només ha estat un enformador —va respondre en Rivera a en Vargas—. Primer ho he provat amb l’enformador aixamfranat… el tall fa un angle oblic… però no m’ha anat bé.

—I ha canviat d’enformador —va apuntar la Lupe a en Vargas. En Juan Diego ho va traduir.

—Sí, he canviat d’enformador —va dir en Rivera—. El problema era l’objecte amb què treballava… No es posa pla. Costa mantenir-lo sobre la base… De fet, l’objecte no en té, de base.

—És difícil aguantar l’objecte amb una mà mentre talles, o buides, amb l’enformador a l’altra mà —va explicar la Lupe. En Juan Diego també va traduir aquest aclariment.

—Sí… És difícil aguantar l’objecte, exacte —va convenir l’encarregat de l’abocador.

—¿Quina mena d’objecte és, jefe? —va preguntar en Juan Diego.

—Pensa en una mena de pom… o en l’agafador d’una porta o d’una finestra —li va respondre l’encarregat de l’abocador—. Alguna cosa així.

—Un assumpte delicat —va dir la Lupe. En Juan Diego també ho va traduir.

—Sí —va ser tot el que va dir en Rivera.

—S’ha fet un tall de cal Déu, jefe —va dir en Vargas a l’encarregat de l’abocador—. Potser s’hauria de limitar a fer la feina de l’abocador.

En aquell moment, tothom va riure. En Juan Diego encara sentia les rialles mentre la Dorothy no parava de xerrar. Deia alguna cosa sobre la costa nord-oest de Luzon. Laoag era un port comercial i un punt de pesca als segles X i XI. «S’hi veu la influència xinesa», deia la Dorothy. «Després va venir la invasió espanyola, amb la seva història de Jesús i Maria… els seus vells amics», va dir la Dorothy a en Juan Diego. (Els espanyols van arribar al segle XVI; van ser a les Filipines durant més de tres segles).

Però en Juan Diego no escoltava. Hi havia un altre diàleg que el turmentava, un moment en què hauria pogut (hauria hagut de) veure venir alguna cosa, un moment en què hauria pogut desviar el curs del que havia de passar.

La Lupe era prou a prop per tocar els punts, mirant com en Vargas tancava les ferides del dit gros i l’índex d’en Rivera; en Vargas va dir a la Lupe que corria el perill de cosir la seva carona curiosa a la mà del jefe. Va ser llavors que la Lupe va preguntar a en Vargas què sabia dels lleons i la ràbia.

—¿Els lleons poden tenir la ràbia? Posem-nos-hi —va fer la Lupe. En Juan Diego ho va traduir, però en Vargas era la mena de persona que no admetia de seguida que no sabia alguna cosa.

—Un gos infectat pot transmetre la ràbia quan el virus li arriba a les glàndules salivals, cosa que passa potser una setmana abans que el gos mori de ràbia —va respondre en Vargas.

—La Lupe vol saber què passa amb un lleó —li va dir en Juan Diego.

—El període d’incubació en un humà infectat acostuma a ser d’entre tres i set setmanes, però he tingut pacients que han desenvolupat la malaltia en deu dies —deia en Vargas, quan la Lupe el va interrompre.

—Posem que un gos rabiós mossega un lleó… Per exemple, un gos dels terrats, o un d’aquells perros del basurero. ¿El lleó es posa malalt? ¿Què li passa al lleó? —va preguntar la Lupe a en Vargas.

—Estic segur que hi ha algun estudi… Hauré de consultar la recerca que s’ha fet sobre la ràbia en els lleons —va dir el doctor Vargas, sospirant—. La majoria de la gent a qui mossega un lleó no es preocupa de la ràbia. En tot cas, no seria la primera preocupació que tindries si et mossegués un lleó —va explicar a la Lupe.

En Juan Diego sabia que era impossible traduir el que volia dir la Lupe quan s’arronsava d’espatlles.

El doctor Vargas embenava el dit gros i l’índex de la mà esquerra d’en Rivera.

—Procuri que estigui net i sec, jefe —deia en Vargas a l’encarregat de l’abocador. Però en Rivera mirava la Lupe, que va desviar la mirada; el jefe sabia quan la Lupe es guardava alguna cosa.

I en Juan Diego tenia ganes de tornar a Cinco Señores, on els components de La Maravilla devien estar muntant les carpes i tranquil·litzant els animals. En aquell moment, en Juan Diego pensava que tenia assumptes més importants de què ocupar-se que el que la Lupe tenia al cap. Com qualsevol altre nen de catorze anys, en Juan Diego somiava convertir-se en un heroi; tenia aspiracions de convertir-se en funàmbul. (I, evidentment, la Lupe sabia què pensava el seu germà; podia llegir-li el pensament).

Tots quatre es van encabir al VW Escarabat d’en Pepe; en Pepe va dur els nens de l’abocador a Cinco Señores abans de tornar en Rivera a la barraca de Guerrero. (El jefe havia dit que volia fer una capcinada abans que passés l’efecte de l’anestèsia local).

Al cotxe, en Pepe va dir als nens de l’abocador que podien tornar als Nens Perduts.

—Teniu l’habitació a punt per a vosaltres, quan sigui —va ser com ho va dir en Pepe.

Però la germana Gloria havia tornat la nina sexual de mida real de la Verge de Guadalupe a la botiga de les festes nadalenques. Els Nens Perduts ja no seria mai el mateix, pensava en Juan Diego. ¿I per què havies de marxar d’un orfenat i després tornar-hi? Si marxes, marxes, va pensar en Juan Diego. Cal anar endavant, no pas enrere.

Quan van arribar al circ, en Rivera plorava; els nens de l’abocador sabien que l’efecte de l’anestèsia local no havia passat, però l’encarregat de l’abocador estava massa trasbalsat per parlar.

—Ja sabem que també podem tornar a Guerrero, jefe —va dir la Lupe—. Digues a en Rivera que ja sabem que la barraca és nostra, si mai necessitem tornar a casa —va dir la Lupe a en Juan Diego—. Digue-li que també el trobem a faltar —va dir la Lupe. En Juan Diego ho va dir tot, mentre en Rivera continuava plorant. Les seves espatlles amples s’agitaven al seient de l’acompanyant.

És senzillament extraordinari, en aquesta edat, quan tens tretze o catorze anys, com pots donar per fet que t’estimen, com (fins i tot quan et volen) et pots sentir completament sol. Els nens de l’abocador no estaven abandonats al Circo de La Maravilla; tot i així, havien deixat de confiar l’un en l’altre i no confiaven en ningú més.

—Bona sort amb aquest objecte amb què treballa —va dir en Juan Diego a en Rivera, quan l’encarregat de l’abocador marxava de Cinco Señores per tornar a Guerrero.

—Un assumpte delicat —va repetir la Lupe, com si parlés sola. (Després que el VW Escarabat d’en Pepe marxés, només l’hauria pogut sentir en Juan Diego, però en realitat no l’escoltava). En Juan Diego pensava en el seu propi assumpte delicat. Quan es tractava de tenir ous, pel que semblava, l’única prova que valia era la carpa principal, la corda a vint-i-cinc metres i sense xarxa. O això és el que havia dit la Dolores, i en Juan Diego l’havia cregut. La Soledad l’havia ajudat, li havia ensenyat a caminar per la corda de la carpa de les nenes acròbates, però la Dolores deia que allò no comptava.

En Juan Diego recordava que havia somiat el funambulisme, fins i tot abans de saber què era, quan ell i la Lupe encara vivien a la barraca d’en Rivera a Guerrero. I quan en Juan Diego havia preguntat a la seva germana què pensava d’aquell somni sobre caminar pel cel de cap per avall, ella havia estat tan misteriosa com sempre. Tot el que ell havia dit del somni a la Lupe era:

—En cada vida arriba un moment que t’has de deixar anar de mans… de totes dues.

—És un somni sobre el futur —havia dit la Lupe—. És un somni de mort.

La Dolores havia definit el moment crucial, el moment que t’has de deixar anar de mans, de totes dues.

—No sé mai en mans de qui estic llavors, en aquell moment —li havia explicat la Dolores—. ¿Potser aquelles verges miraculoses tenen unes mans màgiques? Potser sóc en mans d’elles, en aquell moment. No crec que hi hagis de pensar. És quan t’has de concentrar en els peus… a fer un pas darrere l’altre. En cada vida, crec que sempre hi ha un moment en què has de decidir on pertanys. En aquell moment, no ets en mans de ningú —havia dit la Dolores a en Juan Diego—. En aquell moment, tothom camina pel cel. Potser totes les grans decisions es prenen sense xarxa —li havia explicat La Meravella—. En cada vida arriba un moment que t’has de deixar anar.

L’endemà del viatge, el Circo de La Maravilla va dormir fins tard, o «fins tard» per ser un circ, en tot cas. En Juan Diego tenia la intenció d’arrencar ben d’hora, però és difícil llevar-se més d’hora que els gossos. En Juan Diego va intentar esmunyir-se de la carpa dels gossos sense aixecar sospites; naturalment, qualsevol gos que estigués despert voldria seguir-lo.

En Juan Diego es va llevar tan d’hora que només el va sentir la Pastora; ja estava desperta, anant amunt i avall. Evidentment, la femella de pastor alemany no va entendre per què en Juan Diego no va voler endur-se-la quan va marxar de la carpa. Devia ser la Pastora qui va despertar la Lupe després que marxés en Juan Diego.

A l’avinguda de les carpes no hi havia ningú. En Juan Diego buscava la Dolores; es llevava d’hora, per córrer. Semblava que últimament corria massa estona o massa de pressa; alguns matins, es trobava malament. Tot i que li agradaven les cames llargues de la Dolores, a en Juan Diego no li feia gens de gràcia aquella manera de córrer. ¿A quin nen que coixeja li agrada córrer? I, encara que t’agradés córrer, ¿per què hauries de córrer fins a vomitar?

Però la Dolores es prenia l’entrenament seriosament. Corria, i bevia molta aigua. Creia que totes dues coses eren essencials per no tenir rampes a les cames. Als llaços de corda de l’escala, deia la Dolores, no podies tenir una rampa a la cama que t’aguantava el pes, no a vint-i-cinc metres, no quan el peu unit a aquella cama era tot el que t’aguantava a l’escala.

En Juan Diego s’havia consolat amb la idea que cap de les nenes de la carpa de les acròbates no estava preparada per substituir la Dolores en el paper de La Meravella; en Juan Diego sabia que, al costat de la Dolores, ell era el millor funàmbul de La Maravilla, encara que només fos a tres metres i mig.

La carpa principal era una altra història. La corda de nusos era tot el que feien servir els trapezistes per enfilar-se al capdamunt de la carpa. Els nusos d’aquella corda gruixuda estaven espaiats de manera que els artistes del trapezi poguessin posar-hi les mans i els peus. Els nusos estaven pensats perquè hi arribessin la Dolores i els acròbates argentins sexualment hiperactius.

Per a en Juan Diego, els nusos no eren un problema; s’agafava fort (devia pesar el mateix que la Dolores), arribava fàcilment amb les mans al nus de més amunt, i amb el peu bo notava bé el nus que tenia als peus. Va anar pujant; enfilar-se per una corda és un esforç important, però en Juan Diego mirava fixament endavant, només mirava amunt. Per sobre d’ell veia l’escala amb els llaços de corda al sostre de la carpa principal; amb cada impuls dels braços, veia com l’escala s’acostava una mica.

Però vint-i-cinc metres són molts metres, avançant només la llargada d’un braç a cada estrebada, i el problema era que en Juan Diego no gosava mirar avall. Mantenia la vista clavada en els llaços de corda de l’escala que tenia a sobre; el seu únic objectiu era el sostre de la carpa principal, que s’anava acostant amb cada estrebada.

—Tens un altre futur! —va sentir que li cridava la Lupe, tal com ja li havia dit alguna altra vegada. En Juan Diego sabia que no podia mirar avall. Va continuar escalant. Era quasi al sostre; ja havia deixat enrere les plataformes dels trapezistes. Hauria pogut allargar la mà i tocar els trapezis, però allò hauria comportat deixar anar la corda, i no estava disposat a fer-ho, ni tan sols amb una mà.

També havia passat els focus, gairebé sense adonar-se’n, ja que els llums estaven apagats. Però sí que era una mica conscient de les bombetes apagades. Els focus estaven enfocats amunt. Havien d’il·luminar el funàmbul, però també il·luminaven els llaços de corda de l’escala amb la llum més potent possible.

—No miris avall… No miris mai avall —va sentir en Juan Diego que deia la Dolores. Devia haver acabat de córrer, ja que va sentir que tenia arcades. En Juan Diego no va mirar avall, tot i que la veu de la Dolores el va fer aturar; els músculs dels braços li cremaven, però se sentia fort. I no li quedava gaire tros per fer.

—Un altre futur! Un altre futur! Un altre futur! —li cridava la Lupe. La Dolores continuava vomitant. En Juan Diego va suposar que eren l’únic públic que tenia.

—No t’hauries d’haver aturat —va aconseguir dir-li la Dolores—. Has de passar de la corda a l’escala sense pensar-hi, perquè has de deixar anar la corda abans que puguis agafar-te a l’escala. —Allò volia dir que s’havia de deixar anar dues vegades.

Ningú no li havia explicat aquella part. Ni la Soledad ni la Dolores creien que hi estigués preparat. En Juan Diego es va adonar que no es podia deixar anar ni una vegada, ni tan sols amb una mà. Es va quedar glaçat; allà quiet, va notar com la corda gruixuda s’engronsava.

—Baixa —li va dir la Dolores—. No tothom té els ous de fer aquesta part. Estic segura que tindràs els ous per fer moltes altres coses.

—Tens un altre futur —li va dir la Lupe, més fluix.

En Juan Diego va baixar per la corda sense mirar avall ni un sol cop. Quan els peus li van tocar a terra, es va sorprendre de veure que la Lupe i ell eren sols en aquella carpa enorme.

—¿On ha anat la Dolores? —va preguntar en Juan Diego.

La Lupe havia dit coses terribles de la Dolores —«que la prenyi el domador de lleons!», havia dit la Lupe. (I, de fet, l’Ignacio sí que havia prenyat la Dolores). «És l’únic futur que l’espera!», havia dit la Lupe, però ara es penedia d’haver dit aquelles coses. La Dolores havia tingut la primera regla feia poc; potser els lleons no havien sabut quan la Dolores havia començat a sagnar, però l’Ignacio sí.

La Dolores havia corregut per perdre la criatura —ja no tenia la regla— però no podia córrer prou per provocar-se un avortament. Era el mareig del matí el que la feia vomitar.

Quan la Lupe va explicar tot això a en Juan Diego, ell va preguntar a la Lupe si la Dolores n’hi havia parlat, però la Dolores no havia explicat a la Lupe què li passava. La Lupe només li havia llegit el pensament.

La Dolores sí que va dir alguna cosa a la Lupe aquell matí en què La Meravella va deixar la carpa principal, quan va saber que en Juan Diego baixava de la corda.

—Et diré el que jo no tinc els ous de fer… Tot i que, com que ets una saberuda, segur que ja ho saps —va dir la Dolores a la Lupe—. No tinc els ous per afrontar la pròxima part de la meva vida —va dir la funàmbula. Llavors la Dolores va marxar de la carpa principal on ja no tornaria. La Maravilla es quedaria sense funàmbula.

L’última persona que va veure la Dolores a Oaxaca va ser el doctor Vargas, a la sala d’urgències de la Cruz Roja. En Vargas va dir que la Dolores va morir d’una peritonitis causada per un avortament mal fet a Guadalajara. En Vargas va dir:

—Aquest malparit del domador de lleons coneix algun aficionat a qui envia les funàmbules embarassades perquè les visiti.

Quan la Dolores va arribar a la Cruz Roja, la infecció ja estava massa avançada perquè en Vargas pogués salvar-la.

—More’t parint, cony de mico! —havia dit una vegada la Lupe a La Meravella. D’alguna manera, va ser el que li va passar a la Dolores; com en Juan Diego, només tenia catorze anys. El Circo de La Maravilla va perdre La Maravilla.

La cadena d’esdeveniments, els vincles de la nostra vida —el que ens porta allà on anem, el curs que seguim per arribar al final, el que no veiem venir i el que sí—, tot això pot ser misteriós, o imprevist, o fins i tot obvi.

En Vargas era un bon metge, i un home llest. Només de veure la Dolores, ho havia sabut tot: l’avortament a Guadalajara (en Vargas ja n’havia vist els resultats en altres ocasions); l’aficionat que ho havia fet de qualsevol manera (en Vargas sabia que el carnisser era un col·lega de l’Ignacio); la nena de catorze anys que havia tingut la primera regla feia poc (en Vargas estava al corrent de l’estranya relació entre el funambulisme i la menstruació, tot i que no sabia que el domador de lleons havia dit a les nenes que els lleons sabien quan sagnaven).

Però ni tan sols en Vargas ho sabia tot. Durant la resta de la seva vida, el doctor Vargas s’interessaria pels lleons i la ràbia; continuaria enviant detalls de la recerca existent a en Juan Diego. Amb tot, quan la Lupe li havia fet la pregunta —quan la Lupe buscava respostes— en Vargas no li havia pogut proporcionar cap informació sobre els lleons.

Fidel al seu caràcter, en Vargas tenia un cervell científic —no podia parar de fer especulacions. No estava realment interessat en els lleons i la ràbia, però molt després de la mort de la Lupe, en Vargas encara es preguntava per què la Lupe havia volgut saber-ho.

El señor Eduardo i la Flor havien mort de sida i la Lupe ja feia temps que no hi era quan el doctor Vargas va escriure a en Juan Diego sobre uns «estudis» incomprensibles a Tanzània. La recerca sobre la ràbia en lleons al Serengueti havia donat uns resultats «importants» que el doctor Vargas havia destacat.

La ràbia en els lleons tenia l’origen en els gossos domèstics; es creia que passava dels gossos a les hienes, i de les hienes als lleons. La ràbia en els lleons podia provocar la malaltia, però també podia ser «silenciosa». (Hi havia hagut epidèmies de ràbia en lleons els anys 1976 i 1981, però sense que la malaltia s’hagués manifestat; s’anomenaven epidèmies silencioses). Es creia que la presència de cert paràsit, que s’havia comparat amb la malària, determinava si la malaltia de la ràbia es produïa o no; en altres paraules, un lleó podia propagar la ràbia tot i no estar malalt, i no estar-hi mai, mentre que un altre lleó podia agafar el mateix virus de la ràbia i morir, depenent de la coinfecció amb l’altre paràsit.

«Això té a veure amb els efectes que el paràsit té sobre el sistema immunològic», havia escrit en Vargas a en Juan Diego. Hi havia hagut epidèmies de ràbia «mortíferes» al Serengueti. S’havien produït en períodes de sequera, que mataven el búfal africà. (Les carcanades dels búfals estaven infestades de paparres, que duien el paràsit).

No era que en Vargas pensés que aquells «estudis» tanzans haguessin pogut ajudar la Lupe. A ella li havia interessat saber si l’Hombre podia agafar la ràbia, i si la ràbia hauria fet posar l’Hombre malalt. Però ¿per què? Això era el que en Vargas hauria volgut saber. (¿De què servia saber-ho ara?, pensava en Juan Diego. Era massa tard per saber què havia pensat la Lupe).

Era molt poc probable que un lleó es posés malalt de ràbia, fins i tot al Serengueti, però ¿quina idea esbojarrada havia tingut la Lupe abans de canviar de parer i pensar en la idea esbojarrada següent?

¿Quina importància podia tenir que l’Hombre agafés la ràbia? Aquí devia ser d’on la Lupe havia tret la idea del gos dels terrats abans de descartar-la. Un gos rabiós mossega l’Hombre, o l’Hombre mata i es menja un gos rabiós, però ¿llavors què? Llavors l’Hombre es posa malalt i mossega l’Ignacio, però ¿què passa després?

—Tot tenia a veure amb el que pensaven les lleones —havia explicat en Juan Diego a en Vargas cent vegades—. La Lupe podia llegir el pensament dels lleons… Sabia que l’Hombre no faria mai mal a l’Ignacio. I que les nenes de La Maravilla no estarien mai segures… almenys mentre visqués el domador de lleons. La Lupe també ho sabia, perquè podia llegir el pensament de l’Ignacio.

Naturalment, aquella lògica rocambolesca no estava formulada en el llenguatge dels estudis científics que el doctor Vargas trobava convincents.

—¿Estàs dient que la Lupe sabia d’alguna manera que les lleones matarien l’Ignacio, però només si el domador de lleons matava l’Hombre? —va preguntar en Vargas (sempre incrèdul) a en Juan Diego.

—Vaig sentir que ho deia —havia explicat en Juan Diego a en Vargas repetidament—. La Lupe no deia que les lleones «matarien» l’Ignacio… Deia «mataran». La Lupe deia que les lleones odiaven l’Ignacio. Deia que les lleones eren totes uns caps de cony tarats, perquè les lleones estaven geloses de l’Ignacio i es pensaven que l’Hombre estimava més el domador que no pas a elles! L’Ignacio no havia de tenir por de l’Hombre… Era les lleones, que el domador havia de témer, deia sempre la Lupe.

—¿La Lupe sabia tot això? ¿Com ho sabia? —preguntava sempre el doctor Vargas a en Juan Diego. Els estudis del doctor sobre la ràbia en els lleons continuarien. (No era un camp d’estudi gaire popular).

El mateix dia que en Juan Diego es va desdir del funambulisme seria conegut (durant una temporada) a Oaxaca com «El Dia del Nas». No es diria mai «El Día de la Nariz» en un calendari de l’església; no es convertiria en una festa nacional, ni tan sols en una festa patronal. El Dia del Nas aviat cauria en l’oblit —fins i tot en la tradició local— però, durant una temporada, va ser un petit gran esdeveniment.

A l’avinguda de les carpes de la companyia, la Lupe i en Juan Diego estaven sols; encara era d’hora, abans de la primera missa, i el Circo de La Maravilla encara dormia.

Es va sentir un cert enrenou a la carpa dels gossos —era evident que l’Estrella i els gossos no dormien— i els nens de l’abocador van córrer per veure quina era la causa d’aquell enrenou. No era gens habitual veure el VW Escarabat del germà Pepe a l’avinguda de les carpes —el cotxe era buit, però en Pepe havia deixat el motor engegat— i els nens van sentir el Perro Mestizo bordant com un boig. Als faldons oberts de la carpa dels gossos, l’Alemania, la femella de pastor alemany, grunyia, mantenia allunyat l’Edward Bonshaw.

—Mi-te’ls! —va cridar en Pepe en veure els nens de l’abocador.

—Ui —va dir la Lupe. (Òbviament, sabia què tenien al cap els jesuïtes).

—¿Heu vist en Rivera? —va preguntar el germà Pepe a en Juan Diego.

—No des que el va veure vostè —va respondre en Juan Diego.

—L’encarregat de l’abocador pensava anar a la primera missa —va dir la Lupe; va esperar que el seu germà traduís allò abans de dir la resta a en Juan Diego. Com que la Lupe sabia tot el que pensaven en Pepe i el señor Eduardo, no es va esperar que expliquessin a en Juan Diego el que passava—. Al monstre Maria li ha sortit un nas nou —va dir la Lupe—. O a la Verge Maria li ha crescut el nas d’algú. Com és lògic, hi ha debat.

—¿Sobre què? —li va preguntar en Juan Diego.

—Sobre si és un miracle… Hi ha dues línies de pensament —li va dir la Lupe—. Vam escampar les cendres del nas vell… Ara el monstre Maria té un nas nou. ¿És un miracle o només una operació del nas? Com et pots imaginar, al pare Alfonso i al pare Octavio no els agrada sentir que la paraula milagro es fa servir a la lleugera —va informar la Lupe. Naturalment, el señor Eduardo havia sentit i entès la paraula milagro.

—¿La Lupe diu que és un miracle? —va preguntar el noi d’Iowa a en Juan Diego.

—La Lupe diu que és una línia de pensament —li va explicar en Juan Diego.

—¿I què diu la Lupe del canvi de color de la Verge Maria? —va preguntar el germà Pepe—. En Rivera ha netejat les cendres, però l’estàtua té la pell molt més fosca que abans.

—El pare Alfonso i el pare Octavio diuen que no és la nostra Maria de tota la vida, amb la pell blanca com el guix —va informar la Lupe—. Els monjos pensen que el monstre Maria sembla més Guadalupe que Maria… El pare Alfonso i el pare Octavio pensen que la Verge Maria s’ha convertit en una verge gegant i morena.

Però quan en Juan Diego va traduir això, l’Edward Bonshaw es va animar força, o tant com va gosar, amb l’Alemania grunyint-li al davant.

—¿No diem tots sempre (vull dir l’Església) que, en certa manera, la Verge Maria i Nostra Senyora de Guadalupe són una de sola? —va preguntar el noi d’Iowa—. Doncs bé, si les verges són una de sola, el color de la pell d’aquesta sola verge no importa, ¿no?

—És una línia de pensament —va assenyalar la Lupe a en Juan Diego—. El color de la pell del monstre Maria també és objecte de debat.

—En Rivera va estar sol amb l’estàtua… Va demanar quedar-se sol amb ella —va recordar el germà Pepe als nens de l’abocador—. Vosaltres, niños, no deveu pas pensar que l’encarregat de l’abocador va fer res, ¿oi?

Com és lògic, la qüestió de si en Rivera havia fet alguna cosa ja havia estat objecte de debat.

—El jefe va dir que l’objecte amb què estava treballant no es posava pla, i que era difícil de fer-lo aguantar per la base… L’encarregat de l’abocador va dir que de fet l’objecte no tenia base —va assenyalar la Lupe—. Podria ser un nas —va dir.

«Pensa en una mena de pom… o en l’agafador d’una porta o d’una finestra. Alguna cosa així», havia dit el jefe. (Alguna cosa com un nas, pensava en Juan Diego).

«Un assumpte delicat», havia qualificat la Lupe el que feia l’encarregat de l’abocador. Però la Lupe no diria mai si sabia si en Rivera havia fet un nas nou per al monstre Maria, i —molt abans que els nens de l’abocador tornessin al Temple de la Societat de Jesús amb el germà Pepe i el señor Eduardo amb el VW Escarabat— la Lupe i en Jan Diego ja tenien prou experiència per saber que el jefe sempre havia guardat secrets.

Van anar des de Cinco Señores fins al centre d’Oaxaca amb el trànsit de l’hora punta. Van arribar al temple jesuïta després de la missa. Alguns dels devots del nas nou encara voltaven per allà, mirant embadocats el monstre Maria de pell més morena; en netejar l’estàtua, en Rivera havia aconseguit treure alguns dels elements químics que havien deixat taca després de l’atac amb cendres a la Verge Maria. (Semblava que la roba de la verge gegant no s’havia enfosquit, almenys no tenia la roba tan visiblement fosca com la pell).

En Rivera havia assistit a la missa, però s’havia separat dels badocs; l’encarregat de l’abocador resava en silenci en un reclinatori, una mica apartat de les primeres fileres de bancs. El temperament impassible del jefe havia estat una barrera impenetrable davant les insinuacions dels dos monjos vells.

Pel que fa a la nova morenor de la pell de la Verge Maria, en Rivera només va parlar de pintura i aiguarràs, o d’«alguna mena de dissolvent» i de «coses per tenyir la fusta». Naturalment, l’encarregat de l’abocador també va esmentar els possibles efectes abrusadors de la gasolina, el seu producte favorit per encendre.

Pel que fa al nas nou, en Rivera va assegurar que l’estàtua encara estava desnassada quan ell havia acabat de netejar-la. (En Pepe va dir que no s’havia fixat en el nas nou quan havia tancat a la nit).

La Lupe somreia al monstre Maria de pell més morena. La Verge Maria gegant semblava clarament més indígena. A la Lupe també li agradava el nas nou.

—És menys perfecte, més humà —va dir la Lupe. El pare Alfonso i el pare Octavio, que no estaven acostumats a veure somriure la Lupe, van demanar a en Juan Diego que els ho traduís.

—Sembla un nas de boxador —va dir el pare Alfonso, en resposta al comentari de la Lupe.

—Un nas que s’ha trencat, sí —va dir el pare Octavio, mirant la Lupe de fit a fit. (Sens dubte «menys perfecte, més humà» era un tret inapropiat per a la Verge Maria).

Els dos monjos vells havien demanat al doctor Vargas que hi anés per donar-los una opinió científica. No era que els agradés (o que creguessin en) la ciència, sabia en Pepe, però en Vargas no era dels que feien servir la paraula milagro a la lleugera; en Vargas tenia tendència a no fer servir mai la paraula miracle, i el pare Alfonso i el pare Octavio estaven molt a favor de treure importància a la interpretació miraculosa de la pell més fosca i del nas nou del monstre Maria. (Els dos monjos vells devien saber que prenien un risc demanant l’opinió d’en Vargas).

Les creences de l’Edward Bonshaw havien rebut un nou sotrac, després que hagués trencat els vots i la seva resolució de «no cedir a cap ventada»; tenia els seus propis motius per buscar una acceptació liberal de la Verge Maria alterada però encara de summa importància que tenien al davant.

Pel que fa al germà Pepe, sempre estava disposat a acceptar el canvi; la tolerància, sempre la tolerància. L’anglès d’en Pepe havia millorat molt gràcies al contacte amb en Juan Diego i el noi d’Iowa. Però en el seu entusiasme per acceptar la verge més morena amb un nas diferent, en Pepe va declarar que el monstre Maria transformat era una «benedicció barrejada».

En Pepe no es devia haver adonat que la paraula barrejada implicava matisos positius i negatius, i el pare Alfonso i el pare Octavio no acabaven de veure com una Verge Maria que semblava indígena (i amb un nas de boxador) podia ser res semblant a una «benedicció».

—Em sembla que vol dir que és com una «olla barrejada», Pepe —va dir el señor Eduardo intentant ajudar-lo, però els dos monjos vells tampoc no ho van rebre gaire bé.

El pare Alfonso i el pare Octavio no volien pensar en la Verge Maria com en res que pogués semblar una «olla».

—Aquesta Maria és el que és —va dir la Lupe—. Ja ha fet més del que jo esperava que fes —els va explicar la Lupe—. Almenys ha fet alguna cosa, ¿no? —va preguntar la Lupe als dos monjos vells—. ¿A qui li importa d’on ha sortit el nas? ¿Per què el nas ha de ser un miracle? ¿O per què no pot ser un miracle? ¿Per què han d’interpretar-ho tot? —va preguntar als dos monjos vells—. ¿Algú sap com era la Verge Maria de debò? —va preguntar la Lupe a tots els presents—. ¿Sabem de quin color tenia la pell, o quina mena de nas tenia la verge de veritat? —va preguntar la Lupe; anava embalada. En Juan Diego va traduir totes i cadascuna de les paraules que va dir.

Fins i tot els nous devots del nas nou havien parat de mirar embadalits el monstre Maria; tenien l’atenció centrada en aquella nena que no parava de xerrar. L’encarregat de l’abocador havia aixecat el cap de les seves pregàries silencioses. I tots van veure que en Vargas havia estat allà tota l’estona. El doctor Vargas estava plantat una mica lluny de l’estàtua imponent. Havia mirat el nas nou de la Verge Maria amb uns binocles; en Vargas ja havia demanat a la nova dona de fer feines que li portés l’escala més alta.

—M’agradaria afegir una cosa que va escriure Shakespeare —va dir l’Edward Bonshaw, sempre amb el seu to professoral. (Era aquell passatge tan conegut de Romeu i Julieta, que tant agradava al noi d’Iowa).— «¿Què val un nom?» —els va recitar el señor Eduardo; naturalment, l’escolar va canviar la paraula rosa per nas—. «Girant el del nas, faria la mateixa dolça flaire» —va escandir l’Edward Bonshaw amb una veu ressonant.

El pare Alfonso i el pare Octavio s’havien quedat sense paraules sentint la traducció que en Juan Diego havia fet de les paraules inspirades de la Lupe, però Shakespeare no va impressionar els dos monjos vells, ja havien sentit Shakespeare abans, massa profà.

—¿És una qüestió de materials, Vargas? ¿La cara i el nas nou són del mateix material? —va preguntar el pare Alfonso al metge, que encara examinava el nas en qüestió amb aquells binocles que ho veien tot.

—I ens demanem si hi ha una esquerda o una juntura visible allà on el nas s’enganxa a la cara —va afegir el pare Octavio.

La dona de fer feines (aquella pagerola robusta sí que semblava una dona de fer feines) arrossegava l’escala pel passadís central; l’Esperanza no hauria pogut arrossegar aquella escala tan alta (i encara menys portar-la) tota sola. En Vargas va ajudar la dona de fer feines a plantar l’escala, recolzant-la a la geganta.

—No vull recordar com el monstre Maria reacciona davant les escales —va dir la Lupe a en Juan Diego.

—Jo tampoc —va ser tot el que li va dir en Juan Diego.

Els nens de l’abocador no sabien del cert si l’antic nas del monstre Maria havia estat de fusta o de pedra; tant la Lupe com en Juan Diego creien que era de fusta, de fusta pintada. Però, anys més tard, quan el germà Pepe va escriure a en Juan Diego sobre la «restauració interior» del Templo de la Compañía de Jesús, en Pepe havia esmentat la «nova pedra calcària».

«¿Sabies que la pedra calcària deixa anar calç quan es crema?», havia preguntat en Pepe a en Juan Diego per escrit. En Juan Diego no ho sabia, i tampoc no va entendre si en Pepe volia dir que el monstre Maria també havia estat restaurat. ¿La verge gegant estava inclosa en el que en Pepe havia definit com la «restauració interior»? I, si ho estava, ¿l’estàtua restaurada (ara feta de «nova pedra calcària») implicava que l’antiga Verge Maria havia estat feta d’un altre tipus de pedra?

Mentre en Vargas s’enfilava a l’escala per mirar de més a prop la cara del monstre Maria —inescrutable, de moment; els ulls de la verge d’aspecte indígena encara no mostraven cap potencial per animar-se— la Lupe va llegir el pensament d’en Juan Diego.

—Sí, jo també penso que és fusta, no pedra —va dir la Lupe a en Juan Diego—. D’altra banda, si en Rivera va fer servir enformadors de fusta per tallar i treballar pedra, bé, això podria explicar per què es va tallar. Jo no havia vist mai que es tallés. ¿I tu? —va preguntar la Lupe al seu germà.

—Tampoc —va dir en Juan Diego. Pensava que tots dos nassos estaven fets de fusta, però que en Vargas segurament trobaria la manera de semblar científic sense dir gaire cosa sobre la composició material del nou nas miraculós (o no).

Els dos monjos vells miraven en Vargas amb atenció, tot i que el metge era molt amunt de l’escala; costava de veure el que en Vargas feia exactament.

—¿És un ganivet? No deu pas tallar-la, ¿oi? —va cridar el pare Alfonso cap al capdamunt de l’escala.

—És una navalla suïssa. Jo en tenia una, però… —va començar l’Edward Bonshaw, abans que el pare Octavio l’interrompés.

—No li demanem que li tregui sang, Vargas! —va cridar el pare Octavio cap al capdamunt de l’escala.

A la Lupe i a en Juan Diego no els preocupava la navalla suïssa; miraven els ulls apagats de la Verge Maria.

—He de dir que és una operació de nas molt ben feta —va informar el doctor Vargas des de quasi el capdamunt d’aquella escala precària—. En les operacions, sovint es distingeix clarament les que són d’aficionat i les que són sublims.

—¿Està dient que aquesta operació és de les sublims, però que no deixa de ser una operació? —va cridar el pare Alfonso cap al capdamunt de l’escala.

—Hi ha una lleu marca al costat d’un nariu, com una marca de naixement… No la veuran des d’aquí baix —va dir en Vargas al pare Alfonso.

La suposada marca de naixement podia ser una taca de sang, pensava en Juan Diego.

—Sí, podria ser sang —va dir la Lupe al seu germà—. El jefe devia perdre’n molta.

—¿La Verge Maria té una marca de naixement? —va preguntar indignat el pare Octavio.

—No és un defecte… De fet és força intrigant —va dir en Vargas.

—¿I els materials, Vargas? ¿La cara, el nas nou? —va recordar el pare Octavio al científic.

—Oh, aquesta senyora és més d’aquest món que del cel —va dir en Vargas; s’estava divertint amb els dos monjos vells, i ells ho sabien—. En el seu perfum hi noto més coses del basurero que del dolç més enllà.

—Cenyeixi’s a la ciència, Vargas —va dir el pare Alfonso.

—Si volem poesia, ja llegirem Shakespeare —va dir el pare Octavio, fitant l’home papagai, que va entendre per l’expressió del pare Octavio que no havia de recitar més passatges de Romeu i Julieta.

L’encarregat de l’abocador havia acabat de resar; ja no estava agenollat. El jefe no deia si el nas nou era obra seva o no; mantenia l’embenat net i sec, i mantenia el silenci.

En Rivera hauria marxat del temple, deixant en Vargas enfilat a l’escala i els dos monjos vells sentint-se ridículs, però la Lupe devia voler que hi fossin tots quan parlés. No va ser fins després que en Juan Diego es va adonar per què havia volgut que tots la sentissin.

Els últims badocs havien marxat del temple; potser havien buscat un miracle, però coneixien prou el món real per saber que era molt poc probable que sentissin la paraula milagro per boca d’un metge amb binocles i un ganivet suís enfilat a una escala.

—És nas per nas… Per a mi ja n’hi ha prou. Tradueix tot el que digui —va dir la Lupe a en Juan Diego—. Quan em mori, no em cremeu. Vull tenir tota la parafernàlia —va dir la Lupe, mirant directament el pare Alfonso i el pare Octavio—. Si voleu cremar alguna cosa —va dir a en Rivera i en Juan Diego— podeu cremar la meva roba… les poques coses que tinc. Si s’ha mort un altre cadell… sí, és clar, podeu cremar-lo amb les meves coses. Però no em cremeu a mi. Vull tenir el que ella voldria que tingués —els va dir la Lupe a tots, assenyalant el monstre Maria amb el nas de boxador—. I espargiu… només espargiu, no les llanceu… les cendres als peus de la Verge Maria. Tal com va dir la primera vegada —va dir la Lupe a l’home papagai—, «potser no totes les cendres, i només als seus peus!».

Mentre la traduïa paraula per paraula, en Juan Diego va veure que els dos monjos vells estaven captivats pel discurs de la Lupe.

—Aneu amb compte amb el Jesús petit… No li tireu cendres als ulls —va dir la Lupe al seu germà. (Era considerada fins i tot amb el Crist encongit que patia en aquella creu diminuta, sagnant als peus de la Verge Maria).

En Juan Diego no calia que sabés llegir el pensament per saber què pensava el germà Pepe. ¿Podia ser una conversió, tractant-se de la Lupe? Tal com havia dit en Pepe en ocasió del primer espargiment de cendres: «Això és diferent. Representa un canvi d’idees important».

Això és el que pensem en un monument dedicat al món espiritual, com el Temple de la Companyia de Jesús. En un lloc com aquest —en la presència imponent d’una Verge Maria gegant— tenim idees religioses o (irreligioses). Sentim un discurs com el de la Lupe i pensem en les nostres semblances o diferències religioses; només sentim el que ens imaginem que són les creences religioses de la Lupe, o els seus sentiments religiosos, i comparem les seves creences o els seus sentiments amb els nostres.

En Vargas, l’ateu —el metge que havia dut uns binocles i un ganivet per investigar el miracle, o per examinar un nas no miraculós— hauria dit que, per a una nena de tretze anys, la sofisticació espiritual de la Lupe era «admirable».

En Rivera, que sabia que la Lupe era especial —de fet, l’encarregat de l’abocador, que adorava Maria i era molt supersticiós, tenia por de la Lupe— doncs bé… ¿què podem dir dels pensaments del jefe? (En Rivera es devia sentir alleujat de veure que les creences religioses de la Lupe semblaven menys radicals que les que li havia sentit expressar altres vegades).

I aquells dos monjos vells, el pare Alfonso i el pare Octavio, segurament es congratulaven ells mateixos, i els treballadors dels Nens Perduts, per haver obrat un canvi tan evident en una criatura tan difícil i tan incomprensible.

El bon germà Pepe potser pregava que hi hagués alguna esperança per a la Lupe, al capdavall; potser no estava tan «perduda» com havia suposat al principi; potser, encara que només fos traduïda, la Lupe podia dir coses amb sentit, o almenys amb sentit religiós. A en Pepe li va semblar que la Lupe s’havia convertit.

Res de cremar. Això era potser l’únic que importava al señor Eduardo. Certament, el fet de no cremar era un pas en la direcció correcta.

Això devia ser el que van pensar tots, respectivament. I ni tan sols en Juan Diego, que coneixia la seva germana millor que ningú, ni tan sols en Juan Diego va de sentir el que hauria hagut de sentir.

¿Per què una nena de tretze anys pensava a morir? ¿Per què aquell era el moment que la Lupe feia les últimes peticions? La Lupe era una nena que podia llegir el que pensaven els altres; fins i tot els lleons, fins i tot les lleones. ¿Per què cap d’ells no va ser capaç de llegir el pensament de la Lupe?