18
LA LUXÚRIA SAP COM DISTREURE’T

Durant molts anys després que marxés d’Oaxaca, en Juan Diego va estar en contacte amb el germà Pepe. El que en Juan Diego va saber d’Oaxaca a partir dels primers anys de la dècada del 1970 va ser en gran part gràcies a la fidel correspondència d’en Pepe.

El problema era que en Juan Diego no sempre recordava quan en Pepe li havia fet arribar aquesta o aquella informació important; per a en Pepe, qualsevol novetat era «important», cada canvi comptava, com també comptaven les coses que no havien canviat (i que no canviarien mai).

Va ser durant l’epidèmia de la sida que el germà Pepe va escriure a en Juan Diego sobre aquell bar gai del carrer Bustamante, però si allò va ser al final de la dècada del 1980 o al principi de la del 1990… bé, aquesta era la mena d’informació concreta que se li escapava a en Juan Diego. «Sí, el bar encara hi és… I encara és gai», havia escrit en Pepe; en Juan Diego l’hi devia haver preguntat. «Però ja no es diu La China… Ara es diu Chinampa».

I, per aquella mateixa època, en Pepe havia escrit que el doctor Vargas sentia «la desesperança de la comunitat mèdica». La sida havia fet que en Vargas pensés que era «irrellevant» ser ortopedista. «Cap metge no està preparat per veure morir gent; la nostra feina no és donar la mà», havia dit en Vargas a en Pepe, i això que en Vargas ni tan sols tractava la malaltia infecciosa.

Era ben típic d’ell. Encara se sentia marginat per no haver agafat el vol en què havia mort la seva família.

La carta d’en Pepe sobre La Coronita va arribar a la dècada del 1990, si en Juan Diego ho recordava correctament. El «lloc de festa» dels transvestits havia tancat; el propietari, que era gai, havia mort. Quan La Coronita va tornar a obrir, s’havia ampliat; hi havia un segon pis, i ara era un lloc per a prostitutes transvestides i els seus clients. Ja no calia esperar a vestir-se fins a arribar al bar; els transvestits eren qui eren quan arribaven. Eren dones quan hi entraven, o això és el que donava a entendre en Pepe.

A la dècada del 1990 el germà Pepe treballava en un hospici; a diferència d’en Vargas, en Pepe sí que estava fet per donar la mà, i l’orfenat dels Nens Perduts ja feia temps que no existia.

L’Hogar de la Niña havia obert el 1979. Era la resposta femenina a la Ciutat dels Nens, el que la Lupe havia anomenat la Ciutat Només dels Nens. En Pepe havia treballat a la Llar de la Nena durant la dècada del 1980 i fins al principi de la del 1990.

En Pepe no criticava mai un orfenat. L’Hogar de la Niña no era gaire lluny de Viguera, on la seva versió masculina, la Ciudad de los Niños, encara funcionava. La Llar de la Nena era al barri de Cuauhtémoc.

En Pepe havia trobat que les nenes eren rebels; s’havia queixat a en Juan Diego que podien ser cruels entre elles. I a en Pepe no li havia agradat l’adoració que les nenes havien sentit per La sireneta, la pel·lícula d’animació de Disney de l’any 1989. Hi havia calcomanies de mida real de la mateixa Sireneta al dormitori, «més grans que el retrat de Nostra Senyora de Guadalupe», s’havia queixat en Pepe. (La Lupe segurament també se n’hauria queixat, va pensar en Juan Diego).

En Pepe havia enviat una fotografia d’algunes de les nenes amb uns vestits heretats i passats de moda, d’aquells que es cordaven al darrere. A la fotografia, en Juan Diego no va poder veure que les nenes no s’havien molestat a botonar l’esquena dels vestits, però el germà Pepe també s’havia queixat d’allò; pel que semblava, deixar-se el vestit desbotonat era una de les «rebequeries» que feien aquelles nenes.

El germà Pepe (malgrat aquelles petites queixes) va continuar sent «un soldat de Crist», tal com al señor Eduardo li havia agradat dir d’ell mateix i dels seus germans jesuïtes. Però, en realitat, en Pepe era un servent dels infants; aquesta era la seva vocació.

A la ciutat havien obert més orfenats; quan el dels Nens Perduts va desaparèixer, hi va haver substituts. Potser no tenien les prioritats educatives que en el seu moment havien preocupat el pare Alfonso i el pare Octavio, però malgrat tot eren orfenats. En un moment determinat, Oaxaca en va tenir uns quants.

Al final de la dècada del 1990, el germà Pepe va anar a treballar a l’Albergue Josefino, a Santa Lucía del Camino. L’orfenat havia obert l’any 1993, i les monges cuidaven tant nens com nenes, tot i que els nens només s’hi podien quedar fins als dotze anys. En Juan Diego no entenia qui eren les monges, i el germà Pepe no es va molestar a explicar-l’hi. Es deien Madres de los Desamparados. (Va trobar que «desemparats» sonava millor que «abandonats»). Però en Pepe les anomenava «mares dels que no tenen casa». De tots els orfenats, en Pepe trobava que l’Albergue Josefino era el millor. «Els nens et donen la mà», va escriure a en Juan Diego.

Hi havia una Guadalupe a la capella, i una altra a l’escola; fins i tot hi havia un rellotge de Guadalupe, va dir en Pepe. Les nenes podien estar-s’hi fins quan volien; unes quantes tenien més de vint anys quan en marxaven. Però aquell lloc no hauria anat bé per a la Lupe i en Juan Diego, ja que en Juan Diego hauria estat massa gran.

«No es mori mai», havia escrit en Juan Diego al germà Pepe des d’Iowa City. El que en Juan Diego volia dir era que ell es moriria si perdia en Pepe.

Aquella nit de Cap d’Any, ¿quants metges devia haver-hi al complex turístic d’El Encantador? ¿Deu o dotze? Potser més. La família filipina d’en Clark French era plena de metges. Cap d’aquells metges —i encara menys la doctora Josefa Quintana, la dona d’en Clark— no hauria animat en Juan Diego a saltar-se una altra dosi de blocadors beta.

Potser els homes d’entre tots aquells metges —els que havien vist la Miriam, sobretot els que havien presenciat com havia punxat el dragó amb la forquilla en un moviment ràpid com un llamp— haurien estat d’acord que la pastilla de 100 grams de Viagra era aconsellable.

Però, pel que fa a alternar no prendre’s la pastilla de Lopressor amb prendre-se’n dues (o mitja), haurien dit que de cap manera. Ni tan sols els homes d’entre tots aquells metges que celebraven la nit de Cap d’Any a El Encantador ho haurien aprovat.

Quan la Miriam, tot i que breument, havia convertit la Lupe en tema de conversa a taula, en Juan Diego havia pensat en ella, en la manera com havia renyat l’estàtua desnassada de la Verge Maria.

—Vull veure un miracle de debò —havia reptat la Lupe a la geganta—. Fes alguna cosa que em faci creure en tu… Penso que només t’agrada intimidar!

¿Va ser això el que va provocar que en Juan Diego pensés cada cop amb més força que la imponent Verge Maria del Templo de la Compañía de Jesús i la Miriam s’assemblaven d’una manera sorprenent?

En aquell moment d’indefinició, la Miriam el va tocar per sota la taula, la cuixa i els bonyets que tenia a la butxaca dreta dels pantalons.

—¿Què hi ha aquí? —li va xiuxiuejar la Miriam. Ell de seguida va ensenyar-li la fitxa de mahjong, la peça històrica, però abans que pogués començar una explicació elaborada, la Miriam va murmurar—: Oh, això no… Ho sé tot, d’aquest record inspirador que porta amb vostè. Vull dir ¿què més du a la butxaca?

¿La Miriam havia llegit alguna cosa sobre la fitxa de mahjong en una entrevista amb l’autor? ¿En Juan Diego havia filtrat la història d’un record tan preuat als mitjans, que ho trivialitzaven tot? I la Miriam semblava que sabés que duia una pastilla de Viagra sense que ell li hagués dit què era. ¿La Dorothy havia explicat a la seva mare que en Juan Diego prenia Viagra? Segur que no havia parlat de prendre Viagra en cap entrevista. ¿O sí?

El fet de no saber el que la Miriam sabia (o no sabia) sobre la Viagra va fer que en Juan Diego recordés el ràpid diàleg que havia tingut lloc quan havia arribat al circ. Quan l’Edward Bonshaw, que sabia que la Flor era prostituta, es va assabentar que era un transvestit.

Va ser un accident. A través dels faldons oberts d’una carpa havien vist en Paco, la nana transvestida, i la Flor havia dit al noi d’Iowa:

—Només és que jo sóc més passable que en Paco, reiet.

—¿L’home papagai sap que la Flor té penis? —havia preguntat la Lupe (sense traducció). Va quedar clar que l’hombre papagayo pensava en el penis de la Flor. La Flor, que sabia què pensava el señor Eduardo, va començar a flirtejar amb el noi d’Iowa.

El destí ho és tot, considerava en Juan Diego. Pensava en la nena de les trenes, la Consuelo, i en la manera com li havia dit: «Hola, senyor». Com li recordava la Lupe!

La manera com la Lupe havia repetit a l’Hombre: «Tot anirà bé».

—He sentit a dir que li agraden els fuets —havia dit la Flor en veu baixa al missioner ranquejant, que tenia les sandàlies plenes de caca d’elefant.

—El rei dels porcs —havia dit de sobte la Lupe en veure l’Ignacio, el domador de lleons.

En Juan Diego es va preguntar per què tot allò li tornava ara; no podia ser només perquè la Consuelo, la nena de les trenes, hagués dit: «Hola, senyor». ¿Com havia dit la Consuelo a la Miriam? «La senyora que apareix en sec».

—¿No ploraríeu, vosaltres, si no oblidéssiu mai que a la vostra germana la va matar un lleó? —havia preguntat la Miriam als nens. I llavors en Pedro s’havia adormit amb el cap contra el pit de la Miriam. Era com si el nen hagués estat objecte d’un encanteri, pensava en Juan Diego.

En Juan Diego s’havia quedat mirant-se la falda —on hi havia la mà de la Miriam prement-li la pastilla de Viagra a la cuixa dreta— però quan va aixecar el cap per mirar la taula del sopar (totes les taules del sopar), es va adonar que s’havia perdut el moment en què tothom s’havia posat el barret de festa. Va veure que fins i tot la Miriam portava un barret de paper, com la corona d’un rei o d’una reina —el d’ella era de color rosa, però. Tots els barrets de festa eren de colors pastel. En Juan Diego es va tocar la part de dalt del cap i hi va notar el barret, una corona de paper que li rodejava els cabells.

—El meu és… —va començar a dir.

—Blau pàl·lid —li va dir la Miriam, i quan es va posar la mà sobre la butxaca dels pantalons, hi va notar la fitxa de mahjong però no la pastilla de Viagra. També va notar que la mà de la Miriam li cobria la seva.

—Ja te l’has pres —li va xiuxiuejar ella.

—¿Sí?

Els plats del sopar ja havien estat recollits, tot i que en Juan Diego no recordava que hagués menjat —ni tan sols el cebiche.

—Sembles cansat —li va dir la Miriam.

Si hagués tingut més experiència amb les dones, ¿en Juan Diego no hauria sabut que hi havia alguna cosa estranya, o una mica fora de lloc, amb la Miriam? El que en Juan Diego sabia de les dones provenia bàsicament de la ficció, de llegir novel·les i d’escriure’n. Les dones a la ficció eren sovint seductores i misterioses; en les novel·les d’en Juan Diego, les dones també eren intimidadores. ¿I no era normal —o no excepcional— que les dones a la ficció fossin una mica perilloses?

Si les dones a la vida real d’en Juan Diego no arribaven al nivell d’aquelles dones que havia conegut només en la imaginació… bé, allò podia explicar per què les dones com la Miriam i la Dorothy, que superaven amb escreix l’experiència que en Juan Diego havia tingut amb dones de debò, li semblaven tan atractives i tan familiars. (Potser les havia vist molts cops en la imaginació. ¿Era allà on les havia vist abans?).

Si els barrets de paper havien aparegut de sobte al cap dels assistents a la festa de la nit de Cap d’Any a El Encantador, quedava igualment inexplicada la compareixença espontània del grup de música, encapçalat per tres nois malforjats amb clapes de pèl a la cara i un físic que semblava mostrar símptomes de desnutrició. El guitarrista tenia un tatuatge al coll que semblava una escaldada, la cicatriu d’una cremada. Al que tocava l’harmònica i al bateria els agradaven les samarretes sense mànigues, que els deixaven els braços tatuats al descobert; al bateria li anava el tema dels insectes, mentre que el de l’harmònica preferia els rèptils: als seus braços descoberts no s’hi arrossegava res que no fossin vertebrats, serps i llangardaixos coberts d’escates.

El comentari de la Miriam sobre aquells nois va ser fulminant:

—Molta testosterona, però poques perspectives.

En Juan Diego sabia que en Clark French ho havia sentit, però en Clark estava d’esquena als nois del grup. La seva expressió una mica sobresaltada va revelar que pensava que la Miriam s’havia referit a ell.

—Els nois del teu darrere… Els músics, Clark —va dir la doctora Quintana al seu marit.

Es deien (ho sabia tothom) els Micos Nocturns. La fama del grup, estrictament local, reposava sobre les espatlles ossudes de la cantant, una noia esquelètica que duia un vestit sense tirants. No tenia uns pits prou substancials per evitar que el vestit li rellisqués, mentre que els seus cabells llisos i negres, tallats salvatgement a l’alçada del lòbul de l’orella, contrastaven amb la seva pal·lidesa cadavèrica. La seva pell tenia una blancor poc natural —no gaire filipina, pensava en Juan Diego. El fet que la cantant semblés un cadàver acabat de desenterrar va fer que en Juan Diego pensés si un tatuatge o dos no hi haurien ajudat, encara que hagués estat un insecte o un rèptil, o la ferida grotesca infligida al coll del guitarrista.

Pel que fa al nom del grup, els Micos Nocturns, naturalment en Clark tenia una explicació. Els turons de Xocolata eren un lloc famós de la zona. I en aquelles muntanyes hi havia micos.

—I sens dubte els micos són nocturns —va dir la Miriam.

—Exacte —li va respondre en Clark, no gaire segur—. Si els interessa, i no plou, es pot fer una excursió d’un dia als turons de Xocolata… Cada any organitzem un grup per anar-hi —va dir en Clark.

—Però no veuríem els micos de dia, si diu que són nocturns… —va observar la Miriam.

—És veritat… No veiem mai els micos —va mormolar en Clark. En Juan Diego es va adonar que li costava mirar la Miriam.

—Suposo que aquests micos són els millors que podem veure —va dir la Miriam; va fer un gest lànguid amb el braç cap on eren els músics desventurats. El nom dels Micos Nocturns els esqueia a la perfecció.

—Una nit, cada any, un grup anem amb vaixell pel riu —va explicar en Clark, amb més cautela que abans. La Miriam el posava nerviós; va esperar que continués—. Anem amb autobús fins al riu. A la vora del riu hi ha molls, llocs per menjar —va continuar en Clark—. Després de sopar, agafem un vaixell turístic i remuntem un tros de riu.

—A les fosques —va dir la Miriam, en un to inexpressiu—. ¿Què es pot veure a les fosques? —va preguntar a en Clark.

—Cuques de llum… N’hi deu haver milers. Les cuques de llum són espectaculars —va dir en Clark.

—¿Què fan les cuques de llum, a part de llum? —va preguntar la Miriam.

—Les cuques de llum parpellegen amb una llum espectacular —va insistir en Clark.

La Miriam va arronsar les espatlles.

—Brillar és el que fan per festejar —va dir la Miriam—. Imagini’s que l’única manera que tinguéssim de muntar-nos-ho fos parpellejant! —Dit això, va començar a parpellejar a en Juan Diego, que li va tornar el gest; tots dos es van posar a riure.

La doctora Josefa Quintana també va riure; va parpellejar des de l’altra banda de la taula al seu marit, però en Clark French no estava per parpellejar.

—Les cuques de llum són espectaculars —va repetir, com un mestre d’escola que ha perdut el control de la classe.

La manera com la Miriam parpellejava a en Juan Diego el va fer trempar. Va recordar (gràcies a la Miriam) que s’havia pres la Viagra, i la mà de la Miriam a la cuixa, sota la taula, també devia ajudar-hi. En Juan Diego va trobar desconcertant notar clarament que algú respirava al seu genoll —molt a prop d’on la Miriam tenia la mà— i quan va mirar sota la taula hi va veure la nena de les trenes, la Consuelo, mirant-lo altre cop.

—Bona nit, senyor… Me n’he d’anar a dormir —va dir la Consuelo.

—Bona nit, Consuelo —va dir en Juan Diego. Tant la Josefa com la Miriam van mirar la nena sota la taula—. La meva mare normalment em desfà les trenes abans de posar-me al llit —va explicar la nena—. Però avui m’hi acompanya un adolescent… Hauré de dormir amb les trenes.

—Els cabells no se’t moriran en una nit, Consuelo —va dir la doctora Quintana a la nena—. Les trenes poden sobreviure una nit.

—Tindré els cabells tots torts —es va queixar la Consuelo.

—Vine aquí —li va dir la Miriam—. Jo sé desfer trenes.

La Consuelo dubtava de si anar amb la Miriam, però la Miriam va somriure i va estirar els braços a la nena, que se li va enfilar a la falda. S’hi va asseure amb l’esquena molt recta i les mans ben agafades.

—També hauria de pentinar-me’ls, però no té raspall —va dir la Consuelo, tota nerviosa.

—Ja sé com tractar trenes amb els dits —va dir la Miriam a la nena—. Et puc pentinar amb els dits.

—Si us plau, no em faci adormir, com a en Pedro —va dir la Consuelo.

—Ho intentaré —va dir la Miriam, amb el seu estil inexpressiu i poc donat a fer promeses.

Mentre la Miriam desfeia les trenes de la Consuelo, en Juan Diego va buscar en Pedro sota la taula, però el nen s’havia esmunyit sense que el veiés fins a la cadira de la doctora Quintana. (En Juan Diego tampoc no s’havia adonat de quan la doctora Quintana s’havia aixecat de la cadira, però ara va veure que la metgessa estava plantada al costat d’en Clark, a l’altra banda de la taula en diagonal). Molts dels adults s’havien aixecat de la cadira a les taules del centre de la sala; les taules s’anaven retirant. El centre de la sala es convertiria en la pista de ball. A en Juan Diego no li agradava mirar gent ballant; ballar no és per als esguerrats, ni tan sols de manera indirecta.

Els nens se n’anaven a dormir; els altres nens, els adolescents, també havien deixat les taules del perímetre de la pista de ball. Alguns adults ja s’havien assegut a les taules del perímetre. Quan comenci la música, els adolescents tornaran, pensava en Juan Diego, però de moment havien desaparegut per fer el que fos que fessin els adolescents.

—¿Què creu que li ha passat a aquell dragó tan gros de darrere el quadre, senyor? —va preguntar en Pedro en veu baixa a en Juan Diego.

—Bé… —va començar en Juan Diego.

—No hi és. Ho he mirat. No hi ha res —va xiuxiuejar en Pedro.

—Deu haver sortit en una expedició de caça —va suggerir en Juan Diego.

—No hi és —va repetir en Pedro—. Potser la senyora també l’ha matat —va xiuxiuejar en Pedro.

—No… No ho crec, Pedro —va dir en Juan Diego, però el nen semblava convençut que el dragó gros havia marxat per sempre.

La Miriam ja havia desfet les trenes de la Consuelo i passava els dits amb gest expert pels cabells negres i gruixuts de la nena.

—Tens uns cabells molt bonics, Consuelo —va dir la Miriam a la nena, que ja no seia tan rígida com abans a la falda de la Miriam. La Consuelo lluitava contra la son, reprimint un badall.

—Sí, tinc els cabells bonics —va dir la Consuelo—. Si em segrestessin, els segrestadors em tallarien els cabells i els vendrien.

—No pensis en això… No passarà —li va dir la Miriam.

—¿Sap tot el que passarà? —va preguntar la Consuelo a la Miriam.

Per algun motiu, en Juan Diego va contenir la respiració; esperava atentament la resposta de la Miriam. No se’n volia perdre ni una paraula.

—Em sembla que aquesta senyora sí que ho sap tot —va xiuxiuejar en Pedro a en Juan Diego, que compartia la premonició d’aquell nen espantat sobre la Miriam. En Juan Diego havia parat de respirar perquè creia que la Miriam sí que coneixia el futur, tot i que dubtava de l’opinió d’en Pedro que la Miriam s’havia carregat el dragó gros. (Hauria necessitat una arma molt més poderosa que una forquilla).

I tota l’estona que en Juan Diego no va respirar, ell i en Pedro van mirar com la Miriam feia un massatge al cap a la Consuelo. Als cabells ufanosos de la nena no hi quedava ni una sola onda, i la Consuelo estava aclofada damunt de la Miriam, ben rendida; la nena estava endormiscada amb els ulls mig tancats. Semblava que s’havia oblidat que havia preguntat una cosa a la Miriam que encara no tenia resposta.

En Pedro no se n’havia oblidat.

—Va, senyor… Pregunti-l’hi vostè —va xiuxiuejar el nen—. Està fent adormir la Consuelo… Potser això és el que ha fet amb el dragó —va suggerir en Pedro.

—¿Sap tot…? —va començar a dir en Juan Diego, però es va notar la llengua estranya i va arrossegar les paraules. ¿Sap tot el que passarà?, havia volgut preguntar a la Miriam, però la Miriam es va posar un dit als llavis i el va fer callar.

—Xxt… La pobrissona ja hauria de ser al llit —va xiuxiuejar la Miriam.

—Però vostè… —va començar en Pedro. No va passar d’aquí.

En Juan Diego va veure un dragó que queia o es desplomava del sostre; era un altre de petit. Aquest va aterrar al cap d’en Pedro, als seus cabells. El dragó espantat havia aterrat perfectament damunt del cap del nen, dins la corona de paper, que en el cas d’en Pedro era de color verd mar, no gaire diferent del color del petit llangardaix. Quan en Pedro es va notar el dragó als cabells, es va posar a xisclar; allò va treure la Consuelo del seu trànsit. La nena també va començar a xisclar.

En Juan Diego no entendria fins després per què dos nens filipins xisclaven per un dragó. No va ser el dragó el que va fer que en Pedro i la Consuelo xisclessin. Van xisclar perquè es devien imaginar que la Miriam punxaria el dragonet i el clavaria al damunt del cap d’en Pedro.

En Juan Diego va fer l’acció d’agafar el dragó dels cabells d’en Pedro quan el nen, dominat pel pànic, va fer volar d’una manotada el petit llangardaix fins a la zona de ball, on també va fer cap la seva corona. Va ser el bateria (el paio amb tatuatges d’insectes als braços) qui va aixafar el dragó amb el peu; es va esquitxar els texans arrapats amb les vísceres del llangardaix.

—Uau… que fort —va dir el de l’harmònica; era l’altre amb la samarreta sense mànigues, el músic amb les serps i els llangardaixos tatuats als braços.

El guitarrista, amb el tatuatge de la cremada al coll, no va veure el dragó esclafat; estava tocant l’amplificador i els altaveus, ajustant el so.

Però la Consuelo i en Pedro havien vist el que li havia passat, al dragonet; els seus xiscles es van convertir en crits de protesta, que no van parar amb l’arribada dels adolescents que havien de portar-los al llit. (Els xiscles i els crits havien fet tornar els adolescents al menjador, on potser havien confós els crits dels nens amb la primera cançó del grup).

Més filosòfica que altres cantants, la noia que tenia color de cadàver va mirar fixament al sostre de damunt de la pista de ball —com si esperés que en caiguessin més dragons.

—No suporto aquests putos bitxos —va dir, a ningú en concret. També va veure que el bateria intentava treure’s les vísceres del llangardaix que se li havien enganxat als texans—. Quin fàstic —va dir la cantant, sense gaire èmfasi; la manera com ho va dir va fer que semblés que «Quin fàstic» fos el títol de la seva cançó més coneguda.

—Segur que la meva habitació és més a prop de la pista de ball que la seva —va dir la Miriam a en Juan Diego, mentre s’enduien els nens esverats—. El que vull dir, estimat, és que valdrà més que triem on dormim segons si volem sentir molt o poc aquests Micos Nocturns.

—Sí —va ser tot el que en Juan Diego va aconseguir dir. Va veure que la tia Carmen ja no era entre els adults que quedaven al voltant de la pista de ball acabada de fer; o se l’havien endut amb les taules o se n’havia anat al llit abans que la canalla. Aquells Micos Nocturns no es devien haver guanyat la tia Carmen amb els seus encants. Pel que feia als micos nocturns de debò, els dels turons de Xocolata, en Juan Diego s’imaginava que a la tia Carmen devien agradar-li, encara que només fos per donar-ne un per menjar a la morena.

—Sí —va repetir en Juan Diego. Era hora d’anar passant. Es va aixecar de la taula com si no coixegés, com si no hagués coixejat, i com que la Miriam el va agafar de seguida pel braç, en Juan Diego quasi no va coixejar quan va començar a caminar amb ella.

—¿No es queda a rebre l’Any Nou? —va cridar en Clark French al seu exprofessor.

—Oh, ja ens encarregarem de rebre’l com cal —li va cridar la Miriam, fent un altre gest lànguid amb el braç.

—Deixa’ls sols, Clark… Deixa’ls marxar —va dir la Josefa.

En Juan Diego devia semblar una mica ximple, tocant-se la part de damunt del cap mentre marxava coixejant (molt lleugerament); es preguntava on havia fet cap el seu barret de festa, ja que no recordava que la Miriam l’hi havia tret amb un moviment tan eficaç com el que havia fet per treure’s el seu.

Quan en Juan Diego va haver pujat les escales fins a la segona planta, ell i la Miriam van sentir la música del karaoke de la discoteca de la platja; la música se sentia una mica des de la galeria exterior d’El Encantador, però no va durar gaire. La llunyana música del karaoke no podia competir amb el soroll eixordador dels Micos Nocturns, els batecs sobtats de la bateria, la ràbia combativa de la guitarra: el gemec planyívol de l’harmònica (una expressió de dolor felí).

En Juan Diego i la Miriam encara eren fora, a la galeria —ell obria la porta de la seva habitació—, quan la cantant, la noia sortida de la tomba, va començar el seu lament. Quan la parella va entrar a l’habitació i en Juan Diego va tancar la porta al seu darrere, el soroll dels Micos Nocturns va quedar esmorteït pel lleu brunzit del ventilador del sostre. Hi havia un altre soroll que tapava l’altre: a través de les finestres obertes —la brisa que entrava per les mosquiteres venia del mar— la insulsa cançó del karaoke de la discoteca era (per sort) l’única música que sentien.

—Aquesta pobra noia —va dir la Miriam; es referia a la cantant dels Micos Nocturns—. Algú hauria de trucar a una ambulància… O està donant a llum o l’esbudellen.

Aquestes eren les paraules exactes que en Juan Diego volia dir abans que les digués la Miriam. ¿Com era possible? ¿També era escriptora? (Si ho era, segur que no eren el mateix escriptor). Fos com fos, va semblar irrellevant. La luxúria sap com distreure’t dels misteris.

La Miriam havia ficat la mà a la butxaca dreta del davant dels pantalons d’en Juan Diego. Sabia que ja s’havia pres la pastilla de Viagra, i no tenia cap interès a agafar la fitxa de mahjong; aquella peça tan bonica no era el seu amulet de la sort.

—Estimat —va començar la Miriam, com si mai ningú abans hagués fet servir aquella paraula afectuosa i passada de moda, com si mai ningú abans hagués tocat el penis a un home des de dins de la butxaca dels pantalons.

En el cas d’en Juan Diego, de fet, ningú no li havia tocat el penis d’aquella manera, tot i que havia escrit una escena on passava una cosa semblant; el va desconcertar una mica que ja s’ho hagués imaginat exactament d’aquella manera.

També el va desconcertar haver oblidat el context d’una conversa que havia tingut amb en Clark. En Juan Diego no recordava si havia tingut lloc abans o després que la Miriam arribés a taula, amb dragó punxat inclòs. En Clark li havia parlat d’una alumna seva d’un curs d’escriptura. A en Juan Diego li havia semblat una possible protegida, tot i que va veure que la Josefa es mostrava escèptica sobre la noia. L’alumna era la «pobra Leslie», una noia que havia patit, d’alguna manera, i evidentment hi havia un context catòlic. Però la luxúria sap com distreure’t, i de sobte en Juan Diego estava amb la Miriam.