29
UNA ANADA SENZILLA

—Aquí les baralles de galls són legals, i molt populars —deia la Dorothy—. Els galls guillats estan desperts tota la nit, cantant. Els galls de baralla es mentalitzen per al pròxim combat.

Bé, va pensar en Juan Diego, allò podia explicar el gall guillat que havia cantat abans de l’alba la nit de Cap d’Any a El Encantador, però no el subsegüent escataineig de la mort sobtada i violenta del gall, com si la Miriam, només desitjant que aquell gall emprenyador fos mort, hagués fet que passés.

Almenys estava avisat, pensava en Juan Diego: hi hauria galls de baralla cantant tota la nit a l’hostal de prop de Vigan. En Juan Diego estava interessat a veure què faria la Dorothy.

—Algú hauria de matar aquest gall —havia dit la Miriam aquella nit a El Encantador, amb la seva veu greu i rogallosa. Llavors, quan el gall trastocat havia cantat per tercer cop i l’escataineig havia quedat interromput a mitges, la Miriam havia dit—: Molt bé, ja està. S’ha acabat anunciar una alba falsa, s’han acabat els missatgers mentiders.

—I com que els galls canten tota la nit, els gossos no paren mai de bordar —li va explicar la Dorothy.

—Sembla molt tranquil —va dir en Juan Diego. L’hostal era un conjunt d’edificis, tots antics. L’arquitectura espanyola era òbvia; potser l’hostal havia estat una missió, pensava en Juan Diego. Hi havia una església entre la mitja dotzena de cases.

El Escondrijo, es deia l’hostal. L’Amagatall. Costava distingir quina mena de lloc era, arribant a les deu de la nit tocades, tal com van fer. Els altres hostes (si és que n’hi havia) ja eren a dormir. El menjador era fora, sota una teulada de palla, però amb els costats oberts, exposat als elements, tot i que la Dorothy li va prometre que no hi havia mosquits.

—¿Què mata els mosquits? —li va preguntar en Juan Diego.

—Els ratpenats, potser… O els fantasmes —li va respondre la Dorothy amb indiferència. Els ratpenats, va suposar en Juan Diego, també es passaven la nit desperts. Ni cantant ni bordant, només matant coses en silenci. En Juan Diego estava una mica acostumat als fantasmes, o això es pensava.

Els dos amants insòlits s’estaven al mar; bufava la brisa. En Juan Diego i la Dorothy no eren a Vigan ni a cap altra ciutat, però els llums que veien sí que eren de Vigan, i hi havia dos o tres vaixells de mercaderies ancorats davant de la costa. Veien els llums dels vaixells, i quan el vent bufava en la direcció correcta, també sentien les ràdios de les embarcacions.

—Hi ha una piscina petita… una piscina per a la canalla, suposo que deu ser —deia la Dorothy—. Ha de vigilar de no caure-hi a la nit, perquè no la il·luminen —el va avisar.

No hi havia aire condicionat, però la Dorothy va dir que les nits eren prou fresques per no necessitar-ne, i hi havia un ventilador al sostre a l’habitació; el ventilador feia clec-clec, però comparat amb els galls que cantaven i els gossos que bordaven, ¿què podia importar un ventilador que feia clec-clec? L’Amagatall no era el que es podria considerar un complex turístic.

—La platja és al costat d’un poble de pescadors i d’una escola de primària, però les veus dels nens només se senten de lluny… Amb els nens, sentir-los de lluny es pot suportar —deia la Dorothy mentre es ficaven al llit—. Els gossos del poble de pescadors vigilen molt la platja, però no passa res si camines per la sorra molla… Només és qüestió de caminar a prop de l’aigua —el va avisar la Dorothy.

¿Quina mena de gent s’està a El Escondrijo?, es preguntava en Juan Diego. L’Amagatall el feia pensar en fugitius o revolucionaris, no en un lloc turístic. Però en Juan Diego s’adormia; estava mig adormit quan el mòbil de la Dorothy (en mode vibrador) va brunzir a la tauleta de nit.

—Quina sorpresa, mare —va sentir que deia la Dorothy sarcàsticament en la foscor. Hi va haver una pausa llarga, mentre els galls cantaven i els gossos bordaven, abans que la Dorothy fes «Mm, mm» un parell de vegades. Llavors va dir «d’acord», també un o dos cops, abans que en Juan Diego sentís que deia—: Estàs de broma, ¿oi? —I aquests dorothysmes coneguts van anar seguits per la manera com la filla rebeca va acabar la trucada. En Juan Diego va sentir que la Dorothy deia a la Miriam—: Segur que no vols sentir el que somio… Creu-me, mare.

En Juan Diego estava estirat despert a les fosques, pensant en aquella mare i la seva filla; rememorava com les havia conegut. Pensava fins a quin punt havia arribat a dependre’n.

—Dormi, estimat —va sentir que deia la Dorothy; era gairebé idèntic a com la Miriam havia dit la paraula estimat. I la mà de la noia, infal·liblement, es va allargar i va trobar el seu penis, que va prémer de manera ambigua.

—D’acord —intentava dir en Juan Diego, però la paraula no li sortia. El son es va emparar d’ell, com si seguís les ordres de la Dorothy.

—Quan em mori, no em cremeu. Vull tenir tota la parafernàlia —havia dit la Lupe, mirant directament el pare Alfonso i el pare Octavio. Això va ser el que en Juan Diego va sentir dormint, la veu de la Lupe donant-los instruccions.

En Juan Diego no va sentir els galls que cantaven ni els gossos que bordaven; no va sentir els dos gats que es barallaven o que copulaven (o totes dues coses) a la teulada de palla de la dutxa exterior. En Juan Diego no va sentir la Dorothy que es llevava a la nit, no pas per orinar sinó per obrir la porta de la dutxa exterior, on va encendre el llum de la dutxa.

—Aneu a la merda o a la tomba! —va dir la Dorothy secament als gats, que van parar de miolar. Va parlar amb més suavitat al fantasma que va veure plantat a la dutxa de fora, com si l’aigua ragés (no ho feia) i com si estigués despullat, tot i que anava vestit.

—Em sap greu, no em referia a tu… Parlava amb aquells gats —li va dir la Dorothy, però el jove fantasma havia desaparegut.

En Juan Diego no havia sentit la disculpa de la Dorothy al presoner de guerra que es va esvair tan de pressa. Era un dels hostes fantasmes. El jove demacrat tenia la pell grisa i duia un vestit de presó de color gris —un dels captius torturats pels nord-vietnamites—. I per l’expressió angoixada i culpable que feia —com la Dorothy explicaria després a en Juan Diego— havia suposat que era un dels que havia sucumbit a les tortures. Potser el jove presoner de guerra havia capitulat pel dolor. Potser havia signat cartes que deien que havia fet coses que mai no havia fet. Alguns dels joves americans havien fet anuncis recitant propaganda comunista.

No era culpa d’ells; no s’havien de culpar ells mateixos, sempre intentava dir la Dorothy als hostes fantasmes d’El Escondrijo, però els fantasmes sabien com desaparèixer abans que els poguessis dir res.

—Només vull que sàpiguen que estan perdonats per tot el que van fer, o per tot el que els van obligar a fer —va ser com la Dorothy ho va dir a en Juan Diego—. Però aquests joves fantasmes van a la seva. No ens escolten… no interactuen gens amb nosaltres.

La Dorothy també va explicar a en Juan Diego que els americans capturats que havien mort al Vietnam del Nord no sempre duien aquells vestits de presoner de color gris; alguns dels més joves anaven amb l’uniforme.

—No sé si poden triar què porten… N’he vist amb roba d’esport, amb camises hawaianes i amb merdes així —va ser com la Dorothy ho va explicar a en Juan Diego—. Ningú no coneix les normes dels fantasmes.

En Juan Diego esperava no haver de veure els fantasmes dels presoners de guerra torturats amb camises hawaianes, però la primera nit que va ser en aquell vell hostal dels afores de Vigan, en Juan Diego no va veure cap aparició fantasmagòrica de la clientela difunta que estava de permís a El Escondrijo; va dormir en la conflictiva companyia dels seus propis fantasmes. En Juan Diego somiava. En aquell cas, era un somni sorollós. (No és estrany que en Juan Diego no sentís la Dorothy parlant amb aquells gats o disculpant-se amb aquell fantasma).

La Lupe havia demanat «tota la parafernàlia», i el Temple de la Companyia de Jesús no s’havia estat de res. El germà Pepe va fer tot el que va poder; va intentar convèncer els dos monjos vells que fessin un enterrament senzill, però en Pepe hauria hagut de saber que no hi hauria manera que es continguessin. Allò era la sustentació de l’Església, la mort d’innocents. La mort de criatures no volia contenció. La Lupe tindria un funeral amb tota mena de luxes. No hi hauria res senzill.

El pare Alfonso i el pare Octavio havien insistit en un taüt obert. La Lupe anava amb un vestit blanc, amb un mocador blanc embolicat al coll, per tant no se li veia ni la mossegada ni la inflor. (Havies d’imaginar-te com devia tenir el clatell). I van escampar tant encens que el rostre poc familiar de la Verge Maria amb el nas trencat va quedar camuflat enmig d’una boira pungent. En Rivera estava amoïnat pel fum com si la Lupe fos consumida per les fogueres del basurero, tal com abans havia volgut.

—No pateixi… Ja cremarem alguna cosa després, tal com va dir —va xiuxiuejar en Juan Diego al jefe.

—Ja estic al cas per si hi ha un cadell mort… En trobaré un —li va respondre l’encarregat de l’abocador.

Tots dos van quedar desconcertats per les Hijas del Calvario, les monges llogades per plorar.

«Les ploraneres professionals», com els deia en Pepe, ja era fer-ne un gra massa. Ja n’hi havia prou tenint la germana Gloria dirigint els pàrvuls de l’orfenat en aquella pregària tan assajada.

—¡Madre! Ahora y siempre —repetien els nens després de la germana Gloria—. Mare! Ara i sempre seràs la meva guia.

Però ni aquell prec repetitiu ni tota la resta —les Filles del Calvari plorant a demanda, el núvol d’encens que envoltava la presència imponent del monstre Maria— no van fer reaccionar la Verge Maria més morena i amb el nas de boxador (tot i que en Juan Diego no la podia veure bé enmig d’aquella espessor de fum sagrat).

El doctor Vargas també va anar a l’enterrament de la Lupe; quasi no va treure els ulls de l’estàtua poc fiable de la Verge Maria, i no es va unir a la processó de gent apesarada (i de turistes curiosos, o altres tafaners) que van desfilar cap al davant del temple jesuïta per donar una ullada a la nena del lleó dins el taüt obert. Així és com es referien a la Lupe a Oaxaca i als voltants: «la nena del lleó».

En Vargas havia anat al funeral de la Lupe amb l’Alejandra; últimament semblava que era més que una xicota per als sopars, i a l’Alejandra li havia caigut bé la Lupe, però en Vargas no va voler anar amb la seva xicota a mirar la Lupe dins el taüt obert.

En Juan Diego i en Rivera no van poder evitar sentir la seva conversa.

—¿No vols mirar? —havia preguntat l’Alejandra a en Vargas.

—Ja sé com és la Lupe… Ja l’he vist —va ser tot el que va dir en Vargas.

Després d’allò, en Juan Diego i l’encarregat de l’abocador no van voler veure la Lupe tota vestida de blanc dins el taüt obert. En Juan Diego i el jefe esperaven que els records que tenien de la Lupe, quan encara era viva, fos com la veurien sempre. Es van quedar asseguts al banc, al costat d’en Vargas, pensant com pensen un nen de l’abocador i un amo de l’abocador: en coses per cremar, en les cendres que espargirien als peus del monstre Maria —«només espargiu, no les llanceu», tal com els havia demanat la Lupe— «potser no totes les cendres, i només als seus peus!», tal com la Lupe havia dit ben clarament.

Els turistes curiosos i els altres tafaners que havien vist la nena del lleó dins el taüt obert van marxar del temple bruscament abans que s’acabés l’ofici; pel que semblava, estaven decebuts de no haver vist signes de l’atac del lleó al cos sense vida de la Lupe. (En el cas del cos de l’Ignacio no hi hauria taüt obert per mirar, tal com el doctor Vargas, que havia vist les restes del domador de lleons, comprenia perfectament).

L’himne que marcava el final de l’ofici era l’«Ave Maria», infeliçment cantat per un cor infantil mal escollit que també estava llogat, com les Filles del Calvari. Eren brivalls amb l’uniforme d’una escola de música que semblava molt tibada; els seus pares feien fotografies mentre els clergues i el cor marxaven en processó.

En aquell moment, i de manera discordant, la banda del circ es va unir al cor que cantava la salve. El pare Alfonso i el pare Octavio havien insistit que la banda del circ es quedés fora del Templo de la Compañía de Jesús, però la versió de metall i percussió que La Maravilla feia de «Streets of Laredo» era difícil de sufocar; la seva distorsió fúnebre i moribunda del lament del cowboy sonava prou forta perquè l’hagués sentit la mateixa Lupe.

Les veus dels nens de l’escola de música esforçant-se per fer sentir el seu «Ave Maria» no podien competir amb les trompetes i els tambors eixordadors de la banda del circ. El lament planyívol de «Streets de Laredo» de La Maravilla se sentia fins al zócalo. Les amigues de la Flor —les prostitutes que treballaven a l’Hotel Somega— van dir que la histriònica cançó de mort del cowboy els va arribar des del temple jesuïta fins al carrer Zaragoza.

—Potser l’espargiment de les cendres serà més senzill —va dir esperançat el germà Pepe a en Juan Diego mentre sortien del funeral de la Lupe, de la tremenda parafernàlia, de tota la martingala catòlica, que era exactament el que la Lupe havia volgut.

—Sí… més espiritual, potser —havia intervingut l’Edward Bonshaw.

Al principi no havia entès la traducció anglesa d’Hijas del Calvario, que en realitat volia dir «Filles del Calvari», tot i que al diccionari de butxaca que havia consultat el señor Eduardo, el noi d’Iowa s’havia fixat en el significat informal de calvario, que podia voler dir un «seguit de desastres».

L’Edward Bonshaw, la vida del qual seria un seguit de desastres, s’havia imaginat erròniament que les monges llogades per plorar es deien «Filles d’un Seguit de Desastres». Tenint en compte la vida dels orfes abandonats als Nens Perduts, i tenint en compte les horribles circumstàncies de la mort de la Lupe, bé es pot entendre la interpretació errònia que l’home papagai va fer de les Hijas del Calvario.

I també es pot simpatitzar amb la Flor. L’afecte que sentia per l’home papagai anava una mica de baixa. Per no entrar en gaires detalls, la Flor esperava que l’Edward Bonshaw deixés de marejar la perdiu. I quan el señor Eduardo va confondre les Filles del Calvari amb un orde de monges dedicades a un seguit de desastres, bé, la Flor només va posar els ulls en blanc.

¿Quan seria que l’Edward Bonshaw tindria els ous de confessar el seu amor per ella als dos monjos vells, si és que els tenia mai?

—El més important de tot és la tolerància, ¿no? —deia el señor Eduardo mentre sortien del Temple de la Companyia de Jesús; van passar per davant del retrat de sant Ignasi, que els ignorava però mirava cap al cel buscant-hi una guia. L’Home Pijama es remullava la cara a la pica d’aigua beneita; la Soledad i les nenes acròbates hi feien una reverència, i en Juan Diego va passar de llarg coixejant.

En Paco i en Panxa Cervesera estaven plantats davant del temple, on el bombardeig de metall i percussió de la banda del circ se sentia amb més força.

—¡Qué triste! —va exclamar en Panxa Cervesera quan va veure en Juan Diego.

—Sí, sí, germà de la Lupe… Que trist, que trist —va repetir en Paco, abraçant en Juan Diego.

Ara, enmig de la sorollosa complanta de «Streets of Laredo», no era el millor moment perquè el señor Eduardo confessés el seu amor per la Flor al pare Alfonso i al pare Octavio, tant si el noi d’Iowa tenia mai els ous de fer una confessió tan atrevida com si no.

Tal com la Dolores havia dit a en Juan Diego quan La Meravella en persona el convencia perquè baixés del sostre de la carpa principal: «Estic segura que tindràs els ous per fer moltes altres coses». Però ¿quan?, ¿i quines altres coses?, es preguntava en Juan Diego mentre la banda del circ continuava tocant —semblava que el cant fúnebre hagués de durar tota la vida.

La cantonada de las calles de Trujano i Flores Magón tremolava amb la reverberació de «Streets of Laredo». En Rivera devia pensar que cridar era segur; l’encarregat de l’abocador es devia creure que ningú no el sentiria. S’equivocava; ni tan sols la versió de metall i percussió del lament del cowboy va poder amagar el que va cridar en Rivera.

L’encarregat de l’abocador s’havia girat cap a l’entrada del temple jesuïta, a Flores Magón; havia brandat el puny en direcció al monstre Maria, tot enfadat.

—Tornarem amb més cendres! —havia cridat el jefe.

—Vol dir l’espargiment, suposo —va dir el germà Pepe a l’encarregat de l’abocador, com si en Pepe parlés en un to conspirador.

—Ah, sí… L’espargiment —es va afegir el doctor Vargas—. Sobretot, digui’m quan serà… No m’ho vull perdre —va dir a en Rivera.

—S’han de cremar coses… S’han de prendre decisions —va mormolar l’encarregat de l’abocador.

—I no volem gaires cendres… Només la quantitat adequada, aquest cop —va afegir en Juan Diego.

—I només als peus de la Verge Maria! —els va recordar l’home papagai.

—Sí, sí… Aquestes coses volen temps —els va advertir el jefe.

Però no pas en els somnis; a vegades els somnis van de pressa. En els somnis, el temps es pot comprimir.

A la vida real, van passar uns quants dies abans que la Dolores acudís a la Cruz Roja, presentant-se a en Vargas amb una peritonitis fatal. (En el seu somni, en Juan Diego es va saltar aquesta part).

A la vida real, l’hombre papagayo —l’estimat home papagai— va tardar uns quants dies a trobar els ous per dir el que havia de dir al pare Alfonso i al pare Octavio, i en Juan Diego va descobrir que sí que tenia els ous per fer «moltes altres coses», tal com la Dolores li havia assegurat quan s’havia quedat congelat a vint-i-cinc metres d’alçada. (En el seu somni, és clar, en Juan Diego es va saltar els dies que ell i el noi d’Iowa van tardar a descobrir que tenien ous).

I, a la vida real, el germà Pepe es va passar un parell de dies fent la recerca necessària: les normes respecte a la tutela legal, en el cas concret dels orfes; el paper que podia tenir l’Església, i que havia tingut, en el moment de nomenar o de recomanar tutors legals per a criatures acollides pels Nens Perduts. En Pepe tenia un bon cap per fer aquesta mena de paperassa; construir arguments jesuítics a partir de la història era un procediment que entenia perfectament.

Segons en Pepe, la freqüència amb què el pare Alfonso i el pare Octavio havien dit públicament «som una Església de normes» no tenia gaire importància; tot i així, en Pepe va descobrir que no havien manifestat ni un sol cop que podien adaptar les normes o que estaven disposats a fer-ho. El que era important era la freqüència amb què el pare Alfonso i el pare Octavio sí que havien adaptat les normes —alguns orfes no eren gaire adoptables, i no tots els tutors potencials eren clarament adequats. I, cosa gens sorprenent, la preparació i la presentació precises que el germà Pepe va fer sobre els motius pels quals l’Edward Bonshaw i la Flor eren (en el cas tan difícil d’en Juan Diego) els tutors més adequats imaginables per al lector de l’abocador, bé, ja podeu entendre per què aquestes disputes acadèmiques no sortien en els somnis. (Quan es tractava de somiar, en Juan Diego també se saltava els arguments jesuítics d’en Pepe).

I, a l’últim, però no per això menys important, a la vida real, en Rivera va tardar uns quants dies a solucionar la qüestió de la cremació, no tan sols què havia de posar a la foguera del basurero, sinó també quanta estona ho havia de deixar cremar i quantes cendres havia de treure’n. Aquell cop, el contenidor de les cendres seria petit, no pas un pot de cafè sinó tan sols una tassa. Era una tassa que li agradava a la Lupe per menjar-s’hi la xocolata desfeta; l’havia deixat a la barraca de Guerrero, on el jefe l’hi havia guardat.

També hi havia una segona part important en les últimes voluntats de la Lupe —la part d’espargir les cendres— però la preparació d’aquelles cendres tan interessants també va estar absent del somni d’en Juan Diego. (Els somnis no tan sols poden anar de pressa; també poden ser molt selectius).

La primera nit a El Escondrijo, en Juan Diego es va aixecar a orinar —no recordaria què va passar, ja que encara estava somiant. Es va asseure per orinar; podia orinar més silenciosament estant assegut, i no volia despertar la Dorothy, però tenia un segon motiu per seure. Havia vist el seu mòbil. Era al marbre del costat del lavabo.

Com que somiava, en Juan Diego segurament no recordava que el lavabo era l’únic lloc que havia trobat per endollar-hi el mòbil; només hi havia un endoll al costat de la tauleta de nit de l’habitació, i la Dorothy li havia passat al davant —era una noia molt espavilada, tecnològicament parlant.

En Juan Diego no ho era gens. Encara no entenia com funcionava el seu mòbil, i no podia accedir a les coses que tenia (o no) a l’irritant menú del mòbil, aquelles coses que l’altra gent trobava tan fàcilment i que es mirava amb una fascinació hipnòtica. En Juan Diego no trobava que el seu mòbil fos gaire interessant, no fins al punt que l’hi trobaven els altres. A la seva vida diària a Iowa City, no hi havia ningú més jove per ensenyar-li a fer servir el misteriós mòbil. (Era un d’aquells mòbils amb tapa que ja estaven passats de moda).

El molestava —fins i tot estant mig adormit, somiant, i orinant assegut— que encara no hagués pogut trobar la foto que el noi xinès havia fet al metro de l’estació de Kowloon.

Tots sentien que el tren s’acostava. El noi havia d’afanyar-se. La foto va agafar en Juan Diego, i la Miriam i la Dorothy, de sorpresa. Va semblar que la parella xinesa pensava que la foto era decebedora —¿potser desenfocada?— però llavors va entrar el tren. Va ser la Miriam qui va agafar el mòbil a la parella, i la Dorothy qui —encara més de pressa— el va arrabassar a la seva mare. Quan la Dorothy li va tornar el telèfon, la càmera ja no estava posada.

—No sortim bé a les fotos —va ser tot el que la Miriam havia dit a la parella xinesa, que havia semblat excessivament afectada per l’incident. (Potser les fotos que feien normalment quedaven millor).

I ara, assegut a la tassa de vàter del lavabo d’El Escondrijo, en Juan Diego va descobrir —ben bé per accident, i segurament perquè estava mig adormit i somiava— que hi havia una manera més fàcil de trobar aquella foto feta a l’estació de Kowloon. En Juan Diego ni tan sols recordaria com havia trobat la foto que havia fet aquell noi xinès. Havia tocat sense voler un botó del costat del mòbil; de sobte la pantalla va dir: «OBRINT CÀMERA». Hauria pogut fer una foto dels seus genolls nus, sortint de la tassa del vàter, però devia veure l’opció «LES MEVES FOTOS». Així és com va veure la foto feta a l’estació de Kowloon, tot i que no es recordaria que ho hagués fet.

De fet, al matí, en Juan Diego va pensar que només havia somiat la foto, ja que el que havia vist mentre seia al lavabo —el que havia vist a la foto de debò— no podia ser real, o això li va semblar.

A la foto que havia vist en Juan Diego, estava sol a l’andana de l’estació de Kowloon. Tal com havia dit la Miriam, ella i la Dorothy realment «no sortien bé». No era estrany que la Miriam hagués dit que ella i la Dorothy no suportaven com quedaven a les fotos: no hi sortien! No és estrany que la jove parella xinesa, que havia vist la foto, hagués semblat excessivament afectada.

Però en Juan Diego no estava realment despert en el moment present; estava sota l’efecte del somni i del record més important de la seva vida: l’espargiment de les cendres. A més, en Juan Diego no hauria pogut acceptar (encara no) que la Miriam i la Dorothy no havien sortit a la foto de l’estació de Kowloon, la que els havia agafat a tots tres de sorpresa.

I quan en Juan Diego va estirar la cadena del lavabo de l’Amagatall, fent tan poc soroll com va poder, no va veure el jove fantasma plantat amb preocupació sota la dutxa exterior. Aquell era un fantasma diferent del que havia vist la Dorothy; aquell anava amb l’uniforme. Semblava massa jove per haver començat a afaitar-se. (La Dorothy devia haver deixat el llum de la dutxa encès).

En la fracció de segon abans que aquell jove fantasma es pogués esvair, i desaparegués per sempre en combat, en Juan Diego havia tornat coixejant a l’habitació; no recordaria haver-se vist tot sol a l’andana de l’estació de Kowloon. Saber que no havia estat sol en aquella andana va ser suficient perquè en Juan Diego cregués que només havia somiat que feia aquell viatge sense la Miriam i la Dorothy.

Mentre estava estirat al costat de la Dorothy —almenys a en Juan Diego li semblava que la Dorothy era allà realment— potser la paraula viatge li va recordar alguna cosa abans que tornés a adormir-se del tot i tornés completament al passat. ¿On havia ficat aquell bitllet d’anada i tornada a l’estació de Kowloon? Sabia que l’havia guardat, per algun motiu; havia escrit alguna cosa al bitllet amb el bolígraf que sempre tenia a mà. ¿Potser el títol d’una futura novel·la? Una anada senzilla. ¿Era això?

Sí, era això! Però els seus pensaments (com els seus somnis) eren tan inconnexos que li costava concentrar-se. ¿Potser era una nit en què la Dorothy li havia donat una dosi doble de blocadors beta, una nit per no tenir relacions sexuals, en altres paraules, sinó una d’aquelles nits per recuperar els blocadors beta que s’havia saltat? Si era així —si s’havia pres una dosi doble de Lopressor— ¿hauria importat que en Juan Diego hagués vist el jove fantasma plantat amb preocupació sota la dutxa exterior? ¿En Juan Diego no hauria cregut que només somiava que veia el fantasma del soldat?

Una anada senzilla. Gairebé semblava el títol d’una novel·la que ja havia escrit, pensava en Juan Diego mentre tornava a adormir-se més profundament en el seu somni de tota la vida. Va pensar en «senzilla» en el sentit de no anar acompanyat per ningú —en el sentit de sol o solitari— però també en el sentit de no tenir igual (en el sentit de singular, suposava en Juan Diego).^[7]

Llavors, tan sobtadament com s’havia aixecat i havia tornat al llit, en Juan Diego va deixar de pensar. Altre cop, el passat l’havia cridat.