21
EL SENYOR VA A NEDAR

—Creure en fantasmes no és el mateix que creure en Déu —va dir l’antic lector de l’abocador amb veu alta. En Juan Diego va parlar amb més confiança que la que havia mostrat mai el doctor Vargas sobre els fantasmes de la seva família. Però en Juan Diego havia somiat que discutia amb en Clark French, tot i que no sobre fantasmes ni sobre creure en Déu. Se les tornaven a tenir sobre el papa polonès. La manera com Joan Pau II havia relacionat tant l’avortament com el control de natalitat amb el «declivi moral» posava furiós en Juan Diego. Aquell papa estava en peu de guerra constant contra l’anticoncepció. A principi de la dècada del 1980, havia qualificat l’anticoncepció i l’avortament d’«enemics moderns de la família».

—Segur que hi havia un context que està obviant —havia dit en Clark French molts cops al seu exprofessor.

—¿Un context, Clark? —havia preguntat en Juan Diego (també ho havia preguntat mentre somiava).

A final de la dècada del 1980, el papa Joan Pau II havia qualificat l’ús del preservatiu —fins i tot per prevenir la sida— de «moralment il·lícit».

—El context era la crisi de la sida, Clark! —havia cridat en Juan Diego (no tan sols en aquella ocasió, sinó també en el somni).

Amb tot, en Juan Diego es va despertar assegurant que creure en fantasmes era diferent que creure en Déu; era desconcertant, tal com ho poden ser les transicions dels somnis a la realitat.

—Els fantasmes… —va continuar en Juan Diego, incorporant-se al llit, però de sobte va parar de parlar.

Estava sol a l’habitació d’El Encantador; aquest cop la Miriam havia desaparegut de debò. No era al llit al seu costat aconseguint (d’alguna manera) no respirar.

—¿Miriam? —va dir en Juan Diego, en cas que fos al lavabo. Però la porta del lavabo era oberta, i no hi va haver resposta. Només el cant d’un altre gall. (Havia de ser un gall diferent; pel soroll, el primer s’havia mort a mig escatainar). Almenys aquell gall no era boig; la llum del matí inundava l’habitació. Era l’Any Nou a Bohol.

Per les finestres obertes, en Juan Diego va sentir els nens a la piscina. Quan va anar al lavabo, es va quedar parat de veure les pastilles escampades pel marbre del voltant de la pica. ¿S’havia aixecat a la nit i —mig adormit, o en un trànsit sexual assaciat— s’havia empassat un grapat de pastilles? Si era així, ¿quantes se n’havia pres? ¿I quines? (Tant el pot de la Viagra com el de Lopressor estaven oberts; les pastilles estaven escampades pel marbre; n’hi havia algunes al terra del lavabo).

¿La Miriam era addicta a les pastilles?, es va preguntar en Juan Diego. Però ni tan sols una addicta hauria trobat els blocadors beta estimulants, ¿i què podia voler una dona amb Viagra?

En Juan Diego va endreçar aquell escampall. Es va dutxar fora, mirant els gats juganers que van aparèixer a la teulada, miolant-li. Potser un gat, aprofitant la foscor, havia mort aquell gall despistat a mig escatainar. Els gats eren uns assassins nats, ¿no?

En Juan Diego es vestia quan va sentir les sirenes, o el que semblaven sirenes. Potser havia aparegut un cos a la platja, es va imaginar, un dels perpetradors d’aquella música de karaoke a la discoteca de la platja de l’illa de Panglao, un banyista nocturn que havia ballat tota la nit i llavors s’havia ofegat amb rampes a les cames. O potser els Micos Nocturns havien anat a banyar-se en pilotes, amb uns resultats desastrosos. En Juan Diego va deixar anar la imaginació amb aquelles diabòliques escenes de mort, tal com fan els escriptors.

Però quan en Juan Diego va baixar les escales coixejant per anar a esmorzar, va veure l’ambulància i el cotxe de policia al camí d’entrada d’El Encantador. En Clark French vigilava oficiosament l’escala que pujava a la biblioteca de la segona planta.

—Només intento mantenir els nens lluny —va dir en Clark al seu exprofessor.

—¿Lluny de què, Clark? —va preguntar en Juan Diego.

—La Josefa és a dalt… Amb el forense i la policia. La tia Carmen era a l’habitació de davant, en diagonal, de la seva amiga. No sabia que marxava tan aviat!

—¿Qui, Clark? ¿Qui ha marxat? —li va preguntar en Juan Diego.

—La seva amiga! ¿Qui faria un viatge tan llarg només per una nit, encara que sigui la de Cap d’Any? —li va preguntar en Clark.

En Juan Diego no havia sabut que la Miriam marxava; devia fer cara de sorpresa.

—¿No li ha dit que marxava? —va dir en Clark—. Em pensava que la coneixia! El recepcionista ha dit que tenia un vol a primera hora; un cotxe l’ha recollit abans de l’alba. Algú ha dit que totes les portes de les habitacions de la segona planta eren obertes de bat a bat després que la seva amiga marxés. Per això han trobat la tia Carmen! —va dir en Clark.

—L’han trobat… ¿L’han trobat on, Clark? —li va preguntar en Juan Diego. La història presentava tantes complicacions cronològiques com una novel·la d’en Clark French!, pensava l’exprofessor.

—Al terra de la seva habitació, entre el llit i el lavabo… La tia Carmen és morta! —va cridar en Clark.

—Ho sento, Clark. ¿Estava malalta? ¿Havia…? —preguntava en Juan Diego, quan en Clark French va assenyalar el taulell de recepció.

—Ha deixat una carta per a vostè… La té el recepcionista —va dir en Clark al seu exprofessor.

—¿La tia Carmen m’ha escrit…?

—La seva amiga ha deixat una carta per a vostè, no la tia Carmen! —va cridar en Clark.

—Ah.

—Hola, senyor —va dir la Consuelo; la nena de les trenes estava dreta al seu costat. En Juan Diego va veure que en Pedro anava amb ella.

—Res de pujar, nens —els va advertir en Clark French, però en Pedro i la Consuelo van optar per seguir en Juan Diego, que va travessar el vestíbul coixejant per anar cap al taulell de recepció.

—La tieta dels peixos s’ha mort, senyor —va començar en Pedro.

—Sí, ja m’ho han dit —va dir en Juan Diego al nen.

—S’ha trencat el coll —va dir la Consuelo.

—El coll! —va exclamar en Juan Diego.

—¿Com et pots trencar el coll sortint del llit, senyor? —va preguntar en Pedro.

—Ni idea —va dir en Juan Diego.

—La senyora que apareix en sec ha desaparegut, senyor —li va dir la Consuelo.

—Sí, ja m’ho han dit —va dir en Juan Diego a la nena de les trenes.

El recepcionista va veure que en Juan Diego s’acostava; era un noi servicial però nerviós, que ja li allargava la carta.

—La senyora Miriam ha deixat això per a vostè, senyor… Havia d’agafar un avió a primera hora.

—La senyora Miriam —va repetir en Juan Diego. ¿Ningú no sabia el cognom de la Miriam?

En Clark French l’havia seguit a ell i als nens fins al taulell.

—¿La senyora Miriam és una clienta habitual d’El Encantador? ¿Hi ha un senyor Miriam? —va preguntar en Clark al recepcionista. (En Juan Diego coneixia bé el to de desaprovació moral en la veu del seu exalumne; també era una presència, una escalfor lluminosa en la veu literària d’en Clark).

—Ha estat aquí altres vegades, però no habitualment. Hi ha una filla, senyor —va dir el recepcionista a en Clark.

—¿La Dorothy? —va preguntar en Juan Diego.

—Sí, així és com es diu la filla, senyor: Dorothy —va dir el recepcionista; va allargar la carta a en Juan Diego.

—¿Coneix la mare i la filla? —va preguntar en Clark French al seu exprofessor. (El to de veu d’en Clark estava en mode d’alta alerta moral).

—Primer em vaig fer més amic de la filla, Clark, però les vaig conèixer totes dues… Al vol de Nova York a Hong Kong —va explicar en Juan Diego—. Viatgen pel món… Això és tot el que en sé. De fet…

—Ja ho pot ben dir: sembla que tinguin molt món… Almenys la Miriam ho semblava —va dir en Clark abruptament. (En Juan Diego sabia que «tenir món» no era gaire bo, no si eres un catòlic seriós com en Clark).

—¿No pensa llegir la carta de la senyora, senyor? —va preguntar la Consuelo. Recordar el contingut de la «carta» de la Dorothy havia fet que en Juan Diego s’aturés abans d’obrir el missatge de la Miriam davant dels nens, però ¿com podia no obrir-la ara? Tots s’esperaven.

—La seva amiga deu haver notat alguna cosa… vull dir de la tia Carmen —va dir en Clark French. En Clark French va aconseguir que «la seva amiga» sonés com el dimoni en forma de dona. ¿No hi havia una paraula per designar un dimoni femení? (Semblava una cosa que hauria dit la germana Gloria). Súcube, aquesta era la paraula! Segurament en Clark French coneixia el terme. Els súcubes eren esperits malignes femenins que es deia que mantenien relacions sexuals amb els homes mentre dormien. Deu venir del llatí, pensava en Juan Diego, però els seus pensaments van ser interromputs pel Pedro, que l’estirava pel braç.

—No he vist mai ningú tan ràpid, senyor —va dir en Pedro a en Juan Diego—. Em refereixo a la seva amiga.

—Ni a aparèixer ni a desaparèixer, senyor —va dir la Consuelo, estirant-se les trenes.

Com que tenien tant interès per la Miriam, en Juan Diego va obrir la carta. Fins a Manila, havia escrit la Miriam al sobre. A dins hi ha un fax de la D., també hi havia gargotejat, amb urgència, amb impaciència, o totes dues coses. En Clark va agafar el sobre d’en Juan Diego i va llegir «Fins a Manila» en veu alta.

—Sembla un títol —va dir en Clark French—. ¿Veurà la Miriam a Manila? —va preguntar a en Juan Diego.

—Suposo que sí —li va dir en Juan Diego; havia après a arronsar-se d’espatlles com la Lupe, que havia agafat aquell gest despreocupat de la seva mare. En Juan Diego estava una mica orgullós de creure que en Clark French pensava que el seu exprofessor «tenia món», d’imaginar-se que en Clark podia pensar que en Juan Diego tingués tractes amb súcubes!

—Suposo que la D. és la filla. Sembla un fax molt llarg —va prosseguir en Clark.

—La D. vol dir Dorothy, Clark… Sí, és la filla —va dir en Juan Diego.

En efecte, era un fax molt llarg, i una mica difícil de seguir. En la història hi sortia un búfal d’aigua, i coses que picaven; la Dorothy havia conegut uns nens viatjant i els havien passat un seguit de contratemps, o això semblava. La Dorothy convidava en Juan Diego a trobar-se amb ella en un complex turístic que es deia El Nido a l’illa de Lagen. Era en una altra zona de les Filipines, en un lloc que es deia Palawan. Dins el sobre hi havia els bitllets d’avió. Naturalment, en Clark va veure els bitllets. I en Clark clarament coneixia i mirava amb mals ulls El Nido. (Un nido podia ser un niu, un cau, un forat, un amagatall). En Clark sens dubte també mirava amb mals ulls la D.

Es va sentir un soroll de rodetes al vestíbul d’El Encantador; el soroll va fer que a en Juan Diego se li ericessin els pèls del clatell. Abans de mirar i veure què era, ja sabia (d’alguna manera) que era la llitera de l’ambulància. L’empenyien cap a l’ascensor del servei. En Pedro i la Consuelo van córrer darrere la llitera. En Clark i en Juan Diego van veure la dona d’en Clark, la doctora Josefa Quintana; baixava per les escales de la biblioteca de la segona planta amb el metge forense.

—Com t’he dit, Clark, la tia Carmen deu haver caigut malament… S’ha trencat el coll —li va dir la doctora Quintana.

—Potser l’hi ha trencat algú —va dir en Clark French; va mirar en Juan Diego, com si busqués la confirmació.

—Tots dos són novel·listes —va dir la Josefa al forense—. Tenen molta imaginació.

—La seva tia ha caigut fort, el terra és de pedra… El coll se li deu haver trencat amb el seu propi pes, en caure —va explicar el forense a en Clark.

—També s’ha donat un cop a la part de dalt del cap —li va dir la doctora Quintana.

—O l’hi ha donat algú, Josefa! —va dir en Clark French.

—Aquest hotel està… —va començar a dir la Josefa a en Juan Diego. Es va aturar per mirar els nens, en Pedro i la Consuelo, que acompanyaven solemnement la llitera que portava el cos de la tia Carmen. Un dels infermers empenyia la llitera pel vestíbul d’El Encantador.

—¿Aquest hotel està què? —va preguntar en Juan Diego a la dona d’en Clark.

—Encantat —li va dir la doctora Quintana.

—Vol dir embruixat —va dir en Clark French.

—Casa Vargas —va ser tot el que va dir en Juan Diego; el fet que hagués somiat fantasmes no era ni tan sols una sorpresa—. Ni siquiera una sorpresa —va dir en castellà.

—En Juan Diego ja coneixia la filla de la seva amiga… Les va conèixer a l’avió —explicava en Clark a la seva dona. (El forense els havia deixat per seguir la llitera).—. Suposo que no les coneix bé —va dir en Clark al seu exprofessor.

—No gaire —va reconèixer en Juan Diego—. He dormit amb totes dues, però són un misteri per a mi —va dir a en Clark i a la doctora Quintana.

—Ha dormit amb una mare i amb la seva filla —va dir en Clark, com per assegurar-se’n—. ¿Sap què són els súcubes? —va preguntar llavors, però abans que en Juan Diego pogués respondre, en Clark va continuar—: Succuba vol dir «amant»; un súcube és un dimoni en forma de dona…

—Que, segons diuen, mantenen relacions amb els homes quan dormen —es va afanyar a intervenir en Juan Diego.

—Del llatí succubare, «jeure sota» —va continuar en Clark.

—La Miriam i la Dorothy només són misteris per a mi —va tornar a dir en Juan Diego a en Clark i a la doctora Quintana.

—Misteris —va repetir en Clark; ho va continuar dient.

—Parlant de misteris —va dir en Juan Diego— ¿heu sentit aquell gall que cantava a mitja nit, a les fosques?

La doctora Quintana va fer que el seu marit parés de repetir la paraula misteris. No, no havien sentit el gall trastocat, el cant del qual havia parat en sec, potser per sempre.

—Hola, senyor —va dir la Consuelo; tornava a ser al costat d’en Juan Diego—. ¿Què farà avui? —li va xiuxiuejar. Abans que en Juan Diego li pogués respondre, la Consuelo li va agafar la mà; va notar que en Pedro li agafava l’altra.

—Aniré a nedar —va xiuxiuejar en Juan Diego als nens. Es van quedar sorpresos malgrat tota l’aigua que els envoltava. Els nens es van mirar amoïnats.

—¿I el seu peu, senyor? —va xiuxiuejar la Consuelo. En Pedro assentia amb gravetat; tots dos miraven el peu dret d’en Juan Diego, amb aquell angle que marcava les dues en punt.

—A l’aigua no coixejo —va xiuxiuejar en Juan Diego—. Quan nedo no sóc esguerrat. —Els xiuxiuejos eren divertits.

¿Per què en Juan Diego estava tan eufòric amb la perspectiva del dia que tenia al davant? Hi havia més coses que nedar que l’atreien; li agradava que els nens s’ho passessin bé parlant amb ell a cau d’orella. A la Consuelo i en Pedro els agradava convertir en un joc el fet que ell anés a nedar. A en Juan Diego li agradava la companyia dels nens.

¿Per què en Juan Diego no tenia necessitat de continuar la discussió habitual amb en Clark French sobre la seva estimada Església catòlica? A en Juan Diego ni tan sols li importava que la Miriam no li hagués dit que marxava; de fet, estava una mica alleujat que ja no hi fos.

¿Havia tingut por de la Miriam, d’alguna manera no prou clara? ¿Era només la coincidència de la Miriam amb el seu somni de fantasmes o esperits la nit de Cap d’Any el que l’havia espantat? Sincerament, en Juan Diego estava content d’estar sol. Sense la Miriam. («Fins a Manila»).

Però ¿i la Dorothy? El sexe amb la Dorothy, i amb la Miriam, havia estat sublim. Si era així, ¿per què li costava tant recordar-ne els detalls? La Miriam i la Dorothy estaven tan imbricades amb els seus somnis que en Juan Diego es preguntava si les dues dones només existien en el món dels somnis. Amb tot, era segur que existien, les havia vist més gent! Aquella parella de joves xinesos a l’estació de tren de Kowloon: el noi havia fet una foto d’en Juan Diego amb la Miriam i la Dorothy. («Si la faig jo, hi poden sortir tots», havia dit el noi). I no hi havia dubte que tothom havia vist la Miriam al sopar de la nit de Cap d’Any; segurament, només aquell malaurat dragó petit, enastat per la forquilla, no havia vist la Miriam fins que va ser massa tard.

Amb tot, en Juan Diego no sabia si reconeixeria la Dorothy; li costava visualitzar-la dins el cap. Calia reconèixer que la Miriam era la que impressionava més de les dues. (I, sexualment parlant, la Miriam era més recent).

—¿Esmorzem plegats? —deia en Clark French, tot i que en Clark i la seva dona estaven inquiets. ¿Estaven molestos pels xiuxiuejos, o perquè en Juan Diego semblava inseparable de la Consuelo i en Pedro?

—Consuelo, ¿no has esmorzat, tu, ja? —va preguntar la doctora Quintana a la nena. La Consuelo no havia deixat la mà d’en Juan Diego.

—Sí, però no he menjat res… Esperava el senyor —va respondre la Consuelo.

—El senyor Guerrero —la va corregir en Clark.

—De fet, Clark, prefereixo només senyor, tot sol —va dir en Juan Diego.

—Aquest matí hem vist dos dragons… de moment —va dir en Pedro a en Juan Diego; el nen havia mirat darrere de tots els quadres. En Juan Diego havia vist en Pedro aixecant els cantons de les catifes i mirant a dins de les pantalles dels llums—. Ni rastre del gros… Ha desaparegut —va dir el nen.

La idea de desaparèixer era dura per a en Juan Diego. Les persones que havia estimat havien desaparegut: totes les persones estimades, les que l’havien marcat.

—Ja sé que ens tornarem a veure a Manila —li deia en Clark, tot i que en Juan Diego seria dos dies més a Bohol—. Ja sé que veurà la D. i on anirà després. Podem parlar de la filla en un altre moment —va dir en Clark French al seu exprofessor, com si el que hi hagués per dir de la Dorothy (o el que en Clark tenia ganes de dir-ne) no fos possible de dir en companyia dels nens. La Consuelo va estrènyer ben fort la mà d’en Juan Diego; en Pedro havia perdut l’interès a agafar la mà, però no marxava.

—¿Què passa amb la Dorothy? —va preguntar en Juan Diego a en Clark; no era una pregunta innocent. (En Juan Diego sabia que en Clark estava enfadat i preocupat per aquell assumpte de la mare i la filla).— ¿I on és que la veuré? ¿En una altra illa? —Abans que en Clark li pogués respondre, en Juan Diego es va adreçar a la Josefa—. Quan no fas els teus propis plans, no recordes mai on has d’anar —va dir a la metgessa.

—Aquests medicaments que es pren… —va començar la doctora Quintana—. Encara es pren els blocadors beta, ¿oi? No ha parat de prendre-se’ls, ¿oi?

Va ser llavors que en Juan Diego es va adonar que es devia haver saltat el Lopressor. Totes aquelles pastilles escampades pel lavabo l’havien confós. Aquell matí es trobava massa bé; si s’hagués pres els blocadors beta, no s’hi hauria trobat tant.

Va mentir a la doctora Quintana.

—I tant que me’ls prenc… No te’ls pots deixar de prendre si no és gradualment, ¿oi?

—Parli amb el seu metge fins i tot abans que pensi a deixar de prendre-se’ls —li va dir la doctora Quintana.

—Sí, ja ho sé —li va dir en Juan Diego.

—Ha d’anar des d’aquí fins a l’illa de Lagen, a Palawan —va dir en Clark French al seu exprofessor—. El complex turístic es diu El Nido… No té res a veure amb aquest. És especial… Ja veurà que és molt diferent —li va dir en Clark, en un to de desaprovació.

—¿Hi ha dragons a l’illa de Lagen? —va preguntar en Pedro a en Clark French—. ¿Com són els llangardaixos que hi ha? —li va preguntar el nen.

—Allà hi ha varans… Són carnívors, de la mida d’un gos —va respondre en Clark al nen.

—¿Corren o neden? —va preguntar la Consuelo a en Clark.

—Totes dues coses… I molt de pressa —va dir en Clark French a la nena de les trenes.

—Que no tinguin malsons, Clark —va dir la Josefa al seu marit.

—La idea d’aquella mare i la seva filla me’n fa tenir a mi —va començar en Clark French.

—Millor quan els nens no hi siguin, Clark —li va dir la seva dona.

En Juan Diego es va arronsar d’espatlles. No sabia res dels varans, però veure la Dorothy en aquella illa tan «especial» segur que seria diferent. En Juan Diego se sentia una mica culpable. La desaprovació del seu exalumne li agradava, la condemna moral d’en Clark era una mica gratificant.

Amb tot, tant en Clark com la Miriam i la Dorothy eren manipuladors, cadascú a la seva manera, va pensar en Juan Diego; potser a ell també li agradava manipular-los una mica a tots tres.

De sobte, en Juan Diego es va adonar que la dona d’en Clark, la Josefa, li agafava l’altra mà, la que no li tenia agafada la Consuelo.

—Trobo que avui no va tan coix —li va dir la metgessa—. Sembla que ha recuperat les hores de son.

En Juan Diego sabia que havia d’anar amb compte amb la doctora Quintana; havia de vigilar com manipulava les dosis de Lopressor. Quan estigués a prop de la metgessa, potser hauria de semblar més disminuït del que ho estava. Era molt observadora.

—Oh, avui em trobo força bé… Força bé pel que és jo, vull dir —li va dir en Juan Diego—. No tan cansat, no tan disminuït —va ser el que en Juan Diego va dir a la doctora Quintana.

—Sí, ja es veu —li va dir la Josefa, estrenyent-li la mà.

—El Nido no li agradarà. És ple de turistes… De turistes estrangers —va dir en Clark French.

—¿Sap què faré avui? És una cosa que m’encanta —va dir en Juan Diego a la Josefa. Però abans que pogués revelar els seus plans a la dona d’en Clark, la nena de les cues se li va avançar.

—El senyor anirà a nedar! —va cridar la Consuelo.

L’esforç que feia en Clark French era evident: li costava Déu i ajuda dissimular que no suportava nedar.

L’Edward Bonshaw i els nens de l’abocador anaven a l’autobús amb els gossos i la dona dels gossos, l’Estrella. Els pallassos nans, en Panxa Cervesera i la seva companya poc femenina —en Paco, el transvestit— anaven al mateix autobús. Tan bon punt el señor Eduardo es va adormir, en Paco va pintar puntets a la cara del noi d’Iowa (i a la dels nens de l’abocador) perquè semblés «xarampió d’elefant». En Paco va fer servir el coloret per fer els granets; també va pintar la cara d’en Panxa Cervesera i la seva.

Els acròbates argentins es van adormir grapejant-se, però els nans no els van pas fer puntets a la cara amb el coloret. (Els argentins potser s’haurien imaginat que el xarampió d’elefant era una malaltia de transmissió sexual). Les nenes acròbates, que no paraven de parlar al darrere de l’autobús, eren massa altives per interessar-se per la broma del xarampió, que a en Juan Diego li va semblar que els pallassos nans sempre feien a les ànimes càndides que anaven als viatges de La Maravilla.

Durant el trajecte fins a Ciutat de Mèxic, l’Home Pijama, el contorsionista, va dormir estirat al terra de l’autobús, al passadís que quedava entre els seients. Els nens de l’abocador encara no havien vist el contorsionista estirat del tot; es van quedar parats de veure que en realitat era molt alt. Al contorsionista no el molestaven els gossos, que no paraven d’anar amunt i avall pel passadís, trepitjant-lo i ensumant-lo.

La Dolores —La Meravella en persona— seia a banda de les acròbates menys expertes. Mirava per la finestra de l’autobús, o dormia amb el front premut al vidre, cosa que va confirmar a la Lupe que la funàmbula era un «cony tarat», apel·lació que anava lligada amb l’insult de «tetes de rata». Fins i tot les polseres que la Dolores duia als turmells li havien fet guanyar la condemna de la Lupe, que l’havia qualificat de «meuca escandalosa que només volia cridar l’atenció», tot i que l’actitud distant de la Dolores —respecte a tothom, almenys a l’autobús— feia que a en Juan Diego li semblés que la funàmbula justament no volia cridar l’atenció de ningú.

A en Juan Diego, la Dolores li semblava trista, fins i tot desgraciada; el nen no pensava que el que l’amenaçava fos caure de l’escala. Era l’Ignacio, el domador de lleons, el que enfosquia el futur de la Dolores, tal com havia avançat la Lupe: «Tant de bo el domador de lleons la deixi prenyada!», havia cridat la Lupe. «More’t parint, cony de mico!». Potser era una cosa que la Lupe havia dit en un atac de ràbia, però, dins el cap d’en Juan Diego, equivalia a una maledicció inevitable.

El nen no tan sols desitjava la Dolores, sinó que admirava el seu coratge com a funàmbula. Havia practicat prou a l’escala per saber que la idea d’intentar-ho a vint-i-cinc metres d’alçada era realment aterridora.

L’Ignacio no anava a l’autobús dels nens de l’abocador; anava al camió que transportava els gats grossos. (La Soledad deia que l’Ignacio sempre viatjava amb els lleons). L’Hombre, a qui la Lupe havia anomenat «l’últim gos, l’últim», tenia una gàbia per a ell sol. Las señoritas —que es deien com les seves parts del cos més expressives— anaven totes en una mateixa gàbia. (Tal com havia observat la Flor, les lleones s’entenien entre elles).

El terreny del circ, al nord de Ciutat de Mèxic —no gaire lluny del Cerro Tepeyac, el turó on l’asteca homònim d’en Juan Diego havia declarat que havia vist la virgen morena el 1531— quedava una mica lluny del centre de la ciutat, però a prop de la Basílica de Nuestra Señora de Guadalupe. Tot i així, l’autobús que portava els nens de l’abocador i l’Edward Bonshaw es va desmarcar de la caravana de vehicles i va fer un volt improvisat pel centre de Ciutat de Mèxic, inspirat pels dos pallassos nans.

En Paco i en Panxa Cervesera volien que els seus companys de La Maravilla veiessin el seu antic barri. Els dos nans eren de Ciutat de Mèxic. Quan l’autobús va començar a avançar a poc a poc enmig del trànsit urbà, a prop de la transitada cruïlla entre la Calle Anillo de Circunvalación i la Calle San Pablo, el señor Eduardo es va despertar.

El Perro Mestizo, també conegut com a Mestís, el lladre de nadons —«el mossegaire», li deia ara en Juan Diego— havia dormit a la falda de la Lupe, però el gosset s’ho havia fet venir bé per pixar-se a la cuixa del señor Eduardo. Això va fer que el noi d’Iowa es pensés que s’havia pixat a sobre.

Aquest cop la Lupe havia aconseguit llegir el pensament de l’Edward Bonshaw, per això va entendre la seva confusió en despertar-se.

—Digues a l’home papagai que el Perro Mestizo se li ha pixat a sobre —va dir la Lupe a en Juan Diego, però en aquell moment el noi d’Iowa ja havia vist els granets de xarampió a la cara dels nens.

—Una erupció! Heu agafat alguna cosa terrible! —va exclamar el señor Eduardo.

En Panxa Cervesera i en Paco intentaven organitzar una passejada per la Calle San Pablo —l’autobús s’havia aturat—, però l’Edward Bonshaw va veure més granets de xarampió a la cara dels pallassos nans.

—És una epidèmia! —va cridar el noi d’Iowa. (La Lupe va dir després que l’Edward s’imaginava que la incontinència era un símptoma precoç de la malaltia).

En Paco va donar un mirallet al que aviat seria un exescolar (a la part de dins de la tapa del pot de coloret), que el transvestit duia sempre a la bossa.

—Vostè també ho té… És xarampió d’elefant. N’hi ha brots en tots els circs… No acostuma a ser mortal —va dir el transvestit.

—Xarampió d’elefant! —va exclamar el señor Eduardo—. No acostuma a ser mortal… —deia, quan en Juan Diego li va parlar a cau d’orella.

—Són pallassos… És una broma. És maquillatge —va dir el lector de l’abocador al missioner abatut.

—És el meu coloret vermelló, Eduardo —va dir en Paco, assenyalant el maquillatge que hi havia a l’estoig amb el mirall.

—M’ha fet pixar als pantalons! —va dir l’Edward Bonshaw tot indignat al nan transvestit, però en Juan Diego va ser l’únic que va entendre l’anglès exaltat del noi d’Iowa.

—Ha estat el Mestís, qui s’hi ha pixat… El mateix gos estúpid que el va mossegar —va dir en Juan Diego al señor Eduardo.

—Això no sembla el terreny d’un circ —deia l’Edward Bonshaw, mentre ell i els nens de l’abocador seguien els membres de la companyia que baixaven de l’autobús. No tothom estava interessat en la passejada per l’antic barri d’en Paco i en Panxa Cervesera, però era l’única oportunitat que tindrien en Juan Diego i la Lupe de veure el centre de Ciutat de Mèxic. Els nens de l’abocador volien veure la gentada.

—Venedors, manifestants, putes, revolucionaris, turistes, lladres, venedors de bicicletes… —anava recitant en Panxa Cervesera mentre guiava els seus companys. En efecte, hi havia una botiga de bicicletes a prop de la cantonada de la Calle San Pablo i la Calle Roldán. Hi havia prostitutes a la vorera de davant de les bicicletes en venda, i més prostitutes al pati d’un hotel de putes de la Calle Topacio, on les nenes que rondaven pel pati no semblaven gaire més grans que la Lupe.

—Vull tornar a l’autobús —va dir la Lupe—. Vull tornar als Nens Perduts encara que… —La manera com va parar de parlar va fer que en Juan Diego es preguntés si la Lupe havia canviat d’opinió, o si de sobte havia vist alguna cosa en el futur, alguna cosa que feia més difícil (almenys en l’opinió de la Lupe) que els nens de l’abocador tornessin als Nens Perduts.

Ja sigui perquè l’Edward Bonshaw la va entendre abans que en Juan Diego pogués traduir la demanda de la seva germana, o perquè la Lupe, que de sobte va agafar la mà del noi d’Iowa, va deixar prou clar al señor Eduardo el que volia, sense paraules, la nena i el jesuïta van tornar a l’autobús. (El moment no havia quedat prou clar a en Juan Diego).

—¿Hi ha alguna cosa hereditària, alguna cosa a la sang, que les converteix en prostitutes? —va preguntar en Juan Diego a en Panxa Cervesera. (El nen devia pensar en la seva mare difunta, l’Esperanza).

—Val més que no pensis què tenen a la sang —va respondre en Panxa Cervesera al nen.

—¿La sang de qui? ¿Què passa amb la sang? —els va preguntar en Paco; duia la perruca torta, i el borrissol de la cara feia un contrast estrany amb el pintallavis i l’ombra d’ulls de color malva, per no parlar dels granets de xarampió d’elefant.

En Juan Diego també volia tornar a l’autobús; segurament que al cap del nen també hi havia la idea de tornar als Nens Perduts.

—El problema no és geogràfic, reiet —havia sentit que la Flor deia al señor Eduardo, tot i que no sabia de què parlaven. (¿El problema de la Flor a Houston no havia estat geogràfic?).

Potser el que volia en Juan Diego era el consol que li proporcionava el pot de cafè i el seu contingut; ell i la Lupe havien deixat el pot a l’autobús. Pel que feia a tornar als Nens Perduts, ¿en Juan Diego pensava que seria una derrota? (Com a mínim, devia semblar-li una mena de retirada).

—El miro amb enveja —havia sentit en Juan Diego que l’Edward Bonshaw deia al doctor Vargas—. La seva capacitat de curar, de canviar vides… —deia el señor Eduardo, quan en Vargas el va tallar.

—Un jesuïta envejós sembla un jesuïta amb problemes. No em digui que té dubtes, home papagai —havia dit en Vargas.

—Els dubtes formen part de la fe, Vargas… Les certeses són per als científics com vostè, que han tancat l’altra porta —li va dir l’Edward Bonshaw.

—L’altra porta! —havia exclamat en Vargas.

En tornar a l’autobús, en Juan Diego va veure qui s’havia saltat la passejada. No tan sols l’emmurriada Dolores —La Meravella no s’havia mogut del seient del costat de la finestra— sinó també les altres nenes acròbates. El problema que hi havia amb Ciutat de Mèxic, o amb aquella part del centre —a saber, les prostitutes—, per a elles era com a mínim una mica pertorbador. El circ potser havia estalviat a les nenes acròbates haver de triar coses més difícils; a La Maravilla potser s’havien trobat l’Ignacio al mig en els moments en què havien hagut de prendre decisions de futur, però la vida de les nenes que venien el cos als carrers San Pablo i Topacio no era la que tenien les nenes acròbates al Circ de La Meravella. Encara no.

Els acròbates argentins tampoc no s’havien mogut de l’autobús; estaven arraulits, com si s’haguessin congelat a mig grapejar-se. La vida sexual tan evident que tenien semblava que els protegia de caure amb la mateixa seguretat amb què els protegien els vents que es cordaven tan escrupolosament als arnesos. El contorsionista, l’Home Pijama, feia estiraments al passadís que quedava entre els seients —la seva flexibilitat no era una cosa que volgués exposar perquè la gent se’n rigués en públic. (Al circ ningú no es reia d’ell). I l’Estrella, evidentment, s’havia quedat a l’autobús amb els seus gossos estimats.

La Lupe estava adormida en dos seients, amb el cap a la falda de l’Edward Bonshaw. A la Lupe no li feia res que el Perro Mestizo s’hagués pixat a la cuixa del noi d’Iowa.

—Em sembla que la Lupe té por. Em sembla que hauríeu de tornar tots dos als Nens Perduts… —va començar a dir el señor Eduardo en veure en Juan Diego.

—Però vostè marxa, ¿no? —li va preguntar el nen.

—Sí… amb la Flor —va dir el noi d’Iowa en veu baixa.

—Vaig sentir la conversa que van tenir amb en Vargas… la de la postal del poni —va dir en Juan Diego a l’Edward Bonshaw.

—No hauries hagut de sentir aquesta conversa, Juan Diego… A vegades m’oblido que saps molt anglès —va dir el señor Eduardo.

—Ja sé què és la pornografia —li va dir en Juan Diego—. Era una fotografia pornogràfica, ¿oi? Una postal amb la fotografia d’un poni… Una noia té el penis del poni a la boca. ¿Oi que sí? —va preguntar el nen de catorze anys al missioner. L’Edward Bonshaw va assentir, sentint-se culpable.

—Tenia la teva edat quan la vaig veure —va dir el noi d’Iowa.

—Ja entenc per què el va afectar —va dir el noi—. Estic segur que a mi també m’afectaria. Però ¿per què encara l’afecta ara? —va preguntar en Juan Diego al señor Eduardo—. ¿Els grans no superen mai les coses?

L’Edward Bonshaw havia anat a una fira.

—Les fires no eren gaire apropiades, en aquell temps —havia sentit en Juan Diego que el noi d’Iowa deia al doctor Vargas.

—Sí, ja… Cavalls amb cinc potes, una vaca amb dos caps. Animals monstruosos… mutants, ¿oi? —li havia preguntat en Vargas.

—I números de noies, noies fent striptease en tendes… Peep shows, en deien —havia continuat el señor Eduardo.

—A Iowa! —havia exclamat el doctor Vargas, rient.

—Algú en una carpa de noies em va vendre una postal pornogràfica… Em va costar un dòlar —va confessar l’Edward Bonshaw.

—¿La de la nena xuclant-la al poni? —havia preguntat en Vargas al noi d’Iowa.

El señor Eduardo es va quedar parat.

—¿Coneix aquesta postal? —va preguntar el missioner.

—Tothom va veure aquesta postal. Era feta a Texas, ¿oi? —va preguntar en Vargas—. Tothom d’aquí la coneixia perquè la noia semblava mexicana…

Però l’Edward Bonshaw havia interromput el doctor.

—Hi havia un home en primer pla… No se li veia la cara, però portava botes de cowboy i un fuet. Era com si hagués obligat la noia…

Ara li va tocar a en Vargas interrompre.

—És clar que algú la va obligar. No es devia pensar que fos idea de la noia, ¿no? Ni del poni —va afegir en Vargas.

—Aquella postal em perseguia. No podia parar de mirar-la… Adorava aquella pobra noia! —va dir el noi d’Iowa.

—¿No és això el que fa la pornografia? —va preguntar en Vargas a l’Edward Bonshaw—. En principi no has de poder parar de mirar-la!

—El fuet em preocupava especialment —va dir el señor Eduardo.

—En Pepe m’ha explicat que té una certa afició pels fuets… —va començar a dir en Vargas.

—Un dia vaig agafar la postal per confessar-me —va continuar l’Edward Bonshaw—. Vaig confessar la meva addicció… al capellà. Ell em va dir: «Deixa la foto aquí». Naturalment, vaig pensar que la volia pels mateixos motius que la volia jo, però el capellà va dir: «Jo puc destruir-la, si ets prou fort per deixar-la. Ja és hora que deixem en pau aquesta pobra noia», va dir el capellà.

—Dubto que aquella pobra noia conegués mai la pau —havia dit en Vargas.

—Va ser llavors que vaig voler ser capellà per primer cop —va dir l’Edward Bonshaw—. Volia fer pels altres el que aquell capellà va fer per mi… Em va salvar. ¿Qui sap? —va dir el señor Eduardo—. Potser aquella postal el va destruir a ell.

—M’imagino que l’experiència va ser pitjor per a la noia —va ser tot el que va dir en Vargas. L’Edward Bonshaw havia parat de parlar. Però el que en Juan Diego no entenia era per què la postal encara preocupava el señor Eduardo.

—¿No creu que el doctor Vargas tenia raó? —va preguntar en Juan Diego al noi d’Iowa a l’autobús del circ—. ¿No creu que aquella fotografia pornogràfica va ser pitjor per a la pobra noia?

—Aquella pobra noia no era una noia —va dir el señor Eduardo; havia llançat una mirada a la Lupe, adormida a la seva falda, per assegurar-se que encara dormia—. Aquella pobra noia era la Flor —va dir el noi d’Iowa, en un xiuxiueig—. Això és el que li va passar a la Flor a Houston. La pobra noia va conèixer un poni.

Ja havia plorat per la Flor i el señor Eduardo abans; en Juan Diego no podia parar de plorar per ells. Però en Juan Diego era una mica lluny de la platja. Ningú no podia veure que plorava. ¿I la sal de mar no feia venir llàgrimes als ulls a tothom? Podies flotar per sempre en aigua salada, pensava en Juan Diego; era molt fàcil surar al mar calmat i tebi.

—Hola, senyor! —cridava la Consuelo. Des de la platja, en Juan Diego veia la nena de les trenes. El saludava amb la mà, i ell li va tornar la salutació.

No li costava gens mantenir-se a flor d’aigua; a penes es movia. En Juan Diego plorava amb la mateixa facilitat amb què nedava. Les llàgrimes li sortien soles.

—Ja ho veus, l’he estimat sempre… Fins i tot abans de conèixer-la! —havia dit l’Edward Bonshaw a en Juan Diego—. El noi d’Iowa no havia reconegut la Flor com la noia del poni —almenys al principi—. I quan el señor Eduardo per fi va reconèixer la Flor —quan es va adonar que era la noia de la postal del poni, que s’havia fet gran— havia estat incapaç de dir-li que coneixia la part del poni de la trista història que havia viscut a Texas.

—Hauria de dir-l’hi —havia dit en Juan Diego al noi d’Iowa; fins i tot amb catorze anys, el lector de l’abocador sabia allò.

—Quan la Flor vulgui parlar-me de Houston, ja ho farà… És la seva història, pobra noia —va dir durant anys l’Edward Bonshaw a en Juan Diego.

—Digui-l’hi! —va continuar dient en Juan Diego al señor Eduardo a mesura que el temps que estaven junts avançava. L’explicació de la història de la Flor a Houston va continuar depenent d’ella.

—Digui-l’hi! —va cridar en Juan Diego en el càlid mar de Bohol. Mirava mar endins; estava de cara a l’horitzó interminable. ¿Mindanao no era cap allà? (Ningú a terra ferma no l’hauria pogut sentir cridar).

—Hola, senyor! —el cridava en Pedro—. Vigili els… (Això va anar seguit de: «No trepitgi els…»; la paraula que no sentia sonava com cigrons). Però en Juan Diego era en un lloc fondo; no tocava a terra, no corria perill de trepitjar cigrons o tritons, o qualsevol cosa estranya contra la qual el previngués en Pedro.

En Juan Diego podia surar molta estona, però no era un bon nedador. Li agradava nedar com els gossos. Aquest era el seu estil preferit, nedar com un gos ben a poc a poc (de fet, ningú no pot nedar com un gos gaire ràpid).

El seu estil havia estat un problema per als nedadors seriosos de la piscina coberta de l’antiga Casa de Camp d’Iowa. En Juan Diego nedava molt a poc a poc; era conegut com el que neda com un gos al carril lent.

La gent sempre deia a en Juan Diego que fes classes de natació, però ja n’havia fet; i havia escollit nedar com un gos. (La manera com nedaven els gossos ja li anava bé; les novel·les també avançaven a poc a poc).

—Deixi el nen en pau —havia dit la Flor una vegada a un socorrista de la piscina—. ¿Ha vist com camina? No només té el peu esguerrat… Li pesa una tona. El té ple de ferros… Provi-ho vostè, de nedar més ràpid que un gos amb una àncora lligada a una cama!

—No tinc el peu ple de ferros! —va dir en Juan Diego a la Flor, mentre tornaven de la Casa de Camp.

—És una bona història, ¿no? —va ser tot el que va dir la Flor. Però ella no explicava la seva, d’història. El poni d’aquella postal era només un besllum de la història de la Flor, l’única imatge que mai tindria l’Edward Bonshaw del que li havia passat a Houston.

—Hola, senyor! —continuava cridant la Consuelo des de la platja. En Pedro s’havia ficat a l’aigua; caminava amb molt de compte. Semblava que assenyalés coses potencialment mortals al fons del mar.

—Aquí n’hi ha un! —va cridar en Pedro a la Consuelo—. N’hi ha un munt! —La nena de les trenes no s’atrevia a entrar a l’aigua.

El mar de Bohol no semblava amenaçador a en Juan Diego, que tornava a poc a poc a terra nedant com un gos. No estava preocupat pels cigrons assassins, o pel que fos que estava preocupat en Pedro. En Juan Diego estava cansat de flotar a l’aigua, que per a ell era el mateix que nedar, però havia esperat a tornar a la sorra fins que havia pogut parar de plorar.

En realitat, no havia parat del tot —només estava cansat de tant esperar que els plors s’aturessin. Tan bon punt va ser en un lloc on trobava peu, en Juan Diego va decidir caminar fins a la sorra, encara que això comportés tornar a coixejar.

—Vagi amb compte, senyor… N’hi ha pertot arreu —va dir en Pedro, però en Juan Diego no va veure el primer eriçó de mar que va trepitjar (ni el segon, ni el tercer). Aquelles esferes amb la closca dura i cobertes d’espines no eren gaire agradables de trepitjar, encara que no coixegessis.

—Llàstima dels eriçons, senyor —deia la Consuelo, mentre en Juan Diego arribava a la sorra de quatre grapes. Tenia els peus plens d’aquelles espines doloroses.

En Pedro havia anat corrent a buscar la doctora Quintana.

—No passa res per plorar, senyor… els eriçons fan molt mal —deia la Consuelo; estava asseguda al seu costat a la platja. Les llàgrimes d’en Juan Diego, potser exacerbades per tanta estona dins l’aigua salada, no paraven de brollar. Va veure la Josefa i en Pedro que s’acostaven corrent per la platja; en Clark French els anava al darrere. Corria com un tren de mercaderies, a poc a poc al principi però accelerant progressivament.

A en Juan Diego li tremolaven les espatlles; massa nedar, potser; l’estil de gos carrega molt els braços i les espatlles. La nena de les trens el va envoltar amb els seus bracets prims.

—No passa res, senyor —va intentar consolar-lo la Consuelo—. Ara ve la doctora… No li passarà res.

¿Què em passa amb les metgesses?, es preguntava en Juan Diego. (Sabia que hauria hagut de casar-se amb una).

—El senyor ha trepitjat eriçons de mar —va explicar la Consuelo a la doctora Quintana, que es va agenollar a la sorra al costat d’en Juan Diego—. És clar que té altres coses per plorar —va dir la nena de les trenes.

—Troba a faltar coses… els dragons, l’abocador… —va començar a enumerar en Pedro a la Josefa.

—No t’oblidis de la seva germana —va dir la Consuelo a en Pedro—. Un lleó va matar la germana del senyor —va explicar la Consuelo a la doctora Quintana, en cas que la metgessa no hagués sentit la lletania de penes que arrossegava en Juan Diego. I ara, per acabar-ho d’adobar, havia trepitjat eriçons de mar!

La doctora Quintana tocava suaument els peus d’en Juan Diego.

—El problema amb els eriçons de mar és que les punxes es mouen… No punxen només un sol cop —deia la metgessa.

—No són els peus… No són els eriçons —va intentar dir-li en Juan Diego en veu baixa.

—¿Com? —va preguntar la Josefa; va acostar el cap per sentir-lo.

—Hauria hagut de casar-me amb una metgessa —va xiuxiuejar a la Josefa; en Clark i els nens no el van sentir.

—¿I per què no ho va fer? —li va preguntar la doctora Quintana, somrient-li.

—No l’hi vaig demanar prou aviat… Va dir que sí a un altre —va dir en Juan Diego ben fluix.

¿Com hauria pogut explicar més coses a la doctora Quintana? Era impossible explicar a la dona d’en Clark French per què no s’havia casat mai, per què no havia fet mai l’amistat d’una companya per a tota la vida, d’una consort fins al final. Encara que en Clark i els nens no haguessin estat a la platja, en Juan Diego no hauria pogut explicar a la Josefa per què no havia gosat emular la parella que l’Edward Bonshaw havia format amb la Flor.

Els coneguts, fins i tot els col·legues i els amics més íntims —inclosos els alumnes amb qui s’havia relacionat i amb qui havia tingut tractes (no tan sols a classe o en trobades entre professors i alumnes)—, tots suposaven que els pares adoptius d’en Juan Diego havien estat una parella que ningú no hauria volgut (o no hauria pogut) emular. Havien estat massa «rars» en tots els sentits de la paraula! Aquesta era de fet la versió més habitual de per què en Juan Diego no s’havia casat mai amb ningú, de per què ni tan sols havia fet l’esforç de trobar una companya per a tota la vida, la persona que tanta gent es pensava que volia. (En Juan Diego sabia que aquella era de fet la història que en Clark French devia haver explicat a la seva dona sobre el seu exprofessor, un solter obstinat, als ulls d’en Clark, i també un humanista laic i sense Déu).

En Juan Diego pensava que només ho entenia la doctora Stein, l’estimada doctora Rosemary. La doctora Rosemary Stein no ho sabia tot del seu amic i pacient; no entenia la part dels nens de l’abocador, no hi havia estat quan ell havia estat un nen i un adolescent. Però la Rosemary sí que coneixia en Juan Diego quan havia perdut el señor Eduardo i la Flor; la doctora Stein també havia estat la metgessa de tots dos.

La doctora Rosemary, tal com hi pensava en Juan Diego —d’una manera ben afectuosa— sabia per què ell no s’havia casat. No era perquè la Flor i l’Edward Bonshaw haguessin estat una parella «rara»; era perquè s’havien estimat tant que per a en Juan Diego era inimaginable poder trobar una companyia tan bona com la d’ells. Havien estat inimitables. I ell els havia estimat no tan sols com a pares, ni com a pares «adoptius». Els havia estimat com la millor parella (en el sentit de la més inabastable) que havia conegut mai.

—Troba a faltar coses —havia dit en Pedro, citant els dragons i l’abocador.

—No t’oblidis de la seva germana —havia dit la Consuelo.

En Juan Diego sabia que era més que un lleó el que havia matat la Lupe, però no podia dir-ho —a cap dels que hi havia allà a la platja— igual com tampoc no s’havia pogut convertir en un funàmbul. En Juan Diego no havia pogut salvar la seva germana, igual com tampoc no s’havia pogut convertir en La Meravella.

I si hagués demanat a la doctora Rosemary Stein que es casés amb ell —és a dir, abans que digués que sí a algú altre— ¿qui sap si ella hauria acceptat la proposta del lector de l’abocador?

—¿Com ha anat el bany? —va preguntar en Clark French al seu exprofessor—. Vull dir abans dels eriçons —va explicar en Clark sense que n’hi hagués cap necessitat.

—Al senyor li agrada quedar-se flotant en un lloc —va respondre la Consuelo—. ¿Oi, senyor? —va preguntar la nena de les trenes.

—Sí, Consuelo —li va dir en Juan Diego—. Surar a l’aigua, nedar una mica com un gos… s’assembla molt a escriure una novel·la, Clark —va dir el lector de l’abocador al seu exalumne—. Sembla que vagis molt lluny, perquè has de fer molt esforç, però bàsicament vas passant pel mateix lloc… cobreixes territori conegut.

—Ja ho entenc —va dir en Clark amb cautela. En Juan Diego sabia que no ho entenia. En Clark volia canviar el món; escrivia amb una missió, amb un objectiu concret.

A en Clark French no li agradava ni surar ni nedar com un gos; era com viure en el passat, com no anar enlloc. En Juan Diego vivia en el passat, revivint, en la seva imaginació, les pèrdues que l’havien marcat.