19
EL NOI MERAVELLES

A la part superior de la carpa de les nenes acròbates hi havia una escala posada en horitzontal sobre dues bigues paral·leles. Els esglaons eren llaços de corda; divuit llaços que anaven de punta a punta de l’escala. Allà era on assajaven les funàmbules, ja que el sostre d’aquella carpa feia només tres metres i mig d’alçada. Encara que estiguessis penjat pels peus als llaços de corda, de cap per avall, no et mataves si queies de l’escala de la carpa de les acròbates.

A la carpa principal, on tenien lloc els números de circ, bé, allò era una altra cosa. Hi havia una escala exactament igual, amb divuit llaços de corda, posada a la part superior de la carpa principal, però si queies d’aquella escala, queies des de vint-i-cinc metres, sense xarxa, i et mories. Al Circo de La Maravilla no hi havia xarxa per als números de funambulisme.

Tant si en deies Circ de La Meravella com si només en deies La Meravella, una part important del que meravellava era l’absència de xarxa. Tant si et referies al circ (a tot el circ) quan deies La Maravilla, com si et referies a la funàmbula —és a dir, a La Maravilla en persona—, el que la feia tan especial tenia molt a veure amb l’absència de xarxa.

Això era així expressament, perquè ho volia l’Ignacio. De jove, el domador de lleons havia anat a l’Índia i hi havia vist números de funambulisme per primer cop. Dels circs indis és d’on el domador de lleons també va treure la idea de fer servir criatures com a acròbates. L’Ignacio va agafar la idea de no posar xarxa d’un circ que va veure a Junagadh, i d’un que havia vist a Rajkot. Aquell número d’alt risc, amb nens actuant sense xarxa, també havia estat un gran èxit a Mèxic. I, com que en Juan Diego odiava l’Ignacio, havia anat a l’Índia. Havia volgut veure el que havia vist el domador de lleons; havia tingut la necessitat de saber d’on venien les idees de l’Ignacio.

Saber «d’on venien» les coses era un aspecte important en la vida d’en Juan Diego com a escriptor. Una història desencadenada per la Verge Maria, la seva novel·la de l’Índia, tractava «d’on venia» tot. En aquella novel·la, com en bona part de la infantesa i l’adolescència d’en Juan Diego, moltes coses venien dels jesuïtes o del circ. Amb tot, cap de les novel·les d’en Juan Diego Guerrero no estava situada a Mèxic; no hi havia personatges mexicans (ni mexicans-americans) en la seva ficció. «La vida real és un model massa malforjat per a la bona ficció», havia dit en Juan Diego. «Els bons personatges de les novel·les estan més ben construïts que la majoria de les persones que coneixem a la vida real», afegia. «Els personatges de les novel·les són més comprensibles, més coherents i més previsibles. No hi ha cap bona novel·la que sigui un embolic; moltes de les vides que anomenem reals són embolicades. En una bona novel·la, tot el que és important per a la història ve d’alguna cosa o d’algun lloc».

Sí, les seves novel·les «venien de» la seva infantesa i adolescència, d’aquí és d’on venien les seves pors, i la seva imaginació venia de tot allò que temia. Això no volia dir que escrivís sobre ell mateix, ni sobre el que li havia passat de nen i adolescent. No ho feia. Com a escriptor, en Juan Diego Guerrero s’havia imaginat el que temia. Era impossible saber d’on venien les persones reals.

L’Ignacio mateix, el domador de lleons, en concret, la seva depravació. No se’n podia donar la culpa a l’Índia. No hi havia dubte que havia adquirit l’habilitat de domar lleons als circs indis, però domar lleons no era una habilitat atlètica, i encara menys acrobàtica. (Domar lleons és una qüestió de dominació; això és així tant en el cas dels domadors com en el de les domadores). L’Ignacio havia après a semblar intimidador, o ja havia tingut aquesta qualitat abans d’anar a l’Índia. Amb els lleons, és clar, la part intimidatòria era una il·lusió. I si la dominació funcionava o no, bé, això depenia de cada lleó en concret. O de cada lleona en concret, en el cas de l’Ignacio, el factor femení.

El funambulisme en si era bàsicament una qüestió de tècnica; per als funàmbuls, comportava dominar un sistema específic. Hi havia una manera de fer-ho. L’Ignacio ho havia vist, però el domador de lleons no era un acròbata, només s’havia casat amb una. La dona de l’Ignacio, la Soledad, era l’acròbata —o exacròbata. Havia estat trapezista, voladora; físicament, la Soledad podia fer el que fos.

L’Ignacio s’havia limitat a descriure com havia de ser el número de funambulisme; la Soledad era qui ensenyava a les joves acròbates a fer-lo. La Soledad havia après a fer-lo tota sola a l’escala segura de la carpa de la companyia; quan el va dominar sense caure, la Soledad va saber que ja podia ensenyar-lo a les nenes acròbates.

Al Circ de La Meravella, només les noies —només les nenes acròbates, d’una certa edat— aprenien a fer el número de funambulisme. (Les Meravelles en persona). Això també era fet expressament, perquè ho volia l’Ignacio. Al domador de lleons li agradaven les noies joves; pensava que les nenes prepúbers eren les millors funàmbules. L’Ignacio creia que si eres al públic, volies patir perquè les nenes no caiguessin, no pas pensar en elles en termes sexuals; quan les noies eren prou grans perquè tinguessis pensaments sexuals sobre elles —bé, segons el domador de lleons—, no paties tant per si es morien si podies imaginar-te tenint relacions sexuals amb elles.

Naturalment, la Lupe havia sabut això del domador de lleons des del moment en què l’havia conegut; la Lupe podia llegir el pensament de l’Ignacio. Aquella primera trobada, després de l’arribada dels nens de l’abocador a La Maravilla, havia estat la introducció de la Lupe a les idees del domador de lleons. La Lupe no havia llegit mai uns pensaments tan terribles com els de l’Ignacio.

—Aquesta és la Lupe… La nova endevina —va dir la Soledad, presentant la Lupe a les noies que hi havia a la carpa de la companyia. La Lupe sabia que era en territori estranger.

—La Lupe s’estima més «telèpata» que «endevina»… Normalment sap el que penses, no necessàriament el que passarà després —va explicar en Juan Diego. Se sentia insegur, a la deriva.

—I aquest és el germà de la Lupe, en Juan Diego… És l’únic que pot entendre què diu la seva germana —va continuar la Soledad.

En Juan Diego era en una carpa plena de nenes més o menys de la seva edat; algunes eren tan petites com la Lupe (o més i tot), entre deu i dotze anys, i n’hi havia un parell que en devien tenir quinze o setze, però la majoria de les nenes acròbates en tenien tretze o catorze. En Juan Diego no havia tingut mai tanta vergonya. No estava acostumat a estar en companyia de nenes atlètiques.

Una noia estava penjada de cap per avall a l’escala que hi havia al capdamunt de la carpa; els seus peus, descalços i en carn viva de la part de sobre, estaven ficats als dos primers llaços de corda, formant un angle ben recte respecte a les canyelles. Es gronxava endavant i enrere, amb una embranzida constant, mentre avançava traient el peu d’un llaç i ficant-lo rítmicament al següent i, sense perdre el ritme en cap moment, a l’altre. De punta a punta de l’escala hi havia setze passos; a vint-i-cinc metres d’alçada, sense xarxa, un d’aquells setze passos podia ser l’últim que fessis. Però la funàmbula que hi havia a la carpa dels acròbates no semblava amoïnada; irradiava despreocupació. Es veia tan relaxada com la samarreta que duia per fora i que s’aguantava al pit (tenia els canells encreuats sobre els pits petits).

—I aquesta —va dir la Soledad mentre assenyalava la funàmbula de cap per avall— és la Dolores. —En Juan Diego se la va quedar mirant.

La Dolores era La Maravilla del moment; era La Meravella del Circ de La Meravella, encara que només fos durant mig segon —la Dolores ja no seria prepúber gaire temps més. En Juan Diego va aguantar la respiració.

La noia, que duia el nom de «dolor» i «patiment», va continuar avançant per l’escala. Els pantalons curts i amples que duia deixaven a la vista unes cames llargues; tenia la panxa humida de suor. En Juan Diego l’adorava.

—La Dolores té catorze anys —va dir la Soledad—. (En tenia catorze, però semblava que en tingués vint-i-un, tal com recordaria molt temps després en Juan Diego). La Dolores era bonica, però s’avorria; semblava indiferent al risc que corria o —cosa encara més perillosa— a qualsevol risc. La Lupe ja l’odiava.

Però el que la Lupe recitava eren els pensaments del domador de lleons.

—El porc pensa que la Dolores hauria d’estar follant, no fent de funàmbula —va balbucejar la Lupe.

—¿Qui hauria d’estar…? —va començar a preguntar en Juan Diego, però la Lupe no parava de balbucejar. Mirava l’Ignacio de fit a fit.

—Ell. El porc vol tirar-se-la… Pensa que ha de deixar el funambulisme. L’únic és que no hi ha cap altra noia prou bona per substituir-la… Encara no —va dir la Lupe. Va continuar dient que l’Ignacio creia que hi havia un conflicte si La Maravilla el feia trempar; el domador de lleons trobava impossible témer per la vida d’una noia si alhora se la volia tirar.

—Idealment, així que una nena comença a tenir la regla, hauria de deixar el funambulisme —va explicar la Lupe. L’Ignacio havia dit a totes les nenes que els lleons sabien quan tenien la regla. (Tant si era veritat com si no, les nenes acròbates s’ho creien). L’Ignacio sabia quan les nenes tenien la regla perquè es posaven nervioses quan eren a prop dels lleons o directament els evitaven.

—El porc no es pot esperar a tirar-se aquesta noia… Pensa que ja està a punt —va dir la Lupe, fent un gest amb el cap en direcció a la Dolores, serena i de cap per avall.

—¿I què pensa, la funàmbula? —va xiuxiuejar en Juan Diego a la Lupe.

—No puc llegir-li els pensaments… Ara mateix, La Maravilla no pensa —va dir la Lupe amb desdeny—. Però a tu també t’agradaria tenir-hi relacions sexuals… ¿oi? —va preguntar la Lupe al seu germà—. Quin fàstic! —va dir, abans que en Juan Diego li pogués respondre.

—¿I què pensa la dona del domador? —va xiuxiuejar en Juan Diego.

—La Soledad sap que el porc es tira les noies acròbates quan són prou grans… Això la fa estar trista —li va dir la Lupe.

Quan la Dolores va arribar al final de l’escala, s’hi va agafar amb les dues mans i va deixar les seves cames llargues penjant; els seus peus descalços i plens de ferides no eren a gaire distància de terra quan es va deixar anar de l’escala i va caure al terra de sorra de la carpa.

—A veure, recordi-m’ho —va dir la Dolores a la Soledad—. ¿Què fa l’esguerrat? Res amb el peu, espero —va dir aquella noia altiva, la reina del rancor, va pensar en Juan Diego.

—Tetes de rata, cony tarat… Tant de bo el domador de lleons la deixi prenyada! És l’únic futur que l’espera! —va dir la Lupe. Un grau tan extrem de vulgaritat no era propi de la Lupe, però estava llegint els pensaments de les altres acròbates; la llengua de la Lupe empitjoraria al circ. (En Juan Diego no va traduir aquella ravata, és clar. Estava embadocat amb la Dolores).

—En Juan Diego fa de traductor… Fa d’intèrpret de la seva germana —va dir la Soledad a la nena orgullosa. La Dolores es va arronsar d’espatlles.

—More’t parint, cony de mico! —va dir la Lupe a la Dolores. (Continuava llegint el pensament. Les altres nenes no suportaven la Dolores).

—¿Què ha dit? —va preguntar la Dolores a en Juan Diego.

—La Lupe es preguntava si els llaços de corda et fan mal als peus —va dir en Juan Diego, vacil·lant, a la funàmbula. (Les ferides en carn viva a la part de damunt dels peus de la Dolores eren evidents per a qualsevol).

—Al principi sí —va respondre la Dolores— però després t’hi acostumes.

—Està bé que parlin entre ells, ¿oi? —va dir l’Edward Bonshaw a la Flor. Ningú dels que eren a la carpa no volia estar al costat de la Flor. L’Ignacio era tan lluny de la Flor com podia. El transvestit era molt més alt i molt més ample d’espatlles que el domador de lleons.

—Suposo que sí —va dir la Flor al missioner. Ningú no volia estar al costat del señor Eduardo, tampoc, però era només a causa de la caca d’elefant que duia a les sandàlies.

La Flor va dir alguna cosa al domador de lleons, i va rebre’n la resposta més curta possible; aquell breu intercanvi va tenir lloc tan de pressa que l’Edward Bonshaw no el va entendre.

—¿Què? —va preguntar el noi d’Iowa a la Flor.

—Li preguntava on podíem trobar una mànega —li va dir la Flor.

—El señor Eduardo continua pensant que la Flor té penis —va dir la Lupe a en Juan Diego—. No pot parar de pensar en el seu penis.

—Jesús —va dir en Juan Diego. Passaven massa coses massa de pressa.

—¿La telèpata parla de Jesús? —va preguntar la Dolores.

—Ha dit que camines pel cel tal com Jesús caminava per l’aigua —va mentir en Juan Diego a aquella noia tan tibada.

—Mentider! —va exclamar la Lupe, enfadada.

—Vol saber com t’ho fas per aguantar el pes de cap per avall només amb la part de damunt dels peus. Deu costar desenvolupar els músculs per mantenir els peus en angle recte perquè no llisquin de les cordes. Explica’m aquesta part —va dir en Juan Diego a la bonica funàmbula. Per fi havia pogut controlar la respiració.

—La teva germana és molt observadora —va dir la Dolores a l’esguerrat—. Aquesta part és la més difícil.

—Per mi només seria la meitat de difícil, fer de funàmbul —va dir en Juan Diego a la Dolores. Es va treure la sabata especial i li va ensenyar el peu tort; sí, estava una mica desviat respecte a la canyella (el peu marcava les dues en punt) però estava congelat fent un angle recte. No hi havia cap múscul que calgués desenvolupar al peu dret del noi esguerrat. Aquell peu no es doblegaria; no es podia doblegar. El seu peu dret estava col·locat en una posició perfecta per fer de funàmbul—. ¿Ho veus? —va dir en Juan Diego a la Dolores—. Només hauria d’entrenar un peu… l’esquerre. ¿Això no m’ho posaria més fàcil?

La Soledad, que era qui ensenyava a fer el número de funambulisme, es va agenollar al terra de sorra de la carpa i va tocar el peu esguerrat d’en Juan Diego. En Juan Diego sempre recordaria aquell moment: era la primera vegada que algú li agafava el peu des que se li havia curat d’aquella manera, per no esmentar que era la primera vegada que algú tocava aquell peu amb admiració.

—El nen té raó, Ignacio —va dir la Soledad al seu marit—. A en Juan Diego li costaria la meitat aprendre a fer de funàmbul. Aquest peu és un ganxo… Aquest peu ja sap com s’ha de fer.

—Només les nenes poden fer de funàmbules —va dir el domador de lleons—. La Maravilla és sempre una nena. (Aquell home era una màquina masculina, un robot amb penis).

—Al porc fastigós no li interessa la teva pubertat —va explicar la Lupe a en Juan Diego, però estava més enfadada amb en Juan Diego que no pas indignada amb l’Ignacio—. No pots ser La Meravella… Et moriràs fent de funàmbul! Has de marxar de Mèxic amb el señor Eduardo —va dir la Lupe al seu germà—. No et quedes al circ. La Maravilla no és per sempre… Per a tu no! —li va dir la Lupe—. Tu no ets un acròbata, no ets un atleta… Ni tan sols pots caminar sense coixejar! —va cridar la Lupe.

—De cap per avall no coixejaria… Allà dalt caminaria bé —li va dir en Juan Diego; va assenyalar l’escala horitzontal penjada al sostre de la carpa.

—Potser l’esguerrat hauria de veure l’escala de la carpa gran —va dir la Dolores, a ningú en concret—. S’han de tenir ous per ser La Meravella en aquella escala —va dir la nena altiva a en Juan Diego—. Qualsevol pot fer de funàmbul a la carpa d’entrenament.

—Jo tinc ous —li va dir el nen. Les nenes acròbates van riure per aquell comentari, no tan sols la Dolores. L’Ignacio també va riure, però la seva dona no. La Soledad no havia tret la mà del peu dolent de l’esguerrat.

—Ja veurem si té ous per fer-ho —va dir la Soledad—. Aquest peu és un avantatge… Això és l’únic que diem ell i jo.

—Cap nen pot ser La Maravilla —va dir l’Ignacio; cargolava i descargolava el fuet, amb un estil més nerviós que amenaçador.

—¿Per què no? —va preguntar la seva dona—. Jo sóc qui ensenya a fer el número, ¿no? (No totes les lleones estaven domades).

—No m’agrada com pinta la cosa —va dir l’Edward Bonshaw a la Flor—. No ho diuen seriosament, que en Juan Diego s’acosti a aquella escala, ¿oi? Ell no ho diu seriosament, ¿oi? —va preguntar el noi d’Iowa a la Flor.

—En Juan Diego té ous, ¿no? —va preguntar la Flor al missioner.

—No, no… No facis de funàmbul! —va cridar la Lupe—. Tens un altre futur! —va dir la nena al seu germà—. Hauríem de tornar als Nens Perduts. Prou circ! —va cridar la Lupe—. Ja he llegit massa pensaments —va dir la nena. De sobte es va quedar mirant com el domador de lleons la mirava a ella; en Juan Diego també va veure com l’Ignacio mirava la Lupe.

—¿Què? —va preguntar en Juan Diego a la seva germana petita—. ¿Què pensa ara el porc? —li va xiuxiuejar.

La Lupe no podia mirar el domador de lleons.

—Està pensant que li agradaria tirar-se’m a mi, quan estigui a punt —va dir la Lupe a en Juan Diego—. S’està preguntant com deu ser tirar-se una nena retardada… una nena a qui només pot entendre el seu germà esguerrat.

—¿Sabeu què he pensat? —va dir l’Ignacio de sobte. El domador de lleons mirava a un lloc indefinit, just entre la Lupe i en Juan Diego, i en Juan Diego es va preguntar si allò era una tàctica que l’Ignacio feia servir amb els lleons, no establir contacte visual amb cap lleó concret, sinó fer que els lleons pensessin que els mirava a tots. Era evident que passaven massa coses alhora.

—La Lupe ja sap què ha pensat —va dir en Juan Diego al domador de lleons—. No és retardada.

—El que anava a dir —va dir l’Ignacio, encara mirant ni a en Juan Diego ni a la Lupe, sinó a un punt entre tots dos— és que la majoria dels telèpates o endevins, o com es facin dir, són uns farsants. Els que ho poden fer segons el que els demanin són farsants segur. Els de debò són capaços de llegir el pensaments d’algunes persones, però no de totes. Els de debò troben que els pensaments de la majoria de la gent no tenen interès. Els de debò trien les coses que destaquen dels pensaments de la gent.

—Bàsicament coses terribles —va dir la Lupe.

—Diu que el que destaca són bàsicament coses terribles —va dir en Juan Diego al domador de lleons. Les coses anaven certament massa de pressa.

—Ella deu ser de les de debò —va dir l’Ignacio. Llavors va mirar la Lupe, només a ella, a ningú més—. ¿Has llegit mai el pensament d’un animal? —li va preguntar el domador de lleons—. No sé si series capaç de dir què pensa un lleó.

—Depèn del lleó en concret, o de la lleona —va dir la Lupe. En Juan Diego ho va repetir exactament com ho havia dit la Lupe. La manera com les nenes acròbates es van separar de l’Ignacio en sentir la paraula lleona va fer que els nens de l’abocador s’adonessin que al domador de lleons no li agradava que el consideressin un domador de lleones.

—Però deus ser capaç de captar les coses que pensa un lleó o una lleona en concret, ¿oi? —va preguntar l’Ignacio; tornava a tenir els ulls desenfocats, movent-se per la zona que quedava entre la nena clarivident i el seu germà.

—Bàsicament coses terribles —va repetir la Lupe; aquest cop en Juan Diego la va traduir literalment.

—Interessant —va ser tot el que va dir el domador de lleons, però tots els que eren a la carpa sabien que la Lupe era de les de debò, i que li havia llegit el pensament amb exactitud—. L’esguerrat pot intentar fer de funàmbul… Ja veurem si té ous per fer-ho —va dir l’Ignacio en marxar. Havia descargolat del tot el fuet, i el va arrossegar, llarg com era, al seu darrere, en sortir de la carpa. El fuet el va seguir com si fos una serp que segueix el seu amo. Totes les nenes acròbates miraven la Lupe; fins i tot la Dolores, la funàmbula superestrella, mirava la Lupe.

—Totes volen saber què pensa l’Ignacio de tirar-se-les… Si pensa que ja estan a punt —va dir la Lupe a en Juan Diego. La dona del domador de lleons (i tots els altres, fins i tot el missioner) havien sentit la paraula Ignacio.

—¿Què li passa a l’Ignacio? —va preguntar la Soledad; no es va molestar a preguntar-ho a la Lupe, es va adreçar directament a en Juan Diego.

—Sí, l’Ignacio pensa a tirar-se’ns a totes… Pensa a fer-ho amb totes les noies —va dir la Lupe—. Però això ja ho sabeu… No cal que us ho digui jo —va dir la Lupe, directament a la Soledad—. Totes ho sabeu —els va dir la Lupe; va mirar a totes les nenes acròbates en dir-ho, però més estona a la Dolores.

Ningú no es va sorprendre per la traducció literal que en Juan Diego va fer del que havia dit la seva germana. La Flor va ser qui se’n va sorprendre menys. Ni tan sols l’Edward Bonshaw se’n va sorprendre, tot i que no havia entès gairebé res de la conversa, inclosa la traducció d’en Juan Diego.

—Hi ha una sessió de nit —explicava la Soledad als nouvinguts—. Les nenes s’han de vestir.

La Soledad va dur els nens de l’abocador a la carpa on viurien. Era la carpa dels gossos, tal com els havien promès; hi havia dos llits plegables per als nens, que també tenien un armari per a ells, i també hi havia un mirall de cos sencer.

Els jaços i els bols d’aigua dels gossos estaven ben posats, i el penjador dels vestits dels gossos era petit i no feia nosa. L’ensinistradora dels gossos va estar contenta de conèixer els nens de l’abocador; era una dona gran que es vestia com si encara fos jove i atractiva. Estava vestint els gossos per a la sessió de nit quan els nens de l’abocador van arribar a la carpa. Es deia Estrella. Va explicar als niños que necessitava un descans de dormir amb els gossos, tot i que als nens els va quedar clar, veient com l’Estrella vestia els gossos, que la dona se’ls estimava de debò i que els cuidava bé.

La negativa de l’Estrella a vestir-se o comportar-se com corresponia a la seva edat feia que semblés més una criatura que els mateixos nens de l’abocador; tant a la Lupe com a en Juan Diego els va caure bé, igual que els gossos. La Lupe sempre havia estat crítica amb l’aspecte de meuca de la seva mare, però les bruses escotades que duia l’Estrella eren més còmiques que vulgars; els seus pits pansits sovint quedaven a la vista, però eren petits i arrugats; no hi havia cap insinuació en el fet que l’Estrella els ensenyés. I les faldilles, que en algun moment li havien anat estretes, ara eren còmiques; l’Estrella era un espantaocells: la roba ja no li quedava ajustada com li havia quedat abans (o com ella s’imaginava que encara li quedava).

L’Estrella era calba; no li agradava la manera com se li havien esclarissat els cabells, ni com havien perdut la llustrosa negror de corb que havien tingut. S’afaitava el cap —o demanava a algú que l’hi afaités, perquè tenia tendència a tallar-se— i portava perruques (tenia més perruques que gossos). Les perruques eren massa de jove per a ella.

A les nits, l’Estrella dormia amb una gorra de beisbol; es queixava que la visera l’obligava a dormir de panxa enlaire. No era culpa seva que ronqués. Ella en donava la culpa a la gorra de beisbol. I la vora de la gorra li deixava una marca permanent al front, per sota d’on duia les perruques.

Quan l’Estrella estava cansada, hi havia dies que no es canviava la gorra per cap perruca. Si a La Maravilla no hi havia actuacions, l’Estrella anava vestida com una prostituta escardalenca amb una gorra de beisbol al cap.

Era una persona generosa; l’Estrella no era gens possessiva amb les perruques. Deixava que la Lupe se les emprovés, i tant a l’Estrella com a la Lupe els agradava emprovar alguna perruca als gossos. Avui l’Estrella no tenia un dia dels de portar gorra; anava amb la perruca «roig encès», que potser hauria quedat millor a algun dels gossos, i segurament a la Lupe.

Qualsevol podia veure per què els nens de l’abocador i els gossos adoraven l’Estrella. Però, malgrat la seva generositat, no va rebre tan bé la Flor i el señor Eduardo com els niños de la basura. L’Estrella no era intolerant en matèria sexual; no tenia res en contra a rebre una prostituta transvestida a la carpa dels gossos. Però l’ensinistradora de gossos sempre renyava els gossos si defecaven dins la carpa. L’Estrella no volia que el noi d’Iowa, tot empastifat, donés males idees als gossos, de manera que no va mirar amb bons ulls el jesuïta.

A prop de les dutxes de fora, que eren darrere la carpa de les comunes dels homes, hi havia una aixeta amb una mànega ben llarga; ara la Flor s’hi va endur l’Edward Bonshaw per fer alguna cosa amb la caca d’elefant que s’havia assecat a les sandàlies del missioner i, el que era més incòmode, entre els dits dels peus.

Com que l’Estrella explicava a la Lupe com es deien els gossos i quant menjar se’ls havia de donar a cadascun, la Soledad va aprofitar aquell moment d’intimitat; en una vida viscuda a les carpes d’una companyia de circ, s’adonaria aviat en Juan Diego, no hi havia gaires moments privats, si fa no fa com passava a l’orfenat.

—La teva germana és molt especial —va començar la Soledad amb veu baixa—. Però ¿per què no vol que intentis ser La Meravella? Els funàmbuls són les estrelles d’aquest circ. —El concepte de ser una estrella el va deixar mig atordit.

—La Lupe creu que tinc un futur diferent… No fer de funàmbul —va dir en Juan Diego. Se sentia com si l’haguessin agafat amb la guàrdia baixa.

—¿La Lupe també sap el futur? —va preguntar la Soledad al nen esguerrat.

—Només una part —li va respondre en Juan Diego; en realitat, no sabia quina part sabia o no la Lupe—. Com que la Lupe no veu el funambulisme en el meu futur, es pensa que em moriré intentant-ho… si ho intento.

—¿I tu què penses, Juan Diego? —li va preguntar la dona del domador de lleons. Era una mena d’adult desconegut per a un nen de l’abocador.

—Només sé que si fes de funàmbul no aniria coix —li va respondre el nen. Veia la decisió planant al seu davant.

—El dachshund és mascle i es diu Baby —va sentir que repetia la Lupe per a ella mateixa; en Juan Diego sabia que aquella era la manera com memoritzava les coses. Va veure el dachshund: el gosset portava un barret de nadó lligat sota la barbeta i estava assegut ben recte en un cotxet de criatura.

—L’Ignacio volia algú que llegís el pensament dels lleons —va dir de sobte la Soledad a en Juan Diego—. ¿Quina mena de número pot fer una telèpata en un circ? Tu mateix has dit que la teva germana no és una endevina —va continuar la Soledad amb veu suau. Allò no anava com s’esperava.

—El gos pastor és una femella que es diu Pastora —va sentir en Juan Diego que deia la Lupe. La Pastora era un gos pastor border collie; portava un vestit de nena. Quan la gossa caminava de quatre potes, es trepitjava el vestit, però quan es plantava sobre les potes del darrere, empenyent el cotxet amb el Baby (el dachshund) a dins, el vestit li anava a la mida.

—¿Què diria la Lupe a la gent en el seu número? ¿Quina dona vol sentir algú que li digui què pensa el seu marit? ¿Quin home estarà content de saber què té la seva dona al cap? —preguntava la Soledad a en Juan Diego—. ¿Els nens no estaran incòmodes si els seus amics saben el que pensen? Pensa-hi —va dir la Soledad—. A l’Ignacio només el preocupa el que pensa aquell lleó vell i aquelles lleones. Si la teva germana no pot llegir el pensament dels lleons, no serà útil a l’Ignacio. I, un cop hagi llegit què tenen els lleons al cap… ja tampoc no ho serà, ¿oi? ¿O és que els lleons canvien de pensament? —va preguntar la Soledad a en Juan Diego.

—No ho sé —va reconèixer el nen. Estava espantat.

—Jo tampoc ho sé —li va dir la Soledad—. Només sé que tindreu més possibilitats de quedar-vos al circ si fas de funàmbul. ¿Entens el que dic, Noi Meravelles? —li va preguntar la Soledad. Tot plegat semblava massa sobtat.

—Sí —li va dir ell, però el fet que tot fos tan sobtat li feia por. Li costava imaginar-se que mai hagués estat bonica, però en Juan Diego sabia que la Soledad pensava amb claredat; entenia el seu marit, potser prou bé per sobreviure. La Soledad entenia que el domador de lleons era un home que bàsicament prenia decisions egoistes. El seu interès per la Lupe com a telèpata era una qüestió d’autoprotecció. Una cosa era òbvia de la Soledad: era una dona forta.

Sens dubte havia suportat molt desgast a les articulacions, tal com havia comentat el doctor Vargas de l’antiga trapezista. Malgrat el mal a les articulacions —als dits, als canells, als colzes— la Soledad encara era forta. Havia acabat la carrera de trapezista fent de receptora. En els números de trapezi, els receptors acostumen a ser homes, però la Soledad també tenia unes mans i uns braços prou forts per ser-ho.

—El mestís és mascle. No trobo just que es digui Perro Mestizo! —deia la Lupe. El mestís, el pobre Perro Mestizo, no portava cap vestit. En el número dels gossos, el Mestís robava nadons. El Perro Mestizo intentava escapar-se amb el cotxet amb el Baby a dins, amb el dachshund amb el barret de nadó bordant com un boig, és clar—. El Perro Mestizo és sempre el dolent —deia la Lupe—. Això tampoc és just! —(En Juan Diego sabia què diria la Lupe a continuació, ja que era un tema recurrent de la seva germana).— El Perro Mestizo no va demanar néixer mestís —va dir la Lupe. (Naturalment, l’Estrella, l’ensinistradora de gossos, no tenia ni la més mínima idea del que deia la Lupe).

—Suposo que l’Ignacio té una mica de por dels lleons —va dir en Juan Diego amb cautela a la Soledad. No era una pregunta; només era que no volia ser massa directe.

—L’Ignacio hauria de tenir por dels lleons… Hauria de tenir-los molta por —va dir la dona del domador de lleons.

—El pastor alemany, que és femella, es diu Alemania —balbucejava la Lupe. En Juan Diego va pensar que posar Alemanya a un pastor alemany era assimilar massa coses; també era un estereotip vestir un pastor alemany amb uniforme de policia. Però l’Alemania havia de ser una agent de policia. Naturalment, la Lupe anava dient que era molt «humiliant» que al Perro Mestizo, que era mascle, l’atrapés un pastor alemany femella. En el número de circ, el Perro Mestizo l’enxampaven robant el nadó del cotxet; l’Alemania, amb l’uniforme de policia, arrossegava el mestís sense vestit agafant-lo per la pell de la nuca fins a fora de la pista. El Baby (el dachshund) i la seva mare (la Pastora) es reunien.

Va ser en aquest moment en què tot va quedar clar —les poques possibilitats que els nens de l’abocador tenien de triomfar al Circo de La Maravilla, el destí del funàmbul esguerrat en contrast amb la dificultat que la Lupe es convertís en telèpata dels lleons— que l’Edward Bonshaw va entrar descalç a la carpa dels gossos. El pas insegur amb què caminava el noi d’Iowa devia alertar els gossos, o potser va ser la imatge galdosa que formava el menut señor Eduardo aferrant-se al corpulent transvestit per no caure.

El Baby va ser el primer a bordar; el petit dachshund amb el barret de nadó va saltar del cotxet. Allò estava tan fora del guió, era tan aliè al número de circ, que el pobre Perro Mestizo es va posar nerviós i va mossegar un peu descalç de l’Edward Bonshaw. El Baby es va afanyar a aixecar una pota i, com fan la majoria dels mascles, es va pixar a l’altre peu descalç del señor Eduardo, el que no havia rebut la mossegada. La Flor va etzibar una puntada de peu al dachshund i una altra al mestís.

A l’Alemania, la gossa policia, no li van agradar les puntades de peu; es va produir un enfrontament tens entre la femella de pastor alemany i el transvestit, grunys de la gossa, una actitud de resistència de la Flor, que no es retirava mai d’una baralla. L’Estrella, amb la perruca roig encès mig de tort, va intentar calmar els gossos.

La Lupe es va indignar tant de llegir (en un instant) el que pensava en Juan Diego que no va parar gens d’atenció als gossos.

—¿Així ara sóc telèpata de lleons? ¿És això? —va preguntar la nena al seu germà.

—Confio en la Soledad… ¿Tu no? —va ser tot el que va dir en Juan Diego.

—Som indispensables si tu fas de funàmbul… Si no, poden passar sense nosaltres. ¿És això? —va tornar a preguntar la Lupe a en Juan Diego—. Oh, ja ho entenc… T’agrada la idea de ser el Noi Meravelles, ¿oi?

—La Soledad i jo no sabem si els lleons canvien de pensament… Això, suposant que puguis saber què pensen —va dir en Juan Diego; intentava mantenir l’elegància, però la idea del Noi Meravelles l’havia temptat.

—Sé què pensa l’Hombre —va ser tot el que li va dir la Lupe.

—Només dic que ho intentem —va dir en Juan Diego—. Provem-ho una setmana, per veure com va…

—Una setmana! —va cridar la Lupe—. No ets el Noi Meravelles… Creu-me.

—D’acord, d’acord… Provem-ho només un parell de dies —va suplicar en Juan Diego—. Provem-ho, Lupe… Tu no ho saps tot —va afegir. ¿Quin esguerrat no somia a caminar sense coixejar? ¿I què passava si un esguerrat podia caminar de manera espectacular? Els funàmbuls eren aplaudits, admirats, fins i tot adorats, només per caminar setze passos.

—És una situació de vida o mort —va dir la Lupe—. Tant se val si és un parell de dies com si és una setmana.

Tot plegat era massa sobtat, també per a la Lupe.

—Ets tan dramàtica! —li va dir en Juan Diego.

—¿Qui vol ser La Meravella? ¿Qui és dramàtic? —li va preguntar la Lupe—. Noi Meravelles.

¿On eren els adults responsables?

Costava d’imaginar que passés res més als peus de l’Edward Bonshaw, però el noi descalç d’Iowa pensava en una altra cosa; els gossos no l’havien desviat dels seus pensaments, i no es podia esperar que el señor Eduardo entengués el mal pas en què es trobaven els nens de l’abocador. Ni tan sols la Flor, que continuava flirtejant amb el noi d’Iowa, tenia la culpa de no adonar-se de la situació de vida o mort a què s’enfrontaven els nens de l’abocador. Els adults que hi havia a prop pensaven en ells mateixos.

—¿De debò té pits i penis? —va dir en sec l’Edward Bonshaw en anglès a la Flor, que gràcies a la desgraciada experiència a Houston dominava bé l’idioma—. El señor Eduardo havia donat per fet que la Flor l’entendria, és clar; només és que no s’havia adonat que en Juan Diego i la Lupe, que discutien entre ells, també el sentirien i l’entendrien. I cap dels que eren a la carpa dels gossos no hauria pogut endevinar que l’Estrella, la vella ensinistradora de gossos —per no parlar de la Soledad, la dona del domador de lleons— també entenien l’anglès.

Naturalment, quan el señor Eduardo va preguntar a la Flor si tenia pits i penis, els gossos havien parat de bordar. Tots els que eren a la carpa dels gossos, doncs, van sentir i entendre la pregunta. Els nens de l’abocador no eren el tema de la pregunta.

—Jesús —va dir en Juan Diego. Els nens estaven sols.

La Lupe havia aferrat el tòtem de Coatlicue davant els seus pits encara massa petits perquè es notessin. L’aterridora deessa que tenia cascavells de serp per mugrons va semblar que entenia la pregunta dels pits i el penis.

—Bé, no li ensenyaré pas el penis… Almenys aquí no —va dir la Flor al noi d’Iowa. S’estava desbotonant la brusa i traient-se-la de la faldilla. Quan estan sols, els nens prenen decisions sobtades.

—¿No ho veus? —va dir la Lupe a en Juan Diego—. És ella… Està feta per a ell! La Flor i el señor Eduardo… Són ells qui t’adoptaran. Se’t poden endur amb ells si estan junts!

La Flor s’havia tret la brusa del tot. No calia que es tragués els sostenidors. Tenia uns pits petits, que més endavant descriuria dient que eren «el màxim que van poder fer les hormones»; la Flor deia que no era una persona «d’operar-se». Però, només per assegurar-se’n, la Flor també es va treure els sostenidors; encara que fossin petits, volia que a l’Edward Bonshaw no li quedés cap dubte que, en efecte, tenia pits.

—No són cascavells de serp, ¿oi? —va preguntar la Flor a la Lupe, quan tots els que eren a la carpa podien veure-li els pits i els mugrons.

—És una situació de vida o mort —va repetir la Lupe—. El señor Eduardo i la Flor són la teva salvació —va dir la nena a en Juan Diego.

—De moment, s’haurà de creure això del penis —deia la Flor al noi d’Iowa; s’havia posat els sostenidors i es botonava la brusa quan va entrar l’Ignacio. Tant si era una carpa com si no, als nens de l’abocador els va fer l’efecte que el domador de lleons no trucava mai abans d’entrar.

—Vine a conèixer els lleons —va dir l’Ignacio a la Lupe—. Suposo que tu també hauràs de venir —va dir el domador de lleons al nen esguerrat, l’aspirant a Noi Meravelles.

Era evident que els nens de l’abocador entenien les condicions: la feina de llegir el pensament era només per als lleons. I, tant si els lleons canviaven de pensament com si no, la Lupe també hauria de fer creure al domador que els lleons sí que podien canviar d’idea.

Però ¿què devia pensar el missioner descalç, víctima d’una mossegada i una pixarada? Els vots de l’Edward Bonshaw van quedar ben trastocats; la combinació de pits i penis de la Flor li havia fet reconsiderar el celibat fins al punt que ni totes les flagel·lacions del món no podien esvair.

El señor Eduardo s’havia definit a ell mateix i als seus germans jesuïtes com a «soldat de Crist», però la seva certesa va trontollar. I era clar que els dos monjos vells no volien que els nens de l’abocador es quedessin als Nens Perduts; els tebis dubtes sobre la seguretat del circ havien estat més una qüestió de protocol sacerdotal que no pas de preocupació o convicció sinceres.

—Aquests nens són tan salvatges que se’ls podria menjar algun animal salvatge! —havia dit el pare Alfonso, aixecant les mans, com si un destí com aquell fos escaient per als nens de l’abocador.

—No se saben aguantar… Podrien caure d’aquelles coses que es gronxen! —havia intervingut el pare Octavio.

—Els trapezis —havia dit en Pepe per ajudar.

—Sí! Els trapezis! —havia cridat el pare Octavio, gairebé com si la idea l’atragués.

—El nen no es gronxarà enlloc —havia assegurat l’Edward Bonshaw als monjos—. Farà de traductor… Almenys no haurà de remenar escombraries!

—I la nena farà de telèpata, endevinarà el futur… Ella tampoc es gronxarà enlloc. Almenys no acabarà fent de prostituta —havia dit el germà Pepe als dos monjos; en Pepe coneixia els monjos perfectament: la paraula prostituta era la clau.

—Val més que se’t mengi algun animal salvatge —havia dit el pare Alfonso.

—Val més caure d’un trapezi —havia convingut, evidentment, el pare Octavio.

—Sabia que ho entendrien —havia dit el señor Eduardo als dos monjos vells. Tot i així, el noi d’Iowa no estava segur del cantó en què s’havia de posar. Semblava que es preguntés què havia defensat. ¿Per què el circ havia estat tan bona idea?

I ara —mentre passava altre cop per l’avinguda de les carpes, vigilant les tifes d’elefant— l’Edward Bonshaw avançava coixejant descalç i amb pas incert. El noi d’Iowa es repenjava en la Flor, aferrant-se al transvestit, més corpulent i més fort, per no caure; la curta distància que hi havia fins a les gàbies dels lleons, a només dos minuts, devia semblar una eternitat a l’Edward Bonshaw —conèixer la Flor, i el sol fet de pensar en els seus pits i el seu penis, havien alterat la trajectòria de la seva vida.

Per al señor Eduardo, aquella caminada fins a les gàbies dels lleons va ser com fer funambulisme; per al missioner, aquella distància tan curta va equivaler a caminar a vint-i-cinc metres d’alçada i sense xarxa. Encara que el noi d’Iowa coixegés, aquells van ser els passos que li van canviar la vida.

El señor Eduardo va posar la mà al palmell molt més gros de la Flor; el missioner va estar a punt de caure quan ella l’hi va prémer.

—La veritat —va dir el noi d’Iowa amb penes i treballs— és que m’estic enamorant de tu. —Les llàgrimes li rodolaven galtes avall; la vida que havia buscat durant tant temps, la vida per la qual s’havia flagel·lat, s’havia acabat.

—No sembles gaire content —va observar la Flor.

—No, no… Sí que ho estic. Estic molt content! —li va dir l’Edward Bonshaw; es va posar a explicar a la Flor que Sant Ignasi de Loiola havia fundat un asil per a dones caigudes—. Va ser a Roma, on el sant va anunciar que sacrificaria la vida si podia evitar els pecats d’una sola prostituta en una sola nit —balbucejava el señor Eduardo.

—Jo no vull que sacrifiquis la vida, beneit —li va dir la prostituta transvestida—. No vull que em salvis —va dir—. Crec que hauries de començar per follar-me —va dir la Flor al noi d’Iowa—. Comencem per aquí i a veure què passa —li va dir la Flor.

—D’acord —va dir l’Edward Bonshaw, a punt de tornar a caure; anava tentinejant, però la luxúria sap com fer-ho.

Les nenes acròbates els van avançar corrent per l’avinguda de les carpes; els lluentons verds i blaus de les samarretes sense mànigues brillaven amb la claror dels fanals. També els va avançar, però no corrent, la Dolores; caminava de pressa, però guardava les corregudes per als entrenaments d’una funàmbula superestrella. Els lluentons de la seva samarreta eren daurats i platejats, i a les polseres que duia als turmells hi havia campanetes; quan la Dolores els va avançar, les polseres dringaven.

—És una meuca escandalosa que només vol cridar l’atenció —va cridar la Lupe quan la bonica funàmbula va haver passat—. No és el teu futur! Oblida-te’n! —va ser tot el que la Lupe va dir a en Juan Diego.

Al seu davant hi havia les gàbies dels lleons. Els lleons ara estaven desperts, tots quatre. Els ulls de les tres lleones seguien amb atenció el tràfec que hi havia a l’avinguda de les carpes. El mascle esquerp, l’Hombre, tenia els ulls mig clucs clavats en el domador, que se li acostava.

A les persones que passaven per l’avinguda els devia semblar que el nen esguerrat ensopegava, i que la seva germana petita l’aguantava pel braç abans que caigués; algú que s’hagués fixat més en els nens de l’abocador potser s’hauria imaginat que el nen coix simplement s’inclinava endavant per fer un petó en una de les temples de la seva germana.

El que passava en realitat era que en Juan Diego parlava a la Lupe a cau d’orella.

—Si realment pots dir què pensen els lleons, Lupe… —va començar a dir en Juan Diego.

—Puc dir el que penses tu —el va interrompre la Lupe.

—Per l’amor de Déu, vés amb compte amb el que dius que pensen els lleons! —li va xiuxiuejar en Juan Diego en un to sever.

—Ets tu, qui ha d’anar amb compte —li va dir la Lupe—. Ningú sap què dic llevat que tu ho tradueixis —li va recordar.

—Recorda això: no sóc cap projecte per rescatar —deia la Flor al noi d’Iowa, que es desfeia en llàgrimes, llàgrimes de felicitat, llàgrimes de confusió o llàgrimes a seques—. Un plor desconsolat, en altres paraules —a vegades la luxúria també sap com provocar-te això.

La petita comitiva s’havia aturat davant de les gàbies dels lleons.

—Hola, Hombre —va dir la Lupe al lleó. Era obvi que aquell gat gros mirava la Lupe (només la Lupe, no pas l’Ignacio).

Potser en Juan Diego aplegava el coratge necessari per fer de funàmbul; potser aquell va ser el moment en què va creure que tenia els ous per fer-ho. Ser el Noi Meravelles semblava possible.

—¿Li queda cap dubte que no és retardada? —va preguntar el nen esguerrat al domador de lleons—. Ja pot veure que l’Hombre sap que és telèpata, ¿oi? —va preguntar en Juan Diego a l’Ignacio—. De les de debò —va afegir el nen. No tenia ni la meitat de la confiança que semblava tenir.

—No intentis fotre’m, funàmbul de pacotilla —va dir l’Ignacio a en Juan Diego—. No em diguis mai cap mentida del que digui la teva germana. Sabré si menteixes, aprenent de pacotilla. Puc llegir què penses… una mica —va dir el domador de lleons.

Quan en Juan Diego va mirar la Lupe, ella no va fer cap comentari, ni tan sols es va arronsar d’espatlles. La nena es concentrava en el lleó. Fins i tot per al passavolant més casual de l’avinguda de les carpes, era evident que la Lupe i l’Hombre estaven completament atents als pensaments de l’altre. El vell lleó i la nena no prestaven atenció a ningú més.