23
NI ANIMAL, NI VEGETAL, NI MINERAL

«El passat l’envoltava com els rostres en una multitud», havia escrit en Juan Diego.

Era dilluns —3 de gener de 2011— i la noia asseguda al costat d’en Juan Diego estava preocupada per ell. El vol 174 de Philippine Airlines, de la ciutat de Tagbilaran fins a Manila, era un vol força sorollós per ser a dos quarts de vuit del matí; amb tot, la noia del costat d’en Juan Diego va comunicar a l’assistenta de vol que el senyor s’havia adormit a l’instant, malgrat el xivarri que feien els seus gemegosos companys de viatge.

—Ha caigut atroncat —va dir la noia a l’hostessa. Però poc després de quedar-se adormit, en Juan Diego havia començat a parlar—. Al principi, em pensava que em parlava a mi —va explicar la dona a l’assistenta de vol.

En Juan Diego no semblava que parlés adormit. No arrossegava les paraules, tenia les idees clares (tot i que gastava un to professoral).

—Al segle XVI, quan es van fundar els jesuïtes, no gaire gent sabia llegir… i encara menys gent podia aprendre el llatí necessari per presidir una missa —va començar en Juan Diego.

—¿Com? —va fer la noia.

—Però hi havia unes quantes ànimes excepcionalment devotes, persones que només pensaven a fer el bé i que tenien ganes de formar part d’un orde religiós —va prosseguir en Juan Diego.

—¿Per què? —li va preguntar la noia, abans d’adonar-se que tenia els ulls tancats. En Juan Diego havia estat professor d’universitat; a la noia devia semblar-li que li estava fent classe adormit.

—Aquests homes fidels es deien germans llecs, en el sentit que no estaven ordenats —va continuar sermonejant en Juan Diego—. Avui dia, normalment fan de caixers o de cuiners… fins i tot d’escriptors —va dir, rient tot sol. Llavors, encara ben adormit, en Juan Diego es va posar a plorar—. Però el germà Pepe estava entregat als nens… era un mestre —va dir en Juan Diego, amb la veu trencada. Va obrir els ulls, i es va quedar mirant a la noia del seu costat amb la mirada perduda; ella sabia que encara estava atroncat, tal com ella mateixa havia dit—. En Pepe no sentia la crida del sacerdoci, tot i que havia fet els mateixos vots que un capellà, i per això no podia casar-se —va explicar en Juan Diego; els ulls se li tancaven mentre les llàgrimes li rodolaven galtes avall.

—Ja ho entenc —li va dir la noia suaument, aixecant-se del seient; va ser llavors que va anar a buscar l’assistenta de vol. Va intentar explicar a l’hostessa que aquell home no la molestava; semblava simpàtic, però estava trist, va dir.

—¿Trist? —va preguntar l’assistenta de vol. L’hostessa tenia molta feina: hi havia un grapat de borratxos en aquell vol de primera hora del matí, nois que havien estat de gresca tota la nit. I també hi havia una embarassada; segurament estava massa embarassada per viatjar amb seguretat. (Havia explicat a l’assistenta de vol que o bé estava de part o bé havia fet un esmorzar poc aconsellable).

—Plora… somiqueja adormit —intentava explicar la noia que havia segut al costat d’en Juan Diego—. Però té una conversa de molt nivell… com si fos un professor parlant a una classe, o alguna cosa així.

—No sembla amenaçador —va dir l’hostessa. (Era clar que parlaven de coses diferents).

—He dit que era simpàtic… No és gens amenaçador! —va dir la noia—. Aquest pobre home té problemes… És molt infeliç!

—Infeliç —va repetir l’assistenta de vol, com si la infelicitat fos part de la seva feina! Tot i així, només que fos per descansar una mica dels borratxos i de la idiota embarassada, l’hostessa va anar amb la noia a donar una ullada a en Juan Diego, que semblava que dormia tranquil·lament en un seient del costat de la finestra.

Quan dormia era l’únic moment en què en Juan Diego semblava més jove del que era —amb la pell colrada i els cabells quasi del tot negres— i l’assistenta de vol va dir a la noia:

—Aquest home no té cap problema. I no plora… Està adormit!

—¿Què es pensa que aguanta? —va preguntar la noia a l’hostessa.

En efecte, en Juan Diego tenia els avantbraços posats en angle recte respecte al cos, amb les mans separades i els dits oberts, com si estigués aguantant alguna cosa de la mida aproximada d’un pot de cafè.

—¿Senyor? —va preguntar l’hostessa, inclinant-se sobre el seu seient. Li va tocar suaument el canell, on va notar que tenia els músculs de l’avantbraç ben tensos—. Senyor… ¿Es troba bé? —va preguntar l’assistenta de vol, més enèrgicament.

—Calzada de los Misterios —va dir en veu alta, com si volgués que el sentissin per damunt de la cridòria d’una gernació—. (Dins el cap —en el record o en el somni d’en Juan Diego— és el que volia. Era al seient del darrere d’un taxi, avançant entre el trànsit d’un dissabte al matí a l’avinguda dels Misteris, enmig d’una gernació).

—Perdoni… —va dir l’hostessa.

—¿Ho veu? Això és el que fa… No parla ben bé amb vostè —va dir la noia a l’assistenta de vol.

—Calzada, un carrer ample, normalment empedrat o asfaltat… Molt mexicà, molt formal, de l’època imperial —explicava en Juan Diego—. Avenida no és tan formal. Calzada de los Misterios, Avenida de los Misterios… és el mateix. Si ho tradueixes a l’anglès, no cal traduir l’article. Només diries «avinguda de Misteris». Al carall el los —va afegir en Juan Diego, en un to menys professoral.

—Ja —va dir l’hostessa.

—Pregunti-li què aguanta —va recordar la jove passatgera a l’assistenta de vol.

—¿Senyor? —va preguntar l’hostessa amablement—. ¿Què té a les mans? —Però quan li va tornar a tocar l’avantbraç tan tens, en Juan Diego es va acostar el pot de cafè imaginari al pit.

—Cendres —va xiuxiuejar en Juan Diego.

—Cendres —va repetir l’assistenta de vol.

—Com les de «Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs»… Cendres així, diria —va aventurar la passatgera.

—¿Les cendres de qui? —va xiuxiuejar l’hostessa a l’orella d’en Juan Diego, acostant-se-li encara més.

—De la meva mare —li va respondre— i del hippy mort, i d’un gos mort… un cadell. —Les noies es van quedar estupefactes al passadís; totes dues van veure que en Juan Diego es posava a plorar—. I el nas de la Verge Maria… Aquestes cendres —va xiuxiuejar en Juan Diego.

Els borratxos cantaven una cançó inapropiada —al vol 174 de Philippine Airlines també hi havia nens— i una dona gran es va acostar a l’assistenta de vol plantada al passadís.

—Em sembla que aquella noia tan embarassada està de part —va dir la dona gran—. Almenys s’ho pensa. L’aviso: és el primer fill, o sigui que no sap de què va un part…

—Em sap greu, però haurà de seure —va dir l’hostessa a la noia que havia segut al costat d’en Juan Diego—. El senyor de les cendres sembla inofensiu, i només falten trenta o quaranta minuts per aterrar a Manila.

—Jesús, Maria, Josep —va ser tot el que va dir la noia. Va veure que en Juan Diego tornava a plorar. ¿Vessava llàgrimes per la seva mare, pel hippy mort, per un gos mort o pel nas de la Verge Maria? ¿Qui sabia què el feia plorar?

El vol de la ciutat de Tagbilaran a Manila no era gaire llarg, però trenta o quaranta minuts és molt temps per somiar cendres.

Les hordes de pelegrins s’havien aplegat a peu i anaven pel mig de l’ampla avinguda, tot i que molts havien arribat primer a l’avinguda dels Misteris amb autobús. El taxi avançava una mica, s’aturava i tornava tirar amb molt de compte. La massa de vianants havia aturat el trànsit rodat; els vianants anaven en diferents grups, que es movien units i amb determinació. Els caminants no paraven d’avançar, barrant el pas i deixant enrere els vehicles. Els pelegrins que anaven a peu avançaven més per l’avinguda dels Misteris que el que podria avançar mai aquell taxi xafogós i claustrofòbic.

El pelegrinatge dels nens de l’abocador al temple de Guadalupe no tenia res de solitari —no un dissabte al matí a Ciutat de Mèxic—. Els caps de setmana, la verge de pell fosca —la virgen morena— atreia una gernació.

Al seient del darrere d’aquell taxi asfixiant, en Juan Diego estava assegut aguantant el pot de cafè sagrat a la falda; la Lupe havia volgut portar-lo ella, però tenia les mans massa petites. Un d’aquells fervents pelegrins hauria pogut sacsejar el cotxe i fer-li caure les cendres.

El taxista va tornar a frenar; estaven aturats enmig d’un mar de caminants. L’ampla avinguda que conduïa a la Basílica de Nuestra Señora de Guadalupe estava embussada.

—Tot això per una bruixa índia que té un nom que vol dir «criadora de coiots»… Guadalupe vol dir «criadora de coiots» en nàhuatl o en alguna d’aquestes llengües índies —va dir el xofer, que feia pinta de malèvol.

—No saps de què parles, cara de rata! Alè podrit! —va dir la Lupe al conductor.

—¿Què ha dit? ¿Parla nàhuatl o alguna cosa així? —va preguntar el xofer; li faltaven les dues pales, entre altres dents.

—No ens expliqui el que diuen les guies turístiques… No som turistes. Només cal que condueixi —li va dir en Juan Diego.

Mentre un orde de monges passava pel costat del taxi aturat, una de les monges va trencar el rosari, i els grans van saltar i rodolar pel capó del cotxe.

—Vagin a veure el quadre del baptisme dels indis… No se’l perdin —els va dir el conductor.

—Els indis van haver d’abandonar els noms indis! —va cridar la Lupe—. Els indis van haver d’adoptar noms espanyols… Així és com va anar la conversión de los indios, tita de rata! Fitipaldi traïdor!

—¿Això no és nàhuatl? Sembla ben índia… —va començar a dir el taxista, però tenia un rostre emmascarat enganxat al parabrisa; va tocar el clàxon, però els caminants emmascarats es van limitar a mirar a dins del taxi mentre avançaven. Portaven màscares d’animals de corral, vaques, cavalls o micos, cabres i pollastres.

—Pelegrins de la Nativitat… Collons de bojos del pessebre —va mormolar el taxista per a ell mateix; algú també li havia fet saltar els ullals de dalt i de baix, però tot i així encara manifestava una obstinada superioritat.

La música que se sentia eren cançons de lloança dedicades a la virgen morena; hi havia nens amb uniformes d’escola tocant el timbal. El taxi va avançar una mica i es va tornar a aturar. Hi havia un grup d’homes amb vestit de negocis i els ulls embenats lligats tots junts; els guiava un capellà que anava recitant oracions. (Ningú no podia sentir les oracions del capellà per damunt de la música).

Al seient del darrere, la Lupe seia amb el front arrufat entre el seu germà i l’Edward Bonshaw. El señor Eduardo, que no podia evitar mirar amoïnat el pot de cafè que en Juan Diego tenia a la falda, també estava amoïnat pels pelegrins exaltats que envoltaven el taxi. I ara els pelegrins es barrejaven amb els venedors que oferien tòtems religiosos de quincalla: figures de Guadalupe, rèpliques de Crist de la mida d’un dit (vivint diversos patiments a la creu), fins i tot l’esgarrifosa Coatlicue amb la faldilla de serps (per no parlar del fascinant collaret fet de mans, calaveres i cors humans).

En Juan Diego sabia que a la Lupe la molestava veure tantes versions vulgars de la grotesca figureta que li havia regalat el gringo bo. Un venedor amb la veu estrident devia tenir cent estatuetes de Coatlicue per vendre, totes vestides amb serps enroscades, amb els pits flàccids i els mugrons que eren cascavells de serp. Cada figureta, igual que la de la Lupe, tenia unes mans i uns peus en forma d’urpes cargolades.

—La teva encara és especial, Lupe, perquè te la va regalar el gringo bueno —va dir en Juan Diego a la seva germana petita.

—Llegeixes massa el pensament —va ser tot el que va dir la Lupe.

—Ja ho sé! —va dir el taxista—. Si no parla nàhuatl, té algun problema a la veu… i la porten a la «criadora de coiots» perquè la curi!

—Deixi’ns sortir del seu taxi pudent; anirem més de pressa a peu que amb cotxe, tita de tortuga! —va dir en Juan Diego.

—T’he vist caminar, chico —li va dir el conductor—. Et penses que Guadalupe et curarà la coixesa, ¿eh?

—¿Parem? —va preguntar l’Edward Bonshaw als nens de l’abocador.

—No ens hem mogut en cap moment! —va cridar la Lupe—. Aquest taxista s’ha tirat tantes prostitutes que li ha quedat el cervell més petit que els ous!

El señor Eduardo pagava la carrera quan en Juan Diego li va dir, en anglès, que no donés propina al taxista.

—¡Hijo de la chingada! —va dir el taxista a en Juan Diego. Allò era una cosa que la germana Gloria devia haver pensat d’en Juan Diego; en Juan Diego es pensava que el taxista li havia dit «fill de puta». La Lupe dubtava d’aquesta traducció. Havia sentit dir la paraula chingada a les nenes acròbates; ella pensava que volia dir «malparit».

—¡Pinche pendejo chimuelo! —va cridar la Lupe al conductor.

—¿Què ha dit l’índia? —va preguntar el conductor a en Juan Diego.

—Ha dit que és un imbècil esdentegat… Es veu d’una hora lluny que algú li va clavar una bona allisada —va dir en Juan Diego.

—Quin idioma més bonic! —va comentar l’Edward Bonshaw amb un sospir; sempre ho deia—. Tant de bo el pogués aprendre, però no sembla que millori gaire.

Després d’això, els nens de l’abocador i el noi d’Iowa van quedar atrapats en la gentada que empenyia de tots cantons. Primer van quedar encallats darrere un orde de monges que caminaven de genolls. Anaven amb l’hàbit aixecat fins a mitja cuixa i els genolls sagnant sobre les llambordes. Llavors els nens de l’abocador i l’exmissioner es van veure alentits per un grapat de monjos d’un obscur monestir que es flagel·laven. (Si sagnaven, els hàbits marrons amagaven la sang, però els cops de fuet feien estremir el señor Eduardo). Hi havia molts més nens amb uniformes d’escola tocant el tambor.

—Déu meu —va ser tot el que l’Edward Bonshaw va poder dir; havia deixat de mirar amoïnat el pot de cafè que duia en Juan Diego. Hi havia moltes altres coses sorprenents per veure, i això que encara no eren ni al temple.

A la capella del Pou, el señor Eduardo i els nens de l’abocador es van haver d’obrir pas entre els pelegrins que s’autocastigaven i que feien patir de veure. Una dona s’anava foradant la cara amb un tallaungles. Un home s’havia fet tot de pics al front amb la punta d’un bolígraf; la sang i la tinta li baixaven barrejats cap als ulls. Naturalment, no podia parar de parpellejar; semblava que plorés llàgrimes morades.

L’Edward Bonshaw es va posar la Lupe a les espatlles perquè pogués veure què hi havia més enllà dels homes amb vestit; s’havien tret la bena dels ulls per veure Nostra Senyora de Guadalupe al llit de mort. La verge morena estava estirada dins una vitrina, però aquell grup d’homes lligats no avançava i tapava la vista de tothom.

El capellà que havia guiat els homes de negocis amb els ulls embenats fins a aquell espectacle continuava amb les seves oracions. El capellà també tenia totes les benes dels ulls; semblava un cambrer mal vestit que hagués recollit els tovallons bruts en un restaurant evacuat durant una amenaça de bomba.

En Juan Diego havia decidit que valia més que la música eixordadora no deixés sentir les oracions del capellà, que semblava encallat en una mena d’espiral repetitiva d’allò més simplista. ¿Qualsevol que sabés alguna cosa de Guadalupe no sabia ja la seva frase més famosa?

«¿No estoy aquí, que soy tu madre?», anava repetint el capellà amb les benes arrugades als dits. «No sóc aquí, que sóc la teva mare?». Era una cosa realment absurda dita per un home que aguantava una dotzena (o més) de benes.

—Baixi’m… No ho vull veure, això —va dir la Lupe, però el noi d’Iowa no la va entendre; en Juan Diego va haver de traduir per a la seva germana.

—Aquests banquers caps de fava no necessiten portar els ulls embenats… Ja estan cecs sense les benes —va dir també la Lupe, però en Juan Diego no ho va traduir. (Els peons del circ deien «pollots» als pals de les carpes; en Juan Diego pensava que només era qüestió de temps que el llenguatge de la Lupe baixés fins al nivell dels «pollots»).

El que esperava al señor Eduardo i als nens de l’abocador eren les interminables escales que duien al Cerrito de las Rosas, un veritable suplici de devoció i de resistència. L’Edward Bonshaw va començar l’ascensió amb molts ànims, ara amb el nen esguerrat a les espatlles, però hi havia massa escales, la pujada era massa llarga i massa dreta.

—Escolti, ja puc caminar —va intentar dir en Juan Diego al noi d’Iowa—. Tant és si coixejo… És el que sempre faig.

Però el señor Eduardo avançava amb penes i treballs; anava panteixant mentre el pot de cafè li picava a la coroneta. Evidentment, ningú no hauria endevinat que l’escolar fracassat pujava un esguerrat per les escales; el jesuïta que pujava a batzegades era com qualsevol altre pelegrí que s’autocastigava. Hauria pogut portar blocs de formigó o sacs de sorra.

—¿Saps què passarà si l’home papagai cau mort? —va preguntar la Lupe al seu germà—. Doncs que ja has vist prou l’oportunitat de marxar d’aquest embolic i d’aquest país boig!

Els nens de l’abocador havien vist amb els seus propis ulls les complicacions que podien sorgir quan moria un cavall —el Mañana era un cavall de fora, ¿no? Si l’Edward Bonshaw es desplomava pujant les escales del Cerrito… bé, el noi d’Iowa també era de fora, ¿oi?, ¿què farien llavors en Juan Diego i la Lupe?, pensava en Juan Diego.

Naturalment, la Lupe tenia una resposta als seus pensaments.

—Haurem de robar els diners del señor Eduardo per tenir prou diners per pagar un taxi que ens torni al circ… Si no, ens segrestaran i ens vendran a aquests bordells de prostitució infantil!

—D’acord, d’acord —li va dir en Juan Diego. Al señor Eduardo, que esbufegava i estava tot suat, en Juan Diego li va dir—: Baixi’m… Deixi’m coixejar. Si m’arrossego, puc anar més ràpid del que em porta vostè. Si es mor, hauré de vendre la Lupe a un bordell infantil per poder menjar. Si es mor, no tornarem mai a Oaxaca.

—Jesús misericordiós! —va resar l’Edward Bonshaw, agenollant-se a les escales. De fet no resava; es va agenollar perquè no tenia prou força per treure’s en Juan Diego de les espatlles. Es va deixar caure sobre els genolls perquè si hagués intentat fer un altre pas hauria caigut.

Els nens de l’abocador es van quedar plantats al costat del señor Eduardo, mentre el noi d’Iowa bleixava agenollat intentant recuperar l’alè. Un equip de televisió va passar pel seu costat escales amunt. (Anys més tard, quan l’Edward Bonshaw estava a punt de morir —quan a l’exmissioner li costava respirar com llavors— en Juan Diego recordaria el moment en què l’equip de televisió va passar pel seu costat a les escales del temple que a la Lupe li agradava dir «de les Roses»).

La periodista que sortia en pantalla —una noia jove, bonica però professional— explicava el miracle de manera breu i concisa. Podia ser un programa de viatges o un documental; ni massa intel·lectual ni massa sensacionalista.

—El 1513, quan la verge es va aparèixer per primer cop a en Juan Diego (un noble o un pagès asteca, segons dues versions contradictòries), el bisbe no se’l va creure i li va demanar una prova —deia la bonica periodista. Va aturar la narració quan va veure l’estranger agenollat; potser la camisa hawaiana li havia cridat l’atenció, o potser els nens preocupats que atenien aquell home que semblava que resava. I va ser aquí que el càmera va centrar l’atenció: al càmera li va agradar la imatge de l’Edward Bonshaw agenollat a les escales, i dels dos nens esperant-se amb ell. Tots tres van atreure la càmera cap a ells.

No era la primera vegada que en Juan Diego havia sentit a parlar de les «versions contradictòries», tot i que s’estimava més pensar que el seu nom era el d’un pagès famós; a en Juan Diego l’incomodava una mica pensar que duia el nom d’un noble asteca. Aquella paraula no lligava amb la imatge principal que en Juan Diego tenia d’ell mateix, a saber, la d’un portaestendard dels lectors dels abocadors.

El señor Eduardo havia recuperat l’alè; ara va poder aixecar-se i avançar amb pas vacil·lant escales amunt. Però el càmera havia enquadrat la imatge d’un nen esguerrat pujant cap a El Cerrito de las Rosas. Per tant, l’equip de televisió es movia a poc a poc, seguint el ritme del noi d’Iowa i dels nens de l’abocador; van pujar les escales plegats.

—Quan en Juan Diego va tornar al turó, la verge va reaparèixer i li va dir que collís unes quantes roses i les dugués al bisbe —va continuar la periodista.

Darrere el nen coix, quan ell i la seva germana van arribar al capdamunt del turó, es va obrir una vista espectacular de Ciutat de Mèxic; la càmera va atrapar la imatge, però ni l’Edward Bonshaw ni els nens de l’abocador no es van girar en cap moment per veure-la. En Juan Diego aguantava amb molta cura el pot de cafè davant seu, com si les cendres fossin una ofrena sagrada que portava al temple que es deia «el Turonet», que marcava el punt on havien crescut les roses miraculoses.

—Aquell cop el bisbe el va creure, ja que la imatge de la verge estava impresa a la capa d’en Juan Diego —va prosseguir la bonica periodista, però el càmera havia perdut l’interès pel señor Eduardo i els nens de l’abocador; ara li havia cridat l’atenció un grup de parelles japoneses en lluna de mel: el guia els explicava amb un megàfon el miracle de Guadalupe en japonès.

A la Lupe la va molestar que els nuvis japonesos portessin mascaretes que els tapaven la boca i el nas; es va imaginar que aquells joves japonesos es morien d’alguna malaltia horrorosa —va pensar que havien anat a De les Roses per demanar a Nostra Senyora de Guadalupe que els salvés.

—Però ¿no ho encomanen? —va preguntar la Lupe—. ¿A quanta gent han infectat entre aquí i el Japó?

¿Quina part de la traducció d’en Juan Diego i de l’explicació de l’Edward Bonshaw es va perdre entre el soroll de la gentada? La tendència dels japonesos a ser «previnguts», a portar mascaretes per protegir-se de l’aire brut o de les malalties, bé, no és segur que la Lupe acabés d’entendre de què anava.

Però el que els va distreure més va ser que els turistes i els fidels que hi havia allà a prop i que van sentir parlar la Lupe es van posar a cridar proclames basades en la fe. Un creient fervent va assenyalar la Lupe i va anunciar que havia parlat en llengües; això va molestar la Lupe: que l’acusessin de parlar una llengua extàtica i inintel·ligible com si fos una criatura messiànica.

Dins el temple se celebrava una missa, però la multitud que entrava a El Cerrito no semblava que pogués crear l’ambient propici per a una missa: els exèrcits de monges i de nens uniformats, els monjos flagel·lats i els homes de negocis lligats amb una corda —aquests últims tornaven a dur els ulls embenats, la qual cosa els havia fet ensopegar i caure pujant les escales (portaven els pantalons estripats o gastats dels genolls, i dos o tres coixejaven, tot i que no d’una manera tan òbvia com en Juan Diego).

No és que en Juan Diego fos l’únic esguerrat: hi havia tolits i també amputats. (Havien vingut per ser curats). Hi eren tots —els sords, els cecs, els pobres— juntament amb els turistes que no eren res i amb les parelles de nuvis japonesos.

Al llindar del temple, els nens de l’abocador van sentir que la bonica presentadora de televisió deia:

—Un químic alemany va analitzar les fibres vermelles i grogues de la capa d’en Juan Diego. El químic va determinar científicament que els colors de la capa no eren animals, ni vegetals, ni minerals.

—¿Què hi tenen a veure, els alemanys? —va preguntar la Lupe—. Guadalupe és un miracle o no ho és. No depèn de la capa!

La Basílica de Nuestra Señora de Guadalupe era, de fet, un conjunt d’esglésies, capelles i temples aplegats al vessant rocallós on teòricament s’havia produït el miracle. Al final l’Edward Bonshaw i els nens de l’abocador només van veure la capella del Pou, on Guadalupe jeia dins una vitrina al seu llit de mort, i El Cerrito de las Rosas. (No van arribar a veure la capa consagrada).

És cert que dins El Cerrito la Verge de Guadalupe no està amagada en un altar lateral; està elevada al davant de la capella. Però ¿i què que l’haguessin convertit en l’atracció principal? Havien equiparat Guadalupe amb la Verge Maria; les havien convertit en el mateix. El tripijoc dels catòlics era descarat: el sagrat turó de les Roses era un zoo. Els bojos eren molts més nombrosos que els fidels que intentaven seguir la missa que s’estava celebrant. Els capellans actuaven d’esma. Tot i que el megàfon estava prohibit dins el temple, el guia turístic continuava parlant en japonès als nuvis amb les mascaretes. El grup d’homes de negocis lligats —tornaven a anar amb els ulls destapats— miraven la verge de pell fosca amb la mirada perduda, tal com en Juan Diego mirava quan somiava.

—No toquis les cendres —li va dir la Lupe, però en Juan Diego aguantava la tapa al seu lloc—. No n’escamparem ni un polsim —li va dir la Lupe.

—Ja ho sé… —va començar a dir en Juan Diego.

—La nostra mare abans es cremarà a l’infern que tenir les cendres escampades aquí —va dir la Lupe—. El gringo bueno no dormiria mai a El Cerrito… Era tan guapo quan dormia… —va dir recordant. A en Juan Diego no li va passar per alt que la seva germana havia parat de dir «de les Roses» per referir-se al temple. Ara s’acontentava de referir-s’hi com «El Turonet»; per a ella ja no era tan sagrat.

—No cal que m’ho traduïu —va dir el señor Eduardo als nens de l’abocador—. Aquesta capella no és sagrada. Aquest lloc no està bé… Tot està equivocat, no és com hauria de ser.

—Com hauria de ser —va repetir en Juan Diego.

—No és ni animal, ni vegetal, ni mineral… És com va dir l’alemany! —va cridar la Lupe. En Juan Diego va pensar que havia de traduir allò per a l’Edward Bonshaw. Semblava pertorbadorament cert.

—¿Quin alemany? —va preguntar el noi d’Iowa mentre baixaven les escales. (Anys més tard, el señor Eduardo va dir a en Juan Diego: «És com si encara estigués marxant del Turonet de les Roses. La desil·lusió i el desencant que vaig sentir mentre baixava aquelles escales encara dura; encara baixo», va dir l’Edward Bonshaw).

Mentre el noi d’Iowa i els nens de l’abocador baixaven, van topar amb més pelegrins suats que feien l’ascensió del turó on s’havia produït el miracle. En Juan Diego va trepitjar alguna cosa; era una mica tova i una mica cruixent a la vegada. Es va aturar per mirar-ho i llavors ho va agafar.

El tòtem, una mica més gros que les rèpliques del Crist sofrent de la mida d’un dit que venien a tot arreu, no era tan gruixut com la figureta de Coatlicue de la Lupe, que tenia la mida d’una rata i que també es venia a tots els edificis del complex que formaven la immensa Basílica de Nuestra Señora de Guadalupe. La figureta que havia trepitjat en Juan Diego era la mateixa Guadalupe, amb el posat passiu i submís, els ulls abaixats, el pit pla i el lleu bony on tenia la part inferior de l’abdomen. L’estatueta irradiava els orígens humils de la verge. Semblava com si només parlés nàhuatl, si és que parlava.

—Algú l’ha llençat —va dir la Lupe a en Juan Diego—. Algú tan indignat com nosaltres —va dir. Però en Juan Diego es va ficar la figura religiosa de goma a la butxaca. (No era tan grossa com el nas de la Verge Maria, però tot i així li feia un bon bony).

Al capdavall de les escales, van passar per davant d’una corrua de venedors de menjar i de begudes. També hi havia un grup de monges que venien postals per recollir diners perquè el seu convent pogués ajudar els pobres. L’Edward Bonshaw en va comprar una.

En Juan Diego es preguntava si el señor Eduardo encara pensava en la postal de la Flor amb el poni, però aquella postal era només una altra foto de Guadalupe, la virgen morena al llit de mort, dins la vitrina de la Capella del Pou.

—Un record —va dir el noi d’Iowa amb un cert sentiment de culpa, ensenyant la postal a la Lupe i en Juan Diego.

La Lupe va mirar un moment la foto de la verge de pell fosca al llit de mort; llavors va apartar la mirada.

—Tal com estic ara mateix, m’estimaria més que Guadalupe tingués un penis de poni a la boca —va dir la Lupe—. Vull dir morta, però amb el penis del poni —va afegir la Lupe.

Sí, la Lupe havia dormit —amb el cap a la falda del señor Eduardo— quan el noi d’Iowa havia explicat la història d’aquella terrible postal a en Juan Diego, però en Juan Diego sempre havia sabut que la Lupe era capaç de llegir els pensaments fins i tot mentre dormia.

—¿Què ha dit la Lupe? —va preguntar l’Edward Bonshaw.

En Juan Diego buscava la millor manera d’escapar-se d’aquella enorme plaça enllosada; es preguntava on eren els taxis.

—La Lupe ha dit que s’alegra que Guadalupe estigui morta… Troba que és la millor part de la postal —va ser tot el que va dir en Juan Diego.

—No m’has preguntat res sobre el nou número dels gossos —va dir la Lupe al seu germà. Es va aturar, com havia fet abans, esperant que ell l’atrapés. Però en Juan Diego no atraparia mai la Lupe.

—Ara mateix, Lupe, estic buscant la manera de sortir d’aquí —li va dir en Juan Diego, irritat.

La Lupe li va tocar el bony que tenia a la butxaca, on havia ficat la figura de Guadalupe perduda o abandonada.

—Sobretot, no li demanis ajuda —va ser tot el que va dir la Lupe.

«Darrere de cada viatge hi ha un motiu», escriuria un dia en Juan Diego. Feia quaranta anys del viatge dels nens de l’abocador al temple de Guadalupe a Ciutat de Mèxic, però —tal com va dir un dia el señor Eduardo— era com si en Juan Diego encara estigués baixant.