7
DUES VERGES

A la tauleta de nit de l’habitació de l’hotel d’en Juan Diego hi havia un panell de botons. De manera confusa, aquells botons abaixaven —o engegaven i apagaven— els llums del dormitori i del lavabo d’en Juan Diego, però els botons tenien un efecte desconcertant sobre la ràdio i el televisor.

La cambrera sàdica havia deixat la ràdio engegada —aquest comportament pervers, sovint en un grau que s’escapa a la detecció prematura, deu estar ben arrelat en les cambreres d’hotel d’arreu del món— però en Juan Diego va aconseguir silenciar-ne el volum, tot i que no apagar-la. Els llums havien baixat, sí, però tot i així aquells mateixos llums resistien fent una claror tènue malgrat els esforços d’en Juan Diego per apagar-los del tot. El televisor s’havia engegat breument, però tornava a estar fosc i silenciós. En Juan Diego sabia que l’últim recurs que tenia era treure la targeta de crèdit (de fet, la clau de l’habitació) de la ranura del costat de la porta de l’habitació; llavors, tal com l’havia avisat la Dorothy, tot el que anava amb electricitat s’apagaria, i ell hauria d’anar a les palpentes.

Puc suportar aquesta claror tènue, va pensar l’escriptor. No entenia com, havent dormit quinze hores a l’avió, podia tornar a estar cansat. ¿Era culpa d’aquell panell de botons, o potser era el seu desig retrobat? I la cambrera cruel li havia canviat les coses de lloc al lavabo. El tallador de píndoles era a l’altra banda de la pica d’on havia deixat amb tanta cura els blocadors beta (juntament amb la Viagra).

Sí, ja sabia que feia hores que s’hauria d’haver pres un blocador beta; tot i així, no es va prendre cap d’aquelles pastilles Lopressor de color gris blavós. Havia tingut la pastilla el·líptica a la mà, però llavors l’havia tornat al pot. El que s’havia pres era una Viagra, una de sencera. No havia oblidat que mitja pastilla era suficient; s’imaginava que necessitaria més de mitja Viagra si la Dorothy el cridava o trucava a la porta.

Mentre estava estirat, a penes despert, a l’habitació de l’hotel tènuement il·luminada, en Juan Diego es va imaginar que una visita de la Miriam també li exigiria prendre’s una Viagra sencera. I com que estava acostumat a només mitja —50 mil·ligrams en lloc de 100— era conscient que tenia el nas més tapat que de costum i que tenia la gola seca, i notava un principi de mal de cap. També deliberadament, havia begut molta aigua amb la Viagra; l’aigua semblava que n’atenuava els efectes secundaris. I l’aigua faria que s’aixequés a la nit a orinar, si amb la cervesa no n’hi havia prou. D’aquella manera, si la Dorothy o la Mariam no compareixien, no caldria que s’esperés al matí per prendre’s una de les pastilles Lopressor que el disminuïen; feia tantes hores que no es prenia un blocador beta que potser se n’hauria de prendre dos, va pensar en Juan Diego. Però els seus desitjos confusos i guiats per l’adrenalina s’havien barrejat amb el cansament i amb l’eterna desconfiança en ell mateix. ¿Per què cap d’aquestes dues dones tan desitjables hauria de voler dormir amb mi?, es va preguntar el novel·lista. En aquell moment, és clar, ja dormia. No hi havia ningú per adonar-se’n, però, adormit i tot, tenia una erecció.

Si el torrent d’adrenalina havia estimulat el seu desig per les dones —ni més ni menys que per una mare i la seva filla— en Juan Diego hauria hagut d’anticipar que els seus somnis (la repetició de les seves experiències adolescents més determinants) potser apareixerien amb més detall.

En el somni que va tenir a l’hotel Regal Airport, en Juan Diego va estar a punt de no reconèixer la camioneta d’en Rivera. Les vetes de sang del nen adornaven l’exterior de la cabina assotada pel vent; la cara hematosa del Diablo, el gos del jefe, no era gaire més reconeixible. La camioneta sanguinolenta, aparcada al Templo de la Compañía de Jesús, atreia l’atenció dels turistes i dels fidels que havien anat al temple. Era difícil no veure el gos ensangonat.

El Diablo, que s’havia quedat al remolc de la furgoneta d’en Rivera, marcava el territori amb ferocitat; no permetia que els espectadors s’acostessin massa a la camioneta, tot i que un nen atrevit havia tocat una veta de sang que s’assecava a la porta del costat de l’acompanyant, prou estona per assegurar que encara estava enganxosa i que, en efecte, era sang.

—¡Sangre! —va dir el nen agosarat.

Algú va ser el primer a mormolar: «Una matanza». Oh, a quines conclusions pot arribar la gent!

A partir d’uns quants esquitxos de sang en una camioneta vella, i d’un gos ensangonat, aquell grup de gent anava traient conclusions, l’una darrere l’altra. Una part del grup va entrar rabent al temple; deien que la víctima d’un tiroteig entre bandes havia estat col·locat als peus de la gran Verge Maria. (¿Qui podia voler perdre’s allò?).

Va ser gràcies a aquesta especulació rampant, i al canvi parcial però sobtat en la gent —un esprint esbojarrat per deixar l’escena del crim (la camioneta a la vorera) i anar a veure el drama que tenia lloc dins el temple— que el germà Pepe va trobar lloc per aparcar el seu VW Escarabat vermell i polsegós al costat del vehicle ensangonat i del Diablo, que semblava un assassí.

El germà Pepe havia reconegut la camioneta del jefe; va veure la sang i va suposar que els pobres nens, que en Pepe sabia que estaven al càrrec d’en Rivera, es podien haver fet un mal horrorós.

—Ui… los niños —va fer en Pepe. Llavors, dirigint-se a l’Edward Bonshaw, va dir—: Deixi les coses aquí. Sembla que hi ha algun problema.

—¿Un problema? —va repetir el fanàtic, en el seu to entusiasta. Algú entre la gentada havia dit la paraula perro, i l’Edward Bonshaw, afanyant-se darrere del germà Pepe, va veure de passada el terrorífic Diablo—. ¿Què passa amb el gos? —va preguntar l’Edward al germà Pepe.

—El perro ensangrentado —va repetir en Pepe—. El gos ensangonat.

—Sí, això ja ho veig! —va dir l’Edward Bonshaw, una mica malhumorat.

El temple jesuïta era ple d’espectadors estupefactes.

—¡Un milagro! —va cridar un dels badocs.

El castellà que sabia l’Edward Bonshaw era més selectiu que no pas dolent; coneixia la paraula milagro, que li va despertar un interès sincer.

—¿Un miracle? —va preguntar l’Edward a en Pepe, que anava avançant cap a l’altar—. ¿Quin miracle?

—No ho sé… Acabo d’arribar! —va fer el germà Pepe, panteixant. Volíem un professor d’anglès i tenim un milagrero, pensava el pobre Pepe.

Era en Rivera qui havia resat en veu alta demanant un miracle, i la gentada d’idiotes —o alguns idiotes de la gentada— segurament l’havien sentit. Ara la paraula miracle era en boca de tots.

El jefe havia deixat en Juan Diego amb molt de compte davant de l’altar, però tot i així el nen encara cridava. (En els seus somnis, en Juan Diego treia importància al dolor). En Rivera no parava de persignar-se i d’agenollar-se davant la imperiosa estàtua de la Verge Maria, sense deixar de mirar per sobre l’espatlla per veure l’aparició de la mare dels nens de l’abocador; no era clar si en Rivera resava perquè en Juan Diego es curés o si esperava que un miracle el salvés a ell de la ira de l’Esperanza —concretament, que donés la culpa de l’accident a en Rivera (com segurament faria).

—Cridar no va bé —mormolava l’Edward Bonshaw. Encara no havia vist el nen, però un nen xisclant de dolor no tenia cap potencial miraculós.

—L’esperança és l’últim que desapareix —va dir el germà Pepe; sabia que no era l’expressió correcta. Va preguntar a la Lupe què havia passat, però en Pepe no va entendre el que deia la nena embogida.

—¿Quin idioma parla? —va preguntar l’Edward, tot interessat—. S’assembla una mica al llatí.

—No és cap idioma, tot i que la nena sembla molt intel·ligent… fins i tot prescient —va xiuxiuejar el germà Pepe a l’orella del nouvingut—. No l’entén ningú… només el nen. —Els crits eren insuportables.

Va ser llavors que l’Edward Bonshaw va veure en Juan Diego prostrat i ensangonat davant de la imponent Verge Maria.

—Mare Misericordiosa! Salveu aquesta pobra criatura! —va cridar el noi d’Iowa, silenciant els murmuris de la gentada però no pas els crits del nen.

En Juan Diego no s’havia fixat en l’altra gent que hi havia al temple, llevat de dues dones que semblava que estiguessin de dol; estaven agenollades al primer banc. Dues dones, totes de negre; portaven vel i el cap del tot tapat. Curiosament, veure aquelles dues dones de negre va consolar el nen. Quan en Juan Diego les va veure, el dolor va minvar.

Allò no era exactament un miracle, però el fet que el dolor baixés de sobte va fer que en Juan Diego es preguntés si les dues dones estaven de dol per ell, si era ell qui s’havia mort, o si s’havia de morir. Quan el nen les va tornar a buscar, va veure que les dones silencioses no s’havien mogut; les dues dones de negre, amb el cap acotat, estaven quietes com estàtues.

Amb dolor o sense, a en Juan Diego no el va sorprendre que la Verge Maria no li curés el peu; el nen tampoc no tenia gaires esperances posades en un miracle de Nostra Senyora de Guadalupe.

—Les verges mandroses no treballen avui, o no volen ajudar-te —va dir la Lupe al seu germà—. ¿Qui és aquest gringo tan graciós? ¿Què vol?

—¿Què ha dit? —va preguntar l’Edward Bonshaw al nen ferit.

—La Verge Maria és una farsant —va respondre el nen; al moment, va notar com el dolor li tornava.

—Una farsant… No pas Maria! —va exclamar l’Edward Bonshaw.

—Aquest és el nen de l’abocador de qui li he parlat, un niño de la basura —intentava explicar el germà Pepe—. És molt llest…

—¿Qui és vostè? ¿Què vol? —va preguntar en Juan Diego al gringo de la còmica camisa hawaiana.

—És el nostre nou professor, Juan Diego… Sigues amable. —El germà Pepe va advertir el nen—. És un dels nostres, el senyor Edward Bon…

—Eduardo —va insistir el noi d’Iowa, interrompent en Pepe.

—¿Pare Eduardo? ¿Germà Eduardo? —va preguntar en Juan Diego.

—Señor Eduardo —va dir la Lupe de sobte. Fins i tot el noi d’Iowa la va entendre.

—De fet, només Eduardo ja va bé —va dir l’Edward amb modèstia.

—Señor Eduardo —va repetir en Juan Diego; sense que hi hagués cap motiu concret, al lector de l’abocador li va agradar com sonava. El nen va buscar les dues dones de negre al primer banc, però no les va trobar. El fet que haguessin desaparegut tan en sec li va semblar tan estrany com les fluctuacions del seu dolor; havia minvat breument però ara tornava a ser ben intens. Pel que feia a aquelles dues dones… bé, podia ser que sempre apareguessin i desapareguessin en sec. ¿Qui sap què se li apareix o desapareix a un nen que té tant dolor?

—¿Per què la Verge Maria és una farsant? —va preguntar l’Edward Bonshaw al nen, que estava estirat sense moure’s als peus de la Santa Mare.

—No l’hi pregunti… ara no. No tenim temps —va començar a dir el germà Pepe, però la Lupe ja balbucejava alguna cosa inintel·ligible, assenyalant primer la Verge Maria i després la verge més petita i de pell fosca, que sovint passava desapercebuda en el seu altar més modest.

—¿Aquella és Nostra Senyora de Guadalupe? —va preguntar el nou missioner. Des del lloc on eren, a l’altar del monstre Maria, el retrat de Guadalupe era petit i quedava cap a un costat del temple, gairebé apartat de la vista, amagat expressament.

—Sí! —va cridar la Lupe, picant amb el peu; de sobte va escopir a terra, ben bé entre les dues verges.

—Segurament una altra farsant —va dir en Juan Diego per explicar l’escopinada espontània de la seva germana—. Però Guadalupe no és del tot dolenta; només està una mica corrompuda.

—¿La nena és…? —va començar a dir l’Edward Bonshaw, però el germà Pepe va posar una mà a l’espatlla del noi d’Iowa per frenar-lo.

—No ho digui —va avisar en Pepe al jove americà.

—No, no ho és —va respondre en Juan Diego. La paraula retardada, que ningú no havia dit, surava al temple, com si una de les dues verges miraculoses l’hagués comunicat. (Naturalment, la Lupe havia llegit el pensament del nou missioner; sabia què havia pensat).

—El nen té el peu malament… El té aixafat i mirant cap a una altra direcció —va dir l’Edward al germà Pepe—. ¿No l’hauria de veure un metge?

—Sí! —va cridar en Juan Diego—. Portin-me al doctor Vargas. Només el senyor esperava un miracle.

—¿El senyor? —va preguntar el señor Eduardo, com si fos una referència religiosa al Totpoderós.

—No aquell senyor —va dir el germà Pepe.

—Doncs ¿quin senyor? —va preguntar el noi d’Iowa.

—El jefe —va dir en Juan Diego, assenyalant en Rivera, nerviós i aclaparat per la culpa.

—Ahà! ¿El pare del nen? —va preguntar l’Edward a en Pepe.

—No, probablement no… És l’encarregat de l’abocador —va dir el germà Pepe.

—Conduïa la camioneta! És massa dropo per arreglar el retrovisor! I miri quin bigoti més ridícul! Cap dona que no sigui una prostituta no el voldrà mai amb aquesta eruga peluda damunt del llavi! —va dir la Lupe, esverada.

—Déu meu… té un idioma propi, ¿oi? —va preguntar l’Edward Bonshaw al germà Pepe.

—Aquest és en Rivera. Conduïa la camioneta que m’ha aixafat el peu fent marxa enrere, però és com un pare per a nosaltres… millor que un pare. No marxa —va explicar en Juan Diego al nou missioner—. I no ens pega mai.

—Ahà —va fer l’Edward, amb una precaució inusitada—. ¿I la vostra mare? ¿On és…?

Com si l’haguessin avisat les dues verges esquenadretes, que s’havien agafat el dia de festa, l’Esperanza va arribar corrent fins al seu fill davant de l’altar; era una dona jove extremament atractiva que es feia mirar allà on arribava. No tan sols no semblava una dona de fer feines dels jesuïtes; al noi d’Iowa no li va semblar que pogués ser la mare de ningú.

¿Què passa amb les dones amb un pit així?, es preguntava el germà Pepe. ¿Per què el pit sempre els palpita?

—Sempre tard, i quasi sempre histèrica —va dir la Lupe amb ressentiment. La nena havia mirat la Verge Maria i Nostra Senyora de Guadalupe amb ulls d’incredulitat. En el cas de la seva mare, la Lupe senzillament va desviar la mirada.

—No deu pas ser la mare… —va fer el señor Eduardo.

—Sí, sí que l’és; del nen i de la nena —va ser tot el que va dir en Pepe.

L’Esperanza xerrava sense cap coherència; semblava que supliqués a la Verge Maria, en lloc de ser més ordinària i preguntar a en Juan Diego què li havia passat. Al germà Pepe, els seus conjurs li van sonar com els balbuceigs de la Lupe —potser era genètic, va pensar en Pepe— i la Lupe (evidentment) hi va dir la seva, afegint la seva incoherència a la xerrameca. Naturalment, la Lupe assenyalava l’encarregat de l’abocador mentre reproduïa l’epopeia del mirall trencat i de la camioneta fent marxa enrere i aixafant el peu del seu germà; no hi havia pietat per a en Rivera, que semblava disposat a llançar-se als peus de la Verge Maria, o a botre el cap contra el pedestal on la Mare de Déu estava plantada tan desapassionadament. Però ¿de debò estava desapassionada?

Va ser llavors que en Juan Diego va aixecar la vista per mirar el rostre normalment impassible de la Verge Maria. ¿El dolor que tenia el nen va afectar la seva visió, o la Mare de Déu realment mirava arrufant el front a l’Esperanza, la que, malgrat el nom, havia portat tan poca esperança a la vida del seu fill? ¿I què era exactament el que no aprovava la Santa Mare? ¿Què havia fet que la Verge Maria mirés tan enutjada la mare dels nens?

El coll obert de la brusa de l’Esperanza deixava al descobert bona part de l’escot de la inversemblant dona de fer feines i, des de la posició elevada de la Verge Maria al pedestal, la Santa Mare tenia una bona panoràmica del pitram de l’Esperanza.

L’Esperanza no s’adonava de la desaprovació implacable d’aquella estàtua imponent. En Juan Diego es va sorprendre que la seva mare entengués el que balbucejava la seva germana, tan vehement. En Juan Diego estava acostumat a ser l’intèrpret de la Lupe —fins i tot per a l’Esperanza— però aquell cop no va caldre.

L’Esperanza havia deixat de recargolar-se les mans amb aire de súplica als peus de la Verge Maria; la sensual dona de fer feines ja no implorava a l’estàtua insensible. En Juan Diego sempre subestimava la capacitat de la seva mare per a les culpes —per donar-les als altres, s’entén—. En aquest cas, en Rivera —el jefe, amb el seu retrovisor trencat, el que dormia a la cabina de la camioneta amb la marxa enrere posada— va ser qui va rebre les enèrgiques culpes de l’Esperanza. Va picar a l’encarregat de l’abocador amb totes dues mans, amb els punys ben tancats; li va etzibar puntades de peu a les canyelles; li va estirar els cabells, amb els braçalets esgarrinxant-li la cara.

—Ha d’ajudar en Rivera —va dir en Juan Diego al germà Pepe—. Si no, també haurà d’anar al doctor Vargas. —El nen ferit es va dirigir tot seguit a la seva germana—: ¿Has vist com la Verge Maria mirava la mare?

Però aquella nena que semblava saber-ho tot només va arronsar les espatlles.

—La Verge Maria mira tothom amb mals ulls —va dir la Lupe—. Ningú no és prou bo per a aquesta bruixa.

—¿Què ha dit? —va preguntar l’Edward Bonshaw.

—Déu ho sap —va dir el germà Pepe. (En Juan Diego no va oferir cap traducció).

—Si vols preocupar-te per alguna cosa —va dir la Lupe al seu germà— hauries de preocupar-te per com Guadalupe et mirava a tu.

—¿Com? —va preguntar en Juan Diego a la nena. Si girava el cap per mirar la menys visible de les dues verges li feia mal el peu.

—Com si encara s’estigués pensant què fa amb tu —va dir la Lupe—. Guadalupe no s’ha decidit respecte a tu —li va dir la nena clarivident.

—Tregui’m d’aquí —va dir en Juan Diego al germà Pepe—. Señor Eduardo, ha d’ajudar-me —va afegir el nen ferit, agafant la mà del nou missioner—. En Rivera pot portar-me —va continuar en Juan Diego—. Només cal que el rescatin a ell.

—Esperanza, si us plau —va dir el germà Pepe a la dona de fer feines; havia allargat els braços i l’havia agafat pels canells prims—. Hem de dur en Juan Diego al doctor Vargas… Necessitem en Rivera i la seva camioneta.

—La seva camioneta! —va cridar la mare histriònica.

—Hauria de resar —va dir l’Edward Bonshaw a l’Esperanza; inexplicablement, sabia com dir-ho en castellà. Ho va dir perfectament.

—¿Resar? —li va preguntar l’Esperanza—. ¿Qui és aquest? —va preguntar de sobte a en Pepe, que es mirava el dit gros ensangonat; s’havia tallat amb un dels braçalets de l’Esperanza.

—El professor nou… el que fa temps que tots esperàvem —va dir el germà Pepe, com si de sobte s’hagués inspirat—. El señor Eduardo és d’Iowa —va afegir en Pepe. Va fer que Iowa sonés com Roma.

—D’Iowa —va repetir l’Esperanza captivada, amb el pit palpitant—. Señor Eduardo —va repetir, fent una reverència maldestra però que li va fer ensenyar tot l’escot—. ¿Resar on? ¿Aquí? ¿Ara? —va preguntar al nou missioner de la bigarrada camisa de lloros.

—Sí —li va dir el señor Eduardo; intentava mirar a tot arreu menys als pits.

Se li ha de reconèixer que té un cert estil, pensava el germà Pepe.

En Rivera ja havia agafat en Juan Diego de l’altar on la Verge Maria s’alçava imponent. El nen havia cridat de dolor, tot i que breument, tot just per fer callar els murmuris de la gentada.

—Mira’l —deia la Lupe al seu germà.

—¿A qui he de mirar? —va preguntar-li en Juan Diego.

—A ell, al gringo… a l’home papagai! —va dir la Lupe—. Ell és el que fa miracles. ¿No ho veus? És ell. Ha vingut per nosaltres… per tu, en tot cas —va dir la Lupe.

—¿Què vols dir, «Ha vingut per nosaltres?». ¿A què et refereixes? —va preguntar en Juan Diego a la seva germana.

—Per tu, en tot cas —va repetir la Lupe, girant-se; ho va dir en un to indiferent, com si hagués perdut interès en el que deia o ja no cregués en ella mateixa—. Ara que hi penso, suposo que el gringo no és el meu miracle… només el teu —va dir la nena, descoratjada.

—L’home papagai! —va repetir en Juan Diego, rient; tot i així, mentre en Rivera el portava, el nen va veure que la Lupe no somreia. Més seriosa que mai, semblava que escrutés la gentada, com si hi busqués qui podria ser el seu miracle i no el trobés.

—Vosaltres, els catòlics —va dir en Juan Diego, fent una ganyota mentre en Rivera el treia a coll per l’entrada atapeïda de gent del temple jesuïta; al germà Pepe i a l’Edward Bonshaw no els va quedar clar si el nen s’havia dirigit a ells. «Vosaltres, els catòlics» s’hauria pogut referir a la gent embadocada, incloses les pregàries estridents però infructuoses de la mare dels nens de l’abocador. L’Esperanza sempre resava en veu alta, com la Lupe, i en l’idioma de la Lupe. I ara, també com la Lupe, l’Esperanza havia parat de suplicar a la Verge Maria; era la verge més petita i de pell fosca qui rebia l’atenció de l’atractiva dona de fer feines.

—Tu, a qui no et van creure… Tu, de qui van dubtar; tu, a qui van demanar que demostressis qui eres… —resava l’Esperanza al retrat de mida infantil de Nostra Senyora de Guadalupe.

—Vosaltres, els catòlics —va tornar a començar en Juan Diego. El Diablo va veure que els nens de l’abocador s’acostaven i va començar a remenar la cua, però aquest cop el nen ferit havia aferrat un grapat de lloros de l’enorme camisa hawaiana del nou missioner—. Vosaltres, els catòlics, vau robar la nostra verge —va dir en Juan Diego a l’Edward Bonshaw—. Guadalupe era nostra, i vosaltres la vau agafar… la vau utilitzar, la vau convertir en una simple acòlita de la Verge Maria.

—Una acòlita! —va repetir el noi d’Iowa—. Aquest nen parla un anglès extraordinari —va dir l’Edward al germà Pepe.

—Sí, extraordinari —va respondre en Pepe.

—Però potser el dolor el fa delirar —va suggerir el nou missioner. El germà Pepe no creia que el dolor d’en Juan Diego hi tingués res a veure; en Pepe ja havia sentit altres vegades la diatriba del nen sobre Guadalupe.

—Per ser un nen de l’abocador, és milagroso —va ser com el germà Pepe ho va dir: milagroso—. Llegeix millor que els nostres alumnes, i recordi: n’ha après tot sol.

—Sí, ja ho sé; és increïble. Tot sol! —va exclamar el señor Eduardo.

—I Déu sap com i on ha après anglès… no tan sols al basurero —va dir en Pepe—. Últimament s’ha fet amb hippies i pròfugs… És molt emprenedor!

—Però al basurero hi arriba de tot —va aconseguir dir en Juan Diego, entre onades de dolor—. Fins i tot llibres en anglès. —Havia parat de buscar les dues dones vestides de negre; en Juan Diego creia que el seu dolor volia dir que no les veuria, perquè no s’estava morint.

—No penso anar amb el llavi d’eruga —deia la Lupe—. Vull anar amb l’home papagai.

—Volem anar al remolc, amb el Diablo —va dir en Juan Diego a en Rivera.

—Sí —va dir l’encarregat de l’abocador, sospirant; sabia veure quan el rebutjaven.

—¿El gos és bo? —va preguntar el señor Eduardo al germà Pepe.

—Jo els seguiré amb el VW —va respondre en Pepe—. Si el fa miques, en seré testimoni; ja el recomanaré als de dalt perquè el facin sant.

—Ho deia seriosament —va dir l’Edward Bonshaw.

—Jo també, Edward… perdó, Eduardo… jo també —va contestar en Pepe.

Just quan en Rivera acabava de deixar el nen ferit a la falda de la Lupe, al remolc de la camioneta, els dos monjos vells van arribar a l’escena. L’Edward Bonshaw s’havia repenjat a la roda de recanvi de la camioneta, amb els nens entre ell i el Diablo, que es mirava amb recel el nou missioner, amb una llàgrima perpètua supurant-li de l’ull esquerre sense parpella.

—¿Què passa aquí, Pepe? —va preguntar el pare Octavio—. ¿Algú s’ha desmaiat o ha tingut un atac de cor?

—Són els nens de l’abocador —va dir el pare Alfonso, arrugant les celles—. La pudor d’aquesta camioneta d’escombraries es podria sentir des del més-enllà.

—¿Per què resa ara l’Esperanza? —va preguntar el pare Octavio a en Pepe, ja que la veu planyívola de la dona de fer feines també se sentia des del més-enllà, o, si més no, des de la vorera de davant del temple jesuïta.

—A en Juan Diego l’ha atropellat la camioneta d’en Rivera —va començar el germà Pepe—. L’han dut aquí per si es produïa un miracle, però les dues verges no hi han pogut fer res.

—Ara van a veure el doctor Vargas, suposo —va dir el pare Alfonso— però ¿com és que hi ha un gringo amb ells? —Els dos monjos arrufaven els nassos excepcionalment sensibles i sovint condemnatoris, no tan sols a la camioneta d’escombraries, sinó també a aquell gringo de l’horrorosa camisa de lloros polinesis que semblava una tenda de campanya.

—No em digui que en Rivera també ha atropellat un turista —va dir el pare Octavio.

—És l’home que tots esperàvem —va explicar el germà Pepe als monjos, amb un somriure picardiós—. És l’Edward Bonshaw, d’Iowa, el nou professor. —En Pepe tenia a la punta de la llengua dir-los que el señor Eduardo era un milagrero, però es va retenir tant com va poder. El germà Pepe volia que el pare Octavio i el pare Alfonso descobrissin l’Edward Bonshaw per ells mateixos. En Pepe ho va expressar d’una manera calculada per provocar aquells monjos tan conservadors, però va procurar esmentar el tema del miracle sense donar-hi gaire importància—. El señor Eduardo es bastante milagroso —va ser com va dir-ho.

—El señor Eduardo —va repetir el pare Octavio.

—Miraculós! —va exclamar el pare Alfonso, amb disgust. Aquells dos monjos vells no feien servir la paraula milagroso a la lleugera.

—Oh, ja ho veuran… ja ho veuran —va dir el germà Pepe amb innocència.

—¿L’americà té més camises, Pepe? —va preguntar el pare Octavio.

—Que li vagin bé —va afegir el pare Alfonso.

—Sí, moltes més… i totes hawaianes! —va respondre en Pepe—. I em sembla que totes li van una mica grans, perquè ha perdut molt pes.

—¿Per què? ¿S’està morint? —va preguntar el pare Octavio. La part de perdre pes no va fer pas més gràcia al pare Octavio i al pare Alfonso que la camisa hawaiana de mal gust; els dos monjos vells estaven quasi tan grassos com el germà Pepe.

—¿S’està… vull dir, morint? —va preguntar el pare Alfonso al germà Pepe.

—Que jo sàpiga, no —va respondre en Pepe, intentant reprimir una mica el somriure picardiós—. De fet, l’Edward sembla molt sa… i amb moltes ganes de ser útil.

—Ser útil —va repetir el pare Octavio, com si fos una sentència de mort—. Que utilitari.

—Pietat —va dir el pare Alfonso.

—Jo els seguiré —va dir el germà Pepe als monjos; ja caminava com un ànec cap al VW Escarabat vermell i empolsegat—. Per si passa res.

—Pietat —va fer també el pare Octavio.

—Deixa-ho als americans, això de ser útils —va dir el pare Alfonso.

La camioneta d’en Rivera va sortir de la vorera, i el germà Pepe la va seguir enmig del trànsit. Al seu davant podia veure el rostre petit d’en Juan Diego protegit per les mans petites de la seva germana tan estranya. El Diablo havia tornat a posar les potes del davant sobre la caixa d’eines de la furgoneta; el vent li separava les orelles desiguals de la cara, tant la normal com la que havia perdut un tros triangular i amb la vora irregular. Però era l’Edward Bonshaw qui va captar i retenir l’atenció del germà Pepe.

—Mira’l —havia dit la Lupe a en Juan Diego—. A ell, al gringo… a l’home papagai!

El que el germà Pepe va veure en l’Edward Bonshaw va ser un home que semblava que fos al lloc que li corresponia, com un home que no s’havia sentit mai a casa, però que de sobte havia trobat el seu lloc en l’ordre del món.

El germà Pepe no sabia si estava engrescat o espantat, o totes dues coses; ara veia que el señor Eduardo era realment un home amb un propòsit.

Així és com se sentia en Juan Diego en el somni, com et sents quan saps que tot ha canviat, i que aquest moment anuncia la resta de la teva vida.

—¿Hola? —deia la veu d’una noia al telèfon, que en Juan Diego es va adonar llavors que tenia a la mà.

—Hola —va dir l’escriptor, que havia dormit com un soc; fins llavors no es va adonar de la seva erecció palpitant.

—Ei, sóc jo… la Dorothy —va dir la noia—. Està sol, ¿oi? La meva mare no hi és, ¿oi que no?