2
EL MONSTRE MARIA

L’endemà del dia de Nadal de l’any 2010, una tempesta havia passat per la ciutat de Nova York. El dia següent, els carrers per netejar de Manhattan eren plens de cotxes i de taxis abandonats. Un autobús s’havia cremat a Madison Avenue, a prop del carrer 62 Est; en lliscar per la neu, els pneumàtics del darrere havien pres foc i havien encès l’autobús. La baluerna ennegrida havia tacat de cendra la neu del voltant.

Per als hostes dels hotels de Central Park Sud, la vista de la blancor pristina del parc —i de les poques famílies atrevides amb nens petits que jugaven en la neu acabada de caure— contrastava estranyament amb l’absència de trànsit rodat a les avingudes amples i als carrers més estrets. En aquell matí radiant i emblanquinat, fins i tot a Columbus Circus hi havia un silenci i una buidor inquietants; en una intersecció normalment tan transitada com la cruïlla del carrer 59 Oest amb la Setena Avinguda, no s’hi movia ni un taxi. Els únics cotxes que es veien estaven encallats, mig colgats sota la neu.

El paisatge quasi lunar que era Manhattan aquell dilluns al matí va fer que el conserge de l’hotel on s’estava en Juan Diego busqués ajuda especial per a aquell home discapacitat. No era dia perquè una persona esguerrada aturés un taxi o s’arrisqués a pujar-hi. El conserge l’havia convençut perquè fos una empresa de limusines —no gaire bona— la que dugués en Juan Diego fins a Queens, tot i que hi havia informacions contradictòries sobre si l’Aeroport Internacional John F. Kennedy estava obert o no. A la televisió deien que el JFK estava tancat, si bé el vol de Cathay Pacific que havia d’agafar en Juan Diego suposadament sortia a l’hora prevista. Tot i que el conserge ho dubtava —estava segur que el vol s’endarreriria, si no el cancel·laven—, havia complagut el client esguerrat i amoïnat. En Juan Diego estava nerviós per arribar a temps a l’aeroport, tot i que no sortia ni havia sortit cap vol després de la tempesta.

El que el preocupava no era Hong Kong; aquella era una marrada de la qual en Juan Diego podia prescindir, però un parell de col·legues l’havien convençut que no anés fins a les Filipines sense aturar-se a veure Hong Kong de camí. ¿Què hi ha per veure a Hong Kong?, s’havia preguntat en Juan Diego. Tot i que no entenia què volien dir «milles aèries» (ni com es calculaven), sí que entenia que aquell vol de Cathay Pacific li sortia de franc; els seus amics també l’havien convençut que la primera classe de Cathay Pacific era una cosa que havia d’experimentar —una altra cosa que representava que havia de veure.

En Juan Diego es pensava que totes aquelles atencions per part dels seus amics eren perquè es retirava de l’ensenyament; ¿què més podia explicar que els seus col·legues haguessin insistit tant a ajudar-lo a organitzar aquell viatge? Però hi havia altres motius. Tot i ser jove per jubilar-se, sí que estava «discapacitat», i els seus amics i companys de feina sabien que prenia medicació per al cor.

—No em jubilo d’escriure! —els havia assegurat ell—. (En Juan Diego havia anat a Nova York per Nadal convidat pel seu editor). «Només» deixava les classes, deia en Juan Diego, tot i que durant molts anys l’escriptura i les classes havien estat inseparables; juntes, havien estat tota la seva vida adulta. I un dels seus exalumnes d’escriptura s’havia ficat molt amb el que ara en Juan Diego veia com una intromissió agressiva en el seu viatge a les Filipines. Aquell exalumne, en Clark French, havia convertit la missió d’en Juan Diego a Manila —tal com ell l’havia vist durant anys— en la missió d’en Clark. L’escriptura d’en Clark era tan assertiva, o tan forçada, com ho havia estat ell a l’hora d’entremetre’s en el viatge del seu exprofessor a les Filipines —o almenys això és el que pensava en Juan Diego.

Tot i així, en Juan Diego no havia fet res per resistir-se a l’ajuda benintencionada del seu exalumne; no volia ferir els sentiments d’en Clark. A més, per a en Juan Diego viatjar no era fàcil, i havia sentit a dir que les Filipines podien ser un lloc difícil, fins i tot perillós. Havia decidit que un excés de planificació no faria cap mal.

Abans que se n’adonés, s’havia materialitzat un tour per les Filipines; la seva missió a Manila havia donat pas a excursions i a aventures molestes. Tenia por que l’objectiu de la seva anada a les Filipines estigués en perill, si bé en Clark French s’hauria afanyat a dir al seu exprofessor que el zel per ajudar-lo sorgia de l’admiració que en Clark sentia per la causa tan noble (i des de feia tant temps!) que havia inspirat en Juan Diego a emprendre aquell viatge.

Sent tot just un adolescent a Oaxaca, en Juan Diego havia conegut un pròfug americà; el noi s’havia escapat dels Estats Units per evitar que el reclutessin per a la guerra del Vietnam. El pare del pròfug havia estat un dels milers de soldats americans que havien mort a les Filipines durant la Segona Guerra Mundial —però no a la Marxa de la Mort de Bataan, ni a l’aferrissada batalla de Corregidor. (En Juan Diego no sempre en recordava els detalls exactes).

El pròfug americà no volia morir al Vietnam; abans de morir, va explicar el noi a en Juan Diego, volia visitar el Cementiri i Memorial Nord-americà de Manila, per presentar els seus respectes al seu pare caigut. Però el pròfug no va sobreviure a l’aventura de la fugida a Mèxic; havia mort a Oaxaca. En Juan Diego havia promès que faria el viatge a les Filipines pel pròfug mort; aniria a Manila per ell.

Amb tot, en Juan Diego no havia sabut mai el nom del jove americà; el noi contrari a la guerra s’havia fet amic d’en Juan Diego i de la seva germana petita i aparentment retardada, la Lupe, però el coneixen només com «el gringo bo». Els nens de l’abocador havien conegut el gringo bueno abans que en Juan Diego quedés esguerrat. Al principi, el jove americà semblava massa simpàtic per estar condemnat, tot i que en Rivera l’havia qualificat de «hippy del mescal», i els nens de l’abocador ja sabien l’opinió que el jefe tenia dels hippies que en aquella època arribaven a Oaxaca des dels Estats Units.

L’encarregat de l’abocador creia que els hippies dels bolets eren «els estúpids»; volia dir que buscaven alguna cosa que els semblava que era profunda —segons l’opinió del jefe—, «alguna cosa tan ridícula com la interconnexió de totes les coses», tot i que els nens de l’abocador sabien que el mateix jefe era devot de la Verge Maria.

Pel que feia als hippies del mescal, eren més llestos, deia en Rivera, però també eren «els autodestructius». I els hippies del mescal eren els que també eren addictes a les prostitutes, o això és el que creia l’encarregat de l’abocador. El gringo bo s’estava «suïcidant al carrer Zaragoza», deia el jefe. Els nens de l’abocador esperaven que no; la Lupe i en Juan Diego adoraven el gringo bueno. No volien que el noiet quedés destruït pel seu desig sexual ni per aquella beguda alcohòlica destil·lada a partir del suc fermentat de certes espècies d’atzavara.

—Tot és el mateix —havia dit en Rivera als nens de l’abocador, en un to enigmàtic—. Creieu-me, el que et trobes al final és ben galdós. Aquelles dones baixes i massa mescal… et quedes mirant el cuquet!

En Juan Diego sabia que l’encarregat de l’abocador es referia al cuc del fons de l’ampolla de mescal, però la Lupe deia que el jefe també pensava en el penis —en tal com quedava després d’haver estat amb una prostituta.

—Et creus que tots els homes pensen sempre en el penis —va dir en Juan Diego a la seva germana.

—Tot els homes pensen sempre en el penis —va dir la telèpata. En certa manera, aquest va ser el punt a partir del qual la Lupe ja no es va permetre continuar adorant el gringo bo. L’americà condemnat havia creuat una línia imaginària, la línia del penis, potser, tot i que la Lupe no ho hauria dit mai d’aquesta manera.

Una nit, quan el lector de l’abocador llegia en veu alta a la Lupe, en Rivera era amb ells a la barraca de Guerrero, també escoltant la lectura. L’encarregat de l’abocador devia construir una nova prestatgeria, o potser la barbacoa no acabava d’anar bé i en Rivera l’arreglava; potser havia passat només per veure si el Blancot (també conegut com a «Salvat de la Mort») s’havia mort.

El llibre que en Juan Diego llegia aquella nit era un altre volum acadèmic descartat, un exercici acadèmic avorridíssim que un d’aquells dos vells jesuïtes, el pare Alfonso o el pare Octavio, havia enviat a cremar.

Aquella obra erudita concreta que no havia llegit mai ningú l’havia escrit un jesuïta, i tractava un tema literari i històric a la vegada —a saber, una anàlisi dels textos de D. H. Lawrence sobre Thomas Hardy. Com que el lector de l’abocador no havia llegit mai res de Lawrence ni de Hardy, un estudi acadèmic dels textos de Lawrence sobre Hardy devia ser incomprensible, fins i tot en castellà. I en Juan Diego havia escollit aquell llibre concret perquè era en anglès; ell volia llegir més en anglès, tot i que el seu públic poc entusiasta (la Lupe, en Rivera i aquell gos desagradable, el Blancot) l’haurien entès millor en español.

Per fer-ho encara més difícil, algunes pàgines del llibre s’havien consumit al foc, i una repugnant pudor del basurero continuava aferrada al llibre cremat; el Blancot intentava ensumar-la reiteradament.

A l’encarregat de l’abocador el gos que la Lupe havia salvat de la mort li agradava tan poc com a en Juan Diego.

—Trobo que hauries hagut de deixar-lo dins el cartró de llet —va ser tot el que va dir el jefe, però la Lupe (com sempre) va defensar el Blancot tota indignada.

Just llavors en Juan Diego va llegir en veu alta un passatge irrepetible sobre la idea que algú tenia respecte a la interrelació fonamental de tots els éssers.

—Un moment, un moment… para aquí. —En Rivera va interrompre el lector de l’abocador—. ¿De qui és aquesta idea?

—Podria ser del que es diu Hardy… potser és seva —va dir la Lupe—. O més aviat d’aquest tal Lawrence… sona més d’ell.

Quan en Juan Diego va traduir el que havia dit la Lupe a en Rivera, el jefe de seguida hi va estar d’acord.

—O de la persona que ha escrit el llibre… sigui qui sigui —va afegir l’encarregat de l’abocador. La Lupe va assentir per dir que també podia ser. El llibre era obscur i avorrit; era com buscar tres peus al gat d’un tema que eludia qualsevol descripció concreta.

—¿Quina «interrelació fonamental de tots els éssers»? ¿Quins éssers se suposa que estan relacionats? —va cridar l’encarregat de l’abocador—. Sembla una cosa que diria un hippy dels bolets!

Allò va provocar una rialla de la Lupe, que no reia quasi mai. Al cap d’un moment ella i en Rivera reien plegats, cosa que encara passava menys sovint. En Juan Diego sempre recordaria l’alegria que va tenir en sentir la seva germana i el jefe rient.

I ara, tants anys després —n’havien passat quaranta— en Juan Diego estava de camí a les Filipines, un viatge que feia en honor de l’anònim gringo bo. Amb tot, cap amic no havia preguntat a en Juan Diego com pensava presentar els respectes del pròfug mort al soldat caigut —igual que el fill perdut, el pare difunt no tenia nom. Evidentment, aquells amics sabien que en Juan Diego era novel·lista; potser l’escriptor de ficció feia un viatge simbòlic pel gringo bueno.

De jove havia viatjat molt, i els trastorns provocats pels viatges havien estat un tema repetit en les seves primeres novel·les —sobretot en aquella novel·la sobre el circ situada a l’Índia, la que tenia un títol elefantí—. Ningú no havia aconseguit que es desdigués d’aquell títol, recordava en Juan Diego amb orgull. Una història desencadenada per la Verge Maria —quin títol més enrevessat, i quina història més llarga i més complicada! Potser la més complicada de totes, pensava en Juan Diego, mentre la limusina circulava pels carrers deserts i nevats de Manhattan, avançant amb determinació cap a l’FDR Drive. Era un tot terreny, i el xofer menyspreava els altres vehicles i els altres conductors. Segons el xofer de la limusina, els altres vehicles de la ciutat no estaven preparats per a la neu, i els pocs cotxes que «quasi» ho estaven portaven uns «pneumàtics inadequats»; pel que feia als altres conductors, no sabien conduir amb neu.

—¿On et creus que som? ¿Al cony de Florida? —va cridar el xofer per la finestreta a un motorista que havia patinat de costat i tallava un carrer estret de la ciutat.

Ja a l’FDR Drive, un taxi havia saltat la barrera de seguretat i s’havia encastat a la pila de neu fins a la cintura que hi havia al camí per córrer que anava paral·lel a l’East River; el taxista intentava descolgar les rodes del darrere, no pas amb una pala, sinó amb una rasqueta per a l’eixugaparabrises.

—¿D’on ets, carallot? ¿Del cony de Mèxic? —li va cridar el xofer de la limusina.

—De fet —va dir en Juan Diego al xofer— jo sí que sóc de Mèxic.

—No em referia a vostè, senyor… Arribarà al JFK a temps. El problema serà que s’hi haurà d’esperar —li va dir el xofer, amb gens d’educació—. Per si no se n’ha adonat, no vola res, senyor.

En efecte, en Juan Diego no s’havia adonat que no volava cap avió; només volia ser a l’aeroport, a punt per marxar quan sortís el seu vol. El retard, si és que n’hi havia, no li importava. El que era impensable era no fer aquell viatge. «Darrere de cada viatge hi ha un motiu», es va trobar pensant, abans de recordar que ja ho havia escrit. Era una cosa que havia expressat amb èmfasi a Una història desencadenada per la Verge Maria. «I ara sóc aquí, tornant a viatjar, sempre hi ha un motiu», va pensar.

«El passat el rodejava com les cares en una multitud. Entre elles, n’hi havia una que coneixia, però ¿de qui era aquella cara?». Durant un moment, embolcallat per la neu del voltant i intimidat pel vulgar xofer de la limusina, en Juan Diego va oblidar que també havia escrit allò. En va donar la culpa als blocadors beta.

Per tal com parlava, el xofer de la limusina d’en Juan Diego era un home odiós i malparlat, però coneixia bé el barri de Jamaica, a Queens, on un carrer ample va fer que l’antic lector de l’abocador pensés en Periférico, un carrer d’Oaxaca dividit per les vies del tren. Periférico era on el jefe duia els nens de l’abocador a comprar menjar; trobaven els productes més barats i a punt de podrir-se en aquell mercat, a La Central —excepte el 1968, durant les revoltes estudiantils, quan els militars van ocupar La Central i el mercat d’aliments es va traslladar al zócalo, al centre d’Oaxaca.

Va ser quan en Juan Diego i la Lupe tenien dotze i onze anys, i van conèixer la zona d’Oaxaca del voltant del zócalo. Les revoltes estudiantils no van durar gaire; el mercat va tornar a La Central, i a Periférico (amb aquell pont per a vianants d’aire abandonat sobre les vies del tren). Tot i així, el zócalo va quedar al cor dels nens; s’havia convertit en la seva zona de la ciutat preferida. Els nens passaven tant temps com podien al zócalo, lluny de l’abocador.

¿Per què un nen i una nena de Guerrero no podien interessar-se pel centre de les coses? ¿Per què dos niños de la basura no podien tenir curiositat per veure tots els turistes de la ciutat? L’abocador de la ciutat no sortia als mapes turístics. ¿Quin turista havia anat mai a veure el basurero? Una flairada de l’abocador, o la picor d’ulls causada per les fogueres que hi cremaven perpètuament, t’hauria fet tornar corrents al zócalo; una mirada als gossos de l’abocador (o la manera com aquells gossos et miraven a tu) i ja hauria estat.

¿Era estrany —en aquella època, durant els aldarulls estudiantils del 1968, quan els militars van ocupar La Central i els nens de l’abocador van començar a voltar pel zócalo— que la Lupe, que només tenia onze anys, comencés a tenir unes obsessions estranyes i conflictives amb les diverses verges d’Oaxaca? El fet que el seu germà fos l’únic que entenia el seu balbuceig impedia que la Lupe tingués cap diàleg amb sentit amb els adults. I, evidentment, aquelles verges eren religioses, miraculoses, de les que tenien molts parroquians, no tan sols entre les nenes d’onze anys.

¿No es podia esperar que al principi la Lupe se sentís atreta per aquelles verges? (La Lupe podia llegir el pensament; no coneixia ningú més a la vida real que tingués aquella capacitat). Tot i així, ¿quin nen de l’abocador no sospitaria una mica dels miracles? ¿Què feien aquelles verges rivals per manifestar-se en l’ara i aquí? ¿Aquelles verges miraculoses havien obrat cap miracle últimament? ¿No era lògic que la Lupe fos hipercrítica amb aquelles verges tan sol·licitades però tan poc actives?

A Oaxaca hi havia una botiga de verges; els nens de l’abocador la van descobrir en una de les primeres sortides que van fer per la zona del zócalo. Allò era Mèxic: el país havia estat envaït pels conqueridors espanyols. ¿No feia molts anys que l’Església catòlica, sempre proselitista, es dedicava al negoci de vendre verges? Oaxaca havia estat el centre de les civilitzacions mixteca i asteca. ¿La conquesta espanyola no s’havia passat segles venent verges a la població indígena, començant pels agustins i els dominics, i, en tercer lloc, els jesuïtes, tots oferint la seva Verge Maria?

Ara hi havia més de què ocupar-se que la Verge Maria —la Lupe ho havia vist a les nombroses esglésies d’Oaxaca— però no hi havia cap lloc a la ciutat on les verges en guerra estiguessin exposades d’una manera tan xarona com ho estaven (per vendre) a la botiga de verges de l’avinguda de la Independencia. Hi havia verges de mida real i verges més grans que de mida real. Per anomenar-ne només tres de les que es podien trobar a la botiga, en una varietat de rèpliques carrinclones i barates, hi havia: la Verge Maria, és clar, però també Nostra Senyora de Guadalupe, i, naturalment, Nuestra Señora de la Soledad. La Virgen de la Soledad era la verge que la Lupe rebaixava dient que era només una «heroïna local» —la tan difamada Verge de la Soledat i la seva «absurda història del burro». (El pobre ruc segurament no en tenia cap culpa).

A la botiga de verges també s’hi venien versions de mida real (i de mida més gran que la real) de Jesús a la Creu; si tenies prou força, podies endur-te a casa un Jesús sofrent, però l’objectiu principal de la botiga de verges, que havia funcionat a Oaxaca des del 1954, era vendre articles per a les festes populars de Nadal (las posadas).

De fet, només els nens de l’abocador anomenaven aquell lloc de l’avinguda de la Independencia la botiga de les verges; tota la resta s’hi referia com la botiga de les festes nadalenques —La Niña de las Posadas era el nom real d’aquell establiment tan macabre (literalment, «La Nena de les Festes Nadalenques»). La «nena» del nom era qualsevol verge que et volguessis endur a casa; òbviament, una d’aquelles verges de mida real que tenien a la venda podia animar les festes nadalenques, més del que podia fer-ho un Crist a la creu agonitzant.

Mentre que la Lupe es prenia seriosament les verges d’Oaxaca, la botiga de les festes nadalenques era una broma per a en Juan Diego i la Lupe. La Nena, tal com els nens de l’abocador a vegades anomenaven la botiga de les verges, era on anaven per riure. Aquelles verges en venda no eren ni la meitat de realistes que les prostitutes del carrer Zaragoza; les verges per endur-te a casa entraven més aviat en la categoria de nines inflables. I les imatges de Jesús sofrent eren simplement grotesques.

També hi havia (tal com ho hauria dit el germà Pepe) un ordre jeràrquic en les verges exposades a les diverses esglésies d’Oaxaca, i, malauradament, tant aquell ordre jeràrquic com aquelles verges afectaven la Lupe profundament. L’Església catòlica tenia les seves pròpies botigues de verges a Oaxaca; per a la Lupe, aquelles verges no eren cosa de riure.

Prenguem per cas l’«absurda història del burro» i com la Lupe odiava la Virgen de la Soledad. La Basílica de Nuestra Señora de la Soledad era grandiosa —una monstruositat pomposa entre Morelos i Independencia— i el primer cop que els nens de l’abocador la van visitar es van trobar l’accés a l’altar tallat per un contingent de pelegrins gemegosos, gent del camp (pagesos o temporers de la fruita, s’havia imaginat en Juan Diego), que no tan sols resaven plorant i cridant, sinó que s’acostaven a la radiant estàtua de Nostra Senyora de la Soledat ostentosament de genolls, gairebé arrossegant-se per tot el passadís central. Els plors dels pelegrins van desconcertar la Lupe, igual com l’aspecte d’heroïna local de la Verge de la Soledat —a vegades era anomenada «la patrona d’Oaxaca».

Si el germà Pepe hi hagués estat present, el simpàtic mestre jesuïta hauria advertit la Lupe i en Juan Diego contra un prejudici jeràrquic propi: els nens de l’abocador han de sentir-se superiors a algú; a la petita colònia de Guerrero, els niños de la basura creien que eren superiors als camperols. Pel comportament dels sorollosos pelegrins que resaven a la basílica de la Verge de la Soledat, i atès el seu abillament rústic i desairós, a en Juan Diego i la Lupe els van quedar pocs dubtes: els nens de l’abocador eren sens dubte superiors a aquells pagesos o temporers (fossin qui fossin aquells camperols tan bastos) que gemegaven i caminaven de genolls.

A la Lupe tampoc no li va agradar com anava vestida la Virgen de la Soledad; el seu vestit sobri, en forma de triangle, era negre amb incrustacions daurades.

—Sembla una reina dolenta —va dir la Lupe.

—Sembla rica, vols dir —va dir en Juan Diego.

—La Verge de la Soledat no és una de nosaltres —va declarar la Lupe. Volia dir no indígena. Volia dir espanyola, que volia dir europea. (Volia dir blanca).

La Verge de la Soledat, va dir la Lupe, era un «capsigrany amb la cara blanca i un vestit refistolat». A la Lupe també li feia ràbia que la Verge de Guadalupe rebés un tractament de segona a la Basílica de Nuestra Señora de la Soledad; l’altar de la Verge de Guadalupe quedava a l’esquerra del passadís central —un retrat sense il·luminar de la verge de pell fosca (ni tan sols una estàtua) era l’únic reconeixement. I Nostra Senyora de Guadalupe sí que era indígena; era nativa, índia; era el que la Lupe volia dir amb «una de nosaltres».

El germà Pepe hauria quedat parat de tot el que en Juan Diego havia llegit a l’abocador i de l’atenció amb què la Lupe l’havia escoltat. El pare Alfonso i el pare Octavio es pensaven que havien purgat la llibreria dels jesuïtes del material més estrany i més sediciós, però el jove lector de l’abocador havia rescatat molts llibres perillosos de les fogueres del basurero.

Les obres que relataven l’adoctrinament catòlic de la població indígena de Mèxic no havien passat desapercebudes; els jesuïtes havien tingut un paper de manipulació psicològica en les conquestes espanyoles, i tant la Lupe com en Juan Diego havien après moltes coses dels conqueridors jesuítics de l’Església catòlica i romana. Mentre que en Juan Diego al principi s’havia convertit en un lector de l’abocador amb l’objectiu d’aprendre a llegir, la Lupe havia escoltat i après, havia estat atenta des del començament.

A la basílica de la Verge de la Soledat hi havia una cambra amb el terra de marbre amb quadres sobre la història del burro: els pagesos resaven plegats i els seguia un burro solitari, sense acompanyant. Al llom d’aquell petit ase hi havia una caixa llarga. Semblava un taüt.

—¿Quin ximple no hauria mirat dins la caixa de seguida? —preguntava sempre la Lupe. No pas aquells pagesos estúpids; els sombreros devien impedir que l’oxigen els arribés al cervell. (Camperols toixos, segons l’opinió de la nena de l’abocador).

Hi havia —encara hi ha— una controvèrsia sobre el que li va passar al burro. ¿Un dia va parar de caminar i es va ajaure, o bé va caure mort? Al lloc on l’ase es va aturar o va caure mort es va erigir la Basílica de Nuestra Señora de la Soledad. Perquè no va ser fins llavors que aquells pagesos tan toixos van obrir la caixa que portava el burro. A dins hi havia l’estàtua de la Verge de la Soledat; de manera inquietant, a la falda de la verge hi havia estirada una figura de Jesús molt més petita, amb només una tovallola cobrint-li l’entrecuix.

—¿Què hi fa, allà, un Jesús encongit? —preguntava sempre la Lupe. La diferència en la mida de les figures era d’allò més inquietant: la Verge de la Soledat, ben grossa, amb un Jesús que en feia la meitat. I no era un Nen Jesús; era Jesús amb barba, només que era estranyament petit i només duia una tovallola.

Segons la Lupe, havien «maltractat» el burro; la Verge de la Soledat, ben grossa, amb un Jesús petit i mig despullat a la falda demostrava un «maltractament encara pitjor» per a la Lupe —per no esmentar «l’estupidesa» dels pagesos, que no havien tingut el senderi de mirar la caixa de bon principi.

Per això els nens de l’abocador van descartar la controvertida verge patrona d’Oaxaca considerant-la una estafadora o una farsant —una «verge de culte», tal com la Lupe anomenava la Virgen de la Soledad. Respecte a la proximitat de la botiga de verges de l’avinguda de la Independencia amb la Basílica de Nuestra Señora de la Soledad, la Lupe només deia que era «escaient».

La Lupe havia sentit llegir una pila de llibres per a adults (tot i que no sempre ben escrits); el seu parlar potser era incomprensible per a tothom excepte per a en Juan Diego, però l’exposició de la Lupe al llenguatge —i, a causa dels llibres del basurero, a un vocabulari culte— anava més enllà de la seva edat i de la seva experiència.

En contrast amb els sentiments que tenia per la basílica de la Verge de la Soledat, la Lupe qualificava l’església dominica d’Alcalá com una «bonica extravagància». Tot i haver-se queixat del vestit amb incrustacions d’or de la Verge de la Soledat, a la Lupe li encantava el sostre daurat del Templo de Santo Domingo; no tenia cap queixa de l’aspecte «tan del barroc espanyol» que tenia Santo Domingo —«tan europeu»—. I a la Lupe també li agradava el temple amb incrustacions daurades dedicat a Guadalupe —a més, a Santo Domingo Nostra Senyora de Guadalupe no estava eclipsada per la Verge Maria.

Com a nena de Guadalupe, tal com ella mateixa es descrivia, a la Lupe li sabia greu que la Verge de Guadalupe quedés eclipsada pel «monstre Maria». La Lupe no es referia només al fet que Maria fos la verge més dominant de tota «l’esquadra» de verges de l’Església catòlica; la Lupe creia que la Verge Maria també era una «verge dominadora».

I aquest era el greuge que la Lupe tenia amb el Templo de la Compañía de Jesús que hi havia a la cantonada de Magón i Trujano —el Temple de la Companyia de Jesús convertia la Verge Maria en l’atracció principal—. Quan hi entraves, l’atenció se te n’anava cap a la pica d’aigua beneita —agua de San Ignacio de Loyola— i cap a un retrat de l’extraordinari sant Ignasi (que mirava al cel buscant-hi una guia, com sovint se’l representa).

En un raconet acollidor, després de la pica d’aigua beneita, hi havia un temple modest però atractiu dedicat a Guadalupe; s’hi feia un esment especial a la frase més famosa de la verge de pell fosca, en unes lletres grosses que es veien fàcilment des dels bancs i els reclinatoris.

«¿No estoy aquí, que soy tu madre?». La Lupe hi resava, repetint això sense parar: «¿No sóc aquí, que sóc la teva mare?».

Sí, es podria dir que aquesta era una lleialtat estranya de la Lupe, envers una figura de mare i de verge que era la substituta de la seva mare real, que feia de prostituta (i de dona de fer feines per als jesuïtes), una dona que no feia gaire de mare als seus fills, una mare sovint absent, que no vivia amb la Lupe i en Juan Diego. I l’Esperanza havia deixat la Lupe sense pare, exceptuant el pobre encarregat de l’abocador —i exceptuant la idea de la Lupe que tenia molts pares.

Però la Lupe adorava sincerament Nostra Senyora de Guadalupe i alhora en dubtava profundament; el dubte de la Lupe se sustentava en la crítica racional que Guadalupe s’havia sotmès a la Verge Maria, que Guadalupe era còmplice de permetre que la Verge Maria manés en tot.

En Juan Diego no recordava ni una sola lectura a l’abocador en què la Lupe hagués pogut aprendre allò; pel que sabia el lector de l’abocador, la Lupe creia en la verge de pell fosca i alhora només en desconfiava per iniciativa pròpia. Cap llibre del basurero no havia dut la telèpata per aquell camí de turment.

I, per molt apropiada i de bon gust que fos l’adoració que es dedicava a Nostra Senyora de Guadalupe —el temple jesuïta no faltava gens al respecte a la verge de pell fosca— la Verge Maria hi ocupava inqüestionablement el lloc central. La Verge Maria planava sobre totes les coses. La Santa Mare era enorme; l’altar de Maria era elevat; l’estàtua de la Verge Santa era imponent. Un Jesús relativament petit, ja patint a la creu, estava estirat i sagnant als peus enormes de la Verge.

—¿Què ve a ser aquest Jesús encongit? —preguntava sempre la Lupe.

—Almenys aquest Jesús porta roba —deia en Juan Diego.

Allà on la Verge Maria tenia els peus grossos plantats amb fermesa —en un pedestal de tres pisos— hi havia les cares d’uns àngels que semblaven congelades enmig d’uns núvols. (Per fer-ho tot més confús, el mateix pedestal estava format de núvols i de cares d’àngels).

—¿Què deu voler dir, això? —preguntava sempre la Lupe—. La Verge Maria trepitja els àngels… No m’ho puc creure!

I, a banda i banda de la gegantina Verge Santa, hi havia unes estàtues força més petites, enfosquides pel temps, de dos relatius desconeguts: els pares de la Verge Maria.

—¿Tenia pares? —preguntava sempre la Lupe—. ¿Qui sap quin aspecte tenien? ¿A qui li importa?

Sens dubte, la imponent estàtua de la Verge Maria del temple jesuïta era «el monstre Maria». La mare dels nens de l’abocador es queixava de com li costava netejar aquella verge desmesurada. L’escala era massa alta; no hi havia un lloc segur ni «com cal» per repenjar l’escala, excepte la mateixa verge. I l’Esperanza resava sempre a Maria; la millor dona de fer feines dels jesuïtes, que treballava de nit al carrer Zaragoza, era una seguidora incondicional de la Verge Maria.

L’altar de la Mare de Déu estava envoltat de grans rams de flors —n’hi havia set!— però fins i tot aquells rams quedaven empetitits per la verge gegant. No tan sols s’alçava al pedestal —semblava que ho amenacés tot i a tothom. Fins i tot l’Esperanza, que l’adorava, trobava que l’estàtua de la Verge Maria era «massa grossa».

—Per això és dominadora —repetia la Lupe.

—«¿No estoy aquí, que soy tu madre?» —es va trobar repetint en Juan Diego al seient del darrere de la limusina envoltada de neu, que ara s’acostava a la terminal de Cathay Pacific al JFK. L’antic lector de l’abocador murmurava en veu alta, en castellà i en anglès, aquest modest prec de Nostra Senyora de Guadalupe, més modest que la penetrant mirada d’aquella estàtua gegantina que els jesuïtes tenien de la Verge Maria. «¿No sóc aquí, que sóc la teva mare?», va repetir en Juan Diego per a ell mateix.

Aquelles frases bilingües del passatger van fer que el xofer de la limusina, que era un busca-raons, mirés en Juan Diego pel retrovisor.

És llàstima que la Lupe no estigués amb el seu germà; hauria llegit el pensament del xofer de la limusina, hauria pogut explicar a en Juan Diego què pensava aquell home tan odiós.

Un esquena mullada que ha triomfat, pensava el xofer de la limusina. Aquella era la seva opinió del passatger mexicà-americà.

—Ja quasi som a la terminal, company —va dir el xofer; la manera com havia dit senyor no havia estat gens més educada. Però en Juan Diego recordava la Lupe, i el temps que havien viscut junts a Oaxaca. El lector de l’abocador somiava despert; de fet no va sentir el to de veu poc respectuós del xofer. I, sense la seva estimada germana, la telèpata, al costat, en Juan Diego no va saber què pensava aquell fanfarró.

No era que en Juan Diego no hagués trobat mai cap punt en comú amb l’experiència mexicana-americana. Era més una qüestió del seu cap, i de cap a on se n’anava —sovint tenia el cap en un altre lloc.