3.

L’ASSAIG I LA LÍNIA DELS ASSAGISTES VALENCIANS

Abans de repassar la producció assagística —no monogràfica— valenciana, crec convenient de fer unes consideracions generals sobre l’assaig com a gènere literari. Hi tractaré d’analitzar —molt sumàriament— la seua gènesi històrica, les condicions que el van fer possible i que en defineixen els trets essencials, així com les condicions que en les últimes dècades l’han transformat en una altra cosa. L’assaig, en la seua forma tradicional encara és conreat, però en un context ja inhòspit…

L’assaig, com a gènere literari modern, té els seus orígens històrics en el Renaixement i el seu model més indiscutible en l’obra de Montaigne, que porta, precisament, el títol d’assaigs. Ara bé, això no vol dir que aquest gènere literari no tinga antecedents més remots que trobaríem, sobretot, en la literatura de l’antiguitat clàssica, que tan bé coneixien els humanistes que, com Erasme, fabricaren les primeres mostres de l’assaig modern. Els petits tractats d’un Plutarc, o les cartes i dissertacions d’un Sèneca o d’un Ciceró, per citar-ne només uns pocs noms, es troben en la base d’aquest tipus de producció. Al capdavall, l’obra de Montaigne és un genial subproducte dels escrits «assagístics» d’una llarga llista d’escriptors grecs i llatins, que ell va llegir i rellegir, triar i rumiar d’una manera memorable.

L’origen, però, de l’assaig modern, no va lligat solament als seus precedents clàssics, uns precedents que el Renaixement havia posat en circulació amb el descobriment progressiu de la cultura grecollatina. Perquè, en definitiva, el que va fer possible la represa de l’assaig clàssic va ser el context històric modern, que comportava una exigència, cada vegada més sentida i generalitzada, d’alliberar l’esperit dels dogmes i dels sistemes, així com una preocupació per la forma d’expressar l’esperit crític que mobilitzava l’intel·lectual. Aquestes dues coordenades —que defineixen, en general, l’assaig en el sentit clàssic i sobretot modern— traduïen, per una banda, la voluntat d’ajustar les seues reflexions a uns criteris racionals, no hipotecats per principis doctrinals; i, per l’altra, el propòsit d’expressar d’una manera precisa, exacta i, alhora, brillant, els moviments de la seua curiositat i dels seus exàmens, cosa que obligava a abandonar els llenguatges escolàstics i a adoptar un llenguatge comú, però treballat d’acord amb la pròpia personalitat de l’escriptor. És a dir, es valorava la forma, l’estil, perquè s’hi veia un objectiu central del procés d’autoformació i de comunicació.

Aquest impuls de renovació formal i d’alliberament espiritual que comporta l’assaig modern evoluciona en un context històric d’abast revolucionari: el descobriment d’un món nou, el descobriment per Galileu del mètode científic, que combinava la raó i l’experiència; l’aparició del protestantisme, que reivindicava la llibertat de consciència i proposava una relació, no mediatitzada per l’Església romana, entre l’home i Déu; les revolucions polítiques, socials i econòmiques, començant per les d’Anglaterra, que marquen l’ascens imparable de la burgesia com a classe dirigent i dels seus ideals individualistes i liberals… Aquestes revolucions i els canvis que comportaven accentuaven cada vegada més l’orientació crítica i alliberadora que defineix l’assaig modern, incloent-hi els seus temes: el tema de l’assagista era un tema lliure del qual parlava lliurement.

En aquest sentit, el segle de la Il·lustració serà el temps en què l’assaig —obert per definició— multiplicarà temes i formes, i radicalitzarà encara més la seua dimensió crítica. Serà un segle d’expansió i constitució de l’assaig: les noves condicions socioeconòmiques i polítiques, les noves o més riques formes de comunicació —publicacions periòdiques, clubs i cafès, etc.—, hi van contribuir poderosament. Com ho farien amb més empenta encara, i amb noves metamorfosis, durant el segle XIX i les primeres dècades del xx, l’etapa més brillant —etapa d’or, en diria jo— de l’assaig, que coneix als països de la civilització occidental un conreu fecund i brillant per part de nombrosos assagistes, molts d’ells de primera fila: Gide i Valéry, Chesterton i Huxley, Emerson i Trilling, Croce i Papini, Ortega y Gasset i Unamuno, etc. Són només uns pocs noms —del xx— citats a l’atzar; perquè aquest gènere literari ha estat, com la novel·la, d’una importància capital en la literatura contemporània. Alimentat com ho va estar en aquestes dècades rebolicades per les grans polèmiques ideològiques, polítiques i estètiques, filosòfiques i morals, històriques i socials, molts d’aquests assaigs s’ocupen de la problemàtica de la decadència o de la fi de la civilització europea, dels factors que la qüestionaven, de les noves possibilitats que en tots els ordres de la vida humana començaven a fer-se visibles en el nou horitzó històric, del paper de l’intel·lectual… Era, ben mirat, el cant de cigne de l’assaig.

A partir, però, de la Segona Guerra Mundial, l’assaig perd posicions i entra en una crisi profunda. El món i la societat que l’havien fet possible en la seua versió moderna, experimenta una sèrie de canvis —de mutacions, en diríem— que desbaraten la perspectiva humanista —liberal i individualista— que definia aquest gènere literari. Es produeixen a partir d’aquesta gran guerra tantes novetats i tan importants que cada una —i se succeeixen amb intervals de pocs anys— podria definir tota una època: quan a penes havíem començat a parlar de l’«era atòmica», ja havia entrat en circulació l’«era espacial», o l’era de la «informàtica» o de la «imatge»… Vull dir que el nostre món deixava d’assemblar-se, cada vegada més, al llarg d’aquestes tres o quatre últimes dècades, al que havien viscut i pensat els assagistes moderns durant els últims tres o quatre segles.

Aquest món, sotmès a uns canvis tan intensos i a gran escala, sembla que ja no podia ser pensable per l’individu, per un individu que de més a més es troba ell mateix desplaçat de les seues tradicionals posicions intel·lectuals i socials. Noves formes i noves categories, i nous mètodes han sorgit per pensar i tractar de comprendre aquest món i les seues transformacions. A més del fabulós progrés científic i tecnològic en el camp de les ciències físiques i biològiques, s’ha produït, paral·lelament, un extraordinari —i confús, tot s’ha de dir— desenvolupament de les anomenades ciències humanes o socials, que recorren sovint, quan poden, als mètodes experimentals i als llenguatges de la matemàtica i de la lògica modernes. La història, la geografia, la sociologia i la psicologia, l’antropologia i la lingüística, l’estadística i l’economia, la semiòtica i la filosofia, s’han transformat radicalment, cada vegada més especialitzades dins d’elles mateixes, cada vegada més cultivades també com a instruments per comprendre el present, sobretot, i per anticipar el futur.

La recerca ha deixat de ser cada vegada més el treball d’un individu aïllat, fins i tot en molts camps de les ciències socials. La investigació es du a terme ara en les institucions acadèmiques —la universitat, per exemple— sovint amb la col·laboració econòmica o tecnològica d’empreses —nacionals o multinacionals—, per tal de desenvolupar programes propis o conjunts de treball. Però aquesta producció no es limita a la recerca. També contribueix a satisfer les necessitats de divulgació de coneixements —amb una demanda cada vegada més massiva— en els nous mitjans de comunicació.

Si tenim en compte tot això —sumaríssimament recordat—, quines possibilitats hi ha per a l’assaig i l’assagista? Ben poques. Ben poques si les comparem amb les que el van generar i definir en aquests últims segles. L’assagista, ara, s’eclipsa o s’ha d’adaptar a les noves condicions, en general incompatibles amb la fabricació de l’assaig d’acord amb el qual he tractat d’assenyalar les coordenades bàsiques. Els temes, problemes i mètodes vigents —així com l’estructura del mercat de producció i de consum de les últimes dècades—, tant en la universitat com en la televisió, tant en les publicacions periòdiques especialitzades com en les de massa, no permeten ja —o sols marginalment— el tipus de papers que elaboren els assagistes.

L’assagista, avui, es troba generalment adscrit a especulacions que graviten en el camp de les ciències humanes, de les quals adopta el llenguatge, els temes i els problemes. L’assagista clàssic, en canvi, utilitzava els conceptes i el llenguatge comú —comú culte, el de la «república de les lletres»—, i es movia en el món de les opinions personals i generals. Això explica que l’assagista actual, en la mesura que se separa del seu paradigma clàssic, no pot tenir ja un estil personal. El seu llenguatge el fabrica a partir del galliner de les ciències humanes, i inevitablement tria el d’una escola o altra —o de moltes alhora. En resulta un estil escolàstic, siga estructuralista o postestructuralista, fenomenològic o psicoanaslític… L’assagista es mou, repetesc, en un camp sincrètic de les ciències humanes, un camp en què ell se situa d’una manera més o menys personal, i en uns nivells d’especialització i comunicació més o menys alts. De fet, és l’alta o la mitjana cultura de massa, segregada, sobretot, per professors universitaris o per periodistes, bé en forma de llibres, o bé en taules rodones, entrevistes o comentaris que alimenten la televisió i la ràdio, les revistes i els diaris…

Cal tenir ben present, per tant, la distinció entre dos tipus d’assaig: el clàssic, l’humanista, avui en decadència, i l’escolàstic, derivat dels temes i llenguatges de les ciències socials i de les transformacions del món actual, que elles estudien, i que han donat lloc, per una banda, a la monografia, la qual té el monopoli de la producció intel·lectual en el camp de les ciències humanes; i, per l’altra, a un segon tipus d’assaig —no sempre clarament diferent de la monografia— que hi té les seues arrels, tot tractant els temes d’una manera més lliure, més especulativa o més imaginativa que la monografia en sentit estricte.

També cal tenir en compte que l’assaig clàssic, tal com hem vist que es desenvolupà a partir, sobretot, de Montaigne, coincideix en l’àmbit cultural del català amb la nostra llarga etapa de la decadència. Només a partir del modernisme arriba el català a incorporar-se a l’última etapa de l’assaig humanista: d’Ors i Maragall, Riba i Pla, Estelrich i Gaziel, són només alguns noms de la primera meitat del segle XX. A hores d’ara, tant la monografia com l’assaig derivats de les ciències humanes han desplaçat en gran part aquell tipus d’assaig, però tampoc no han aconseguit un gran desenvolupament, ja que la producció en català és bastant reduïda en benefici, és clar, del castellà.

Començaré repassant l’assagisme valencià amb la constatació d’un fet paradoxal, insòlit: el continuador de la tradició assagística catalana —la contemporània, no n’hi ha d’altra com hem vist— serà no un escriptor del Principat, sinó un escriptor valencià, que al seu propi país no tenia cap precedent. Em referesc, naturalment, a Joan Fuster, que a partir dels cinquanta es va revelar no sols com un assagista de gran classe, sinó com a cultivador d’un tipus d’assaig —l’humanístic—, que per aquells anys estava sent ja desplaçat, per l’altre tipus —l’«escolàstic», per entendre’ns—, algunes mostres del qual començaren a circular en traduccions catalanes a partir dels 60, bombejades, sobretot, per Edicions 62. Moltes obres del seu catàleg il·lustren aquesta nova concepció de l’assaig. Recordem els noms, entre tants altres, de Lukács i Marcuse, Freud i Schumpeter, Jakobson i Chomsky, Adorno i Foucault… Fuster no sols no s’apunta a cap d’aquestes escoles de pensament, començant per l’existencialisme, sinó que s’hi oposarà en molts punts i ho farà des d’una concepció de l’assaig deliberadament definida en els seus aspectes més clàssics, a la manera de Montaigne i dels grans assagistes de les primers dècades del XX, incloent-hi els de la literatura catalana contemporània. Fuster conrearà l’assaig com a desenvolupament d’una actitud personal i d’un punt de mira personal, a propòsit de qualsevol tema i servint-se d’un llenguatge comú —però estilísticament molt marcat per la seua originalitat— i del sentit comú, entès com un criteri que combina la raó i els sentits, que ens poden donar el màxim d’evidència, sempre limitada en els seus resultats i sempre provisional. L’escepticisme és una dimensió de l’assaig o de l’humanisme fusterià.

No parlaré de Fuster com a assagista, sinó que repassaré la línia valenciana de l’assaig. Aquesta línia, però, no continua la modalitat fusteriana; per tant, hi trobarem pocs exemples d’assaigs en el sentit clàssic. Això no vol dir que l’assaig que hem convingut a anomenar «acadèmic» no s’haja alliberat en alguns casos —que són els que analitzaré amb més detall— de la càrrega escolàstica per influència de l’assaig fusterià. Es tracta d’assagistes que estan en minoria respecte dels autors de monografies, que a hores d’ara disposen d’una producció abundant, molt abundant, sobretot en el camp dels estudis històrics, geogràfics, econòmics, sociològics i literaris. No entraré en aquest món de la monografia valenciana perquè desborda, si més no, el concepte d’assaig: són investigacions situades en una o altra disciplina acadèmica o interdisciplinar. Però voldria fer, almenys, una consideració general per explicar la importància que ha arribat a tenir aquesta producció —«assagista» també, si voleu— en les tres últimes dècades al País Valencià. En aquest sentit resulta inexcusable i inevitable referir-se a la publicació el 1962 de Nosaltres, els valencians.

Fuster en aquest llibre tractava d’assajar una resposta a la pregunta, «què són —què som— els valencians». Era una pregunta nova: ho era en el sentit que la formulava d’una manera radical, és a dir, demanant una resposta integral i sistemàtica, cosa que mai no s’havia fet. «Mirem d’aclarir», escrivia Fuster, «exactament, la nostra entitat de poble». I és que hi havia hagut un oblit en la nostra història real en tant que valencians, amb els seus problemes concrets i específics, que quedaven al marge de les històries generals d’Espanya o de les preocupacions dels erudits valencians. Era una manera d’encarar-se amb la història dels valencians que trencava amb les característiques habituals de la nostra historiografia. La romàntica, representada sobretot per Vicent Boix, era, i encara més en els seus seguidors, superficial i retòrica, més imaginativa que fonamentada en fets ben establerts, més prop de l’apologia que de la crítica. Els historiadors posteriors —més positius— es van perdre en recerques particulars de dades, una tasca, apunta Fuster, «magnífica quant a realitats d’arxiu», però desproveïda de nervi, mancada d’hipòtesis destinades a raonar el passat dels valencians en tant que poble diferenciat. Tampoc no hi havia, fins i tot en la bibliografia més recent de què podia disposar Fuster, l’intent de visió de conjunt, d’una visió sensible als problemes centrals que podien articularla coherentment. En realitat, no necessitaven explicar res perquè la història del País Valencià «desapareixia», pràcticament, a partir dels Reis Catòlics dins la història d’Espanya. La història era, per a ells, un hobby d’erudits, sense cap projecció social de cara al poble. Una història morta, doncs, inofensiva i asèptica, però no innocent des d’un punt de vista ideològic… I a més, limitada a uns quants erudits, molts d’ells aficionats, i en castellà. A partir de Fuster hi ha una presa de consciència històrica que era l’altra cara d’una presa de posició civil, d’una voluntat d’intervenció, de «fer país», com es repetia en aquells anys com una consigna general.

Això es va traduir —és el que ara m’interessa subratllar— en un interès per la història, per la «pròpia» història, que atreia no sols els joves historiadors (molts dels quals van fer els seus primers treballs dirigits per Fuster i pels catedràtics catalans que aleshores es trobaven en la Universitat de València), sinó tots els qui s’interessaven pel problema nacional dels valencians. La història havia esdevingut una cosa apassionant, polèmica, viva, una forma d’aclarir la pròpia identitat i de retrobar les pròpies arrels. I no solament la història, sinó també la geografia i la sociologia, l’economia i la sociolingüística —per citar els primers camps que van ser conreats en els seixanta. El mateix premi «Joan Fuster» d’assaig es va donar, generalment, a «monografies», amb alguna excepció de què parlaré més endavant.

Fet aquest ràpid repàs del prolífic camp de la monografia, resseguiré la línia valenciana, bastant curta, de l’assaig, una línia que en cada cas passa, en general, per una o altra de les ciències humanes, com ja ha quedat assenyalat. Començaré per Josep Vicent Marqués, el centre d’interès del qual se situa en la sociologia, i més concretament en el de la sociologia de la vida quotidiana, de les relacions i els comportaments personals, i, encara, de l’ecologia, el nacionalisme i la marginació social.

A més dels estudis més o menys acadèmics que Marqués ha dedicat a alguns d’aquests temes, ha escrit alguns llibres importants, a més de molts articles en diaris i revistes, en els quals es comporta com un autèntic assagista. Un assagista que tracta la pro blemàtica que acabe de recordar d’una manera molt personal, evitant l’acumulació de dades, organigrames i altres ingredients típics dels estudis acadèmics. Marqués, amb un llenguatge comú i planer —no escolàstic, d’un o altre convent— irònic i humanístic, àgil i amè, reflexiona sobre temes i problemes d’una manera lliure, anticonvencional i antidogmàtica: crítica.

En aquest sentit, un dels seus llibres més significatius i importants és l’assaig —un autèntic assaig— No és natural, que porta el subtítol de «per una sociologia de la vida quotidiana». La tesi que Marqués hi posa en joc és que «les coses no són necessàriament, naturalment, com són ara i ací». En el fons i en la forma, tot el llibre és una sistemàtica i implacable aplicació d’aquesta tesi per tal de refutar, pam a pam, la creença que són «naturals» la majoria dels fets socials. «Per a millor i per a pitjor», escriu l’autor, «les coses podrien ser d’altra manera i la vida quotidiana de cadascú i de cadascuna, així com dels cadascumets, seria ben diferent». Quan «alguns entusiastes de l’ordre o del desordre», diuen, «és bo i natural açò o això», caldria dir-los educadament «vejam si és bo o si no és bo, perquè natural no ho és».

Amb aquest propòsit, Marqués comença el seu discurs —el seu assaig— sobre alguns aspectes centrals de la vida quotidiana: començant pels pares que engendren una criatura i seguint l’evolució d’aquesta com a xiquet o xiqueta, les seues relacions amb els pares, l’adolescència, l’amor i el sexe, l’etapa de promesos, el matrimoni o la parella, el divorci, etc. Marqués engega la seua dialèctica per a fer-nos veure que «hi ha ben poques coses programades per la biologia»; el que importa és la forma de concretar-se aquestes coses, una forma que «depén de les circumstàncies socials en les quals som educats, maleducats, fets i desfets». Si tenim en compte això, veurem que des que venim al món —no són els pares els qui escriuen la carta a París, sinó la societat, diu— adoptem o ens fan adoptar rols i diferències que no són naturals o constitutius de l’home o de la dona, de l’espòs o l’esposa, del pare o la mare, del fill o la filla… Tot són rols que la societat ens fa fer i en els quals ens educa a través d’uns processos de constitució, que Marqués analitza amb humor —de vegades negre— i d’una manera molt intel·ligible i crítica. Per això Marqués es val d’un mètode i d’un estil molt personal, amb intencions pedagògiques: desconcertar el lector o la lectora posant-li davant dels ulls l’arbitrarietat d’aquestes relacions i rols. Desmuntar-los el prejudici «naturalista». Desalienar-los. Aquesta pràctica assagista permet a Marqués posar en joc el seu talent analític, la seua manera desimbolta i càustica de veure les coses.

Josep Vicent Marqués té un altre llibre, Amors impossibles, que sembla a primera vista un llibre de narracions, però que ben mirat entra dins del camp de l’assaig. Marqués, en compte d’escriure un enfilall d’aforismes, escriu una col·lecció de petits contes que podríem anomenar «moralitats», perquè es tracta de narracions que tracten problemes i punts de mira del Marqués observador —imaginatiu— de la vida quotidiana, i que inclouen, sempre en forma de divertimento, una irònica lliçó o conclusió. Són com apòlegs d’un sociòleg de les relacions personals, que ha aprofitat, en aquesta ocasió, rondalles ben conegudes com la del pastor que cridava «el llop, el llop!» o la del rei que té tres fills i ha de nomenar un successor. Marqués les reescriu en funció dels seus interessos sociològics, psicològics o morals. Un altre lloc del llibre està constituït per les converses que tenen un sofòcrata —el poder de saber— i un cratòsof —el saber del poder— o les diferents peripècies del gnom sense cognom, o d’un nàufrag… Aquest procés té les característiques típiques de l’humor de Marqués: l’enginy, la paradoxa, l’interrogant insolent, la constatació desolada, el gust per l’absurd, per punxar alienacions i prejudicis… sempre amb un to divertit i interessant, anticonvencional i imaginatiu.

El tarannà anticonvencional i imaginatiu de Marqués el retrobem també en el seu llibre País perplex, que obtingué el premi d’assaig «Joan Fuster» corresponent al 1973. Ara el subtítol és «Notes sobre la ideologia valenciana», que ens indica l’orientació i el contingut del llibre. Fuster amb Nosaltres, els valencians havia tractat de donar una explicació global, històrica i sociològica de la peripècia col·lectiva dels valencians des de la fundació del Regne de València fins a la Renaixença. Josep Vicent Marqués prolonga aquesta obra situant-se en el present valencià —les transformacions que es produeixen al País Valencià a partir dels cinquanta— que analitza amb procediments diferents dels de Fuster. Marqués —a més de no compartir algunes de les seues tesis— tracta de revelar o endevinar la realitat valenciana analitzant la ideologia que ens l’amaga. «Canvi sobre canvi», diu, «retard ideològic sobre retard ideològic, el País Valencià és avui el regne de la perplexitat». Marqués tracta d’«evidenciar aquesta perplexitat, aquesta endimoniada presència de diversos nivells de reflexió que es necessiten i es destorben mútuament» o, com diu també, «aquesta coexistència no pacífica de visions distorsionades del passat, el present i el futur». En una paraula, vol encarar-se amb l’«embolic sociològic» que és avui el País Valencià. El que es proposa Marqués en aquest llibre, per a dir-ho amb les seues pròpies paraules: és explotar algunes de les representacions ideològiques que s’han fet els valencians a partir d’una «doble convicció»: d’un costat, la convicció que les pròpies representacions distorsionades —les «manies dels valencians»— constitueixen un indicador d’una realitat amagada. De l’altre, que gran part de la perplexitat en què avui ens trobem els valencians es deu a una sobrecàrrega de representacions deformades actuant les unes sobre les altres fins a fer «perdre peu» a la pròpia consciència crítica que durant aquests anys ha anat gestant-s’hi.

Val a dir que, amb aquest propòsit, Marqués assaja diferents nivells de reflexió per rebentar —amb sarcasmes i remarques penetrants i sorprenents— moltes de les bufes i tòpics ideològics que circulen per la ment dels valencians. Marqués s’hi va revelar —era, crec, el seu primer llibre— com l’assagista que ha demostrat ser en la seua obra posterior.

Joan Francesc Mira se situa en un altre front. «El meu camp d’estudi —diu—, ara com ara, són els pobles i la gent dels pobles». Amb aquests mots, Mira es col·loca en l’òrbita de l’antropologia social. Des del 1970 ha publicat nombrosos estudis centrats bàsicament en l’exploració del món rural —particularment valencià—, analitzant-ne fenòmens com els de la cultura popular i el canvi social, l’organització familiar i l’evolució demogràfica. Aquests línies d’investigació conflueixen en el fet general de la crisi contemporània de la societat agrària. Aquesta recerca monogràfica es troba esparsa en diferents revistes o llibres col·lectius, en català i en castellà, i en altres llengües. Però també en alguns llibres com Els valencians i la terra, Població i llengua al País Valencià, Un estudi d’antropologia social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp, i algun altre en castellà com Vivir y hacer historia: estudios desde la antropología social, etc.

És en aquesta perspectiva on cal situar l’obra més pròpiament assagística de Joan Francesc Mira, constituïda bàsicament per articles publicats entre el 1974 i el 1986 en diaris o publicacions periòdiques d’informació i cultura general com ara El Temps, Saó, El Món, Las Provincias, etc. La part més substancial d’aquesta producció va aparèixer el 1987 amb el títol —l’autor hi juga amb el seu cognom— de Punt de mira. Es tracta d’articles circumstancials, provocats per una anècdota o altra de la vida quotidiana personal o col·lectiva, encarada generalment d’una manera més o menys explícita des del punt de mira de l’antropòleg, consideracions en veu alta, dirigides al lector comú i amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari. En aquest sentit, cal dir que Mira fa un esforç deliberat per practicar una reflexió lliure, amb un estil personal, tot fugint de les pautes i els procediments de l’antropologia social com a ciència. Més aviat tracta d’insistir en una relació comunicativa, familiarment irònica —recorda el to de Fuster— amb el lector. Mira escriu les seues consideracions sobre un fet o altre, subratllant-ne el plantejament provisional més o menys improvisat i ràpid com exigeix la plana d’un diari o d’una revista, que demanen una reflexió sobre la marxa, sense deixar de dir —oscil·lant entre la broma i la seriositat— alguna cosa que puga il·luminar el tema en qüestió. Els articles de Mira, com ha assenyalat Francesc Pérez i Moragón: són producte del columnisme d’opinió, l’únic gènere periodístic que Mira ha practicat i practica amb perseverança, que es correspon tant amb el seu ofici lliurement assumit d’escriptor com amb el seu propòsit d’incidir sobre el pensament dels altres, dels lectors, tot pensant en veu alta.

En veu alta, sobre què? Els temes són molts i variats: van des dels records personals fins a la polèmica sobre la qüestió nacional, passant pels nombrosos canvis que s’han produït en la vida quotidiana, que són evidents —o que ell, antropòleg, detecta— i als quals tracta de treure suc, tot raonant-los i formulant-ne l’abast o el significat, social, moral, cultural o polític… La font d’aquests temes són l’observació, però també la notícia, de la qual, diu ell mateix, es considera un viciós: sóc un noticiador impenitent; noticiador en el sentit que diríem fumador o bevedor, és a dir, un viciós de la notícia. Dels qui llegeixen dos o tres diaris, o dos o tres setmanaris com a ració mitjana i dels que perden el cul per no perdre’s un telediari.

El propòsit és, doncs, a partir d’una observació o d’una notícia, de pensar el nostre món i de fer-ho amb un aire resignat o revoltat, amarg o esperançat, però sempre distanciat i desimbolt. Hi ha, en el fons dels seus articles, un gust pel joc, per la ironia, per posar en evidència que es mira els toros des de la barrera, més o menys divertit o indignat, però sempre disposat a organitzar una petita reflexió —vull dir sense grans pretensions— sobre el que veu directament o indirectament. I de fer-ho conversant amb el seu lector, el qual vol implicar en la seua operació i fer-li veure que la nostra civilització s’acaba i que en comença una altra de nova. Diu:

Em ve una angúnia molt gran quan pense que, potser, la història de la humanitat es divideix en dues etapes desiguals: la llarguíssima en què els xiquets han jugat amb canyes, pals i pedres, fang i fulles; i l’altra, en què només juguen amb plàstics, maquinetes i altres artefactes de jogueteria.

Darrere aquest judici, hi ha no sols l’antropòleg, sinó el Mira professor de grec, que no es conforma amb la desaparició d’un món que va ser no sols el d’unes formes de vida del passat, sinó de l’humanisme. Comentaris, doncs, entorn a un fait-divers, escrits amb agilitat i curiositat és el que trobem en aquesta àmplia miscel·lània del llibre de Mira, en el qual assaja, arran de l’anècdota, una comprensió del món.

Si, globalment considerat, Punt de mira pot ser un assaig, dins la seua amplíssima diversitat, no ho afirmaríem tant del seu altre llibre Crítica de la nació pura. En aquest cas no es tracta d’un recull d’articles, sinó d’una obra sistemàtica sobre el concepte de «nació». No és un «tractat sobre la nació» —«¡Déu nos en guard», diu l’autor—, ni tampoc, afegeix, una «tesi elaborada o una rigorosa investigació de ciència social». Mira té raó quan diu tot això. Ara bé, jo pense que la seua obra s’acosta bastant a les pautes d’un llibre de ciències socials, però descarregat de l’erudició que sol acompanyar aquest tipus d’obres, i sobretot escrit amb un estil a mig camí entre l’acadèmic i el literari. Crítica de la nació pura és, si es vol, un assaig —guanyador del premi d’assaig «Joan Fuster» del 1984—, però que respon en general —llevat d’una certa presència personal de l’autor d’una forma o altra en la seua obra— a les pautes de l’estudi acadèmic entès com un producte assagístic de les ciències socials. L’autor organitza temes i idees, les critica, proposa les seues classificacions i els seus punts de mira sobre el tema de les «nacions» i altres qüestions que hi estan implicades o relacionades, però ho fa com un membre més del gremi professoral, que tracta de donar-nos una idea de l’estat de la qüestió d’una manera bastant llibresca amb un plantejament abstracte, a pesar de les referències a casos concrets històrics, incloent-hi el cas del País Valencià o dels Països Catalans. No estic fent un judici de valor del llibre, sinó simplement subratllant el seu caràcter d’assaig modern, més tributari de les ciències socials que d’un plantejament lliure, imaginatiu, pastat d’opinions i aproximacions, i amb un estil literàriament personal. Deixem-ho, doncs, en un llibre híbrid entre la monografia i l’assaig, escrit i raonat clarament i ordenadament.

Un altre front en què trobem instal·lada una part de la producció assagística valenciana és el de la sociolingüística. Abans de repassar aquesta producció voldria fer unes ràpides consideracions introductòries, molt generals, per a situar-ne l’abast i la importància. La sociolingüística és una ciència social que s’ha constituït molt recentment. No és que els seus continguts i mètodes tinguen l’origen en les últimes dècades, però sí que és a partir dels seixanta que la sociolingüística entra en una etapa de constitució i d’expansió. En aquest sentit és fonamental l’article de Joshua A. Fishman, «Qui parla, quina llengua, a qui i quan?» del 1965.

El segon punt que voldria subratllar ara és que les joves promocions dels seixanta, que s’havien convertit al nacionalisme llegint —és una referència emblemàtica per entendre’ns— Nosaltres, els valencians, van ser molt sensibles a aquesta nova ciència per les possibilitats que comportava —teòriques i pràctiques— davant el nostre fet nacional en allò que tenia de més definidor i vital: la llengua. I és que —és el tercer punt— la sociolingüística tal com estava constituent-se en aquells anys en mans dels seus fundadors estava orientada sobretot a l’estudi de problemes que ens tocaven tant de prop com el de les llengües minoritàries, en contacte o no amb altres, el fenomen del bilingüisme, o el procés de substitució d’una llengua per una altra… Eren temes i qüestions que es presentaven com a problemes nous precisament davant aquestes particulars situacions sociolingüístiques —conflictives i complicades, marginals i marginades. El nostre cas, tant en el seu marc general dels Països Catalans com en el particular del País Valencià, entrava exactament en aquesta nova perspectiva. Una perspectiva que permetia pensar amb molt bons resultats la nostra situació, ja que aportava mètodes, categories i termes que hi ajudaven. És des d’aquells anys que es van fer moneda corrent entre nosaltres conceptes com el de diglòssia, registres lingüístics, llengua alta i llengua baixa, conflicte lingüístic, llengua estàndard, etc. Si volíem reivindicar el català, era evident que l’enfocament sociolingüístic hi ajudava. Hi ajudava, d’entrada, a tenir les idees més clares, a comprendre millor el fet lingüístic com un fet social i polític, i no solament cultural i moral. Es podia argumentar millor —argumentar a favor de la nostra llengua— amb aquestes noves categories i aplicar-les al pla polític o al de l’ensenyament. S’obria tot un món en aquest camp.

Alguns joves estudiosos valencians no van tardar gens a apropiar-se d’aquesta nova eina de treball —teòrica i pràctica. He dit que el famós article de Fishman és del 1965. Doncs bé, un jove valencià, Lluís V. Aracil, presenta el 1965 un treball al Centre Europeu Universitari de Nancy sobre el conflicte lingüístic i normalització lingüística a la nova Europa. I l’any següent un altre a Identity Magazine amb el títol Un dilema valencià… Les seues idees van començar a circular entre nosaltres quan publicà en català i a València, el 1968, la seua Introducció a un volum que recollia dos sainets d’Escalante. Recordaré que Aracil dedicava en anglès aquest treball seu a Fishman. Aquest estudi preliminar d’Aracil tingué una gran difusió i un gran impacte entre els nostres joves interessats en les qüestions del país. I això perquè Aracil tractava d’una forma assagística —personal i brillant— uns temes que en el pla abstracte i acadèmic no podien tenir tant de ganxo. Aquest estudiós —molt jove encara, aleshores— parlava, sobre la base dels sainets d’Escalante, de les relacions entre llengua o llengües —el castellà i el «valencià», en aquest cas— i classes socials —la burgesia rural de la Restauració i els botiguers, els llauradors i els obrers. La llengua com a signe de classe, els processos de canvi de llengua, el significat de l’humor d’Escalante davant la situació de la llengua, els recursos còmics que proporciona el bilingüisme, etc. El tractament intel·ligent, irònic, incisiu d’aquest paper, així com les referències culturals que hi introduïa i la forma literària d’utilitzar-les fan d’aquest treball un dels assaigs més importants —en el sentit fins i tot tradicional del terme— de la producció valenciana i catalana en general.

A partir d’aleshores, Aracil es posà ràpidament al dia. I és que aquest escriptor és un personatge ben poc —gens— provincià. En dir això no pense, solament, en el fet que rode constantment pel món —il catalano volante, l’anomenen els seus col·legues internacionals—, sinó també, i sobretot, en la seua mentalitat oberta i curiosa, en l’àmplia informació —en moltes llengües— de què disposa. Cal dir que tot això s’ha traduït en una actitud independent, insubornablement crítica, cosa ben poc còmoda. I encara, hauríem d’afegir un altre tret al seu antiprovincianisme. L’Aracil —sociolingüista clarament lligat al destí del català— ha «internacionalitzat» el nostre problema; l’ha estudiat com un «cas» més de la història sociolingüística d’Occident; l’ha pensat, d’una banda, en relació amb altres minories lingüístiques i, de l’altra, amb concepcions teòriques generals pertinents —les de l’escola de Bateson, per exemple, entre d’altres—, i l’ha donat a conèixer en ambients forans.

Ara bé, tot i que Lluís Aracil ha esdevingut un sociolingüista internacionalment reconegut, cal dir que és, a més, un assagista, un assagista nat. En primer lloc, la seua cultura no està limitada al camp de la seua especialitat, sinó que és molt àmplia, incloent-hi un coneixement extens i profund de la literatura. En segon lloc, té un gran talent i una feliç imaginació per manipular, relacionar i combinar tota aquesta informació, construint hipòtesis sorprenents, jugant intel·ligentment amb les paraules, utilitzant-les d’una manera alhora provocativa i penetrant, perspicaç i irònica, que de vegades es resol en una boutade que reclama la nostra atenció. Aracil, a més, sap escriure d’una forma ordenada i coherent, i molt personal, creant-se un llenguatge que supera el llenguatge acadèmic i el seu argot particular, amb un llenguatge àgil, que mobilitza idees amb un punt, sempre, de sorpresa i d’enginy.

Ara em resulta impossible repassar les moltes idees que hi ha en els papers d’Aracil, papers que han circulat en forma de comunicacions en congressos o d’articles en revistes. Només ha publicat dos llibres i ja bastant tard: Papers de sociolingüística (1982) i Dir la realitat (1983). Aquest últim és particularment important. Com ell mateix diu, és resultat de «moltes ocasions i relacions». La idea central a què apunta —dins la gran diversitat de temes i punts de mira dels diferents assaigs que integren l’obra— és la situació d’autocensura en què vivim els catalanoparlants, els trucs amb què tractem de justificar o ignorar moltes coses de les quals depèn la su pervivència i la normalització de la nostra llengua. Tot plegat, per resumir la idea d’Aracil, es tracta d’una situació que, segons l’escola de Palo Alto, analitza en termes de la teoria del «doble lligam». És a dir, hi ha dues normes contradictòries i una tercera que fixa els límits del joc i prohibeix de sortir-ne de cap manera. El veto categòric és una repressió insidiosa del conflicte que vivim, perquè impedeix fer-ne un objecte de reflexió i de discussió oberta i pública. «Com que el problema no és mai declarat», diu, «tampoc no és mai clarificat». Una altra idea, central, metodològica aquesta, és la de la construcció dels «contextos», perquè aquests no estan mai donats d’una peça, sinó que cal construir-los amb una mena de bricolatge. Els textos no revelen mai el context a primera vista: «És clar, si ja ho saben», com diu el títol de la introducció on explica suggestivament el seu punt de mira.

L’altre sociolingüista que cal citar ara és Rafael Ninyoles, que tingué en la dècada dels setanta més influència que Aracil, perquè aquest no publicava i Ninyoles va treure un llibre darrere l’altre: Conflicte lingüístic valencià, Idioma i prejudici, Bases per a una política lingüística democràtica a l’Estat espanyol, etc., a més dels publicats en castellà. Ara bé, aquestes obres ja no són assaigs realment. Formen part de la literatura acadèmica en què Ninyoles repensa i divulga un conjunt de nocions sociolingüístiques com a fets socials. Les idees de Ninyoles van fer un gran paper en aquells anys —finals dels seixanta i els setanta, sobretot—, perquè van circular àmpliament i van posar a l’abast dels seus lectors un instrument per comprendre la situació sociolingüística en què es trobaven. I posava a les seues mans un llenguatge per parlar-ne.

La línia de l’assagisme valencià passa també pel camp de l’estètica, de la reflexió sobre l’art en general o en particular. Un dels noms més representatius d’aquesta orientació és el de Josep Francesc Yvars, centrat en la filosofia de l’art, però també bon coneixedor de la filosofia en general. Els seus interessos intel·lectuals giren entorn de la problemàtica de la modernitat; l’art —amb les seues ruptures amb la tradició— és una perspectiva inexcusable d’aproximació. Aquest escriptor és uns dels directors de la biblioteca «Clàssics del Pensament Modern» d’Edicions 62 i ha tingut cura de l’edició d’alguns títols d’aquesta col·lecció. En castellà ha publicat un llibre, Modos de persuasión, en què trobem nous estudis sobre aquests autors i també sobre Marcuse, Formaggio, etc. Citem també, en català, la Història de l’art valencià, de la qual és coautor. Yvars, doncs, és un escriptor d’idees i problemes del nostre món contemporani, atent a les apories de la cultura i de l’art modern. Els seus assaigs es mouen en l’àmbit acadèmic, vull dir que utilitza els llenguatges més o menys conceptualistes i abstractes de l’assaig tal com es practica des d’una perspectiva bàsicament filosòfica —d’una filosofia de l’art o d’altres ciències humanes.

Román de la Calle és un altre professor de la Universitat de València. Ha escrit llibres, en castellà, com Lineamentos de estética i En torno al hecho artístico, d’estil acadèmic i teòric el primer, i més assagístic el segon. Román de la Calle, però, té molts papers en català, sobretot sobre artistes determinats, l’obra dels quals ha analitzat amb penetració i amb una gran informació. Aquests escrits, però, es troben dispersos en revistes, catàlegs d’exposicions i obres col·lectives. Tomàs Llorens, actualment director del Centro Reina Sofía, ve de la semiòtica, a partir de la qual ha elaborat els seus textos. Important ha estat el seu gran estudi de l’Equip Crònica, que ell animà amb les seues especulacions.

En la línia del plantejament global —polític, al capdavall— del País Valencià, citaré el llibre de Damià Mollà i Eduard Mira De impura natione. Aquesta obra tracta de revisar i replantejar les tesis de Nosaltres, els valencians. Ho fa seguint el que s’anomena la «tercera via», és a dir, entre el blaverisme espanyolista i anticatalanista, i les posicions catalanistes que apel·laven a uns Països Catalans com a marc comú de tot l’àmbit lingüístic del català. Aquests autors, en el seu assaig, proposen la unitat lingüística i cultural, tot posant, però, èmfasi en les característiques irreductiblement valencianes. Com ara que els valencians som un poble no homogeni, ni tan sols dual, sinó bigarrat, mestís i bilingüe. Som una nació, però impura. Això permet que el País Valencià puga tenir una política pròpia: fer de frontissa entre Barcelona i Madrid. Les seues tesis es presenten literàriament d’una forma molt retòrica, pintoresca i fragmentada. Les especulacions de caràcter sociològic, econòmic, lingüístic, alternen amb excursos retòrics que són una mena d’interludis musicals.

En la mateixa línia puc citar, per acabar, l’assaig Una terra allà al ponent, escrit per Eduard Mira, un dels autors de l’obra anterior. Es tracta d’una expansió retòrica de les tesis anteriors, tot repassant la història valenciana en tots els registres de la seua realitat o de les seues realitats. «València», diu, «és un ésser peculiar i discretament sublim; València és imprevisible, entranyable; amb ella totes les idees preconcebudes i tots els instruments d’anàlisi es trenquen». Un bon punt de partida, com es pot veure, per permetre un plantejament retòric i imaginatiu, on tot cap perquè, per definició, som un poble criollo. Eduard Mira orquestra lliurement i arbitràriament tota la varietat de motius i temes. El seu objecte, diu ell mateix, el concep com una mena d’immensa paella que admet tots els condiments: «un mosaic», diu l’autor, «de desficacis…».

Els assagistes que es mouen només en el camp de la literatura són molt pocs. Fins i tot els estudis literaris de caràcter acadèmic són més tardans i no tan abundants com els d’història. Això s’explica en part perquè la filologia es va incorporar fa pocs anys a la universitat valenciana. I ja sabem que la universitat promou els estudis —tesis o tesines— dels seus departaments. Abans, però, s’havien publicat crítiques o estudis de caràcter literari. Com a mestre, caldria citar almenys el nom de Sanchis Guarner. També el de Ricard Blasco, que ha estat un infatigable i fecund investigador de les nostres lletres. També en les últimes dècades s’han publicat revistes literàries, generalment de curta vida, on podríem trobar molts noms d’estudiosos més o menys joves.

Al marge de la producció acadèmica, em centraré ara, només, en dos escriptors que han publicat assaigs purament literaris sense connexions amb les ciències humanes, com podria ser en aquest cas, la semiòtica o la lingüística en les seues diferents variants. Un d’ells és Josep Piera, que després de publicar uns quants llibres de versos, ha passat en els últims anys a l’assaig. Els assaigs que Piera ha publicat fins ara, El cingle verd (Premi Josep Pla, 1981), L’estiu grec (1985) i Un bellíssim cadàver barroc (Premi Josep Pla, 1987) presenten la forma de dietari. No es tracta, però, d’un dietari que es limita a enregistrar esdeveniments, idees o paisatges, sinó d’un dietari marcadament subjectiu, en el qual trobem les experiències —molt personals i accentuadament emocionals— de l’autor. Tot el que hi apunta —viatges, records, apunts sobre llibres, anàlisis de les seues vivències— està en funció de les seues relacions personals, sempre intenses, eufòriques o deprimides, il·lusionades o decepcionades, goloses o inapetents.

I és que Piera és una mena d’egotista hedonista: cerca i conta el plaer que li produeixen o no li produeixen les coses que viu. L’autor —sense seguir una cronologia marcada explícitament amb dates, sinó pel curs dels dies i els cicle de les estacions— s’assaja, és a dir, es palpa escrivint-se, anotant el que veu i sent, escoltant el ressò que tot això produeix en el seu esperit, repassant-se el cos davant les coses i els cossos. S’assaja en el temps, en el temps que viu i en què escriu, anotant i expressant els successius moments en què ell es fa, es desfà o es refà, d’acord amb les diferents oportunitats de viure les coses noves o de reviure les ja viscudes. L’assaig de Piera —ja ho he dit— no es proposa l’especulació intel·lectual sobre un tema o altre, sinó que se centra en la seua pròpia experiència personal. Viu literàriament i escriu literàriament el que viu. Ell és sempre el centre, perquè és ell qui acusa les sensacions —la seua diversitat circumstancial. En tot cas, especula des de posicions emotives, irracionals, tractant d’expressar-les, d’analitzar-les o definir-les. I ho fa obsessivament entorn al temps, que per a ell és, sempre, el present, afirmació coherent amb l’egotista hedonista que és. Al capdavall, el present és el temps de la subjectivitat, el punt o el moment en què la vivència de les coses té el grau més gran de realitat i de plenitud. El passat també hi juga —i molt—, però sempre d’una forma fragmentària, evaporada, nostàlgica. Al capdavall, diu, el passat que compta és el present que l’evoca i el reviu, o bé com una impossible repetició, o com un contrast o com una ruïna del que fou també un dia, «present».

El llibre que sintetitza millor aquesta pràctica de l’assaig és Un bellíssim cadàver barroc, que ja no és una miscel·lània heterogènia i fragmentària —com El cingle verd—, sinó una experiència unitària de Nàpols, del temps en què Piera va viure en aquesta ciutat, que veu com una bella ruïna. Piera no escriu una guia més o menys literària, sinó una elegia que construeix com una espessa teranyina a partir del seu centre, del seu jo. Un bellíssim cadàver barroc és el llibre més madur, més nerviós i excitat, i més ben escrit, de Piera. El que té una major unitat i densitat.

L’altre assagista que vull recordar i que ve també de les lletres —de la filologia clàssica concretament— és Antoni Seva. Pels anys seixanta va publicar un assaig sobre el fenomen del retorn dels valencians —alacantins, sobretot— que s’havien establert a Alger i tornaven a la seua terra. Però el llibre que entra de ple en l’assaig literari és Quadern d’ocis (1982). Com afirma l’autor en el pròleg, aquest títol «és un homenatge explícit». Homenatge a Josep Pla i a Joan Fuster, i que vol situar entre dues obres seues tan representatives com El quadern gris i el Diccionari per a ociosos. A més d’un homenatge, el títol també dóna una pista. Diu:

Pla i Fuster han entés l’assaig com el camp de l’opinió —no dic la «tesi»— permanent. Tots dos han conreat un assaig variat, de límits indefinits, lluny de l’especulació teòrica.

Per això el seu llibre és un aplec de notes diverses. «Aquest recull meu», diu, «és plural. Obert, sí, i dispers». «Hi ha», afegeix, «d’una manera o altra el gruix de les meues conviccions, explícites les unes, insinuades o guarnides les altres». En general, les notes són curtes: records d’infantesa, situacions morals i socials actuals que contrasten amb altres del passat, apunts de viatge —Venècia, per exemple— on hi ha sempre una percepció perspicaç, lliure de tòpics, que el porta a reflexions en direccions diferents; hi ha la pròpia experiència de la vida, el desig i l’ansietat, els refusos i les incompatibilitats, les analogies i els contrastos, l’anècdota i la paradoxa.

Hi ha també notes més llargues, que són reflexions sobre alguns temes com la mort, el destí dels erudits, els canvis socioeconòmics. Entre Pla i Fuster, Antoni Seva se centra en la seua pròpia experiència vital, cultural i professional. Recorre tant al que ha viscut com al que ha llegit —els seus clàssics sobretot—, tot i que discretament citats, lluny sempre de la pedanteria i l’erudició. De fet, Seva és un assagista «discret». I dic «discret» pensant en la qualitat, en el to, en la manca de petulància de les seues reflexions. Tot això ens el fa amable; ens confiem a ell i l’escoltem atents i amb gran interès. Hi ha, a més, la claredat, la precisió de la seua prosa —mai no és emfàtica—, l’horror a fer el ridícul, la serenitat i un punt d’escepticisme dolç. Humanisme, doncs. Llàstima que Antoni Seva no haja estirat més la seua producció i s’haja conformat de moment a no continuar publicant aquest «quadern d’ocis»…