1.

L’ASSAIG FUSTERIÀ

L’obra de Fuster es pot definir en funció de dues coordenades bàsiques. Per una banda, respon a l’orientació racionalista —crítica— que té de l’home i del món; per una altra, té com a origen últim la consciència de la seua pròpia originalitat. Per això, irònicament afirma —s’autoafirma— que «Joan Fuster és la mesura de totes les coses». La idea de la «mesura» ens remet a la coordenada «racionalista», així com el subjecte de l’operació de mesurar —«Joan Fuster»— ens remet a la seua personalitat, a allò que té d’irreductible, original i originari.

És en aquest context que cal, al meu entendre, concretar l’operació de Joan Fuster com a escriptor i, més concretament, com a assagista. La concepció que Fuster tenia de l’assaig, l’ha exposada ell mateix en diferents ocasions, sobretot als pròlegs d’algunes de les seues obres. Si els repassem, hi podríem trobar, bàsicament, quatre maneres diferents, però entrelligades, de formular o plantejar la seua concepció de l’assaig tal com ell l’entenia i el practicava.

Un primer punt de mira ens el dóna ja en el títol d’un dels seus llibres, Examen de consciència. Diu Fuster: «cada vegada que em poso davant un full en blanc, amb la necessitat d’omplir-lo d’allò que en diuen literatura, no faig sinó això: examinar-me la consciència». Aquest «examen», però, no s’ha d’entendre com una manera de fer literatura íntima. Quan Fuster s’examina, ho fa, bàsicament, diu, «a partir d’un tema qualsevol, no importa quin, trivial o solemne, fugaç o permanent». A diferència d’Eugeni d’Ors, que pretenia elevar l’anècdota a categoria, Fuster tracta de «sotmetre l’anècdota». En definitiva, es tracta d’adoptar l’actitud de Montaigne —practicar el dubte metòdic. O com diu Fuster —lector de Montaigne i de Descartes—, practicar la «suspicàcia sistemàtica», és a dir, mantenir-se sempre cautelós davant qualsevol afirmació. Per això diu Fuster: «per a mi, escriure constitueix una operació d’autoexamen: de reviser-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions». El dogmatisme, doncs, qualsevol forma de dogmatisme, resulta incompatible amb l’examen de consciència fusterià. El dogmàtic, per definició, no necessita examinar-se, perquè ja té les seues conviccions, que considera inamovibles.

L’assaig, tal com l’entén i el practica Fuster, es genera a partir del dubte, que és la regla general de l’examen de consciència. Per tant, estarà sotmès a un règim racionalista, i serà una operació pacient, obstinada i controlada per tal de saber què sap o què pot saber, o no saber. «Costa molt adquirir una certesa», diu, «i encara és interina».

El que acabe de recordar vol dir —i això ens porta al segon punt de mira— que l’assaig, a diferència de la novel·la o d’un poema, no és, no pot ser, una obra acabada, sinó un intent, una temptativa, és a dir, un «assaig» en el sentit de «provatura» —o de posar i posarse a prova. Essencialment inacabat, provisional i interí, l’assaig «no acaba mai: en si es redueix al pur procés de buscar, d’esbrinar, de fer hipòtesis o desfer-ne. El resultat final, quan n’hi ha, no pretén presentar-se amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».

L’assaig fusterià, si volem resumir el que porte dit fins ara, és, en tant que «examen», una operació racionalment reglada; en tant que «temptativa», una operació sempre oberta, mai no acabada.

Un tercer aspecte de l’assaig fusterià —una variant més, complementària de les altres que estem repassant— és considerar-lo com una «enquesta», o com una indagació —possible—, cosa que l’aparta de la dissertació o de la construcció de qualsevol sistema d’idees. «Parlant en puritat», diu, «l’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema». No es tracta, doncs, d’una reflexió que gira sobre ella mateixa, amb un començament i un final, i en la qual el tema ja està prèviament donat, sinó que avança amb un moviment cap a: l’assaig és una forma de discórrer entre dades i opinions per tal d’acostar-se a una comprensió, sempre limitada, de les coses. L’operació d’assajar-se segueix «un camí entre d’altres: un que exclou i ens força a renunciar, de moment, als altres camins». El discurs fusterià, en tant que és una indagació o una enquesta, entre altres més possibles, implica aquest «cap a», i, per tant, està animat per un moviment que el caracteritza inconfusiblement. L’escriptura fusteriana avança, sempre, dialècticament —és un diàleg amb ell mateix i amb el lector—, oscil·lant, interrogant-se, posant-se objeccions, reconsiderant el que acaba de dir, introduint precisions, apuntant hipòtesis…

La quarta manera de comprendre el plantejament fusterià de l’assaig apunta a la seua forma i funció. L’assaig, ha escrit Fuster, «és literatura d’idees o no és». Els dos termes que el defineixen són essencials perquè es troben lligats l’un a l’altre en una mateixa operació: l’assagista manipula «idees», però només ho pot fer manipulant «paraules». Aquesta necessitat de manipular paraules situa l’assagista en l’òrbita de la «literatura».

Ara bé, a diferència del novel·lista o del poeta, l’assagista es conforma —ho hem vist— amb resultats provisionals: mai no aconsegueix una obra acabada, completa en ella mateixa. El que ell porta entre mans és una pura enquesta, cosa que el situa fora de l’àmbit de la creació.

L’assaig no té una forma literària específica, sinó que en permet moltes, s’adapta pel seu mateix caràcter circumstancial i obert a qualsevol forma o tema, a qualsevol suggestió. Per a Fuster, l’assaig és un gènere «subaltern» en relació amb els altres gèneres literaris com la novel·la i la poesia. Subaltern i «làbil». Elàstic. De fet, l’assaig fusterià és multiforme: la gamma va des de l’aforisme fins al llibre articulat, passant per l’article o l’apunt del diari. Així i tot, les diferents variants responen en l’assagista, en Fuster, a una mateixa actitud o són resultat d’una mateixa operació: la voluntat de comprendre, d’examinar un fet o un problema.

Per això, i en tant que l’assaig és una enquesta en la qual Fuster s’examina la consciència que té d’un tema qualsevol, la forma literària que més s’hi ajusta és la del «diari». Un diari, però, entès no com un instrument de confessió, sinó de recerca.

A les planes del seu Diari, Fuster s’ha assajat en funció dels seus interessos intel·lectuals, dels problemes que el preocupen. Era aquest l’espai lliure, «disponible», de les seues «indagacions possibles». Per això aquesta «forma» no podia tenir per a ell una intenció introspectiva, sinó, clarament, prospectiva. De fet, es tracta d’una «Agenda pública», per dir-ho amb el títol d’un dels seus llibres que la censura frustrà, i que té, per a ell, el valor d’un «instrument de treball». A més de la seua funció estrictament instrumental, el «diari» té, per a Fuster, l’avantatge de poder examinar-se amb tota llibertat, i sense trobar-se lligat pels condicionaments d’espai i de temps, o de públic.

El Diari, naturalment, és sols una part de l’obra de Fuster. Ha utilitzat altres «formes» com l’article del diari, el llibre d’assaigs, la monografia històrica, l’aforisme, l’estudi literari, el discurs «cívic»… Tota aquesta producció es remet, en última instància, al seu journal, del qual conserva, en el fons, la «forma»: la d’un «examen» personal tal com l’he tractat de caracteritzar. I així, podem passar de l’aforisme —una microforma— a l’assaig, a l’article o a la monografia, sense a penes solució de continuïtat: sense que tinguem la impressió d’haver sortit completament del seu «diari», del seu obrador.

Examinaré, ara, la concepció que té Fuster de l’assaig com a «literatura d’idees», pel costat de les «idees». L’assagista ha d’ocupar-se’n, si realment ho és. En aquest sentit, Fuster creu que l’assaig ha tingut pocs conreadors en la producció catalana moderna: «Hi trobaríem una tendència aclaparadora a fugir d’estudi; el predomini recauria en terrenys “concrets”, la política o la història, l’art o la religió, la literatura o l’economia». Encara més, diu: «Sembla que la nostra societat hagi manifestat, d’un parell de segles ençà, una “por” especial a les “qüestions de principi”».

Tanmateix, va ser Eugeni d’Ors qui va donar la fórmula justa per a definir l’assagista, quan es va autoqualificar ell mateix d’«especialista en idees generals». Fuster fa seua aquesta «paradoxa»:

Un «assagista» ha d’arriscar-se a ser això. El seu lloc en la «república de les lletres» —en la societat— només es justifica per la voluntat d’agitar idees, i «idees generals». Que com més «generals» seran, més vàlid en serà el saldo.

L’assagista, l’«escrivent», ha d’agitar idees, ha de parlar dels pro blemes de cada dia, del seu temps i de la seua societat: ha de reflexionar sobre tot això i, a més, s’ha de fer llegir, ha d’aconseguir que els lectors s’interessen i s’examinen amb ell d’alguna manera. Això no vol dir, però, que la ració de literatura que li pertoca siga insignificant o fàcil. Al contrari, demana virtuts difícils, «insòlites», per «modestes». Perquè costa de ser clar, precís, encara més a l’hora d’agitar «idees generals». Sense comptar, naturalment, amb allò que en diuen «estil», la marca més profunda d’un assagista, la seua part de literatura més personal i, en definitiva, més preciosa. Aquest punt, però, no el puc tractar ara, ja que ens apartaria del nostre tema.

Per a Fuster, l’assaig es troba situat entre la ciència i la filosofia. La filosofia busca la Veritat —així, en lletres capitals, per intemporal— i creu que l’ha aconseguida. Fuster hi veu una pretensió absolutament injustificada, que no passa de ser un pur joc de paraules formulat en un dialecte grotesc. La ciència, en canvi, és més modesta i, per això, més segura. Tampoc no arriba a la Veritat, però constitueix un conjunt de procediments i convencions, ben definits, que li permeten de trobar un repertori de teories i lleis verificables i d’una gran eficàcia pràctica: útils. Ara, l’assagista té, «costat per costat, dos aliats, i dos enemics alhora: el científic i el filòsof». Pel que fa al primer, reconeix que no és realment un «enemic». El que passa és que «és l’aliat que no sempre sap ser-ho, tancat en la seua especialització».

Aquesta aliança entre tots dos es basa, si bé es mira, en una actitud similar, encara que, naturalment, a escala diferent. L’esperit de l’assaig és similar a l’esperit de la ciència. Perquè també el científic experimenta, prova, «pesa», fa hipòtesis —i en desfà—; està sempre obert a rectificacions, a nous plantejaments. ¿No és Il Saggiattore el títol d’una obra de Galileu, el fundador de la ciència moderna? La ciència posa en joc recursos molt poderosos d’observació, d’experimentació i de mesura. Té un llenguatge matemàtic que permet explicitar inequívocament la lògica de les operacions. I és, de més a més, una empresa col·lectiva en la qual treballen —i han treballat— milers de científics, genials i d’a peu… L’assagista, en canvi, se les ha d’apanyar amb recursos relativament limitadíssims: amb les paraules de la seua llengua, amb les idees —«generals»—, amb la seua pròpia experiència i els seus coneixements…

Quant al filòsof, Fuster no hi veu un altre avantatge que el de poder trobar-hi, de vegades, algun incentiu per als seus propis exercicis: el filòsof «pertany a la factura dels tebeos ideològics sectaris i de mera fabulació, però suggerents».

Entre l’un i l’altre —entre el científic i el filòsof— hi ha l’assagista, amb els seus papers dispersos i intermitents, interrogants i provocadors, cautelosos i atrevits, interessats en totes les formes en què es presenta el fet humà: manipulant, agitant «idees». Ocupa, i se’n preocupa, una mena de terra nullius, que la ciència no pot encara, o no vol, colonitzar, i que la filosofia mai no podria, per principi, fer seua. Fuster confia que, en un futur pròxim, la societat ja haurà prescindit de la filosofia i s’haurà acostumat a la ciència: «O sigui: que la ciència haurà arribat a ser alguna cosa més que un remei de malalties […] un residu divulgador […] o les anades i vingudes pel cosmos…».

Aleshores, la missió de l’assaig «quedarà cancel·lada». Perquè la funció de l’assaig ha estat la de ser «un reducte humanístic d’opinió», i per tant necessari, malgrat la seua interinitat. En l’assagista, doncs, veu Fuster «una figura històrica “programada” per a una etapa històrica molt determinada: és l’assagista-pont».

El primer d’ells, Montaigne, va conformar aquest tipus de temptativa i li donà el nom. Per això Fuster declara Montaigne «patró i mestre del gènere». A partir d’ell, i més o menys acostat al seu esperit, el gènere anà desenvolupant-se i consolidant-se com a gènere literari, gràcies sobretot als assagistes anglesos i als philosophes del divuit. Avui, després de més de tres-cents anys de vida, té una rica història i amb totes les diferents variants nacionals, d’època, personals…

En el nostre segle, especialment, l’assaig ha arribat a tenir una mena de primacia en la «república de les lletres». L’escriptor, cada vegada més, i el poeta, el científic i l’artista, el polític i el filòsof… També el lector s’hi ha aficionat considerablement. El diari i la revista han estat el lloc en què, en general, s’ha trobat. La importància de la «literatura d’idees» va lligada als grans canvis socials i culturals que s’han produït en la societat. L’assagista ha hagut de participar en un debat permanent sobre els conflictes polítics i econòmics, sobre les noves estètiques i les noves morals, sobre el lloc de l’home en el món i el sentit de la seua història… Ha hagut de confrontar cultures i ideologies diferents, i, sobretot i cada vegada més, ha mirat cap al futur tractant de llegir-hi el destí de la civilització occidental i la possibilitat d’un «home nou»… La urgència d’aquests problemes ha portat l’assagista a no conformar-se amb una actitud passiva de pur espectador. Ha baixat a la plaça pública i ha hagut de prendre partir amb més o menys apassionament, dubtant entre les diferents alternatives o prenent clarament posicions… Pel que fa a aquest nou paper, Fuster s’ha remuntat també al passat, per trobar-hi un altre «patró», Erasme, oscil·lant entre les diferents opcions que tenia al davant per tal de mantenir-s’hi lliure, independent.

L’assagista ha hagut d’ampliar i aprofundir l’examen de la seua situació històrica concreta i de les seues responsabilitats socials. Des d’aquest punt de mira, Fuster ens dóna una nova definició de l’assaig: «És», diu, «una “opció” històricament circumscrita, que vol participar en el moviment de la “història” i que hi té el seu lloc modest».

Fuster ha practicat aquesta fórmula, en tota la seua obra. Ho ha fet, tanmateix, en un moment en què l’assaig ha començat a ser una altra cosa, en què, realment, ha deixat de ser ja «assaig» tal com ha estat entès tradicionalment o, almenys, tal com s’ha manifestat en els primers cinquanta anys d’aquest segle. Fuster, però, com a assagista, s’ha posat al costat dels clàssics del gènere —Montaigne, Voltaire, Diderot…— i ha circulat entre els grans assagistes del xx, Gide i Alain, Valéry i Jules Renard, Russell i Huxley, Mann i Eliot, Ortega i Unamuno, Maragall i d’Ors, Orwell i Trilling… Tota una nòmina brillant de noms, en la qual figura el de Fuster com un dels últims que s’hi ha inscrit, tot situant-se entre els assagistes de la corda racionalista i escèptica, entre els qui diuen, de tant en tant, «el meu Montaigne», enfront dels qui diuen «el meu Pascal».

«L’alegre família dels assagistes» —és una ironia seua— ha començat, però, a ser menys «alegre» i menys una «família». Si ha entrat en una fase de dissolució, no és perquè abans fos monolítica —de fet, en la història de l’assaig clàssic hi ha diferents formes de practicar-lo—, sinó perquè ha quedat desplaçat per altres plantejaments. El punt d’inflexió o de ruptura s’ha produït, crec, pels anys cinquanta. Amb Sartre, amb Camus, amb el primer Barthes, per citar uns noms francesos ben significatius. Posteriorment, el que ha vingut després ha entrat en unes vies que l’han separat cada vegada més de l’assaig com a «reducte humanístic d’opinió». Durant aquests últims vint anys, l’etiqueta «assaig» ha sofert una inflació considerable, atès que s’aplica a qualsevol paper en prosa que tracte, d’una manera més o menys informal, d’idees. Es tracta, en general, de «monografies», d’escrits, llargs o curts, que entren en el camp de les anomenades «ciències humanes» —que per a Fuster tenen molt poc de «ciències»—, a les quals aporten alguna contribució marginal, de vegades suggestiva. L’extraordinària importància que han adquirit avui aquestes ciències —l’antropologia, la lingüística, la sociologia, etc.— ha suscitat una fabulosa quantitat d’«assaigs», que no ho són en el sentit clàssic. D’altra banda, la filosofia ha iniciat una vasta operació d’importació als seus laboratoris de materials procedents de les ciències humanes. De vegades, hi ha contribuït amb noves teories; d’altres, se n’ha servit per a les seues pròpies especulacions.

Ja sé que aquestes consideracions resulten bastant sumàries i que caldria precisar-les molt. L’assaig clàssic no és una espècie extingida de fet, però avui està perdent les seues virtuts més substancials. En la mesura que Fuster no participa d’aquesta desviació de l’assaig, podríem dir, amb Castellet, que Fuster és «un intel·lectual certament anacrònic en la nostra època», perquè «pertany a l’estirp dels vells moralistes […] dels lliurepensadors».