4.

DOS ESCRIPTORS VALENCIANS CARA A CARA

El tercer volum està íntegrament dedicat a la correspondència fusteriana amb Ernest Martínez Ferrando. Ha estat editat per Vicent Alonso, un especialista de l’obra d’aquest escriptor.

El recull presenta un conjunt de particularitats que el fan específicament diferent dels anteriors. Els corresponsals de Joan Fuster havien estat en una proporció bastant gran, escriptors exiliats a Amèrica. La resta són catalans —un d’ells exiliat, com Josep Carner, a Bèlgica— i un mallorquí, Llorenç Villalonga. En aquest darrer volum, en canvi, el corresponsal de Fuster és un valencià instal·lat, però, a Catalunya. Martínez Ferrando pertany a la generació de Riba, Espriu, Pla, Sagarra, Salvat, per citar-ne alguns noms. Ara bé, aquesta diferència d’edat va ser poc rellevant pel que fa a la relació entre els dos escriptors. Va haver-hi una amistat franca, càlida, permanent, des que es van conèixer a València a finals dels quaranta fins a la mort de Martínez Ferrando el 1965. Aquesta correspondència s’obre amb una targeta postal de Martínez Ferrando felicitant Fuster per un llibre de versos (datada a Barcelona el 9 d’abril de 1951) i es tanca amb una altra targeta (datada a la Canyada, Paterna, l’11 de juny de 1965) en què expressa a Fuster el condol per la mort de la seua mare. Ell la seguiria pocs mesos després… Les cartes que van intercanviar en aquests quinze anys són un testimoni de les moltes coses que acostaven els dos corresponsals. El fet de ser tots dos valencians, de sentir-se i pensar-se d’una manera similar en tant que valencians, era un motiu important de convergència i de «complicitat» intel·lectual i moral, que els portava a interessar-se pel passat històric i cultural del seu poble, a mirar el seu futur amb les mateixes esperances i il·lusions i, també, amb les mateixes inquietuds. El present valencià el veien bastant lamentable. Hi havia la manca secular de consciència cívica, cosa que permetia —i més en aquells anys durs del franquisme valencià— practicar un «valencianisme» superficial, incoherent, grotesc i estèril. D’aquesta «valenciania» va ser víctima, precisament, Martínez Ferrando a causa d’un treball en què posava en dubte —amb documents a la mà— l’autenticitat del Sant Calze conservat a la Catedral de València. És el primer incident que trobem comentat al començament de la Correspondència. L’últim serà el provocat per l’aparició d’El País Valenciano, el 1962, de Joan Fuster. Entre un punt i altre, els desgavells no deixaran mai de produir-se i de ser objecte de comentaris: el projecte de reconstitució, a Madrid, del Centenar de la Ploma, la celebració del Centenari de Sant Vicent Ferrer, el Congrés de Cronistes del Regne de València, etc. Tots dos en fan referència posant-se les mans al cap. Amb humor, però més profundament amb amargor, es queixen de la comèdia de la vida cívica i cultural valenciana. Una «vida» protagonitzada, en bona part, per personatges pintorescos, intel·lectualment mediocres, o simplement «carabasses» —el mot és de Martínez Ferrando—, animadors d’un patriotisme «local» bien entendido. Molts d’ells hi apareixen amb els seus noms i cognoms, o de vegades irònicament rebatejats. Fuster i Martínez Ferrando es miren amb disgust l’escenari valencià —municipal— en el qual es trobaven embolicats i implicats, però desarmats, sempre a contracorrent. Per això diu Antoni Furió, amb raó, en la seua presentació del volum, que aquesta Correspondència és «un testimoni de primera mà, valuosíssim, punyent, sobre la vida cultural valenciana dels anys cinquanta i primers dels seixanta».

Comentant, per exemple, el Centenari de Sant Vicent Ferrer, Joan Fuster es lamenta de no haver pogut aconseguir que las fuerzas vivas dedicassen ni un duro a la publicació dels Sermons del sant valencià, aleshores encara inèdits en gran part. Sembla que no els importava que els manuscrits es podrissen o es «perdessen». El que importava era gastar els diners en pólvora, en coses espectaculars i efímeres («Visca Sant Vicent Ferrer!»). Només una part de l’exposició que es va muntar —diu Fuster— tenia interès.

Fuster i Martínez Ferrando es trobaven, doncs, molt acostats pel que fa al «cas valencià». S’aparten, però, una mica en la forma de parlar-ne. Martínez Ferrando no estava d’acord amb la manera radical, un poc extremista, pensava, del seu jove amic. Quan aquest li va llegir fragments del llibre que preparava sobre el País Valencià, va considerar que era una mica injust, o que no calia recordar que alguns valencians menjaven rates, per molt d’aigua que fossen. Li va pronosticar que això provocaria la fúria dels seus paisans, que se sentirien ferits en el seu amor patriòtic. El pronòstic es va complir: les rates hi van eixir… Quan va aparèixer El País Valenciano, Martínez Ferrando torna a manifestar que no hi hauria d’haver dit coses que no eren pròpies d’una guia turística. Fuster sembla que no se’n va defensar. En realitat, ell s’havia proposat escriure, més que una guia turística, una mena de guia de pecadors per als valencians…

Naturalment, la problemàtica valenciana no constitueix, ni de bon tros, el contingut exclusiu d’aquestes cartes. Hi havia més coses en què tots dos estaven interessats i que motivaven l’intercanvi epistolar. Un fet, important, els aproximava: Martínez Ferrando era un historiador medievalista, director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i, per tant, bon coneixedor de documents, llibres i revistes sobre l’edat mitjana catalana en general i valenciana en particular. D’altra banda, Joan Fuster s’havia capbussat en aquest passat amb intencions no exclusivament erudites. En aquesta direcció del seu treball, Martínez Ferrando era un bon guia per a ell. Fuster li farà sovint consultes d’estudiós demanant-li bibliografia sobre tal o tal altre tema. També el seu amic s’interessarà pels punts de mira fusterians —sobre el Tirant per exemple— i el va ajudar tant com va poder.

En un altre nivell coincidien també l’un i l’altre. Joan Fuster escrivia llibres de versos i després assaigs. Martínez Ferrando havia publicat, abans de la Guerra Civil, reculls de contes, una novel·la i, a més, traduccions d’obres de Stefan Zweig o de Schnitzler, un autor ara famós, però poc conegut en aquells anys… Encara que ja s’havia donat pràcticament de baixa com a narrador, algunes de les seues obres seran reeditades, sempre corregides per ell. L’enviament de llibres —propis o no— farà que n’acusen rebut amb els corresponents comentaris i apreciacions. De vegades les consideracions que fan tenen un abast més general o se centren en temes com l’art o la música.

Ara bé, en el terreny estrictament cultural és on trobem punts de discrepància més que de convergència. Martínez Ferrando no era partidari del tipus de poesia que practicava, per exemple, Carles Riba. Preferia Maragall. «Vosté ja coneix», diu a Fuster, «el meu gust per la claredat i la concreció». Tampoc no era del seu gust l’art abstracte, ni estava d’acord amb la defensa fusteriana de la música «deliciosa» enfront de la música «eloqüent». Aquestes divergències o incomprensions es troben més o menys tàcitament manifestes en la recepció d’alguns llibres assagístics de Fuster. A propòsit de Les originalitats, per exemple, tot i que valora aquesta obra, fixa el seu interès en el segon assaig: el dedicat a Maragall i Unamuno. Quan li arriba Figures de temps, parla elogiosament dels textos referents a escriptors clàssics valencians… No hi ha, doncs, polèmica sobre aquests o altres punts. Vicent Alonso, en la seua introducció, no deixa de constatar el «distanciament» entre tots dos: «aquesta correspondència no ens ofereix cap tipus de diàleg intel·lectual profund a propòsit de les obres dels interlocutors, ni a propòsit d’assumptes centrals del seu pensament respectiu». I hi afegeix: «Martínez Ferrando no era l’interlocutor vàlid en matèria estètica o literària».

El treball de Vicent Alonso per puntualitzar o aclarir, en les seues notes, esdeveniments, personatges, llibres, revistes, articles de diaris, etc., és molt important. Aquest volum exigia una tasca molt fatigosa i pacient per les nombroses referències que hi apareixen. Vicent Alonso ha aconseguit, però, apuntalar i ampliar amb abundants notes aquesta Correspondència, que és una mena de crònica de la vida literària valenciana i barcelonina de la qual van ser actors i testimonis els nostres dos grans escriptors.