5.

CORRESPONDÈNCIES I DIVERGÈNCIES

El quart volum de la correspondència de Joan Fuster, a cura d’Antoni Ferrando, tot i que resulta tan interessant com els anteriors, té una importància específica per als lectors del País Valencià, en primer lloc, però també per als de Catalunya i les Illes Balears. El plantejament del llibre ho justifica, ja que aplega les cartes de Joan Fuster amb tres filòlegs valencians: Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Germà Colón. D’entrada, doncs, constitueix un diàleg, a quatre bandes, que Fuster va mantenir al llarg de molts anys —sobretot amb Sanchis Guarner— a propòsit, entre altres coses més, dels problemes que comportaven les varietats dialectals del català a l’hora de compartir una llengua literària comuna. Les posicions en aquest sentit, per part dels valencians i dels balears, sobre la proposta de Pompeu Fabra, que s’havia fet efectiva ja a Catalunya amb una important producció literària, continuaven produint-se —i podrint-se—, sobretot a València, amb les seues diferents, incoherents o aberrants, «gramàtiques» i «polítiques».

El dossier de les cartes de Fuster amb els seus interlocutors és un document històric d’aquells anys valencians —els cinquanta, particularment—, protagonitzats per uns quants grups de lletraferits —tots «gramàtics»—, que funcionaven en un circuit tancat. Fuster, en aquells anys, com ho demostra la lectura de les seues cartes, té ben clara teòricament i pràcticament la seua posició fabrista que li reprotxen uns i altres, fins i tot els més acostats a ell. I exposa clarament les seues raons. Per qüestions de tàctica si més no, com li aconsellen, es mostra en principi —però a contracor i «provisionalment»— obert a arribar a un acord. Però en comprovar el desgavell permanent, o la incoherència dels personatges que haurien d’acostar i acordar les seues propostes, generalment intransigents, va preferir —diu a Sanchis— deixar-ho córrer i tornar al seu plantejament inicial. Li diu que ell és una anima naturaliter cartesiana. Per tant, no podia sentir-se gens a gust ni amb la multiplicitat de gramàtiques personalíssimes, ni amb els «arguments» confusionaris. No podia, doncs, tolerar sinó una solució, escriu, «definida», «normal», «raonable», «lògica», «a-pintoresca», «a-dialectal», «a-històrica»… Ell vol una llengua literària per anar endavant. Aquesta llengua, creu que ja estava feta. Només cal enriquir-la, potenciar-la, amb un criteri coherent i pràctic de cara al futur. Escriu:

No sento cap atracció pels legitimismes «lingüístics» […], d’això en dic «carlisme idiomàtic», ni m’interessen les «varietats en la unitat», ni menys encara crec en la necessitat de tenir o sostenir un accent regional dins la «literatura catalana».

En aquest punt, Sanchis Guarner, no hi està d’acord. «La unitat completa de la llengua literària», li diu, «fóra desitjable, però no la trobe factible». Aquests problemes «no poden tenir una solució matemàtica». Així i tot, Fuster espera de Sanchis una solució quan li escriu: «Tu ens hauries de donar exemple en la tria i en l’actitud. Sí senyor». A més, no deixarà de fer-li consultes gramaticals en les seues cartes a propòsit d’un dubte o altre.

La qüestió de la llengua literària constitueix una part important d’aquesta correspondència. Però n’hi ha d’altres d’un interès indiscutible. En aquest sentit, hi podríem distingir tres etapes. En la primera, Fuster fa de corresponsal de la vida literària de València. Un corresponsal amargat: «Ací tot marxa normalment, és a dir, anormalment». Fuster conta als seus corresponsals els incidents i baralles de les «capelletes» locals, enverinades. Hi fa desfilar personatges, generalment grotescos, de la vida «cultural» valenciana, parla a Sanchis Guarner de llibres, projectes d’ell o d’altres i, sobretot, li conta puntualment la seua relació amb el grup Torre i com, a poc a poc, per una raó o altra, s’hi troba cada vegada més incòmode, malgrat l’esforç que fa per reservar-se moltes de les seues discrepàncies. Al final, fart, comunica a Sanchis la seua separació del grup i la seua retirada a Sueca, tot i que encara mantindrà esporàdicament algun contacte personal amb els del grup, sobretot amb Xavier Casp. La història d’aquest episodi, d’aquesta ruptura, no va ser, doncs, brusca, com s’ha dit fins ara. Ara ja en podem conèixer la gènesi, puntualment explicada per part de Fuster en aquestes cartes.

En la segona etapa d’aquesta correspondència entre Fuster i Sanchis, el centre de gravetat es trasllada de València a Palma. Sanchis ha contribuït a animar la vida literària d’aquesta ciutat on funciona un grup actiu en què es troba Moll. La iniciativa editorial de la col·lecció «Raixa» serà el pont que posa Sanchis a Fuster per publicar els seus primers llibres d’assagista. En la tercera etapa, Sanchis ja ha tornat definitivament a València. Les cartes, ara, són més curtes i esporàdiques —hi havia la possibilitat del contacte directe—, però estan animades d’un gran dinamisme. Es fan coses, moltes coses. La mobilització personal de tots dos i de la joventut s’ha disparat. Per això mateix la batalla continua, però ara en un altre front, i precisament contra Fuster i Sanchis, sobretot des de Las Provincias. Era, és encara, la batalla real.

Els altres dos blocs d’aquesta Correspondència són més curts i no tenen, per raons òbvies, la riquesa de qüestions del primer. Això no vol dir, però, que no tinguen interès. El corresponent a Josep Giner és, en gran part, una comunicació de caràcter lingüístic. Hi ha també, però, les posicions doctrinals —gramaticals, estètiques, polítiques— de Giner. Hi ha el seu activisme patriòtic, centrat en gran part en el treball, angoixós, que fa per difondre i vendre llibres en català, donant facilitats a tothom, fent-los el descompte que li fan a ell, cansant-se i perdent diners. Hi ha la seua por a la policia, les iniciatives per influir en l’Església, per fer que s’use el català en els diaris, com ha començat a fer-ho Fuster, les seues crítiques a l’Antologia de la poesia valenciana, etc. Un document, alhora, filològic, històric i humà.

El tercer bloc —la correspondència amb Germà Colón— ens situa en els anys de la transició, i de la democràcia. Es tracta d’un epistolari «normal», en el millor sentit de la paraula, perquè és el de dos investigadors ocupats en les seues feines respectives, intercanviant informacions i llibres que necessiten. Només un punt «polític»: la recomanació que Colón fa a Fuster perquè acudesca a les reunions del Consell Valencià de Cultura. Les coses estaven —li diu— «marejades», amenaçades per la marea blava. I encara ho estan.