2.

EPISTOLARI FUSTERIÀ

El primer volum a cura, com ha quedat dit, de Francesc Pérez i Moragón, aplega cartes d’escriptors de primera fila de la literatura catalana contemporània: hi trobem Josep Carner, Marià Manent, Carles Riba, Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga.

La correspondència amb Josep Carner resulta ben reveladora de la voluntat de Joan Fuster per posar-se en contacte amb els escriptors que havien deixat Catalunya. S’adreça fins i tot al «príncep» de la poesia catalana, ja vell i exiliat a Brussel·les. La primera carta del recull és de Josep Carner en resposta a la salutació d’un jove poeta valencià que li havia tramès uns sonets. Porta la data del 1951, és a dir, quan aquí estàvem encara en la postguerra. El gest epistolar, tan primerenc, adreçat a un remot i llegendari poeta, és tot un símbol de la personalitat de Fuster. En plena desfeta, un jove, valencià de més a més, enceta la correspondència amb Josep Carner, tot donant per feta, per endavant, la unitat i l’esperança d’una literatura nacional, sense fronteres regionals. És increïble.

Les cartes intercanviades entre tots dos són una meravella, no tant pel seu contingut com per la forma, les «formes», en què es mouen. Un to elevat, però natural, civilitzat i franc. Carner hi reconeix sense paternalismes la figura de Fuster i aquest, sense complexos ni llagoteries, el sap gran, memorable. Fuster, fins i tot, gosa, de passada, dir-li afectuosament: «Ens teniu massa abandonats…». El diàleg, que dura més de deu anys —l’última carta de Fuster està datada el 1964—, resulta exemplar, és d’antologia.

Els blocs de cartes amb Josep Pla, Salvador Espriu i Llorenç Villalonga —tots tres antinoucentistes— tenen un gran interès i es mouen en el pla d’una relació menys distanciada que la que havia de tenir amb Carner. Amb Espriu i Villalonga —tot i que manquen bastants cartes de Fuster— i amb Pla, entren en qüestions més de fons, personals o generals, en tant que escriptors i protagonistes de la vida literària d’aquells anys. Les cartes amb Manent són, en part, més circumstancials. En el cas de Riba, la correspondència gira a propòsit de la voluntat de fer-lo venir a València, cosa que va aconseguir.

El treball de Pérez i Moragón ha estat important, ja que ha hagut de lluitar amb molts buits epistolars, i ha rescatat cartes que no es troben a l’arxiu de Fuster. També les notes a peu de pàgina requerien un esforç especial per aclarir alguns punts. Important, i molt útil, l’Apèndix que ha confeccionat. Hi podem trobar, així, una ressenya que Fuster va publicar en Jornada (1958) sobre l’Obra completa de Carner; la divertida carta en versos de quatre síl·labes apariats —tot imitant el llenguatge i estil medievals—, a propòsit de la visita de Carles Riba a València; un article de Fuster sobre un volum dels Homenots de Pla; l’informe autobiogràfic que Fuster va enviar a l’escriptor de Palafrugell; l’article que aquest publicà sobre Nosaltres, els valencians; un article —«Fuster habla de Pla»— publicat en El Correo Catalán (1965); la polèmica íntegra que mantingueren Joan Ferraté i Joan Fuster a propòsit d’Espriu i Riba; i, finalment, uns quants articles que Llorenç Villalonga va publicar sobre Fuster, i uns altres de Fuster sobre Villalonga.