6.

UN IL·LUSTRAT A LA UNIVERSITAT

Com en els il·lustrats del divuit —Voltaire, Diderot, Rousseau…— hi ha en Joan Fuster una intenció didàctica que impulsava, entre altres factors més, l’obra, molt vasta, que va escriure al llarg de la seua vida. No sols és aquest aspecte el que l’emparenta als intel·lectuals de la Il·lustració —la francesa, sobretot—, sinó molts d’altres que ara no podria examinar, com són, per exemple, la dimensió combativa i compromesa dels seus escrits, l’actitud crítica del seu pensament, la pràctica d’una escriptura intel·ligible, incisiva i senzilla, però molt treballada, etc. Naturalment, també hi ha divergències derivades dels contextos històrics diferents i de la personalitat de cada escriptor… Però no és aquest paral·lel el que m’ocuparà ara en aquestes ratlles d’urgència, sinó, com he dit abans, la dimensió didàctica de la personalitat i l’obra de Fuster.

Fuster era un gran conversador i un gran escriptor. Però tant quan conversava com quan escrivia feia en el fons el mateix: examinar-se la consciència que tenia de les coses i dels homes. El seu punt de partida era el de Montaigne: que sais-je? El que li importava a un escèptic com ell —i com a Montaigne, pare de l’assaig— era analitzar els problemes, posant entre parèntesis els prejudicis, repassant els punts bàsics de cada tema examinat. Ho feia guiant-se per la raó i els sentits, que combinats, deia, són un criteri; més segur, per altra part, que les especulacions idealistes o irracionalistes. Contra la raó, afirmava, no es pot estar.

Ara bé, aquest racionalista escèptic —oposat al racionalista dog màtic que es gira d’esquena a l’evidència de l’experiència il·luminada per la raó— volia assajar què podia saber de les coses, fins a quin punt i amb quines reserves les sabia. I per això s’examinava la consciència —el que ell creia saber d’una cosa o altra—, i ho feia escrivint o conversant. En realitat sempre tenia un interlocutor davant, real o imaginari. Parlant amb ell pretenia arribar, després de successius cops d’assaig, a algun resultat, sempre provisional.

Aquesta operació era una operació socràtica, cosa que vol dir també, en el cas de Fuster com en el de Sòcrates, pedagògica. Tots dos formulaven preguntes i assajaven de contestar-les, però sempre en funció de qui escoltava o llegia. El propòsit era transmetre un saber —que en el fons era un no saber—, remoure idees, desfer prejudicis, recordar evidències, centrar les qüestions d’una manera raonable i saludable. Joan Fuster, tant en els seus escrits com en les seues converses actuava, doncs, com un «mestre» que volia aprendre, que volia aclarir les seues idees i proposar als altres les seues perplexitats i les seues anàlisis. Si poguéssem disposar, gravades en cintes magnetofòniques, dels milers d’hores que ha dedicat a tertúlies o converses amb uns o altres, disposaríem d’un corpus oral tan important —o més, en alguns aspectes— que el seu corpus escrit. I molt més divertit encara. Perquè Fuster s’explicava i explicava coses amb una facúndia incansable, però suggestiva, fascinant…

Per tant, la incorporació de Joan Fuster a la Universitat de València com a professor no va ser més que una prolongació del que ja feia normalment. Perquè són molts els que s’han acostat a Fuster, quan encara no era professor, per tal de consultar-lo sobre treballs que volien fer. Són moltes les tesines, tesis, monografies, novel·les, etc. que Fuster ha dirigit més o menys per mitjà de converses. És el que va continuar fent acadèmicament i directament com a professor —en un sentit ben poc convencional, d’altra banda.