3.

CARTES ENTRE EXILIATS

Les cartes del segon volum creuen l’Atlàntic per arribar als seus destinataris, ja que aquests vivien, exiliats, a diferents països americans (Colòmbia, Mèxic, Xile…). En total, un centenar de cartes que, si hi afegim les que Curial va editar, entre Fuster i Riera Llorca —un altre exiliat—, constitueixen tota la correspondència fusteriana amb escriptors de la diàspora catalana després de la Guerra Civil. Tota, de moment, perquè no sempre ha estat possible trobar o disposar de les cartes de Fuster a alguns dels seus corresponsals.

Santi Cortés ens diu en la introducció que aquest volum hauria de portar el títol de «Lletres de l’exili» i que és complementari dels reculls, també confeccionats per ell, Textos d’exili (València 1991) i Papers d’exili (Barcelona, 1995). Val a dir que Santi Cortés ha esdevingut un especialista de la temàtica de la postguerra, sobretot la valenciana i de l’exili. Aquests anys obscurs i difícils per a la nostra cultura han estat objecte d’una pacient i laboriosa investigació per part d’aquest estudiós, que s’hi mou com un peix a l’aigua. La preparació d’aquest recull, n’és una bona mostra. Per exemple, encara que un bon nombre dels corresponsals de Fuster ens «sonen» poc o res, ens dóna notícia de la seua peripècia personal, dels seus treballs i de com van connectar amb el jove escriptor de Sueca, o aquest amb ells. Tots eren, d’una manera o altra, uns exiliats actius. Continuaven escrivint i publicant llibres o textos en les revistes que fundaven i editaven, es relacionaven entre ells amb voluntat de continuïtat de l’esperit català, tenien iniciatives polítiques i culturals, etc.

Naturalment, Joan Fuster, com tots els altres intel·lectuals catalans que es trobaven als seus països, es trobava en una situació igualment adversa, però per altres raons, és clar. No resulta estrany, doncs, que ell es considere també un «exiliat», encara que fos «interior», cosa que, com escriu a Agustí Bartra, era pitjor: «encara el nostre exili és més dolorós que el vostre. Sentir-se exiliat en la mateixa pàtria! Sentir com ens senten estranys els nostres compatriotes!». No es tractava, doncs, sols, de trobar-se en una situació de persecució política de la nostra llengua i la nostra cultura. Hi havia, segons Fuster, la indiferència o el menyspreu dels seus paisans. «Perquè si almenys tinguéssem enemics! Però no; a València els valencianistes no ens mereixem ni això, segons sembla».

Les cartes d’aquests «exiliats», de dins o de fora, són una font preciosa per conèixer la visió que tenien sobre el futur de la nostra cultura i sobre els esforços que calia fer perquè aquest futur arribés a ser normal. Aquest és un dels temes majors de les seues reflexions. Un altre —fonamental— és el que els posà Fuster sobre la taula i que els va engrescar: la superació del regionalisme o del particularisme dels catalans estrictes, dels balears i, encara més, dels valencians. El projecte d’una cultura catalana integralment entesa, amb els corresponents «matisos» regionals, el plantejà Fuster, per primera vegada, des de Sueca. Les seues cartes, el propòsit de relacionar-se amb els exiliats responia a aquesta posició integradora.

Cal subratllar el gran interès del bloc constituït per les 41 cartes que es van escriure Fuster i Bartra. Afortunadament, aquesta correspondència s’ha conservat íntegra, cosa que permet seguir l’apassionant diàleg entre tots dos a propòsit de la poesia, de la problemàtica d’una llengua literària comuna, de les seues opinions estètiques, del seu propi treball com a escriptors o de la seua circumstància personal. Pel que fa a Fuster, hi trobem referències a la crisi intel·lectual i moral en què es trobava en aquells anys, quan creu que la poesia —que és sempre «religiosa», diu— és l’única «solució» o «salvació» per a l’home encarat al misteri. Però, tot i que escriu i publica versos, es va girant ja cap a l’assaig. És aleshores quan escriu Les originalitats, cosa que comunica a Bartra. En aquestes cartes un Fuster seriós, formal, instal·lat en una «fe negativa», esperançat i pessimista alhora, gens inclinat a la ironia o el sarcasme amb què es manifestava, sovint, davant els qui el tractaven en aquells mateixos anys…

L’apèndix d’aquest volum recull textos de Fuster sobre Bartra, o d’escriptors de l’exili sobre Fuster.