25

Quan vaig arribar l’endemà al meu despatx, l’home de l’ascensor em va donar un paquet que havia recollit per a mi. Vaig aixecar el vidre de la finestra per deixar entrar l’airet fresc del matí i perquè sortís l’olor de les cigarretes d’ahir. Vaig seure per obrir el paquet.

La meva pistola. Els xicots del Laboratori havien oblidat de netejar-la després de disparar. Vaig acaronar el cilindre i apuntant a la noia del calendari amb la boca vaig fer: «Pum, ja ets morta», i vaig desar-la al calaix del mig.

Més d’una hora i tres esborranys va costar-me escriure la carta. Estava plegant-la i buscava un sobre en blanc quan va obrir-se la porta del despatx i va entrar la senyora de Lawrence Griswold.

Mai no havia estat tan bonica. Portava un vestit de color tabac i un abric de tweed fluix que li arribava als genolls. El coll d’una brusa li adornava el pit i els cabells rossos li lluïen per ells mateixos.

—Agafi una cadira —vaig dir, sense aixecar-me—. Té una magnífica aparença aquest matí.

Va seure a la cadira dels clients al costat de la meva taula i va desar un portamonedes gran en un cantó. No tenia les celles arrufades però tampoc no feia cap somriure i els seus ulls d’un blau fosc eren tan fondos com el Pacífic a dues-centes milles de la costa.

—Gràcies —va dir—. Dormo molt bé. —Escodrinyava tota l’habitació—. Així són els despatxos dels detectius privats?

—No sempre té aquest aspecte. Avui és que toca canviar les serradures del terra.

No va somriure. No esperava que ho fes. Obrí el portamonedes, en tragué una capsa esmaltada i n’agafà una cigarreta. Vaig encendre un llumí per a ella. Va deixar caure la capsa en el portamonedes i el deixà obert.

Ens estàvem asseguts mirant-nos l’un a l’altre. Per fi alenà pregonament i deixà sortir l’aire a poc a poc.

—Vull saber per què —digué simplement.

—Ja m’ho pensava que voldria assabentar-se’n —vaig dir.

Vaig treure la carta que tot just acabava d’escriure i desplegant-la la hi vaig donar, refermant el colze a la taula.

Va estar una llarga estona llegint-la, malgrat que no hi havia més de dotze ratlles. La va plegar pels mateixos do-blecs i me la tornà.

—Així, que vostè sabia des del començament que jo era Grace Rehak —digué a poc a poc.

—L’havia de ser —vaig contestar—. El mateix que Stuart Whitney havia de ser Laura Fremont. Tot apuntava cap a aquest costat. Hi havia una colla de coses al voltant que deien que era una lesbiana… una lesbiana que havia preparat conscienciosament passar-se de l’altre costat. La mare d’ella ja m’havia donat unes pistes sense adonar-se’n. Esquinçar tots els retrats abans de deixar la casa fou una, el nom fals que va posar-se en mudar-se amb Ellen Purcell n’era una altra. Ella anava pensant a esdevenir un home, però no ho hauria fet de no haver matat Ellen Purcell en un rampell de paranoia. Tota poruga de la llei, ho féu.

Espolsà la cendra de la cigarreta en el cendrer i mirà per damunt meu cap a fora de la finestra l’amable claror del sol que encara lluïa. Els seus ulls eren tranquils i pensarosos, una mica tristos.

—M’agradaria saber una cosa —va dir—. Jo no tenia cap idea… que Stuart Whitney fos Laura Fremont ni que fos una dona. Uns mesos abans de casar-me amb Larry, vam trobar-nos Stuart i jo. Hi havia alguna cosa familiar en ell, no res em féu pensar que fos una noia que havia conegut feia temps. Quan em vaig casar un dia em va dir que em coneixia de temps quan era a… Lincoln.

S’aturà per desfer-se un rebrec del vestit i per pensar. De lluny venia el xiscle d’una sirena. En parar de sonar es va sentir de bell nou el soroll dels carrers de la ciutat com una onada llunyana batent una costa rocosa.

—De tant en tant li donava alguns diners —digué Eve Griswold—. No era cap xantatge. Més aviat una mena de préstec dels quals mai no es queda en pau. Aleshores Bertha Lund em parlà de vostè. Jo tenia relacions amb ella a través del meu pare.

Al cap d’un minut tornà a parlar.

—De qualsevol manera, jo vaig parlar d’allò amb Stuart —no tenia ningú a qui recórrer sinó a ell— i em va dir que no em preocupés, que ell ho arreglaria…

Esclafà la cigarreta i agafà el portamonedes per treure la capsa. Vaig encendre un altre llumí, tot mirant com la flama gairebé m’arribava als dits.

—Tot s’ha acabat —va dir—. Una altra feina que ha fet i ara a preparar-se per començar de bell nou. Els Fremont rebran la carta seva dient-los que la seva filla va morir fa vuit mesos en l’incendi d’un hotel i que no la van poder identificar. Això els serà un trasbals però més greu seria dir-los la veritat. Tanmateix no havia d’haver regirat tant les coses per salvar-me la pell. Encara no he parat de preguntar-me per què ho ha fet, Paul.

—Per què vaig fer-ho —vaig dir—. Potser perquè em vaig creure tot el que va dir-me, que estimava el seu marit malgrat els diners. Potser vaig pensar que era hora que Susan Griswold no intentés més de voler-la treure de casa. Potser vaig dir-me que no tenia dret de provar-li, a Lawrence Griswold, que el seu àngel tenia la corona de llautó. O potser sóc només un artista no massa bo que no pot deixar perdre l’ocasió de fer el paper de Déu.

No va romandre llarga estona després d’això. Jo vaig quedar-me assegut, fumant una cigarreta i palpant amb un dit el braç de la cadira. A l’últim vaig aixecar-me i refermant-me a la finestra vaig mirar cap avall, al Boulevard Jackson, les figuretes que caminaven de pressa. Tothom va de pressa avui dia.

—Tu i Déu —vaig dir.