17

Vaig obrir la porta del 307, vaig llançar a dins les meves maletes i girant l’interruptor vaig encendre el llum de l’habitació. Els anglesos diuen: Home sweet home. Les minyones de l’hotel havien aprofitat la meva absència per a arrencar alguns detalls. L’aire feia olor de resclosit però obrint una finestra se’n va anar.

Vaig llançar el meu capell al sofà i vaig entrar a la cuina per fer cafè. Hi havia mitja ampolla de whisky escocès a l’armari. Agafant-la me’n vaig posar en un got per refer-me mentre desfeia les maletes i desava les coses.

Aleshores vaig sentir l’olor del cafè que començava a omplir l’habitació. Vaig asseure’m en la cuina i em vaig beure tres tasses —de cafè amb una mica de rom— mentre llegia el diari del matí, començant per la secció de «Fets diversos» per veure què passava i l’editorial per riure una mica. Era a la meitat d’un article que deia que el Partit Republicà no era mort sinó adormit quan trucà el telèfon.

Era Sam Wilson.

—Una dona vol pujar, senyor Pine. —Es notava que estava una mica violent—. Li he dit que acabava d’arribar i que està cansat.

—Qui és? —vaig grunyir—. Us ha dit el nom?

Un silenci, mentre posava la mà en el telèfon per preguntar-li.

—Una tal senyoreta Pinkerton, senyor Pine.

Vaig quedar bocabadat.

—Bé, digueu-li que pugi.

Vaig obrir la porta mentre ella pujava. Portava un vestit de nit sota un xal de pell grisa, i s’havia pentinat els cabells d’una manera estranya. No la coneixia.

—Pinkerton! —vaig dir, tot deixant-la entrar—. La propera vegada posi’s un capell de caçador i una lupa.

Susan Griswold es tragué el xal de pell i el llançà al sofà.

—Està bé —digué, inspeccionant l’habitació—. Jo em pensava que els detectius privats vivien en una sola habitació i que penjaven els mitjons en els radiadors per assecar-los.

—Em deixen fer de porter per poder pagar —vaig dir—. Segui. Estarà prou estona com per a prendre un glop.

Duia un portamonedes de la grandària d’un sobre comercial, que lluïa a la claror. S’arrepapà en el sofà i encreuà les cames sota l’ample vestit de nit. Tragué una cigarreta d’una cigarrera platejada i un encenedor del mateix metall.

—L’he vist allà aquesta nit —afirmà—. Ho ha fet molt bé. Amb aquesta tècnica podria fer botar la banca tantes vegades com volgués.

—De debò? —vaig dir—. Sóc molt llest. Escocès o irlandès?

Arrufà el front. Semblava una noia de setze anys en el dia de la seva presentació en societat.

—Qui?

—No qui —vaig dir alenant—. Què? Whisky escocès o irlandès?

Ho pensà com si fos una cosa molt important.

—Escocès, crec que prendré. No massa fort, si li plau. El licor fa que no sàpiga el que em faig.

—A vostè no li cal licor per a això. Oi? Segui tranquil·la.

Vaig tornar a la cuina i vaig posar-me en una tassa el cafè que quedava, vaig fer un parell de «whiskys amb soda» amb aigua i vaig emportar-me’ls a l’altra habitació. Susan Griswold era plantada davant la finestra, la persiana aixecada, fumant una cigarreta i mirava cap a baix, a la Wayne Avenue. Tornà al sofà, engolí la beguda que li donava i arrufà el nas.

—Realment, mai no m’ha agradat gaire de beure —va dir.

Vaig mirar el meu rellotge de canell. Tres quarts de dotze.

—Com m’ha trobat? —vaig preguntar, assegut al seu costat i posant els peus damunt la taula de «cocktail».

—L’he seguit. No es diu així?

—Quin altre, jo! Mai no ho hauria sospitat.

Ella féu un somriure.

—M’ha decebut com a detectiu. Jo era a uns tres metres de vostè mentre vostè deixava el seu capell en el guarda-roba. Vostè semblava molt preocupat per alguna cosa. És molt atractiu quan està preocupat.

—Sí, sí. Estava pensant. —Jo mirava el seu braç nu i rodó prop meu. Tenia algunes pigues i un rellotge de platí al canell de la mida d’un cèntim—. Què feia vostè allà?

—Oh, jo tenia una cita. Dave Chalmers m’havia citat però s’ha desmaiat. Sempre ho fa. L’he enviat a casa en un taxi.

—Qui és Dave Chalmers?

—Viuen davant d’on vivim nosaltres. És un bon xicot. Però quan beu… i ho fa molt sovint… Però, per què estem parlant d’ell?

—No ho sé. —Vaig refrenar un impuls d’acaronar aquell braç tan ben fet i vaig agafar el got i vaig beure. Ella em mirava tota seriosa i fins i tot amb una mica de desaprovació. Vaig dir:

—És tota una madrastra que té vostè, senyoreta Griswold. Ens portem bé, nosaltres dos, vull dir ella i jo.

—No estigui tan content —va dir desil·lusionada—. Estem ben fumuts.

—M’ha sorprès —vaig dir tot trist—. Una noia tan bufona i parlant així.

—No s’amoïni —digué de sobte—. No sóc tan petita.

Féu una xuclada a la cigarreta i treia petites glopades de fum pel seu nas ple de pigues com per a demostrar-ho. Jo vaig engolir-me un somriure i vaig estirar les cames. Sentia el vent que donava fuetades a la finestra.

—Vostè encara no m’ha dit què feia allà —vaig dir—. O ha estat seva la idea de la cita?

—Meva —va confessar—. Jo sabia que el meu pare i Eve hi havien d’anar. Volia vigilar-los.

—Una nit malaguanyada, oi? Llevat d’una observació que ella ha fet sembla que s’avenen prou bé.

—Està equivocat. —La seva expressió era preocupada ara, i de sobte m’he adonat que havia estat preocupada des del començament malgrat els seus esforços per amagar-ho xerrant—. Tot seguit d’anar-se’n vostè hi ha hagut una mena de discussió i ella se n’ha anat. Suposo que ha agafat un taxi i se n’ha tornat cap a casa. El meu pare estava molt trasbalsat. Després ell ha dit a la senyoreta Abbot que se’n podia anar, perquè el senyor Whitney i ella han deixat el cabaret una estona després.

—I —vaig dir— vostè també se n’ha anat d’allà i ha deixat el seu pobre pare tot sol en aquell lloc d’iniquitat. No té por que hi vagi una altra rossa i pugui fer-se’l seu?

Li petaren les dents i creia que anava a llançar-me el seu got al cap.

—Vostè no em creu, oi? —digué irritada—. Vostè es pensa que sóc una noia que es fica en tot o que tinc por que el pare deixi els diners a ella. Què vol que faci per convence’l que jo estimo el meu pare i que no puc romandre vagarosa i deixar…?

—Està bé, està bé —vaig dir tot seguit—. Vostè vol salvar-lo d’ell mateix i crec que això és admirable. Potser que estigui una mica equivocada però crec que és sincera. Només que no veig què pugui fer jo en tot això.

Va beure un glop del seu got i s’inclinà per deixar-lo damunt la taula prop dels meus peus. Una mica del color de la seva cara se li n’anà.

—Li diré el què, d’aquesta tarda. Vostè està intentant d’esbrinar alguna cosa d’Eve. Li diré com ho he sabut i quan vostè m’ha demanat un retrat d’ella n’he estat segura. Tots dos, vostè i jo, volem el mateix…, per això li he dit que treballaríem junts.

—Potser no treballem junts —vaig dir—. Per mi ella pot ser el que realment diu que és, una ex-presonera que es diu Eve Shelby que s’ho ha arreglat per a aprofitar-se del nostre mode de viure i casar-se amb un milionari. Si això fos com dic, el meu interès s’acabaria tot seguit.

—I si ella fos tota una altra persona, la que vostè creu que podria ser, aleshores què?

Em vaig posar d’espatlles.

—Ella podria ser una de les dues noies que jo busco. En cas que sigui la número u, jo ho comunicaria als meus clients perquè ho sabessin…, per això van llogar-me. Si és la número dos, li preguntaré on puc trobar la número u. Suposo que és ben clar. Per a mi, sí.

—I això és tot el que farà, no és així? —preguntà fredament—. Fins i tot si ella és la que ha assassinat Mary Conrad i aquella altra noia que vostè ha esmentat per telèfon?

Jo vaig sacsejar una mica el meu got i el gel que hi havia dins féu un so musical.

—Per què no es decideix, senyoreta Griswold? Quan jo he intentat portar-la a la idea de lliurar-la a la policia aquesta tarda, vostè gairebé ha estat a punt de pegar-me. Ara està cridant perquè deixo que pugui evitar el càstig.

—Quan cridi ho sabrà —digué ella amb vehemència—. El meu pare s’ho gastaria tot per treure-la si l’acusessin ara. Hem de trobar les proves per a demostrar-li que és ella. Després podrem anar a la policia.

—I per què haig d’ajudar-la a buscar la prova?

Obrí els ulls.

—Escolti’m, no és detectiu vostè?

—No aquesta mena de detectiu. Els assassinats són cosa de la policia i ho fan prou bé. A mi no m’han llogat per a ficar-me en un cas com aquest, i jo no m’hi llogaria. Ni tan sols per vostè.

—A mi em sembla que ja hi està ficat, li agradi o no!

Vaig respirar pregonament.

—Vol dir que ja estic embolicat en aquest cas. Bé. Però no és qüestió de solucionar-lo per fugir de la llei. Això em va passar una vegada i no va agradar-me, senyoreta Griswold. Cregui’m, no em va agradar gens.

Em mirà de fit a fit, pensant alguna cosa, i a l’últim la va dir com qui té una bona carta per a guanyar.

—I què passaria si jo digués a la policia que vostè ha deixat que me n’anés de l’apartament de Mary Conrad aquesta tarda? Això faria que no pogués evitar la llei!

—Això l’esquitxaria a vostè una mica, també —vaig dir-li—. No surti de la foscor en tot aquest assumpte, senyoreta Griswold. Si la seva madrastra és tan dolenta com vostè diu, ja farà alguna relliscada i podrem enxampar-la.

Mentre ella agafava el seu got jo vaig mirar-me el rellotge al canell. Encara tindria temps per a dutxar-me i canviar-me de vestit, si pogués desfer-me de Susan Griswold a la primera ocasió abans de quinze minuts.

Vaig engolir un glop de whisky i vaig adonar-me que em mirava. A l’últim vaig parlar.

—Si vol ajudar-me a esbrinar el que vull saber d’Eve Shelby Griswold, està bé. Però no vull prometre que li donaré cap detall dels que esbrini jo tot sol. Si ella ha matat algú, i ho esbrino, tot seguit ho sabrà la policia. Jo no vull amagar cap assassí. Si li agrada aquesta mena de negoci, bé, vostè és en la firma i pot venir i tot al meu despatx. Però si el que esbrino veig que no té massa importància, encara que fos aprofitable per a començar, aleshores vostè farà el seu camí i jo faré el meu. Aquest és el contracte que li ofereixo. Pot signar-lo o esquinçar-lo, però vagi-se’n i podré ficar-me al llit.

Ella passava el dit pel caire del got i després pel mentó, els ulls llunyans, considerant la meva oferta. De sobte s’arronsà d’espatlles.

—Si no pot ser més que així… està bé.

Vaig beure’m el que quedava al got i em vaig aixecar.

—Si en vol més…?

Ella mogué el cap. Jo vaig anar a la cuina per reomplir el got. Quan vaig tornar estava encenent una cigarreta amb la punta de l’anterior. Jo em vaig mig ajeure al seu costat tirant el cap enrera i mirant el sostre.

—Aquest Whitney que vostè ha esmentat aquesta tarda —vaig dir com aquell qui res—. Stu Whitney, oi?

—Això és. És l’home que li deia quan érem a l’apartament de Mary Conrad aquesta tarda.

—Per què li crida el seu interès? O és tota una altra cosa?

Es mogué una mica, atansant la seva espatlla a la meva. Era un lleuger contacte, però jo me n’adonava.

—Totes dues coses, em penso —digué tota tranquil·la—. Jo no sé gran cosa d’ell llevat que sempre està amatent. Va fer-me una mica de teatre només quan Eve va dur-lo a casa.

Vaig arrufar les celles.

—Què va fer?

—Què es pensa? —digué—. Em recorda alguna cosa acabada de sortir d’un pou vell de petroli.

—Sembla que té diners.

—Sí, però no em pregunti com els guanya. Encara que crec que no massa honradament.

Vaig beure un glop del meu whisky.

—Vostè n’ha de saber alguna cosa, d’ell, si és sempre a casa seva.

—Bé. Ell té un apartament a Barryshire —digué—. Aquell edifici esnob d’apartament, a la Sheridan Road. Jo no he anat mai allí i tampoc no ho he intentat.

Li vaig preguntar:

—La seva madrastra i Whitney són només amics o també fan manetes quan el seu pare no mira?

—No ho sé —digué secament—. Si hi ha res d’això entre ells ho tenen ben amagat. Ja ho crec —digué ella tota pensarosa—. Jo he vist com ella l’apartava només que ell hagi provat de tocar-la una mica.

Vaig mirar el seu braç que tocava el meu.

—Fins i tot quan era per casualitat, com ara nosaltres?

Susan em mirà als ulls però no l’apartà. Els llavis se li arronsaren en el que podria ésser un somriure si algú ho volgués.

—Vostè es fa el pinxo —remugà—. Dur, lleuger i divertit. Especialment divertit. Com un còmic de sainet!

—De revista, voldrà dir —vaig contestar.

Ella no m’escoltava. Vam seguir mirant-nos als ulls. Els seus eren ara més foscos i amables. No va dir quina aparença tenien els meus. La seva boca era lleugerament oberta. La claror lluïa en els seus ulls. El cos del vestit es movia fora de ritme. Vaig inclinar-me i la vaig besar.

Els seus llavis eren gelats i no es van sorprendre…, després van anar agafant calor i s’encastaven, i una de les seves mans m’acaronava el clatell.

Mai no se sap si dura molt això. Ella em va empènyer gairebé amb violència i es vessà una mica de beguda a la catifa. S’arrepapà en el sofà i es mossegà el llavi sense mirar-me. A fora el vent gemegava i el refrec de les fulles dels arbres semblava el brogit de moltes veus. Ella digué sense embuts:

—Això no vol dir res. Suposo que s’ho afigurarà.

—És clar.

—L’he invitat i ho he aconseguit, no sé per què l’he invitat. No tornarà a succeir. Recordi-se’n.

—Està bé.

Va regirar el cap i va mirar-me.

—Vagi-se’n a l’infern!

De sobte ens vam posar a riure. Ella deixà el got i es tragué un mocador del portamonedes i s’eixugà uns esquitxos de whisky que li havien saltat. Va dir:

—És foll, però m’agrada. Ara que hem fet un contracte i que m’ha besat, serà millor que me’n vagi.

Donà una última xuclada a la cigarreta i l’apagà en el cendrer. S’aixecà. La vaig acompanyar fins a la porta i anava a agafar el pom. Ella posà la seva mà freda damunt la meva i em va fer aturar.

—Em penso que ells sospiten alguna cosa, Paul —digué nerviosa—. La meva madrastra, Stuart Whitney i Ruth Abbot. Em sembla que saben el que vostè vol fer i estan esglaiats. Ho he vist en les seves cares una mica abans que deixéssim el Tropicabana.

—No comenci a imaginar coses. Qui és Ruth Abbott?

—Ja li n’he parlat. És la secretària d’Eve. Em sembla que està enamorada de Stu Whitney. Amb tots dos es porta massa bé i tot.

—Quina manera de parlar.

Va deixar-me lliure la mà i vaig obrir la porta. Passà pel meu davant, la suau pell del xal refregant-me la mà, després es girà sobtadament i va agafar-me el cap. Ara no tenia els llavis gelats. Vaig voler refer-me, però se’m va esmunyir i em deixà plantat a la porta.

—Bona nit, Paul.

Es tancà la porta de l’ascensor i desaparegué. Jo vaig tancar la porta i agafant els gots vaig entrar a la cuina per rentar-los junt amb la tassa de cafè i la cafetera. Mentre ho posava tot a l’armari vaig veure’m al vidre. Aquella ganyota totxa era meva.

Vaig treure’m el mocador i em vaig fregar els llavis. Roig de llavis de Susan Griswold.

Jo em preguntava què devia haver fet per merèixer aquelles besades.