8

Estava dret al centre de l’habitació, intentant no respirar l’atmosfera viciada, mirant el sofà com si pensés asseu-re-s’hi però esperant no haver de fer-ho. Entre el dits prims tenia una cigarreta que feia com una línia ondulant de fum.

Es va girar de pressa, en treure jo el cap per la porta, i vaig rebre una llarga mirada d’inspecció d’uns ulls blancs freds en una cara ovalada i de pell fina que semblava que havia estat afaitada a l’ascensor mentre pujava. Ell tenia uns cabells suaus i negres amb la clenxa partida, un nas menut i prim, una boca estreta de llavis ajustats. El mentó no massa agressiu però tampoc no tirat cap enrera.

—Suposo que vostè és Pine? —El to de la seva veu lleugerament ronca em deia que ell feia un esforç per tolerar-me, però no podia jo esperar cap miracle.

—Entri i netejaré una cadira.

Em vaig refugiar darrera el pupitre mentre ell es treia un abric de llana grisa de Catxemira, tallat per un sastre que valia uns dos-cents dòlars. Sense l’abric se li veien unes cames llargues, una esquena ampla, i encara que li faltaven algunes polzades per a arribar als sis peus, semblava més esvelt pel prim que era. Portava un vestit de jaqueta encreuada d’un gris fosc i camisa d’un blau pàl·lid que semblava blanca, amb corbata de llaç d’un fai blanc i blau que feia joc amb un mocador mal arreglat.

Mai no es pot dir el que hi ha sota un vestit com aquest. Podria venir a anunciar una bancarrota o podia portar una cartera de pell de cocodril amb lletres d’or farcida de bitllets.

Mentre ell anava a asseure’s en la butaca dels clients al costat del pupitre jo vaig anar a obrir la finestra altra vegada. Quan anava a asseure’m, ell tenia el seu abric plegat curosament damunt les seves cames encreuades i em mirava durament per damunt uns llavis suaument corbats. Al cap d’una estona prou llarga per a assabentar-me de qui anava a fer l’interviu, ell digué bruscament:

—Jo estic ací només per a fer un favor a una amiga, senyor Pine. Els detectius privats no em plauen i no els he trobat mai a faltar. Així que, si no hi té cap inconvenient, m’agradaria acabar amb això ben aviat.

—M’agrada la seva presentació —vaig dir—. De fet, jo vull el mateix. Tregui la roba bruta, m’agradaria de veu-re-la.

S’enrojolà.

—No n’hi ha, de roba bruta per treure, per a dir-ho com vostè. Ja li he dit de bon començament que vinc de part d’una altra persona.

—Bé. Comenci, doncs, o vagi-se’n. El meu temps és menyspreable però és meu.

S’ho va empassar però ja sabia per on anava la cosa.

—Escolti’m —va dir asprament—. No farem res si anem fument-nos d’aquesta manera. El que passa és que vostè està empipant prou una amiga meva i ella m’ha demanat que l’ajudi a adreçar aquest assumpte.

Això va cridar-me l’atenció, tota l’atenció.

—Aquesta amiga seva, no té nom?

—Estic segur que no serà cap sorpresa per a vostè —contestà ell fredament—. Es diu Rehak. Grace Rehak.

—Què se suposa que faig jo que la molesti?

Va arrufar les celles tot mirant-me.

—Vinga, Pine. Per una vegada oblidi la rutina idiota. Tot just ahir van telefonar a la senyoreta Rehak, dient-li que vostè intentava trobar-la. Naturalment, ella vol saber perquè la busca, i qui és que li ho ha encomanat.

—Justet —vaig dir airosament—. Jo divulgo els assumptes confidencials de seguida. Vol que li’n digui algun?

Ell somrigué sense que això li fes massa gràcia i apuntalant el colze al caire del pupitre es va abocar pel seu damunt cap a mi.

—I si li donés diners en canvi? —va dir suaument—. Què li sembla?

—Els diners sempre són plaents —vaig replicar—. Però no ho són prou per a comprar la meva ànima immortal, com diuen. Molts diners pensa oferir-me?

—Bé. —Tenia els ulls perduts, vagant per l’oficina i qualsevol que fos la quantitat que pensés oferir anava a ésser rebaixada—. Diguem uns dos-cents dòlars.

—Un número ben rodó —vaig dir—. En alguns indrets s’aconsegueix que matin un home pels mateixos diners. I vostè només vol per aquesta fortuna el nom d’un client. Aquestes oportunitats no les tinc cada dia.

El color començà a pujar-li per la columna del coll però la seva veu va romandre controlada:

—Tanquem el tracte, senyor Pine?

Vaig treure un llumí i vaig encendre una cigarreta, mentre ell esperava la meva resposta.

—Abans d’acceptar els seus diners necessitaré una mica de temps per a enganyar la meva consciència. Què li sembla si ens posem en contacte d’aquí a un dia o dos?

—No pot ser —digué ell de pressa—. Ha de ser ara.

Jo vaig sospirar.

—Digui. Vostè vol arribar a un acord, oi?, senyor… Com li diuen, o vol que el cridi per X-17?

Va arrufar el nas.

—Pot dir-me Smith.

—Molt bé. He vist el seu nom en un munt de registres d’hotel. Desi els seus diners, senyor Smith. Si la senyoreta Rehak vol rebre cap informació meva haurà d’aconseguir-la directament, en canvi de la informació que jo vull.

—Ella no voldrà mai veure’l, Pine ——digué ell fermament—. Té molta por que li facin xantatge. Grace ha oblidat tot el que té al darrera i s’ha fet una nova vida. Si la gent amb la qual ella es fa ara sabés alguna cosa de la seva vida de tres anys enrera… això la mataria. Està tota preocupada sobre el perquè vostè la busca. I m’ha demanat que el vingués a veure.

—La seva amiga no té per què tenir por de mi, senyor Smith. Si jo em dediqués al xantatge, tindria una oficina amb quatre habitacions apelfades i tractaria amb condescendència el seu sastre. Digui-li… sí, digui-li que jo tractaré amb ella personalment o de cap manera.

Ell es mossegà els llavis, sacsejà el cap, apagà la cigarreta i tornà a sacsejar el cap.

—No ho sé, Pine —remugà—. No ho sé, ella…, en fi…

Jo li vaig dir:

—Li diu res el nom de Laura Fremont?

Estava assegut tot tranquil, guaitant la meva cara però més aviat semblava que mirés el buit. Sobtadament es mullà els llavis i digué tot pensarós:

—Em sembla que no. No. És aquesta Fremont el seu client?

—Ha errat el tret —vaig dir-li descuradament.

Es va aixecar i desplegà l’abric.

—Li diré el que m’ha dit, Pine. No puc fer més. Si l’hagués de cridar, on vol que ho faci?

—El meu número és a la llista —vaig dir—. Si no fos aquí podria deixar una nota al meu hotel. El Dinsmore Adams, a Wayne Avenue.

Va sacsejar el cap una altra vegada, i tot mirant-me de fit a fit, com si un nou pensament se li acudís.

—Puc oferir-li fins a cinc-cents dòlars, Pine.

Vaig dir-li fatigosament:

—Vol sortir per la porta o li ve més de gust per la finestra?

Va girar en rodó i se’n va anar, amb l’abric plegat al braç. Vaig esperar fins que vaig sentir com es tancava la porta, després em vaig aixecar i vaig anar a poc a poc a l’altra habitació i obrint un badall vaig escoltar el soroll d’uns passos curts, enfurits, que esdevenien silenci. Quan vaig suposar que havia girat el cantó del corredor cap als ascensors vaig guaitar i vaig veure l’obaga grandària del hall tota buida i vaig anar de pressa seguint la fletxa cap a les escales.

A aquestes hores només devia anar un dels ascensors. Malgrat tot l’edifici Clawson no tenia massa moviment. Si tingués sort un ascensor estaria ara pujant a poc a poc per recollir el senyor Smith.

Quan vaig arribar dos pisos avall del meu, vaig sortir al hall i tot corrent vaig anar a la porta de l’ascensor. Vaig prémer el botó a demanar que pugés, vaig sentir un aspre brunzit que feia la cabina que era un pis més avall i al cap d’una estona va parar-se davant meu tot tremolant i es va obrir la porta.

Jo tenia un bitllet de dòlar enrotllat a la mà de manera que no es veiés la xifra. L’empleat de l’ascensor era jove i nou en la feina: un aprenent que hauria enviat el sindicat per a ensenyar-lo abans de donar-li una feina més compromesa en els grans edificis de la ciutat. La seva cara feixuga i poc viva tenia una expressió d’avorriment sota el capell massa gran de l’uniforme. L’avorrida expressió esdevingué insolent sorpresa quan va veure’m allà tot plantat amb l’índex als llavis i amb l’altra mà ensenyant-li un bitllet.

El dit als llavis no li deia res.

—Pugi —digué, en un to més alt del que calia, i mirant-me sospitós.

Vaig pujar de pressa, i prement la palanca de control li vaig dir suaument:

—Tanca la boca i escolta. Baixa’m al primer pis tan de pressa com pugui fer-ho aquesta gàbia.

El brunzit esdevingué un gran soroll i la xifra del 8, va lluir en un rodolí blanc en el quadrat automàtic del control. L’empleat digué:

—Haig de recollir algú en el pis vuitè, senyor.

Amb el colze el vaig apartar de la palanca. Abans que es pogués refer vaig moure-la cap a la dreta i la cabina començà a baixar. Ell protestà dèbilment fent uns ulls de sorpresa.

—Pot ser que aquesta feina no signifiqui massa per a vostè —vaig dir-li—. Però si no la vol perdre haurà d’aguantar l’humor dels llogaters. —Li vaig posar el bitllet a la mà—. Si el del vuitè pis vol saber per què ha tardat, digui-li que n’hi havia un altre que volia baixar primer i ha hagut de baixar-lo. És ben clar?

Ell digué que sí amb el cap i li vaig deixar la palanca poc abans d’arribar a baix del tot.

Després que l’ascensor va pujar una altra vegada, vaig buscar un lloc i em vaig posar darrera les portes de l’escala. Quan va baixar el senyor Smith poc després en l’ascensor, va sortir cap a la porta del carrer i desaparegué. Jo em vaig esmunyir i vaig arribar al carrer amb temps per a veure’l com agafava el camí de Michigan Avenue.

Quan s’havia allunyat mig bloc vaig acostar-me al caire de la voravia buscant un taxi. No se’n veia cap. No n’hi havia. Vaig anar-me’n cap a la dreta seguint el senyor Smith, esperant que entrés en una botiga o a qualsevol bar a beure alguna cosa que em donés l’avinentesa de passar-li davant.

No era el meu dia. Un «Cadillac» negre, lluent, em va avançar, s’arrambà al sardinell i va fer un to molt musical amb la botzina. Jo vaig entreveure un esclat de cabell negre sota un capell audaç, la muntura d’unes ulleres de sol i l’espatlla i la màniga d’una jaqueta de pell grisa.

Després l’abric gris desaparegué de la meva vista, la porta del cotxe donà un cop tancant-se, i el sedan, com si surés, se’n va anar cap a l’avinguda, féu un tomb a l’esquerra mentre el guàrdia feia parar els que venien en direcció contrària i es va perdre.

Vaig treure una agenda i em vaig escorcollar les butxaques buscant un llapis. Me n’hauria de comprar un, un dia d’aquests. Vaig manllevar-ne un a un que passava i amb l’estilogràfica que em deixà vaig apuntar el número de la matrícula del cotxe.

Una bufada d’aire gairebé em tirà l’agenda per terra abans que jo no pogués ficar-me-la a la butxaca.

Les coses anaven millorant. Ara tenia un altre cap de fil, un cap que m’havia proporcionat la finor del senyor Smith. Em resultava agradós el senyor Smith. Més aviat que el seu tipus era la faisó de posar-se el mocador a la butxaca de dalt. Era molt amable de la seva banda haver-me donat aquest cap de fil, que em portava fins a una noia que jo no buscava.