18

Encara feia vent. Res no es movia arran de les parets llevat d’ombres. Ombres que s’arrossegaven, s’engrandien i s’enretiraven, com fantasmes esglaiats per les mateixes ombres.

Farwell Avenue, era una sèrie de carrers bessons d’edificis d’apartament bufons i no més alts de tres pisos.

Uns llums de cotxe giraren la cantonada, a Lakewood Avenue, i s’acostaven a poc a poc pel carrer cap a mi.

No era el «Cadillac». Aquesta vegada era un sedan «Buick» i de l’últim model a més a més. Passà per davant meu i es ficà en un aparcament que hi havia dues cases més avall, el trobà una mica massa petit i féu marxa enrera. Avançà uns vint metres i s’arrambà al caire de la vorera, fregant el metall de les rodes el formigó del sardinell tot fent un soroll musical. S’apagaren els llums de carretera i tot seguit s’encengueren els d’aparcament.

Vaig canviar de lloc per tal que no em veiessin però procurant que jo pogués veure el cotxe. Els dos llums pilots lluïen molt com si fossin dos senyals de perill. Les portes del cotxe romanien tancades.

Passà el temps. Travessà un altre cotxe gairebé sense fer soroll i tombà cap a Sheridan Road. Una flameta lluí breument dins el «Buick» com si encenguessin una cigarreta. Res no hi havia ni succeïa, només el vent, les ombres i els llums del cotxe.

Passaren cinc minuts més. Una mà enguantada aparegué per la finestra del costat del volant i llençà una punta de cigarreta. El vent se la va endur i féu passar a l’oblit un riu de guspires. Vaig palpar-me el volum sota l’aixella esquerra i vaig romandre recolzat en el mur del passatge.

Altra vegada s’encengué una flameta dins el cotxe però morí de pressa. La dona fumava la segona cigarreta ara. Ella podia esperar fins que se li acabés, però ni una mica més. Estaria impacient, nerviosa i començant a dubtar.

Vaig treure’m el capell perquè no se l’emportés el vent i vaig sortir del passatge. Les ombres dels arbres feien el que podien per amagar-me. Vaig atansar-me al caire de la vorera i seguint-lo vaig apropar-me al darrera del «Buick». Ningú no xisclava, no se sentia cap cop de finestra en tancar-se, ni el soroll de les porres dels policies que tamborinegen en les parets.

M’estava plantat prop de la roda dreta del darrera i mirava pel vidre. Estava sola. Jo veia el seu cap i les seves espatlles. Portava un capell amb un vel gruixut com una vídua recent que anés al funeral. No hi havia cap claror a l’interior per deixar-me veure si hi havia alguna cosa familiar en ella.

Una altra gambada i podria veure el terra del cotxe entre els seients. No hi havia ningú que portés pistola. La meva mà aferrà el pom de la porta abans que ella s’adonés que jo era allà. Quan se n’adonà es va enretirar cap a l’altre costat. Vaig intentar obrir la porta, però era tancada amb clau.

Es va moure una de les seves mans i la claror d’un llapis-llanterna m’il·luminà la cara, travessant el vidre. S’apagà el llum, ella s’inclinà i va obrir.

—Ve una mica tard —digué en una veu una mica fosca, mentre jo pujava al cotxe i tancava la porta—. Ja volia anar-me’n.

Era com la veu del telèfon però no ben bé. Les veus disfressades sonen cada vegada d’una manera. Portava un abric amb mànigues dolman. No es podia endevinar si era gran o petit, però no es veia gaire gran. Un mocador quadrejat li sortia entre les solapes de l’abric tapant-li el coll i el mentó. La cigarreta es consumia entre els dits enguantats de la seva mà esquerra que romania al volant.

Alçant una cama vaig tombar-me en el seient cap a ella. Dins el cotxe hi havia una fumera. El vel feia que la cara semblés una pilota.

—Sóc Grace Rehak —mormolà—. Acabem amb tot això.

—Està bé —vaig dir tot content—. Tregui’s el vel i comencem.

Féu un bot cap enrera esglaiada.

—No. Li havia dit que havia de ser així. Qui l’ha llogat per a trobar-me?

Jo vaig treure una cigarreta i forfollejava les butxaques buscant llumins, després vaig agafar-li la punta que tenia a les mans. Va enretirar la mà, però jo vaig llançar-me de pressa, li vaig agafar el capell i l’hi vaig treure. El vel li caigué. Cridà i es tapà la cara amb les mans.

—Massa tard, senyora O’Flynn —vaig dir jo suaument. Afluixà les mans a poc a poc. Tenia la cara blanca, tesa i enutjada.

—Ja ho sap —digué blanament.

—Ja m’ho pensava —vaig dir—. Així, que Grace Rehak és la dona de Steven O’Flynn. Per què tant de misteri?

—Vostè no creu que jo podia deixar que ell ho sapigués, —digué tristament—. Que jo era… bé, que treballava per a Bertha Lund.

—I bé —vaig dir—. Qui creu que m’ha llogat?

Es redreçà com si allò l’hagués copejada.

—Què! Vol dir Steven…? Mentida!

—Per què n’està tan segura, senyora O’Flynn?

—Perquè ell sap que jo… —Es deturà de sobte i apartà els ulls dels meus.

—Continuï —vaig dir blanament—. Acabi-ho. Ell sap que vostè no podria ser Grace Rehak, no és això?

S’humitejà els llavis.

—Per què hauria de dir que sóc ella no essent-ho?

—Per què vol que li expliqui el que és massa clar? —vaig dir—. Vostè ha dit això perquè Grace Rehak l’ha llogada per a dir-ho. Ella l’ha llogada per a donar-me aquesta cita molt abans que jo em presentés aquesta nit al Tropicabana. Vostè s’avé amb la descripció que Bertha Lund va donar-me’n quan era a Lincoln…, una descripció que després facilitaria a Grace Rehak quan va telefonar-li per avisar-la del que jo estava fent. Bertha només va dir-me mentides, per què això no n’ha de ser una altra? Pel que sé, Grace podria ser de qualsevol complexió, fins i tot de cabells roigs però de cap manera assemblar-se a vostè.

Petà les dents, i no digué res.

—Deixi’m dir-li-ho tot —vaig continuar—. Ahir a la tarda el seu senyor Smith, o Stuart Whitney, intentà comprar-me el nom del meu client. Això bé ha de tenir alguna relació amb Grace. Ahir justet vaig veure’l al Tropicabana amb dues dames, una de rossa i una altra amb els cabells vermellencs. Una de les dues podria ser ella… Quan li vaig dir que només parlaria amb Grace Rehak, i personalment, ell li devia donar l’encàrrec i entre tots dos pastaren això que vostè la substituís el temps que calgués per a poder esbrinar el que jo volia. Tot això s’avé amb la por de Grace que la trobin i fuig de mi.

—Si vostè sap tot això —digué mofeta—, per què ha vingut aquesta nit?

—Per assabentar-me de qui fa aquests dies de Grace Rehak.

Ella llençà el que li quedava de la cigarreta a terra i l’aixafà amb el peu.

—Li he dit que jo sóc Grace Rehak. Si no ho vol creure ja pot anar-se’n. No es pensi estar aquí tota la nit xerrant.

—Vostè em dirà com haig de fer-ho per trobar-la, senyora O’Flynn.

Silenci. El vent topava bufant contra el parabrisa. Em mirava tota estranyada.

—Vostè m’ho ha de dir —vaig continuar—, o es trobarà barrejada en un judici per assassinat. Mary Conrad fou assassinada perquè coneixia el nom que ara gasta Grace Rehak. Vostè també el coneix… Si no fos així ella no li hauria fet aquest encàrrec. Una dona és la que ha matat Mary Conrad. Jo no crec que hagi estat Grace Rehak, però podia haver llogat qualsevol altra per a fer-ho. I com que ella l’ha enviada per trobar-se amb mi, també podria ha-ver-la llogada per a fer-li la feina a Mary. Almenys aquesta és la història que he contat als policies. O potser vostè sap qui és Grace Rehak?

Agafà el portamonedes de cuiro que tenia al costat però jo vaig avançar-me. Vaig palpar però semblava que no hi havia cap pistola.

—Volia una cigarreta —va dir.

—Prengui. —Li vaig donar el portamonedes i tragué un portacigarretes i en tragué una amb broquet de suro. Vaig encendre un llumí i ella deixà el portamonedes a l’altre costat, entre ella i la porta, i en tragué una pistola guarnida amb perles i m’apuntava.

—Giri’s —digué entre dents—. I no mogui les mans de damunt els genolls.

Això era una cosa que no m’esperava. Això no tenia cap sentit. Em vaig apartar d’ella, com m’havia dit, tot mirant la pistola.

—Això és una follia. Què vol fer?

—A la millor el mato —digué sardònica—. Si podia haver matat Mary Conrad, per què no podria fer el mateix amb vostè?

—Vostè no és tan estúpida —vaig dir—. Matar-me faria que el meu client posés un altre home a buscar el rastre de Grace. Vostè no vol que ho facin. Grace també ho sap.

No va dir res. Agafà la palanca dels llums i féu un senyal. Els fanals s’encengueren i s’apagaren, una vegada.

—Està bé —digué fredament—. Hi parlarà. Però miri sempre cap endavant. Només que giri el cap una mica a qualsevol banda i li engego un tret a la cama!

Vaig sentir com s’obria a poc a poc la porta de darrera el «Buick». Uns cabells em refregaren el clatell. La porta es tancà i se sentia el soroll que hom fa movent-se. Una mà per damunt la meva espatlla relliscà suaument sota les solapes del meu abric. Els dits agafaren la punta de la pistola, lliure en la funda, i la tragueren. Jo feia com qui es mira el nas. Era la mà d’una dona, forta i amb força, la claror li lluïa a les ungles. La pistola desaparegué darrera meu.

Jo esperava, panteixant. El soroll d’un alenar ofegat era tot el que se sentia. Vaig apartar el cap a un costat al temps que passava un camió amb un cruixir de pinyons. L’angúnia m’omplí i m’encegà. Els reflexos em fallaren i vaig llançar-me contra ella. Una mà meva donà un cop a un pit ferm. Mentre una mena de cop de maça m’estabornia el clatell. Jo no havia tingut una bona ocasió. Un segon cop em deixà fora de lluita. No era molt fi el cop i aquesta vegada féu que acabés la feina del primer. El món se sacsejà i s’enfosquí, amb unes silencioses explosions de claror que m’enfonsaven en un mar sense platja.

Tant com m’havia costat de trobar-les!