21

No es veia ningú. Un ocell cantà en un om d’una gran filera que hi havia darrera la primera tanca. Això i el bonir d’un eixam d’abelles entre les branques i el llunyà soroll d’una maquineta elèctrica de segar gespa eren els únics sorolls que se sentien. Vaig mirar els dos globus blancs que hi havia damunt els pilars, els ferros punxeguts que sobresortien per damunt les portes i el pany amb el forrellat que semblava d’un castell medieval i vaig veure que no era fàcil d’entrar. Estava pensant a obrir la boca i fer un xiscle de rebel·lió quan vaig veure un botó posat en un dels pilars.

El vaig prémer. No succeí res. No sentia res ni cap gnom no sortí dels globus. Després se sentiren uns peus que es movien, moderats, pel formigó i un home vell amb una cara plena de cicatrius aparegué per l’esquerra i em mirà a través dels ferros.

—És aquesta la casa dels Griswold? —vaig preguntar.

—Sí. Què vol?

—Obriu si us plau —vaig dir—. Arribo tard.

Ni es va moure.

—Que potser ven alguna cosa, míster?

—Pregunteu això a tots els qui vénen?

—No. Només als qui tenen l’aparença de vendre alguna cosa.

Potser jo la tenia amb el meu millor vestit i el mocador a la butxaca.

—He vingut per veure la senyora Griswold —vaig dir.

—Quin nom?

Li vaig dir el nom. No va fer cap senyal d’obrir la porta.

—L’espera?

—No a una hora determinada. Digueu-li que és l’home de la ruleta.

Em deixà i anà cap al pilar que tenia més a prop i agafà un telèfon que hi havia en un nínxol. Donà el meu nom i el que li havia dit a algú que hi havia a l’altre cap de fil. Després d’una estona penjà el telèfon, es tragué una clau de la butxaca i obrí una porteta que hi havia en la porta de ferro.

—Segueixi el camí —em va dir. Tancà la porta darrera meu i se n’anà per on havia vingut cap a una cabana darrera una tanca d’arbustos i coberta per una planta enfiladissa.

Caminava, jo per la vora del camí de formigó, passava un prat com de vellut i tanques d’un verd fosc, i més prats encara i arbres i arbustos i bancals de flors i jardins de roses. Les meves cames començaven a queixar-se de l’exercici que els feia fer.

A l’últim el camí tombà per una punta d’una cleda i vaig veure l’edifici enmig d’un prat prou gran com per a fer una cursa d’obstacles. Probablement els arquitectes devien venir de molt lluny per veure’l. Tres pisos, amb vidrieres i portes-finestres i balcons que sobresortien, i amb un aspecte que ja devia ésser vell quan la compra de la Louisiana. I era més gran que molts hospitals d’Estat.

Vaig anar fins a un aixopluc i vaig tocar la campana esperant el millor que pogués succeir. La porta s’obrí silenciosament i un home amb lliurea, alt i prim, amb la cara d’un xef indi, em féu entrar en un rebedor rodó que pujava com dos pisos fins a una claraboia de vidre blau cel. Els tapissos que penjaven de la paret devien ser Gobelins o si no, no hi serien.

Tres armadures que hi havia, completes, amb casc i escut i llança, semblaven figuretes d’escacs enmig de tota aquella immensitat.

L’home m’agafà el capell i en disposà.

—Senyor Pine? La senyora està esperant-lo.

Estava asseguda en un seient de la finestra prop del tocadiscos, una cama sota l’altra, i duia un vestit de tarda amb figures blanques. Els cabells rossos tenien una cinta daurada que no els deixava caure a la cara. No portava gairebé maquillatge i una sola fila de perles al coll, i dos anells, el de noces i el de promesa, eren als dits corresponents. A una dona com cal li hauria agradat una fotografia així tal com ara estava. I aleshores em vaig recordar que Eve Griswold no era afeccionada a ésser fotografiada.

Si estava avorrida o esglaiada no se li notava. Feia un somriure cordial però reservat. Semblava que els ulls tenien un aspecte cansat.

—Jo el conec —digué després d’haver-nos mirat l’un a l’altre una estona—. Ho sento, però no me’n recordo, del seu nom. Vostè és l’home que ens van presentar la nit passada en la ruleta.

—Com està, senyora Griswold? Jo sóc…

Rigué. Musicalment, ni gaire alt ni gaire estona.

—Jo no podia pensar. Granger m’ha dit no sé què d’una ruleta. Nosaltres no en tenim cap, encara que el meu marit s’hi ha gastat tant de diner que en podríem tenir cent.

Jo vaig somriure tot fi i mirava a poc a poc tota l’habitació.

—Segui. Aquí, prop meu —digué ella.

Vaig seure a l’altre costat del seient de la finestra. Em mirava amb un franc interès.

—Què li passa al seu ull? Si no li importa que li ho pregunti?

—Un valent que m’ha pegat. La molesta que fumi?

—No. Me’n dóna una a mi?

Fumàvem tan amics. A fora jo veia una mica del llac i un grup de roures. Darrera les seves tanques de filferro hi havia quatre camps de tenis. En un costat hi havia una piscina gran com la d’un club i una filera de casetes de sostre roig per desvestir-se. Vaig parlar:

—Sóc un detectiu privat, senyora Griswold. Suposo que no li farà res parlar amb mi essent això.

—Ja ho crec que no. Per què m’havia de fer res? —Els seus ulls blaus se li arrodoniren, però es veia que ella somreia al seu darrera—. No vindrà pas a donar-me una citació, o qualsevol cosa d’aquestes que vostès fan, oi?

—No. Només és que necessito una mica de claror en un assumpte i he cregut que vostè podria facilitar-me-la.

—Magnífic! Que interessant! Faré el que pugui.

—M’han dit que vostè treballava al Tropicabana abans de casar-se —vaig dir—. Jo busco un parell de noies que hi treballaven aleshores.

—Qui són? Encara que crec que Steven O’Flynn podria dir-li molt més del que jo li digui:

—No el que jo vull saber. Mary Conrad n’és una.

Aclucà els ulls una mica.

—Mary? Crec que encara és allí. Una corista.

—La coneix bé?

—Crec que sí. Bé, tal com es coneixen les noies d’un cabaret.

—El que jo sé és una mica diferent —vaig dir—. Vostè va compartir amb ella una habitació, no es així?

Semblà que la pregunta no la molestava.

—Bé, sí. Però breument i fa molt de temps.

—Seria això a Surf Street?

—Podria ser que ho fos —digué curosament—. Per aquella banda de la ciutat, de tota manera. Això a l’època que jo vaig canviar-me sovint. Quatre o cinc vegades en altres tants mesos. Per què no li ho pregunta, a Mary? Ella se’n recordarà.

O era molt bona actriu o no era cap de les dues noies que jo buscava, i Stuart Whitney no li havia dit res.

—Mary ja no ho recorda —vaig dir—. És morta. Assassinada.

Obrí els ulls amb horror i sorpresa.

—Com…? Això és terrible. No ho puc creure. Quan ha succeït?

—Ahir —vaig dir, amb la sensació que li deia una cosa que ja sabia—. Pels volts de les tres de la tarda.

—I jo l’havia vista poques nits abans. —Es mogué una mica—. Ja l’han agafat, l’home que va fer-ho?

Jo la mirava de fit a fit.

—La matà un home, senyora Griswold?

La cara d’amistat que feia es canvià.

—No ho sé, és clar. És la primera vegada que ho sento. Com fou?

—La van escanyar amb una mitja. En el seu apartament. Fou una dona qui va fer la feina.

—I per què ha vingut a dir-m’ho, tot això?

—Vostè era una de les seves millors amigues. M’estranya que no li ho digués algú del cabaret. Em creia que vostè podria saber d’alguna noia que tingués alguna raó per a fer-ho.

Xuclà fort la cigarreta. L’expressió se li anava endurint.

—No. No crec que Mary tingués cap enemic al món.

—Ella ha d’haver tingut amics una mica estranys —vaig dir—. Vostè podria haver-los vist.

S’arronsà d’espatlles.

—Em reca, però no. Vol alguna cosa per a beure? Crec que em cal beure una mica.

—Gràcies. Qualsevol cosa.

S’inclinà per prémer un botó darrera el tocadiscos.

—Sento no estar massa atribolada per tot aquest assumpte. Però és que Mary i jo fa temps que no ens parlàvem.

—Tinc entès que era una lesbiana —vaig dir jo com per casualitat.

Arrufà una de les celles.

—Pot ser. Però crec que vostè no creurà que jo tingui res a veure amb tot això.

—Seria una barbaritat si vostè fos…

Gairebé féu una ganyota. La porta s’obrí i una noia de cabells castanys amb uniforme entrà.

—Digui, senyora.

—Whisky i soda, Irene. Escocès, li agrada, suposo. Porti’ls en un carret.

—Sí, senyora.

Se n’anà, tancant la porta com si hi hagués dormint algun infant.

Vaig espolsar la cendra en un cendrer que hi havia enfront de nosaltres i vaig parlar:

—Mary Conrad tenia una amiga que li deien Purcell… Ellen Purcell. No li diu tampoc res aquest nom?

—Purcell? —va repetir—. Em sona una mica… —Tirà enrera el cap de sobte—. Aquesta és la noia que fou… que fou…

—… també assassinada —vaig dir, acabant la frase—. I ara comença a tenir significat, tot això, per a vostè?

—Exactament, quin significat se suposa que ha de tenir per a mi? —alçava la veu de mica en mica.

—Ellen també era de la colla, senyora Griswold. Ellen Purcell, Mary Conrad, Bonnie Field, Grace Rehak, Laura Fremont. Se’n recorda de Grace, oi?

La porta es va obrir de bell nou i entrà Irene empenyent el que podia haver estat un carret per a dur te, una mica gran, però que havia esdevingut un petit bar. Mirava jo com va omplir dos gots d’una ampolla de whisky escocès i hi abocava, posant-hi a més uns trossets de gel. Donà un got a Eve Griswold i l’altre a mi. Estava gelat i em donà una sensació agradable, com un airet fresc que bufés des del llac en una nit xafogosa.

Quan es tancà la porta vaig beure un glop de la meva beguda i vaig esperar que Eve Griswold begués de la seva. Ella abaixà el got i em mirava amb uns ulls rodons.

—On érem?

—Parlant de Grace Rehak.

—Qui és Grace Rehak?

—Fa temps era una meuca. Avui, qualsevol ho sap.

—Què és una meuca?

—No treballava vostè en un cabaret?

—Ah, volia dir una prostituta?

—Això mateix era Grace. I de les barates.

S’arronsà d’espatlles indicant que tot allò la disgustava.

—No puc dir que penso molt bé de la mena de feina que vostè fa.

—És que jo mai no m’he pogut casar amb una milionària —vaig dir.

El furor li enfosquí la cara. Això feia que tingués una aparença més agradable.

—Potser seria millor que se n’anés —digué altiva—. No m’agraden alguns comentaris.

—No me’ls faci dir. Jo faig la feina que vull.

Em mirà amb el front arrufat, després s’enfonsà en el got. Els músculs del coll se li movien suaument i els pits tan ferms que tenia se li marcaren contra la roba del vestit. Quan es tragué el got dels llavis era buit fora dels trossets de gel.

Agafà una de les ampolles.

—A la millor li interessa assabentar-se que jo estimo el meu marit, senyor Pine. Deixi’m posar-li una altra mica de whisky.

—Al capdavall les dones es casen per amor, oi? —vaig dir—. No me’n posi massa que és una mica de matí per a començar a beure.

Me’n posà com per fer surar un vaixell, i ella se’n posà igualment. En posar el gel gairebé no quedà lloc per a l’aigua. S’inclinà per donar-me el got, el seu braç fregà el meu. Les ungles de les seves mans eren llargues, punxegudes i molt vermelles.

Beguérem. L’escalfor del licor em pujava de l’estómac com un globus i m’enterbolia el cap.

—Em fumaria una altra cigarreta —va dir eixutament.

Li’n vaig donar una i vaig encendre un llumí. Les nostres mans es tocaren. La meva pell s’esborrifà. Somrigué una mica i els seus ulls gairebé eren lluminosos.

—Estava dient-me com estima el seu marit —vaig dir—. I ell també l’estima?

—No hi ha cap altra dona per a ell. Confia en mi i Déu ens ajuda.

—Per què em diu això.

—Per què no? Estàvem parlant.

Beguérem més. Un bon glop.

—Digui’m alguna cosa de Stuart Whitney, senyora Griswold.

Mirà cap avall el seu got i dubtà una estona, prou perquè m’adonés que dubtava. Quan alçà els ulls de bell nou tenia una expressió oberta i atorrollada.

—Stu? Què passa amb ell? Em pensava que el coneixia.

—Només de veure’l. Fa temps que el coneix?

—Què vol que li digui… no ho sé exactament. Fa mesos i mesos.

—Ha viscut molt de temps a Barryshire?

Arronsà una espatlla.

—Tres mesos… potser quatre.

—On vivia abans?

Va riure una mica.

—Per què li ha agafat aquesta fal·lera? Està embolicat en alguna cosa?

—És aviat per a dir res. On vivia quan vostè el va conèixer?

—En un petit hotel, a Winthrop, prop de Devon —va dir—. Em sembla que això és el millor que pot fer. Per què no parla amb ell?

—Conec aquests hotels —vaig dir—. Per no res pots comprar el millor que tenen per oferir.

Ens acabàrem la beguda i jo vaig posar-ne més. Vaig deixar que provés la mescla, després vaig parlar:

—Parlem una mica més d’ell. De Whitney, vull dir. Com el va conèixer?

Em mirà de gairell, una ratlla se li marcà al front.

—No hi ha res d’estrany. Jo cantava en un cabaret petit, en la Belmont Avenue. Stu venia per allí i una nit vam parlar. Després d’allò em va presentar algunes de les noies del Tropicabana. Això va dur-me fins a Steven O’Flynn que va protegir-me.

Tornàrem a beure. Jo anava adonant-me que el whisky és més fort que l’aigua. Vaig sacsejar el cap per aclarir-me’l i continuar la caça.

—Encara el veu sovint?

Arrufà una cella.

—Per què no? Stu és molt agradable. M’acompanya de tant en tant quan Larry està enfeinat.

—Què hi diu el seu marit?

Aprimà els llavis, enutjada.

—Oh, Pine, quines coses! Larry sap que Stu Whitney no fa res més que acompanyar-me.

Vaig replicar:

—No ho entenc. De debò, que no ho entenc. Un home que s’ha casat quatre vegades hauria de conèixer les dones. I encara deixa anar la seva dona amb un xicot eixerit afeccionat a les corbes i a la resta, i que no mou ni el bigoti. No pensa que ell pot viure d’una dona.

S’empassà el que li quedava al got i agafà l’ampolla altra vegada. Gairebé la va buidar en posar-se’n al got, però encara en quedava una que tenia uns tres dits de whisky.

—Va errat —va dir. Es va menjar l’última síl·laba. L’assumpte començava a fúmer-la—. La primera dona de Larry no estava gens malament i no li donà cap maldecap, pel que he sentit dir. Morí fa sis o set anys, i això el tragué de polleguera. Va voler guarir-se casant-se una altra vegada. Era una aprofitada i aviat se’l sacsejà i li va treure mig milió de dot. Sis mesos després caigué en el parany altra vegada i aquesta fou pitjor. Aquesta va durar menys encara i el compte corrent va rebre una altra xuclada. Després va trobar-me a mi. Però ara canvia la història, Pine. Vaig enamorar-me. Encara que no hagués tingut cap diner m’hauria passat el mateix. Ningú no s’ho creu… ningú! Veig com es giren quan jo vaig pels carrers. Tots coneixen les respostes. «Aquesta s’ha casat amb un milionari. Per amor…? No em faci riure!». No cal que ho diguin fort; ho llegeixo en les seves cares tan rellepades.

La meitat del que deia li ho feia dir el whisky. Anava envermellint-se més i més a mesura que la mirava. El posat fi i d’alta societat que tenia quan jo vaig entrar havia desaparegut la tercera vegada que va posar-se licor i anava esdevenint una simple corista de cabaret amb una càrrega d’amargura per deixar anar.

—Encara hi ha més, Pine… força més! Quan vaig venir a aquesta galeria d’art vaig trobar-me amb una mà de criats que només havien fet que ficar-se amb les dones de Larry, a les quals no podien suportar. Per a ells jo era una altra gateta que volia pescar alguns diners.

Tornà a beure. Una altra vegada, i el whisky li sortiria per les orelles. Vaig apartar el got per a no imitar-la.

—Desfer-se dels criats era fàcil —va dir Eve Griswold com aquell qui res—. Els vaig despatxar i vaig agafar gent que em digués «senyora» sense fer massa escarafalls. Després vingué el pitjor… i jo no he pogut mai ser llepacrestes.

La cara tan agradable que tenia se li anava tornant trista i una mica dura. Canvià de posició en el seient de la finestra i encreuà les cames curosament. Vaig veure-li un bon tros de cama folrat de niló. I va continuar:

—Hi ha una fillastra. Li agradaria treure’m els budells. No li’n dono la culpa després dels exemplars que el seu pare duia cap aquí. Jo feia el que podia perquè veiés que si jo era aquí era pel mateix home que ella estimava i que jo també estimava. Es pensa que m’ha donat cap ocasió de demostrar-ho? Li juro, Pine, que hi ha alguna cosa estranya en el comportament d’aquesta noia. Es creu que qualsevol noia, a la qual el seu pare parla amablement, esdevindrà madrastra seva la setmana següent. Ja n’estic farta, d’això. Ara ella no em diu res i jo tampoc no hi parlo. Gràcies a Déu la casa és prou gran!

Va callar per beure de bell nou. Em sentia una mica incòmode com si un tolit anés a tirar-se a una bassa per prendre un bany. Vaig parlar:

—Hom mai no ho sap. Mirant la colla que eren ahir al Tropicabana semblava que Lawrence Griswold busqués una nova senyora Griswold. Potser aquella dels cabells vermellencs amb el bloc, per exemple.

—Ruth! —Em mirà—. Per l’amor de Déu, si és una penca! Vull dir que duu una vida vegetativa. Vaig pensar a tenir una secretària i Stu Whitney la va treure no sé d’on. Ella fa la seva feina i prou. És l’únic que en puc dir, d’ella.

—Això és interessant —vaig dir—. Ella i Whitney, quina parella!

Féu un to burleta que era un mig singlot.

—Ho diu de debò? Ruth Abbott? No s’asseuria en una habitació amb un home a soles, llevat que hi hagués algú més prop d’allí. Un dia Larry li fregà una mà en el maluc i no va faltar gaire perquè s’enfilés per les parets.

Agafà el got i es va engolir tot el licor que hi havia. Em pensava que hauria caigut del seient després d’aquell glop. En lloc de caure, provà d’agafar de bell nou l’ampolla. Ensopegà amb dos gots i amb les tenalles, però la va aconseguir. Se n’abocà una bona quantitat i no es recordà d’afluixar-lo amb aigua. Li va caure una grenya als ulls. Se la tirà cap enrera sacsejant el cap, el que va fer que se li desfessin més els cabells. Semblava un àngel… un àngel begut que hagués perdut la corona.

Eve Griswold recolzà el cap en el marc de la finestra i em mirava sense dir res. Vaig acabar-me el que tenia al got i en deixar-lo a la tauleta vaig inclinar-me prop d’una de les seves magnífiques espatlles. Només ens separaven uns centímetres. Els narius se li movien i la tela del vestit era sacsejada per un alenar arítmic. Els ulls, els tenia mig emboirats, i més profunds, gairebé negres.

—Perquè ha vingut aquí? —digué de sobte—. Què busca.

—Ja ho sap —vaig dir—. Vostè ja ho sabia abans que jo passés per aquesta porta. I vostè no fa més que tremolar des d’aleshores. Crec que un poal de whisky no podria fer-la tornar en si.

—És boig —va dir amb llavis gairebé closos—. Escorcollador, és boig. Vagi-se’n.

Jo la mirava als ulls. Tombà el cap, va beure whisky sol… prou per a trempar una armadura. Es va estremir i gairebé li va caure el got. L’hi vaig agafar i el vaig desar prop del meu en el carret-bar. Vaig girar-me i la vaig agafar per les espatlles i vaig apropar la meva cara. El seu alè era calent i humit, com cal; els llavis mig oberts esperaven; olor de sabó per a la pell li pujava per l’escot. Vaig encastar la meva boca contra els seus llavis. Semblava que estigués besant un mort encara calent. Però després els llavis tornaren a la vida a la pressió dels meus, i uns braços suaument m’acaronaven el coll. Estrenyia el seu cos contra el meu, i la calentor dels seus pits sense sostenidor em passava la camisa… I s’acabà l’experiment.

Em donà una empenta amb un moviment sobtat i em mirava amb uns ulls mig tancats.

—Roí —remugà—. Què vol demostrar? Que és irresistible, o que pot tenir-me?

—Ambdues coses —vaig dir—. O potser cap. O potser que un home sota certes influències actua com un home. No ho sé. Està enamorada del seu home, o ho ha oblidat?

—Ni un segon me n’oblido —va dir amb molta tranquil·litat—. No importa el que jo faci, jo sé guardar el que vull.

—Ha, ha! I sense doldre-li els diners. Si ha de pagar xantatge, el paga. Si ha de matar unes quantes noies, se’n desfà. No hi ha preu car ni mètode massa baix.

S’havia quedat de pedra. Vaig encendre una cigarreta i vaig aixecar-me del seient per estirar les cames. Allà plantat la mirava i em sentia les galtes dolentes del moviment dels llavis.

—Ja anem descobrint el quadre tan pudent —vaig dir—. I vostè hi és, nena. Només un cantó no és massa clar i deixarem que la policia hi llanci el raig de llum. Estic referint-me al seu nom. No és que importi massa; podem fregir-la amb qualsevol nom. Vostè és Grace Rehak o bé Laura Fremont, assassina d’Ellen Purcell. Tot i que jo crec que és encara Lizzie Borden.

Vaig posar-me whisky al got, d’un glop me’l vaig beure, i el vaig desar després al bar.

—La policia trobarà el que manca, senyora Griswold. Ells ho esbrinaran tot de Stuart Whitney, l’individu que ha escorcollat el seu secretet i li’n treu el suc. Poden comprovar el seu compte corrent i veure com minva i el d’ell també el veuran per comprovar com creix. Si poden relacionar sumes i dates això els ajudarà. Gasten d’altres mètodes, i la llei té el que ells necessiten, i Whitney cantarà. Hauria d’engegar-li un o dos trets ara que encara hi és a temps.

Tot el que va fer, fou mirar-me. Sabia que veuria aquells ulls iguals com eren en aquest moment en els meus somnis durant uns mesos després d’això.

Vaig girar en rodó i me’n vaig anar.